dijous, 29 de setembre del 2005

Benni ve, beu i venç

Stefano Benni és un autor de culte entre molts lectors italians. Fa novel·les enfollides, peces de teatre sorprenents i també és un columnista sagaç. Les seves armes són molt variades. És de la corda dels satírics, però la sap tibar prou bé perquè no li quedi fluixa ni peti. Se’l pot considerar hereu del Calvino més fantàstic, però també beu de Gianni Rodari i de fonts molt més properes a la B (de sèrie B) que a la C (de clàssics). Una de les seves obres més divulgades entre nosaltres és Stranalandia (1984), que Aliorna va editar en espanyol —Los maravillosos animales de Extrañalandia (1987)— i Erein en euskera —Bitxilandiako animalia miresgarria (1992)— fent èmfasi en la seva dimensió de bestiari per acostar-la al públic més jove. Últimament Anagrama (¡Tierra!, 2002) i Lengua de Trapo (La última lágrima, 2002) també han incorporat títols de l’extensa obra benniana al seu catàleg. A primers dels noranta Siruela (La cofradía de los celestinos) i Seix Barral (El bar del fondo del mar) ja havien trencat el gel.

Ara, la renovellada (quin adjectiu tan foixià!) editorial Moll ha tingut l’encert d’incorporar al català aquest autor tan heterodox i sorprenent. Es tracta de les narracions que aplega El bar sota la mar, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. És una manera excel·lent d’entrar en l’univers disbauxat de Benni, entre altres coses perquè conté un ampli mostrari d’estratègies narratives. Baixem l’escala d’un moll (!) rere un home gran i ens submergim sota el mar. Allà trobem vint-i-tres personatges extravagants, humans i no, reunits en una espècie de bar pelàgic. Cadascun d’ells ens explicarà una història. L’home del bar, la sirena, l’home amb barret, el mariner, la velleta, el gos negre, la puça del gos negre... Tots ens subjugaran amb els seus relats. La puça, per exemple, fa un relat breu antològic: “Era una vegada un home que no aconseguia mai acabar les coses que començava. Va entendre que així no podia continuar. Per això un matí es va llevar i va dir: ‘He pres una decisió: d’ara endavant tot el que comenci...’”

Entre els verbívors italians són molts celebrats els textos de Benni que transformen el llenguatge verbal en personatge literari. Aquesta dimensió de l’autor italià pot propiciar que el lector català s’acosti ben predisposat al contuberni que li proposa el bolonyès. Si la puça feia un relat autoreferent sobre l’inacabament, el gos negre que l’hostatja ens explica la història del “cuc desficaci” que es dedica a canviar les paraules de lloc, en una aproximació brillant a l’origen d’aquella celebrada sínquisi intitulada “Por escrito gallina una” que Cortázar va perpetrar a La vuelta al día en ochenta mundos. En l’acurada traducció catalana, el cuc desficaci cohabita a les pàgines llibresques amb una fauna molt variada: la xinxa majòfaga (que es cruspeix les majúscules), el papaló (himenòpter que menja geminades, amb preferència per la ema i la ena), el corc de Dublín (que provoca el període torrencial en rosegar punts i comes), l’aranya univerba (que es nodreix exclusivament d’un verb específic de l’àmbit jurídic), la puça del subjuntiu (devoradora de persones del subjuntiu) i l’apocòpia (que clava queixalada a la erra final de noms d’ofici, tot transformant el fuster en fusté).

Donem-li, doncs, la Bennivinguda a la nostra llengua, i a veure si la mateixa col·lecció pot acollir aviat un autor tan proper a Stefano Benni com el brasiler Luis Fernando Verissimo, de qui el poeta i traductor empordanès Josep Domènech Ponsatí no es cansa mai de cantar les excel·lències als editors que volen escoltar-lo.

dijous, 22 de setembre del 2005

Scratch Crossword

Les modalitats de ludopatia són àmplies. Els jugadors que viuen empresonats en la seva il·lusió d’enriquiment es deixen seduir pels giravolts frenètics de la ruleta, les boles dansaires del bingo o les pampallugues acolorides de les escurabutxaques. En tots els casos, la hipnosi del jugador no és directament proporcional als guanys que n’espera treure. La raó motriu que l’empeny a jugar és l’avarícia, o la il·lusió de caure en braços de la deessa fortuna, però el que de debò l’enganxa a la seva ludopatia és un procediment. Un joc que el fascina i que el manté connectat a la vana pretensió d’èxit. Per això els jocs d’atzar són com són, i per això cada cop que algú intenta inventar-ne de nous ha de tenir en compte aquests aspectes no lucratius, diguem-ne, de la seva proposta de joc. Entre nosaltres, la competència entre sorteigs ha derivat en una lluita ferotge que enfronta les rifes de l’ONCE (i els seus succedanis), la Bonoloto espanyola, la Lotto 6/49 catalana, l’Eurosorteig, la Loteria Nacional i encara d’altres modalitats, com les travesses, que no es basen en un sorteig estricte. Tots aquests procediments bandegen les lletres —a menys que considerem la X de la travessa una lletra en actiu— i confien tota la seva capacitat de seducció als números, igual com fa el Sudoku.

