dissabte, 26 de juny del 1993

Menús d'estiu

La passió enigmística genera grans solidaritats i aversions no menys abrandades. Com l'escaquista, la informàtica o la nàutica. Els que en vivim ho sabem i provem d'anar trampejant amb elegància les esmenes a la totalitat que agregen algunes sobretaules d'estiu. Normalment, l'enemic esgrimeix dues grans línies de productes dialèctics per justificar la seva oposició: en primer lloc la complicació dels jocs proposats —que atabala l'interfecte fins atenallar-lo amb una certa sensació d'incompetència— i en conseqüència la inutilitat còsmica que traspua tot plegat —que els mena a formular la terrible acusació d'immaduresa contra el juganer amant dels jocs de paraules—. Totes dues ràfegues requereixen la mateixa resposta: sí, els jocs són molt complicats i a més no serveixen per a cap fi assenyat dels que es nodreix la maduresa. Després del mea culpa, el millor és canviar sobtadament de tema. Parlar de gastronomia, per exemple.
Quatre idees sobre el Montignac dels trons, una repassada succinta als millors gastrònoms del país, amb les pertinents citacions de Pla, Luján i Vázquez Montalbán, algun acudit tronat sobre les habilitats rodolinaires d'en Pastallé i Curnonsky. És molt important acabar amb aquest cèlebre gastrònom francès perquè és qui ens permet tancar el cercle. Abans, es pot esmentar com de passada el palíndrom gastronòmic que Quim Monzó va incloure al seu conte "Nines russes" (aquell senyor que es fotia un menú cap-i-cua de meló amb pernil, bacon i meló), però cal acabar amb Curnonsky. Això ens permet informar els nostres confiats contertulians que el primer diari francès que va acollir mots encreuats als anys vint fou Le Gaulois i que ben aviat es va fundar una prestigiosaAcadémie des Mots croisés, que comptà amb membres famosos com els escriptors Tristan Bernard i Maurice Donnay, els músics Christiné i Reynaldo Hahn o el cèlebre gastrònom Curnonsky.
De fet, enigmística i gastronomia sempre han anat de la mà. Un dels nostres corresponsals més notables ens ho demostra amb la seva persistent especialització en l'enigmística gastronòmica. Es tracta de Josep Abellan i Forcadell, de Barcelona. Fa uns quants mesos va amanir els mots banana sol·licitats (aquells que presentaven la regular alternança d'una consonant i una vocal) amb una extravagància saborosa. Ens va trametre poc menys que una carta de restaurant feta de mots banana i en va extreure un menú fix de 60VC: "Amanida d'olives i patates. Ànec a la casolana macerat a la cebeta de Vic i rave de Mataró madurat. Una pera de la pagesa, pa, vi, cafè, copa de cava semi-sec". Un ananàs (VC) realment deliciós.
Quan el març vam proposar l'elaboració de mots lipogramàtics, el maitre Abellan es despenjà amb cinc menús lipogramàtics: un de 59 as en el qual destacava un "flam al plàtan amb nata", un de 61 es que reproduïm íntegre més avall, un de 18 is amb un exòtic segon plat anomenat "pit d'ibis il·liri", un de 35 os que contenia disjuntives tan plaents com "bombons dolços o torrons o coco" i finalment un de 9 us on els plats forts eren un "cus-cus turc" i un "lluç rus cru". El menú 61E de què parlàvem és digne d'una festassa: "Espetec. Entremès de percebes de les terres de l'Ebre. Cebetes tendres de les terres del Segre. Fetges de llebre, cervellets de vedell. Herbetes, pebre negre. Peretes verdes de Bellver. Mel de vesc. Xerès sec." Finalment, Josep Abellan també ha aconseguit confegir un bon menú amb un dels reptes més complexos que hem proposat: l'anagramàtic. Amb paciència d'orfebre i sense defallença, en la seva última carta ens proposava aquest:
"Amanida animada.
Arròs net ensorrat...
...i vedella de Viella.
Un préssec sec, prunes".
Si coneixeu algun restaurador aficionat a l'enigmística que vulgui dur a terme aquestes extravagants propostes gastronòmiques escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Potser anirem a tastar-les. El que és segur és que Josep Maria Romero i Jordi Puig l'inclouran en la segona edició de la seva impagable Guia de restaurants exòtics de Barcelona que acaba d'editar La Campana.

