dijous, 19 de desembre del 1996

Literatura potencial

No és el mateix la literatura potencial que la potència literària. Ni els jocs de paraules que la paraula en joc. El joc va per una riba i el foc, en paraules ribianes, per l’altra. Les nostres modestes propostes enigmístiques provoquen més joc que no pas foc. Però a voltes, com per la força d’un encanteri encantador, ens arriben textos potencialment màgics. Gèrmens literaris. És el cas de tres exemples ben diversos que volem comentar avui. D’una banda, en Josep Domènech (Sant Feliu de Guíxols) ens va enviar ja fa mesos un excel·lent conte curt bastit a partir de desenes de falses parelles com les que atribuïem, abans de l’estiu, a l’enyorat Johan Cruyff. Allò del pilot i la pilota que tan sovint practicava l’holandès.
El conte d’en Domènech conté una delirant història d’amor entre en Dalí i n’Adelina, en la qual no hi falta de re. Ni tan sols un final escèptic. Assistim des de la primera ratlla a les seves pulsions més íntimes amanides per un raig de falses parelles que l’autor encadena amb destresa sinistra. Alguns fragments serviran per fer-nos-en el càrrec: “—Que lent! No és massa calenta? / Flashback: al cine, ella l’incita in situ. Ell diu: —Enveja? En veig. Als ulls de l’agent i de la gent: ulls d’hulla roent / A les pantalles, l’espantall? / O és un musical? Les estones amb els Stones / Ella se’n va. Ell se’n vana / Treu-te la capa (cavaller sens cabellera) i et xuclaré el cap! I la saba, savi! Després, com sempre, les penes del penis”. El final, desolador, està absolutament en sintonia amb un dels sentits possibles de les falses parelles: “És temps de banys i de banyes”.
Ara en Josep Domènech reincideix amb una peça teatral monologada per a 25 personatges en un sol acte, escrita a quatre mans amb la Montserrat-Agnès Maset (Sant Feliu de Guíxols), en la qual podem trobar brevíssims monòlegs con-jugats molt interessants. L’anticartesià: —Descarto Descartes. Un alt funcionari de l’INEM: —Ocupo okupes. El poeta minimalista: —Tanco tankas. El rellotger que ha perdut el temps: —Busco busques. El navegant: —Arribo a ribes. Constantí I el Gran (als seus súbdits): —Romanem romans. El marit pintor de la perruquera: —Pinto pintes. La Mafalda: —Sopo sopes. L’encertant: —Lligo lligues. Finalment, malgrat la llicència de barrejar dos verbs equivalents, ens quedem amb la frase del dictador: —Sóc estat.
Per la seva banda, l’Albert Figueras (Cabrera de Mar) s’inventa un personatge (sóc arquitecte i “plaço places” dures arreu on puc i “caso cases” de les dites aparellades) que ens fa arribar una carta deliciosa. Algunes de les con-jugacions d’en Figueras són troballes homòfones, sempre en boca d’aquest singular arquitecte: “encenc encens” a missa; “humilio homilies” carques; “temo temps” pitjors; “menjo menges” exquisides; “tenia tènies”; saps?; “busco busques” de rellotge en un paller i, si cal, “cavo caves (de) cava”; “trec traus” de les armilles; “vull vols” de confiança en línies regulars; i, si molt convé, “fonc fons” d’inversió.

