dijous, 29 de maig del 2003

Unamuno a zero

Fa un parell de mesos, una investigació sobre el jeroglífic sevillà del No&Do (aquell regal reial a la ciutat de Sevilla que feia "no-madeja-do" per agrair-li que "no m'ha dejado") em va portar a un article de don Miguel de Unamuno. Una peça publicada a la revista “Alrededor del Mundo” el 28 de febrer de 1901 amb el títol “Símbolos mal interpretados y símbolos mal expresados” en la que Unamuno carrega altiu contra la tesi més estesa: «Y sin embargo, la cosa está clara, clarísima. Ni hay tal jeroglífico ni cosa que lo valga. Trátase pura y simplemente de un nodo o nudo. La especie de ocho ó madeja que está en medio es el nudo ó nodo. Y luego por si no se le conoce, que en efecto, no es fácil conocer a primeras que es un nudo, hanle puesto el nombre “no-do”.» Després aprofita per carregar contra els imaginatius defensors del jeroglífic. Admet que la interpretació enigmística té “más chiste y más tradición”, però no li atorga cap credibilitat. Quan vaig llegir l'article em va semblar un cas flagrant de verbofòbia, força comú en el cas dels jeroglífics. De fet, des del naixement d'aquest artifici carnavalesc a la Picardia francesa del segle XVI, el jeroglífic sempre ha estat la modalitat de joc de mots que ha generat més detractors. Vaig donar per fet, doncs, que Unamuno s'atenia a l'honorable tradició periodística dels aferrissats detractors de jocs de paraules que havia encapçalat Joseph Addison a "The Spectator".

I no. M'equivocava. Unamuno és més donat al joc de mots del que potser ell mateix es pensava. O almenys això es desprén d'una altra troballa unamuniana que he fet per pura casualitat mentre buscava allò que mai no trobaré. És un altre article del basc publicat a la revista "Caras y Caretas", de Buenos Aires, el 23 de juliol de 1921, amb el títol "Juego de palabras". Entre altres coses, Unamuno s'ocupa de traçar l'origen etimològic de l'expressió "eso es de cajón". Una cosa òbvia, de calaix, com també diem en català, una frase convencional, un clixé, el típic tòpic. En aquest article deliciós Unamuno s'embolica per viaranys sorprenents que el fan arribar a conclusions xocants. Assegura que "este cajón parece que no tenga nada que ver con el aumentativo de caja, con la caja grande, y ello aunque acaso induzca a creerlo el pensar que una frase de cajón es la que encaja en un caso dado." Després revisa els exemples en portuguès i italià, i el seu periple romànic el porta al llatí "occasionem", d'on resol, amb aquella seguretat dels grans intel·lectuals, "que, por lo tanto, frase de cajón es frase de ocasión". I tan ample.

Encara que només sigui per poder escriure que allò tan castís de "la ocasión la pintan calva" —vegeu la faula de Fedre "Occasio depicta" protagonitzada per la deessa Ocasió—, la tesi unamuniana no és gens "de calaix". En algunes preceptives literàries consta, de manera molt més plausible, que a "ser de cajón" hi ha una component tipogràfica que faria al·lusió al calaix on es posaven els tipus a les antigues impremtes, de manera que l'expressió es referiria a aquestes frases estereotipades que es feien (i es fan) servir tan sovint als diaris que ja gairebé ni cal treure'n les lletres del calaix. De calaix, no? Un brillant calembour del mateix Unamuno bastarà per valorar la seva tesi etimològica: "si sabio es el que sabe, también sabe, puesta en salsa verde, la merluza..."

dijous, 22 de maig del 2003

Divergir i divertir

En un recent cara a cara que dos pesos pesants com Joan Solà ("Ensenyar la llengua" a Empúries 2003) i Quim Monzó ("El tema del tema" a Quaderns Crema, 2003) van mantenir en una aula de la Universitat de Barcelona, el dilema sobre el futur del català quedava centrat en dues alternatives: o prendre el carrer o fer-se l'eutanàsia. Naturalment, cap de les dues és possible al cent per cent, perquè el carrer és un espai inabastable i l'eutanàsia una decisió tan individual com deixar de fumar, però una determinada anàlisi de l'actual situació lingüística sembla abocar-nos a les solucions dràstiques. Potser perquè som a la primeria d'un nou segle i aquesta convenció numerològica ens pesa. Tothom fa balanç, mira enrere amb ulls historicistes i després mira endavant a través d'una bola de vidre que permet arribar a conclusions francament espaordidores. Una, per exemple, és l'acceleració brutal del nombre de llengües abocades a la desaparició imminent arreu del planeta. El mateix discurs que serveix per cridar l'alerta sobre les hectàrees de selva amazònica que desapareixen cada any és aplicable a la gran quantitat de llengües en situació terminal. Desapareixen llengües per defecció o per eliminació física dels seus parlants igual com desapareixen contrapoders arreu del planeta perquè es reforça la supremacia de la superpotència mundial. L'equació subjacent —pensament únic igual a llengua única— encara ho fa més terrible, perquè no es tracta d'un fenomen de redistribució sinó de substitució pura i dura. La diversitat n'és la víctima principal.

