dijous, 28 de novembre del 1996

L’ou com balla

La professió més apreciada pels amants de les vocals és la de venedor d’ous. En molt poc espai —només sis caracters— l’ouaire aconsegueix encabir les cinc vocals sense repetir-ne cap. D’una manera precisa i elegant. Bella. Ja hem parlat diverses vegades dels mots que contenen les cinc vocals sense cap repetició, dits pentavocàlics o panvocàlics, com ara boniquesa, Boileau, aconseguir o Cointreau. És un fenomen prou freqüent —sobretot en les formes verbals conjugades— i es detecta amb un simple cop d’ull, de manera que crea tanta addicció que alguns enigmòfils els atresoren en llistes interminables confegides amb mots de llengües diverses. Encapçalades invariablement per un ouaire, el pentavocàlic més curt que permet la llengua catalana.
A banda de l’ou com balla i del famós ou de Colom, els ous tenen una presència notable en el món de l’enigmística. Un advocat barceloní que conec es vanta d’haver posat un jutge en un compromís per culpa dels ous. Concretament dels “huebos”. Així, en espanyol i amb be alta. Resulta que l’advocat ouaire mantenia unes relacions més aviat tibants amb un jutge de l’Audiència de Barcelona i va decidir parar-li un parany. En un dels plets que els enfrontava, el lletrat va apel·lar a una decisió del jutge “por huebos”. Aquest va interpretar les seves paraules com una grolleria i el va sancionar per desacatament. L’advocat, tranquil i sorneguer, va aportar el diccionari de la RAE i el va obrir per la pàgina corresponent. L’arcaïsme “huebos” (o “uebos”) —provinent del llatí opus— no és pas cap grolleria en castellà. Simplement vol dir necessitat. L’anècdota, segurament apòcrifa, m’ha recordat que en algun lloc de l’arxiu tenia una carpeta plena d’ous enigmístics del Segle d’Or.
Així, Francisco Acuña de Figueroa —a Poesía diversa— amagava l’ou escrivint “Blanco y casi transparente,/ soy grato y apetecido;/ vida y ser propio no tengo,/ aunque de madre he nacido./ Salí preñado de un feto/ concebido antes que yo,/ que aunque nace de mí, es hijo/ de la hembra que a luz me dió”. També Cristóbal Pérez de Herrera amaga l’ou en una de les composicions recollides als seus Enigmas : “Está dentro en mi corteza/ temperamento contrario,/ soy alimento ordinario,/ y esfuerzo a naturaleza/ cuando el mal es adversario”.
Al Polifemo, una de les obres mestres de Góngora —escrita en octaves reials, sumptuós metre italià—, l’autor espanyol va perfeccionar la faula mitològica “seriosa” però també fou l’iniciador de la faula “burlesca”, amb les seves composicions sobre Hero i Leandro i sobre Píramo i Tisbe, històries lacrimògenes narrades per Góngora en to de farsa i escrites en castís metre de romanç. Per exemple, Leandro mor ofegat, i Hero, en veure el seu cadàver a la riba de la mar, es llança pel penyasegat des d’una torre. “Murieron como dos huevos”, diu Góngora: “él pasado por agua y ella estrellada”. Mortal de necessitat. “Por huebos”, que diria l’advocat.

