dijous, 18 de gener de 2007

Beure Mata

El doctor Pere Mata i Fontanet (Reus, 1811-1877) ha passat a la història associat a l’institut homònim de Reus que va construir Domènech i Montaner, un edifici conegut i saludat amb un bé de déu de sinònims: sanatori, nosocomi, manicomi, centre de salut mental o hospital psiquiàtric. Mata, a banda de metge, va exercir d’escriptor. En espanyol, va publicar assaigs mèdics (Examen crítico de la homeopatía), novel·les històriques (El idiota o los trabucaires del Pirineo), estudis sobre lingüística (Curso de lengua universal) i en català poemes com Lo vot complert o Records de la pàtria. Però Mata, liberal inquiet, també ha passat a la història mortificat per uns versos satírics de Bretón de los Herreros. La llegenda els fa protagonitzar una picabaralla de veïns al Madrid del segle XIX que recorda el conflicte de La Paloma a la Barcelona del segle XXI. Mata seria el veí preocupat per la contaminació acústica i Bretón el noctàmbul empedreït que circula a hores intempestives. Pel que sembla, fart que els amics de Bretón s’equivoquessin de porta a altes hores de la matinada, Mata va penjar un rodolí que feia: “No vive en esta mansión/ ningún poeta bretón”. La resposta del jocund Bretón passaria a la posteritat en un pasquí deliciós, que feia: “Vive en esta vecindad,/ cierto médico poeta,/ que al final de la receta/ firma Mata y es verdad”. Ara, el doctor en psiquiatria Joan Romeu Bes m’envia una contrarèplica de Mata que desconeixia. Romeu em diu que l’any 1962 el catedràtic Sánchez Lucas, anatomopatòleg com Mata, l’explicava a les seves classes de la Facultat de Medicina de Barcelona, suposo que per restaurar l’honor poètic del doctor reusenc. Fa així: “Este médico poeta/ a quien tanto se maltrata/ ni visita ni receta/ y por lo tanto no/ Mata”. Com que la majoria d’aquests calembours circulen en espanyol, quan escrivia Verbàlia vaig buscar-ne en català. El millor el vaig localitzar a L’Esquella de la Torratxa, a instàncies d’en Tísner. És una quarteta que satiritza l’afició a la beguda de la reina Maria Cristina, regent d’Espanya fins a l’entronització d’Alfons XIII. Després d’una de les seves nits etíliques li van engaltar: “La reina al sopar del Ritz/ no duia mantell ni corona/ però portava mantellina,/ i que n’estava, de mona!”. Com que el llenguatge és un ésser viu, cal fer dues precisions. Als lectors menors de trenta anys cal recordar-los que “agafar una mona” volia dir emborratxar-se. Als menors de seixanta, que “portar mantellina” també. És a dir, que la reina anava doblement trompa, pet, gat o havia agafat una merda com un piano (de cua).