Al Canadà passa el fenòmen contrari. L’última moda en jocs d’atzar populars és un rasca-rasca lletrat basat en la convenció dels mots encreuats. S’anomena Scratch Crossword i brilla a tots els expositors de cartons de rascar que presideixen les caixes de benzinera. N’hi ha de 2 i de 5 dòlars. Els que costen un twonnie presenten una graella resolta de crucigrama i permeten guanyar fins a 10.000 dòlars; els de 5 ofereixen tres graelles i un premi màxim de 75.000 dòlars, però el procediment és sempre mateix. Primer cal rascar un espai que oculta 18 lletres diferents. Són les anomenades Call Letters, un alfabet reduït que és la nostra arma. Després, a la graella s’encreuen una vintena de mots de tres o més lletres. Són graelles maldestres, amb molts més quadrets negres de les que ens permeten a Europa, però en l’àmbit anglosaxó això no té tanta importància. La idea és veure quantes d’aquestes paraules podem completar amb les 18 lletres de què disposem. Si el nostre alfabet reduït conté la A podem raspar totes les as de la graella i observarem com canvien de color. Si també tenim la C farem el mateix i així successivament. El procés és tan mecànic i poc creatiu com jugar al bingo, però la presència dels mots aconsegueix fer-nos creure que estem utilitzant la intel·ligència. A partir de 3 paraules completes a la mateixa graella ja cobrem (5$) i el premi va pujant —4 mots, 10$, 6 mots 50$, 8 mots 2000$— fins arribar al premi màxim de 75000$ per 10 paraules sobre 20. La clau de l’èxit és que sembla fàcil, però al final sempre et falta alguna lletra clau. En el que ara tinc al davant, per exemple, les meves 18 Call Letters són WPRGOTNHKYCSLUZDVA, però a les tres graelles només aconsegueixo completar 2 mots a la primera (ROW, CASK), 2 a la segona (OPT, ASK) i un a la tercera (AUTOGRAPH), entre altres coses perquè em falten la E i la I. Només per això m’empasso, a la primera, mots com ara FREEZE, PERSEVERE, MERCHANT, FLIGHT, RAPID, ACRE, WIRELESS o EXIT, entre d’altres. I, per tant, no cobro ni un cèntim.

El Scratch Crossword treu rendiment industrial del mecanisme retòric del lipograma. El poeta provençal Jacques Roubaud es va inventar els poemes amb alfabets reduïts, formats per les lletres del nom i cognom de la persona (o persones) a qui van adreçats. En va dir Beaux Presents i n’ha dedicat un munt als seus amics quan es casaven o feien anys. Poc es devia imaginar Roubaud que els americans li copiarien la idea per captar ludòpates.

dijous, 15 de setembre del 2005

La fascinació del laberint

Al meu tros de Barcelona aquesta setmana se celebren les festes de l’antiga vila d’Horta, sense tants escarafalls com a Gràcia o a Sants, espero. Els hortencs som una mica més difícils de trobar, potser perquè el laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins que la família austriacista dels Desvalls va conservar a la seva antiga hisenda d’Horta fins a finals dels anys setanta. Avui, el Parc del Laberint és un indret públic que ha entrat al circuit turístic internacional, per bé que les masses que recorren el centre de la ciutat en calça curta i xancletes difícilment s’hi arriben. La principal atracció del Laberint d'Horta són els frescals passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí.

M’hi he passat moltes hores, al Parc del Laberint, però cada cop que m’endinso entre els boixos no tinc cap garantia de sortir-ne per on toca. Per això m’agrada tant. Fins i tot hi vaig situar alguns capítols d’una novel·la de títol impronunciable, amb l’historiador d’Horta Desideri Díez transformat en personatge de ficció. La novel·lista canadenca Carol Shields també fa sortir el laberint d’Horta a la seva novel·la Larry’s Party. Xavier Pàmies la va traduir encertadament al català com El sopar d’en Larry i és la història d’un home que s’aficiona bojament als laberints vegetals. Durant un viatge per Europa amb la seva segona dona en visita un munt a la Gran Bretanya, s’assabenta que a Barcelona també n’hi ha un i s’hi escapen només per veure’l. Els laberints, vegetals o no, conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. La relació és tan directa que alguns dissenyadors de laberints ho volen fer encara més palès. El lingüista vallesà Jaume Macià, autor d’un munt de manuals de llengua catalana, m’escriu per explicar-me que aquest estiu ha fet una descoberta similar a la d’en Larry. En comptes de concentrar-se en la clàssica ruta dels castells del Loira, s’ha dedicat a resseguir els laberints vegetals francesos. Macià en destaca un, el de Beaugency-sur-Loire, prop de Blois. Explica que era animat per personatges i que la laberíntica ruta anava acompanyada d’un seguit de xarades a doble nivell: infantil i per a adults.

