dijous, 31 de març del 2005

La taula periòdica dels aliments

El catedràtic d’enginyeria química Claudi Mans signa la secció “El residu” a la Revista de la Societat Catalana de Química. Els seus comentaris, lluny de ser residuals, acostumen a tenir interès general. Mans agermana els termes enginyer i enginyós, de passat comú. Al número 5 de la Revista Mans publicava una espècie de joc sobre elements químics que trobem als envasos dels productes quotidians. L’article duu per títol “La Taula Periòdica dels Aliments” i comença amb una revelació sensacional: “un metge anomenat J. Alexander va determinar el ferro en els espinacs, i en va trobar 0.003 grams per cada 100 g. Però es veu que la persona que va transcriure els resultats en net va equivocar-se i va escriure 0,03 g, deu vegades més. La fama injustificada del ferro als espinacs havia començat”. L’error no es va corregir fins que l’any 1937 uns metges alemanys van recalcular-ne el valor, però ja no hi van ser a temps, perquè feia vuit anys que Dave i Max Fleischer havien creat els dibuixos de Popeye i tothom sabia que la força del mariner li venia de les llaunes d’espinacs que ingeria sense parar, perquè “contenien ferro”. Mans explica el doble error: que els espinacs porten molt de ferro i que si en menges molt agafaràs la força del ferro. Com que només assimilem un 2% del ferro dels espinacs, l’enginyós Mans calcula que per aconseguir el ferro necessari en una dieta equilibrada caldria que en mengéssim 23,5 quilos diaris, i conclou que per assimilar ferro el millor es menjar llenties, ou, carn o embotits.

Partint d’aquest error ferri, l’enginyer Mans s’ha dedicat a fotografiar etiquetes de productes que publiciten elements químics a l’envàs. A l’article reprodueix tres briks: dues llets amb calci (Pascual) i magnesi (Président), i un suc amb ferro (Hero) que presumeix també d’àcid fòlic i promet l’inquietant “efecte bífidus”. A partir d’aquí Mans sistematitza la recerca. Els noms dels elements, en català o castellà, han de figurar escrits en lletres grosses a l’envàs; han de ser productes que es venguin pertot; han de ser productes envasats (no planxes de zinc, no joies d’or), però n’hi ha prou que tinguin l’element al nom, encara que no en continguin ni un àtom (Nescafé Oro sí). La cacera pels supermercats ha estat tan fructífera que Mans ha aconseguit bastir una taula periòdica amb trenta elements, ordenats segons nombre atòmic. Alguns són obvis: l’alumini del paper d’embolicar entrepans, el famós fluor de tantes pastes de dents (que en realitat és fluorur), el mercuri dels termòmetres, el iode de la sal de cuina (en realitat iodur), el níquel de certs fregalls, el neó de certs llums o el crom de les cintes de casset (en realitat òxid). D’altres resulten inquietants. ¿Quina influència deu tenir en la compra d’un xampú saber que porta Seleni (en realitat, disulfur de seleni)? ¿I el Vanadi de la clau anglesa? Els meus favorits són els que menteixen. És obvi que no hi ha Or a cap pot de Nescafé Oro, però és que tampoc hi ha Platí a les fulles d’afaitar Platinum, ni Plata a la pintura decorativa de plata ni, sobretot, Luteci als paquets de galetes LU. En tots quatre casos són elements que han esdevingut marca independentment de les qüestions químiques.

Mans acaba el seu saborós article amb un seguit d’especulacions que sorgeixen de la troballa d’unes oxigenants galetetes de la casa Gullon anomenades Mini O2 que es presenten com molècules en un fons aeri. “Ves a saber —escriu— si ja estan preparant un iogurt Titani (“resistència amb lleugeresa”) o un fuet Tel·luri (“de la Terra”)”. Després recorda que Shakespeare ja va batejar el pare de Hamlet amb el nom de Poloni, present a la taula de Mendelèjev, i sospita que aviat les Elisabets es faran dir Heli i els seguidors de Matrix posaran als seus fills no pas Neo sinó Neó. Igual com ja coneixem Mars i Ones, ¿coneixerem algun dia un Vanadi Vila, un Neodimi Garcia o un tal Indi Pi? Fem Mans i mànigues perquè, malgrat tot, mantinguem sempre una bona química entre l’enginy i l’engany.

dijous, 24 de març del 2005

Sobre renoms

En d’altres temps, els presidents de la Generalitat havien tingut renom. Francesc Macià era l’Avi. En la seva novel·la biogràfica del president que duu per títol justament L’Avi (2001), Alfred Bosch reprodueix un episodi en el qual Macià visita les seves nétes Teresa i Eugènia al Parc de la Ciutadella. Concretamente en una antiga caserna borbònica convertida en escola. El molt honorable president és rebut per les nétes amb crits de “L’Avi, és l’Avi, ha vingut l’Avi” i la mainada s’hi afegeix, engegant un procés renominador imparable. No menys conegut, però indubtablement menys divulgat, és el renom del president Companys: Pajarito. Sí, ocellet, però amb la terminació catalanitzada en u igual com Francisco es llegeix Francis-Q. Segurament el coeficient de dignitat social d’un ocellet és menor al d’un avi, de manera que això explicaria la diglòssia o la transmissió de més baixa intensitat. Sigui com sigui, l’aire més aviat dandi del president Companys, amb bigoti i escabellat, l’acosta a una imatge de pajarito esvelt. Després d’ells, ni Irla ni Tarradellas ni Pujol ni ara Maragall han consolidat cap renom que es pugui escriure.

En canvi, en el cas de Salvador Seguí, l’anarquista ha passat a la història més com el Noi del Sucre que no pas pel seu nom i cognom. Fa unes setmanes, arran del fitxatge d’Albertini per part del Barça —conegut a Itàlia com Il Metronomo per la precisió dels seus passis— vaig proposar un fòrum de renoms entre els verbívors. En el món de l’esport els renoms són molt habituals. Només cal repassar les alineacions dels equips de futbol i en van plenes. Alguns renoms són coneguts i acceptats (Piojo López, Matador Kempes, per només recórrer a mites valencianistes) i d’altres del tot enigmàtics (al malagueny Boquerón Esteban: li agradaven molt les anxoves i els seitons?). De fet, hi ha futbolistes de qui no en sabem ni el nom. Rivaldo es diu així per la seva extracció social. En català, un ribald és (o era) exactament l’oposat a un herald. Però quan se’m va acudir el fòrum buscava renoms de gent més anònima. El resultat ha estat impactant, entre altres coses perquè en molts dels casos apel·la a històries viscudes pels mateixos lectors. És el cas, sobretot, dels missatges més destacats de Francesc-Xavier Gil. Els quatre renoms que aporta mereixen ser divulgats. El primer remet al relat familiar: “a la colla de taxistes amics del meu pare n’hi havia un que li deien el Noi del Sucre, però no perquè fos anarquista, sinó perquè era diabètic”.

Els altres tres exemples remeten a l’abecè de l’experiència estudiantil. a) “Una professora de la facultat, la Malú Castellanos, sudamericana, li deia ye a la i grega, i nosaltres li dèiem la chica ye-ye”; b) quan era adolescent, hi havia un noi a la colla que era pèl-roig i molt pesat. Li dèiem plastanaga; c) un company de facultat, que es diu Daniel Flores, sempre que no sabia alguna cosa s’excusava dient el mateix: ja sabeu que jo sóc en Da ni Flores”. Un altre dels renoms que va aparèixer sovintejava en diverses viles, a pagès, ara fa cent anys. Era l’estirapits. La lectora Ció Rigau el descrivia com un vell esdentegat que tenia una funció ben curiosa: era requerit per les matrones de l’època perquè xuclés per primera vegada els pits de les dones que acabaven de donar a llum per aconseguir que així la llet els afluís més de pressa. L’única condició coneguda era ser esdentegat. El que no consta enlloc és si hi havia alguna altra prioritat o si es donaven casos vocacionals d’estirapits que perdessin la dentadura abans d’hora per ocupar el lloc quan abans millor.

