Ross Eckler és un home tenaç. Fa més de tres dècades que aquest matemàtic nord-americà edita una publicació trimestral anomenada "Word Ways" on es publiquen articles especialitzats en "logology". Als Estats Units la ludolingüística més sofisticada pren aquesta denominació tautològica (i una mica rimbombant) des que en 1965 Dmitri Borgmann la va posar en circulació. Eckler va succeir, justament, Borgmann i Howard Bergerson al capdavant de "Word Ways". Els seus dos predecessors, reputats ludolingüistes i autors de llibres prou divulgats, només van durar un any cadascun, de 1968 a 1970. En canvi Ross, al costat de la seva esposa Faith, va deixar-ho tot en aquell llunyà 1970 per fer-se editor d'una publicació minoritària de disseny "ciclostilat" i distribució postal que encara avui fabriquen artesanalment a Morristown (New Jersey).
A mitjan anys noranta Ross Eckler va decidir d'aplegar en un volum el material que anava atresorant després d'anys i panys d'escriure i editar articles. El seu llibre fa ballar l'alfabet ("Making the Alphabet Dance". St. Martin's Press. New York, 1996) d'una manera prou radical perquè els verbívors salivin, tot i que és dels que s'entretenen més en el paradigma que no pas en el sintagma, fins al punt de prescindir de la vessant més literària dels jocs de paraules. La formació matemàtica d'Eckler sura pertot. Potser no acostuma a inventar, però en canvi la seva riquesa d'exemples en anglès, fruit del treball constant durant decennis, fa feredat. Ell mateix compara els "logologistes" amb els col·leccionistes de segells, monedes o cromos. Per exemple, mostra la seva col·lecció de les 676 paraules que contenen els 676 possibles "bigrams" (combinacions de dues lletres seguides) des de "bazAAr" a "puZZle": "bazAAr, ABout, bACk, hAD, AEsthetic, AFter, AGainst, AHead..." La proposta és fàcil d'adaptar: "grAAl, ABsolució, hACa, cADa, rAEm, cAFè, AGricultor, AHir..."
Les col·leccions de mots són infinites. Després del "bigrames" venen els "trigrames". Amb els "tetragrames", per exemple, es poden buscar 24 paraules que continguin les 24 permutacions possibles de 4 lletres. Què sé jo, de "AIRT": paRTIA, TRIAria, TIARa, mARITal, TRAInt, canTAIRe, veRITAble, pARTÍcula, mATRIu, milITARs, coopeRATIva, sÀTIRes, avaRIAT, dIATRiba, TIRAdes, tRAÏTs... Encara que sembli mentida, aquesta mena de col·leccions han generat grans passions entre els entomòlegs de la llengua. Eckler recull un enigma basat en un "trigram" que va tenir mig país en dansa durant mesos. La primavera de 1975 Bob Grant el va llançar des del seu programa de ràdio a la WMCA de New York: només hi ha tres adjectius en anglès que acabin en -gry. Dos són "angry" —enfadat— i "hungry" —afamat—, molt comuns. Quin és el tercer?. El repte va saltar d'emissora en emissora. La resposta era "meagry" (sinònim de "meager", escàs, migrat). Però la febrada del GRY va provocar llarguíssimes col·leccions de noms propis, cognoms, ciutats russes, muntanyes poloneses, illes siberianes, mots obsolets i tota mena de paraules documentables que acabessin en GRY, encara que no fossin adjectius.
En català hi ha poquíssimes paraules documentables que llueixin quatre consonants seguides. Algú s'anima a practicar el ball de Ross Eckler?
dijous, 31 de maig del 2001
dijous, 24 de maig del 2001
Mots marxosos
Una de les tesis que defenso amb més ardor és que resulta impossible fer un inventari exhaustiu dels jocs de paraules perquè la seva mateixa naturalesa els fa esmunyedissos i gairebé infinits. La veritat és que he hagut de vèncer les reticències de molts interlocutors que m'acusaven d'exagerat quan els deia alguna cosa semblant a "cada quatre minuts està naixent una nova modalitat de joc lingüístic en alguna de les milers de llengües que encara queden al món". Òbviament, no ho he comptat i em limitava a reproduir aquell magnífic anunci d'Aerolíneas Argentinas que sortia a tots els Movierecords fins que Iberia les va comprar. Les cinquanta variants que vaig documentar a "Verbàlia" només són les que tenen una major tradició en les cinc llengües explorades, tot i que segurament coincideixen amb els mecanismes més obvis i productius. Però l'experiència demostra que la gènesi de noves modalitats és imparable.
