Literatura potencial

No és el mateix la literatura potencial que la potència literària. Ni els jocs de paraules que la paraula en joc. El joc va per una riba i el foc, en paraules ribianes, per l’altra. Les nostres modestes propostes enigmístiques provoquen més joc que no pas foc. Però a voltes, com per la força d’un encanteri encantador, ens arriben textos potencialment màgics. Gèrmens literaris. És el cas de tres exemples ben diversos que volem comentar avui. D’una banda, en Josep Domènech (Sant Feliu de Guíxols) ens va enviar ja fa mesos un excel·lent conte curt bastit a partir de desenes de falses parelles com les que atribuïem, abans de l’estiu, a l’enyorat Johan Cruyff. Allò del pilot i la pilota que tan sovint practicava l’holandès.
El conte d’en Domènech conté una delirant història d’amor entre en Dalí i n’Adelina, en la qual no hi falta de re. Ni tan sols un final escèptic. Assistim des de la primera ratlla a les seves pulsions més íntimes amanides per un raig de falses parelles que l’autor encadena amb destresa sinistra. Alguns fragments serviran per fer-nos-en el càrrec: “—Que lent! No és massa calenta? / Flashback: al cine, ella l’incita in situ. Ell diu: —Enveja? En veig. Als ulls de l’agent i de la gent: ulls d’hulla roent / A les pantalles, l’espantall? / O és un musical? Les estones amb els Stones / Ella se’n va. Ell se’n vana / Treu-te la capa (cavaller sens cabellera) i et xuclaré el cap! I la saba, savi! Després, com sempre, les penes del penis”. El final, desolador, està absolutament en sintonia amb un dels sentits possibles de les falses parelles: “És temps de banys i de banyes”.
Ara en Josep Domènech reincideix amb una peça teatral monologada per a 25 personatges en un sol acte, escrita a quatre mans amb la Montserrat-Agnès Maset (Sant Feliu de Guíxols), en la qual podem trobar brevíssims monòlegs con-jugats molt interessants. L’anticartesià: —Descarto Descartes. Un alt funcionari de l’INEM: —Ocupo okupes. El poeta minimalista: —Tanco tankas. El rellotger que ha perdut el temps: —Busco busques. El navegant: —Arribo a ribes. Constantí I el Gran (als seus súbdits): —Romanem romans. El marit pintor de la perruquera: —Pinto pintes. La Mafalda: —Sopo sopes. L’encertant: —Lligo lligues. Finalment, malgrat la llicència de barrejar dos verbs equivalents, ens quedem amb la frase del dictador: —Sóc estat.
Per la seva banda, l’Albert Figueras (Cabrera de Mar) s’inventa un personatge (sóc arquitecte i “plaço places” dures arreu on puc i “caso cases” de les dites aparellades) que ens fa arribar una carta deliciosa. Algunes de les con-jugacions d’en Figueras són troballes homòfones, sempre en boca d’aquest singular arquitecte: “encenc encens” a missa; “humilio homilies” carques; “temo temps” pitjors; “menjo menges” exquisides; “tenia tènies”; saps?; “busco busques” de rellotge en un paller i, si cal, “cavo caves (de) cava”; “trec traus” de les armilles; “vull vols” de confiança en línies regulars; i, si molt convé, “fonc fons” d’inversió.