dissabte, 18 de juliol del 1992

El joc de la sigla

Pau Riba, en una d'aquelles genialitats que mai ningú no ha sabut com pagar-li, va encunyar fa uns quants anys una expressió acrònima sensacional per referir-se als dipositaris de la política cultural d'aquest sant país. L'autor de discos recordats com "Dioptria" i de novel·les ignotes com Ena batejà el departament del llavors conseller Rigol amb un trencaclosques quasi escatològic: el "Dep de Cul de la Gen de Cat". La seva tirallonga de monosíl·labs és rítmicament suggestiva. Fins i tot sembla tenir un cert ressò xinès. Només li sobra una peça per esdevenir un joc del Tangram perfecte.
Les abreviatures sempre han estat un dels trops preferits dels dropos. Sense adonar-nos-en, anem escurçant el nom de les coses i acabem formant autèntiques peces mnemotècniques que només contenen inicials. Al final del procés, com en el vell procediment cabalístic del notarikon, frases senceres s'oculten rera paraules solitàries. Així, el "Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol" s'enclou dins d'un Talgo, el "Beginners All-purpose Symbolic Instruction Code" s'amaga en el si del llenguatge de programació Basic i la Federació d'Organismes de Ràdio-Televisió Autonòmics és la Forta. La resta ho fa l'esnobisme poca-solta de connoiseur, que ens ara ens empeny a escoltar la música en cd igual com vint anys enrera ens feia parlar del darrer lp. L'esnobisme i l'economia lingüística, és clar.
La incipient col·lecció de diccionaris complementaris de l'Enciclopèdia s'ha enriquit amb una nova aportació que afegeix 7500 peces de carn a la graellada constant de la nostra llengua. Es tracta del Diccionari d'abreviacions de Josep Maria Mestres i Josefina Guillén. Em consta que els seus autors s'han estat anys de cacera, obsedits per la constant aparició i desaparició de partits polítics, centrals sindicals i associacions de tota mena. De fet, és un diccionari tan complet que fins i tot inclou la preceptiva "llista d'abreviacions emprades en aquesta obra" que no per necessària i correcta deixa de semblar-nos absolutament surrealista en un diccionari que en recull més de set mil. Cal tenir en compte que el món de les sigles s'assembla molt a les cintes giratòries on recollim l'equipatge als aeroports. Cada generació és com un nou vol que arriba, amb tots els passatgers delerosos de trobar la seva maleta i abandonar la sala. En aquest sentit és interessant que el duet Guillén-Mestres hagi decidit inventariar sota el terme global d'abreviació les abreviatures (bibl. per bibliografia), les sigles (coc per Comitè Olímpic Català) i els símbols (P per fòsfor). Perquè les primeres i els últims són maletes que algun passatger desvagat va oblidar reclamar ja fa anys i han quedat fixades a la cinta. Quant a les segones, no cal dir que són les més subjectives i que resulta difícil inventariar-les amb un mínim d'exhaustivitat. Per contra, són les que donen més joc enigmístic. El joc de la sigla, com si diguéssim.
La dosi de misteri que comporten les sigles permet l'especulació més aventurada. Així, davant una pancarta signada per una organització inquietant anomenada renace, l'espectador no pot fer altra cosa que perdre l'alè davant les presumptes noves tesis anti-avortistes. La realitat és menys complexa. Aquests peculiars renaixentistes són els mossos navarresos de la "Regencia Nacional Carlista de Estella" que la deuen saber molt llarga, si més no a l'hora solemne del bateig. Lluny de l'enginyosa barra dels navarresos de les estelles hi ha els manaires del circ ambulant de la Fòrmula I. Quan aquests executius de panxa boteruda i starlettes fantàstiques apareixen pel circuit de Montmeló no entenen gens els acudits que susciten tan aviat algú els anomena pel seu nom: els homes de la foca (Formula One Car Association). I si les foques no tan sols no van descalces, sinó que piloten monoplaces de velocitat vertiginosa, el tradicional home del sac rep un bon impacte en la seva misteriosa identitat. En el joc de la sigla, pot ser un home a l'aeroport de Sacramento, un pagès del Sindicat Agrícola Català, un membre del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya, o encara el propietari de dues menes de societats (l'anònima comercial i l'anònima concessionària). Esquizofrènia múltiple per al pobre espanta-nens.
Potser la polisèmia és el més divertit del joc de la sigla. Sobretot quan el Museu Diocesà de Tarragona es veu en l'atzucac de compartir sigles amb una organització com l'MDT, o quan Pasqual Maragall arriba a l'aeroport de Pasco-PSC (Washington) i pregunta al cap de protocol qui hi governa, o encara quan Miquel Roca baixa d'un altre avió a l'aeroport de Chippewa County-ciu (Michigan) i es pregunta per un instant si es troba en plena campanya. És clar que, aquesta vegada, el premi gros del joc de la sigla se l'enduen, ex-aequo, dos partits polítics espanyols extra-parlamentaris que demostren a les clares el controvertit fet diferencial. Perquè els militants de l'Afirmación Social Española i els del Partido Español Democrático haurien d'haver previst que entre nosaltres esdevindrien l'ase i el ped.