dijous, 21 de novembre del 1996

Pangrama

Els figuerencs sempre han estat uns eixelebrats egregis. Ara acaben de traslladar la pràctica enigmística al fastuós món de l’art. Després d’haver torpedinat, ja fa mesos, la pomposa exposició de caire oficialista “artistes de l’Empordà” amb una rèplica implacable dita “autistes de l’Empordà”, un grup heterogeni de terroartistes han muntat una nova exposició a la galeria Canaleta de Figueres anomenada “Pangrama”. Un pangrama, com ja saben els assidus d’aquesta secció, és una frase que conté totes les lletres de l’alfabet. La fan servir els professors de mecanografia per tal que els seus pupils practiquin la digitació de totes les lletres del teclat i tendeix a la brevetat. Per entendre’ns, com més curta millor. Tant se val si l’absurd hi senyoreja. La qüestió és fer-hi sortir totes les lletres de l’alfabet com a mínim un cop. Entre els practicants il·lustres de la pangramàtica hi trobareu Umberto Eco. Els seus ameníssims articles recollits en els quaderns mínims en van plens, de trapelleries pangramàtiques. Per exemple, aquest pangrama irreductible en italià de només 21 lletres “TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga!” que es pot llegir després de desxifrar-ne els acrònims (Brigate Rosse, Federazione Lavoratori Metalmeccanici i Democrazia Cristiana).
Els ardits figuerencs de “Pangrama” han convocat una trentena llarga d’autistes i els han repartit una lletra de l’alfabet a cadascun perquè en fessin el que volguessin. Com que no tenien prou lletres també han lliurat signes de puntuació. De manera que la cosa ha quedat molt brossiana. Així, per exemple, l’escriptor Vicenç Pagès —autor, entre d’altres, de la magnífica novel·la El món d’Horaci— ha triat la ce trencada i després ha actuat en conseqüència: ha agafat una C i l’ha trencada. El resultat és una magnífica ce esquerdada sense copyright que evoca, a parts iguals, la C del Departament de Cultura de la Generalitat i la C dels trens de rodalies (sic) de Renfe. L’únic ciutadà censat a Evrugo, l’insensat artista Zush, ha escapçat la zeta i n’ha fet una mena de nas. També són notables una pitagòrica L de làser del dissenyador internàutic Àlex Gifreu, la S de superman de l’inclassificable avantguardista Sebastià Roig, les Ces senceres de l’instigador del Museu del Joguet de Figueres Josep Maria Joan i Rosa —exemplar vivent de nom tetraonomàstic—, la B escàpola del dibuixant de còmics Enric Bug, la G coagulada del periodista Guillem Gayà o l’escaquista W de l’impressor Josep Maria Benejam. L’elenc es completa amb fotògrafs (Jordi Puig), cartellistes (Lluís Peñaranda), retocadores de fotos (Cati Palou), galeristes (Pep Canaleta), dissenyadors (Carolina Trebol), historiadors (Enric Pujol), etcètera. Fins i tot hi ha un filòleg medievalista (David Guixeres).
La fugaç exposició, en cartell a la Canaleta del 19 al 31 d’octubre passat, demostra tres coses: que la paraula pangrama hauria de ser als diccionaris catalans, que els objectes trobats són de qui els busca i que l’alfabet sumeri ve de Figueres.

dijous, 14 de novembre del 1996

Paraules encadenades

La irrupció sobtada de Jordi Galceran en l’escena del nostre teatre demostra que el cas Belbel no és un fet aïllat. Les estrenes de dramaturgs novells no abunden, però ja no són cap missió impossible. Hi ha una colla d’autors post-Benet que produeixen peces dignes de ser representades. I, de fet, noms com ara Sànchez, Cavallé, Baulenas o el mateix Galcerán ho demostren. El cas de Jordi Galceran, però, és especialment destacable. Les seves dues últimes obres s’han endut els dos premis més importants de teatre de text en el nostre àmbit. Va guanyar primer el Born de Menorca amb Paraules encadenades (que serà properament representada) i després s’embutxacà l’Ignasi Iglésias amb La realitat (Dakota), actualment en cartell al teatre Poliorama de Barcelona.
La recent publicació de Paraules encadenades (Edicions 3 i 4. València, 1996) ens permet assaborir d’avançada les notables aptituds de Galcerán per a la comèdia. Una comèdia a la manera d’aquelles maquinetes d’afaitar en dos temps que primer tibaven i després rasuraven. Tot alhora, però. Amb una contundència tan aclaparadora que, en acabat, l’usuari es queda molta estona passant-se la mà per la cara davant del mirall. Gaudint de l’apurat. En el text, un psicòpata que ha segrestat una dona en un espai aïllat juga amb ella a saltar constantment per damunt de la fina ratlla que separa la veritat de la mentida. Una històrica frase ambigua de Gabriel Ferrater serviria per definir la situació que Galceran basteix: “una jove veu l’amenaça”.
L’amenaça creix, en determinats moments, gràcies a la dèria del psicòpata pels jocs de paraules. De fet, el títol de la peça descriu el mecanisme lingüístic que l’inquietant personatge transforma en una autèntica ruleta russa. La víctima es veu obligada a jugar-se els ulls (i la vida) a les paraules encadenades, una espècie de ping-pong oral que construeixen els contendents a partir d’una concatenació de paraules que sempre han de començar amb les mateixes lletres que conté l’última síl·laba de l’anterior. Així, quan el psicòpata proposa guerra, la víctima replica Ramon, ell moneda, ella darrera, ell ràpid, ella pidolaire, ell retorn, ella tornar, ell narcotràfic, ella ficar, ell carta, ella tarat, ell rata... La ductilitat del mecanisme permet Galceran anar motllurant l’enigmàtic sentit de la peça des d’aquestes enumeracions de mots i, alhora, preparar d’una manera impecable algun cul de sac esfereïdor. Perquè les paraules encadenades no són un mer passatemps interminable per amenitzar els llargs viatges per autopista, sinó que permeten desenvolupar estratègies guanyadores que portin el contrincant a un cul de sac. Com quan la víctima encamina el psicòpata cap a una síl·laba final que no és productiva en català: ella rauxa, ell xafarranxo, ella xop, ell xopar, ella (triomfant) parentesc...
Cap lector o espectador de Paraules encadenades no tornarà a jugar-hi en una tediosa cua d’autopista sense intuir, ni que sigui de passada, que autopista és parònim d’autòpsia.