dissabte, 19 de juny del 1993

Fe a les clavagueres

Un dels èxits editorials de la temporada ha estat el Nou Catecisme . No surt a les llistes oficials de best-sellers —potser perquè no saben si posar-lo en les de ficció, no-ficció, infantil o juvenil—, però té una presència notable als taulells de les llibreries. Suposem que l'edició catalana haurà estat corregida acuradament per poder passar tots els controls de qualitat vaticana a què l'Església Catòlica ens té acostumats. Però la història de l'edició eclesiàstica està plagada de transcendents relliscades tipogràfiques que configuren una fe ben poc espiritual: la fe d'errates.
Ja hem parlat alguna vegada de la famosa "coma blasfema" dels anglicans. En diverses edicions de la King James Bible el passatge de Lluc 23:32 canvia el seu significat per culpa d'una coma. L'esmentat passatge descriu la cinematogràfica escena de la crucifixió de Crist, acompanyat en la desgràcia per dos indocumentats que provenen del món de la delinqüència. L'absència de la "coma blasfema" provoca estralls en les edicions errònies. El passatge queda així: "And there were also two other malefactors" (i també hi havia dos altres malfactors). Quan els anglicans s'adonaren de la seva transcendència van fer-ne a corre-cuita una nova edició on hi consta:"And there were also two other, malefactors" (i n'hi havia també uns altres dos, —que eren— malfactors).
L'impagable Sixte V va afegir una butlla al primer volum de la seva edició de la Bíblia —que ha passat a la història com la Vulgata per raons gens obscures—. La butlla en qüestió excomunica a tots els impressors que facin cap alteració del text bíblic a l'hora de reimprimir-lo. Mai una butlla papal no havia estat tan inoportuna. Resulta que, malgrat la supervisió directa de Sa Santedat, l'obra va sortir d'impremta carregada d'errates. Li van haver d'adherir un gran nombre de retalls damunt dels passatges erronis, per tal de donar el text correcte, de manera que el llibre era més apedaçat que la roba d'un captaire de clavaguera. Els heretges, oportunistes com Julio Salinas, van pregonar a tort i a dret que la nova edició de la Bíblia era la millor demostració de la infal·libilitat papal. Els acòlits de Sa Santedat van retirar moltes còpies de circulació, i es van fer violents intents per suprimir-la totalment del mercat. Però no ho van aconseguir.
Una d'aquestes errates històriques podria ser reivindicada com un clar precedent decimonònic del feminisme La vídua d'un impressor alemany es va esmunyir una nit al taller on els seus empleats imprimien una nova edició de la Bíblia i va alterar una frase d'Eva al Gènesi (3:16) que implica submissió al seu marit. Alliberada per la sàvia natura del jou conjugal, la intrèpida vídua va substituir les dues primeres lletres de la paraula Herr per NA, alterant així el sentit de la frase "i ell serà el meu Senyor" (Herr) per "i ell serà el meu enze"(narr). Es diu que va pagar aital gosadia amb la vida i que només han circulat algunes còpies secretes d'aquesta edició a preus elevadíssims.
En la mateixa línia subversiva de reivindicació social s'inscriu una altra errata inoportuna. El famós sisè manament fa en anglès: Thou shalt not commit adultery (no cometreu adulteri). Un impressor espavilat va imprimir-lo ometent la negació, la qual cosa va agitar les aigües morals de la comunitat britànica fins al punt que l'arquebisbe de Canterbury castigà l'impressor amb la multa més elevada de la història. L'impagable Isaac Disraeli —el culte pare del polític Benjamin Disraeli— assegurava ara fa un segle que es conservava un d'aquests luxuriosos exemplars a la biblioteca del Museu Britànic.
D'altres errates, però, són molt més innocents. Una altra edició anglesa de la Bíblia és coneguda com The Vinegar Bible (la Bíblia del vinagre), per culpa d'una errata en el títol del capítol vintè de Sant Lluc —sempre Lluc, pobre—, en el qual la Parable of the Vineyard (paràbola de la vinya) surt impresa com Parable of the Vinegar . Aquesta refrescant versió va ser impresa l'any 1717 a la impremta Clarendon i és digna de ser la que duia el famós venedor de bíblies del conte de Jorge Luís Borges. Ja ho diu en Laudrup, que hi entén molt d'aquestes coses: és bo, és bo, és Borges.

