dijous, 29 de gener del 2004

Un “numbro” u

La victòria del vigatà Joan “Nani” Roma (1972) al Dakar no hauria d’empetitir la recent victòria del vallenc Joan Ramon Manchado (1967) en el VII Campionat del Món d’Scrabble celebrat a Mèxic. Joan Ramon Manchado ha aconseguit el seu segon títol mundial del joc de les paraules encreuades en batre el veneçolà Carlos González a la gran final. Amb aquest resultat, Manchado esdevé el primer bicampió mundial de la història de l’Scrabble en espanyol. Amb els seus dos títols i un subcampionat lidera el destacat grup de jugadors catalans que han excel·lit a les competicions internacionals —Blai Figueras (1 campionat), Josep Maria Martí i Miguel Rivera (1 subcampionat cadascun)— enfrontats a les potents seleccions d’Argentina, Veneçuela i Hondures, per esmentar només els tres altres equips que s’han endut algun títol. Manchado juga a Scrabble en dues llengües —en català i en espanyol—, i en totes dues es prepara a consciència escrutant-ne els diccionaris i fent llistes curioses que li permetin memoritzar les paraules vàlides segons el diccionari oficial del joc. Sovint, la necessitat de discriminar unes paraules de les altres porta els millors jugadors d’Scrabble a la literatura experimental: s’inventen petites històries amb les paraules clau que volen retenir a la memòria, busquen les coincidències més inesperades entre llengües —Manchado té estudiadíssim el territori limítrofe entre el castellà i el català—, i fins i tot creen palíndroms, lipogrames o monovocalismes.

Un exemple excels d’aquestes pràctiques verbívores són els monovocalismes fonètics en U que escriu aquest veritable número U del Scrabble. Manchado només hi admet mots que traginin U i O àtona, en el benentès que s’han de llegir en català central. I li surten contes tan breus i “collonuts” com aquest, que duu per títol “Un gust mutu”: “Lulú Cucurull: un cul dur, un bust robust, uns ulls collonuts, un musclo molsut... curull d´un suc! Xumo, xuclo, burxo, copulo ullcluc ; xup-xup, xup-xup... Lulú gruny un munt ; hum, huum, huuum, huuuum! Consumo... Fumo un puro. Us ofusco? Us puc dur bromur! (Lluc Fortuny, un brut mogut)". Una meravella procaç que farà udolar els puritans de la banalitat, perquè té suc i també té bruc. El "numbro" U del Scrabble mundial fins i tot explora amb la vocal que el defineix territoris més lírics. Per exemple, en un poema africanista intitulat “Vudú zulú“ on acaba fotent-se un cus-cus i un sugus.

La meva peça preferida, però, és una mena de road-movie monovocàlica que podria competir amb el París-Dakar de Nani Roma. Manchado ens proposa “Toulousse-Tombuctú: Toulousse-Sud ; un bus turbo ; munto ; surto rumb Tombuctú... Us vull dur sugus, cus-cus. Un tour curt? Turutut! Fujo lluny! Mobutu, un duc zulú, juny uns nyus; duu un tutú curt; lluco llur cul brut. «Mobutu, busco sugus, cus-cus...»; «Duus puros?»; «Fumo Drum». Pujo un puig. Ullo un club nocturn: Blue Moon. Jugo un mus... Vull trumfos. Jugo un full d’uns, un bluf; un truc collonut, us ho juro. Lucro llurs duros. Bubu, un hutu sorrut, gruny... Murmuro: «jugo brut? furto?»... Un tumult confús; un puny brusc d’un zulú forçut; puf!; l´ull contús; supuro. Fujo poruc, dolgut; l´ull fotut fotut. Putos hutus!” Manchado, el nostre veritable “numbro” U!

dimecres, 21 de gener del 2004

Pseudogermanor

Els nomenaments dels germans d’alguns destacats dirigents del govern tripartit han posat d’actualitat el principi republicà de la fraternitat. Els sarcasmes sobre l’esperit de germanor han sovintejat i la malícia germànica ha brollat en certs comentaris públics que incloïen termes tan connotats com germandat o germania. Les germandats són fraternals, però no sempre resulta senzill escatir si dos germans són germans o no ho són, encara que els demanem la documentació. N’hi ha que s’alteren els cognoms per raons ben diverses i no sempre relacionades amb cap desacord familiar. Fa dos anys ja vam analitzar uns quants casos il·lustres entre escriptors, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora —Enric Casasses (abans Casassas) i Anna Casassas—, de cardiòleg i cantant —Valentí Fuster i Paul Fustèr (née Fuster)— o d'actriu i cantant —Cecilia Roth i Ariel Rot, dos il·lustres germans argentins separats per una lletra muda. L’habitual sol·licitud de més exemples amb què tanco aquesta mena d’articles em va semblar sobrera. Però m’equivocava. Van arribar més de vint casos de germans nostrats amb els cognoms alterats: els Morgades-Murgades, els Dolç-Dolz, els Vinyes-Viñas-Vinas i així, tots ben documentats pels seus mateixos protagonistes. Fins i tot l’escriptor Jordi Coca em va dir que investigués si la ce trencada del poeta Miquel Bauçà era d’origen, perquè podria haver estat una catalanització de Bauzà. Encara no ho he fet.

