dijous, 29 d’octubre del 1998

Octubre viatger

El mes d'octubre també és revolucionari des d'un punt de vista enigmístic. Podria ser que fos el més commemorat arreu del món. Almenys, en la convocatòria oberta mesos enrere per trobar carrers i places dedicades a dates del calendari és el mes més complet. Només falta trobar vies públiques dedicades als dies 11, 15, 16, 17, 22, 26 i 29 perquè sigui possible visitar una població cada dia. Set dies de descans sobre els trenta-un possibles permeten resseguir la ruta de l'octubre viatger com aquells grans viatgers imaginaris que emulaven Raymond Roussel.
Comencem en un carrer de Madrid dedicat al dia 1. El 2 ens porta a la població mexicana de Puerto Escondido. El 3 té "Drie Octoberstraat" a Leiden (Països Baixos). El 4 rep l'homenatge en una localitat de l'Algarve anomenada Tavira. 5 és també patrimoni portuguès: avingudes a Lisboa i a Évora i el "Largo 5 de Outubro de 1910" de Leiria. El 6 catalaneja al "Carrer del 6 d'Octubre de 1869" a La Bisbal d'Empordà (prolongació de l'avinguda de les Voltes i que acaba a la carretera de Palamós). El 7 ens permet visitar la vila valenciana de Benicull (Ribera Baixa). El 8 la localitat peruana de Chiclayo. Hi ha homenatges al 9 d'octubre per tot el País Valencià, per exemple a Benicàssim (La Plana Alta). I arribem exhaustos al 10 amb l'inequívoc flaire castrista dels carrers que hi té dedicats a Santiago de Cuba o La Havana.
Els pilars de la hispanitat suren pertot amb carrers del 12 d'octubre a Buenos Aires, l'andalusa Córdoba, México DF, Salamanca, Valladolid i també Viladecans (a les cases de la Roca). El 13 ens fa visitar Lima (Perú). El 14 és honorat per un carrer curtet de Catarroja (l'Horta). El 18 es reparteix entre el popular Sector Gran Colombia de la capital venesolana Caracas i la selecta "place du 18 Octobre" de la sibarita vila francesa de Chateaudun (seu del restaurant La Licorne). El 19 és a León. El 20 a la localitat mexicana d'Abasolo. El 21 novament a Lima. El 23 ens evoca l'assolellada ciutat mexicana de Monterrey i el centreuropeu sector de la capital hongaresa anomenat Buda, on hi ha un "Oktober 23 utca". L'endemà dia 24 retornem a Lima. El 25 visitem la tropical vila brasilera de Curitiba, a l'estat de Paranà.
El 27 ens fa repetir la visita a Lima. El 28 evoca a Praga la diada de la independència txeca el 1918 (28.øíjna) i a Atenes la rebuda en bata que el dictador grec Ioannis Metaxas dispensà a l'ambaixador italià el 28 d'octubre de 1940 per negar-se a les exigències de Mussolini (Odos 28 Oktovriou). Finalment el 30 ens remet a la Borgonya francesa, a una plaça de Dijon i el 31 ens submergeix en una marea de turistes a Puerto Vallarta (a l'estat mexicà de Jalisco).
Els agraïments de tantes i tan variades trameses ocuparien un nou article. Qui vulgui veure qui ha localitzat cada cronovia o enviar-ne més pot visitar aquest calendari d'espais al web de literatura i enigmística Vademe.cum
http://www.partal.com/vademecum/cat/torneig/index.html

