dijous, 30 de juny del 1994

El roc i el rol

La millor resposta que he sentit en aquest últim mes entre la munió insofrible de reportatges, articles i entrevistes que els mitjans han dedicat als jocs de rol provenia d'un destacat jugador d'escacs. Preguntat sobre si la pràctica habitual dels jocs de rol podia desembocar en una conducta criminal semblant a la dels dos assassins de Madrid, l'escaquista va respondre amb un no rotund. Per il·lustrar la seva negativa va dir que pensar això fóra com creure que un respectat jugador professional d'escacs sortiria al carrer a matar cavalls.
De malalts n'hi ha a totes les famílies. La primera fornada d'aficionats compulsius als mots encreuats, durant els feliços vint, es van haver de sentir barbaritats semblants a les que ara suporten, estoics, els seguidors del rol. Els detractors de la fal·lera del quadret negre anaven sobrats d'arguments. Una ullada als llibres i revistes de l'època ens prevé de tirar la primera pedra. L'any 1927 una assessoria jurídica de Cleveland rebia una mitjana de deu cartes diàries de dones que se sentien abandonades pels seus marits a causa de la seva obsessió pels mots encreuats. Les ofeses esposes inquirien sobre la possibilitat de sol·licitar el divorci per abandó conjugal i volien saber a partir de quantes hores diàries de dedicació als mots encreuats podien considerar-se legalment abandonades.
El 30 de juny d'aquell mateix any Theodore Koerner, de Brooklyn, li va demanar ajut a la seva dona per acabar de resoldre uns mots encreuats. Ella s'hi va negar, al·legant fatiga, i aleshores Koerner li va engegar un tret (sense conseqüències greus) i després es va disparar al cap (amb conseqüències fatals). Un altre cas que figura als annals de la jurisprudència nord-americana és el de la senyora Mara Zaba, de Chicago. La senyora Zaba, que es va fer famosa com "la vídua dels mots encreuats", va ser la primera que va portar el seu marit als tribunals per abandó conjugal. El jutge Sabath li va donar la raó. La sentència obligava el senyor Zaba a limitar la seva dosi d'encreuats a tres problemes diaris i dedicar la resta del temps als seus deures domèstics.
D'altres notícies que hem pogut rescabalar dels feliços anys vint són menys dramàtiques. L'any 25, per exemple, es va convocar un aplec al zoo de Bronx en honor de l'emú, el nyu i la boa, tres dels animals més assidus de les graelles de mots encreuats gràcies a la brevetat dels seus noms. La targeta d'invitació deia que aquestes tres bèsties "jugaven un paper molt important en el quart sector econòmic del país". Per la seva banda, un reverend de Pittsburgh anomenat George F. McElvein va instaurar una nova moda parroquial digna d'un telepredicador. La nit de Nadal de 1926 els astorats fidels van trobar una enorme pissarra a l'altar amb una graella de mots encreuats. El reverend, abans del sermó, els va repartir impertèrrit un full amb les definicions. Tots els mots provenien del Llibre dels Proverbis. La joiosa comunitat parroquial va completar la graella col·lectivament en menys d'un quart d'hora, i aleshores el pare McElvein va bastir el seu sermó nadalenc a partir de les solucions.
Amb uns antecedents com aquests, el millor que podem fer és deixar tranquils els jugadors de rol i dedicar-nos a la travessa hípica amb el campió escaquista. Ja ho va dir Jesucrist quan la gent criticava la flaca de Maria Magdalena per un cert tipus de jocs. Qui estigui net de culpa, que tiri el primer roc.