Ara, per exemple, m'arriba notícia de la novíssima revista argentina "Humor y juegos", dirigida per Jaime Poniachik i que compta amb una deliciosa secció lògica del descendent de catalans Javier Arbonès anomenada "Rompkbzas". "H & J" és una mena de revista que recorda l'enyorada "Cacúmen". El seu nucli central són els jocs d'enginy de caire lògic, però prenent especial cura a les seves imbricacions culturals. Així, per exemple, s'hi pot trobar un nyap científic en un episodi de "El senyor de les Mosques" de William Golding, enllaços amb el Campionat de Jocs d'Enginy, informació sobre jocs —bridge, back-gammon, Scrabble— o dues convocatòries creatives en les categories de "cal·ligrames" i "contes amb misteri" (a la manera de Perec).
Entre moltes altres delícies lògicoverbívores, els editors de "H & J" proposen un repte ludolingüístic a cada número. I en el vigent s'empesquen un nou joc de lletres que s'inscriu en la tradició dels artificis de multiplicació per repetició de paradigmes. Igual com, al país de Verbàlia, vaig recollir mots banana (amb alternança consonant-vocal, com ara BANANA) o mots promiscus (amb només una vocal envoltada de consonants com a SCHWARTZ o a l'inrevés com a OUAIRE), els verbívors argentins proposen ara les paraules "marxoses". Emparats en un paral·lelisme bèl·lic que per sort ja els cau una mica lluny, defineixen els mots marxosos apel·lant a un agrupament de vocals i consonants en grups de un, dos, un, dos, un... o bé dos, un, dos, un, dos... Talment el pas marcat en una desfilada militar. Així, escriuen: "por ejemplo, esta es una palabra marchosa". No és que m'hagi deixat de transcriure un mot, sinó que es refereixen a "esta" (1 vocal, 2C, 1V). També ofereixen "planta" (2C-1V-2C-1V) i "aéreo" (2V-1C-2V). Segons els seus creadors, les paraules marxoses poden començar tan amb consonant com amb vocal, i també amb un o dos exemplars de cadascuna. El repte plantejat és molt clar i tendeix a un dels objectius clàssics que comparteixen la ludolingüística i la cirurgia sexual: el "sesquipedalisme". Cal trobar la paraula marxosa més llarga i enviar-la a humoryjuegos@demente.com. En català "llarga" (2C-1V-2C-1V) ja seria un bon punt de partida, equiparable a "planta". Però segur que els lectors de l'AVUI la sabran més llarga encara.
Ara, per exemple, m'arriba notícia de la novíssima revista argentina "Humor y juegos", dirigida per Jaime Poniachik i que compta amb una deliciosa secció lògica del descendent de catalans Javier Arbonès anomenada "Rompkbzas". "H & J" és una mena de revista que recorda l'enyorada "Cacúmen". El seu nucli central són els jocs d'enginy de caire lògic, però prenent especial cura a les seves imbricacions culturals. Així, per exemple, s'hi pot trobar un nyap científic en un episodi de "El senyor de les Mosques" de William Golding, enllaços amb el Campionat de Jocs d'Enginy, informació sobre jocs —bridge, back-gammon, Scrabble— o dues convocatòries creatives en les categories de "cal·ligrames" i "contes amb misteri" (a la manera de Perec).
Entre moltes altres delícies lògicoverbívores, els editors de "H & J" proposen un repte ludolingüístic a cada número. I en el vigent s'empesquen un nou joc de lletres que s'inscriu en la tradició dels artificis de multiplicació per repetició de paradigmes. Igual com, al país de Verbàlia, vaig recollir mots banana (amb alternança consonant-vocal, com ara BANANA) o mots promiscus (amb només una vocal envoltada de consonants com a SCHWARTZ o a l'inrevés com a OUAIRE), els verbívors argentins proposen ara les paraules "marxoses". Emparats en un paral·lelisme bèl·lic que per sort ja els cau una mica lluny, defineixen els mots marxosos apel·lant a un agrupament de vocals i consonants en grups de un, dos, un, dos, un... o bé dos, un, dos, un, dos... Talment el pas marcat en una desfilada militar. Així, escriuen: "por ejemplo, esta es una palabra marchosa". No és que m'hagi deixat de transcriure un mot, sinó que es refereixen a "esta" (1 vocal, 2C, 1V). També ofereixen "planta" (2C-1V-2C-1V) i "aéreo" (2V-1C-2V). Segons els seus creadors, les paraules marxoses poden començar tan amb consonant com amb vocal, i també amb un o dos exemplars de cadascuna. El repte plantejat és molt clar i tendeix a un dels objectius clàssics que comparteixen la ludolingüística i la cirurgia sexual: el "sesquipedalisme". Cal trobar la paraula marxosa més llarga i enviar-la a humoryjuegos@demente.com. En català "llarga" (2C-1V-2C-1V) ja seria un bon punt de partida, equiparable a "planta". Però segur que els lectors de l'AVUI la sabran més llarga encara.
