dissabte, 27 de gener del 1990

Caps i cues

Encara que sembli sorprenent, els palíndroms i les altres facècies que els afectats pel virus de l'enigmística anem resseguint amb tanta passió tenen també una dimensió política. De fet, fa molt poc que un dels capicues més típics de l'anglès ha entrat en el món singular de les grans profecies històriques. Quan als Estats Units algun enigmista eixelebrat vol explicar què és un palíndrom, a banda d'exercitar les seves qualitats de lexicògraf amateur, sol posar un exemple. I l'exemple típic de palíndrom nordamericà ha resultat contenir un sentit profètic ben especial: A man, a plan, a canal: Panama. És a dir Noriega, una intervenció militar, un canal: Panamà.
Val a dir que la palindroantroponímia és una especialitat molt minoritària i que els exemples reals són més aviat escadussers. Fa un temps però, des de les planes del butlletí "Semagames" (òrgan del Club Palindromista Internacional), una tarraconina que viu a Constantí, l'Anna M. Giné va llançar la divertida proposta d'imaginar persones de nom palindròmic. El seu llistat incloïa noms com Aida Badia, Urbà Bru, Simó Gili Gomis, Simó Godó Gomis, Salomó Molas, Romà Mor, Ramon Omar o Sara Varas, tots ells plausibles però inconeguts. La nota final és perfecta: "Totes les persones relacionades són fictícies. Qualsevol semblança amb persones reals, a banda de ser una pura coincidència, serà una enorme satisfacció per a nosaltres". Si hi reconeixeu algú entre els esmentats, no deixeu pas de comunicar-nos-ho.
És clar que els palíndroms, més que inventar-se, es descobreixen. Les últimes eleccions argentines van donar la presidència al successor d'Alfonsín. El nou president, a més d'unes patilles escandaloses i un sudaquisme exacerbat, presenta una gran virtut enigmística: el seu cognom és un capicua perfecte. Menem restitueix així l'estatus perdut del palíndrom i l'eleva a les instàncies màximes del poder. Abans d'ell, poques vegades s'havia arribat tan amunt. Només tenim notícia de tres altres caps d'Estat de tendències similars. L'enyorat U Nu governà Burma fins que els avatars polítics del moment el van fer abandonar la residència de Rangún. Una mica abans, el col.laboracionista francès Pierre Laval havia presidit la zona francesa sota la desaforada tutela dels alemanys. Laval però, no podia competir amb el complet U Nu perquè només el seu cognom era palindròmic. L'últim cap d'estat conegut que brandà l'estendard palindròmic fou Lon Nol, president de Cambotja des de 1970 fins a 1975. Lon Nol va morir en el seu exili daurat californià l'any 85, i tots els enigmistes del món el ploràrem. Altres polítics, sense anar de capicues, figuren als annals de l'enigmística. Com Deng Xiaobing, un dels homes forts del règim xinès pre-Tiannanmen. Deng Xiaobing (en xinès "vidres trencats") semblava recolzar certes opinions dels estudiants durant els primers dies de la revolta. Quan poc després desaparegué sobtadament de l'escena política, els carrers de Pequín s'ompliren de mudes ampolles esberlades que exigien simbòlicament la tornada del líder desitjat. Sense moure'ns de la Xina, cal ressaltar que un dels polítics del sector més dur s'anomena Li Peng, en franca homofonia amb el seu germà siamès Le Penn.
A casa nostra, els polítics s'entesten a mantenir uns cognoms vulgars i absolutament asimètrics. Sembla com si la perfecció formal que un palindroantropònim atorga estigués reservada als intel.lectuals. No endebades dos dels cervells més privilegiats que ha tingut el nostre país han estat el filòsof Ramon Llull i el científic Joan Oró. A més, en un ampli retrat d'Espriu que el sociòleg i historiador Sergi Vilar va escriure en 1966, la famosa transposició Arenys-Sinera del poeta el va dur a enjogassar-s'hi: "En la meva opinió, l'autor de Mrs Death és tan important com aquell cèlebre poeta hebreu conegut com Rodavlas Uiprés". Espriu acceptà el joc, però corregí l'Uiprés per Uirpse, perquè "uiprés" li sonava a "xiprer" i ho relacionava amb la mort. Posteriorment, Espriu va dirigir algunes cartes a Vilar signant Rodavlas Uirpse (de l'Alhama de Sinera).