dijous, 11 de gener de 2007

A. B.

En la seva última novel·la Inquisitio (Columna, 2006), Alfred Bosch parteix del cas real de Gaietà Ripoll, el darrer condemnat a mort per la Inquisició, per bastir una història d’intriga situada en una València convulsa a finals del segle XIX. La lluita entre els bàndols conservador i liberal es focalitza en la figura del mestre lliurepensador Ripoll, a qui només defensa el pare Llorenç Ramo, un clergue corsecat per la culpa que es troba involucrat en una espècie de lògia ultracatòlica estesa per València. La trama que desenvolupa Bosch recolza en una investigació que pren la forma de desxiframent. Hi ha les misterioses inicials U. M., el símbol de l’espasa flanquejada per dues ales d’àngel, algunes inscripcions, missatges encriptats i una il·lustrativa projecció topogràfica d’una constel·lació que situa els partidaris del Sant Ofici en el plànol de la ciutat de València. Sense girs argumentals espectaculars ni grans cops d’efecte, el lector es veu empès a especular, amb el pare Ramo, sobre el sentit dels diversos enigmes que van apareixent. U. M. pot voler dir Us Miro? o Ubique Michael, Ultra Michael, Ultor Michael, Umbra Michaelis, Ursa Maior, Ursa Minor... L’ús de la criptografia pren un caire una mica més sofisticat amb els missatges en clau del llibreter liberal Cabrerizo. Aquest constitucionalista trafica amb materials prohibits i els envia “a un amic meu enigmista” de Vitòria perquè els encripti. Quan el pare Ramo accedeix a un dels criptogrames, troba que és ple de lletres sense ordre aparent amb alguna xifra insertada. L’única pista que té és un exemplar de la Pepa, la Constitució de Cadis que els conservadors consideren infame. Es fixa que les pàgines del text encriptat van numerades amb lletres, “segurament amb nombres romans, però del tot alterats: VJJ, AWJ”, i que la lletra J es repeteix força, de la qual cosa dedueix que es deu correspondre al número u, la I romana. Després intueix quina pot ser-ne la clau. Ordena l’alfabet damunt la primera frase de l’article més controvertit de la Constitució (el que estableix que la sobirania no emana del rei ni de la divinitat, sinó del poble) i estableix l’equivalència de cada lletra. La frase comença “La soberania”, de manera que L=A, A=B, S=C, O=D... Amb aquestes eines ataca les lletres que encapçalen el full que duu una J solitària al capdamunt —CBIWD WGJEWIBA PF AB JIWWJCJVJDI— i n’extreu un missatge més o menys entenedor, malgrat les W: EL SANWO WRIBWNAL DE LA INWWISICION... L’ús dels mecanismes criptogràfics no va gaire més enllà, però atraurà als amants de l’enigmística.

dijous, 4 de gener de 2007

Allons enfants

Alonso, en fantàstica traducció del francès al “català matisadament valencià”, ens acosta l’univers riquíssim de Michel de Montaigne. De moment, ha sortit el llibre primer dels Assaigs (Proa, 2006), però l’operació inclou també els altres dos. L’obra de Montaigne és una fita literària de primer ordre. De fet, els seus assaigs estableixen la matriu d’una escriptura que fixa les divagacions del pensament. L’assaig és l’escriptura dels exploradors que investiguen, documenten, opinen i argumenten. Montaigne és amè, plenament vigent i absolutament antipedant. La seva escriptura s’acosta a l’hipertext. Relaciona conceptes aparentment allunyats, fa links, copia (citacions) i les enganxa (en el discurs). Llegim-lo: “Comence ordinàriament sense cap pla; la primera idea fa que vinga la segona (...) m’agrada més escriure dues cartes que tancar-ne i plegar-ne una”. Sense Montaigne potser mai no hauríem arribat a Google. Aquesta última frase és pura demagògia de publicista (no confondre publicista amb publicitari), però l’escric a consciència perquè cap lector actual no hauria de tenir por de capbussar-se en la lectura dels Assaigs. Si us agrada llegir diaris us agradarà llegir Montaigne. I això ja no és demagògia. Anem a demostrar-ho. Per exemple, els aficionats als jocs verbals que acostumen a sortir en aquesta secció trobaran grans moments de gaudi. Els recomano que, per anar fent boca, obrin el volum que ara edita Proa pel capítol XLVI “Sobre els noms”, que comença d’una manera ben prometedora: “Per bé que hi haja moltes herbes, tot s’enclou sota el nom d’amanida. Igualment, sota la consideració dels noms, em dispose a fer ací un batibull de diversos elements”. Repassa després algunes històries delicioses amb l’onomàstica d’element central. Per exemple, fa èmfasi en el costum de fer seure els homònims a la mateixa taula i això li permet anar a petar a un episodi gastronòmic francament extraordinari. Resulta que l’emperador romà Septimi Geta feia distribuir el servei dels seus plats segons les inicials dels noms dels menjars. Potser per coqueteria, M. de M. ho exemplifica amb els que comencen per la seva inicial: “així se servien els que començaven per M: mouton, marcassin, merlus, marsouin, i així també d’altres”. Vicent Alonso, traductor atent i amatent amb el lector, hi afegeix una nota esclaridora a peu de pàgina: “He preferit, per raons òbvies, conservar els noms originals el significat dels quals és ‘corder’, ‘senglar jove’, ‘lluç’ i ‘beluga’”. Bon profit.