dissabte, 26 de gener del 1991

Els doctors de l'enigma

Fa uns mesos, en un article d'aquesta secció que les darreres novetats fiscals aconsellaren titular "Ja tenim Nif!", ens fèiem ressò de la edició d'un assaig poc usual. Era l'obra guanyadora del "I Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú", anomenada Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes, i dotava l'enigmística d'una carta de presentació acadèmica immillorable. Dèiem també que, tret dels esforços que es venien fent des d'editorials petites com Altafulla, l'edició de la tesi doctoral de Margarida Bassols i Puig representava una primera pedra en aquest camp epistemològic tan referenciat com poc conegut.
Ara, nou mesos després de l'edició d'aquest text important, ens arriben els cridaners fulls trimestrals que el Col.legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya tramet als seus afiliats amb els cursos de l'anomenada "formació permanent". De propostes, com gairebé sempre, n'hi ha de tots els colors. Cursos de fotografia, literatura, llengua, matemàtiques, geologia... Però en aquest exercici 90-91 ens han cridat l'atenció quatre propostes per la seva relació directa amb l'enigmística.
D'una banda, en cinc sessions a cavall de gener i febrer, la pròpia Margarida Bassols dóna un curs sobre "Pragmàtica i Cultura Oral" que concentra en el seu temari el corpus de la seva tesi, amb una incidència especial en l'aplicació de la Pragmàtica en els enigmes populars i la paremiologia. Bassols ha trobat un camp atractiu en el qual desenvolupar la complexa anàlisi del discurs que proposa la Pragmàtica de Leech. Les estimades endevinalles populars i els inestimables proverbis són uns dels darrers reductes de les societats orals en aquest incert final de mil.leni.
Una de les matèries que mai no falten, a banda de la metereologia, és l'estudi de la mètrica. La densitat de poetes per metre quadrat aconsella la seva inclusió perpètua als programes. Enguany s'anomena "Mètrica i versificació en català". L'Anton Carrera, que n'és el professor, ha introduït l'estudi de l'acròstic en el programa i al.ludeix, en concret, al "Poema en forma de laberint" del Rector de Vallfogonam que tan àmpliament analitzà fa uns mesos el crític Josep Bargalló des d'aquestes mateixes planes.
Una altra de les propostes que ens han cridat l'atenció són les quatre sessions de "Jocs de sintaxi (per a català, castellà i altres llengües)" que donarà Enric Batiste durant el febrer. El programa s'articula a l'entorn d'una base teòrica i dotze jocs dissenyats especialment per a aprendre sintaxi.
Finalment, el plat fort de les propostes aptes per a addictes a l'enigmística són les onze sessions que, entre abril i maig, oferirà Josep Mercadé sota el títol de "Joc i Literatura". El programa és molt suggerent. Des de les endevinalles i els limmericks per a infants fins a la creació de poemes amb els mètodes surrealistes, el curs sembla un camp idoni per a conrear-hi la creativitat personal. Mercadé hi contempla les relacions entre els diversos esports amb la literatura, la teatralització de xarades i jocs de saló, la importància de les cartes al Segle d'Or castellà o les novel.les interactives. El penúltim punt del programa és molt ambiciós. Proposa la reflexió sobre el joc com a generador de literatura. L'àmbit objecte d'estudi és prou ampli: del Barroc al grup de l'Oulipo.
Esperem que els alumnes que tinguin la fortuna de seguir aquest curs en surtin amb el desfici interior de llegir Francisco de Quevedo, Jonathan Swift, Ramón María Valle-Inclán, Lewis Carroll, Vicent Garcia, Italo Calvino, Jorge Luis Borges, Salvador Dalí, Lawrence Sterne, Georges Perec, Ramón Gómez de la Serna, Raymond Roussel, James Joyce, Guillermo Cabrera Infante, Joan Brossa, Julio Cortázar, Raymond Queneau o Julián Ríos abans de tornar a sentir-se pronunciar que la literatura pot ser molt avorrida.

