dissabte, 19 de desembre del 1992

Ping Pong

A Noruega, durant una gran sequera, un rètol a l'entrada dels serveis públics deia "No tireu de la cadena per bimmelim, només per bummelum". És el lingüista Roman Jakobson qui ho explica, tot afegint que les instruccions foren immediatament compreses per tots els usuaris nòrdics. L'oposició vocàlica permet la distinció quasi antonímica en famílies semàntiques prou significatives. El mateix Jakobson esmenta dos exemples força populars en anglès: tip & top (extrem punxegut versus punta arrodonida, que recorda vagament aquella insofrible parella còmica espanyola que sempre amenaçava a parlar-nos del govern) i la troica paronomàsica strap-strip-strop (corretja, tira i esmolador). El poeta T.S. Eliot, al seu Old Possum's Book of Practical Cats, s'emociona perquè el nom del depredador s'assembla tant al de la seva víctima (cat & rat). T. Eliot, el bifront del qual presideix les cambres íntimes del món anglosaxó, és més a prop de l'enigmística que no pas de la ciència lingüística quan destaca la paronomàsia dels dos enemics. Freud, per la seva banda, és l'autor d'un deliciós eslògan paronomàsic: "M'he trobat amb ell tête-à-bête". Finalment, un extravagant mecanisme iteratiu opera en la llengua russa per conferir connotacions iròniques a una paraula: així, si zakón és la "llei", zakón-makón és una "llei estúpida i inútil".
Els usos de la paronomàsia són impensables. Un historiador de l'art, anomenat Ernst Gombrich, ha construït un llenguatge compost només de dues paraules. Gombrich, potser fart de la desorientació que travessa el món de l'art, ha triat els esportius termes "ping" i "pong", i després s'ha divertit a inventariar les coses ping i les coses pong. Lliurat de valent a la maniquea il·lusió de dividir el món en dos terrenys, ha desterrat l'elefant al camp dels pong, mentre que deixava el gelat entre els ping. Watteau és ping, mentre que Rembrandt és pong. Les noies boniques són ping; les foques són pong... I així ad infinitum (les locucions llatines deuen ser pong).
L'enigmista italià Stefano Bartezzaghi, que signa una columna lúdica cada dissabte al rotatiu torinès La Stampa anomenada "La posta in gioco", transcendeix el ping i el pong de Gombrich amb una proposta molt italiana: "podem fer servir les tres categories que esmenten els nens quan juguen a parells o senars". Resulta que en italià, després de cridar "parells o senars", en comptes de pronunciar els tres primers números naturals com aquí, tiren pel dret i pronuncien "a pari o dispari, bim bum bam". Bartezzaghi proposa el llenguatge del "bim-bum-bam" perquè hi troba una inquietant relació amb els estudis fonètics. Resulta que els bambini pronuncien bim quan el puny oscil·la a la dreta (i la "i" és una vocal anterior"), diuen bum amb el puny a l'esquerra (i la "u" és una vocal posterior"), mentre que deixen el bam per quan el puny és al centre (evidentment, la "a" és una vocal central). Nosaltres, aclaparats per l'afany aritmètic del folclor català, només gosem proposar el llenguatge del "pim pam pum". Ferrer podria ser pim, Guardiola seria pam i Stoixkhov pum. O bé Sílvia Munt pim, Amparo Moreno pam i Montserrat Caballé pum. O bé encara Josep Maria Flotats pim, Marcos Ordóñez pam i Joan de Sagarra pum. La qüestió és reunir trios. El més difícil és trobar el tercer en discòrdia.
No ens cal deixar el tennis de taula per recordar un joc inventat per un dels col·laboradors d'aquest suplement. Es tracta del "Superpong". L'escriptor empordanès Vicenç Pagès el descriu al seu Cercles d'infinites combinacions (Empúries, 1990). El conte que el conté s'anomena "La correctora". La protagonista barreja el verb llatí superpono (sobreposar) i l'altre nom del tennis de taula (ping-pong) per batejar-lo. És un joc de parella. Els jugadors pacten una matriu de cinc lletres (com ara matri) i s'imposen completar-la tantes vegades com puguin per formar el major nombre possible de mots, tenint en compte que cada contendent juga en una llengua diferent (1 matrimoni, 2 matriarch, 3 matricial, 4 matrix, 5 matriu...) Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.

