Paraules encadenades

La irrupció sobtada de Jordi Galceran en l’escena del nostre teatre demostra que el cas Belbel no és un fet aïllat. Les estrenes de dramaturgs novells no abunden, però ja no són cap missió impossible. Hi ha una colla d’autors post-Benet que produeixen peces dignes de ser representades. I, de fet, noms com ara Sànchez, Cavallé, Baulenas o el mateix Galcerán ho demostren. El cas de Jordi Galceran, però, és especialment destacable. Les seves dues últimes obres s’han endut els dos premis més importants de teatre de text en el nostre àmbit. Va guanyar primer el Born de Menorca amb Paraules encadenades (que serà properament representada) i després s’embutxacà l’Ignasi Iglésias amb La realitat (Dakota), actualment en cartell al teatre Poliorama de Barcelona.
La recent publicació de Paraules encadenades (Edicions 3 i 4. València, 1996) ens permet assaborir d’avançada les notables aptituds de Galcerán per a la comèdia. Una comèdia a la manera d’aquelles maquinetes d’afaitar en dos temps que primer tibaven i després rasuraven. Tot alhora, però. Amb una contundència tan aclaparadora que, en acabat, l’usuari es queda molta estona passant-se la mà per la cara davant del mirall. Gaudint de l’apurat. En el text, un psicòpata que ha segrestat una dona en un espai aïllat juga amb ella a saltar constantment per damunt de la fina ratlla que separa la veritat de la mentida. Una històrica frase ambigua de Gabriel Ferrater serviria per definir la situació que Galceran basteix: “una jove veu l’amenaça”.
L’amenaça creix, en determinats moments, gràcies a la dèria del psicòpata pels jocs de paraules. De fet, el títol de la peça descriu el mecanisme lingüístic que l’inquietant personatge transforma en una autèntica ruleta russa. La víctima es veu obligada a jugar-se els ulls (i la vida) a les paraules encadenades, una espècie de ping-pong oral que construeixen els contendents a partir d’una concatenació de paraules que sempre han de començar amb les mateixes lletres que conté l’última síl·laba de l’anterior. Així, quan el psicòpata proposa guerra, la víctima replica Ramon, ell moneda, ella darrera, ell ràpid, ella pidolaire, ell retorn, ella tornar, ell narcotràfic, ella ficar, ell carta, ella tarat, ell rata... La ductilitat del mecanisme permet Galceran anar motllurant l’enigmàtic sentit de la peça des d’aquestes enumeracions de mots i, alhora, preparar d’una manera impecable algun cul de sac esfereïdor. Perquè les paraules encadenades no són un mer passatemps interminable per amenitzar els llargs viatges per autopista, sinó que permeten desenvolupar estratègies guanyadores que portin el contrincant a un cul de sac. Com quan la víctima encamina el psicòpata cap a una síl·laba final que no és productiva en català: ella rauxa, ell xafarranxo, ella xop, ell xopar, ella (triomfant) parentesc...
Cap lector o espectador de Paraules encadenades no tornarà a jugar-hi en una tediosa cua d’autopista sense intuir, ni que sigui de passada, que autopista és parònim d’autòpsia.