dissabte, 20 de gener del 1990

Estat de coma

En el número 8 de la revista enigmística "...més" vam entrevistar un personatge singular que ja he esmentat alguna vegada en aquesta secció. Es tracta del col.leccionista de palíndroms i altres facècies Ramon Giné. Entre moltes altres coses interessants en Giné ens proposà un joc lingüístic que recordava de la seva infància. La cosa anava així: "un pagès tenia un gat i la mare del pagès era també el pare del gat". La clau de volta és una coma que cal situar pertinentment per a que la frase tingui sentit. Després d'unes quantes provatures el lector podrà bandejar les espinoses connotacions zoofíliques que suscita la frase i la qüestió quedarà feliçment resolta.
La bella intranscendència d'aquest exemple contrasta vivament amb certes situacions increïbles provocades per la mera presència o absència d'una coma. D'una banda, la tsarina Maria Fiodorovna aconseguí salvar la vida d'un home mitjançant el simple mètode de moure una coma de lloc. El cas es donà quan el tsar Alexandre III, espós de Maria, va condemnar un súbdit a morir a Sibèria. L'ucàs que va signar el tsar deia, literalment: "Perdó impossible, que el portin a Sibèria". La subtil tsarina es limità a manipular la puntuació de la sentència i aquesta canvià absolutament de signe: "Perdó, impossible que el portin a Sibèria". El que mai no sabrem és si aquesta anècdota és real o se l'han empescada els creatius del departament de màrqueting de la casa Tippex.
Un altre estat de coma notori és el que devia provocar l'anomenada "coma blasfema" entre els teòlegs anglicans. Resulta que en diverses edicions de la Bíblia anglesa oficial (King James Bible), el passatge corresponent a Lluc 23:32 (atenció, Testimonis de Jehovà!), canvia substancialment el seu significat per culpa de l'absentisme conspicu d'una coma. L'esmentat passatge descriu la cinematogràfica escena de la crucifixió de Jesucrist, acompanyat en la desgràcia per dos pobres indocumentats que provenen del món obscur de la delinqüència comú. L'absència de la "coma blasfema" provoca estralls en les edicions errònies. El passatge queda així: "And there were also two other malefactors" (i també hi havia dos altres malfactors). Quan els erudits anglicans s'adonaren de la transcendència de l'errada devien interrogar correctors, linotipistes i impressors amb el propòsit de descobrir un possible sabotejador. Però l'error és un tret característic de l'home i les religions sempre proven d'esmenar-lo. Les noves edicions ja posen: "And there were also two other, malefactors" (i n'hi havia també uns altres dos, malfactors).
Les comes són éssers trànsfugues que passen del món lingüístic a l'aritmètic sense cap mena de rubor. En aquest sentit, una altra coma famosa fou l'anomenada "coma del milió de dòlars", perquè la seva situació comportà aquest alt cost al govern dels Estats Units. En una llei de tarifes aprovada el 6 de juny de 1872 pel govern americà la llista dels productes lliures d'impostos havia d'incloure l'epígraf següent: "Fruit plants, tropical and semitropical" (arbres fruiters, tropicals i semitropicals). Com que en aquells temps els soferts funcionaris es dedicaven bàsicament a fer de copistes, i l'error és l'estat natural de tot funcionari, un pobre assalariat de l'estat nordamericà va alterar inadvertidament l'epígraf en qüestió. Un altre cop per culpa d'una coma: "Fruit, plants tropical and semitropical" (fruita, arbres tropicals i semitropicals). Els importadors no van deixar passar l'ocasió i aconseguiren sistemàticament l'exempció fiscal en totes les seves compres d'arbres tropicals i semitropicals durant un llarg període de temps. Com que es tractava de productes de luxe i el passatge no va ser esmenat fins al 9 de maig de 1874, es calcula que el fisc nordamericà deixà de percibir al voltant d'un milió de dòlars en poc menys de dos anys.