Totes les iniciatives que vagin a la contra d'aquesta visió unívoca del mapa lingüístic han de ser benvingudes. Per això, val la pena visitar la pàgina web www.uab.es/galetadelasort/ i participar en el concurs de preguntes preparat pel Gabinet de Llengua Catalana de la Universitat Autònoma. El lingüista Albert Branchadell i els guionistes Jordi Ventura i Jordi Pujol han creat un joc interactiu especialment pensat per enderrocar els prejudicis lingüístics. Amb il·lustracions de Miquel Zueras i direcció de Marta Estella, el joc ens transforma en detectius lingüistes contractats per l'empresari Enric Casabona, propietari de Chocolates Casabona. El pretext que ens portarà a iniciar una enriquidora investigació lingüística és un proverbi aparentment inintel·ligible que l'empresari troba al paper d'una d'aquelles galetes de la sort amb què els restaurants xinesos solen obsequiar els seus clients. El del senyor Casabona diu: "Sköt om eras kield do cihan same sez mombwa al piantes dil bhur bagh". El procés de desxiframent de cadascuna de les paraules del criptograma ens portarà, pantalla rere pantalla, a resoldre qüestions que posaran a prova el nostre sentit comú lingüístic. És un joc pedagògic, i tanmateix divertit, que ens ensenya el valor de la diversitat i fins i tot de la divergència. Els estudiants universitaris que hi participin fins al proper 31 de maig opten a un cap de setmana a Sant Sebastià. Una ciutat ideal on posar a prova les idees preservacionistes en qüestions de llengua. La iniciativa de la UAB coincideix en el temps (i en la xarxa) amb un nou joc de l'activa web d'aquest diari (www.avui.com). Aquesta vegada una trepidant "Missió Possible" per recuperar els papers de l'arxiu de Salamanca protagonitzada per l'impagable Eudald Tabaix.

Juguem, juguem, que el mot s'acaba.

dijous, 15 de maig del 2003

Barra americana

Tres setmanes han bastat perquè un format clàssic d'enigma fins ara exclusiu de la llengua italiana hagi prosperat en català. Per sant Jordi vaig descriure un mecanisme criptogràfic basat en frases amb doble sentit definides segons el menys usat: "No hi ha treballadors (5, 8)" (solució: falta personal), "Gorra de romà (4, 5)" (resposta: casc antic). L'artifici és addictiu. Tant els lectors de l'Avui com els habituals dels fòrums de la web verbalia.com han enviat centenars d'exemples que demostren la ductilitat semàntica del català. En alguns casos la solució depén de l'actualitat immediata. Per exemple, Ignasi Ripoll i Josep Domènech arriben a la mateixa resposta; l'un ho formula "George, Collin, Donald, Condolenza... (5, 9)" i l'altre "les penques d'en Bush (5, 9)". La solució és "barra americana". Per la seva banda Josep Maria Fonalleras també s'endinsa en la política internacional quan proposa "Estic ubicat a Corea del Nord (2, 3, 5)" per a una preciosa resposta "en mal estat".

Atesa la seva brevetat i contundència, una criptografia mnemònica és molt a prop de l'aforisme. Algunes es tenyeixen segons el paisatge que visiten, i d'altres poden ser més abstractes. Vegem-ne primer un repòquer de bons exemples geogràfics separats de les seves solucions. a) Joel Bagur italianeja amb "El que volia i desitjava el jutge Falcone (3, 6)"; b) Ignasi Fontvila va de gal amb "El qui vota Le Pen (2, 3, 7)"; c) Josep Azema se'n va a les terres de l'Ebre en proposar "El resultat del PHN (5, 3)"; d) Xeiè viatja fins al Magrib amb el seu "Enviar al Marroc polítics per treure-se'ls de sobre (3, 5, 6)" i e) Ignasi Ripoll s'endinsa en el conflictiu Kurdistan amb "Kurds iraquians (3, 2, 4)". Les respostes són: a) cap mafiós; b) el mal francès; c) Poble Sec; d) fer volar coloms i e) cap de turc. L'única condició és que totes les respostes tinguin una doble lectura, encara que sigui producte d'una homonímia com en el cas de Colom.

