dijous, 12 de juliol del 2007

Aniversari feliç

Avui fa divuit anys que David Castillo em va fitxar per escriure en aquest suplement. Després d’un parell de ressenyes, el 13 d’agost de 1989 va sortir la primera columna d’enigmística, un camp abonat a l’especulació verbal que resultava gairebé inèdit en la nostra premsa. Jo havia previst que la secció es digués “A redós de l’Esfinx”, atenent la importància cabdal de l’enigma edípic, i que “Enigmística” fos el títol del primer article, però afortunadament al diari van tenir prou nas periodístic i ho van intercanviar. La idea era fer-ne una sèrie de dotze, perquè semblava que era un camp molt específic que no donaria per gaire més. Quan ja portava vint setmanes parlant de fenòmens diversos relacionats amb l’enginy verbal, Castillo va decidir deixar de numerar-los. I així hem anat tirant divuit anys, fins al número vuit-cents divuit que implica la majoria d’edat. Vaig importar el terme enigmística d’Itàlia. Per aquí només l’havien fet anar els folkloristes Serra i Boldú o Amades per parlar d’endevinalles i xarades. Quan em documentava per escriure Verbàlia (Empúries, 2000), vaig topar amb una sèrie d’articles de Rossend Serra i Pagès publicats al setmanari "La Veu Comarcal" de Ripoll en quinze entregues des del 3 de juny de 1916 en endavant. Aquests articles sobre "Jocs d'Esperit" —"creiem millor aquest nom que no pas el d'Enigmística com alguns autors els anomenen", arrenca el primer dia— conté un resum essencial del que era la ciència (o l'art) enigmística italiana en aquella segona dècada del segle XX. La connexió italiana, doncs, és clau en la codificació dels jocs de paraules.
A primers dels noranta Quim Monzó em va posar sobre la pista d’un columnista italià anomenat Stefano Bartezzaghi. Aquest ludolingüista, fill del crucigramista més cèlebre de La Settimana Enigmistica i deixeble universitari d’Umberto Eco, feia un article setmanal al suplement de llibres de La Stampa molt semblant als meus d’enigmística aquí a l’Avui. La secció de Bartezzaghi es deia La posta in gioco i acabava sempre amb una petició. M’hi vaig posar en contacte de seguida. Bartezzaghi proposava un joc de paraules i en demanava d’anàlegs. Encara ho fa, tot i que ara des de La Reppublica digital amb el nom de Lessico e nuvole. Tot i l’ombra inevitable de l’espavilat que pretén escriure de gorra, vaig trobar que era una bona idea i que valia la pena imitar-la. Fins llavors, de tant en tant rebia cartes amb alguna aportació interessant. La primera columna d’enigmística de 1993 ja demanava aportacions als lectors. Es deia “Bananarama” (el nom d’un grup musical més aviat kitch) i sol·licitava textos escrits amb paraules que presentessin una alternança perfecta de consonants i vocals, com ara banana. La resposta va ser espectacular. Van arribar més de trenta cartes al diari, algunes amb textos prou interessants com per suscitar nous articles sobre el tema. Durant els anys següents em vaig acostumar a fer propostes com aquesta cada quatre o cinc setmanes. Un nombre notable de lectors van atendre la meva crida. Mitja dotzena d’aquells corresponsals ocasionals són avui reconeguts narradors i poetes. Molts dels exemples que vaig reproduir a Verbàlia, degudament acreditats, provenen d’aquestes cartes. Després ho vaig anar abandonant. Des del 20/02/2002 aquesta interacció induïda ha quedat circumscrita al portal trilingüe verbalia.com, que elaboro amb Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Cada setmana llancem una proposta i les aportacions dels lectors queden visibles en un fòrum públic. Les peticions de col·laboració van desaparèixer dels meus articles. Els fills es fan grans, evolucionen i s’emancipen. La vida és canvi. Mutació i permutació. El divuitè aniversari és sempre un dels més feliços.