dissabte, 13 de gener del 1990

Lletres retornades

El darrer article resultà un exercici d'estil draconià. Anava de lipogrames (aquells textos on hi manca deliberadament una lletra) i es tractava de predicar amb l'exemple. De manera que la meva intenció era desterrar la "u" d'aquelles ratlles. Però val a dir que l'objectiu es va assolir només gràcies a la tenacitat enigmística de la Marga Moreno, una de les editores d'aquest suplement. Amb la freda complicitat d'un programa informàtic, la Marga detectà a darrera hora un parell d'"us" entremaliades que se m'havien colat a la festa de trascantó.
Menys afortunat fou en Jacques Arago (autor francès del segle XIX), amb els correctors de la seva increïble novel.la Voyage Autour du Monde Sans la Lettre A, publicada en 1853. En una posterior edició del seu llibre, trenta anys després, Arago va admetre que una maleïda "a" se li havia colat subreptíciament amb tota la desconsideració del món. El subconscient d'Arago l'havia traït en escriure un mot tan corrent com serait. Un altre cas com un cabàs és el d'Ernest Vincent Wright, un llicenciat del "Massachusetts Institute of Technology" que en 1939 va publicar una novel.la de 50.110 paraules (ja se sap que els americans tot ho quantifiquen) anomenada Gadsby. Cap dels seus mots no contenia la vocal més corrent de l'anglès: la "e". La novel.la, que fa tota la fila de ser una gasòfia indigerible, tracta de la lluita que manté John Gadsby per transformar la seva vila de Branton Hills en una ciutat carregada de progrés i prosperitat. Una mena de Clint Eastwood sense "es". A més, a diferència dels experiments de Georges Perec, els mots que conformen la novel.la no presenten cap irregularitat. Hi ha dos detalls que fan fascinant la història d'aquest californià venerable de 67 anys. El primer és relatiu al seu mètode lipogramàtic principal: Wright va lligar la tecla "e" de la seva màquina d'escriure per evitar làpsus empipadors. El segon detall és més macabre: Ernest Vincent Wright va morir el mateix dia de la publicació de Gadsby.
No tinc notícies que cap psicòleg hagi dedicat una tesi doctoral a l'estudi de la follia lipogramàtica, però és ben cert que exemples no n'hi faltarien. Tot i que els creadors lipogramistes nats són més aviat escadussers, hi ha molts lipomaníacs que es dediquen a versionar temes ja existents. Evidentment, els clàssics s'enduen el més gran nombre de simpaties. Ja vam parlar de Néstor de Laranda, escriptor del segle III que va reelaborar la Ilíada eliminant l'alfa del primer cant, la beta del segon... fins esgotar les vint-i-cinc lletres de l'alfabet i els corresponents cants de l'epopeia homèrica. Però també la Odissea patí els atacs dels espoliadors de lletres. El poeta grec Tripiodorus va escriure les aventures d'Ulisses excloent d'una manera ordenada una lletra de cadascun dels vint-i-quatre llibres en què la dividí. D'altra banda, el canonge de la Catedral de Reims Pere de Riga va fer al segle XVI un resum de tota la Bíblia en llatí, tot ometent també una lletra diferent de cadascun dels vint-i-tres capítols que va escriure. En l'actualitat un lipogramista britànic contemporani, anomenat Gyles Brandreth, es troba immers en una tasca paral.lela a la que desenvolupa a casa nostra en Salvador Oliva. Mentre Oliva tradueix tot Shakespeare per a TV3, Brandreth es dedica a reescriure les obres d'una manera lipogramàtica: Hamlet sense "i", Othello sense "o", Macbeth en dues variants, sense "a" i sense "e"... El famós soliloqui de Hamlet, per exemple, queda així: "to be or not to be; that's the query". No voldria cloure aquesta casuística lipogramàtica sense esmentar al poeta alemany del segle XVIII Gottlob Burmann, que patia una fòbia quasi-francesa contra la lletra "r". Diuen les males llengües que Burmann no només va fer cent trenta poemes sense la "r", sinó que va arribar a suprimir aquest fonema de la seva conversa durant disset anys. Aquesta sorprenent actitud implica que l'excèntric alemany es devia passar gairebé dos decennis sense pronunciar el seu propi cognom