Els exemples més complexos són els que fins i tot comporten un canvi de funció en els mots de la frase resposta, com en la coneguda frase de Gabriel Ferrater "una jove veu l'amenaça", en la qual només "una" roman inalterable. En aquest sentit són notables els exemples a) de Josep Maria Fonalleras "aquest porro no s'acaba mai (2, 5, 4)"; b) de Joan Bansell "té la cama ortopèdica (2, 5, 2, 5)" o un parell de Josep Domènech, c) "el furtaviandes (4, 2, 5)" i d) "collida quan cau (5, 2, 5)". Les respostes, aquí, exploten amb gràcia les homonímies dels temps verbals "dura", "porta", "roba" o "presa": a) la droga dura; b) la porta de fusta; c) roba de taula; d) presa de terra. Brillants. Una altra veta interessant és l'operació de descontextualitzar frases d'un camp semàntic. Ignasi Ripoll en proposa tres de l'àmbit econòmic força interrelacionades: a) senyor atractiu (5, 8); b) nena petita (5, 8); c) pigmea (5, 9), a les quals podem afegir tres exemples més de Pep Vinyals: d) compromís forà (5, 6); e) característica particular (9, 7) i f) confiança cívica (9, 6). Solucions? a) tipus d'interès; b) baixa temporal; c) baixa permanent; d) deute extern; e) propietat privada; f) Seguretat Social. Que la Seguretat Social sigui definida com "confiança cívica" ara que toca pagar la Renda resulta prou irònic. S'acaba l'espai, i no en quedarà per a la resposta: "el súmmum de l'aflicció (2, 4, 6)".

dijous, 8 de maig del 2003

Borges amb blanques

La solució a la “criptografia mnemònica” que tancava l’última columna —“Gorra de romà (4, 5)”— era “Casc Antic”. Un casc antic sinònim de ciutat vella que ens podria portar avui a les Borges Blanques per retre homenatge a les aficions lúdiques de Jorge Luis Borges. L’argentí Jaime Poniachik acaba de publicar a Buenos Aires un llibret saborós que porta per títol “Jugar con Borges” (Ediciones De Mente, 2003) i arrossega tot de subtítols descriptius: “adivinanzas, juegos y paradojas en la obra de Jorge Luis Borges”. Poniachik encapçala el seu llibret amb l’entrevista sobre el joc que ell mateix va fer a un Borges octogenari que es despatxa contra els anglesos per haver comès el gran pecat d’haver omplert el món “de estúpidos juegos físicos”, mentre lloa els jocs de cartes, d’enginy i els escacs, tot recordant un fantàstic poema seu: “Dios mueve al jugador, y éste la pieza./ ¿Qué dios detrás de Dios la trama empieza/ de polvo y tiempo y sueño y agonías?”.

Poniachik recorre l’obra de Borges revestit de buscador d’or. Comença per les metàfores. Extirpa tres o quatre versos d’un poema i els transforma en enigma. Què oculta “soy una pieza de limado acero./ Mi borde irregular no es arbitrario./ Duermo mi vago sueño en un armario…”? Doncs una clau (a “La moneda de hierro”). Després es dedica als mots rima, en un joc d’endevinació prou adequat per a un autor com Borges, capaç d’afirmar que la seva màxima aspiració com escriptor era ajuntar dues paraules que mai abans no haguessin anat juntes. Així, les inicials D-S al “Poema de los dones” de “El Hacedor” remeten a la parella “dueños-sueños” (“De esa ciudad de libros hizo D/ a unos ojos sin luz, que sólo pueden/ leer en las bibliotecas de los S”). El mateix mecanisme li serveix per relacionar paraules decapitades com la parella “calidoscopio-opio” al poema “Ariosto y los árabes” (també de “El Hacedor”): “Como los ilusorios esplendores/ que al Indostán deja entrever el O/ Pasan por el Furioso los amores/ En un desorden de C”.

Però el gruix del llibre és una espècie de joc semàntic puntuable a partir d’una setantena de mots saborosos extrets de l’obra borgiana —de aciago a zéjel, passant per bustrofedón, ergástula, oxímoron, tamerlán o volapük— als quals Poniachick adjudica tres definicions possibles i en reprodueix el context d’on els ha pescat. El lector verbívor hi queda atrapat durant més estona que no pas en els laberints, paradoxes i perplexitats diverses amb què l’autor clou el seu esgotador llibret. Entre les aportacions més originals de Poniachik destaca l’elucubració sobre el joc exacte del rei Gunnlaug al conte “Undr”, inclòs a “El libro de arena”. Borges escriu que “a su derecha había un ajedrez, con un centenar de casillas y unas pocas piezas desordenadas”. Poniachik investiga un antic joc de tauler escandinau anomenat “Hnefatafl”. La llàstima és que en els jocs tradicionals escandinaus els taulers sempre tenen un nombre senar de caselles: 7x7, 9x9, 11x11… Però Poniachik, com Borges, no s’arruguen per tan poca cosa: amb un escaquer de 100 caselles es pot jugar posant les peces en les interseccions en comptes de fer-ho al centre de les caselles, de manera que hi hagi 11x11 posicions de joc al tauler. Poniachik localitza un manuscrit del segle X que exhibeix un tauler de “Hnefatafl” amb les peces en posició de combat sobre les interseccions de les caselles! Borges és inexaurible.