dijous, 7 de novembre del 1996

Home pobre, homes rics

L’enigmista britànic Peter Newby, autor de diversos llibres de jocs de paraules originals seus, fa una ressenya en una revista nord-americana d’un best-seller americà d’aquells que aquí no gosen publicar ni els editors de best-sellers. La novel·la es diu The Holy Blood and the Holy Grail i està escrita a sis mans per Michael Bagent, Richard Leigh i Henry Lincoln. La cosa va d’esoterisme i sembla que l’estil pretén imitar el de Michael Crichton. Un híbrid entre Vázquez Figueroa, J.J. Benítez i Lluís Racionero, per entendre’ns. La notícia de la ressenya no ens cridaria l’atenció si no fos que Newby la publica en una publicació especialitzada en enigmística.
Resulta que els autors basen tot l’argument de la novel·la en un joc de paraules. Concretament en una xarada que han extret de la denominació anglòfona d’aquell famós calze de Crist que ha fet anar de bòlit, entre d’altres, l’inefable doctor Indiana Jones. Bagent, Leigh & Lincoln descobreixen un sentit ocult al mot “sangreal” (conegut entre nosaltres com Sant Graal i entre els anglesos com Holy Grail). Normalment la paraula s’escindeix en San/Greal (sant graal). B, L & L han decidit que també podia ser una xarada de Sang/Real (sang reial). De manera que la troica ha tirat pel dret i ha capgirat tots els principis coneguts de la història i la teologia per tal d’ajustar-los a la seva troballa enigmística. Aixi, Jesucrist s’escaqueja de la crucifixió, es casa amb Maria Magdalena i del seu nombrós llinatge sorgeixen els autèntics dipositaris del Sant Graal, en el sentit de “sang reial”. La història es complica quan aquests nobles tocats per la gràcia divina entronquen per via sanguínia amb els primers reis carolingis, i més encara quan la línia genealògica arriba als primers croats que pretenien reconquerir Terra Santa i, posteriorment, a la francmaçoneria.
El més entranyable és que tot el muntatge prové d’una simple xarada. Probablement Bagent, Leigh & Lincoln són els primers enigmistes de la història que s’han fet milionaris gràcies a un joc de paraules. A les antípodes de B, L & L trobem el gran poeta portuguès Fernando Pessoa. El seu gust per la paronomàsia no només el va perdre, sinó que va arruïnar un empresari de la distribució de begudes que pretenia introduir una novetat anomenada Cocacola al Portugal de primers de segle. L’empresari li va encarregar que inventés un bon eslògan per introduir la nova beguda refrescant. Pessoa, que segurament estaria pensant en una altra mena de beuratges, va inventar-se’n un basat en el joc paronomàsic que separa els verbs portuguesos “entranhar” i “estranhar” (prendre i trobar a faltar). L’eslògan amb què Pessoa pretenia fer vendre cocacoles assegurava que primer te’n prens una i després la trobes a faltar. El ministeri de Sanitat de l’època, en plena batalla legal contra l’opi i derivats, va prohibir la importació de Cocacola per considerar que l’eslògan pessoà la definia com una substància perillosament addictiva. Injustícies de la vida.