dijous, 22 d’octubre del 1998

Capri, t'estimem

Ja faríem una mica tard, per afegir-nos a la campanya d'estimació singular que va començar a rebre l'any passat per aquestes dates el gran Joan Capri. Una campanya encetada per Salvador Escamilla que va incloure un disc compacte amb els seus millors monòlegs, un llibre que prenia el nom del títol d'aquest article i, en general, una recuperació mediàtica notable. No cal dir que ens hi afegim, encara que sigui fora d'hora, però el Capri estimat d'avui és un altre. Un indret meravellós de la Campània italiana on els astres semblen propicis per a l'enigmística.
Des de 1986 l'associació enigmística "Premio Capri dell'Enigma" promou la celebració d'un híbrid entre concurs i congrés que reflexiona sobre aspectes diversos del món de l'enigmística amb la notable incorporació de l'art contemporani i la literatura. Fa dos anys el nucli de la convocatòria va ser de tall buñuelià: "El discret encant de l'homonímia". Enguany, les sessions celebrades entre dijous i diumenge passats a l'hotel "La Palma" s'han desenvolupat sota l'influx dels laberints: "Le vertigini del labirinto (Premio Capri dell'Enigma - Convegno interdisciplinare - Eventi d'arte contemporanea) www.dial.it/capri.enigma". En altres convocatòries han destacat les figures d'assagistes com Umberto Eco o Omar Calabrese, però enguany la figura més destacada era la del poeta i enigmista Edoardo Sanguineti. Sanguineti va protagonitzar el divendres 16 una sessió anomenada "Poesia con enigmi ed enigmi in versi" i va presidir el dissabte 17 la taula rodona estel·lar amb ponències sobre "Perdersi: un gioco con la vertigine" (Paolo Fabbri) o "Cosa disse Dedalo ad Arianna porgendole il filo?" (Pierre Rosenstiehl). Altres ponències destacades van versar sobre els laberints en l'obra de Borges o, fins i tot, sobre la idea de laberint en l'envitricollat univers polític italià.
La columna vertebradora de Capri és la mateixa que la de totes les conteses del circuit enigmístic italià: un nombre notable de malalts de lletra s'hi desplacen per participar en diversos concursos de resolució d'enigmes (creats expressament), amb la competitivitat i el nerviosisme inherents a qualsevol campionat. Pur sexe. A més, una reduïda elite d'aquests jugadors compulsius fa mans i mànigues per revestir d'interessos culturals la furtiva trobada. Pur treball de seducció, objectivació del gaudi i comentari de sexe posterior. Per tant, a banda del Premi, a Capri també es van fer exposicions de laberints, projeccions d'escenes cinematogràfiques que incloïen escenes en laberints, un espectacle teatral, un de dansa anomenat "Tarantella e labirinti", instal·lacions artístiques, treballs de vídeo-dansa o inclús una sessió gastronòmica anomenada "Labirinti gastronomici ovvero come farsi divorare dalle parole".
Aquesta notable biennal de l'enigmística és única en el seu gènere arreu del món i té una vocació clarament internacional, malgrat la seriosa amenaça de la intraduïbilitat, sovint insalvable, de molts jocs de paraules.