dissabte, 11 de juliol del 1992

Valises i vileses

El gust per les barreges és una de les passions més perilloses que comparteixen l'alquímia i la cuina mexicana. La puresa, en sigui qui en sigui el destinatari, sempre oculta una perversa tendència al sacrifici de l'impur. Per això els moralistes solen malfiar de les barreges que bastarditzen les essències en què ells creuen. La llengua no n'és pas cap excepció. No parlem de barcos, barques, vaixells o vaixelles, avui. Parlem d'una de les vileses més interessants que ens ofereix la història de les pràctiques literàries: els portmanteau words o mots valisa. Compostos absolutament arbitraris sense gaire voluntat d'establir tradició. Allò que Lewis Carroll, al prefaci de The Hunting of the Snark, exposa de forma ben planera: "agafeu, per exemple, els mots fuming (empipat) i furious (furiós). Decidiu-vos a pronunciar totes dues paraules, però no us fixeu en quina direu primer. Ara obriu la boca. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per fuming, direu fuming-furious; si per contra s'inclinen lleument per furious, llavors direu furious-fuming. Però si teniu un dels dons menys comuns del món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu frumious".
Ments tan perfectament equilibrades com la de James Joyce (sobretot al Finnegans Wake) o la de Jorge Luis Borges (que especula amb japonecedades i jitanjáforas) viatgen per les mateixes vies que el màgic reverend quasi-pederasta. Els entusiastes estudiosos de Quevedo s'emborratxen amb els seus constants neologismes goluts: archinariz, protogolosa, vicimomo, sastrisota, ventipoetas... La trajectòria literària del llunyà Julián Ríos (Larva ja és al segle passat) no s'explica sense la presència de vileses constants en mots valisa a banda i banda del text. Però la pràctica abasta més àmbits dels que habitualment investiguen els especialistes en literatura.
És el cas del pensador francès Alain Finkielkraut. L'autor de Le nouveau désordre amoureux, tal vegada en un moment de feblesa existencial, poua de l'enorme motxilla dels mots valisa un seguit d'associacions il·lícites ben sorprenents. Potser per justificar les abrandades acusacions de trivialitat que sol dedicar als joves pensadors francesos el vell camaleó Roger Garaudy entre conversió i conversió, Finkielkraut és el conspicu autor dels mots valisa més interessants de la llengua francesa contemporània. Dos anys després de publicar amb Pascal Bruckner l'assaig que li havia de reportar el reconeixement general, Finkielkraut publicava un petit recull de falsos compostos anomenat Ralentir: mots-valises! (Seuil, 1979). El 81 rematava la jugada amb el seu deliciós Petit fictionnaire illustré .
Finkielkraut aconsegueix en aquests llibrets menors allò que Julián Ríos s'escarrassava a teoritzar en el seu darrer lliurament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) El francès sodomitza la seva llengua amb precisió per obtenir noves sensacions lèxiques. I en aquest pervers betlem neix el fantàstic doctambule (l'erudit de la vida nocturna), també conegut per flemmartiste (el virtuós de la indolència, geni absolut del dolce farniente). Les valises amb què viatja Finkielkraut són màgiques. Al seu costat descobrim que una biscothèque és un lloc de trobada nocturna, prohibit als menors, on només serveixen torrades, que la grandiloloquence és un discurs vibrant i buit sobre la voluptuositat de ser mare i les joies de l'alletament o que els posseïdors d'una riminiscence tenen un record vague d'una trobada llunyana a la costa adriàtica. Les valises del francès viatgen en wagabon (un vagó recalcitrant, que se separa del tren i decideix viure fora de la via) o bé en insovni (un objecte volador que travessa el cel nocturn amb els ulls ben oberts), mentre un sacerdot sense sotana (edulcuré ) acompanya la joventut irreverent amb la sagrada tradició gastronòmica francesa (macdolescence).
El ficcionari de Finkielkraut té un modest parangó en la nostra llengua que no ens cansem de reivindicar, perquè va passar realment desapercebut. Es tracta del divertit Diccionari de falses etimologies (Edicions 62, 1984) de Josep Maria Espinàs, una esbojarrada especulació etimològica sense xarxa que conté definicions memorables des d'una perspectiva enigmística. Espinàs, per exemple, afirma sense rubor que "clandestí" és el destí propi de qualsevol clan, o que l'"evangelisme" és una doctrina que predica que els àngels són de sexe femení. En la guerra particular de l'especulació etimològica, l'autor esdevé un soldat perfecte, perquè "soldat" és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit i les tropes que mena el general Espinàs no són tropes convencionals, sinó trops.
Espinàs i Finkielkraut coincideixen en un objectiu, per a gran alegria de Garaudy. Tots dos se senten fascinats pel mot "tàctic". Espinàs diu que és un mecanisme de rellotgeria que funciona al revés i Finkielkraut rebla que és un ensemble des moyens et des ruses mis en oeuvre pour remonter le temps. Davant una coincidència tan notable només ens resta practicar el silenci més culte (talmutisme) per tal de no tergivexer (fer patir a còpia de no dir ni sí ni no).

