dijous, 26 de juny del 1997

Calaixeres

Quan l’alegria del solstici encén les ànimes dels carrers i de les places, una paraula enorme com una baluerna omple les nostres boques embriagades: calaixera. Una foguera de sant Joan com cal no pot prescindir d’aquesta peça del mobiliari de l’àvia. A més, després de tants anys de veure-la al rebedor o en un racó de l’alcova, crema que fa goig. Hem triat les calaixeres per proposar-los una reformulació estival d’un joc de l’enigmística clàssica. La decapitació designa un procés de supressió que els retòrics anomenen afèresi. El mecanisme és simple: s’estira la inicial d’un mot com qui clava una estrebada al pom d’un calaix i s’observa si les lletres restants omplen el calaix obert de sentit o si, per contra, el deixen més buit que el d’una habitació d’hotel. Les calaixeres plenes són troballes joioses. Sobretot si algun dels calaixos té doble fons. Un dels millors exemples que coneixem ens porta de pet a Montserrat. Segur que tothom ha tingut una àvia devota de la “Moreneta”.
Doncs si anem estirant els poms dels seus sis calaixos —les calaixeres verbals sempre tenen tants calaixos com lletres menys dues, perquè cal restar-ne la primera i l’última—, en trobarem cinc de plens i només un de buit (5/6). La calaixera 5/6 de la Moreneta oculta sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. És molt difícil trobar una calaixera que presenti un 6/6. Gairebé tant com fer una graella 6x6 de mots encreuats sense posar-hi cap quadret negre. En canvi, les petites són molt simples: “mamà” fa 2/2 (ama, ma); “filla” 3/3 (illa, lla, la); cadira 4/4 (adirà, dirà, ira, Ra)... A partir d’aquí la cosa es complica, fins al punt que ja és un gran què trobar percentatges superiors al 60%. Així, per exemple, la calaixera que l’alcalde Maragall s’endurà de l’Ajuntament de Barcelona ja comença a ser interessant, tot i que encara ningú no sap si se l’endurà mig plena o mig buida. Maragall 3/6: “aragall” (bolet), “gall” i “all”.
Hi ha un exemple clàssic de calaixera 6/6 d’una gran bellesa. El problema, segons els hel·lenistes, és que presenta una coherència força discutible en adoptar diverses formes dialectals de la llengua grega. Es tracta d’una calaixera napoleònica. Totes les afèresis resultants del nom “Napoleon” són veus gregues amb sentit (6/6) i, per si això encara no era prou, els especuladors de mots han llançat la hipòtesi d’una recomposició total dels sis calaixos esparsos i la calaixera napoleònica: “Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon”. Els seus entusiastes defensors diuen que vol dir “Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat”, però ens temem que són com aquells mals periodistes que es vanten de no permetre que la realitat els aixafi un bon reportatge.
Acceptem tota mena de calaixeres. Escriviu-nos a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009. En parlarem.

