dissabte, 28 de desembre del 1991

Ignorants il·lustrats i copes

Ja fa anys que una colla d'insomnes entusiastes comparteixen solitud amb un petit aparell de ràdio en una orella i el telèfon a l'altra. Ells són, i el seu conspicu intermediari no para de repetir-ho, els artífexs d'un dels programes de ràdio més paradigmàtics de les nostres ones nocturnes. Es reconeixen amb l'ambigu epítet d'ignorants i són capaços d'insultar, instruir, equivocar-se estrepitosament, canviar cromos, polemitzar, fer patent la seva sornegueria, plorar, riure o fingir suïcidis per antena. El conductor del programa nocturn més estudiat pels sociòlegs els deixa fer o els fa passar per l'adreçador, els talla, els saluda i els posa a prova. Gratuïtament, segons alguns. D'una manera ben premeditada, segons altres. Els oïdors pregunten, responen, deixen anar hipòtesis agosarades i de vegades fan al·locucions brillants. Però mai no callen. Mai no deixen sol en Carles Cuní. Són una col·lectivitat de xerraires curiosos que es deleixen per plantejar incògnites.
Doncs resulta que "La Nit dels Ignorants" té il·lustres predecessors. De fet, el seu format és el mateix que el d'una colla de publicacions del segle passat dedicades als malalts de la curiositat. Publicacions que he vist referenciades, com el "Notes and Queries" de Londres, "L'intermédiaire des chercheurs et curieux" de París, el "Historical Magazine" de Boston o el "Navorscher" d'Amsterdam en les quals els lectors/escriptors consignen la seva ignorància i la seva saviesa a parts iguals. Fa poc m'ha caigut a les mans una publicació d'aquest caire editada a Madrid fa uns quinze anys. La capçalera històrica era "El Averiguador Universal" i va néixer l'any 1868. La fòrmula ens recorda "La Nit dels Ignorants" de Catalunya Ràdio. Primer hi havia una sèrie de "Preguntes", encapçalades per un breu lema que precisava el tema. Com és natural, després dels interrogants hi havia la secció de "Respostes" (malauradament menys abundants) i completaven la revista seccions de farciment amb comentaris bibliogràfics i curiositats diverses.
"El Averiguador Universal" va viure quatre èpoques al segle passat (1868, 1871, 1876 i 1879) i una cinquena fugaç durant dos anys de la dècada, tan enyorada per alguns ara, dels setanta. Sempre a la capital del país veí. En un format de "dos pliegos en cuarto menor". Un dels pocs divulgadors d'aquesta cinquena època, l'escriptor madrileny José Antonio Millán, explica que "El Nuevo Averiguador Universal/ Palestra y