dijous, 23 de juny del 1994

Roba estesa

Un dels jocs de tauler més imprevisibles és l'Scrabble. El gran joc de les paraules encreuades convida a combinar 7 lletres en un tauler que emula els mots encreuats. Hi ha Scrabble en molts idiomes, català inclòs (Borràs, 1990). Les federacions amb més clubs associats són l'anglòfona i la francòfona. Als Estats Units, el bressol d'aquest joc addictiu, s'organitzen milers de competicions oficials, algunes en escenaris tan pintorescos com un creuer de plaer. L'últim butlletí de la National Scrabble Association (107, maig 1994) , editat amb l'aquiescència del fabricant Milton Bradley, conté una notícia ben inquietant: "Els mots ofensius seran aviat inacceptables en les competicions oficials d'Scrabble".
És l'allargada ombra del puritanisme puixant que mai no reposa. Resulta que els responsables de la difusió de l'Scrabble han decidit atendre les queixes d'alguns sectors que consideren ofensives moltes de les paraules que recull el diccionari canònic dels àrbitres —Official Scrabble Players Dictionary, 2nd Ed (OSPD2)—. Milton Bradley anuncia que aviat publicarà una llista dels mots prohibits i assegura que la tercera edició de l'OSPD ja serà políticament correcta. Els arguments esgrimits pel director executiu de la NSA —un tal John D. Williams, Jr.— són terribles. Primer es fa el progre. Diu que sovint pateix en veure com un jugador col·loca al tauler un apel·latiu que ofén clarament un adversari per qüestions sexistes, religioses o ètniques. És la cansosa croada descafeïnadora dels PCs. La pera. Després, el tal Williams treu la cavalleria del màrketing i revela que un percentatge creixent d'usuaris són nens i que les associacions de pares no veuen amb bons ulls que les criatures puguin posar qualsevol cosa en un tauler amb l'excusa del joc. Williams acaba dient que la funció de la NSA és aconseguir que el màxim nombre de gent acabi jugant a l'Scrabble. La pela.
Els nombrosos opositors a aquesta Lliga del Bon Mot fan servir arguments d'una contundència similar. Lluny d'esgrimir motius ideològics, es preocupen per la incidència negativa que aquestes mesures tindran en les seves puntuacions. Ludòpates com són, es mostren reticents a eliminar possibilitats de fer jugada. La seva posició sembla més enraonada. A veure qui és el maco que li diu a un jugador compulsiu que després de molts esforços ha descobert una combinació guanyadora amb les set lletres del seu faristol que aquell mot, tot i existir, no és vàl·lid per raons morals! Tothom qui hagi fet mai una partida d'Scrabble se'n farà creus.
Sigui com sigui, sembla clar que alguns nord-americans enyoren McCarthy. La polèmica sobre l'obscenitat i els límits de l'art que va provocar l'obra del fotògraf Robert Mapplethorpe tindrà ben aviat una modesta versió en el món de l'Scrabble. Sortosament, per aquí bufen uns altres vents. De moment. El proper 29 de juny se celebra al bar Queimada de Barcelona (Dos de Maig, 270) el play-off final del II Campionat de Lliga d'Scrabble en català, i el diumenge 3 de juliol, en el marc de la Festa Major d'El Masnou, es presenta en societat un club local d'Scrabble que organitza una competició d'un dia per celebrar la seva constitució. Em consta que en tots dos casos, totes les paraules del nou DLC són admeses. Incloses jugades guanyadores com potegeu, caracul, follaré o brevipenne. És clar que bueno, censaré, barco, fel·lareu o pájaro seran zeros. Mai no es pot tenir tot.

dijous, 16 de juny del 1994

Temps de cronogrames

Una de les sorpreses més inesperades amb què topen els nouvinguts al món de l'enigmística són els cronogrames. Després de la fascinació inicial pels palíndroms (frases cap-i-cues com ara "tira'm anís a la sina, marit") o els anagrames (transposicions amb sentit, com ara "Roldán=ladrón"), el neòfit redescobreix els nombres romans en un mecanisme senzill que el transporta als escenaris dels grans pèplums del cinema. El cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en un mot o una frase mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes. Des d'aquesta secció hem reproduït en diverses ocasions els exemples més coneguts de cronograma. Molts lectors ens han enviat mots i frases de valor variable, fins al punt d'especialitzar-se en els diversos àmbits que avui recollim monogràficament.
La toponímia n'és el primer. Val a dir que en l'apartat geogràfic dels cronogrames perfectes, l'exemple clàssic —Vic (106)— va ser superat amb contundència per una desconeguda ciutat del nord d'Alemanya anomenada Midlum (2556) que Josep Maria Fortià (Celrà) rescabalà de l'oblit cartogràfic per situar-la al capdamunt del rànking. Des de llavors regna en l'olimp dels cronogrames, intocable. En canvi, el món dels cronogrames geogràfics "open" ha viscut una competència ferotge.
El pertinaç Alfons Saumell (bcn) ens ha tramès un interessant tour turístic per tota la península ibèrica. Així, comença per agermanar sis poblacions que computen 2000 gràcies a una parella de emes: Montmany i Montmajor (Barcelona), Matamargós (Lleida), Mumayor (Oviedo), Tamame (Zamora) i Fombermeja (Oviedo); en la franja cinc-cents recull Momediano (Burgos, 2501) i Valdemimbre (Zamora, 2556); en la franja sis-cents Comadoms (Barcelona, 2600), Campomojado (Oviedo, 2600) i Villamaderme (Àlaba, 2606). Finalment, Saumell abandona la península ibèrica i aconsegueix assaltar el tram 3000. L'esgarrapa només amb un volcà nicaragüenc anomenat Motomombo (3000) i amb la vila francesa de Maromme (3000). Tanmateix, el rècord "open" l'estableix al Marroc, amb una vila de nom pietós transliterada com Mohammedia (3501).
Un segon àmbit explorat a bastament el constitueixen els cronogrames onomàstics. Bandejats els "open", Rosa Cura (bcn) n'havia trobat dos de perfectes: Iu (6) i Lluc (205). Josep Abellan (bcn) puja el llistó amb un hipocorístic anglo-saxó associat a la novel·la negra: Jim (1002). El campió Saumell (bcn) assalta l'olimp onomàstic amb una tripleta extreta del consultadíssim Diccionari de noms de persona de Josep Maria Albaigès (Edicions 62): Milvi (1057), Muci (1106) i Dulcidi (1157). La banda femenina també rep dues noves capdavanteres: Llum (1105) i l'heroïna hipocorística de Puccini: Mimí (2002).
El tercer àmbit és una variant del segon. Molts lectors ens han tramès noms de personatges populars de valor divers, des de Michael Laudrup (1711) a Romário de Sousa (1006). El rei dels cronogrames perfectes ha resultat ser, de forma indiscutible, el general romà Lluci Mummi (3212). L'univers "open" resulta més competit. Marta Collell (Cornellà) posa en joc l'actriu anglesa Emma Thompson (3000); Saumell (bcn) aposta per un historiador alemany que aconseguí el Nobel de Literatura de 1902: Theodor Mommsen (3500); Abellan (bcn) triomfa amb l'actor Malcolm McDowell (3910, agafant la doble ve baixa per dues ves). Si us van aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 9 de juny del 1994

