dijous, 28 de setembre del 2000

Costa Monteiro

Alfredo Costa Monteiro és un músic d'origen brasiler que viu i escriu a Barcelona com un ver verbívor voraginós. La primera vegada que vaig saber d'ell va ser a través de Pau Riba i Memi March. Em van passar unes fotocòpies de tres plaquetes anagramàtiques en portuguès, francès i espanyol que formen una trilogia trilingüe trieditada per un petit segell barceloní anomenat ")amalgama(". Els anagrames de Costa Monteiro van per parelles bilingües i beuen de la tradició dadà. No estan gaire lluny dels cops amagats de Marcel Duchamp sota l'àlies verbívor de Rrose Selavy o els esforços blasfems del Michel Leiris jovençà —"blasphème: blesse-femme" a les "Bagatelles végétales"— o ancià —"couple; si, double, il copule, quelle culpabilité?" a l'impagable "Langage tangage (ou Ce que les mots me disent)"—.
"Quelques brouillages", en francès i portuguès, sembla el projecte fundacional. Costa Monteiro el va escriure en 1992 a París i l'ha publicat, amb les altres dues plaquetes del trio, l'abril del 2000 aquí a Barcelona. Hi trobem parelles de frases homòfones a la manera de Raymond Roussel però saltant del francès al portuguès i viceversa: "Sonho merecido, ponto, vale./ Son Homère, Cid, ô, Pont Ovale" o "Sono de amor te leva./ Son ode à mort éleva". L'exquisidesa homofònica es completa amb un palíndrom franco-portuguès —"Atroce Léda, a dele corta"— i tres anagrames també bilingües: "Dentro dela, tremo./ Tondre Léda, Morte", "Drame/ de/ merda" i "Ever o mar te levar./ Rêve mortel à vera". En 1993 Costa Monteiro va reiterar el procediment anagramàtic en castellà i francès a "Pequeños diálogos sordos", amb troballes tan impactants com les d'aquesta progressió amatòria: "Là, ce tombeau d'amour./ Tu boca muerde. La amo."; "Te desnudé en la calle./ Dense éclat de la lune."; "Un bruit de parasite./ Entré. Tu pubis ardía." Finalment, en 1995 va tancar el cercle escrivint "Provas de simultaneidade", en portuguès i espanyol. Hi trobem parelles d'anagrames més existencials, com ara "Oí Dios... un pedo en el abismo./ O diabo depilou-se, meninos!" o bé "Un vacío azul./ Ui! Luz na cova!".
Durant aquest any rodó en el qual tot sembla en suspensió Costa Monteiro ha editat mitja dotzena de plaquetes a ")amalgama(". Opuscles presos a l'assalt per artificis verbals sensibles i gens gratuïts. Potser la més visual és la que duu per títol "[e'rrata]", així entre claudàtors, i que consta d'una vintena de paraules de pes definides en castellà —"Amistad, Amor, Bien, Cuerpo... Nacionalismo, Poder, Sexo, Trabajo"—. La clau són les correccions que Costa Monteiro introdueix amb bolígraf vermell en el text convencionalment imprès que conté les definicions. A la manera dels correctors, substitueix unes lletres per unes altres tot provocant veritables xocs semàntics. Allà on deia "Cultura: f. Conjunto de valores, creencias, tradiciones, institucions, lenguaje, etc..." després diu: "Conjunto de olores, carencias, adicciones, insatisfacciones, desencajes, etc..." Visca els correctors!