dijous, 17 de maig del 2001
Fortuny and the Coconuts
Jordi Fortuny acaba de treure un nou llibre de mots encreuats que farà les delícies dels seus nombrosos seguidors. Després del "Crucigramas de vanguardia" aparegut l'any passat, aquest sant Jordi ha reincidit amb "Crucigramas informales" (també a l'editorial barcelonina Robinbook), 70 encreuats inèdits sense forma regular de graella. L'informalisme exquisit de les definicions que duen la marca Fortuny està renyit amb la informalitat. Fortuny és molt més formal del que sembla. Si et diu "no dispares, que está solo" i no descobreixes com és que la solució ha de ser "dispar", més val que et dediquis a una altra cosa. Si no somrius quan descobreixes que la resposta a "a medida que se va haciendo mayor, menos ropa necesita" era "escote", no cal ni que en parlem. Entre els incondicionals de Fortuny que sempre fan constar els editors hi ha l'eterna Ana María Matute. Entre els inconfessables, el general Galindo. Les seves graelles són, doncs, camps de batalla on els mots xoquen i els sentits es divideixen tot creant un veritable castell de mots d'artifici.
Aquest diumenge 20, a l'hora de l'Ängelus, Fortuny serà en un confessionari instal·lat al Museu del Joguet de Figueres, a disposició dels seus adeptes i/o detractors. Per culminar l'exposició "Lletres en joc" sobre la història dels mots encreuats, la majoria de crucigramistes professionals catalans hem acordat seure de dotze a una del migdia en uns metafòrics confessionaris encreuats distribuïts per les instal·lacions del Museu. La idea és que els usuaris de les diverses seccions de passatemps de la premsa diària catalana puguin associar una cara al repte diari i expressar verbalment tot tipus de crítiques, lloances, comentaris i exabruptes sobre l'encreuat de cada dia. Perquè sovint la relació entre crucigramista i lecto-escriptor és intensa, però poques vegades es pot personalitzar. Naturalment, per més metàfora de confessionari que hi hagi, els crucigramistes no estem capacitats per impartir absolucions a ningú i aquest diumenge ens haurem de limitar a repartir solucions.
Hi serem presents, si tot va bé i cap quadret negre ho impedeix, els que dia rere dia fem ballar el cap dels verbívors des de les seccions de publicacions com "El Punt" (Joan Giralt i Jordi Soler), "La Vanguardia" (Fortuny i un servidor), "El Periódico" (els encreuats de CC Plandiura i Anna Genís, que també fa els de "El Temps", i els autodefinits de Jep Ferret i Marc Isern), "El País" (Pau Vidal), "Serra d'Or" (Raixu), "Enigma Card" (Enric Garcia i Magda Torrents) i, naturalment, el titular de la secció d'encreuats i Scrabble de l'"AVUI", Miquel Sesé. També hi haurà gent que n'havia publicat i d'altres que en publiquen en l'àmbit local. De fet, tots els visitants que puguin aportar dades (i retalls) sobre la seva presumpta activitat crucigramista seran convidats a figurar en el cens de crucigramistes catalans que queda dipositat als arxius del Museu del Joguet.
L'acte es clourà amb l'audició emocionada del bolero de Rafael Bracero "Mi crucigrama" i del tema dels Blues de Rostoll "Mots encreuats", que ja és la banda sonora oficial de l'exposició.