dijous, 17 de març del 2005

QK Canals

Hi ha una certa tradició onomàstica que defensa la perpetuació del nom dels pares en la progènie. Quan els descendents són dos, i parelleta, els embolics telefònics són notables a l’hora de demanar pel pare o pel fill, la mare o la filla. Dos cosins postissos meus no han aconseguit afiançar els seus veritables noms de pila —Joan i Conxa, com els seus pares— fins que no han passat dels quaranta. Fa poc tothom els anomenava encara Tito i Cuca, com si fossin els dos nens clenxinats d’una família pija de la Diagonal i rodalies no trambesosaires. I no era el cas. Al final, tot i que ell ha acabat vivint a la zona alta de Barcelona, ja no fa anar l’hipocorístic, per a gran alegria meva. Tots tenim els nostres prejudicis, i jo trobo una enganyifa que t’anunciïn l’arribada d’un Tito o d’una Cuca i t’aparegui un especímen humanoide que quarenteja. He de reconèixer, doncs, que d’entrada la meva percepció de les creacions de la inclassificable Cuca Canals sempre ha vingut llastada per aquest hipocorístic entre zoològic i sexual. Ara acabo de mirar, més que no pas llegir, 100 piezas únicas (El Aleph, 2004) i voldria esmenar l’error. En aquest feixuc post-trespercentisme que ens toca viure tothom diu que cal saber rectificar, oi? Doncs jo rectifico. Reconec que, malgrat l’hipocorístic que continuo trobant carrincló, les cent propostes gràfiques que la QK (així m’agrada més, ves, deu ser cosa del pòquer) ha editat aquest Nadal m’han agradat.

No conec Berta la Larga, la seva aclamada primera novel·la, però trobo bons els seus guions de La teta i la lluna i La cambrera del Titànic de Bigas Luna. També vaig xalar llegint La hescritora (1998), una segona novel·la francament sorprenent. I ara he degustat, pàgina a pàgina, les seves cent peces úniques. ¿Poemes visuals? ¿Tipogrames? Tant se val. QK Canals fa troballes molt brossianes: des d’un explícit bross A fins a un VURRO amb la V vermella i les altres quatre lletres en negre. L’ortografia torna a ser central en propostes com ara Errar es umano. Una enorme J rep l’Aragó per subtítol, el clàssic joc infantil que encavalca monges i pernils en castellà acaba omplint una pàgina sencera de línies del tipus MONJAMONJAMONJAMON... I l’autoreferència pròpia del gènere esclata en un POEMA INACABA de fàcil reproducció en un article com aquest. Altres propostes són més gràfiques, com un exèrcit de Ñ majúscules (España); una pàgina completa obsessivament oulipiana on llegim centenars de vegades la frase no sé qué escribir; un tauler d’escacs amb una reina negra envoltada de peons blancs (acoso sexual); o dos retrats d’home sol (PENE en vertical en cos 12) i d’home amb dona (PENE en vertical i cos molt més gran). Un altre parell de pàgines acarades representen el duel entre el realisme (yo moriré, tú morirás, él morirá, etc) i el surrealisme (yo resucitaré, tú resucitarás, él resucitará, etc). L’arrel quadrada de 84.567, en negre, és igual a les paraules ni idea en vermell. MURCIÉLAGO apareix de cap per avall. Una PENA en negre (cos 128, per dir alguna cosa) sobre un DE MUERTE en vermell (cos 16). La penúltima proposta del llibre és una bona definició del gènere. Fa així: POSEIA VISUAL. Doncs això, QK Canals ens regala un centenar de peces úniques molt properes a un munt de creacions de la poesia visual catalana, des de Josep Maria Calleja a Guillem Viladot, passant pel tipògraf alcoià Enric Solbes —el molt proper i recent Jocs Tipogràfics (Bromera, 2004)— i pels dissenyadors valencians de inklude.com que, partint d’un conte infantil alemany de 1925, han elaborat un excel·lent compositor tipogràfic que permet dibuixar amb les lletres i penjar-les a la galeria d’art de la mateixa web, inaugurada el 28 de gener. Paga la pena visitar-los a http://www.robotype.net.

