dijous, 19 de setembre de 1996

Sentiment i enigma

Trobo en una llibreria de vell Enigmística popular (endevinalles i altres jocs d’esperit) (Políglota. Barcelona, 1922) del folklorista Valeri Serra i Boldú. Recull endevinetes, endevinalles, xarades, palíndroms, calembours i problemes de caire aritmètic. És el volum 36 de la col·lecció Minerva, una mena de que-sais-je? nostrat amb vocació de reunir “coneixements indispensables” patrocinat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. Comparat amb d’altres reculls de l’època, els continguts són minsos i poc originals, però és interessant perquè eixampla l’àmbit del terme Enigmística en relació a l l’ús que en feia Amades.
Serra i Boldú n’exclou “jeroglífics, salts de cavall, anagrames, logogrifs, converses, acròstics, metagrames i demés combinacions que un dia tingueren filòsofs i poetes per conreuadors, i avui romanen en la secció recreativa d’alguna que altra revista”. Els troba massa cultes. El primer paràgraf del pròleg il·lustra el concepte difús que els folkloristes tenien de l’enigmística: “És singular i extraordinàriament interessant aquesta branca del Folklore integrada per l’Enigmística, no menys que l’anomenada jocs d’esperit. Constitueixen un caire ben distint d’altres manifestacions de saviesa popular. No s’hi representa la quinta essència del fruit d’observació com en el dictat d’un adagi, un proverbi, un refrany o un aforisme: no hi ha deixatada una lliçó o un exemplari com en la rondalla, tradició o llegenda; no és l’obra perfecta del sentiment condensada en una cançó, ni es veu a través d’ella tota la gamma psicològica que suposen els bellugosos jocs d’infants, omplint tots els moments de l’edat florida. L’Enigmística no és fruit del sentiment, sinó de l’estudi. En els jocs d’esperit no hi entra per a res la valor afectiva sinó la reflexió”.
L’última frase és contundent. De debò l’enigmística bandeja el reialme del sentiment per centrar-se només en la reflexió? Quan, immers en l’agradable tràngol de traduir els guions radiofònics dels germans Marx al català, em dedicava a llegir tot el que em queia a les mans de teoria de la traducció, vaig topar amb una afirmació equivalent: “els jocs de paraules no tenen estructura profunda”. Aquesta profunditat, és clar, era un terme generativista. Cap de les dues afirmacions no em convencen perquè estan fetes des de la mala consciència de qui no és capaç de trobar un sentit a l’enginy verbal, de qui no troba el foc en el joc.
Els mecanismes de l’enigmística subverteixen el llenguatge. Algunes vegades funcionen com un microscopi que redueix el seu àmbit d’acció a un món clos que es congrega al voltant de la deessa Solució (el cas del cèlebre enigma de l’Esfinx). En d’altres, actuen com un telescopi que escruta el firmament (la incessant recerca anagramàtica dels cabalistes). L’enginy verbal sovint és gratuït, absurd i paradoxal, prop del nonsense. Però, hi ha res més incoherent, menys científic, més vel·leïtós, gratuït i injustificable que els sentiments?