dissabte, 12 de desembre del 1992

Bananarama

El títol d'aquest article el van passejar per aquests móns de Déu unes mosses d'aspecte redundant que feien música amb metrònom, per no perdre el compàs. Cal reconèixer que és un bon nom per a un grup musical femení mig selvàtic. En tot cas, aquí s'acaben tots els reconeixements. Perquè el bananarama que ens interessa és un joc de paraules força interessant que practiquen des de fa quatre anys els italians a partir d'una proposta lúdica publicada a La Stampa. Tots els que, per un motiu o per un altre, es mouen amb una certa familiaritat per les graelles dels mots encreuats de la premsa, s'hauran adonat que l'esquema més habitual de les paraules que aquestes graelles empresonen és el que presenta el mot "banana". És a dir, l'alternança pacífica i regular d'una consonant i una vocal (cvcvcv). Hi ha mots cv de totes les mides ("casa", per exemple, seria un dels 2cv més populars, malgrat la Citroën), però naturalment la longitud afegeix una especial dificultat a la banana de torn. La recerca del mot banana més llarg en una llengua és tan apassionant com la vida d'en Bubka, i quan el rècord resulta objectivament insuperable entre el reialme limitat dels mots, només cal saltar a l'infinit parc dels sintagmes i la festa mai no acaba.
Fins ara, en aquest article el bananarama més llarg és el 5cv del títol, (seguit de lluny per dos 3cv --música, femení--), però hi ha força camp per córrer. Entre els lectors de La Stampa, per exemple, el rècord actual el detè Giuseppe Varaldo (Imperia) amb l'adjectiu substantivat coronarodilatatore (9cv), documentat en nombrosos fullets farmacològics malgrat la seva notable absència al diccionari "Zingarelli", que actua de notari en la major part de les conteses enigmístiques del país veí. El primer repte que llencem des d'aquestes ratlles és aquest: trobar el "bananarama" més llarg en català. El preu inicial d'aquesta subhasta és de 5cv, els corresponents a una expressió ben pròpia dels catalans: la "catalanada".
El joc del "bananarama" obre nous horitzons a la secció Guinness de l'enigmística. Es tracta de trobar la paraula parivocàlica (6cv invàlida, per tractar-se d'un neologisme) més llarga de la nostra llengua. Però les alternances permeten tres altres variants. Si per als enigmistes italians la banana és un dolç mot parivocàlic, la planta de la pinya tropical --l'ananàs-- resulta ser una paraula pariconsonàntica que inverteix l'esquema equí cv i el transforma en un quasi sanitari vc. Així, "ananàs" és un 3vc. Mentre que la recerca del banarama més llarg resulta força productiva, la de l'ananàs és frustrant. Qualsevol millora s'aconsegueix ben lentament. Només cal provar-ho. La gamma de possibilitats enigmístiques de l'alternança cv es completa amb dues noves categories menys espectaculars, que cal definir en nom de l'exhaustivitat: d'una banda els mots disparivocàlics (afegitó, anèmica 3vc+v) i per últim els corresponents dispariconsonàntics (revifar, mecenes 3cv+c). Quatre rècords que reclamen ser batuts: catalanada, ananàs, afegitó i mecenes.
Bon punt establerts els criteris combinatoris de l'univers bananarama, les variants semàntiques apareixen com el gran antídot a l'avorriment. Els italians, que en això de l'enigmística ens duen un segle d'avantatge, practiquen el joc en camps semàntics ben delimitats. Així, per exemple, els personatges (restringits a l'esquema nc de nom i cognom), apareixen en escena. El rècord italià en aquesta modalitat se l'endú Nicola Di Bari (6cv), tot i que el guardó europeu general resta encapçalat per Carolina de Mònaco (8cv). Altres seccions de l'univers bananarama són els geogràfics, on destaquen amb llum pròpia els exòtics Tananarive, Copacabana o Negonego. Entre d'altres fineses, els nostres companys de dèria al país de la bota han descobert que tenen una autopista-banana: la que uneix Milano-Varese.
Amb el nou 1993 hem decidit obrir aquesta secció a la participació de tots els lectors que ho desitgin, de manera que l'escriptor esdevingui lector dels lectors que li escriguin. Un de cada quatre articles contindrà propostes com aquestes que emanen de l'univers bananarama, i les aportacions més interessants seran comentades. Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.

