dijous, 30 de gener del 1997

Escriptura bovina

Quan ens acostumem a viure en un paradigma determinat resulta força difícil imaginar-nos la vida fora del sistema. Sobretot si el sistema permet albirar territoris propers amb variacions que ja cobreixen la nostra capacitat d’assumir mons diferents. És el cas de l’escriptura. Ara mateix esteu llegint (espero) aquest article de la mateixa manera que jo l’he escrit. D’esquerra a dreta. Els ulls us viatgen fins a l’extrem dret de cada ratlla i llavors salten a l’extrem esquerre de la següent. A tots plegats ens resulta imaginable llegir-ho del revés, buscant palíndroms a la manera dels àrabs, tot i que no hi estem gaire avesats. Fins i tot podem fer-nos càrrec d’un text escrit en vertical perquè sabem que certes llengües orientals s’escriuen així i perquè ens hem fet tips de llegir rètols en aquesta disposició. Però hi ha més mons en l’àmbit de l’escriptura, encara que també estiguin en aquest.
En una de les millors novel·les d’aquest segle —Tres tristes tigres del cubà Guillermo Cabrera Infante—, un dels verborreics personatges que vagareja magistralment per una Havana espectral titlla el seu company de “bustrofédon”. Bustrofèdon, en realitat, és un tipus d’escriptura en la qual les línies del text s’alternen d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, de manera que la seva lectura no implica cap salt. El nom prové del moviment continu que fan els bous en llaurar la terra (boustrophedón) en el qual, òbviament, no hi té cap paper el saltet absurd a què ens obliga el canvi de línia. En teoria, hi ha tres formes possibles d’escriptura bustrofèdica. Les explicarem sense cap pretensió d’executar-ne exemples per no donar més maldecaps del compte al tipògraf d’aquest suplement de Cultura. En la primera forma d’escriptura bustrofèdica les línies inverteixen el sentit de lectura, però les paraules no. En la segona les paraules de les línies que viatgen de dreta a esquerra també s’escriuen a l’inrevés, lletra a lletra. En la tercera modalitat i última, fins i tot els signes gràfics de cada lletra s’inverteixen, de manera que només les lletres simètriques (com ara la x) romanen inalterades.
L’exemple més conegut d’escriptura bustrofèdica és la inscripció dita pedra negra, del fòrum romà (s VI aC), però s’han trobat fragments d’aquesta curiosa escriptura bovina en altres indrets. En l’àrea d’influència de la cultura grega i en indrets molt més exòtics. Hi ha bustrofèdons en diverses inscripcions a l’àrea mediterrània: Creta, Xipre, Itàlia —en etrusc i en llengües itàliques—, l’Àsia Menor —hititia— i l’antiga Aràbia. Però també n’hi ha a l’Índia, Amèrica Central, l’Illa de Pasqua i el nord d’Europa (en l’alfabet rúnic). Amb un bolígraf a la mà i una mirada adàmica, el sistema bustrofèdic d’escriptura sembla molt més lògic que no pas el que finalment ens hem imposat. Amb un bastó fent de ploma i la sorra d’una platja com a únic full en blanc, el bustrofèdon s’imposa com l’escriptura ideal.