dissabte, 4 de juliol del 1992

La lletra E

El novel·lista en excedència Xavier Moret, en una de les seves periòdiques columnes, es lamenta amargament d'una peculiar conseqüència moral dels imminents JJOO. Resulta que les senyores públiques que solen patrullar pels voltants del gloriós camp del Barça han estat traslladades a la Zona Franca. Sense entrar en els possibles avantatges econòmics que aquest trasllat de negoci al port franc pugui representar per als soferts membres de la classe treballadora de la zona, Moret destaca que l'obligat èxode olímpic empobreix l'entorn cultural de les vituperades dones de la vida. En efecte, el pla Coob'92 de neteja en quinze dies passa per canviar el carrer de l'il·lustre Arístides Mallol per un simple carrer amb nom de lletra (com els del Lower East Side de Manhattan, rebla Moret). El nou emplaçament de la seva vella activitat és el carrer E de la Zona Franca.
La tesi Moret de l'entorn empobrit és discutible. Podríem badallar fins a la paràlisi facial davant la riquesa cultural d'Arístides Mallol, o bé trobar un munt de significats ocults darrera la segona vocal per rebatre això de l'empobriment cultural de les treballadores de la cantonada. Però no ens caldrà. L'argument clau l'aporta un dels protagonistes de l'aplec d'autors sud-americans empeltats de cosmopolitisme model anys setanta que van transformar les aules universitàries en imants potents fa dues setmanes. Es tracta de l'autor guatemaltec més antologat del món: Augusto Monterroso. Aquest mag del llenguatge, un dels meravellosos escriptors que compleix totes les condicions que Vila-Matas fixa a la imprescindible Historia abreviada de la literatura portátil, va publicar fa mitja dotzena d'anys un magnífic diari anomenat La letra e que desmenteix categòricament qualsevol tesi afí a la de Moret.
La letra e ens descobreix el taller de Monterroso. Ens delectem amb la seva proverbial curiositat i revivim les seves màgiques relacions amb el llenguatge, en episodis que recorden les històries de Joan Perucho. Com en una trobada amb el filòsof, matemàtic i escriptor José Antonio Robles, que corregia un treball assegut a la taula d'una cafè. Monterroso irromp al local, el saluda i li deixa anar un dels famosos anagrames llatins de Galileu just quan el filòsof acaba d'escriure el nom de Galileu al full que corregeix. O quan ens explica les cartes que Mario Muchnick li envia amb textos que ell titlla de "bifronts" (el general argentí Bartolomé Mitre transformat per la tradició oral en Bartolo Memitre) i que en realitat són purs exercicis d'homonímia. Homònims