dijous, 15 d’octubre del 1998

Muses de vacances

Joan Manuel Serrat les feia de vacances en una de les seves cançons i potser per això els seus serveis professionals cada cop són menys sol·licitats. El cert és que, a l'hora de demanar impossibles, molts artistes han substituït les muses per la inspiració (i afegeixen apressats que més val que la interfecta els enxampi treballant, no fos cas que algú dubtés de la seva honradesa). Poca gent recorda ja les pobres muses dels clàssics. I menys encara els seus noms i les seves especialitats. Són nou: Clio, Urània, Melpomene, Talia, Terpsícore, Erato, Cal·líope, Euterpe i Polímnia. Les nou filles de Zeus i de Mnemòsine. Provenen de l'Olimp i a l'època hel·lenística cadascuna va assumir una funció determinada. Clio va començar dedicada a la poesia èpica i després li adjudicaren la història; Urània augmentà el seu àmbit d'actuació en afegir l'astronomia a la poesia; Melpomene s'encarrega de la tragèdia: Talia de la comèdia; Terpsícore és la impulsora de la poesia coral i la dansa; Erato, tal com pertoca, promou la poesia amorosa, però també la geometria i la mímica; Cal·líope inspira elegies; Euterpe té competències sobre el cant de la flauta; finalment, Polímnia és la musa dels cants sagrats.
Cap de les nou muses no ha inspirat mai els enigmistes, i es fa difícil establir quina tindria millors qualitats per donar cops de mà als aficionats a crear i a resoldre enigmes. La proposta de triar la millor podria basar-se en les qualitats dels seus noms per generar jocs de paraules. Talia, decapitada, esdevé palíndrom i és anagrama d'un bon "aliat"; Erato és un nom banana; Melpomene genera un estrany anagrama que ens mena a la "pole position": "Menem Pole" i, finalment, Polímnia presenta anagrames molt encoratjadors: "Ponia Mil" o "Nipó a Mil". Però encara cal descobrir alguna raó definitiva que decanti els enigmistes a adoptar-ne una.
És clar que, posats a furgar, la presència latent d'algunes muses en la nostra vida és major del que ens pensem. Apol·lo, que en fou el príncep, ens remet a les constants temptatives nord-americanes de conquerir l'espai. Hi ha hagut i hi ha moltes sales teatrals que han triat el nom de Talia i, durant els setanta, algunes boîtes (boîte de noite, en solíem dir) van manllevar el nom de Cal·líope. A primers dels noranta l'enigmista Jordi Cebolla va editar uns mots encreuats gegants en format joc de taula de 15000 quadrets —12425 de blancs i 2575 de negres, amb 5076 definicions— i va batejar el seu invent amb un nom proper a Polímnia: "Polinimia (El crucigrama)". Finalment, Clio va ser recuperada per la casa Renault (amb èxit escàs) i algunes ments preclares han volgut veure la mà de la matrona del clan —Mnemòsine— rere aquell suavitzant de l'osset anomenat "Mimosín". Us convidem a buscar rastres de les muses entre nosaltres i a proposar-ne una perquè els enigmistes no haguem de treballar tant. Envieu-ho a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.

dijous, 8 d’octubre del 1998

Cita a ATIC

El primer que sorprén de la seu de l'Associació de Traductors i d'Intèrprets de Catalunya és que es diu ATIC però té la seu en un entresòl. Concretament al pis principal del número 15 del barceloní carrer Mare de Déu del Pilar, a tocar del Palau de la Música. El proppassat 28 de setembre les intrèpides impulsores d'aquesta associació de traductors sense gaires obres publicades van inaugurar una exposició dedicada als errors de traducció. Es tractava d'honorar sant Jeroni, patró de torsimanys per la seva famosa "Vulgata". I a fe que l'honoràrem, tots plegats. Sobretot gràcies als dos professors d'aspecte impecable i ironia impagable que van inaugurar l'exposició amb una magistral dissertació sobre l'anomenada traducció ludològica. El seu discurs, reforçat pels clàssics quadres sinòptics en format projector d'opacs, va centrar-se en el procés translatològic dels textos d'estil "inflatiu": catàlegs d'exposicions, sentències del Tribunal Suprem, fulletons publicitaris d'empresa, discursets de polítics... Una miniconferència sublim, carregada d'humor, que ja havíem pogut llegir a la revista especialitzada en traducció "Vasos Comunicantes" i que ara acaba de ser traduïda a l'euskera.
L'exposició es deia "Nyaps memorables". Mitja dotzena de plafons farcits de traduccions realment al·lucinants en diverses llengües decoraven la sala central del local. La feliç iniciativa es nodria d'anuncis, instruccions d'ús d'aparells ben diversos i alguns fulletons turístics, però els exemples de seguida desencadenaven reaccions en cadena dels traductors assistents. N'ajuntes dues dotzenes i en surt un llibre amb dos o tres-cents nyaps. És una idea.
Potser el més memorable de tots els nyaps exposats era a les instruccions espanyoles d'un CD-Rom en les quals es poden llegir dues fineses majúscules: 1) Precauciones de Manoseo. 2) Botón Pare/Eyaculación. No cal dir que l'Eject original és el mateix botó que "ejacula" cintes de k7 o de video. Les instruccions d'una torradora Hamilton Beach tampoc no es queden enrere en parlar de "que mador" o del seu "acalorado horno". La marca de tabac Fortuna protagonitza el millor nyap fòrum Babel: l'eslògan "Sabe a tí" va esdevenir "Sap a tu". Digne del "bocadill de jamó i ques". Les plomes Parker també tenen el seu nyap memorable: en la versió mexicana del seu eslògan "it won't leak in your pocket and embarrass you" (com que no gotegen a la butxaca no l'incomodaran) el verb "embarrass" va ser traduït per "embarazar", de manera que en comptes d'impregnar la cosa més aviat es va decantar per prenyar. Els mexicans van quedar astorats: quina mena de tinta devien dur les Parker mexicanes?
L'avorridíssima sonsònia Lewinsky ressona a l'últim nyap memorable de la meva tria particular. Es tracta de l'eslògan de la marca escandinava Electrolux que publicitava una aspiradora seva als Estats Units: "Nothing sucks like an Electrolux". Busquin "suck" al diccionari i entendran perquè Davor Suker mai no jugarà a la lliga anglesa.