Autors mimats

Una de les motivacions de qui s'enfronta a l'escriptura és la recerca de l'altre. Alguns crítics literaris i no pocs descriptors d'escriptors han bastit al voltant d'aquest fenomen el seu discurs analític sobre la literatura que ens ha anat deparant el segle. Sovint l'altre habita en nosaltres mateixos, en un d'aquells recòndits mons nous d'aquest món. Com en l'afortunat eslògan, la gràcia rau a descobrir-lo. Bon punt desemmascarats, l'estol d'altres esdevé un paisatge literari més fascinador que el dels huns (sic). El garbuix d'identitats pot produir dues menes d'actituds davant el fet literari: la colonització del jo o la colonització de la tradició. En el primer cas, més solemne i radical, l'autor usa el microscopi per decidir a quines de les seves zones fosques enviarà els exèrcits colonitzadors. Les noves colònies interiors rebran el nom d'heterònims i a la millor acabaran per assolir una veu pròpia i perdurable. És el cas, no cal insistir-hi, de Pessoa.
Els colonitzadors de la tradició, per contra, prefereixen el telescopi al microscopi i els exercicis als exèrcits. És una opció menys arriscada, però no pas més simple. Són esperits jocunds que malfien de la solemnitat. Fan bé. Tothom hauria de saber que els millors lectors de Joan de la Creu al nostre país viuen, des de fa segles, prop de Tiana, en un monestir cartoixà situat al Mons Hilaris. La transcendència mai no ha estat renyida amb la hilaritat. Un dels exercicis més celebrats d'aquests esperits jocunds és la mímesi. Els encanta mimar autors. Augusto Monterroso, per exemple, es va empescar un vell savi retirat a les muntanyes mexicanes i n'escriví les memòries a Lo demás es silencio. Munions de joves filòlegs mexicans han fet des de llavors excursions inútils per localitzar-lo. L'italià Giuseppe Brolli va anar més enllà: "traduí" a l'italià tres relats inèdits de Hemingway que han arribat a constar a la bibliografia essencial del nord-americà, tot i que els textos brollaven exclusivament de la imaginació del tal Brolli.
Entre nosaltres, un dels casos més populars saltà a les pàgines d'aquest diari l'estiu de 1985. Quim Monzó hi va transcriure un presumpte poema inèdit de Carles Riba que indignà nyicris i ribians: "¿Recordes, Clementina, aquell oreig/ que removia de Venus el parrús/ i enravenà del tot el que difús/ llanguia a l'entrecuix en estiueig?/ Recordo encara la remor i l'estrany pledeig/ dels teus sotsllavis reclamant l'intrús,/ i començava d'espargir confús/ per solcs ubacs son trèmol degoteig./ I ara em demano, esgotat el doll,/ si tu no, ¿quina dea apassionada/ en jo trempar signà el meu capoll?/ No ho trobo al santoral de la Il·liada./ ¿Fores tu qui em féu cridar com foll/ Clementina, collons, quina cardada!?".
Ara és Sergi Pàmies, potser tip de sentir-se dir que mima Monzó, qui ha tret el telescopi. En un suplement d'aquest Sant Jordi, Pàmies mimava quatre patums enterrades de la nostra literatura. Els seus exercicis, a diferència dels de Monterroso, Brolli o Monzó, eren a cara descoberta. Textos breus sobre la parafernàlia de Sant Jordi a la manera de Josep Pla ("Teoria de la rosa"), J.V. Foix ("Crònica de l'aldarull"), Salvador Espriu ("La diada paralítica") i Mercè Rodoreda ("Abril trencat"). Val a dir que eren exercicis brillants, dignes de figurar en un Kempis literari. A partir d'ara, quan algun editor anunciï a bombo i plateret la publicació d'un nou text inèdit de, posem, la Rodoreda, malfiarem. Pàmies hi pot estar al darrere.