concejo de interesados/ en cualquier arte o ciencia" va tenir intencions ben poc relacionades amb l'expansió del coneixement. Resulta que l'enigmàtica redacció de l'última època tipogràfica d'aquesta nit dels ignorants es parapetà darrera d'un mer apartat de correus i introduí missatges soterrats en l'ambigüitat de les preguntes i les respostes. Les consultes són equiparables a les inquietuds dels nostres ignorants radiofònics i les intencions ocultes de l'anomenada redacció m'han recordat algunes eternes discussions dels noctàmbuls militants.
Un dels temes que més m'ha cridat l'atenció són els significats ocults de la xifra triada per un veterà bar nocturn de la nostra ciutat: 666. En el número 6 del primer any, un lector que signa 777 deixa anar el següent: "Al llibre de l'Apocalipsi es parla del número de la Bèstia, 666 (13, 18). Em consta que s'hi ha pretès veure a Neró, a la Unió Soviètica i fins i tot a la pròpia Església Catòlica Apostòlica i Romana. Que jo sàpiga, ningú no s'ha adonat de la situació d'aquesta dada en el seu capítol i versicle: segons la Numerologia Cartomàntica, el 13 és la Mort i el 18 la Lluna. A més 1+3+1+8=13, mentre que 6+6+6=18. ¿Donen aquestes dades una nova dimensió al problema?". Els aterrits lectors, que fins llavors havíem trobat la mar de normal prendre unes copes al 666, hem d'esperar fins al número 4 de l'any II de "El Nuevo Averiguador Universal" per trobar un insigne ignorant que aporti a l'enigma tot el seu escepticisme il·lustrat. La resposta la signa un tal "Bebercio", sospitosament relacionat amb les activitats laborals de l'esmentat establiment, i fa: "Pregunta un lleuger lector, ocult rera el lema, pretesament graciós, de 777, per la possible interpretació del número de la Bèstia. La guematria és un procediment utilitzat pels semites, els grecs i els romans mitjançant el qual un nom es pot reduir a una xifra, tot i que el camí invers resulti força difícil per la diversitat de possibilitats. Així, 666 pot equivaler al grec lateinos (sumant 30, 1, 300, 5, 10, 50, 70 i 200). I lateinos esdevé per itacisme latinus (el poder de l'Església). Entre els exegetes cristians es recolza la lectura Qsr Nrwn (transcripció hebrea de Neron Caesar) que també dóna la xifra desitjada. En canvi, res no sé de cpa interpretació que jugui amb les sigles URSS, CCCP ni res que se li assembli." Els antics parroquians del 666 respirem finalment tranquils. El número de la Bèstia no tenia res a veure amb el gran Polifem soviètic. Malgrat Smirnoff.