Alguns dels casos destacaven perquè ocultaven un veritable relat. Per exemple el cas del Josep Masó, capturat per l’exèrcit franquista durant la guerra i portat a Galícia. Allà, el soldat que va obrir-li l’expedient es va encaparrar: que si duia el cognom mal escrit en espanyol, que si havia de ser Massó, així amb dues esses, com la marca de sardines gallega "Massó" (en realitat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, va catalanitzar-li el cognom i des de llavors, m’escrivia el nét Josep Pagès Massó, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L’altre relat saborós prové d’una entrevista a la ràdio amb el veterà periodista Santiago Tarín, quan acabava de publicar el seu Barcelona en rosa y negro. Aquell dia Tarín va explicar que ell es deia Tarín i Barba però que en realitat el seu avi es deia Barberà. El relat partia de la quequesa de l’avi. Era tan tartamut que quan anava a matricular els fills al jutjat a vegades acabava el nom i a vegades no. De manera que entre els diversos fills que va tenir —alguns de renom públic—, n’hi ha que legalment es van dir Barba i n’hi ha que es van dir Barberà, amb la subsegüent fratronímia entre els descendents.

Per completar la col·lecció de fratrònims en podríem definir una varietat pseudonímica. Serien pseudofratrònims aquells germans més o menys il·lustres coneguts amb noms o pseudònims tan allunyats entre ells que ningú no ho sospitaria. Per exemple, recordo que em va sobtar molt descobrir que els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978) eren germans. O que també ho són l’escriptor Agustí Pons i el cantant Oriol Tramvia. ¿Coneixeu més pseudofratrònims?

dijous, 15 de gener del 2004

Comafília i comafòbia

Un ós panda entra en un cafè. Demana un sandvitx i se’l cruspeix en un plis. En acabat, treu una pistola i dispara dos trets al sostre. “Per què?” encerta a mormolar el pobre cambrer mentre el panda fa per marxar. El panda es treu de la butxaca un diccionari zoològic ple d’errors de puntuació i el deixa damunt la barra. “Sóc un panda, jo”, li etziba. “Informa-te’n”. El cambrer, atònit, fulleja el diccionari fins que arriba a la P. Allà localitza l’entrada i hi llegeix: “Panda. Large black-and-white bear-like mammal, native to China. Eats, shoots and leaves”. Llavors ho entén tot. A l’última frase de la definició s’hi ha escolat una coma que no tocava. “Eats shoots and leaves” vol dir “menja branques i fulles”. En canvi, l’afegitó de la coma ho transforma en una nova frase (“Eats, shoots and leaves”) que significa “menja, dispara i se’n va”. Exactament el que ha fet el panda de l’acudit. De jocs com aquest n’hi ha a totes les llengües. Una coma que apareix, fuig o canvia de lloc fa trontollar el sentit de qualsevol frase. Però ara, la lingüista de la BBC Lynne Truss ha triat l’episodi per titular un llibre sorprenent que ha fet forat entre les propostes nadalenques del mercat britànic. “Eats, Shootes & Leaves (The Zero Tolerance Approach to Punctuation)” (Profile Books) és un recorregut amè i desesperat sobre l’ínfim cas que l’educada societat britànica fa dels signes de puntuació.

És un llibre ´”punctilious”, naturalment, però mai puntimirat. Tot és significatiu i procedent. Informatiu i formatiu. Això sí, la Truss hi redefineix la categoria dels “sticklers” (els primmirats) des de l’òptica de qui és capaç de fundar una “Apostrophe Protection Society” o d’emocionar-se per l’ús raonable que Virginia Woolf fa del punt i coma (“Save the Semicolon!”, clama). Pel llibre passen apòstrofs, guions i guionets, comes, cometes i cursiva, parèntesis, claudàtors i punts de tota mena, fins i tot de suspensius. . . Sempre amb ironia i flexibilitat, però sense deixar mai espai per a l’estultícia tipogràfica que entre nosaltres tant i tan bé van denunciar Josep Maria Pujol i Joan Solà en el seu celebrats “Tractat de Puntuació” (Columna, 1992) i “Ortotipografia” (Columna, 1995).