dissabte, 6 de gener del 1990

Els lipogrames

La revalorització dels escriptors practicants de la modalitat literària anomenada potencial (Georges Perec, Italo Calvino, François Caradec, Harry Mathews...) ha fet saltar a la palestra el vell joc de l'obra elaborada a partir de l'oblit sistemàtic de determinada lletra. Fins i tot s'ha arribat a batejar el fenomen amb el nom de "lipograma", en honor als literats potencials (de la "Lipo"). Però de fet l'artifici de bastir textos on hi falti la lletra A o la E és molt antic. Pel cap baix, la tradició data del segle VI a.C. El poeta Las d'Hermione va elaborar la seva oda més famosa prescindint totalment de la lletra sigma, i repetí l'artifici a l'Himne a Démeter.
També hem trobat referències als lipogrames del foll lletraferit Néstor de Laranda, escriptor del segle III de la nostra era enamorat hiperbòlicament de la Ilíada fins a extrems insospitats. De Laranda va reelaborar la Ilíada eliminant l'alfa del primer cant, la beta del segon... i així fins acabar amb les vint-i-cinc lletres de l'alfabet i els corresponents cants de l'epopeia homèrica. Follia només comparable als poemes alfabètics de la Bíblia, com els Salms CXI, CXII o CXIX, formats per tants versos (vint-i-dos) com lletres té l'alefat hebraic.
En espanyol és notori el cas de Varios effetos de amor en cinco novelas exemplares... (Lisboa, M. da Sylva, 1641) de l'escriptor d'origen castellà Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662). En les seves cinc novel.les exemplars Alonso de Alcalá practica els cinc lipogrames vocàlics: Los dos soles de Toledo, sin la letra A, La carroza con las damas, sin la letra E, La perla de Oporto (sense la I), La peregrina ermitaña i La serrana de Sintra. Evidentment novel.les totes elles força il.legibles, però fetes amb l'esforç artesanal només possible a l'era pre-informàtica. A més, el crític Antonio Fernández Ferrer ha fet grinyolar la tomba de l'esforçat lletraferit. En la recent edició de Novelas amorosas de diversos ingenios del siglo XVII (Castalia 1986), on és inclosa Los dos soles de Toledo, sin la letra A (pp.201-231), ha descobert astorat el sabotatge més inesperat a la memòria de Alonso de Alcalá: a la pàgina 224 de la nova edició s'hi llegeix "ánimo" allà on hi deia "logro". Si el pobre Alonso alcés el cap!
Però els millors assoliments lipogramàtics són contemporanis. L'enyorat Georges Perec va ser coronat rei del lipograma en 1969, any d'edició de la seva novel.la policíaca La disparition. Les primeres ressenyes parlaven de la novel.la policíaca més estrambòtica dels darrers temps, sense adonar-se de la veritable "desaparició" descrita a la novel.la. En les seves més de tres-centes pàgines Perec fa totes les acrobàcies gramaticals possibles per desterrar del text la lletra més difícil d'amagar en francès: la E. Tres anys després Perec va reincidir amb Les revenents, on només fa servir la E i les altres vocals es fan fonedisses, no sense deixar rastre evident d'incorreccions i neologismes, començant pel propi títol.
A casa nostra és destacable l'esperit jogasser de l'"home dels mots" per excel.lència, l'Avel.í Artís Gener. En els famosos mots enreixats d'en Tísner, els jocs corresponents als nombres d'especial significació (l'enreixat 500, el 1000 etc...) són elaborats també especialment. Vaig tenir l'honor d'observar de prop la seva tercera graella lipogramàtica, corresponent al 1500, el passat mes de març. Totes les respostes al problema estaven escrites només amb la I. Anys abans, en els jocs 500 i 1000, la seva dona li havia fet a mans graelles on només hi havia mots amb A i amb E.
No sé pas si amb això m'atorgaré honors arbitraris, però l'article precedent podria ser el primer article lipogramàtic en català. Això sí, amb la vocal més senzilla de sortejar. Uf!