dissabte, 5 de desembre del 1992

Mmm! Una d'indis

No he tingut el plaer salvatge, encara, de veure una de les pel·lis d'aventures de la temporada d'hivern, l'enèsima adaptació de la pintoresca novel·la de James Fenimore Cooper "L'últim mohicà". Sembla que el tal Daniel Day-Lewis ha trencat molts cors insensibles a l'encant de la societat urbana i que les noves tribus d'adolescents redescobreixen amb la pel·li de Michael Mann l'estètica punk per la via iconoclasta (és a dir, sense saber absolutament res de Sid Vicious i companyia). Però els mohicans tenen més cops amagats dels que, ben segur, deuen clavar a la pantalla gran.
Una de les constants en la història de la lingüística és la transcendent obstinació dels estudiosos per dotar els mots d'un valor de veritat que els justifiqui. Aquesta feixuga tasca ha obert una línia teòrica força interessant, que pretén descriure el llenguatge verbal com un fenomen del tot natural, emparant-se en arguments fonètics i pictogràfics. Els defensors d'aquest origen natural del llenguatge han estat anomenats mimologistes i la seva primera pedra és al Cratil platònic. El seu predecessor socràtic hi defensa justament la tesi anomenada naturalista (cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural), tot enfrontant-se a Hermògenes, el paladí de la tesi convencionalista (els noms de les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes).
Un dels mimologistes més notables és l'autor del Traité de la formation mécanique des langues (1765), conegut com el president de Brosses. Brosses estableix l'etimologia com el discurs veritable i redueix la sempre traïdora veritat a "la representació i la conformitat dels mots i les coses". En la seva impecable teoria, la tria dels mots ve dictada per dues causes: la constitució dels òrgans vocals i la natura de les coses. Brosses estableix cinc etapes de constitució del llenguatge natural. En el primer ordre només hi ha les interjeccions. En el segon, els mots que ell anomena necessaris, els quals presenten una forma imposada per la configuració de l'òrgan vocal a un cert estadi del seu desenvolupament. En aquesta categoria hi entren tots els sons bilabials relacionats amb les relacions materno-filials (mamà, papà, mamella...) Els altres tres ordres corresponen als noms dels òrgans de la veu (compostos per consonants articulades en el mateix òrgan, com ara la gutural de "gorja" o la dental de "dent"), a les onomatopeies (dóna 28 noms i 17 verbs onomatopeics d'exemple en francès) i un cinquè ordre d'origen misteriós constituït pels mots primitius (consagrats per la natura a l'expressió de certes modalitats dels éssers").
La peculiar argumentació de Brosses té molts punts foscos des de la perspectiva actual de la ciència lingüística. Però un dels contratemps més interessants que va patir l'autor és culpa d'aquests punkies avant la léttre que Fenimore Cooper novel·là a la seva famosa "L'últim mohicà". Resulta que, per a gran desesperació de Brosses, els indis hurons i els mohicans eren incapaços de pronunciar cap so bilabial. Ni papà ni mamà ni mamella ni mecàsum l'olla. Les teories universalistes dels mots necessaris de les relacions materno-filials que provenien de la posició dels llavis a l'hora de mamar se n'anaven en orris per culpa d'una colla de salvatges. I doncs? Que no mamaven, els mohicans?
Brosses no es deixa arrossegar a la depressió total. Amb una dignitat prou francesa, afirma: "un infant huró criat en solitud formaria les bilabials d'una manera natural; és l'exemple de l'ús contrari de la seva nació el que li fa perdre l'ús natural". Quanta perversitat indígena! La Hontan, per la seva banda, assegura no haver pogut ensenyar un huró a pronunciar una bilabial després de quatre dies de classes intensives. El pare Lejeune, a la seva Relation de 1634 (reeditada per G. Laflèche a Montreal el 1973), titlla el fenomen de malaltia ("car és una lletra que sembla gairebé un so natural...") Per últim, és Max Müller qui estén aquesta impotència bilabial als mohicans. Una veritat universal que acomplien fins i tot els bascos! Decididament aquests indis eren uns dignes predecessors del moviment punk.