dijous, 21 de setembre del 2000

Nabokoviana

La recent reedició de l'autobiografia de Vladimir Nabokov "Parla, memòria" (Edicions 62) permet recuperar la dimensió verbívora del gran novel·lista rus. No debades s'autoproclama el pare dels mots encreuats en cirílic, publicats a finals de la boja dècada dels vint al diari dels emigrats russos a Berlín "Rul", batejats amb el nom de "krestoslòvitsi". I tanmateix la importació dels mots encreuats al rus és una anècdota si ho comparem amb l'adopció de l'anglès com a llengua literària —de joc i de foc— quan ja era una veu narrativa important entre els emigrats russos.
Tota l'obra anglesa nabokoviana en va plena, de sensibilitat ludolingüística. Potser les facècies més conegudes siguin els criptogrames que fan servir Claire Quilty i la cobejada Lolita per inscriure's d'incògnit en la rècula de motels extravagants pels quals després els acaçarà el desesperat Humbert Humbert. També a "Pale Fire" ("Foc pàl·lid", Edicions 62) el foll Charles Kinbote analitza amb profusió de jocs d'artifici els 1000 versos del poeta John Francis Shade, de qui esdevé marmessor, segrestador i ombra ("shade" vol dir justament "ombra", en anglès). Fins i tot a "Ada" Nabokov descriu un joc de paraules rus anomenat "Flavita" que era popular durant el segle XVIII i que s'assembla sospitosament al Scrabble.
A "Parla, memòria" Nabokov arriba a escriure: "Desxifrar un enigma és l'acte més pur i més bàsic de la ment humana" i després, mentre valora les conseqüències de plantejar problemes d'escacs, fa una comparança decisiva amb l'activitat literàra: "Però per moltes coses que jo pugui dir sobre aquesta qüestió de la composició de problemes, em sembla que no aconsegueixo transmetre prou la idea del nucli extàtic del procés i els seus punts de connexió amb altres operacions diferents, més manifestes i més fructíferes, de la ment creativa, des de la carta nàutica d'un mar perillós fins a escriure una d'aquelles novel·les increïbles en què l'autor, en un accés de follia lúcida, s'ha establert certes normes excepcionals que compleix, determinant obstacles de malson que supera, amb el zel d'una divinitat que construeix un món viu a partir d'uns ingredients absolutament inversemblants: roques, carbó i palpitacions cegues".
Si aquest paràgraf prové de la primera versió de 1947 (i, per tant, no va ser afegit a la revisió canònica i final de 1967) és un clar predecessor de la literatura potencial tal com la van definir Raymond Queneau i companyia una dècada més tard. Perquè aquest novel·lista que s'imposa "certes normes excepcionals que compleix" (constriccions) pot ser el Georges Perec que en 1967 publicava la famosa novel·la lipogramàtica escrita sense el concurs de la lletra e "La disparition". O l'Italo Calvino de "Il castello dei destini incrociati", entestat a deixar-se guiar per les cartes del tarot. O sigui que, verbívor com pocs, Vladimir Nabokov haurà de ser investit "plagista d'avançada" pels actuals membres de l'Oulipo quan aquest novembre celebrin el 40 aniversari de la seva irrupció potencial: 1960-2000.

dijous, 14 de setembre del 2000

Turisme i xenogrames

El meu bon amic Josep Maria Romero s'ha dedicat durant anys a fer de guia turístic per tota Europa i ara també per Barcelona. Romero, autor de diversos llibres de cuina exòtica i de viatges, sosté que l'estètica dels parcs temàtics ja ha envaït els centres històrics de les ciutats. Els grups de turistes clònics abillats amb calça curta, motxilleta fotogràfica i gorra de beisbol els recorren a una velocitat vertiginosa, del tot aliens al que passa un carrer enllà del seu recorregut. Els autocars els escupen i els recullen a hores convingudes i les destinacions poden ser diverses, però en el cas barceloní no s'escapen gaire dels volts de la Catedral, Montjuïc o la Sagrada Família. La resta són àpats diürns, copes nocturnes i escapades a Montserrat. Tot tan ben organitzat com les cues de Port Aventura. Organitzat i previsible. Previst i no vist, com si diguéssim.
Ja posats, els guies i les guies podrien afegir a les seves explicacions circenques algunes qüestions d'interès ludolingüistic. Per exemple, que les lletres de Barcelona fan "Balconera", o que la nostra llengua llegida del revés va "a l'atac" o que el visitadíssim Parc Güell conté una petita sorpresa d'aquest caire. Romero va descobrir que a l'entrada principal del Parc, just abans de franquejar la porta d'accés, hi ha un botó amb unes lletres petites que diuen ALABA POR. La sorprenent inscripció va despertar la seva curiositat, fins al punt d'iniciar una recerca pels textos dels Carandells, Permanyers, Lujáns i d'altres historiadors dels racons de Barcelona. I aquesta passió documentalista el va portar a descobrir que la curiosa inscripció gaudiniana —escrita com una frase incompleta en castellà, tot i l'inquietant sentit que pren en català— en realitat és un anagrama de LABOR PAA.
En un manual maçònic del segle XIX ("Manual de masonería" de A. Casard. Barcelona-New York, 1871) s'explica que P.·. A .·. A.·. —així amb un petit trianglet puntejat al costat de cada lletra— significa "lodge" —que és "hostal" i també és "lògia"—, en el sentit de temple maçó. De manera que l'anagrama del Parc Güell enclouria un missatge clar de la seva funció oculta: parc i Casa, Taller o Temple del Treball per als maçons. D'altres exegetes també associen la G del mecenes Güell amb les inicials de Gaudí, Geometria, Generació i, sobretot, Gnosi. Segurament Guillem Martínez hi afegiria la G de Glups.
Jo, en canvi, només vull afegir-hi una proposta de joc poliglota que pugui distreure encara més els molts turistes que passegen la seva estultícia per Barcelona. El ludolingüística holandès "Battus" proposava un artifici lingüístic anomenat "xenograma" que consistia en la troballa de paraules compostes per dues versions del mateix terme en llengües diferents. El seu exemple és notable. Aigua en neerlandès fa, com en anglès, "Water", mentre que en francès és "L'eau". El xenograma és a Bèlgica: la mítica localitat de "Waterloo". No és fàcil, però si en trobeu ja ho sabeu: envieu els vostres xenogrames a l'AVUI i ja us en diré el què.