dissabte, 12 de gener del 1991

Campionat de Scrabble

Ara fa cosa d'un any, des d'aquestes mateixes ratlles parlàvem de la primera partida oficial en català del joc de paraules anomenat Scrabble en el marc del I Saló de l'Ensenyament. Era la primera perquè es tractava d'una idea inèdita d'aquest activista lúdic que és l'Oriol Comas i, sobretot, perquè Borràs Plana SA acabava de treure la versió catalana de l'Scrabble. L'organitzador, impecable, va establir el mateix sistema de joc que ha convertit en grans espectacles les conteses de les federacions francòfona o anglòfona, i cinquanta parelles d'estudiants s'enfrontaren simultàniament a un sol comandant del joc, el popular Tísner. El mestre marcava la pauta de les fitxes que disposarien tots els jugadors en cada tirada, i totes les parelles intentaven la màxima puntuació en igualtat de condicions. Tothom anotava la seva jugada, però el tauler que prevalia sempre com a paisatge de la següent jugada era el d'en Tísner.
Des d'aleshores han plogut moltes fitxes de Scrabble. El fabricant n'ha exhaurit fins ara dues edicions de tres mil exemplars cadascuna i la tercera ja és al forn. En Tísner continua jugant a l'Scrabble en privat i en públic -com va palesar en la setmana que li dedicà el proppassat novembre el Patronat de Cultura de Mataró-, i el Saló de l'Ensenyament arriba a bon port per segona vegada de la mà de l'Esteve Miralles. Els set primers dies de febrer el Palau de Victòria Eugènia serà l'escenari del II Saló de l'Ensenyament, una important exposició de l'oferta educativa que els estudiants catalans tenen al seu abast. Set dies importants amb un final de festa enigmístic.
El dijous 7 de febrer, a les 4 de la tarda, la Sala 3 del Palau de Congressos de Montjuïc es revestirà de circ romà de les lletres catalanes. Es calcula que 50 parelles d'estudiants de secundària (la millor parella per cada institut) s'enfrontaran al mestre Tísner, acompanyat d'un jove deixeble, en una partida simultània que es regirà per les regles de les federacions internacionals de Scrabble. L'organització ha pujat el llistó respecte a l'any passat i assegura que el recompte de puntuacions -que en una partida simultània és la part fonamenal de l'arbitratge- estarà informatitzada. Com que la idea és realment seductora, no volem estar-nos de divulgar el telèfon on encara es poden fer les inscripcions: 93-2564832.
Aquest aniversari del primer any de vida de l'Scrabble en català arriba molt festiu. Perquè, a banda d'aquest nou matx, també ha saltat l'agradable notícia que es gesta un Club de Scrabble Català al voltant de la figura del lingüista Lluís de Yzaguirre. El doctor Yzaguirre ja va tenir una intervenció destacada en el naixement de la versió catalana de l'Scrabble, perquè s'encarregà de l'estudi de freqüències que serviria per atorgar un valor adequat a cada fitxa. Com que les freqüències d'aparició de les lletres són diferents a cada llengua, les puntuacions de les versions francesa o espanyola no servien. A banda, calia introduir fitxes específiques, com ara la Ç, el dígraf NY o la L.L. El text de les instruccions de l'Scrabble ens descobreix alguns dels avatars d'aquest estudi rigorós.
Estem convençuts que la creació d'aquest Club despertarà adhesions molt més àmplies de les que la pròpia empresa espera, perquè l'Scrabble crea addicció i és un joc excel.lent per treballar la llengua. A banda, com que els nens diuen que sempre han de venir amb un pa sota el braç, els impulsors d'aquest Club tenen enllestit un Diccionari Català de Scrabble, a l'aguait de trobar editorial. Aquesta eina bàsica dels bons jugadors (un diccionari on per exemple es poden trobar totes les paraules correctes amb totes les combinacions de set lletres possibles) existeix en totes les llengües del món on hi ha federació de Scrabble, i en francès, per posar un exemple, l'ha editada Larousse.

dissabte, 5 de gener del 1991

Qui té por del tipògraf?