famosos com el que fa ballar el sentit (ai las!) del primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega, quan "El dulce lamentar de dos pastores" esdevé "El dulce lamen tarde dos pastores", o com els versos patriòtics d'Aribau que els Gurguí de la Rodoreda havien fet inscriure en un monument al jardí de la casa familiar ("Si em trobo sol amb mon es... /perit") i que per qüestions tipogràfiques havien aconseguit transformar el monument en la riota del barri ("el Gurguí es troba sol amb mones").
La rebotiga de Monterroso és ben plena de divertits artefactes lingüístics. Hi descobrim una bona colla d'amics palindromistes, com el veneçolà Darío Lancini (Oír a Darío, sol proposar xiroi), el mexicà Miguel González Avelar, llavors (1984) president de la Gran Comissió del Senat mexicà i autor d'autèntics tractats de la matèria cap-i-cua per excel·lència, com ara Palindromía, o el difunt poeta mexicà Adam Rubalcava. D'aquest darrer Monterroso reprodueix una petita llista de deliciosos palíndroms que el poeta va compondre l'any 68, sota el dilecte títol de: "Surtido rico de palíndromos dedicado a Carlos Illescas y Augusto Monterroso los hizo el niño Adam Rubalcava". Potser el millor, i molt apropiat a parer dels seus amics, és el que el poeta es dedicà a sí mateix: "Adán no calla con nada".
La lletra d'Augusto Monterroso pot ser molt útil a les treballadores de la distensió sexual per sobreviure durant les solitàries hores d'espera al desert carrer E de la Zona Franca. El pare de Míster Taylor parla de les misterioses sirenes ("manatíes o pejemujeres", les anomena) que obsedeixen els mariners, de la voluptuosa nimfomania lingüística de Covarrubias, de l'evolució laboral dels artistes (Rossini de l'òpera a la rebosteria, Rimbaud de la poesia al tràfic d'armes...) i mostra impúdicament la seva necrofília en sengles expedicions a les tombes parisenques de César Vallejo i Julio Cortázar. Del gran cronopio, Monterroso conta que fa molts anys se li oferí a buscar en una biblioteca de París l'Evangeli segons Sant Mateu escrit en alexandrins palindròmics francesos per algun il·luminat durant el segle xviii. Monterroso, prudent, refusà.
La qüestió és que el carrer presumptament impersonal que acull les usuàries d'Arístides Mallol durant aquests dies de malvestats olímpiques pot estar ben orgullós del seu breu nom. Perquè, ja ho diu Monterroso, ell manté una literatura de frase curta i producció portàtil des que va llegir (i obeir) a les tanques publicitàries de "Correos y Telégrafos de México" allò tan caldersià de: "No escriba; telegrafíe".