Aquest diumenge 20, a l'hora de l'Ängelus, Fortuny serà en un confessionari instal·lat al Museu del Joguet de Figueres, a disposició dels seus adeptes i/o detractors. Per culminar l'exposició "Lletres en joc" sobre la història dels mots encreuats, la majoria de crucigramistes professionals catalans hem acordat seure de dotze a una del migdia en uns metafòrics confessionaris encreuats distribuïts per les instal·lacions del Museu. La idea és que els usuaris de les diverses seccions de passatemps de la premsa diària catalana puguin associar una cara al repte diari i expressar verbalment tot tipus de crítiques, lloances, comentaris i exabruptes sobre l'encreuat de cada dia. Perquè sovint la relació entre crucigramista i lecto-escriptor és intensa, però poques vegades es pot personalitzar. Naturalment, per més metàfora de confessionari que hi hagi, els crucigramistes no estem capacitats per impartir absolucions a ningú i aquest diumenge ens haurem de limitar a repartir solucions.
Hi serem presents, si tot va bé i cap quadret negre ho impedeix, els que dia rere dia fem ballar el cap dels verbívors des de les seccions de publicacions com "El Punt" (Joan Giralt i Jordi Soler), "La Vanguardia" (Fortuny i un servidor), "El Periódico" (els encreuats de CC Plandiura i Anna Genís, que també fa els de "El Temps", i els autodefinits de Jep Ferret i Marc Isern), "El País" (Pau Vidal), "Serra d'Or" (Raixu), "Enigma Card" (Enric Garcia i Magda Torrents) i, naturalment, el titular de la secció d'encreuats i Scrabble de l'"AVUI", Miquel Sesé. També hi haurà gent que n'havia publicat i d'altres que en publiquen en l'àmbit local. De fet, tots els visitants que puguin aportar dades (i retalls) sobre la seva presumpta activitat crucigramista seran convidats a figurar en el cens de crucigramistes catalans que queda dipositat als arxius del Museu del Joguet.
L'acte es clourà amb l'audició emocionada del bolero de Rafael Bracero "Mi crucigrama" i del tema dels Blues de Rostoll "Mots encreuats", que ja és la banda sonora oficial de l'exposició.
dijous, 10 de maig del 2001
Digitació
La mecanografia porta implícita una evolució gens banal en el procés mecànic de posar una paraula darrere d'una altra. L'escriptor passa d'escriure amb el puny d'una sola mà a fer-ho amb les dues mans ben obertes. Els dits, per tant, prenen una importància cabdal i el doll verbal que baixa del cervell braços avall troba una sortida més fluïda. Per això, la generalització del teclat com a intermediari entre persona escriptora i escriptura també ha suposat un nou territori per al joc verbal. D'entrada, va agafar embranzida el pangrama (frase que conté totes les lletres de l'alfabet) la tradició del qual fins llavors es reduïa a uns pocs versos de peu forçat del segle XVI. Els manuals de mecanografia del segle XX van popularitzar un seguit de frases més o menys surrealistes que obligaven l'estudiant a fer servir tots els dits a l'hora de practicar la nova manera d'escriure teclejant. Frases com ara "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" en les quals s'observa una presència inquietant del "whisky", tan plaent com productiu perquè conté les lletres més dures de l'alfabet: W, H, K, Y. La pervivència del pangrama està del tot garantida gràcies als processadors de textos, que el fan servir d'exemple per mostrar el disseny de totes les lletres de cada font tipogràfica.
Però l'espai mecanogràfic també permet altres artificis sorprenents. El ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann, per exemple, va inaugurar la tradició Qwerty (les sis lletres de l'extrem superior esquerra del teclat estàndar) amb l'exploració de les paraules de dretes i d'esquerres. Mots com ara "monopoli" són teclejats amb la participació exclusiva de la mà dreta; d'altres com ara "descarregar" ho són amb l'únic concurs de la mà esquerra. També és possible estirar l'al·legoria tot buscant mots de classe alta, mitjana i baixa a partir dels tres rengles de lletres del teclat. Així, un "porró" pertany sorprenentment a la classe alta (o serà un "porro"?), una "flassada" a la mitjana i el "BBV" (abans de la fusió amb Argentària) es veu que pertanyia a la classe baixa.