Moltes vegades, arran de les inevitables ensopegades que tots hem tingut amb el monstre de les matemàtiques, creiem de cor que en realitat són una ciència inútil i perversa que es van empescar quatre grecs per martiritzar les ments més tendents al vol de coloms. És inútil que els nostres companys de viatge ens aclaparin amb proves irrefutables sobre la seva exactitud i necessitat. Tanquem els ulls i neguem tota evidència. Tant se val que ens diguin que sense números això seria can seixanta o que la troca se'ns embolicaria en un tres i no res. Sempre acabem per imaginar-nos el set-ciències de torn fet un quatre i a la llarga toquem el dos abans d'haver-li de donar la raó. És clar que amb el cap fred les coses es veuen d'una altra manera. Resulta fins i tot tranquil.litzador trobar exemples que demostrin la utilitat extrema dels números en la nostra vida quotidiana.
Els contractes necessaris per poder muntar una obra teatral d'autor estranger són una font impensable de material enigmístic. A la retòrica habitual dels documents jurídics s'hi afegeix un tema tipogràfic que provoca complicades reglamentacions. Conec d'a prop el cas de Qui té por de Virginia Woolf?, representada amb un cert èxit per Amparo Moreno i Herman Bonnín al Teatreneu Teixidors aquesta temporada. El contracte redactat per l'agent nord-americà d'Edward Albee -l'autor-és un model estàndar que recull les limitacions d'ús dels drets concedits, el paper del traductor i d'altres temes interns... però també entra en qüestions íntimament tipogràfiques.
D'entrada, el nom de l'autor -Edward Albee- ha d'anar en majúscules i en solitari just damunt del títol. I això, literalment a tots els "programes, pòsters, rètols de paret, cartelleres, circulars i tota mena de canals de difusió publicitària". Si el traductor -Jordi Arbonès- o l'adaptador -Joan Casas- hi consten, el seu nom haurà d'anar per sota de l'autor -Albee-, i en tot cas les lletres d'aquests cognoms aliens -Arbonès, Casas- hauran de ser com a màxim de la mateixa mida, gruix i color que les emprades amb el nom de l'autor -Albee-.
La gran preocupació dels redactors del contracte, com resulta evident, és que el nom d'Edward Albee no desmereixi. Per això arriben a reclamar que les lletres que el componen no tinguin una mida inferior al 50% de la lletra més grossa del títol -Q-. I encara reblen que el cos de la lletra haurà de ser de la mateixa mida i gruix -ho especifiquen amb un tecnicisme entranyable: "no menor al 100%"- que les lletres que formin els noms de qualsevol altra persona associada al muntatge -Moreno, Bonnín, Salvatella, Orgilés, Oller...- És una forma pitagòrica de deixar ben clar qui és el rei. Si en certes societats africanes ningú no podia tenir el cap més alt que el monarca, en el món de l'espectacle teatral director -Bonnín-, traductor -Arbonès- o estrella -Moreno- s'han de conformar amb l'impacte de les lletres de motllo de l'autor -Albee-. No costa imaginar-se les tones de polèmiques sopes de lletres que es deuen haver empassat els protagonistes del món de l'espectacle abans d'arribar al reglament actual.
De fet, les lletres de motllo sempre han esta la millor metàfora de l'èxit tant a Broadway com a Hollywood. I com més grossa la metàfora, més important el triomf. Potser per això sobta agradablement l'esperit democràtic que regna als programes de mà dels darrers espectacles protagonitzats per Josep Maria Flotats al teatre Poliorama. En concret, al programa d'Ara que els ametllers ja estan batuts, totes les majúscules dels participants fan tres mil.límetres d'alçada, des de l'intèrpret -Flotats- a la secretària -Valero-, passant pels maquinistes -Salvà, Garcia-. És clar que els responsables de la versió i adaptació teatral, la posada en escena, la interpretació, la dramatúrgia, el vestuari i mitja escenografia eren la mateixa persona -Flotats-.