dissabte, 21 de desembre del 1991

Predestinats

Vaig conèixer fa poc una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. Val a dir que la noia fa honor al seu particular còctel familiar i, vista a traïció, no desmereix gens ni mica. Em va dir que no pensava adoptar cap nom de guerra, perquè l'explosiva combinació que l'atzar havia posat a la seva partida de naixement li donava molt bons resultats. De fet, en una professió tan dura i fugaç, aconseguir fer del teu nom un record inesborrable té el seu mèrit. La Marta se les ha sentides de tots colors a l'escola, a cal metge, a la cua del crèdit-caixa i a les agències de viatges. Fins i tot afirma haver arrencat una broma dels inqualificables carcamals de la comissaria del carrer Mallorca, la qual cosa mereixeria una sucosa subvenció de Política Lingüística (entendre que Culito Pequeño es diu així en català representa un esforç normalitzador inaudit). La Marta admet, però, que en moments de feblesa pronuncia el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil i temptejar la cultura general del seu interlocutor. Ja avanço que un home que hagi llegit Colette ho té molt millor a l'hora de fer les clàssiques maniobres d'aproximació que provoquen la majoria de models.
Quan, abans de caure en la indigència moral més absoluta dels traficants de lleure, em guanyava les garrofes en el decent ram de l'ensenyament, un dels meus esports predilectes de primer trimestre era l'estudi sistemàtic de les llistes de nous alumnes. Recordo que un grup de primer de bup podia esdevenir ràpidament "la granja" si contenia quatre o cinc alumnes amb cognom ramader, com ara Bakero, Bou, Cabeza, Cabré, Conill, Cunillé, Cordeiro, Corderas, Cordero, Garrí, Guarro, Llop, Ovejero, Pastor, Pato, Porcar, Porqueras, Porquet o Vaquer. No cal dir que a voltes les coincidències eren menys vistoses (Camps-Grané-Horta-Moliner-Prats, Cargol-Estrella-Gusano-Lluç o Farigola-Romaní-Romero), però a les llargues i inútils hores de reunions, mentre un deu per cent del professorat (i no depassàvem gaire la desena) provava de tirar endavant la recontrarreforma de l'ensenyament, un sector majoritari del claustre maldàvem per matar l'estona de la manera més saludable possible.
Anotàvem acuradament en unes llistes secretes els aparellaments més feliços de les últimes fornades, i ens agradava imaginar els problemes o avantatges que una combinació explosiva com ara Capella Cremades devia haver provocat en els pares anys enrera, quan encara eren a temps de no segellar el pacte amb descendència. Segons com, les conseqüències polítiques de dir-se Arribas España, Mata Franco, Bota Carrillo o Pisón Moscardó, podien ser imprevisibles. A l'escola, molt més modestos, només havíem tingut una pobra adolescent, grassoneta i granelluda, que responia als cognoms Patito Fea, i un corcó de setze anys, que es passava més hores fora de classe que no pas dins, anomenat Cruz Lata. En aquests casos la predestinació era un fet tan evident que els propis interessats acabaven adaptant-se als trets diferencials dels seus cognoms i assumien la seva herència amb una resignació gairebé cromosòmica. És probable que, alhora, covessin un ressentiment irracional contra els seus pares, però el cert és que acostumaven a tenir relacions tenses amb el professorat, potser perquè una tendència innata a la crueltat ens obligava a fer-los sortir a la pissarra sovint. No cal dir que sempre els cridàvem pels dos cognoms.
Fa anys, una d'aquestes revistes cardiològiques que esdevé de lectura obligatòria --i única-- per a un ampli sector de la població, va convocar un concurs de cognoms associats. Els premis eren sucosos i els lectors s'hi van abraonar. Recordo que la llista dels guanyadors era decebedora: un que es deia Martín Vermut Blanco, quatre animalons adjectivats (Conejo Sordo, Gusano Tercero, Llamas Altas, Zapatero Silvestre...) i una perla malaia que aconseguí endur-se el gat al fons de la bassa: un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 76 a Madrid. A l'entrevista els seus pares declaraven, xirois, que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir pis i certificat de matrimoni, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75. Probablement el noi, a hores d'ara, estigui a punt de cometre algun magnicidi o de crear el primer partit republicà espanyol. El seu cas és un paradigma de pares odiosos. No contents amb ajuntar les seves nissagues complementàries, fan del bateig un nou atemptat a la intimitat del nounat. És com si un hipotètic senyor Pèrrim es delís per batejar "Pau" el seu primogènit.
A última hora, com molt bé deu saber el senyor Rodríguez Ibarra, l'evolució natural del topònim corresponent a la ciutat extremenya de Mèrida hauria fet de la seva monumental vila de repòs un poble de nom malsonant i sentor insuportable.