En un correu electrònic de fa uns mesos, el lector (i mecanògraf) Llorenç Rubió m'explica que, per vèncer l'avorriment, sovint tecleja les converses que sent com si tingués un teclat sota els dits. Aquesta singular activitat l'ha portat a buscar paraules que s'escriguin a màquina sense repetir cap dels vuit dits que teclegen, atès que els dos polzes només poden pitjar la barra d'espai. Entre les seves troballes màximes Rubió destaca en català la paraula "espinota" i en castellà "pistacho". La proposta, que qualsevol cerca informàtica transformaria en un joc de nens, m'ha portat a un altre teclat que cada cop és més utilitzat: el del telèfon mòbil. Per tant, afegeixo al repte concret de trobar mots de 8 lletres "pandigitals" en teclat Qwerty, al repte més obert d'escriure textos de 64 caracters en un teclat de telèfon mòbil: 2abc, 3def, 4ghi, 5jkl, 6mno, 7pqrs, 8tuv, 9wxyz. Textos que no obliguin a pitjar dues vegades seguides la mateixa tecla. Com que això és el més emprenyador d'escriure missatges SMTP (simple mail transfer protocol), la utilitat de la inútil recerca està aquest cop garantida. Envieu-ne i ja us en diré el què.
Però l'espai mecanogràfic també permet altres artificis sorprenents. El ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann, per exemple, va inaugurar la tradició Qwerty (les sis lletres de l'extrem superior esquerra del teclat estàndar) amb l'exploració de les paraules de dretes i d'esquerres. Mots com ara "monopoli" són teclejats amb la participació exclusiva de la mà dreta; d'altres com ara "descarregar" ho són amb l'únic concurs de la mà esquerra. També és possible estirar l'al·legoria tot buscant mots de classe alta, mitjana i baixa a partir dels tres rengles de lletres del teclat. Així, un "porró" pertany sorprenentment a la classe alta (o serà un "porro"?), una "flassada" a la mitjana i el "BBV" (abans de la fusió amb Argentària) es veu que pertanyia a la classe baixa.
En un correu electrònic de fa uns mesos, el lector (i mecanògraf) Llorenç Rubió m'explica que, per vèncer l'avorriment, sovint tecleja les converses que sent com si tingués un teclat sota els dits. Aquesta singular activitat l'ha portat a buscar paraules que s'escriguin a màquina sense repetir cap dels vuit dits que teclegen, atès que els dos polzes només poden pitjar la barra d'espai. Entre les seves troballes màximes Rubió destaca en català la paraula "espinota" i en castellà "pistacho". La proposta, que qualsevol cerca informàtica transformaria en un joc de nens, m'ha portat a un altre teclat que cada cop és més utilitzat: el del telèfon mòbil. Per tant, afegeixo al repte concret de trobar mots de 8 lletres "pandigitals" en teclat Qwerty, al repte més obert d'escriure textos de 64 caracters en un teclat de telèfon mòbil: 2abc, 3def, 4ghi, 5jkl, 6mno, 7pqrs, 8tuv, 9wxyz. Textos que no obliguin a pitjar dues vegades seguides la mateixa tecla. Com que això és el més emprenyador d'escriure missatges SMTP (simple mail transfer protocol), la utilitat de la inútil recerca està aquest cop garantida. Envieu-ne i ja us en diré el què.
dijous, 3 de maig del 2001
Tísner al segle XXI
Aquest dilluns dia 7 de maig farà un any que ens falta en Tísner. Coincidint amb el primer aniversari de la seva mort els seus lectors poden trobar a les llibreries l'àlbum que li han dedicat David Escamilla i Jordi Finestres (L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle, Angle Editorial. Manresa, 2001) i també visitar al Museu del Joguet de Figueres l'exposició Lletres en joc / Història dels mots encreuats ideada en homenatge seu. Escamilla i Finestres pertanyen a la generació més jove de les múltiples onades que es van acostar a l'espai obert que Tísner generava al seu voltant des que va tornar de l'exili. Onades que van començar a fluir amb els escriptors coetanis de Montserrat Roig o Jaume Fuster (per citar només dos dels ja desapareguts) i que posteriorment van abastar gent tan diversa com el creador de jocs Oriol Comas, els crucigramistes en pes o el cantant Pep Sala.