dijous, 23 de gener del 1997

Viles agermanades

Ara fa vint anys que els nuclis osonencs de Pruit i Rupit formen un sol municipi, imaginativament anomenat Rupit i Pruit. Desconeixem si la unió va ser gaire conflictiva. Però, si més no, Rupit i Pruit tenen un notable avantatge sobre altres parelles malavingudes —Vilaseca i Salou, Torroella i l’Estartit...—: comparteixen les mateixes lletres. Ni més ni menys. Són anagrames. Poques vegades passa que dos topònims siguin tan intercanviables. Si, a més, són dos topònims veïns, llavors la cosa fa un cert tuf enigmístic. Mossèn Cinto ja va advertir un lligam màgic entre dos rius estimats: la Noguera i la Garoune. A partir d’un adagi popular aranès que emfasitza la relació anagramàtica entre tots dos rius (“Garoune per Aràn, bramàn. Noguera per Luz, tot duz”), Jacint Verdaguer inclou un poema al cant VII del seu Canigó dedicat a la parella de rius ben avinguts: “Noguera per Alòs/ tot joguinós,/ Garona per Aran/ tot rondinant”.
Les estranyes relacions enigmístiques que havien empès Pruit i Rupit a agermanar-se ens van fer concebre, ja fa anys, una folla proposta. Es tractava de buscar parelles de viles anagramàtiques i proposar els respectius ajuntaments que s’agermanessin. Atesos els excedents de germanor europeista dels primers anys d’estelades blaves i les ganes de fer coses de molts polítics de l’àmbit municipal, vam pensar que seria senzill. Però ens va fallar el més essencial: només vam trobar dues parelles i tots dues prou forassenyades perquè ens hi atrevíssim. D’una banda, la localitat italiana de Salerno i la francesa d’Orléans. Per l’altra, la “tarraconense” Móra amb la imperial Roma. Un agermanament un pèl desequilibrat. Vam renunciar-hi.
Ara, però, el polígraf Josep Maria Albaigès ens fa reviure aquella antiga aspiració des de les pàgines de l’impagable “Semagames”, el butlletí del Club Palindròmic Internacional (Apartat 24016. 08080 Barcelona). Albaigès publica una llista centenària de parelles anagramàtiques (i algun trio escadusser) de municipis espanyols. Si resseguim els catalans, toparem amb grans sorpreses. Així, a les comarques gironines, Agullana es podria agermanar amb La Laguna (Tenerife), Beuda amb Úbeda (Jaén), Colera amb El Arco (Salamanca), Peralada amb Paradela (Lugo) i Palamós amb un municipi de Badajoz que es diu Palomas.
Pel que fa a la resta del Principat, Espot (Pallars Sobirà) es podria agermanar amb Potes (Cantabria), Seròs (Segrià) amb l’empordanesa Roses, Calaf (Anoia) segons com amb Flaçà (Gironès) i l’osonenca vila d’Alpens faria un ménage a trois amb l’alacantina Planes i la saragossana Plenas. Pel que fa al País Valencià i ses Illes, la castellonenca Rosell s’agermanaria amb la mallorquina Sóller, Cullera (Ribera Baixa) amb Cuéllar (Segovia) i la literària Manacor amb la sevillana Carmona.
Si creieu que la vostra vila es pot agermanar amb alguna localitat del món per aquesta via, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem

dijous, 16 de gener del 1997

Poligramàtica

La passada tardor vam escriure sobre els poligrames, una modalitat enigmística recent basada en la combinatòria d’elements. Si els anomenats heterogrames, tan apreciats per Georges Perec, són mots que no contenen cap lletra repetida (com ara cosa-4, ouaires-7 o comptables-10), un poligrama és aquella paraula en la qual cada lletra és repetida un mínim de dues vegades. Dèiem que l’exemple fundacional dels poligrames és el terme matemàtic “nonillion” (9, tres enes i dues is, os i eles), el qual a Amèrica designa el nombre cardinal equivalent a la trentena potència de 10 i a la Gran Bretanya 10 elevat a 54. Aquest primer poligrama va aparèixer en un article de Ross Eckler a la revista especialitzada “Word Ways” en 1972 i engegà una folla cursa a la recerca del poligrama més llarg. El tron en anglès, de moment, l’ocupa la forma plural del substantiu que designa l’antiantropomorfisme en el diccionari Webster: “antianthropomorphisms” (21, 3o-2ahimnprst).
Alguns lectors de l’AVUI han tingut la gentilesa d’aportar les seves troballes poligramàtiques a aquesta columna, de manera que el llistó ha anat pujant progressivament. Deixant enrere el nivell 7 del qual partíem (tururut! 7, 3u-2rt), els lectors han anat “entenent” (8, 3en-2t) que havien de llençar a la “paperera” (8, 2paer) els exemples “llastats” (8, 2alst) per les consonants menys usades i concentrar-se en les que admeten geminació, com ara la erra, la essa, la ela, la ema i la ena. Així, Alfons Saumell (Barcelona) ens feia arribar dues formes verbals de nivell 9 —”prepararé” (9, 3r-2aep) i “arrasaràs” (9, 4a-3r-2s)—, Virgínia Valls (València) hi afegia “arranaran” (9, 4a-3rn) i Joana Gómez (Badalona) un adequat “recercarà” (9, 3r-2eam). Per la seva banda, en Carles Elias (Bcn) poblava els nivells 10 i 11 amb diversos exemples, entre els quals una preciosa “associació” (10, 2asoci), un prometedor “acariciarà” (10, 4a-2cri) i un tranquil·litzador “asserenaren” (11, 3e-2asrn). Però el tron dels poligrames catalans, ara per ara, l’ocupa una troballa d’Alfons Saumell: la forma verbal “encarcararen” (12, 3ar-2cen). Facin joc, senyors.
Tots els jocs de paraules basats en la combinatòria d’elements admeten la incorporació de noms propis. Així ho ha entés la majoria de lectors que n’han aportat. Igual com Lucía Bosé (9), Walt Disney (10) i Kurt Waldheim (12) obrien un incipient club de personatges heterogramàtics, el club privat dels poligrames pot comptar amb personatges tan il·lustres com l’escriptor sicilià Sciascia (8, 2acis) o el dramaturg català Belbel (6, 2bel). Un sol núvol negre enterboleix el cel poligramàtic. Tal com assenyala Carles Elias, el mot “poligrames” no només no és poligramàtic, sinó que cap de les seves deu lletres no es repeteix. Que potser —ens qüestiona Elias— els “poligrames” són, en realitat, heterogrames camuflats?
Si descobriu poligrames interessants, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem

dijous, 9 de gener del 1997

Majúscul Galmés

Gabriel Galmés ja fa anys que publica. Aquest manacorí va irrompre als vuitanta amb un llibre de contes —Parfait amour—, va fer allò que els crítics anomenen dues passes endavant amb dues novel·les notables —El rei de la casa i La vida perdurable — i reincideix ara amb una tercera novel·la excel·lent (el consolidarà? el consagrarà? el transformarà en l’enèsima esperança blanca de la narrativa catalana?) intitulada El rei de la selva. Galmés escriu com vol. No és poca cosa. A més, en la seva segona novel·la monàrquica ha aconseguit dibuixar dos personatges inoblidables —l’obès intel·lectual local Amadeu Valls i la xiroia pintora local Catalina Bibiloni—, d’aquells que transcendeixen trames i situacions. El rei de la selva és una novel·la excepcional que s’eleva molt més enllà del que pot semblar a primera vista perquè retorna l’absurd al seu veïnatge etimològic de la sordesa.
Una de les troballes estilístiques de Galmés en aquesta novel·la és l’ús retòric de les majúscules. L’entranyable Catalina Bibiloni, figureta indiscutible del pessebre cultural local, mostra una especial habilitat a l’hora de pronunciar algunes paraules amb majúscula inicial. Així, la Cultura, l’Home, el Poder o una Gran Veritat esdevenen, en els seus llavis, mots emfàtics i importants. Importants. Sobredimensionats. Buits. Les majúscules amb què Galmés palesa l’estupidesa integral de la seva pintora naïf s’escampen pels diàlegs de la novel·la com una plaga devastadora. Eficaç. El lector acaba reconeixent els tons sense matís de tot un ventall de sobreentesos que tenen el no res com a únic referent. Les majúscules solemnes emanen de boques minúscules, condemnades a la repetició de tòpics i clixés, en un dibuix ferotge del panorama dit cultural.
Ja fa un lustre, arran del redisseny de la col·lecció "Biblioteca Teatral" de l'Institut del Teatre, vam dedicar una enigmística als dissenyadors cosmopolites que anaven de copes a Londres i tornaven carregats d’idees genials. En aquell cas, els títols de les peces teatrals, que abans apareixien a la coberta tots amb majúscules, tal com era preceptiu, van passar a imitar la moda tipogràfica anglesa de les majúscules a l’inici de cada paraula i embolica que fa fort. Així, per exemple, una nova versió ad hoc de L'Hostal de la Glòria podia tant referir-se a un hostal propietat de la Swanson o a un establiment comercial amb aquest nom. A Assassinat a la Catedral no podríem destriar pas si han matat algú al pàrking que hi ha sota les altes voltes gòtiques de l'ou com balla o bé en aquell bar que féu famós Mario Vargas Llosa. És clar que quan llegiríem Berenàvem a les Fosques l'embolic encara seria més notable: això de les Fosques... seria un poble, com les Planes? Un topònim pirinenc? Un restaurant de l'Empordà?
L’únic dubte raonable que planteja l’eficaç recurs estilístic de Gabriel Galmés és d’índole cosmopolita. Què passarà quan tradueixin El rei de la selva a l’alemany? Potser la Bibiloni pronunciarà la Cultura, l’Home o el Poder amb minúscules, llavors?

