dijous, 26 de setembre del 1996

De centons

Un centó era una mena de capa feta amb pedaços d’altres robes que va acabar per donar nom a unes curioses composicions literàries confegides amb versos preexistents d’un autor famós. Aquest gènere malastruc, situat prop del simpàtic “apropiacionisme” que propugnen certs artistes contemporanis, data d’un prolífic poeta llatí del segle IV anomenat Dècim Magne Ausoni. Un encàrrec de l’emperador Valentinià l’abocà a escriure una celebrada (per obscena) composició intitulada Centó nupcial bastida exclusivament amb mitjos versos barrejats d’Homer, en la qual Ausoni estableix la llei d’or del gènere (mai manlleva dos versos seguits). Després el terme centó s’aplicà a tota mena de pastitxos o potpourris (musicals, prosaics, dramàtics, discursius). L’Edat Mitjana en va plena, d’aquestes transcripcions desordenades de versos que componen un nou poema. La moda del centó recolzà especialment en Homer, però els jolius plagistes també manllevaren versos de Lucreci, Ovidi o Estaci i, de fet, els centons més famosos són els virgilians.
Un dels arguments recurrents dels centons és la vida de Crist. L’emperadriu de Constantinoble Eudòxia la va reescriure amb mitjos versos homèrics i, com una nova evangelista, una noble romana que es deia Proba Falcònia s’hi posà usant només versos de Virgili. La vida virgiliana de Crist ha sofert pel cap baix tres reescriptures molt posteriors des de tres de les cultures dominants europees: les versions d’un canonge francès del segle XVII anomenat Stephan Pleurre, una de coetània signada pel gentilhome anglès Alexander Ross (amb l’horrorós títol de Virgilius Evangelizans, sive historia Domini et Salvatoris nostri Jesu Christi Virgilianis verbis et versibus descripta ) i, la més recent, la Vita di Cristo narrata da Virgilio, publicada fa cinc dècades per l’enigmista italià Anacleto Bendazzi (a Bizzarrie Letterarie, Autoedició. Seminario di Ravenna, 1951).
Els centons són un plagi legal en el qual l’autor del trencaclosques acostuma a citar la font de procedència de cada hemistiqui que empra. En el cas de Bendazzi, cada vers va aparedat per dos codis: el primer indica la localització exacta del mig vers inicial (E per Eneida, G per Geòrgiques, B per Bucòliques i el número de vers) i el segon codi ubica d’igual manera el mig vers final. La gràcia d’un bon centó és que no grinyoli. Evidentment cal triar amb molta cura l’autor de partida, com més prolífic millor, i després remenar entre tots els seus versos els passatges que millor escaiguin a les intencions temàtiques del reescriptor.
És bàsic no caure en la temptació indecent d’eliminar tota referència a la denominació d’origen dels versos. Altrament, el poeta s’exposa a una querella. És clar que, ben mirat, fóra preciós que el proper premi Carles Riba el guanyés un centó hàbilment bastit amb vers fragments ribians o el Vicent Andrés Estellés dels Octubre recaigués en un pastitx de mitjos versos amb el traç de l’autor de Donzell amarg. Volen dir que els jurats ho notarien?