dijous, 19 de juny del 1997

Linda Evangelista

L’entusiasme dels qui dediquen la seva vida a les tasques evangèliques no té límits. Ho hem sabut des de menuts i ho acabem de confirmar ara d’una manera inesperada gràcies a un llibre. Es tracta d’un totxo de més de 600 pàgines anomenat El Evangelio en crucigramas (Edibesa. Madrid, 1997) que signen la monja argentina sor Lucía Caram i el reverend mediàtic José Antonio Martínez Puche (“Últimas preguntas” a La2). Per si el títol no era prou explícit els autors l’han acompanyat d’un subtítol aclaridor que resa (mai més ben dit): “texto de los Evangelios concordados, para cada día del año, con crucigramas, sopas de letras, tests y pasatiempos”. L’obra, organitzada en 365 seccions, ha despertat una curiositat inusitada en cercles no eclesiàstics i també ha suscitat algunes acusacions de “trivialitzar el missatge evangèlic” entre els sectors més repatanis del catolicisme.
Sor Caram (sic), èmula espiritual de l’estupenda Linda Evangelista amb què encapçalem innocentment aquestes ratlles, ora et labora al convent de les Dominiques de Santa Clara de Manresa i s’ha deixat fotografiar pels mitjans, tota xiroia, davant d’un Pèntium. De fet, es veu que ja havia publicat un altre llibre intitulat Vive tu fe en el qual proposava un estudi del catecisme a base de passatemps. Però ara s’ha superat. L’èxit de vendes de la seva original proposta ha estat tan notable que aquesta nova sor Citroën dels encreuats ja ha anunciat que n’està preparant una versió catalana. Enhorabona. El que no sabem és si el canvi de llengua comportarà cap canvi de parella. No costa gens d’imaginar que uns quants jocs de paraules made in mossèn Ballarín projectarien aquest futur recull de mots encreuats evangèlics als primers llocs de les llistes de vendes (de “no ficció”?). Sigui com sigui, sor Caram ha fet diana.
Del llibre podem destacar tres trets principals. D’entrada, el dissenyador de la coberta demostra que va d’espavilat: hi reprodueix una creuada mig tapada en la qual apareixen els mots “concupiscencia” i “pecado” en vertical tallats per dues virtuts tan genuïnes com “perdón” i “gracia”. També “purgatorio” està escrit en vertical mentre dos sagraments com “eucaristía” i “confesión” s’estenen plàcidament en horitzontal. Hi ha cap missatge ocult que se’ns escapa? El segon tret és més descoratjador. L’estructura de l’obra, a banda de resseguir el calendari, s’acosta molt a la dels avorridíssims llibres de text sense fotos de fa anys. Les pàgines van plenes d’interminables ratlles de puntets aixoplugades sota un títol de regust escolar: “Ejercicios”. En tot cas, potser es tracta de reivindicar els entranyables exercicis espirituals.
Però, per damunt de qualsevol altra consideració, el tercer tret definitori de El Evangelio en crucigramas de sor Caram ultrapassa els límits de la imaginació més prodigiosa: en les seves 614 pàgines no hi hem trobat cap crucigrama. Cap ni un.

dijous, 12 de juny del 1997

Clerihew

Els presentem un poeta menor: l’anglès Edmund Clerihew Bentley. El seu record perviu al marge de les grans celebracions literàries, tot i haver mort ara fa quaranta anys. Si fa no fa. Clerihew és el pare del gènere biogràfic més sintètic de la història de la literatura: l’anomenat, justament, clerihew. Biografies encapsulades en quatre versets confegits amb dues constriccions notables: el nom del biografiat ha de sortir al primer vers i la rima ha de ser aabb, talment un rodolí en estèreo. A banda, el clerihew participa de l’estètica xocant del limerick, de manera que bona part de la gràcia és allargassar l’últim vers de forma un pèl grollera, ni que només sigui per buscar una rima impossible. Per entendre’ns, en un clerihew dedicat a J.V. Foix, aquest podria rimar tranquil·lament amb una hipotètica Twentieth Century Foix. Els clerihew es van posar de moda entre les classes dirigents britàniques dels seixanta i encara avui mantenen la seva requesta. És un gènere ideal per circular manuscrit al dors de les targetes de visita, a la columna dels afers pendents de les agendes o als tovallons de paper dels restaurants de menú.
Publicacions tan avorrides com “The Economist” de tant en tant es despengen amb algun clerihew. Per exemple, el 22 de desembre de 1990 van publicar una nota històrica en la qual es divulgava un clerihew que escarnia moderadament sir Walter Layton, un antic director de la publicació que “passava hores i hores escrivint i reescrivint els seus articles”: “Sir Walter Layton/ Has a passion for alterat’on/ Would to God someone could alter/ sir Walter” (en traducció prosaica: Sir Walter Layton té un desfici per canviar-ho tot. No podria algú, per ventura, canviar sir Walter?). En un excel·lent recull de plagasitats que du per títol O (Seix Barral, 1975) el geni cubà Guillermo Cabrera Infante parla del fenomen clerihew i en tradueix uns quants amb la gràcia habitual de la seva ploma. Així, Erasme de Rotterdam rep: “Después de comer, a Erasmo/ lo atacó un fuerte espasmo./ Presa del dolor y en busca de cura/ escribió la primera parte del ‘Elogio a la locura’”. Cabrera es queixa de les poques armes de l’espanyol davant la semirrima, en comparació amb les que exhibeix l’anglès, i s’aferra a aquesta tesi per justificar l’absència d’un equivalent al “limerick” en espanyol. Val a dir que els limerick són sempre més sagnants que els clerihew.
Els recomanem vivament un recull de limericks en català que publicà el poeta Miquel Desclot ara fa un decenni (Auques i espantalls La Campana, 1987) i els deixem amb el millor limerick que coneixem de GCI. Endevinen a qui anava dedicat?:

dijous, 5 de juny del 1997

Els altres Geo

Un parell d’articles sol·licitant anagrames que agermanin localitats diverses han bastat perquè els lectors de l’AVUI eixamplin les possibilitats del joc. Partíem, per exemple, de la notable coincidència de lletres que es dóna entre Orléans i Salerno o entre Senegal i Leganés per proposar d’agermanar indrets que comparteixin lletres. L’Ernest Díez (L’Estartit) es permet un agermanament digne de generar una ONG transversal. Relaciona un poblet proper a Torroella de Montgrí anomenat Gualta amb Tagula, la capital de l’illa del mateix nom a l’arxipèlag de Nova Guinea. En canvi Jesús Lladó (Barcelona) opta per buscar relacions més domèstiques. Agermana les localitats catalanes d’Olià (Cerdanya) i Alió (Alt Camp) d’una banda i d’Orós (Pallars Sobirà) i Osor (La Selva) per l’altra. Lladó també recull la nostra proposta de relacionar poblacions que només difereixen d’una lletra, com ara Talamanca-Salamanca. Els geoparònims que troba són poc espectaculars: En (Conflent) i Er (Alta Cerdanya); Sora (Osona) i Sort (Pallars Sobirà); Salàs (Pallars Jussà) i Sagàs (Berguedà); finalment, completa la seva tria amb un notable menáge a trois paronomàsic: Alàs (Alt Urgell), Alès (Occitània) i Alós (Pallars Sobirà i Noguera). Res que pugui provocar cap malentès com els que succeeixen entre València i Palència (de fet, és el palencià el que no és català, i no pas el valencià com insisteixen erròniament alguns ciutadans de València).
Però la gran aportació de l’enigmista Jesús Lladó són els geopalíndroms. Si fins ara Lladó havia trobat parelles de localitats catalanes lingüísticament relacionades, la febre palindròmica l’empeny a buscar qualsevol mena de parelles geogràfiques sorprenents que puguin ser llegides del dret i del revés. La recerca del capicua provoca associacions molt més exòtiques que la de l’anagrama o el parònim. Així: Segre-Verges; Núria-Irun; Segur-Bruges; Berga-Magreb; Berga-Zagreb; Plan-Alp. Sobta la versatilitat enigmística de Berga. Si Gavà tenia unes relacions evidents amb la convocatòria de vagues (A Gavà la gent nega la vaga; a Gavà la Rut atura la vaga; etc...), Berga demostra una certa tendència a les inversions internacionals (Zagreb, Magreb).
La notable aportació de Lladó enriqueix el llegat de localitats palindròmiques que tenen inventariades des de fa anys els editors del butlletí del CPI “Semagames”, que es fa des de la tarragonina Vilallonga del Camp. Entre les darreres incorporacions al Salta-Atlas particular del CPI hi ha: Adda (riu de la Llombardia, Itàlia); Ede (ciutat a Nigèria i també als Països Baixos); Ili (riu de la Xina i l’ex Unió Soviètica); Karak (Districte de Jordània); Laval (ciutats francesa i canadenca); Mirim (llacuna que s’estén entre Uruguai i Brasil); Nan (província de Tailàndia); Noyon (ciutat francesa); Oyo (ciutat de Nigèria) i Sos del rey (població aragonesa).