dissabte, 14 de desembre del 1991

Faig Kurt i m'erro

Vicenç Altaió, des de les pàgines d'un dels dos rotatius en llengua catalana d'aquesta bella ciutat, diu que cal revindicar l'error perquè "hi ha tantes possibilitats d'obrir nous camins des de l'error com des de les certeses de qui segueix un procés interior calculat". Mesos abans d'aquesta sorprenent revelació jo havia rebut a l'apartat de correus dues cartes, gairebé simultànies, de dos amables lectors desconeguts que detectaven un error de pes al Manual d'Enigmística. Setmanes després, des de les planes del mateix rotatiu, Jordi Casellas demostrava el seu enginy en titular el seu comentari "Vonnegut S'erra".
L'arrel de tots aquests retrets és un article anomenat "Lasanyes bèl·liques" que desvelava farà cosa d'un any un aritmograma sorprenent: el que fa coincidir numèricament les dates més significatives de les biografies de Stalin, Tojo, Hitler, Churchill, Mussolini i Roosevelt. Després de fer mans i mànigues amb les dates de naixement, les edats màximes assolides, l'any que van accedir al poder en el seu país i els anys que el van detentar, la màgia numerològica aconseguia que les sis sumes parcials fossin idèntiques --3888-- i el comentari final es permetia llicències insospitades: "més encara, 3888 és el doble de 1944, l'any joiós de la fi del conflicte".
Jordi Casellas, en descobrir l'esmentat aritmograma a la traducció espanyola de l'Hocus Pocus de Kurt Vonnegut (intitulada Birlibirloque), s'entossudeix a divulgar l'error històric de totes les enciclopèdies que no donen per acabada la Segona Contesa Mundial fins l'any 1945. Igual com Josep Maria Farré, un dels autors de les dues cartes abans esmentades, que també denota la seva absoluta dependència del pensament d'Altaió quan insisteix a modificar amb rigor quasi-estalinista les dates referides al camarada Josif. Farré fa: "Stalin va morir al març de 1953 i havia nascut el desembre de 1879, per tant va viure 73 anys i 3 mesos, i no 65 anys com posa el seu llibre. I en relació al temps que va estar al poder, són més de 20 anys. Si rectifiquem aquestes dades, l'aritmograma perilla?" O és clar que perilla! No només perilla sinó que perd un component. Els aritmogrames no s'haurien de poder desfer amb aquesta alegria per un simple afany de precisió històrica.
Els errors de molts enigmistes populars són un monument innocu al pobre científic maltractat que falseja els resultats dels seus experiments per tal d'adequar-los a la bella teoria que prèviament ha bastit. I d'això n'és molt conscient Eugene Debs, el genial protagonista d'Hocus Pocus. Vonnegut aconsegueix desmentir les versions oficials de la història en favor de la simetria numèrica. La seva relliscada és la nostra. Ell ens acomboia pel nou camí que obrim des de l'error davant les certeses inquietants de la historiografia oficial, exposades magistralment a la segona epístola rebuda, de Ramon Carreté: "L'aritmograma de la II Guerra Mundial és un error. Com que Hitler, Mussolini i Roosevelt van morir el 1945, és clar que sumant l'any que van néixer i l'edat que tenien en morir hauria de donar sempre 1945 (o 1944, com sembla ser el cas, si morien abans de fer els anys corresponents a 1945). Igualment, i suposant que mantinguessin llur càrrec fins a la mort, sumant l'any en què hi van accedir i els anys que el van ostentar, és obvi que també donaria sempre 1945 (o 1944). Per tant, en els caps d'estat alemany, italià i nord-americà, l'aritmograma s'acompleix clarament, però això no constitueix cap màgic miracle, sinó una obvietat flagrant. Ara bé, Tojo va morir el 1948 als 64 anys, Stalin el 1953 als 74 i Churchill el 1965, als 91 anys, deu anys després d'haver perdut el govern per segona vegada; i, doncs, l'aritmograma falla escandalosament".
Escandalosament. Un error del tot ben aconseguit, doncs, digne del führer mentider (A. Hitler = The liar), del qual més val renegar abans no s'emboliqui la troca, com en aquelles cadenes d'errors que s'arrosseguen d'autor en autor per manca d'una verificació de dades sistemàtica que permeti algú ignorar tots els intermediaris. L'exemple més fascinant d'error històric de transmissió sistemàtica que conec és el dels jeroglífics egipcis. Els primers analistes de l'antiquíssim llenguatge hieràtic dels faraons van malinterpretar els mecanismes que regien aquell codi. Horapol·lo, al seu importantíssim Hieroglyphica, va establir que allò era una escriptura del tot ideogràfica i fins que, molts segles després, Champollion no desestimà aquesta hipòtesi arran del descobriment de la Pedra de Rosetta, tots els estudiosos van anar dient-hi la seva. Es veu que hi ha autèntiques obres mestres de l'especulació filològica que tradueixen papirs sencers amb profussió de detalls sobre l'enunciat complet que correspon a cada signe.
És clar que, a hores d'ara, pretendre canviar la majoria de les dates que estableix la versió historiogràfica oficial per a la II Guerra Mundial és una mica agosarat. Digui el que digui l'Altaió.