dijous, 19 de setembre del 1996

Sentiment i enigma

Trobo en una llibreria de vell Enigmística popular (endevinalles i altres jocs d’esperit) (Políglota. Barcelona, 1922) del folklorista Valeri Serra i Boldú. Recull endevinetes, endevinalles, xarades, palíndroms, calembours i problemes de caire aritmètic. És el volum 36 de la col·lecció Minerva, una mena de que-sais-je? nostrat amb vocació de reunir “coneixements indispensables” patrocinat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. Comparat amb d’altres reculls de l’època, els continguts són minsos i poc originals, però és interessant perquè eixampla l’àmbit del terme Enigmística en relació a l l’ús que en feia Amades.
Serra i Boldú n’exclou “jeroglífics, salts de cavall, anagrames, logogrifs, converses, acròstics, metagrames i demés combinacions que un dia tingueren filòsofs i poetes per conreuadors, i avui romanen en la secció recreativa d’alguna que altra revista”. Els troba massa cultes. El primer paràgraf del pròleg il·lustra el concepte difús que els folkloristes tenien de l’enigmística: “És singular i extraordinàriament interessant aquesta branca del Folklore integrada per l’Enigmística, no menys que l’anomenada jocs d’esperit. Constitueixen un caire ben distint d’altres manifestacions de saviesa popular. No s’hi representa la quinta essència del fruit d’observació com en el dictat d’un adagi, un proverbi, un refrany o un aforisme: no hi ha deixatada una lliçó o un exemplari com en la rondalla, tradició o llegenda; no és l’obra perfecta del sentiment condensada en una cançó, ni es veu a través d’ella tota la gamma psicològica que suposen els bellugosos jocs d’infants, omplint tots els moments de l’edat florida. L’Enigmística no és fruit del sentiment, sinó de l’estudi. En els jocs d’esperit no hi entra per a res la valor afectiva sinó la reflexió”.
L’última frase és contundent. De debò l’enigmística bandeja el reialme del sentiment per centrar-se només en la reflexió? Quan, immers en l’agradable tràngol de traduir els guions radiofònics dels germans Marx al català, em dedicava a llegir tot el que em queia a les mans de teoria de la traducció, vaig topar amb una afirmació equivalent: “els jocs de paraules no tenen estructura profunda”. Aquesta profunditat, és clar, era un terme generativista. Cap de les dues afirmacions no em convencen perquè estan fetes des de la mala consciència de qui no és capaç de trobar un sentit a l’enginy verbal, de qui no troba el foc en el joc.
Els mecanismes de l’enigmística subverteixen el llenguatge. Algunes vegades funcionen com un microscopi que redueix el seu àmbit d’acció a un món clos que es congrega al voltant de la deessa Solució (el cas del cèlebre enigma de l’Esfinx). En d’altres, actuen com un telescopi que escruta el firmament (la incessant recerca anagramàtica dels cabalistes). L’enginy verbal sovint és gratuït, absurd i paradoxal, prop del nonsense. Però, hi ha res més incoherent, menys científic, més vel·leïtós, gratuït i injustificable que els sentiments?

dijous, 12 de setembre del 1996

Max Mix

Ara que l’estiu es marceix sembla oportú parlar d’una de les seves facetes més execrables: la proliferació d’aquests discos compactes anomenats Max Mix que duen una tirallonga de melodies superposades a una caixa de ritmes i un ninot promocional a la coberta (un Aznar de fira, la mòmia dels expedients X, un Stallone —o dos— de pega...). Els Max Mix han esdevingut un gènere musical comparable a l’entranyable “cançó de l’estiu”, ara ressuscitada pertot amb la sorollosa Macarena, que van començar atorgant protagonisme als punxadiscos que triaven els temes i ha acabat per formar part del merchandising que esprem els personatges populars tant com pot.
De fet, duem els Max Mix a l’enigmística perquè el seu nom representa una de les paronomàsies més notables de la nostra llengua. Max Mix prové d’una associació de dos mots anglesos abreviats que designen una cosa semblant a una “barreja insuperable” (maximum mixture), però capgiren l’ordre de la paronomàsia més habitual en I-A. De mots de la iaia, que és com vam batejar-los la temporada passada, el català en va ple, sobretot en el camp de les onomatopeies: un tic-tac designa el soroll d'un rellotge, un pim-pam el d'una arma de foc, un tric-trac el d'una sèrie de xocs ritmats, un xerric-xerrac és una matraca i un xip-xap el xipolleig a l'aigua... La família de les iaies s’eixampla amb una prolixitat tan sorprenent que gairebé ens aboca a la cua de l’Inserso. Així, fent zigazagues pel nombrós inventari de iaies, trobarem que fer una cosa així aixà és fer-la a mitges, anar a un lloc tot xino-xano és anar-hi a pas de bou, els nyic-i-nyacs són enganxades entre persones incompatibles i un baliga-balaga és un panxa-contenta.
El fenomen és d’abast universal. Des del famós duet oriental del Ying i el Yang al periple televisiu de Groucho Marx a l’italianitzant “Così Cosà” de TV3, passant per l’explosiva teoria astronòmica del “Big Bang”. Ara que el laborisme britànic torna a remenar la cua, potser seria interessant desenterrar un terme de la família que els analistes polítics van encunyar després de la Segona Guerra Mundial. Es tractava de la política Lib-Lab que es desenvolupà a la Gran Bretanya durant els anys quaranta i cinquanta. Els partidaris del Lib-Lab defensaven una política liberal respecte al mercat i laborista en la redistribució de la renda. Algú en podria prendre nota.
Els significants de nous referents tampoc no escapen a la febre paronomàsica de la iaia. Així, la digitalització creixent introduïda per les targetes de crèdit i els telèfons mòbils GSM ha adoptat una parella paronomàsica de la família per designar les quatre xifres del número secret (PIN) i les setze que componen el número complet de la targeta (PAN), fins al punt que els traficants de números de targeta són coneguts als Estats Units amb l’edificant apel·latiu de Peter Pan. De manera que si us vola la visa més us valdrà que feu sonar la campaneta.