dijous, 2 de gener del 1997

Els Marx incomparables

Els Reis Marx estaran al Jove Teatre Regina de Barcelona fins al diumenge de Reis. Van arribar-hi a finals de novembre seguint l’estrella d’en Pere Sagristà, entossudit a fer una bona adaptació teatral dels guions radiofònics de “Groucho i Chico, advocats”, i hi han fet una estada reeixida i disbauxada . Els jocs de paraules marxians conformen un autèntic mostrari de mecanismes enigmístics que posa a prova els recursos de qualsevol llengua que intenti fer-los seus.
Alguns neixen a partir de falsos compostos o derivats. Per exemple, quan Groucho afirma "I'd horsewhip you if I had a horse" (si tingués un cavall et fuetejaria). El català ens proporciona falsos derivats equiparables en les parelles atonyinar/tonyina, estomacar/tomàquet o estossinar/"tocino". La solució adoptada, en aquest cas: "T'atonyinaria ben fort si tingués una tonyina a mà". Un altre fals derivat: Chico diu que el van tancar a la presó "because of a sinus trouble" i aquest estrany "problema sinusític" resulta venir homofònicament de "sinus name to a bad check" (signar un xec sense fons). La solució aquí passa per un fals derivat adaptat per a l'ocasió com a neologisme: "Em van tancar perquè tenia signusitis (...) em van enxampar signant xecs sense fons".
La font més productiva d'equívocs és la polisèmia. Per exemple entre "you need to take out more fire insurance" (li cal fer una millor assegurança contra incendis) i "what I need is to fire someone" (el que em cal és fer fora algú). El joc va entre "fire" com a nom (foc) o com a verb (acomiadar algú). La solució passa per trobar un equivalent català que mantingui la polisèmia, en aquest cas un nou fals derivat: "li cal assegurar el despatx"/ "el que em cal és despatxar algú". En un altre moment un client vol "draft" (diners en efectiu o bé corrent d'aire) i li diuen que si vol "draft", que obri la finestra. La solució: "Diu que no té compte corrent." /"Doncs si vol corrent que obri la finestra." Per ajornar un judici, el defensor diu: "I move for a new trial" (demano un nou judici) i Groucho li respon: "Where you gonna move to?" (on pensa anar a viure?). La solució passa pel polisèmic mot "canvi": "Sol·licito un canvi de tribunal." /"Ara vol canvi? Que no porta monedes?"
Per últim, un grup molt nombrós d'equívocs prové de l'homofonia. Groucho i Chico es barallen. L’administrador els troba "in a rumpus" (fent xivarri). Immediatament Groucho salta: "my pants look like rompus" (els meus pantalons semblen bolquers —"rompers"—). La solució tradueix l'estirabot: "els trobo embrancats en una batussa"/ "Home, em penso que més aviat farem una pigmea", on es contraposen els watussi i els pigmeus. Alguns homòfons són més directes: "Parachute/Pair of shoes", resolt amb "paracaigudes/loció per a caigudes". D'altres, geogràficament allunyats: "to run to/Toronto", resolt amb "per a anar/Panamà".
En definitiva, traduir els Reis Marx és un safari lingüístic apassionant on la víctima li pica l'ullet constantment al caçador i l’escopeta li fa el salt tant com pot.