dissabte, 12 de juny del 1993

Neant per davant d'Indurain

L'endemà del primer triomf d'Indurain al Giro d'Itàlia un titular espaterrant de la Gazzeta dello Sport palesava que algunes pràctiques enigmístiques permeten acaronar, ni que sigui un instant, la pell flonja de la veritat. Un anagrama excels coronava una eloqüent fotografia que mostrava somriures de circumstàncies als llavis dels rivals italians del navarrès Claudio Chiapucchi i Gianni Bugno. El titular feia INDURAIN, ANNI DURI (anys durs amb Indurain). Un anagrama que Miguelón duu ben a dins, especialment dissenyat per a desmoralitzar els seus contrincants.
La història del ciclisme va plena d'enigmes. El català Melcior Mauri va ser comparat amb un miura quan va guanyar la Vuelta. L'americà Greg Lemond va esdevenir el rei de le monde a molts diaris esportius en vèncer els seus dos Tours consecutius. Per la seva banda, el bretó Bernard Hinault va rebatejar per homofonia la clàssica etapa de Covadonga (amb arribada als Llacs d'Enol) de la Vuelta. És clar que els majors enigmes van aparèixer quan els periodistes esportius especialitzats en futbol van ficar el nas a l'espinada de la famosa serp multicolor. Les primeres retransmissions radiofòniques que l'equip de José María García van fer de la Vuelta —època Rupérez, Delgado, Pino, etcètera...— resultaven un ensurt enigmàtic constant. El seu crit de guerra "top" per agafar referències a les contra-rellotges s'havia transformat més d'una vegada en un "gol" que deixava parada l'audiència. Per sort, ara que els d'en Garcia ja n'han après, els nois de Tele 5 (la cadena 5mentarios) han agafar el relleu amb el Giro.
Però la cosa ve de lluny. A l'època de Federico Martín Bahamontes, quan la virilitat del mascle ibèric es mesurava a les dures rampes del Galibier, un rotatiu de Madrid va protagonitzar una de les situacions més delirants que les cròniques de ciclisme han provocat mai. Era el mes de juliol i els avatars diaris del Tour de França feien vibrar mitja Europa. Com que als anys cinquanta la galàxia McLuhan era encara una realitat incipient, els periodistes havien de refiar-se de tota mena d'intermediaris. El redactor del diari madrileny a què fem referència llegia les classificacions a L'Equipe i es limitava a reproduir-les al seu diari amb dos dies de retard. Val a dir, per fer baixar mans de caps, que només fa quinze anys els gols del diumenge ens els passaven per la tele el dilluns a la nit, més de vint-i-quatre hores després d'haver acabat el partit. I tots tan frescos... perquè ce ena ena ens sonava a sindicat anti-franquista.
Doncs bé, tot va anar sobre rodes —radiades— fins que a la llista on hi constaven els ciclistes retirats hi van posar Neant (cap). L'intrèpid redactor madrileny no es va tallar ni un pèl. L'endemà va redactar una deliciosa nota que feia: "En el día de ayer (sic) sólamente se produjo la retirada de Neant. No tiene ninguna importancia porque Neant no figura entre los favoritos". La nota hauria passat del tot inadvertida si no fos perquè la següent etapa tornava a ser una plàcida passejada per les planures del Migdia francès i tampoc no es va produir cap baixa. L'espavilat periodista va reblar el clau: "El único que abandonó el Tour fue Neant, hermano del que se retiró ayer". Imaginem el savi redactor ben feliç amb la seva troballa.
El cop de gràcia el va donar amb la tercera ensopegada consecutiva a la mateixa pedra. "Es curioso, pero se ha vuelto a retirar Neant, el tercero de los hermanos Neant. Da la sensación de que ha mediado acuerdo entre los tres hermanos para retirarse en tres días sucesivos". L'anècdota l'explicava l'estiu passat Eduardo Álvarez Puga amb la mateixa manca de documentació que exhibim impúdicament des d'aquestes ratlles. Per més que hem intentat remenar hemeroteques no hem trobat cap informació del genial redactor, un autèntic don Neant del periodisme esportiu. Només sabem que es deia García. És clar que, segons com, dir García és com dir Neant. N'hi ha prou amb obrir una guia de telèfons o posar la ràdio per adonar-se'n.