dijous, 1 de maig del 2003

Falta personal

El títol d’aquesta columna és la solució a la criptografia mnemònica que vaig plantejar el dia de sant Jordi: “No hi ha treballadors (5, 8)”. Dos mots de cinc (falta) i vuit (personal) lletres que componen una paràfrasi de l’exposició (no hi ha treballadors) i alhora formen un segon sentit transparent, en aquest cas el concepte esportiu “falta personal”, popularitzat pel joc del bàsquet. Aquesta modalitat de criptograma, molt practicada en italià, és d’una subtilesa només parangonable a la seva dificultat d’execució. Sempre que el joc verbal s’endinsa en el territori semàntic, els mecanismes esdevenen delicats com un poema. Això s’aprecia si provem de traduir de l’italià un exemple de Raffaele Aragona que destaca per la seva aparent simplicitat. El plantejament catalanitzat faria: “Pèl i contrapèl (3, 3, 4, 8)”. És a dir, cal trobar una frase de quatre mots de tres, tres, quatre i vuit lletres que parafrassegi l’exposició (“Pèl i contrapèl”) i alhora tingui un segon sentit transparent. Una traducció literal de la resposta fóra “són les dues passades”, paràfrasi perfecta de l’exposició en referència al procés de l’afaitat. Però el doble sentit transparent falla, perquè la solució aplicada a una hora aproximada no és genuïna en català, tot i l’ús generalitzat que en fem per influència de l'espanyol. ¿Quina relació tenen el pèl i el contrapèl amb la frase genuïna "són les dues tocades”? Cap. Aquesta magnífica criptografia mnemònica italiana no funciona, doncs, en la nostra llengua, i caldrà explorar altres frases transparents que permetin un segon sentit definible per començar a elaborar criptogrames d’aquesta mena en català. Els italians ens porten un segle d’avantatge, però han espremut tant les expressions susceptibles de generar dobles sentits que ja els costa innovar. Fins i tot han recollit els milers de frases isòtopes publicades a les revistes especialitzades. En català tenim tot el món per davant. En llanço una altra, doncs: “Gorra de romà (4, 5)”.

En canvi, d’altres artificis enigmístics de caire morfològic, fonamentats en la combinatòria de lletres, han aconseguit un gran nombre de practicants en català. Per exemple, on no falta personal és en l’escriptura palindròmica. Des que, el vint de març, va començar la guerra d’Iraq molts lectors m’han enviat palíndroms antibèl·lics. Des de Torroella de Montgrí l’empordanès Ernest Díez aviat va descobrir que el lema general del “No a la guerra” era susceptible de ser llegit del revés: “ARREU, GALA O NO, NO A LA GUERRA!”. O bé, més curt encara: “ARREU GALA, ON? NO A LA GUERRA!”. El manresà Marc Antoni Malagarriga hi afegeix reflexions econòmiques en aquesta pregunta-resposta en dos palíndroms: “I L'OR TÉ POR O PETROLI? / I L'OR TÉ PETROLI”. En Jesús Lladó, flamant coeditor de la revista “Semagames” després del traspàs de Ramon Giné, n’afegeix tres: l’eslògan “SERREU GUERRES!”, l’apocalíptic “PER TOT ARREU GUERRA. TOT REP” i un tercer que sembla dedicat al manifestant desconegut: “PER LA PAU SUA, PAL REP”. Finalment, el mateix Ernest Díez, després de descobrir la reversibilitat del lema pacifista, elabora una llarga sèrie de PPP (palíndroms per la pau) entre els que destaquen un d’operístic —A IRAQ, ÀRIA (PER LA PAU, A PAL REP)—, un altre de ben pessimista —L’ODI ARREU: GANA, GUERRA I DOL— i un darrer d’entranyable perquè respon a la inconfusible sintaxi malaltissa dels capicues llargs: MASSA PALA BÉ DARÀ PAU, SI SUA. PARA, DE BALA PAS, SAM!.