dijous, 1 d’octubre del 1998

Gándara

D'Alejandro Gándara, fins ara, podíem llegir novel·les com Punto de fuga , Ciegas esperanzas o Cristales que el confirmaven com un narrador conscient de la naturalesa subtil del seu ofici. També sabíem que la seva consciència de narrador passava per reflexionar activament sobre l'escriptura fins al punt d'articular un projecte social tan agosarat com la prestigiosa Escuela de Letras de Madrid. Ara, a més, podem llegir el seu assaig Las primeras palabras de la creación —guardonat amb el XXVI Premi Anagrama d'Assaig—, en el qual Gándara s'endinsa en el gènere de l'exègesi bíblica. Però el narrador que ens parla del Gènesi no és un mer exegeta entestat a valorar les implicacions religioses dels mots sagrats des de l'assumpció d'una doctrina establerta. No s'inscriu pas en la línia cabalista dels viviseccionadors del primer mot bíblic "Bereshit" —"I al principi fou el Verb"—, sinó que més aviat s'arrenglera amb Steiner o el Harold Bloom del Llibre de J.
El punt de vista que Gándara exhibeix situa la seva mirada en un pla paral·lel al del creador del relat de la Creació. O dels diversos narradors que s'intueixen rere el relat germinal de la cultura literària occidental. Més enllà de les referències inevitables a la tradició crítica judeocristiana, Gándara s'obstina a defugir les interpretacions mil·lenàries i s'aferra al text genètic. Mot a mot i sintagma a sintagma dels textos consensuats, sense caure mai en debats filològics. El Gándara de Las primeras palabras de la creación és un narrador atent que llegeix el relat d'un narrador rival amb un ull posat als mots del text i l'altre a les mans del redactor (o redactors) que el produeixen, en un exercici metaliterari especialment valuós. El fet d'aplicar una mirada crítica al relat de la Creació li permet posar en qüestió molts dels tòpics aplicats a la creació literària. Probablement Gándara ateny el màxim grau de subtilesa en la formulació de tota una teoria de l'acció, quan exposa el vaivé vital que separa l'acció pròpiament dita del relat que genera, que en confon els sentits i els intercanvia, en una lectura transcendent de la nímia parèmia del "dit i fet", tan present al Gènesi.
Gándara no dubta a posar-se el vestit de professor de redacció i, com Vicenç Pagès al seu recent Un tramvia anomenat text, recupera el discurs de l'obvietat per alliberar-nos del soroll circumdant. L'estructura del seu assaig ressegueix, dia a dia, els mots que componen el relat de la Creació. Dia a dia, mot a mot, anem descobrint la petita assemblea de narradors que s'oculten rere el relat de la Creació, de la qual presumptament formem part. Tot plegat, com una excursió turística als reialmes del Misteri.
Al final arribem a la conclusió que el veritable objectiu potser no és descobrir el sentit dels mots sinó sentir-lo. Tornar-lo a sentir, en definitiva. Més enllà de qüestionar el munt d'interpretacions que ens n'ofereixen els especialistes, Gándara proposa rellegir el Gènesi amb ulls de lector. No és poc.