dijous, 2 de juny del 1994

Parrussos

Ben aviat, farà anys la divina Lolita que Vladimir Nabòkov engendrà per a gran escàndol de la societat literària. Quaranta, ja. El genial novel·lista rus és un d'aquells autors que sostenen una relació apassionada amb la matèria primera de les seves obres. Malgrat l'exili lingüístic a què va decidir sotmetre la seva prosa —del rus a l'anglès—, Nabòkov sempre va lluitar per instal·lar els seus textos en la zona fronterera del sentit. La novel·la és plena de picades d'ullet lingüístiques que han fet anar de corcoll a la munió de traductors que han vessat Lolita a les seves llengües.
Potser el fragment més críptic és el que conté les malèvoles pistes que el raptor de Lolita va deixant pel reguitzell de motels que tatxonen la seva fugida. Humbert Humbert els resseguirà com un perdiguer, i anirà trobant els pseudònims sagnants amb què el seu rival s'hi registrava. Tot un joc de referències sagnants per a un pobre professor de literatura: les novel·les detectivesques (Arse Lupin), Coleridge (A. Persona, Porlock, Anglaterra), Molière (D. Orgon, Elmira, N.Y.), Freud (Dr. Kitzler, Edyx, Miss). Els criptogrames del raptor abasten també les referències privades més doloroses. Així, en un motel signa "Ted Hunter, Cane, N.H." i el padrastre obsedit hi descobreix un anagrama de "Enchanted Hunted", el motel on va tenir relacions amb Lolita per primera vegada. També "Harold Haze, Tombstone, Arizona" rebla el destí del pare carnal de Lolita, mort i enterrat a la seva tomba des de fa una pila d'anys.
En la seva frenètica recerca, Humbert Humbert també descobreix una llarga carta que el raptor de Lolita havia enviat a la menor just abans de la desaparició. El padrastre enamorat la rellegeix dues vegades sense adonar-se d'un detall que cap lector atent no passa per alt: "Com era d'esperar, el pobre Poeta es va trabucar a l'escena III, en arribar a aquell galimaties en francès. Te'n recordes? Ne manque pas de dire à ton amant, Chimène, comme le lac est beau, car il faut qu'il t'y mène. Déu n'hi do! Qu'il t'y... Quin embarbussament! Bé, sigues bona, Lolita. Petons del teu Poeta i records al governador..." La malèvola mà de Claire Quilty s'oculta rera aquest text. El dramaturg és el culpable —Quilty és, a més, parònim de guilty— de la desaparició de la menor.
Finalment, quan Humbert Humbert es disposa a matar el pervers dramaturg que li va arrabassar la dolça fillastra deixa anar un estrany hendecasíl·lab en francès que ha causat l'estupefacció de molts lectors. Humbert diu "Réveillez-vous, Laqueue, il est temps de mourir!". El críptic rebateig de Claire Quilty com "Laqueue" és la clau de l'enigma. El professor Carl L. Proffer, en el seu estudi Keys to Lolita , ha desxifrat l'embull tirant mà de l'argot francès. Resulta que "la queue" —la cua— es refereix al membre viril i el contundent "mourir" a l'ejaculació. De manera que el vers esdevé una al·legoria obscena que condensa, en el ritme clàssic d'un hendecasíl·lab, la premonició del crim que Humbert és a punt de cometre i el mòbil per a un acte tan atroç (que Quilty ha posseït Lolita).
Les relacions que Nabòkov mantenia amb el llenguatge es palesen en una divertida obra de tall autobiogràfic anomenada Speak, Memory (1966) Hi descobrim, sense el més mínim espai per a la sorpresa, que el novel·lista rus que caçava papallones fou el primer creador de mots encreuats en idioma rus, l'any 1923, en un diari que editava la comunitat russòfona de Berlín.