dissabte, 5 de juny del 1993

Els mots harem

Se'm va acudir llegint Italo Svevo. El nom real del genial escriptor de Trieste era Ettore Schmitz, però l'autor de Senilità i La coscienza di Zeno va decidir adoptar un pseudònim conciliador de les seves dues identitats —italiana i germànica— que esdevindria la seva autèntica targeta de visita. Molt abans de ser alumne de James Joyce a la Berlitz School de Trieste, l'autor italo-sueu donava una raó molt curiosa per justificar el naixement del seu pseudònim. Svevo escrivia que sempre li havia semblat que la pobra "i" del seu cognom germànic restava sola i perduda emmig de la mitja dotzena d'agressives consonants que l'envoltaven. Potser per això Schmitz va esdevenir Svevo. Per respecte a les minories. Per oposició als harems i a les desproporcions flagrants..
Quan hem escrit en aquestes mateixes ratlles sobre el pangrama (joc que consisteix a trobar una frase que contingui totes les lletres de l'alfabet, preferiblement incloent cada lletra només una vegada), sempre hem recordat una situació clàssica dels seixanta: aquelles festes en què la majoria de convidats eren nois que acabaven barallats per treure a ballar les poques noies que havien accedit a assistir-hi. En el cas del pangrama teòricament perfecte, la proporció és astoradora: només cinc vocals per a vint-i-una consonants en dansa. Les frases, especialment denses, neixen carregades de mots que podríem batejar com mots harem, per la desproporció evident que presenten entre lletres d'un sexe i de l'altre.
Un dels exemples més contundents de pangrama és la frase anglesa de només 28 lletres"Waltz, bad nymph, for quick jigs vex" (balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten). Si mantenim les consonants en el seu rol masculí i definim les vocals com un reialme femení, un mot harem serà aquell que conté només una lletra d'un sexe acompanyada d'un mínim de tres lletres del sexe contrari. En l'exemple pangramàtic que proposem els mots harem serien waltz (4) i nymph (4,5 en ser considerada semiconsonant la i grega).
D'harems enigmístics d'aquesta mena n'hi haurà moltíssims, sobretot en la modalitat poliàndrica. Així, mots tan poc sospitosos com "rots", "brots", "trens" o "camps" són petits harems de tres i quatre components. Alhora, mots d'ús comú com "aire", "baia" o "atieu" són harems poligàmics de tres o quatre membres. El repte enigmístic del mes de juliol és, per tant, senzill i coherent amb les activitats més perseguides per la població civil durant la temporada d'estiu. Caldrà ultrapassar l'harem de Schmitz (grau 6) amb mots indoor (presents als diccionaris) o amb mots a l'aire lliure (fills de l'especulació lingüística enraonada). Per la banda patriarcal, hi haurà molts menys exemples, per raons estrictament percentuals, però el rècord de partença és ja una joia en si mateix. Es tracta del professional de la compra-venda d'ous, que el diccionari s'entesta a batejar com ouataire o "ouaire". Aquesta segona denominació, a banda de constituir un dels mots panvocàlics més breus de la nostra llengua, esdevé un bon exemple de mot harem poligàmic en grau 5.
Un nou repte està servit. Fins ara hem rebut nombroses aportacions de noms xocants en tota mena de locals públics i algunes de ben agosarades a la proposta dels mots trigèmins —un repte enigmístic doblement vivificador per a l'usuari, és a dir bivivificador—. Ara ens deixem influir per una atmosfera mediterrània i un xic arabitzant que ens mena a la descoberta dels harems encoberts que campen per la nostra llengua. De fet, l'estiu és una estació de l'any que mereix un esforç suplementari, amb harems o sense.
Si us va això de les associcacions lícites d'un (o una) amant i unes quantes concubines (o concubins), sempre en el marc incomparable de la llengua, escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.