dijous, 10 de març del 2005

Cabús sexual i brams

La poeta i narradora Carme Cabús (Cerdanyola del Vallès, 1956) acaba de publicar un llibret d’epigrames eròtics a la inesgotable col·lecció vigatana “El taller de poesia”: 69 epigrames eròtics (L’Emboscall, 2005). L’epigrama és un gènere breu de to satíric que pot tractar de temes molt diversos. El sexe n’és un. Els de Cabús, però, no són gens satírics. Es limiten a fixar moments d’una certa intensitat eròtica, tot i que estic convençut que dits a la sala d’actes d’un institut de secundària provocarien un gran efecte. Per exemple, aquest: “Turgència que esclata/ sota els pantalons;/ obro la bragueta: surt fava i collons”. O aquest altre: “Deixa que t’engrapi/ el prominent paquet;/ abans de penetrar-me/ et xuclaré complet”. Com sempre passa en la literatura eròtica, la tria lèxica és discutible. En qüestions fàl·liques fava conviu amb polla però s’hi escolen un munt de penis que, pel meu gust, deixen un regust massa escolar. En canvi, els conys conviuen d’una manera més natural amb xones i sexes. “Rugosos mugrons/ llapissosa xona,/ la teva mà, amb pressa,/ s’enfonya la polla”. Cabús té una certa habilitat per adoptar jos diversos, ni femenins ni masculins. “Pell tendra de setí/ el gland irradiant:/ xuclaré en l’oberta escletxa/ fins al plaer delirant”. Els moviments més obvis es tenyeixen de naturalitat. “Sexe que entra endins/ amb un sospir llarg/ besa la carn tesa/ que exhala mil clams”. Són instantànies però també tenen capacitat de constituir una sèrie. “Amb tocs circulars/ et masego els pits,/ t’arribo a les cuixes,/ xuclo en l’entremig”. Convé capbussar-se en aquests obusos sexuals.
L’epigrama ha tingut il·lustres conreadors en la nostra poesia. Són famosos els de Sagarra, recollits per Permanyer en un volum saborós: Poemes satírics (La Campana, 1989). O els de Fages de Climent, tan verinosos com picardiosos. Perquè Fages es serveix del sexe per fotre’s amb coneguts i saludats. Per exemple en aquests versos dedicats als Macau, una família de propietaris: “La pubilla a l’ull em plau,/ la mestressa a l’ull em reca:/ quan veig les noies de Macau,/ no em cau, que se m’aixeca”. Però el Fages eròtic excel·leix també a empentes i rodolins: “No ensenya pas la Feliça/ res que no hagi estat a missa”; “El xampany a la nevera/ i la verge pel darrera”; “A fembra que s’eixarranca,/ posa-li una mà a cada anca”; tots extrets d’Epigrames (Brau, 2002). En l’homenatge pòstum a Miquel Bauçà que vam fer el 18 de febrer una trentena de lectoescriptors, d’Abrams a Zabala, van sortir uns quants versos bauçanians de to epigramàtic. Com ara “El millor procediment/ per tenir mirada errònia/ és de fer-ho acompanyat./ Com més ulls miren la plana/ més segur és el perill/ que la Verge s’hi aparegui”; “Déu ignora que no sap/ com faig realment les coses”; “Déu no es comunica amb mi./ Sap que no l’escoltaria”; tots tres extrets d’Els estats de connivència (Empúries, 2001). Una bona part del públic, en sentir aquests versos devastadors, va reaccionar rient. I això va molestar molt alguns posseïdors de la veritat absoluta, no només sobre la poesia de Bauçà sinó en general, perquè consideren que el riure desactiva la capacitat crítica i rebaixa els continguts del pensament. Ai, si els esforçats perseguidors de Rabelais aixequessin el cap! ¿Cal recordar que el riure és una de les mostres supremes de la llibertat humana? Els dogmàtics teòrics del quietisme mandibular bramen que l’obra de Bauçà, “ni en els moments més sarcàstics t'ha d'oferir la sortida fàcil de l'alleujament que significa el riure”. ¿Fàcil, dius? Bauçà respon “La lletera no vindrà/ ha fugit amb l’ocatera”. Després remata: “Ell té una teoria/ i la vol fonamentar,/ i treballa nit i dia/ amb muntanyes de papers./ El problema és que no arriba/ a passar gana de bo:/ aviat tindrem el llibre”.