La primera xarada infantil té tres enunciats: a) Je me présente à une élection de toute beauté; b) Mon deuxième est la planète bleue; c) Mon tout est une énigme. La resposta ens remet a l’essència mateixa de l’enigmística. Qui es presenta a un concurs de bellesa és la miss, el planeta blau que ocupa la segona part la terre i, naturalment, l’enigma que enclou la paraula sencera és mystère. Que els infants puguin continuar gaudint dels misteris que oculten les paraules és una garantia de futur.

dijous, 8 de setembre del 2005

Enigma irresolt

Ja fa cinc anys que cada Sant Jordi proposo un enigma des d’aquesta columna. Han estat criptogrames diversos. Per exemple, una tirallonga de xifres que primer calia llegir com una llista de nombres atòmics d’elements químics i, després, substituir-los pel seu símbol lletrat per trobar el text solució. El que vaig proposar enguany, ara fa quatre mesos, era sensiblement diferent. En vaig dir l’Enigma dels Set Vels i es desenvolupa pel relliscós terreny de la sinonímia. La semàntica és una ciència difusa fonamentada en la fluïdesa i el canvi perpetu. Per copsar la volubilitat de la sinonímia n’hi ha prou amb passar de bo a dolent sense violentar aparentment la semàntica. Bo és sinònim de comprensiu, oi? Comprensiu pot ser-ho de savi; savi de llest; llest equival, en ocasions, a astut; astut a maliciós i ningú no em negarà que maliciós és sinònim de dolent, oi? Doncs heus aquí quin camí tan dret que permet traçar la sinonímia entre la bondat i la maldat.

El criptograma d’aquest últim Sant Jordi partia d’un dels mots forts de l’any 2005 —LECTURA— i proposava set salts sinonímics fins arribar a la solució. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implica trobar un sinònim de la paraula LECTURA, el segon trobar un sinònim d’aquest primer sinònim, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que és un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat és senzill. Per trobar el primer sinònim (el de LECTURA) cal triar d’entre totes les paraules possibles una que tingui alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S). A l’article de l’abril aventurava diverses hipòtesis: un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Naturalment, cap d’aquestes no ens ajuda a fer aquest primer pas. Descoratjador, oi? L’única pista real que aportava era de molt poc ajut per començar el procés de desxiframent, perquè per servir-se’n primer calia haver arribat al sisè mot. Només llavors prendrà sentit l’enigmàtica definició del setè i últim, la solució: “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”.

Està clar que per arribar a descobrir-lo cal pujar l’escala graó a graó. Com que han passat quatre mesos i ningú no s’ha aproximat ni tan sols al primer, he decidit celebrar el final de les vacances d’estiu revelant les dues primeres paraules ocultes. D’entre tots els sinònims que els diccionaris especialitzats adjudiquen al mot LECTURA —lliçó, audició, sessió, recitació—, n’hi ha un que té una relació especialment estreta amb la lletra corresponent del full de ruta (S). És SESSIÓ, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Sessió prové de seure, i té una intersecció semàntica amb la lectura. Una sessió pot referir-se a la reunió dels membres d’una junta, tribunal o assemblea per ocupar-se dels treballs que els són encomanats. En arribats a la SESSIÓ, el camí es complica. Els lexicògrafs li adjudiquen sinònims ben diversos: acte, assemblea, assentada, audició, conferència, funció, junta o reunió. La pista del full de ruta és una T, present en tres dels sinònims canònics. Per arribar a la solució, subjectivíssima com correspon a qualsevol enigma basat en la semàntica, cal associar la forma de la T a una taula de junta amb presidència col·legiada. No com les ovalades de la junta del Barça, sinó més aviat com aquells convits de casament que posen nuvis i pares en perpendicular a la taula de convidats. S’admeten crítiques. Àdhuc improperis. Hem quedat que bo pot ser sinònim de dolent, no? Doncs doneu-ho per bo i a veure si algú associa la J del full de ruta amb algun sinònim de JUNTA per pujar al tercer graó i despullar així l’enigma del tercer dels seus set vels.