dissabte, 7 de desembre del 1991

Qui menja sopes no ocupa lloc

Un dels nombrosos exercicis lingüístics --o constriccions-- que fan setmanalment per distreure's aquest grapat de brivalls francòfons que s'oculta darrera l'acrònim oulipo és el "perverbi". En paraules de Jacques Roubaud, un "perverbi" és el matrimoni de la primera meitat d'un proverbi amb la segona part d'un altre. Una mena d'adulteri folclòric que barreja la zona més absurda de la tradició i la zona més tradicional de l'absurd. Roubaud descriu aquest fenomen oulipista per presentar uns versos francesos del nord-americà Harry Mathews (de qui l'any passat Circe va traduir Cigarrillos ), anomenats "Le Savoir des Rois" amb l'aclaridor subtítol de "Poèmes à perverbes".
Mathews, que abans de ser avalat per Perec va recórrer vint-i-quatre editorials amb el seu primer manuscrit, fa versos estrafolaris que només assaboreixen aquells que no es mouen pel refranyer francès com un estrany. Algunes de les composicions són mere "boutades", però d'altres tenen el regust d'una descoberta sorprenent en les llargues cadenes de l'adn de la llengua. La majoria d'aquests adulteris proverbials són fàcilment adaptables a la nostra cultura. La primera secció de "Comment maitre blanc-bonnet se fit vieux", per exemple, és encapçalada per dues parelles d'adúlters: "L'homme propose/A tout seigneur/Et Dieu dispose/Tout honneur". L'intercanvi de parelles continua a la segona secció, encapçalada per: "Qui vole un oeuf,/Jeux de mains/Vole un boeuf,/Jeux de vilains!". L'orgia continua en els versets que encapçalen totes les seccions ("A tout seigneur/Qui vole un oeuf/Tout honneur/Vole un boeuf", etc...)
Ja sabíem, des de Lewis Carroll, que els mots poden fer l'amor amb una certa naturalitat. Els exemples de mots valisa o mots centaure --que el reverend d'Alícia anomenava amb el gal·licisme portmanteau-- poblen els textos d'alguns autors àvids de l'experimentació formal i salten jolius als titulars de premsa. Fa vint anys, per exemple, la classe periodística californiana es va empescar un mot centaure que va fer fortuna durant els Jocs Olímpics de Los Àngeles. Es tractava de definir la blavosa i pol·luta atmosfera que embolcalla constantment la vella pàtria dels Beach Boys. Van barrejar la boira (fog) i el fum (smoke) . D'aquell fosc ajuntament en sorgí el popular "smog".
Molt després de Lewis Carroll, les paraules segueixen fent l'amor a les pàgines més interessants i malaltisses de la literatura del nostre segle. En són bons exemples els textos del discutit Julián Ríos --l'incòmode autor de Larva ha publicat darrerament un llibret anomenat precisament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991)--, del mestre James Joyce en la seva fase més glaucòmica --el "funferal" de Finnegans Wake-- o del madrileny delirant Ramón Gómez de la Serna. Res a veure, però, amb aquesta mena d'orgia en el si de la tradició. De fet, la còpula estricta de proverbis ja són paraules majors; figues d'un altres refranyer, com si diguéssim.
Amb els seus perverbis perversos els oulipistes aconsegueixen fer saltar els ploms de la tradició d'una manera discreta. Agafen un fil blanc i un de vermell, en pelen les puntes i els connecten per gaudir del curt circuit. Les seves pràctiques són realment saludables, tot i que recorden perversions menys afortunades en el món de la publicitat i la televisió. Recordo que una de les agressions més flagrants que rebíem els nens de la meva quinta eren els horribles acudits mexicans d'un tal "Bigote Arrocet" que pul·lulava per entre les bambolines d'una de les versions arcaiques de l'"Un, dos tres..." Aquest senyor acostumava a cloure les seves brillants actuacions amb un refrany de collita pròpia que recorda perillosament el mecanisme dels perverbis. Crec que per molts anys que passin mai no em podré espolsar de la memòria una sentència atroç de la collita de l'Arrocet: "Aunque la mona se vista de seda..." (aquí feia una pausa pretesament intrigant durant la qual l'audiència s'havia d'aguantar l'alè) "...nunca se casará con Tarzán" (mutis grandiloqüent i grans aplaudiments).
És clar que, posats a fer, en Pastallé ho podria arrodonir amb la gràcia habitual dels seus rodolins. De fet, només hauria de partir per la meitat un parell de rajoles genuïnament catalanes i enganxar-les canviades. Alguna cosa així com: "Tal faràs/ i torna al born/ Roda el món/ tal trobaràs". Segur que la fòrmula triomfaria entre les masses àvides de memoritzar eslògans publicitaris i frases fetes a mida del patrocinador de rigor. El costum s'estendria a les grans campanyes institucionals i els fulls parroquials obririen una secció de perverbis al director per poder publicar impunement noves propostes de doctrina: "La gent és cosa de tots", o "La feina ben feta, contamos contigo", o "No t'enganyis, depèn de tu", o "El català, això no és vida", o encara "Som sis milions, posa't guapa".
Perquè, ja se sap, el saber se les pensa totes.