dijous, 3 de març del 2005

Contertulians

Quintus Septimus Florens Tertullianus, Tertul·lià per als amics, va néixer a Cartago durant el segle II de l’era cristiana. És un dels pares de l’Església i tot sovint és també considerat el pare del llatí cristià. En tot cas, és el culpable de nombrosos termes que després han fet fortuna, des de la trinitat a la substància, i ell mateix dóna peu al naixement d’una figura tan actual com la del tertulià. De fet, els etimologistes situen les tertúlies a les llotges dels pisos alts dels teatres, on es produïen reunions amb l’ànim de conversar, més que no pas gaudir de l’espectacle. A partir d’aquí, com sempre en les qüestions etimològiques, la broma mitificadora ho envaeix tot. Jordi Bruguera en el seu Diccionari etimològic —un digest excel·lent— es fa ressò de la connexió amb Tertul·lià d’una manera francament estimulant. Escriu: “tret del castellà tertuliano, aplicat als assistents a cenacles erudits del segle XVII, on sovint se citaven i comentaven els escrits de Tertul·lià (s. II), reunions que solien celebrar-se en aquella part del teatre; hi pogué contribuir la interpretació del nom d’aquell pare de l’Església com ter Tullius “tres vegades Tul·li” (és a dir Ciceró), interpretació fonamentada en la corrupció d’un passatge de sant Agustí on tracta Ciceró de philosophaster Tullius “filosofastre o mal filòsof Tul·li”, que es convertí en philosophus ter Tullius, usat irònicament”. O sigui, que la mala fama dels totòlegs —com els coneixen a Itàlia— ve de molt abans de la irrupció de Fernández Losantos i els seus lleons carregats de copeïna. Sortosament, a Catalunya la tradició tertuliana va per altres viaranys i no sol provocar vergonya aliena.

La setmana passada el programa El matí de Catalunya Ràdio va commemorar deu anys de singladura sota la direcció d’Antoni Bassas. Per a l’ocasió vaig ocultar els cognoms de trenta tertulians habituals del programa, de totes les tendències i procedències, encriptats fonèticament en un llarg paràgraf. Aquest:

“Mira, una tertúlia es pot fer al bar o fora del bar. Potser a cal barber t’emboliques a discutir de política tot invocant la figura històrica d’algun rei xacrós. O potser la fas petar al carrer, a l’estiu, vora un puig verd envoltat per la riera urbana i la riera pagesa. I no només a pagès. A les ciutats com Barcelona també se’n fan, de tertúlies. Xerrar és bo i gastes només saliva, com un locutor responsable. És clar que qui vol muntar una tertúlia no escull al primer que passa, si és que l’escull ell. Si no li ve d’aquí, corre a la ràdio i tria professionals que, en major o menor grau, estiguin disponibles. Les seves converses versallesques potser causaran un estupor celestial, però la gràcia és que hi ha tertulians de tota mena: el que quan et parla, calles; el que sembla que no fa res però reapareix quan pitjor va tot; el que troba el seny massa car d’usar; el que sempre proposa la martingala; el que, per contra, sa és com els roures; el capverd que troba tot escot eròtic; l’irat de mena i els seus seguidors sub-irats; el que, si no ho veu clar, et dirà sempre què en pensa i el que, per contra, pensa que sota l’estora ni cal mirar. La qüestió és que a les tertúlies, com a la vida, qui no s’espavila no bada boca”.

En el paràgraf anterior hi ha ocults els cognoms d’aquests trenta contertulians, alguns d’ells col·laboradors també de l’AVUI, en l’ordre següent: Joan Francesc Mira, Francesc-Marc Álvaro, Jordi Barbeta, Jaume Reixach, Joan Carrera, Antoni Puigverd, Ignasi Riera, Pep Riera, Àngels Barceló, Oriol Bohigas, Maruja Torres, Joan B. Culla, Rosa Cullell, Josep Olivé, Josep Ramon Correal, Anna Grau, Anna Sallés, Baltasar Porcel, Enric Lacalle, Antoni Farrés, Rafael Jorba, Salvador Cardús, Xavier Sala Martin, Albert Sáez, Jaume Roures, Júlia Otero, Joan Subirats, Andreu Claret, Magda Oranich i Pere Vilanova.