Entre d'altres encerts, Escamilla i Finestres recullen al seu volum el testimoni de Tísner sobre els avatars del terme "mots encreuats". El pare dels encreuats en català sostenia que els va batejar així per influència francesa (mots croisés) i, també, per allunyar-se al màxim de la denominació espanyola "crucigrama". De primer en va dir "mots creuats", però ben aviat l'esmenaren els "savis que escrivien a La Publicitat" (Foix? Riba?) en advertir-li que en català encreuem, de manera que les seves creacions "creuades" dels anys trenta van passar a dir-se "mots encreuats". Després del llarg exili, quan els "mots encreuats" de Tele/Estel van passar al diari El País Tísner va empescar-se una nova denominació —"mots enreixats"— heredada encara avui pel crucigramista paisà Pau Vidal. Però al llibre d'Escamilla & Finestres Tísner també reconeix que el terme "crucigrama" és tan vàlid en català com "mots encreuats" o "mots enreixats", atesa la productivitat d'ambdós afixos: cruci (crucifixió) i grama (cal·ligrama). De manera que els fabricants de mots encreuats som "crucigramistes".
Des de l'exposició de Figueres ens hem esforçat per tornar a posar en circulació aquest terme, molt més eficaç i concret que el d'"enigmista" (i sobretot que el recollit pel IEC "enigmatista", en el sentit gens ajustat de "persona que parla amb enigmes"). La llengua italiana presenta un ús molt estandaritzat de diversos derivats d'enigma, cap dels quals és "enigmatista". En italià, un "enigmista" és qui elabora tota mena d'enigmes verbals (com ara xarades, jeroglífics, anagrames…). El terme per definir als aficionats a resoldre'n és l'equivalent al nostre "enigmòfil". Però en el cas específic dels mots encreuats fets amb un cert rigor lingüístic, l'italià prescindeix dels derivats possible de "parole incrociate" i es decanta (com també ho fa l'anglès) per un derivat de "cruciverba": respectivament "cruciverbista" i "cruciverbalist".
Els crucigramistes catalans, doncs, retrem aquest dilluns dia 7 un homenatge al pare dels mots encreuats catalans d'una manera tan coordinada com sorprenent. Fixeu-vos aquest dilluns en les seccions de mots encreuats de tots els diaris barcelonins, entre ells l'AVUI, i algun de gironí i ja descobrireu quina manera tenim de recordar Tísner l'any 1 del segle XXI.
Entre d'altres encerts, Escamilla i Finestres recullen al seu volum el testimoni de Tísner sobre els avatars del terme "mots encreuats". El pare dels encreuats en català sostenia que els va batejar així per influència francesa (mots croisés) i, també, per allunyar-se al màxim de la denominació espanyola "crucigrama". De primer en va dir "mots creuats", però ben aviat l'esmenaren els "savis que escrivien a La Publicitat" (Foix? Riba?) en advertir-li que en català encreuem, de manera que les seves creacions "creuades" dels anys trenta van passar a dir-se "mots encreuats". Després del llarg exili, quan els "mots encreuats" de Tele/Estel van passar al diari El País Tísner va empescar-se una nova denominació —"mots enreixats"— heredada encara avui pel crucigramista paisà Pau Vidal. Però al llibre d'Escamilla & Finestres Tísner també reconeix que el terme "crucigrama" és tan vàlid en català com "mots encreuats" o "mots enreixats", atesa la productivitat d'ambdós afixos: cruci (crucifixió) i grama (cal·ligrama). De manera que els fabricants de mots encreuats som "crucigramistes".
Des de l'exposició de Figueres ens hem esforçat per tornar a posar en circulació aquest terme, molt més eficaç i concret que el d'"enigmista" (i sobretot que el recollit pel IEC "enigmatista", en el sentit gens ajustat de "persona que parla amb enigmes"). La llengua italiana presenta un ús molt estandaritzat de diversos derivats d'enigma, cap dels quals és "enigmatista". En italià, un "enigmista" és qui elabora tota mena d'enigmes verbals (com ara xarades, jeroglífics, anagrames…). El terme per definir als aficionats a resoldre'n és l'equivalent al nostre "enigmòfil". Però en el cas específic dels mots encreuats fets amb un cert rigor lingüístic, l'italià prescindeix dels derivats possible de "parole incrociate" i es decanta (com també ho fa l'anglès) per un derivat de "cruciverba": respectivament "cruciverbista" i "cruciverbalist".
Els crucigramistes catalans, doncs, retrem aquest dilluns dia 7 un homenatge al pare dels mots encreuats catalans d'una manera tan coordinada com sorprenent. Fixeu-vos aquest dilluns en les seccions de mots encreuats de tots els diaris barcelonins, entre ells l'AVUI, i algun de gironí i ja descobrireu quina manera tenim de recordar Tísner l'any 1 del segle XXI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