dijous, 12 de desembre del 1996

Con-jugats

A finals d’octubre proposàvem els lectors d’aquesta columna que exploressin les curioses propietats semàntiques d’aquelles conjugacions verbals que aprenen, amb una cantarella, els estudiants aplicats de llengua com qui aprèn la taula de multiplicar. Veig una veu, el magnífic llibre del psicòleg Oliver Sacks sobre el món dels sordmuts, ens havia induït a descobrir un nou sentit a l’inici de conjugació del present d’indicatiu del verb veure. Al suggerent “veig veus” havíem afegit d’altres conjugacions productives com ara “llanço llances”, “obro obres” o “forces força”. El verb morir ens oferia l’argument d’un conte en el qual l’autor provaria de carregar-se un sarraí i ho aconseguiria (moro mors, mor), de manera que vam pensar que conjugant conjugant la collita de dobles sentits podria resultar prou generosa. Val a dir que la resposta dels lectors ha depassat de llarg les nostres expectatives.
La Glòria Estruch (Barcelona) descobreix que conjugar l’empeny a practicar tota mena d’activitats frenètiques: tapo tapes, premso premses, pelo peles, folro folres, tallo talles i pico piques. En Pitu Basart (Caçà de la Selva), en canvi, es dedica a la contemplació (fito fites), descobreix profundes converses entre un fill amoïnat per una mare addicta a l’aigua del Carme (mames, mama?) i encara té esma per imaginar-se una contundent proposta que un conill faria a una guilla en una faula d’Isop (guilla, guillem?). També Josep Ferret (Bcn) fa palesa la seva sensibilitat musical (noto notes), s’inventa un eslògan digne dels afectats pels continus altercats del pont aeri (vull vols, vol volem) i ens informa de les activitats d’un cirurgià que es dedica a sargir la família (cosí cosires). Per la seva banda na Dolors Clota (Manlleu) ens tramet una única con-jugada que podríem posar en boca del famós rei okupa Joan, aquell monarca anglès que ha passat a la història per la seva manca de terres: “Dominaré dominis dominats”, faria el bon Joan.
Més explícit és Alfons Saumell (Bcn) en les seves propostes. A banda s’un sensacional ajudo a Judes que s’explica tot sol, en Saumell ens aclareix les seves altres troballes. Vas va (camines tot vanitós); paro pares (deturo progenitors); vols vol? (desitges comprar un bitllet d’avió?); mato mates (arrenco plantes); tens té?; tinc tens —el sistema nerviós—; uses USA (fas servir els Estats Units); dones dona (fas el paper de pare en un casament); toco toques (tusto els caps d’unes monges); lliuro lliures (pago amb divisa britànica) o l’actualíssim collo colles (faig pressió sobre els intrèpids castellers). Finalment, dos amables corresponsals de Sant Feliu de Guíxols i un de Cabrera de Mar ultrapassen el mer joc lingüístic i s’endinsen en les procel·loses aigües de la ficció. Els uns basteixen una peça teatral en un sol acte amb vint-i-cinc personatges que conjuguen i l’altre elabora una peça de literatura epistolar que podria dir-se “conjuga que conjugaràs”. Dijous vinent en parlarem.

dijous, 5 de desembre del 1996

L’etimològic

La prova irrefutable que aquest país és ple de tocats del bolet lingüístic és el fenomen editorial que ha transformat en un autèntic best-seller una obra ultraespecialitzada (i que ocupa gairebé un metre de prestatgeria) com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. A diferència d’altres obres magnes d’una magnitud similar, que es compren pensant en el futur dels nens i de les quals només es consulten els lloms, el Coromines és citat per escriptors i metges, rebregat per la majoria dels seus usuaris i patit per molta gent de cor senzill que només pretén esbrinar d’on “reforonda” ve una paraula i com a penitència s’ha d’empassar llargues columnes que contenen totes les autoritats que fonamenten l’ús del mot i les complicades disquisicions etimològiques que han enfrontat els partidaris de les distintes teories.
Era obvi que, en ple auge de la societat del benestar, el sirgar s’havia d’acabar. Els editors d’Enciclopèdia acaben de treure el quart dels seus diccionaris complementaris: el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera. Un tresor d’una sola peça que resoldrà les ànsies de la major part d’usuaris potencials del Coromines. Un monovolum, com si diguéssim. Escrit amb un afany sintètic notable i editat en una disposició tipogràfica que permet una consulta ràpida i eficaç, el Bruguera conté els currículum vitae de més de cinquanta mil mots catalans. Derivats inclosos.
A més, Bruguera esmena les errades més celebrades de l’Alcover-Moll i el Coromines. Per exemple, el controvertit origen d’una clàssica pròtesi d’excursionista anomenada xiruca que animà la publicació de l’últim volum del Coromines. Mentre el mestre Coromines s’embolicava en complexes elucubracions que el duien a afirmar que les xiruques provenen del basc, el periodista especialitzat en nyaps Lluís Bonada documentava la veritable història de la xiruca. Bruguera la recull amb sobrietat: Xiruca: “mena de calçat”, c. 1950, del gallec Chiruca, marca registrada escollida pel seu fabricant català, Esteve Fontfreda; el mot és el dimin. de Mercè en gallec, títol d’una obra de teatre del gallec Adolfo Torrado (1904-1958), molt representada els anys 1941-42; el fabricant usà el nom com a marca en honor de la seva dona Mercè.
Per cert, “reforonda” (que no surt ni al Coromines ni al Bruguera) era una interjecció que va popularitzar la cantant Pilar Alonso en un cuplé basat en les experiències d’una noia en un tramvia (...la campaneta del tramvia, quin sobresalt que tinc. Que tinc, que tinc... ) al qual anys després pujaria la Núria Feliu. Un verset del cuplé original descrivia les lúbriques estretors de la plataforma així: “Sobretot la plataforma és fornal del foc més viu. Si hi van xicots i noies, reforonda, quin caliu!” Això de “reforonda” al·ludeix al marquès de Foronda (con Mariano de Foronda y González-Bravo), un comandant de cavalleria que va ser el primer director de la companyia de tramvies “Les Tramways de Barcelone”, a 1905.