Les disputes per una coma tenen un dels seus màxims exponents en la parella de fet que van formar l’humorista James Thurber i l’editor del “New Yorker” Harold Ross durant els anys trenta del segle passat. Al seu “The Years with Ross” (1959), Thurber descriu una mena de “complex clarificador” que menava el seu editor a l’ús patològic de la coma. La idea de fons era molt simple: com més comes, més claredat. Això segons l’editor Ross, naturalment, perquè Thurber hi tenia al·lèrgia, fins al punt de justificar la descripció de la bandera nord-americana com “red white and blue” (vermella blanca i blava, sense comes entre els colors) perquè “amb tanta coma semblava que estigués mullada de pluja”. Ross, en canvi, defensava la regla canònica de l’anglès americà “red, white, and blue”, inclosa la coma dita d’Oxford davant la copulativa. En un brillant passatge Thurber explica que Ross va afegir-ne una a la seva frase “After dinner (,) the men went into the living-room” (després de sopar els homes van passar a la sala d’estar) i ironitza dient que “aquesta coma és la manera que té Ross de donar-los temps perquè s’aixequin de taula just abans d’anar cap a la sala d’estar”.

dijous, 8 de gener del 2004

Seti web

La terminologia internàutica és voluble. Tot ens arriba en anglès, cadascú ho adapta com pot i després l’ús s’encarrega de sancionar uns termes o d’altres. Parlem indistintament de correus, e-mails, emilis, ismaels o mels. De webs, uebs o pàgines web. De links, vincles o bots. D’una homepage o plana major. Forwardegem molt, tot i que potser reenviem més encara. En canvi, d’escanejar escanegem tots com un sol home. Com qui fotocopia (o fa “xerocòpies”, que deien abans). Sempre és un misteri la secreta raó que transforma una troballa verbal més o menys afortunada en un terme consolidat entre els parlants d’una llengua. Segurament és una qüestió de modes, en ambdós gèneres que permet el terme (mode i moda), i sovint no resulta gens senzill establir si finalment s’ha consolidat un vocable proposat per algú concret en una data concreta. El novel·lista i dramaturg txec Karel Txapek ha passat a la història per haver creat el terme “robot” en el seu sentit modern. A primers dels anys 20 la seva obra de teatre “R.U.R. (Rossum’s Universal Robots)” va arribar als escenaris londinencs i ajudà a popularitzar el terme “robot” per designar els treballadors artificials o homes màquina. Txapek primer havia pensat en algun derivat del terme llatí “labora”, però un germà seu el va convèncer perquè usés el mot txec “robota” (treball forçat) a l’hora de designar les seves màquines. Des de llavors coneixem els robots, llegim Asimov, estudiem robòtica i parlem de robotització.

M’escriu l’Ignasi Ribas, de l’Institut de l’Audiovisual de la Pompeu, per fer-me avinent una interessant notícia verbal: el naixement d’una nova accepció informàtica d’un terme antic documentat des del segle XIII. Les circumstàncies són ben específiques. El nounat (¿nomnat?) ha vist la llum en una web monogràfica sobre l’artista Antoni Muntadas en l’àmbit digital de CaixaFòrum (a www.mediatecaonline.net). El mot en qüestió és “seti”, l’expressió completa “seti web” i el seu autor l’escriptor i expert en art digital Eugeni Bonet. No cal definir-la. “Seti web” és d’una transparència és total, entre altres coses perquè és molt propera a l’original anglès “site”, o “website”. Naturalment, en català “seti” significa el mateix que en anglès “site”: lloc. Concretament “lloc on seu, on està, que ocupa, algú o alguna cosa”, o “lloc on pot col·locar-se, o lloc destinat a col·locar-hi, algú o alguna cosa”. És a dir, més o menys, l’essència d’un website.

Pel que em diu Ribas, l’encertada tria d’Eugeni Bonet va sorprendre tant els correctors de CaixaFòrum que li va caldre déu i ajut per mantenir-la. Val a dir que, ara per ara, “seti” no és una paraula gaire usada en català, a diferència del “sitio” castellà, tan o més comú que “lugar”. De vegades parlem de “setial” per designar una mena de tron espectacular, i també mantenim el llatinisme “in situ” per referir-nos a “en el lloc”, però així d’entrada “seti” sona a faraó egipci (Sethi I). Aquest article pretén publicitar aital toballa setinada, però no puc amagar el meu pessimisme còsmic sobre la seva possible popularització. És massa bona. Una llengua que no ha estat capaç de mantenir la forma ultrarendible “llur” no adoptarà ara una solució tan genuïna com transparent. Continuarem patint el papanatisme dels “sites” quan podríem gaudir dels “setis”.