dijous, 5 de setembre del 1996

Poligrames

Quan vam descobrir el vell diccionari morfològic de l’enigmista nord-americà Jack Levine vam creure sincerament que la salut mental era un concepte difús i indefinible. En plens anys seixanta, Levine agrupava tots els mots de l’anglès que presentaven la mateixa alternança de vocals i consonants (Ronaldo=Basarda=CVCVCCV). La pallissa preinformàtica que es va autoimposar l’autor d’aquell A list of pattern words of lengths two through nine ha perdut tota la seva èpica amb l’adveniment de l’era digital. Però l’ús continuat del diccionari de Levine entre els enigmistes anglosaxons ha provocat el naixement de noves modalitats de joc lingüístic. Per exemple, els poligrames. Si els heterogrames són mots que no contenen cap lletra repetida (com ara cosa-4, ouaires-7 o comptables-10), un poligrama és aquella paraula en la qual cada lletra és repetida un mínim de dues vegades.
L’exemple fundacional dels poligrames en anglès data de 1972, en un article de Ross Eckler a la revista especialitzada “Word Ways”. És el terme matemàtic “nonillion” (9, tres enes i dues is, os i eles) que a Amèrica designa el nombre cardinal equivalent a la trentena potència de 10 i a la Gran Bretanya 10 elevat a 54. Els “nonillions” van desencadenar una batalla per la competitivitat poligramàtica entre els lectors de WW. En el número següent uns normalíssims “intestines” (10, 2einst) milloraven la fita en quantitat i qualitat (5 parelles justes) i la cursa ja no es va aturar fins arribar al rècord absolut amb el plural del substantiu que designa l’antiantropomorfisme en el diccionari Webster: “antianthropomorphisms” (21, 3o-2ahimnprst).
La recerca de poligrames s’ha mostrat molt productiva en italià, atesa la flaca dels transalpins per la pràctica de la geminació o radoppiamento. El català no és una llengua tan favorable, però tampoc no resulta un terreny hostil als poligrames. El poligrama mínim és bisíl·lab i manté una estreta relació amb l’adquisició del llenguatge. Pocs pares deuen ser conscients que aquelles emotives primeres paraules articulades pels seus menuts (papa, mama, iaia, tata, tete, caca) són poligramàtiques. També el recordat Dadà que posà en circulació Tristan Tzara ho era. En el món dels poligrames, la unitat mínima s’oculta, doncs, rere (4, 2er) una doble parella que constitueix un mot de quatre lletres. Més enllà comença l’aventura.
Si anem fent esses (5, 3s-2e) pels viaranys poligramàtics, toparem amb un grup d’elegants estetes (7, 3e-2st) que es relacionen com poden amb una colla de mosses que deuen anar molt restretes (9, 3e-2rst). Davant d’aquest panorama el vianant, apesarat per la seva mala relació amb els temps verbals, farà els següents comentaris: “els retrataré (9, 3r-2aet) amb la meva màquina i després les fotos s’arnaran (7, 3a-2nr) en un armari antic mentre rememoro (8, 2emro) quan els restauradors el ressanaren (10, 2aenrs)”.
Si descobriu poligrames interessants, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem .