dijous, 29 de desembre del 1994

Kuznetsov l'onomàntic

L'onomància és, sense cap discussió, l'especialitat ocultista preferida dels enigmistes. Consisteix a endevinar la sort o la desgràcia que viurà algú en el futur només tenint en compte el seu nom. La decapitació Nomen, omen —un nom és una profecia— defineix clarament l'esperit d'aquests simpàtics onomàntics (res a veure amb els amants de la musa nipona de John Lennon). Malauradament, les pràctiques ocultistes basades en les atzaroses llistes del registre civil no acaben de merèixer l'aprovació de ningú. Què dir davant flagrants revenges en forma de nom, com ara Maria de les Angústies, Hermenegild o Maria Dolors? Quins recursos li queden a l'onomàntic seriós davant el fervor falangista que fa proliferar els Joseantonios entre els components d'una certa generació d'espanyols (acomboiats ara per un bon nombre de Josep Antonis)? Com valorar d'aquí a vint anys la presència massiva de Ferrans entre els fills dels addictes al Poble Nou? A més, els fenomens de bateig massiu en honor a un líder no sempre prenen una persona per referència. A la Itàlia feixista, un bon nombre de fidels mussolinians van anomenar Roberto els seus primogènits en honor acrònim a l'eix ROma-BER lín-TÒquio.
Ja es veu que l'onomància no va enlloc. En canvi la cognomància —neologisme enigmístic— podria tenir un futur més esplendorós. A Itàlia acaba de sortir un fantàstic llibret que relaciona els cognoms de la gent amb la seva professió. S'anomena Mal cognome mezzo gaudio, stupidario dei cognomi italiani d'Antonio Di Stefano (Mondadori, 1994). Sembla que el seu autor —que no surt al "Força Barça"— ha buidat les guies telefòniques italianes a la recerca de dietistes anomenats Mangione, dentistes Senzamici, oculistes guenyos que cognomen Guercino o esteticistes que llueixen al seu rètol un cognom tan adequat per a la professió com Lo Brutto. Aviat analitzarem les troballes d'aquest cognomàntic Di Stefano. De fet, més d'una vegada aquestes mateixes ratlles han estat cognomàntiques sense saber-ho. Com per exemple quan parlàvem d'una model catalana anomenada Colet Petit o d'un famós metge madrileny que lluïa un fantàstic rètol a la porta. "Doctor Tocón: Ginecología".
Però la cognomància també pot agafar una volada poliglota. Sembla ser que, almenys a Occident, els cognoms són un invent medieval per distingir els joans, joseps i ases que vivien a totes les cases, tot i que alguns d'aquests cognoms han acabat sent més populars que la majoria dels noms de pila. La qüestió és que els cognoms que provenen d'una professió antiga —com ara Fuster, Forner, Ferrer o Teixidor i no pas electricista, informàtic o dissenyador— són els més estesos en moltes llengües occidentals. D'aquesta mena de poliglotisme cognomàntic en surten casos realment màgics. Si agafem el jugador del Barça Albert Ferrer, per exemple, veurem que el seu cognom és un dels més presents en el panorama internacional. A més, tots els seus equivalents fan olor de futbol: Herrero en espanyol, Ferreiro en portuguès, Ferrero en italià, Smith en anglès, Schmidt en alemany, Laforge en francès o Kóvacs en hongarès. Però, més enllà de les fàcils comparances, el jove lateral blaugrana s'ha enfrontat aquesta temporada a dos ignots rivals bessons: el jugador del Galatasaray Haddad (ferrer en àrab) i el jugador de l'Espanyol Kuznetsov (ferrer en rus).

dijous, 22 de desembre del 1994

Sinagogues miraculoses

Són mots pentavocàlics tots aquells que contenen només cinc vocals —i totes diferents—, com aquestes miraculoses sinagogues que avui presideixen la nostra secció. En els últims temps hem analitzat 48 de les 120 possibles combinacions pentavocàliques. Avui ens les havem amb la tercera sèrie, composta pels quintets encapçalats per I. El AEIOU més buscat és aquell que conté les cinc vocals en ordre alfabètic. En català F. Serra (Badalona) proposà "faceciòfug" (qui defuig les facècies) i també el terme botànic "transpeciòlul" (pecíol d'un folíol en posició trans) i J. Ferret (BCN) hi afegí híbrids nacional-geogràfics com ara "armenio-rus" o "armenio-turc". Ara A. Saumell (BCN) se suma al rànquing amb un concloent "paremiòfug" (qui defuig els refranys).
El text I-pentavocàlic sembla extret del diari d'un explorador àrtic: "No és pas el Minoutaure (IOAUE) sinó milers de sinagogues (IAOUE) miraculoses (IAUOE) el que hi ha a la ciutat inconeguda (IOEUA). En aquesta perillosa travessia per la niquelosa (IUEOA) regió circumboreal (IUOEA) a la recerca de les infortunades (IOUAE) incubadores (IUAOE) dels secrets cabalístics m'acompanya una bielorussa (IEOUA) impetuosa (IEUOA). Sovint dec resultar massa inafectuós (IAEUO), però és que ja cinquantejo (IUAEO). Només criaturejo (IAUEO) quan hi interactuo (IEAUO). Llavors la situació esdevé incestuosa (IEUOA) i em sento un maleït indocumentat (IOUEA) per culpa del meu inquiet hierofal·lus (IEOAU). Oi que no n'informareu (IOAEU) l'autoritat? Em resultaria molt vituperador (IUEAO) i del tot insuportable (IUOAE). El rei restarà prou content si passeu per sobre l'afer de la bielorussa (IEOUA) i només giravolteu (IAOEU) per les meves troballes de sinagogues (IAOUE) miraculoses (IAUOE). Digueu-li que he descobert el microenclau (IOEAU) de l'infeudador (IEUAO) i podreu fer-ne un cinema-fòrum (IEAOU)". Els mots pentavocàlics que conformen aquestes combinacions han estat subministrats pels lectors Rosa Cura, Joan Barceló, Jep Ferret, Ramon Giné, Dídac Palañà i Neus Robusté. La vida del faedor de pentavocàlics és tan dura que encara no ens ha arribat cap combinació acceptable en IAEOU.
Enguany se celebra el 300 aniversari del naixement del filòsof François Marie Arouet, més conegut pel seu nom de ploma: Voltaire. La curiositat inabastable del filòsof il·lustrat el va transformar en un enginyós aficionat a les facècies. Tots els manuals d'enigmística recullen un episodi criptogràfic del filòsof a la cort de Frederic el Gran. Voltaire hi fou acollit l'any 1750 i s'hi va estar fins que una llarga pugna amb l'Acadèmia de Berlin el va empènyer a publicar en 1753 la virulenta sàtira Diatribe du docteur Akakia. Es diu que Frederic el Gran va convidar el filòsof a un banquet amb una invitació que feia: À 6 heures P/A á 6/100 (À six heures à super à Sans-souci). Educat i faceciòfil com era, Voltaire va respondre amb un missatge lacònic i contundent: Ja (J'ai grand a-petit).
Voltaire és el responsable de moltes altres creacions enigmístiques. Com per exemple, aquesta deliciosa devinette : "Cinq voyelles, une consonne,/ en Français, composen mon nom,/ et je porte, sur ma personne/ de quoi l'ecrire sans crayon. " La resposta a aquesta endevinalla és un O-pentavocàlic francès com els que analitzarem, en català, d'aquí a un mes. Envieu els vostres O-pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 15 de desembre del 1994

Que cou?

Això dels llibres de text és una tautologia, i la gent que estudia la duu sota el braç. Per més exemplars que es venguin del Pasta Gansa —el divertit recull de guionets patrocinat per Mikimoto (Quaderns Crema, 1994)—, l'invent mai no arribarà a la categoria de llibre més rebregat de l'any entre els vilipendiats estudiants de COU. Aquestes criatures dolcíssimes reserven els rebrecs i les rebregades per als materials impresos de caracter compulsiu. Com per exemple els anomenats llibres de text. I no és que el Pasta Gansa no contingui textos (i àdhuc testos), sinó que figura que hi ha llibres els textos dels quals han de ser memoritzats i/o treballats en el decurs d'un curs, per exemple d'orientació universitària.
No és habitual trobar ressenyes d'aquesta mena de totxos en mitjans no especialitzats. Però el manual de Llengua de l'editorial Teide que des d'aquest setembre traginen més de 15.000 estudiants catalans de COU s'ho val. Acostumats, de ben petits, a trobar noms tan ínclits com Lázaro Carreter o Laín Entralgo a les cobertes dels nostres manuals de la seva llengua, ens congratula que cap dels quatre autors del text —el lingüista Jaume Macià, l'escriptor Josep Francesc Delgado, el crític Pere Marcet i la traductora Anna Maria Muñoz— no pertanyin a cap acadèmia. El llibre demostra que es tracta d'un quartet ben compacte i els recursos esmerçats palesen que tenen molta corda.
Em sap greu si els cou als 15.000 usuaris forçosos del llibre, però la veritat és que el Llengua catalana de COU de Teide es fa llegir. De fet, els confrares de l'enigmística estem d'enhorabona, perquè mai els estudiants de català havien estat tan ben exposats a les magnificències del joc lingüístic a una edat tan tendra. Des dels singulars exercicis d'homofonia (suposa/s'ho posa/s'oposa, insults/insuls, evocar/abocar...), a l'enriquidora pràctica amfibològica (Ja heu vist la mona —pasqual, estètica, etílica o zoològica— del porter? ), passant per tota mena de jocs de mots. Per treballar la polisèmia i les seves variants, els autors inventen interessants calamburs i en recuperen d'històrics. Així, "Van travessar una selva verge prenyada de dificultats" els demostra la poca fiabilitat de la monosèmia, i la reproducció d'un verset publicat al Brusi en ocasió d'una nit etílica de la reina Maria Cristina (mare d'Alfons XIII), parafrasseja l'enginyós Quevedo d'entre el clavell i la rosa "su majestad es-coja": "La reina al sopar del Ritz/ no duia mantell ni corona/ però portava una mantellina, /i que n'estava de mona!"
És probable que algun dels usuaris d'aquest magnífic totxo, tan rigorós i encertat des de tots els punts de vista, arribi a escriure textos inspiradament hilarants com els dels assalariats de Mikimoto. A més, l'elaboració de textos ad hoc. fa que aquest "llibre de text" no sigui tautològic. Mentre Lázaro Carreter tirava mà de l'eterna transvestida Fernán Caballero, el quartet de corda Teide presenta textos propis o n'encarrega a gent propera —com ara la poeta Hermínia Mas— per tal d'adequar teoria i praxi. D'entre tots, n'hi ha un d'Anna Maria Muñoz que sobresurt per mèrits propis. És un poema que comença: "Una estrella brilla sobre la mar serena./ Un poeta bilingüe medita: «Crearé una oda, una balada»./ La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible./ El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma". El poema, intitulat "La «musa» del poeta" i de 19 versos, reprén una tradició barroca de lectura bilingüe. Llegiu-lo en la nostra llengua i en la del país veí: ¿creieu que el publicaria un aferrissat defensor del bilingüisme com l'ABC?

dijous, 8 de desembre del 1994

Militància

En els bulliciosos setanta el galàctic Jaume Sisa va dir que l'ús del català no es normalitzaria fins que no tinguéssim policia i pornografia. L'absència de l'exèrcit en la reivindicació catalanista del cantant s'explica pel context floral de la dècada. Allò tan bonic del "fes l'amor i no la guerra". Entre els seixanta i els primers setanta es va gastar tant la paraula amor que, vint anys després, ningú no gosa pronunciar-la. Ara Sisa ha après de solfa a Madrid, la pornografia manté un poliglotisme gens preocupant i la propagació dels mossos encara va sobre rodes. Com que seguim sense exèrcit, els pobres traductors de pel·lis i sèries bèl·liques, generalment nord-americanes, han hagut de fer esforços d'imaginació prodigiosos. A més, un percentatge molt elevat dels professionals de la traducció són dones o inútils o objectors de consciència, de manera que el coneixement directe d'una realitat que no recullen els diccionaris és més aviat pobre. De mica en mica, traducció rera traducció, han anat creant un exèrcit català virtual que funciona per pantalla fins al punt de deixar-nos veure "La batalla de Midway" sabent en tot moment qui mana qui.
El servei lingüístic del departament de Producció Aliena de Televisió de Catalunya acaba d'editar un interessantVocabulari militar anglès-català compilat per Martí Garcia-Ripoll. El document, d'ús intern, recull les equivalències entre les graduacions dels exèrcits britànic, nord-americà i virtual-català de Terra, Mar i Aire. Descobrim, així, que un "major" anglo-saxó seria comandant al nostre exèrcit o que el quart en l'escalafó de la Marina es faria dir comodor.
La jerarquia de la Marina és la més interessant. Hi ha tres menes de capitans: de navili, de fragata i de corbeta. Per sobre d'ells plana el comodor, un paio impagable que cau bé pel nom. Ens l'imaginem ajagut al club d'oficials en una hamaca de fil amb una caipirinha a la mà. Només mourà el cul si rep ordres de l'almirallat. I just aquí, a la cúpula, és on trobem la causa última dels tradicionals motins. L'almirall és seguit per un vice-almirall (que imaginem favorable) i per un contraalmirall (la mare de tots els motins). Però la cosa no acaba aquí. A la part baixa de la piràmide, només per damunt del mariner, s'erigeix la conspiradora figura del contramestre.
En els exèrcits de Terra i de l'Aire, els catalans optem per l'alternativa britànica a l'hora d'establir la jerarquia. La cúpula americana l'ocupa un general. En el cas britànic (i ara català) l'anxaneta que corona el castell s'anomena mariscal —marshall— i els seus somnis són ordres per a tots els generals. Cal suposar que un mariscalíssim s'imposaria olímpicament a qualsevol generalíssim.
A banda de les graduacions, el Vocabulari militar anglès-català recull les frases militars que encara no han estat incorporades al llenguatge esportiu. Les barracks es dignifiquen per esdevenir casernes. Els soldats es posen ferms. L'army és l'exèrcit (una nota entre parèntesi recomana de no dir mai "armada", tal vegada en record del malastruc 23F) i un war memorial és un "monument als Caiguts" de ressons obvis. L'experiència personal d'algun lingüista que devia fer la mili es palesa en l'equivalència proposada per ranker : "xusquero".
El vocabulari es completa amb un útil recull d'abreviatures militars i amb una perla acrònima: el codi alfabètic internacional que s'usa en el món de les telecomunicacions militars i civils. Heu llegit la secció de Echo, November, India, Golf, Mike, India, Sierra, Tango, India, Charlie, Alfa del Alfa, Victor, Uniform, India del Oktoeight del Unaone-unaone del Novenine-Kartefour.

dijous, 1 de desembre del 1994

Basques basques

Fa 25 anys un egregi lingüista català anomenat A. Griera va publicar un extens vocabulari basc per demostrar la seva revolucionària tesi sobre l'origen de l'èuscar: el basc prové del llatí. Precedides per una cita deliciosa —Qui més hi sàpigui/ que més hi digui—, les 1111 pàgines de Griera comencen corominejant ufanoses i ben aviat esdevenen al·lucinants telegrames. D'entrada, dues especulacions exemplars: "Aaide: Pariente" i "Aalkatu: Avergonzarse". Del parent basc comenta "La ausencia de la h hace sospechar en (sic) la desaparición de una consonante, posiblemente una P. Si se tiene en cuenta que PATRE ha evolucionado a paire en provenzal (...) es probable que ahaide proceda de un PARENTE con la pérdida de la N y con la evolución de T a d". Pel que fa a l'avergonyiment, Griera aventura "Aalke podría ser un derivado de CUNICULU. (...) La desaparición de la N y la evolución de la I a e pueden explicar aalke (el cony) que, del significado de «verenda de la mujer» pasó a significar vergüenza".
Sense cap mena de vergonya, el tal Griera escriu el significat castellà de milers de paraules basques i hi afegeix un suposat origen llatí (o català) quan en troba algun que encaixa. Els comentaris de Griera supuren un cientifisme exemplar. Així, a l'entrada "Poker: Eructo" es limita a escriure "es un boquer ", a "Katamalo: Máscara" afirma que "es un gatamaula " o a "Elera: Empuje de un animal" fa un comentari digne de Fallera Major: "Es la fal·lera ". Les hipòtesis etimològiques de Griera són de natura ben diversa, però destaquen les fetes d'oïda ("Amaordo: Madrastra. Es la AMMA borda "; "Arrazadura: Pasión. Deriva de abrasadura "). Sovint, l'homofonia evocada per Griera frega el rodolí infantil. D'una fórmula de cortesia —Mantxut— en diu "Es el «bon jour»", mentre que fixa l'origen de misantrop —Berrestemio— en el mot castellà "abstemio ".
Algunes de les seves equacions etimològiques contenen elements poliglotes. Així, deriva l'oreneta —Egabera— de "ala+BELLA"; la gallina —Putiña— "de PULLU+-INU"; l'avortament —Illor— d'un "FILIU+MORTUU" i la menstruació —Illodol— "de LUNA+dol (DOLOR)". D'altres són simplement incomprensibles (Apo: Pezuña. Deriva de AQUA; comp. catalán aiguarols ), patilleres (Dilinga: Holgazán. Es un gandul con metátesis), moralistes (Lelogura: Gusto por la fama. Es la locura ) o deliciosament impossibles (Gal: Cencerro. Deriva de LACUCU).
Però fins i tot el gran Griera dubta. Dubta del xai —Arkatze— (Deriva de "porcassa"?), dubta del cul —Purdi— (Puede derivar de mierdo ?) i també dubta per complet —Oni—(Es un omni?). La història va plena d'injustícies. Com és que mai no van fer membre de la RAE el pobre llàtzer que volia demostrar que als bascos no els hauria calgut romanitzar-se perquè, de fet, més de mil anys enrera ja parlaven un vernacle romànic?

dijous, 24 de novembre del 1994

Un tal Griera a Ajuria Enea

Els esforços titànics més entranyables són aquells que es fan en una direcció rotundament equivocada. Mai no ens cansarem de reivindicar les imaginatives versions que Horapol·lo inventa de l'escriptura jeroglífica egípcia molts segles abans de l'èxit del repel·lent Champollion o la tesi que Joan Coromines defensa sobre l'origen etimològic de la marca comercial "xiruca" (vegeu el volum IX del seu Diccionari... )
L'ínclit A. Griera és un d'aquests gegants de l'error cras. L'any 1960 l'Instituto Internacional de Cultura Románica de la Excma. Diputación provincial de Barcelona integrado al Patronato Menéndez y Pelayo del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (uf!) li publica a l'Abadia de Sant Cugat del Vallès un extens vocabulari basc de dos volums que duu per subtítol un agosarat parèntesi: (Ensayo de una interpretación de la lengua vasca). La tesi de la magna obra de Griera és digna de figurar en els temes de debat a la taula d'Ajuria Enea: la llengua èuscar prové del llatí. Com l'espanyol i el català. En cap cas es tracta d'una llengua revelada i enigmàtica. És una mera cosina una mica dislèxica, tal vegada il·legítima.
El tal Griera és un autèntic crac. En un pròleg de només 20 pàgines digne de figurar a la revista mensual Caprabo, ventila amb contundència les possibles oposicions a la seva tesi. Esmenta una corrua d'eminents filòlegs —entre els quals Caro Baroja o el seu mestre Menéndez Pidal—que han dedicat a l'estudi del basc investigacions extraordinàries i afirma que tots han deixat sense resoldre el problema del basc. En Griera, però, no pensa ensopegar en la mateixa pedra que tots els seus predecessors. Aposta per les noves tendències: "para buscar una interpretación de la lengua vasca, he prescindido de todos los estudios e investigacions hechas sobre esta lengua; también he hecho caso omiso de todos los tratados gramaticales. (...) Para mi empresa me he servido únicamente del Diccionario vasco-español-francés, de Don Resurrección Mª de Azkue (1906)". L'eximi Griera escomet el problema basc amb les mans a les butxaques i la barbeta ben alta —"como el joven David, equipado solamente con mi bagaje de romanista"—. Ja en el pròleg els seus esforços agafen un to èpic impagable.
Podem sentir els seus grinyols de joia quan descobreix que colom es diu TXOLOMA. SARO (nit) li sona a "sera" i SAGUARRATO (rat-penat) a "rata caeca". En una arrencada deliciosament delirant afirma que un dels noms que rep la Marededéu en basc —MIMACARO— és una abreviació de "mi madre cara", la mateixa expressió que, sempre segons el gran Griera, dóna nom a la famosa "Virgen Macarena" de Sevilla. Una altra bona dosi de surrealisme apareix quan rebusca l'origen llatí del crit de guerra del seguidors de la Real Societat, els numerals bascos: 1-BAT de "palu", 2-BI de "bis", 3-IRU de "trinu", 4-LAUR de "labaru", com que 5-BOST no li lliga apel·la a l'origen celta, 6-SEI de "sex", 7-ZASPI de "septem", 8-ZOTSI d'"octo", 9-BEDERATZI el fa venir de l'estranya equació "bat+illu+octo", 10-AMAR d'"amba", 20-OGEI de "viginti" i 100-EHUN de "centum".
La setmana entrant ens endinsarem en les procel·loses 1111 pàgines de què consta el vocabulari basc més estimulant de la història.

dijous, 17 de novembre del 1994

La ventríloqua clandestina

Fa un mes vam confegir una columna que contenia les 24 combinacions possibles de mots A-pentavocàlics. Avui ens les havem amb la segona sèrie pentavocàlica, composta per 22 quintets encapçalats per E, gràcies a la col·laboració d'uns quants lectors.
En aquest particular llibre de les hores destaca l'eufòrica (EUOIA) desimboltura (EIOUA) amb què la veu esdevé ventríloqua (EIOUA) en la neguitosa (EUIOA) sorollada menorquina (EOUIA) del xerramicòrum (EAIOU) general. L'equació (EUAIO) generativa exclouria (EOUIA) qualsevol precaució (EAUIO) a l'hora de reaprofundir (EAOUI) en la meticulosa (EIUOA) recerca de mots pentavocàlics retroactius, decoratius o pejoratius (EOAIU), tal vegada per por al seu efecte desvirtuador (EIUAO) i refutatori (EUAOI). El faedor de mots pentavocàlics és un embruixador (EUIAO) neuropàtic (EUOAI) que ostenta, preocupadís (EOUAI), una mena de prepositura (EOIUA) laica només apta per a vocalistes. Li resulta molt estimulador (EIUAO) observar com una preciosa corrua de pterosauris menopàusics (EOAUI) s'escampa per la plana dels mots envoltada d'una estol de fòssils beaumontins (EAUOI) i d'hebdo-gripaus (EOIAU) bellugadissos (EUAIO) que només viuran una setmana. El vocalista conspicu amenaça qui s'hi acosta amb males intencions: "si me'ls estaborniu (EAOIU) amb el vostre alè escèptic, us desinfatuo (EIAUO) d'una garrotada i després us enaiguo (EAIUO) fins a la pneumònia (EUOIA)".
La vida del faedor de pentavocàlics és tan dura que encara no ens ha arribat cap combinació acceptable en EIAOU i en EIOAU. D'aquí a un mes analitzarem les 24 combinacions I-pentavocàliques, però mentrestant la ventrilòquia enigmística ens proposa uns versos del poeta Jordi Vintró que enclouen un nou repte molt relacionat amb les vocals: "Vés a mirar, anacrònic xerraire,/ si són camins, o mars, o no són res,/ si savis corcs ruminen exorcismes/ rere un vernís còsmic i verinós,/ encès en sans renecs, en ansiosos/ sarcasmes, cec a xacres i a moscam;/ vés a servir, si creus en reis i reines,/ mirra i encens i cera i cianur:/ així veurem si vénen en carrossa/ ossos i carn, o ànimes només,/ si, nus i crus, ases roncs ens acusen/ —coronació—, i ens menen en un cau/ on cinc censors enxarxen i encarceren/ reus assassins en caixons raconers". Si observeu el poema —extret del recull de Vintró Ludwig (Columna, 1992)— amb els ulls mig clucs, descobrireu que sembla ampliar l'espai d'interliniat. Cap de les lletres que el componen no sobresurt ni per dalt ni per baix. L'autor n'ha exclòs tots els signes gràfics que s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i tots els que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici brutal d'homogeïnitat gràfica.
La constricció dels mots clandestins ha estat força practicada pels orfebres francesos de l'OULIPO. Vintró n'és l'introductor en català. Feu-nos arribar abans de festes les vostres nadales clandestines a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Aquest cop no en parlarem, "n'enraonarem".

dijous, 10 de novembre del 1994

Repòquer

Els primers lipogrames coneguts en la nostra llengua van ser transcrits al setmanari vigatà "La Veu de Montserrat" l'any 1880 sota el títol "Curiositat gran de las cinch vocals". La setmana passada en donàvem totes les dades. La novetat d'aquests lipogrames rau en la seva forma epistolar. L'anònim monjo jerònim del XVIII que els va compondre escriu cinc llargues cartes fictícies, cadascuna de les quals sense una vocal diferent.
La primera, mancada de as, comença així: "Molt Senyor meu: Per lo present, te de entendre, com Silvestre Roger lo jove se es ferit per los peus, lo que he sentit molt per esser los dos condexebles en los estudis, y molt coneguts desde xichs..." El remitent s'estén en prolixes explicacions sobre l'accident del jove Roger dedicades al seu oncle de cognom prou inapropiat, el doctor Benet Gabaldà. La missiva acaba amb data i lloc d'expedició: "De est lloch de Rierells y Octubre en vint y sinch de mil set cents, dos vints, un tres y un. Lo seu volgut Nebot que li diu molts beneficis, Joseph Tersol y Rull, Mestre de llegir y escriurer".
La segona, mancada de es, s'inicia amb una fórmula de cortesia: "Amich caríssim: La mia salut, junt ab la dona, fills y fillas, y la criada, gosam salut, gracias al Altíssim, al qual suplico vos mantingau ab tota la vostra casa y familia, axí com la mia..." Després relata la mort d'un conegut i el subsegüent repartiment dels seus béns entre els hereus. Datada a Mataró, "y Mars als vint, comptant mil, catorsa cinquantas, quaranta, y quatra", la signa "qui vos ama ab tota voluntat: Maciá Paralló, marxant".
La tercera fa figa. Presumptament mancada de os, comença: "Fra Ignasi fill meu: La salut que en esta casa hi há y la den Frexes, es entera, gracias mil á Deu, qui te la dexia tenir mes anys que Matusalem..." Però aviat comencen les relliscades, fins a quatre, tres de les quals difícilment atribuïbles al transcriptor. S'hi escolen "lo Santíssim", "ab los cavalcaduras", "un parell de costellas" i "si pots". L'argenter Miquel Casadevall, "de esta vila de Tarrassa y Maig als divuyt de mil set-cents quaranta y quatre" signa l'únic lipograma fallit de la col·lecció.
La quarta, signada per l'adroguer Andreu Pasqual, presenta la novetat d'eliminar is, is gregues i jotes (I-Y-J). Fa: "Benet germá meu: Després de haver passada tota la carrera de ma anada, baxant de cavall, me doná un home, que no conech, una carta, ab la qual me fan á saber com lo nostre germá, Fr. Mateu, ha professat en la sagrada Orde de la Cartuxa de Montalegre, de lo que men só molt alegrat..." És datada a Mataró, "als 12 de Mars de dessetcents quaranta". Probablement és la més llarga i reeixida. Impecable.
Finalment, la cinquena prescindeix de ves i us (V-U): "Per donarme lo temps lloch y desembarrassat de tots mos negocis, passo á posar la ma á la ploma pera ferte á saber, conforme te prometí, tot lo passat ab mí en la mia anada de Peralada". És el mestre sastre Damiá Molins qui així escriu, en l'estranya grafia de l'època. Les cinc cartes lipogramàtiques constitueixen un ver tresor.

dijous, 3 de novembre del 1994

"La Veu del Montserrat"

En el decurs d'alguna de les seves singulars capbussades en els fons bibliogràfics, el professor Albert Rossich va topar amb el galió vigatà "La Veu del Montserrat". El general Cousteau de la literatura barroca va localitzar un ver tresor enigmístic entre les restes d'aquest buc insígnia de les lletres catalanes que va solcar les agitades aigües de la Renaixença de 1878 a 1902 amb el canonge Jaume Collell i Bancells de capità i passatgers tan eximis com Jacint Verdaguer i Josep Torras i Bages. Es tracta de la transcripció del primer exemple conegut de textos lipogramàtics en la nostra llengua, en la tradició dels pentalipogrames d'absència vocàlica que fins ara havíem recollit en aquesta mateixa secció en llatí, espanyol, anglès i neerlandès.
"La Veu del Montserrat" fou un setmanari vigatà fundat pel Canonge Collell i és punt de referència obligat en la història del periodisme català. El Patronat d'Estudis Osonencs ha publicat recentment una monografia que inclou l'inventari exhaustiu dels seus col·laboradors —"La Veu del Montserrat" (1878-1902), de Miquel S. Salarich, edició a cura de Maria-Mercè Miró; PEO, 1993—. El buidatge pacient d'un quart de segle de vida majoritàriament setmanal treu a la llum noms com els de Marià Aguiló, Valentí Almirall, Antoni Bori i Fontestà, Josep Carner, Miquel Costa i Llobera, Àngel Guimerà, Alphonse de Lamartine, Lleó XIII, Joan Maragall, Apel·les Mestres, Manuel Milà i Fontanals, Frederic Mistral, Enric Prat de la Riba, Joaquim Ruyra o Eduard Toda. La monografia de Salarich evitarà moltes hores d'hemeroteca als estudiosos del dinou.
Els cinc textos lipogramàtics descoberts per Rossich figuren en la llarga llista de col·laboradors anònims de "La Veu del Montserrat" (setmanari popular de Catalunya). Van sortir publicats durant 1880 i es poden trobar a les pàgines 47, 55, 63 i 71 del volum tercer de la col·lecció completa del setmanari, en tots cinc casos abans d'una interessantíssima secció d'esqueles i anuncis que ofereix des de "papel de alquitrán noruego" a paper del "Banch de Previsió y Seguretat", passant per un "ayguardent anissat del Toro" pre-Osborne, pianos "á preu cómodo", màquines Singer sota l'eslògan "¡¡Ja no's cus á má!!" o un "utilíssim aparato que pot evitar tantas desgracias com freqüentment succehexen en campanars, casas de camp, etc" anomenat para-llamps.
Els lipogrames van precedits per l'epígraf "Varietats" i pel títol "Curiositat gran de las cinch vocals". En una crida a peu de pàgina, el transcriptor aventura que aquest "curiós y bastant enginyós entreteniment" el devia compondre un monjo jerònim del XVIII al monestir de la Murtra i assegura que ho copia d'un llibre manuscrit de miscel·lània. Rossich ha identificat el manuscrit —avui el núm. 18 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat— i això li permet suposar que l'anònim transcriptor era el seu propietari ara fa cent anys: l'historiador i eclesiàstic Ramon Corbella, autor, entre d'altres, de Lo Rector de Vallfogona i los seus escrits (1921). La setmana entrant analitzarem els cinc lipogrames.

dijous, 27 d’octubre del 1994

Updike

Un crític nord-americà de la raça estructuralista-perepunyetes anomenat Armstrong ha lloat l'escriptura de John Updike aferrant-se a un joc de paraules que oculta el cognom del novel·lista. Efectivament, up dike es pot prendre en anglès com una exhortació a llevar obstacles. "Així, la prosa d'Updike —escriu l'universitari llepafils, delerós de veure reconegut el seu enginy de saurí— arriba al lector sense cap altra rèmora que el sentiment de desassossec que transporta". La fascinant metodologia crítica del vigorós Armstrong —en anglès, "braç fort"— ens duria a comparar la prosa de Monzó amb les tempestes tropicals, la de Carme Riera amb els perillosos xàfecs que sacsegen cada tardor el país i la de Pi de Cabanyes amb el ruralisme eufòric dels coetanis de Daniel Boone. Per no parlar dels diplomàtics articles de Cònsul o de les estrofes de Marta Pessarrodona.
Tot plegat, una prova més del valor universal de la iniquitat. Sigui com sigui, l'última novel·la de John Updike potser farà baixar el tal Armstrong de la lluna. Brasil, acabada de traduir a l'espanyol per Tusquets, és una prova magnífica de l'atracció que el magmàtic país iberoamericà desperta en els creadors anglo-saxons, més enllà del mar de llàgrimes de cocodril que brolla cada ics segons de la selva minvant de l'Amazonia. Si David Byrne va sorprendre els fanàtics dels caps parlants amb una incursió extravagant en el món de la samba, ara Updike ens sobta amb una novel·la desconcertant en la qual prescindeix dels seus conills d'índia habituals —la classe mitja nord-americana— per submergir-se en unes altres aigües de cobdícia una mica més empantanades.
L'obra de John Updike, però, té tresors ocults d'índole ben diferent a l'or que tants pobres desgraciats busquen delerosament en terres brasileres. En un poema anomenat Capacity el novel·lista nord-americà s'enfila a un autobús —en un homenatge a la tradició oulipista dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau— i elabora un curiós alfabet amb el passatge. El poema, que comença amb la reproducció d'un rètol (Capacity 26 Passengers/ —sign in a bus ), segueix amb una tirallonga alfabètica notable: Affable, bibulous, / corpulent, dull, / eager-to-find-a-seat, / formidable, / garrulous, humorous / icy, jejune , / knockabout, laden- / with-luggage (maroon), / mild-mannered, narrow-necked, / oval-eyed, pert, / querulous, rakish, / seductive, tart, vert- / iginous , willowy , / xanthic (or yellow), / young, zebuesque are my / passengers fellow.
Les vint-i-cinc primeres paraules del poema, sense comptar els mots que van entre parèntesi, componen l'acrònim d'un alfabet ordenat en el qual només hi manca la U. Segons el rètol amb què comença el poema, l'autobús transporta vint-i-sis passatgers, de manera que és el mateix Updike qui enumera el passatge. Naturalment el poeta és la U que falta. Encaixaria el tal Armstrong aquest divertimento d'Updike en la seva sofisticada metodologia antroponímica de l'escriptor llevador d'obstacles? Més li valdria tornar a la lluna.

dijous, 20 d’octubre del 1994

La quinta del pandemònium

Alguns lectors ens han fet arribar col·leccions completes de mots pentavocàlics en les 120 disposicions possibles. Avui hem confegit uns textos amb diversos exemplars dels 24 quintets encapçalats per la A. Però abans, una nova fita. Al ja reconegut "transpeciòlul" (AEIOU) se li afegeixen dos nous pentavocàlics perfectes en català. Jep Ferret (Barcelona) ens convenç de l'acceptabilitat del qualificatiu "armenio-rus" (AEIOU); per la seva banda Francesc Serra (Badalona) reincideix amb un autèntic facetious català. A partir de l'adjectiu "faceciós" (qui fa facècies), improvisa "faceciòfil" (amant de les facècies), "faceciòfob" (qui les odia) i "faceciòfug" (AEIOU- qui s'allunya o fuig de les facècies).
Un faceciòfug (AEIOU), per tant, és un personatge que defuig el caòtic pandemònium (AEOIU) faceciòfil d'una colla de conspiradors incomparables que afirmen viure en un estat permanent d'a-neurosi (AEUOI) però viatgen sempre dalt d'un aerosquí (AEOUI), tant si ha nevat com si no, tot proclamant amb la boca ben plena: "és quan m'afeixugo (AEIUO) que no ho pasteuritzo (AEUIO) gens".
El súmmum del faceciòfug (AEIOU) és tenir dues filles carioques (AIOUE) i haver d'empassar-se, per un mal entès arxidecòrum (AIEOU), els elogis grandiloqüents (AIOUE) amb què les obsequien, vora un aigüerol (AIUEO) plagat d'antineutrons (AIEUO), les facecioses apicultores, avicultores i agricultores (AIUOE) locals, mentre jo el fastiguejo (AIUEO) encara més i vosaltres cabrioleu (AIOEU) xirois.
Per més que badoquegi (AOUEI) com si fos d'Arbeca, el pobre faceciòfug (AEIOU) mai no podrà aconseguir (AOEUI) evitar les harmòniques (AOIUE) prèdiques dels faceciòfils sobre l'aprofundiment (AOUIE) contumaç en l'essència de les mandonguilles mallorquines (AOUIE). Unes filípiques caòtiques (AOIUE) en les quals, com si no us n'adonessiu (AOEIU), sovint hi descobrireu rabdoplèurids (AOEUI), batoïdeus (AOIEU) i d'altres bèsties sorprenents.
Finalment, la manutenció (AUEIO) d'un pobre faceciòfug (AEIOU) sempre ha d'anar a càrrec dels sanguinolents (AUIOE) faceciòfils que el torturen amb les seves bromes. És just i necessari. Si jo anguniejo (AUIEO) dia rera dia un faceciòfug (AEIOU) crònic amb els meus acudits tautomèrics (AUOEI) sobre arquegonis (AUEOI) fins al punt de fer-li perdre la salut, el mínim que puc fer després és vetllar-lo. La responsabilitat és incontestable. De fet, en totes les morts per excés de facècies que conec, les autòpsies (AUOIE) han revelat d'una manera contundent la causa de la desgràcia.
Els mots pentavocàlics que conformen aquestes 24 combinacions encapçalades per la A han estat subministrats pels lectors Rosa Cura, Diana Dénia, Jep Ferret, Ramon Giné, Dídac Palañà, Neus Robusté, Alfons Saumell i Francesc Serra. Properament analitzarem les 24 combinacions que comencen amb E. Envieu els vostres E-pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 13 d’octubre del 1994

Reclams

Algunes atraccions turístiques conformen un autèntic catàleg de rareses. El turista convencional, fart de visitar catedrals gòtiques, castells medievals i pinacoteques d'art contemporani, desitja emocions cada cop més fortes. Museus de curiositats marineres amb peixos que mengen d'una cullera i beuen d'un porró, com la carpa Juanita de Vilanova i la Geltrú; esglésies fetes amb ferralla per presoners de guerra com la de Kirkwall, a les escoceses illes Orcades o cases construïdes exclusivament amb ampolles buides com la de l'illa Vancouver, al Canadà. L'enigmística, en aquest ram dels reclams turístics, també hi pot jugar el seu paper.
A l'església asturiana de San Salvador hi ha una pedra sepulcral prou curiosa. Presenta una inscripció relativa al príncep Silo, que fou qui la va fer construir. La inscripció és un rectangle de dinou lletres horitzontals per quinze verticals i el centre just és una S. La ratlla horitzontal central fa ECNIRPOLISILOPRINCE i la vertical NIRPOLISILOPRIN. És senzill muntar aquesta creu a partir de l'eix central de la S i després completar el rectangle adequadament en la doble simetria. Aleshores, partint de la S central apareix, igual com a l'església de San Salvador, la inscripció SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45.670 maneres diferents. L'ínclit escultor Josep Maria Subirachs, sempre amatent a les qüestions esotèriques, ha confegit un criptograma numèric 4x4 a la façana de la Passió de la Sagrada Família, just al costat del «Bes de Judes». Subirachs va fer el seu quadrat (1-14-14-4/ 11-7-6-9/ 8-10-10-5/ 13-2-3-15) perquè les xifres, sumades en qualsevol direcció de 88 maneres diferents, sempre donessin 33. Però l'anàlisi d'un simple ordinador ha engrandit la glòria de l'artista. Resulta que hi ha 310 combinacions en el seu quadrat que sumen 33. Els turistes japonesos ja han començat a immortalitzar-ho.
David Crystal, a la seva magnífica Cambridge Encyclopedia of Language (1987) recentment adaptada a l'espanyol per Taurus, diu que un topònim de longitud inusual acostuma a ser un bon reclam turístic. Crystal explica que l'any 1984 una petita estació del ferrocarril de via estreta de Fairbourne, al nord del País de Gal·les, va ser rebatejada amb un nom impossible de 66 lletres. L'anterior rètol ferroviari amb vocació de rècord, que ha estat fotografiat per milers de turistes i que surt reproduït en moltes guies de Gal·les, només en tenia 58. Es tracta de la bella i avorrida vila gal·lesa d'Anglesey. Molt abans de l'esclat del turisme com a fenomen de masses, en ple segle XIX, els habitants d'aquesta minúscula població van tenir la feliç pensada de dotar-se d'un llarguíssim nom oficiós amb què alegrar l'ensopiment de la seva estació de tren. L'artificial denominació de LLANFAIRPWLLGWYNGYLLGOGERYCHWYRNDROBWLLLLANTYSILIOGOGOGOCH va fer fortuna i portà Anglesey a la fama.
Però l'any 1984 els simpàtics vilatans d'Anglesey van veure com uns veïns deslleials els arrabassaven el privilegi de figurar al llibre Guinness. Cada cop són menys els caçadors de rareses que visiten la seva estació. Els trens passen de llarg, perquè la nova reina llonga també ha triat l'estació del poble com a únic emplaçament plausible per al seu nou nom impossible: GORSAFAWDDACHA'IDRAIGODANHEDDOGLEDDOLONPENRHYNAREURDRAETHCEREDIGION. Si també comptem l'apòstrof que separa les lletres catorzena i quinzena, el nou topònim rei arriba als 67 caracters. El patronat de turisme local ha demostrat que la sap molt llarga. Els visitants són cada cop més nombrosos. Potser algun poblet recòndit del Pallars hauria d'imitar els gal·lesos i canviar-se de nom. Preu per preu, sabates grosses.

dijous, 6 d’octubre del 1994

De pirats i piròmans

La setmana passada parlàvem de les extravagants relacions entre la irracionalitat del 3,1415926535 i la creació literària. Reproduïem diverses fórmules mnemotècniques per recordar el número π i esmentàvem alguns intrèpids aventurers que vessaren fins a l'última gota de la seva sang per aconseguir de calcular-ne un decimal més. El ver títol de gegant del pi li escau al matemàtic britànic William Shanks. Shanks, que va invertir vint anys de la seva vida en el càlcul dels 707 primers decimals de pi, és el sant patró de tots els pirats. Patró i màrtir, perquè la posteritat li ha estat realment adversa: l'any 1945 es va descobrir que s'havia equivocat en el decimal 528è, de manera que l'últim lustre de la seva atrafegada recerca és un monument a la ficció matemàtica. Els últims 179 dígits que clouen el seu particular π formen una sèrie tan atzarosa com les que depara la ruleta de, posem, Sant Pere de Ribes.
El microcosmos irracional que emana de pi no només ha provocat poemes mnemotècnics i càlculs espasmòdics. També ha cridat l'atenció de molts matemàtics juganers. Una de les conclusions més sorprenents a què aquests piròmans han arribat és la relació entre π i la numerologia esotèrica. Els 144 primers decimals de π sumen 666, el famós número de la Bèstia que el Nou Testament associa a l'Anticrist. De fet, 144 és el quadrat de dotze, de manera que admet la notació alternativa (6 + 6) x (6 + 6). A més, si anem al lloc 666è de la sèrie de decimals de π, els tres primers que trobem són 343, i aquest cap-i-cua és el cub del número màgic 7. Com és lògic, una sèrie interminable com les que ofereixen els nombres irracionals és un terreny abonat a tota mena de pirotècnies.
Per definició, les sèries decimals dels nombres irracionals no tenen cap pauta. Tanmateix, l'atzar sovint provoca fenomens inexplicables que els matemàtics anomenen subpautes. Un dels més buscats en l'univers π és el quequeig. Per exemple, si anem al decimal 710.000 topem amb set tresos seguits —3333333—. Un altre septet de tresos comença en el decimal 3.204.765. Tots els dígits, tret del 2 i del 4, presenten sèries de set elements entre els primers deu milions de decimals de π. Les del 9 són les més freqüents —n'hi ha quatre—, però els pirats de torn també n'han detectat dues dels dígits 3, 5, 7 i 8, i encara una del 0, 1 i 6. En aquesta mateixa població milionària de decimals es donen vuitanta-set sèries de sis repeticions. La que apareix primer —en el decimal 762è— és 999999. Qui subscriu aquestes ratlles fa anys que prova d'establir relacions mínimament sòlides entre aquests fenomens i la freqüència d'aparició dels números en el joc la ruleta, basades en la ingènua premissa que una ruleta és una circumferència i que π hi ha de tenir alguna cosa a veure. Val a dir que els resultats obtinguts fins avui no són gaire afalagadors.
D'altres piròmans es dediquen a la noble tasca de buscar nombres primers a partir dels dígits ordenats de π. Els anomenen pifor i, ara per ara, només n'han trobat quatre: 3, 31, 314159 i un quart que comprén els primers trenta-vuit dígits. El cinquè pifor és com el Ieti. Probablement existeix, però ningú no l'ha trobat encara. Els mateixos pirats han establert una altra categoria pirotècnica: elspiback són nombres primers amb els dígits de π ordenats a la inversa, de manera que tots han d'acabar amb el 3 inicial. Fins ara només n'han identificat set.
Després de tanta piromania, Picasso i Pitàgores adquireixen una dimensió insospitada. Mai més no sentirem "el gegant del Pi" amb aquella joia innocent que ens sacsejava.

dijous, 29 de setembre del 1994

Pins

«Fes l'amor i seràs regraciat de valent arreu del regne terrenal humanista tothora, majorment per lo més luxuriós dels hòmens». No es tracta pas de cap eslògan polític tortosí, ni d'una heterodòxia islàmica amb ressons cristians. És només una mnemotècnia. Si transcriviu el número de lletres de cada paraula arribareu al 3,14159265358979323846; el valor aproximat de pi. Aquest número irracional, que per aquí relacionem amb una troica de branques o amb un grup de cabanyes, sempre ha despertat passions literàries en la comunitat matemàtica. Tot i que els mateixos científics reconeixen que les fórmules mnemotècniques de pi normalment són més difícils de recordar que les xifres reals, hi ha una llarga tradició de confegir frases, poemes o cançons que enclouen el valor numèric de pi en les seves lletres.
Una revista matemàtica belga publicà, l'any 1879, aquest poema auto-referent: Que jaime à faire aprendre un nombre utile aux sages! / Immortel Archimède, artiste ingenieur / Qui de ton jugement peut priser la valeur? / Pour moi ton problème eut de pareils avantages. Les seves lletres enclouen els 30 primers decimals de pi. En espanyol, hi ha un mnemopoema de Manuel Golmayo amb 19 decimals que reprodueixen molts llibres de matemàtiques: Soy y seré a todos definible; / mi nombre tengo que daros: / cociente diametral siempre inmedible / soy, de los redondos aros. També un tal I.R. Nieto París aconsegueix implicar els 31 primers decimals del número pi en un mnemopoema: Soy π , lema y razón ingeniosa / de hombre sabio, que serie preciosa / valorando enunció magistral. / Por su ley singular bien medido / el grande orbe, por fin reducido / fue al sistema ordinario usual. L'escriptor i periodista científic Xavier Duran és l'autor de la millor frase que conec en català: "Com a gran i tenaç matemàtic, tu penses, sense cap pausa, enumerar, lentament, números camuflats amb el més constant, ferm enginy". La pifrase funciona com a mnemotècnia per als 20 primers decimals. Si la memoritzeu, mai més no us podreu treure el pi del cap.
La història dels aventurers de pi és astoradora. Martin Gardner ens en fa cinc cèntims a les seves Crónicas Marcianas (Paidós, 1992). Aquests intrèpids descobridors, lluny de la glòria insidiosa dels exploradors geogràfics, donaven les seves vides per aconseguir un decimal més. William Shanks, un obscur matemàtic britànic del dinou, va arribar a desenvolupar 707 decimals de pi. Shanks feia les seves operacions a mà, ajudat només per una regla de càlcul. S'hi va passar vint anys. El seu rècord va romandre inalterat fins a l'any 1945, quan un altre anglès anomenat D.F. Ferguson va descobrir que Shanks s'havia equivocat en el decimal 528è. Shanks va creure que era un 5 i és un 4. A partir d'aquí, tota la resta de dígits són erronis.
Des de llavors la cursa ha estat imparable. L'any 1949 Wrench i Smith arribaven als 1120 decimals, en l'última temptativa pre-electrònica. El primer ordinador de la pimania fou l'ENIAC. Va aconseguir 2037 decimals en 70 hores. L'any 57 Wrench i Daniel Shanks (cap parentiu amb el pobre William) van arribar a les 100.265 xifres en 8 hores i 43 minuts amb un IBM 7090. Actualment, el rècord de π dura menys que els de Serguei Bubka. Els japonesos Tamura i Kanada, de la Universitat de Tòquio, mantenen una dura pugna amb una empresa de Palo Alto (Califòrnia). Tots volen anar més enllà. Les últimes notícies de Gardner, ja caducades, parlaven de 201.326.000 de dígits. Algú s'atreveix a escriure una mnemo-novel·la per poder memoritzar-los? Segur que la Institució de les Lletres Catalanes la subvencionaria.

dijous, 22 de setembre del 1994

La gran quintada

Abans de l'estiu parlàvem dels mots pentavocàlics: tots aquells que contenen les cinc vocals sense cap repetició. Recordàvem l'extens elogi que Dante Alighieri va fer al seu inacabat Convivio (1306-08) del raríssim verb llatí "auieo" (potser emparentat amb "augeo" o potser sorgit de l'espai tropològic dantesc), que significava "llegar paraules". Assenyalàvem que les cinc vocals es poden ordenar en 120 disposicions (AOUIE-absolutisme, AOIUE-atòmiques, OIUEA-botiguera...) i aventuràvem que no totes tenen equivalents en català. El llegat de pentavocàlics que hem rebut dels lectors ha estat ampli. Tot i que encara no cobreixen les 120 disposicions, la gran quintada d'aquest estiu conté un recluta ben especial, digne de figurar als annals de l'enigmística.
La primera disposició de la sèrie (AEIOU) sempre ha estat un dels grans reptes enigmístics. El mot anglès "facetious" (graciós) figura a tots els manuals, però fins ara en català mai no havia estat descobert cap aeiou correcte. L'enigmista Ramon Giné (Vilallonga del Camp) s'ha empescat un compost químic imaginari especialment dissenyat per a l'obtenció d'aquest pentavocàlic: l'"arseni-clorur". D'altres corresponents de la secció han fet mans i mànigues per resoldre el repte en el camp "open". Un anònim lector de Planoles, àlias Ferrillo, ens fa arribar una desena de neologismes deliciosos que acompleixen la condició del pentavocàlic adàmic. Mots com "aeriobús" m arm Peça d'artilleria que viatja pels aires altrament dita obús; "angelicobscur" adj Individu que, perseguint algun objectiu, es mostra extremament atent i bo amb el proïsme. Pilota; "arteriopús" m pat Necrosi general deguda a la invasió de pus a les artèries. El Pepet de Ca la Minga ha mort d'un atac d'arteriopús ; o "aspermious" m pat En els mamífers, absència de formació de semen portador d'espermatozoides. També Alfons Saumell (Barcelona) ha provat de resoldre el gran repte per mitjans alternatius. Els seus pentavocàlics són sintagmes nominals (rapé innocu, trapezi nou, argentí forçut), onomàstics (Valentí Tous, Marcel·lí Proust) o monosil·làbic (ja té vi bo, tu; vas pel pis com mut).
Però totes les especulacions s'han vist ultrapassades per un mot "indoor" perfectament admissible que ens ha tramés el descobridor, fa dos anys, del mot banana "open" més llarg. Ell és el matemàtic Francesc Serra (Badalona) i la seva troballa és, agafem-nos fort, "transpeciòlul". El peciòlul és un terme botànic que designa el pecíol d'un folíol (sic) en les fulles compostes. Malgrat la seva aparença de blasfèmia impronunciable, aquest "transpeciòlul" dels trons adopta el prefix llatí trans- per diferenciar la seva posició del "cispeciòlul". És una gran notícia. Més enrevessada que el "facetious" britànic, però homologable. La recerca de pentavocàlics en català té una certa tradició. L'Albert Jané ens ha fet arribar alguns exemplars endarrerits del "Cavall Fort" (concretament els núms. 496, 579 i 656) que proposen endevinar pentavocàlics il·lustrats. Pel que fa a les 120 disposicions possibles, la perícia dels lectors n'ha resolt ja 101, algunes amb un sol exemple. Molts coincideixen a assenyalar que la senzillesa i amplitud de la recerca transforma la taula de les 120 caselles en un exercici enigmístic força plaent. Properament analitzarem les 24 combinacions que comencen amb A, de les quals només resten per completar les corresponents a AEIUO, AEOUI i AEUIO. Envieu els vostres A-pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 15 de setembre del 1994

El doctor Z. Vox

Fa uns mesos el senyor Francesc Serra de Badalona va topar amb l'enigmàtic doctor Z. Vox. Des d'aquesta secció havíem reproduït uns pangrames d'Umberto Eco —aquelles frases que contenen totes les lletres de l'alfabet, com menys vegades millor— i n'havíem sol·licitat dels lectors. Quan vam publicar els pangrames catalans més reeixits, que igualaven en longitud els d'Eco, alguns lectors es van queixar per la munió de sigles, símbols i abreviatures que contenien. El nostre corresponent badaloní esvaeix els dubtes semàntics dels seus pangrames amb un deliciós apunt biogràfic del seu protagonista que mereix veure la llum perquè il·lustra el difícil pas que separa la mera pràctica enigmística de la creació literària.
F. Serra afirma que les dues frases llatines interrogatives que, convenientment traduïdes, conformen els dos pangrames, li arribaren per camins atzarosos que prefereix no comentar. Totes dues frases van adreçades al Dr. Z. Vox. Són dos pangrames de grau 26: "—Quant whisky JB pel Mgfc. Dr. Z. Vox?"; "Dr. Z. V.: un whisky JB (X Pl) o femta (C Gq)?". Pel que fa als dos parèntesis de la segona, X Pl són 10 picolitres, una cent mil milionèsima de litre. Serra, que és matemàtic, afirma que amb sis milions i mig de dosis com aquesta tindríem... una sola gota de whisky! C Gq, per la seva banda, equival a 100 gigaquintars, exactament deu bilions de quilos. Per aplegar aquesta quantitat de femta, a raó d'un quilo per segon, caldrien més de trenta-un mil sis-cents vuitanta-vuit... segles!
Aclarits aquests petits detalls numèrics sense importància, el nostre corresponent badaloní ens fa avinents els resultats de les seves pacients indagacions al voltant de l'enigmàtica identitat del doctor amb cognom de diccionari: «el Dr. Zeus Vox Ilerda, natural de la Pobleta de Riubregós (Anoia), era fill d'un immigrant italià, ex-lampista del Palau del Quirinal, i d'aquella masovera que J. V. Foix empaitava "al bassal de sota l'era, entre pineda i garric". Com que, de bolquers, ja duia aquest nom, ningú no s'estranyà que arrenqués a parlar amb un símil de llatinada. De més espigadet, concebé i desenvolupà un algorisme per fer arrels cúbiques amb xifres romanes, i per amor als clàssics, decidí de no emprar mai més cap altre sistema numèric. Essent rector (Excm. i Mgfc. Dr...) i catedràtic de llatí d'una universitat a distància, prop de Walbrzych (Baixa Silèsia), tingué un fort desengany amorós. Males llengües asseguraven que la seva xicota —una polonesa catalanòfila, entusiasta d'en Pere Calders— li havia dit: "que un pit sí, però que l'altre no, perquè el tenia emparaulat". Llavors, ell, esmaperdut i per oblidar, es donà a l'Enigmística amb una vehemència forassenyada.
Fou pitjor el remei que la malaltia. Els seus alumnes, caritatius de mena tal com pertoca, se'n mofaven enviant-li llatinòrums anònims "aenigmisticus": cronogrames, acròstics, bananes, palíndroms, pangrames i altres fineses; però, amb intenció tan perversa, que per a treure'n l'entrellat, s'havien de traduir al català. En molt poc temps, l'abandó i l'enyor de l'estimada, la nostàlgia de la pàtria i —per què no dir-ho?— l'allau d'anònims indesxifrables, li esmussaren l'ànim i se li escolà la vida. A les acaballes, delirant, cridava lletres soltes i mots inconnexos: "Y, ponx, F, K, quec, H, zel!", "Whisky, X, quetxup, grum, whisky, whisky!" Ningú no comprengué que demanés tant de whisky un abstemi de tota la vida. El doctor Z. Vox morí "sol, i de dol" i a punt, a punt, d'"acordar Raó i Follia".» Amb el permís de l'editorial Bibliograf, el doctor Z. Vox podria passar a la petita història de l'enigmística catalana al costat de Pich i Pon, d'Albert Llanas o del poeta Carles Fages i de Climent.

dijous, 8 de setembre del 1994

Stradivirus

Els usuaris del correu electrònic que fan realitat les noves relacions a distància que besllumava David Leavitt en les seves primeres narracions temen com la pesta els virus informàtics. A major activitat comunicativa, més possibilitats d'infecció. El postulat ens és tristament familiar, però el corol·lari que se'n desprén en cap cas no ens ha de privar dels beneficis de la nova promiscuïtat informàtica.
El primer text que parlava d'un programa capaç de reproduir-se és atribuït a John Von Neumann pel seu article de 1949 anomenat "Theory and organization of complicated automata". Els laboratoris AT & T. Bell van comercialitzar un popular joc d'ordinador anomenat "Core War" que es reproduïa fins a ocupar tota la memòria del sistema. Guanyava qui conqueria més memòria. El maig de 1984 la revista Scientific American va oferir una versió del "Core War" a dos dòlars sota el simpàtic epígraf de "informàtica recreativa". Tres anys més tard es va produir el primer contagi massiu d'ordinadors. Fou el virus de la pau (o MacMag), creat per R. Brandow i D. Davison. Un consultor d'Aldus Corporation se'l va endur inadvertidament a Xicago i va contaminar el disc mestre de l'aplicació Aldus Freehand. El 2 de març de 1988 (primer aniversari de l'aparició del Macintosh II) uns 250.000 ordinadors van veure com a la seva pantalla apareixia un missatge que demanava la pau entre els pobles. Després el virus es va autodestruir.
No tots els virus han estat tan filantròpics. En l'entorn MS-DOS, el "Holland Girl" tampoc no provoca grans desgràcies, però el seu codi conté el telèfon i l'adreça postal d'una noia holandesa anomenada Sylvia. Probablement l'autor de l'atzagaiada és un ex-nòvio rebutjat per la bella neerlandesa. La qüestió és que el virus sol·licita de tots els afectats que la truquin per telèfon o li envïin postals per recordar-li que ell encara l'estima. Hi ha amors que no s'obliden.
En l'àmbit de la política, el més famós és el virus "Divendres 13". S'anomena així perquè fou detectat per primer cop a la Universitat Hebrea de Jerusalem, el divendres 13 de maig de 1988, quaranta aniversari de la fundació de l'estat jueu. El virus va entrar per la xarxa universitària i infectà els ordinadors dels ministeris d'Educació i de Defensa israelians. Sembla que darrera de tan devastadora arma hi havia la OAP d'Arafat. Un disquet infectat en el número de maig de 1989 de la revista espanyola "Tu ordenador Amstrad" el va difondre per tota la península ibèrica. La gran difusió del "Divendres 13" ha animat els malalts de torn a manipular-lo. Avui circulen gran nombre de mutants d'aquest virus, dos dels quals presumptament fabricats a Barcelona.
Un virus de la ultradreta afrikaaner va estar a punt d'impossibilitar el recompte de vots en les recents eleccions sud-africanes. A l'altre extrem, grups radicals d'esquerra han posat en circulació un virus conegut com "Fu Manxú". Aquest giny intercepta el buffer del teclat i detecta el nom de diversos polítics conservadors. En teclejar els noms de Reagan, Tatcher, Botha o Waldheim el virus inunda la pantalla d'improperis (Botha is a bastard! Reagan is an arsehole!!... ) Ideal per a periodistes d'internacional amb problemes de consciència.
La lectura dels historials clínics dels virus i cavalls de Troia que duen tots els paquets anti-virus és apassionant. En aquestes breus biografies víriques descobrim que els llocs de naixement dels virus van des de la Costa Blava francesa al Paquistan. Una nova prova de la pollosa aldea global que pronosticà MacLuhan.

dijous, 1 de setembre del 1994

Parles klingon?

Molts hiperactius aprofiten l'estiu per aprendre llengües. Les acadèmies fan l'agost i munions d'estrangers de diverses procedències fan valer la seva condició de natius (d'algun lloc o altre) i redescobreixen l'amor trontolladís per les seves llengües maternes. Esperantistes a banda, els únics professors d'idiomes que menystenen la possibilitat d'anunciar-se com a natius són els que ensenyen klingon. El klingon és una llengua inventada tan recent que ni tan sols Umberto Eco no la inclou al vast inventari d'experiments lingüístics del seu darrer lliurament A la ricerca della lingua perfetta (La búsqueda de la lengua perfecta . Crítica, 1994).
Quan els dolents de la sèrie de culte Star Trek, recuperada amb obstinació mediterrània pel Canal 33, van començar a agafar protagonisme, els guionistes es van adonar que havien de canviar els clàssics grunys per algun so articulat. El lingüista Marc Okrand va rebre l'encàrrec més insòlit de la seva vida. Li van demanar, com qui no vol la cosa, que s'inventés la llengua que havien de parlar aquells enemics lletjos de la Federació anomenats Klingon. El resultat, un idioma que apassiona tant com, posem, el català. Des de 1985 s'han organitzat milers de cursos de klingon en universitats nord-americanes. També s'han venut més de 300.000 exemplars del diccionari klingon-anglès (editat per Simon & Schuster). El llibre d'Okrand conté una succinta gramàtica i un ampli vocabulari, però encara no se li coneixen barbarismes. Davant l'esclat klingon, el mateix autor ha publicat una guia de conversa que es ven acompanyada d'una cassette de 60 minuts per practicar les peculiaritats fonètiques del klingon.
El klingon ha envaït l'argot juvenil, fins al punt que l'antropòleg Terry Williams ha investigat el seu ús entre els drogaaddictes de les cases del crack. Sona brusc i gutural (vagament proper a les llengües orientals). El camp semàntic més ben representat és el guerrer i careix de fòrmules de cortesia. L'única salutació és nuqneH , literalment "què vols?". Té cinc fonemes vocàlics i una vintena de consonàntics. La seva sintaxi imposa l'ordre invers OVS i en la construcció de les frases són força importants els casos i la gran quantitat de sufixos acumulables. N'hi ha un que demostra un coneixement admirable de la discografia de Julio Iglesias: -Hey , indicatiu d'allò que sembla una cosa però en realitat n'és una altra. La formació del plural també és curiosa: tenen una forma per als éssers que poden fer servir un llenguatge, una altra per a les parts del cos i una tercera de més general.
Fullejant el vocabulari klingon-anglès/anglès-klingon es percep que el tal Marc Okrand s'ho va passar molt bé. Algunes vegades tira amb bala. Disparar es diu Bach i governar equival a un monosíl·lab que fa poc molts encara tenien clavat a la paret de l'habitació: Che . L'acció de torturar és joy (goig, joia, en anglès), el fet de ser majoria s'expressa amb el terme anglès que equival a la llei (law ), una assemblea és un rIp i ser el mateix agafa la fòrmula rap en klingon. Els catalans també hi fem les nostres aportacions. Mut vol dir ser egoïsta, sang arrasar, sol barallar-se i sor arbre.
La guia de conversa és ben sucosa. Lluny d'informar-nos sobre què hem de dir a l'hotel, al taxi, al bordell, al restaurant, a la comissaria o a la perruqueria, Okrand proposa coses com ara veQDuj'oH Dujlj'e' (el teu barco és una galleda d'escombraries) o bé bortaS blr jablu'DI'reH QaQqu' nay' (la venjança és un plat que se serveix fred).

dijous, 28 de juliol del 1994

Teoria de les ics

Tips d'ics. Així és com ens tenen des de fa massa mesos amb tanta parafernàlia retòrica de generació X amunt i generació X avall. Sempre passa el mateix. Algun espavilat s'inventa un rètol prou ambigu com per suportar el seu ús indiscriminat i tothom es dedica a mastegar-lo amb fruïció. Ara ens ha tocat als que voltem la trentena. Devíem ser una incògnita pornogràfica tan insondable que els etiquetadors culturals han decidit adjudicar-nos la ics i els cofois repetidors locals han esbombat la llufa generacional a tort i a dret.
L'afer de les ics demostra que no només els professionals de la columna llegeixen premsa estrangera. També els creatius publicitaris, sempre enfeinats en la profitosa pesca als rius de tintes revoltades, han apostat per "la lletra que cancel·la" (en afortunat vers de Xavier Lloveras). De manera que els cervells espanyols de la dolça rival de la cocacola han inundat els nostres espais comunicatius amb eslògans eufònics basats en les propietats balsàmiques de la consonant-cruïlla. "Al·lucinarax!", ens anuncien. "Fliparax!", reblen. És el nou idiolecte. Fins i tot els nous rics del futbol espanyol s'han apuntat al carro. Recomfortats per la feliç coincidència sonora amb el seu èpic passat celta que tant els apropa a Astèrix i Obèlix, han decidit transformar el seu Súperdepor en Deportívix i consumeixen àvidament una línia de còmics a la gala que protagonitzen herois com Frànix, Bebètix i Mauro Sílvix...
Una ràpida excursió pels cementiris de la nostra llengua ens reafirma en la riquesa impressionant dels nostres morts. Els nostres cossos fenicis sempre han posseït tòrax i còccix, en ocasions s'han investit amb la dignitat de dux i sovint han arribat al clímax en observar la rotació d'una hèlix amb ulls de linx. A més, la nostra regió anal (o pudenda) sempre ha traginat dignament la seva condició lingüística de pòdex. D'altra banda, els esforçats botànics, zoòlegs i geòlegs catalans fa anys que han descobert ics elements en l'entorn natural. Així, hi ha un gènere d'arbres tropicals conegut com "estírax"; una espiga d'eix carnós, envoltada d'una espata, és una "espàdix"; una curiosa varietat mineral de la calcedònia fou batejada amb l'irònic nom de "sardònix"; un cuc de seda, tal vegada explosiu, és conegut entre els entomòlegs com "bòmbix"; i un gènere de gasteròpodes amb la closca arrodonida i l'obertura proveïda d'un sifó és anomenat "múrex".
Si algú sent en el seu interior un especial interès per investigar el reialme que comparteixen la ics i la gran oblidada xeix, el millor que pot fer és practicar la papiroflèxia amb tots els articles que continguin el rètol "generació X" (començant per aquest) i instal·lar-se, amb una bona copa de conyac francès a la mà, a llegir el fantàstic enrevessament poètic de Patrick Gifreu, el qual sosté que "renovellar l'antic no és gens meravellar-se de l'antiics". Gifreu (Fang tou 1976, Tor Vabel 1979, ICS 1983, Autoplàstia del cargol tocat pel bolet 1988) ha fet, des dels seus textos, el llarg camí en espiral d'un cargol que busca afanosament un bolet al·lucinògen. Al seu impagable Teoria de les ics (Columna, 1991) el dandi rossellonès escriu: "En l'emblema de la ics (...), s'hi fon indissolublement (...) la barbàrie dels últims indis lúdics, filòsofs de la diglòssia, donadors de pau entre la guerra civil, doctes ignorants, que no saben ni firmar de bona i deguda forma". Sentirem parlar algun dia de la generació xeix?

dijous, 21 de juliol del 1994

A l'autopista

Ara que, ja oblidada la dolçor de Nicaragua, es reedita Cortázar a bombo i plateret amb la sana intenció que una nova generació de lectors transiti per entre la bulliciosa munió de cronopios, és bo recordar que el vell Julio va escriure un dels llibres de viatges més fascinants de la història. Lluny de la intrepidesa de Bruce Chatwin i dels succedanis d'aventura que molts fumadors de Camel es munten dalt dels seus quatre-per-quatre, Cortázar va realitzar una increïble travessia de seixanta dies per l'autopista que uneix París amb Marsella dalt d'una furgoneta Volkswagen. Del seu paradoxal intent de transformar en panorama l'efímer paisatge de l'autopista en sorgí el dietari Los autonautas de la cosmopista (Muchnick, 1983), lectura recomanable durant les angoixants cues d'estiu.
Les autopistes, que segons Paul Virilio són els nous cinemes (amb taquilla de peatge inclosa), inciten a la inquietud quan la velocitat de qui les transita no s'ajusta a les previsions inicials. Una de les maneres més interessants de superar el malestar de les baixes velocitats és jugar amb els estímuls que ens ofereix l'entorn. Com que la majoria de ciutadans no són tan radicals com Cortázar, molt pocs campistes trien les àrees de servei per passar-hi les vacances, però en canvi un nombre creixent de viatgers entretenen les seves ganes d'arribar a lloc amb estratègies d'índole enigmística.
Ja vam parlar, fa temps, de les autopistes pangramàtiques dels nord-americans. Es tractava de descobrir (i anotar) totes les lletres de l'alfabet ordenades en els mots dels rètols de l'autopista. La gràcia era trobar un pangrama (un alfabet complet) en el menor nombre de quilòmetres possible. D'altres estratègies parteixen de les lletres que contenen les matrícules dels veïns d'autopista, de les seves xifres, de l'ortografia orogràfica o dels codis nacionals dels automòbils estrangers. Els jugadors compulsius d'Scrabble prefereixen fer anagrames amb la primera paraula que els passa pel davant.
Les marques dels cotxes s'han revelat com una gran font de sorpreses anagramàtiques. N'hi ha de senzilles: seat "seta", opel "pelo", niva "vani", matra "matar, trama, ramat, marta" o rover "verro", però les que realment exciten la hipòfisi de l'scrabblista són aquelles marques que contenen exactament set lletres. Així, la preciosa conclusió que s'extreu de jaguar ("jugarà") resta una mica coixa per la manca d'una lletra. El setè de cavalleria dels anagrames d'autopista arriba amb els francesos. Tres de les marques més importants del país veí fan venir set d'anagrames. Així, peugeot fa una forma verbal de significat vandàlic i fonètica bordellesca: "potegeu" (claveu puntades de peu). Per la seva banda, renault ofereix una solució a la suïssa: "neutral". Finalment la gent encantadora pot extreure dels citroen sengles formes verbals de tórcer ("torcien") i de recontar ("reconti").
I, ja immersos en el món de les marques, al viatger avorrit de l'autopista desaccelerada tampoc no li passaran per alt les tanques publicitàries que tatxonen els turons del voltant. Algunes de les marques que s'hi anuncien indueixen a la perplexitat. Així, una coneguda federació d'autoscoles llueix amb un cert humor negre el rètol finem, que en ver català no vol dir altra cosa que "morim"; una marca líder de balances públiques s'anomena, amb una dosi considerable de pessimisme, avery; i finalment, una marca de "roba" sembla batejada amb l'oculta intenció d'induir al seu robatori: mango.

dijous, 14 de juliol del 1994

Quintets

L'última entrega del monumental inventari de palíndroms de Ramon Giné (coeditor de "Semagames", l'única publicació del món dedicada als palíndroms) s'aparta del seu recorregut habitual per l'univers cap-i-cua i reprodueix 1468 mots pentavocàlics en català, espanyol, francès, anglès, italià, llatí i portuguès. Són mots pentavocàlics (o panvocàlics) tots aquells que contenen les cinc lletres vocàliques sense cap repetició. En català, dos dels millors són ouaire i eufòria, però lamentablement no ha estat mai descobert cap mot correcte que emuli el famós exemple anglès "facetious" (graciós) en la disposició ordenada del quintet. Giné només recull 196 pentavocàlics en català, però es permet la humorada d'anunciar que ha trobat un mot "parapentavocàlic" en castellà: "ultraligero".
Hi ha referències literàries força interessants de pentavocàlics. Dante Alighieri se'n va enamorar. En un heterogeni recull de textos erudits que va deixar inacabat —Convivio (1306-08)— l'amador de Beatriu fa un elogi del raríssim verb llatí "auieo", potser emparentat amb "augeo" o potser sorgit de l'espai tropològic dantesc, que significava "llegar paraules". Dante l'il·lustra amb una corda que relliga les cinc vocals en aquest ordre i en fa una anàlisi sorprenent de mitja pàgina (Convivio 4, 6, 3-4). Per la seva banda, Alberto Savinio parla dels pentavocàlics com un dels trets de la llengua italiana. "Llengua clàssica i del cant, l'italià té la musicalitat de l'aeiouisme. La pronúncia estreta dels anglesos prové de la boira, que els obliga a tenir la boca tancada. (...) En l'etrusc més antic dominaven les vocals, i s'evitava el contacte entre dues consonants. (...) Es veu que, tret d'allò d'empassar-se una mosca, a Etrúria no devia ser gaire perillós anar amb la boca oberta." (recollit a Alberto Savinio Dico te, Clio, Sansoni, 1939; reeditat per Adelphi, 1992).
D'altra banda, el lema de Frederic III d'Habsburg era pentavocàlic, tal com encara avui es pot veure a la portalada de la catedral tardogòtica de Graz (AEIOU-1456). L'escriptor italià Giampaolo Dossena divulga dues interpretacions de l'acròstic pentavocàlic que divergeixen de la canònica. El lema acceptat per tothom parla del domini universal d'Àustria, tant en la seva versió llatina "Austriae est imperare orbi universo" com en l'alemanya "Alles Erdreich Ist Oesterreich Unterthan". Dossena també recull "Austria erit in orbe ultima" (que és com dir que Àustria hauria estat l'última cosa que es va acabar del món) i "Austria erit imperio orbata undique" (Àustria serà espoliada del seu imperi a tot arreu).
Per la seva banda l'autor llombard Bonvesin de la Riva escriu sobre el nom llatí de Milà: "a Mediolanum hi ha les cinc vocals. Se'n dedueix que, com que al nom de la nostra ciutat no li manca cap vocal, a la ciutat tampoc no li manca cap bé necessari per als cinc sentits de l'home. I com que als noms de totes les altres ciutats els manca alguna vocal, també els manca algun bé que nosaltres tenim". Sortosament, els futbolistes del Milan no devien conèixer la cita i es van acontentar amb mostrar-nos només quatre de les cinc vocals de Mediolanum.
Les cinc vocals es poden ordenar en 120 disposicions diferents (AOUIE-absolutisme, AOIUE-atómiques, OIUEA-botiguera...), i no totes tenen equivalents en català. Si us voleu entretenir a desmentir-ho, envieu els vostres pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem després de l'estiu.

dijous, 7 de juliol del 1994

Viure en parella

La proposta enigmística del mes de maig es basava en el suggestiu univers del pòquer, un joc de regles simples que representa a la perfecció la vida en societat. Alguns amaguen la bondat del seu joc per treure'n més profit i la majoria fa veure que té un bon joc amb la sana intenció d'impressionar els rivals. Proposàvem paral·lelismes lingüístics per a gairebé totes les combinacions possibles de cinc cartes i ens concentràvem en una que reflecteix un d'aquells temes d'avui i de sempre que permeten que els psicòlegs espavilats com en Joan Corbella es vagin guanyant les garrofes sense sobresalts. Buscàvem mots que continguessin doble-parelles, i ja d'entrada n'establíem l'ideal insuperable (una mena de lícita associació entre els tàndems Romina Power & Al Bano i Ana Belén & Victor Manuel). Les primeres persones de singular del present d'indicatiu dels verbs lloar i lluir en serien el paradigma: "lloo" i "lluu" són doble-parelles perfectes (4LO-4LU).
Establíem dues variants i una magnitud que en determinava el valor. Les parelles que tenien una relació més feble les anomenàvem distanciades (terrissaires 11RS) i les que, carn i ungla, vivien les unes per les altres en casetes adossades rebien el nom de contigües (succeeixen 10CE). La magnitud que en determina el valor és el nombre de lletres del mot que les hostatja. A menor nombre de lletres, millor doble-parella, fins a assolir la franja ideal 4 (lloo 4LO, lluu 4LU). Val a dir que els únics exemples rebuts de franja 4 són acrònims o noms propis. Alfons Saumell (BCN) ens fa arribar FFCC (Ferrocarrils Catalans) o CCOO (Comissions Obreres), i hi afegeix el cognom del filòsof noruec Anathon Aall (4AL).
Un sol exemple vàl·lid senyoreja de moment la franja 5: la forma subjunctiva del verb arriar "arriï" (5RI). El tresor l'ha descobert Rosa Cura (BCN). Més concorregut resulta el següent replà. Entre les contigües destaca una gentil "deessa" (6ES) —Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts), R. Cura i Mar Castells (València)— i diverses formes RE de l'ornamental verb arrear: "arreem, arreen, arrees, arreés, arreeu" (A. Saumell). Entre les distanciades hi ha unanimitat en 6LS: una persona fatigada també està "llassa", una altra denominació de la llíssera fa "llissa", la seva cria és un "llissó" i una cullera grossa de fusta és una "llossa" —D. Palañà, R. Cura, A. Saumell, Diana Díez (Alcoi) i Joan Cot (Vic)—. El replà 7 ja és tumultuós, però alguns dels exemples són prou xocants. Un maquiavèlic mitjà per a arribar a un fi és un "llivell" (7LL) i si aquest mitjà és violent el seu usuari pot esdevenir un nazi "assassí" (7SS) "garrell" (7RL) que "arrissi" (7RS) el seu "piíssim" (7IS) "vassall" (7SL).
Alguns exemples són interessants per altres raons. L'odontòleg infantil Ramon Peix (BCN) ens fa arribar una família RE d'especímens contigus amb els que esperem no haver d'enfrontar-nos mai: "diarrees, dismenorrees, amenorrees, menorrees, esteatorrees, rinorrees, otorrees i gonorrees". Saumell presenta una interpretació genial del tarannà del seu filòsof noruec Anathon Aall: devia ser un "buidaampolles" (13AL). Palañà, en canvi, transita la via eponímica amb un sobri "Llull" (5LL) i Cura destapa uns exòtics "oozooide" (8OO) i "adducció" (8DC). Finalment, no content amb els jocs a quatre, Saumell proposa els sextets "arramassall" (11RSL), "arrossegall" (12RSL) i "emmorrallar" (11MRL). Envieu parelles a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 30 de juny del 1994

El roc i el rol

La millor resposta que he sentit en aquest últim mes entre la munió insofrible de reportatges, articles i entrevistes que els mitjans han dedicat als jocs de rol provenia d'un destacat jugador d'escacs. Preguntat sobre si la pràctica habitual dels jocs de rol podia desembocar en una conducta criminal semblant a la dels dos assassins de Madrid, l'escaquista va respondre amb un no rotund. Per il·lustrar la seva negativa va dir que pensar això fóra com creure que un respectat jugador professional d'escacs sortiria al carrer a matar cavalls.
De malalts n'hi ha a totes les famílies. La primera fornada d'aficionats compulsius als mots encreuats, durant els feliços vint, es van haver de sentir barbaritats semblants a les que ara suporten, estoics, els seguidors del rol. Els detractors de la fal·lera del quadret negre anaven sobrats d'arguments. Una ullada als llibres i revistes de l'època ens prevé de tirar la primera pedra. L'any 1927 una assessoria jurídica de Cleveland rebia una mitjana de deu cartes diàries de dones que se sentien abandonades pels seus marits a causa de la seva obsessió pels mots encreuats. Les ofeses esposes inquirien sobre la possibilitat de sol·licitar el divorci per abandó conjugal i volien saber a partir de quantes hores diàries de dedicació als mots encreuats podien considerar-se legalment abandonades.
El 30 de juny d'aquell mateix any Theodore Koerner, de Brooklyn, li va demanar ajut a la seva dona per acabar de resoldre uns mots encreuats. Ella s'hi va negar, al·legant fatiga, i aleshores Koerner li va engegar un tret (sense conseqüències greus) i després es va disparar al cap (amb conseqüències fatals). Un altre cas que figura als annals de la jurisprudència nord-americana és el de la senyora Mara Zaba, de Chicago. La senyora Zaba, que es va fer famosa com "la vídua dels mots encreuats", va ser la primera que va portar el seu marit als tribunals per abandó conjugal. El jutge Sabath li va donar la raó. La sentència obligava el senyor Zaba a limitar la seva dosi d'encreuats a tres problemes diaris i dedicar la resta del temps als seus deures domèstics.
D'altres notícies que hem pogut rescabalar dels feliços anys vint són menys dramàtiques. L'any 25, per exemple, es va convocar un aplec al zoo de Bronx en honor de l'emú, el nyu i la boa, tres dels animals més assidus de les graelles de mots encreuats gràcies a la brevetat dels seus noms. La targeta d'invitació deia que aquestes tres bèsties "jugaven un paper molt important en el quart sector econòmic del país". Per la seva banda, un reverend de Pittsburgh anomenat George F. McElvein va instaurar una nova moda parroquial digna d'un telepredicador. La nit de Nadal de 1926 els astorats fidels van trobar una enorme pissarra a l'altar amb una graella de mots encreuats. El reverend, abans del sermó, els va repartir impertèrrit un full amb les definicions. Tots els mots provenien del Llibre dels Proverbis. La joiosa comunitat parroquial va completar la graella col·lectivament en menys d'un quart d'hora, i aleshores el pare McElvein va bastir el seu sermó nadalenc a partir de les solucions.
Amb uns antecedents com aquests, el millor que podem fer és deixar tranquils els jugadors de rol i dedicar-nos a la travessa hípica amb el campió escaquista. Ja ho va dir Jesucrist quan la gent criticava la flaca de Maria Magdalena per un cert tipus de jocs. Qui estigui net de culpa, que tiri el primer roc.

dijous, 23 de juny del 1994

Roba estesa

Un dels jocs de tauler més imprevisibles és l'Scrabble. El gran joc de les paraules encreuades convida a combinar 7 lletres en un tauler que emula els mots encreuats. Hi ha Scrabble en molts idiomes, català inclòs (Borràs, 1990). Les federacions amb més clubs associats són l'anglòfona i la francòfona. Als Estats Units, el bressol d'aquest joc addictiu, s'organitzen milers de competicions oficials, algunes en escenaris tan pintorescos com un creuer de plaer. L'últim butlletí de la National Scrabble Association (107, maig 1994) , editat amb l'aquiescència del fabricant Milton Bradley, conté una notícia ben inquietant: "Els mots ofensius seran aviat inacceptables en les competicions oficials d'Scrabble".
És l'allargada ombra del puritanisme puixant que mai no reposa. Resulta que els responsables de la difusió de l'Scrabble han decidit atendre les queixes d'alguns sectors que consideren ofensives moltes de les paraules que recull el diccionari canònic dels àrbitres —Official Scrabble Players Dictionary, 2nd Ed (OSPD2)—. Milton Bradley anuncia que aviat publicarà una llista dels mots prohibits i assegura que la tercera edició de l'OSPD ja serà políticament correcta. Els arguments esgrimits pel director executiu de la NSA —un tal John D. Williams, Jr.— són terribles. Primer es fa el progre. Diu que sovint pateix en veure com un jugador col·loca al tauler un apel·latiu que ofén clarament un adversari per qüestions sexistes, religioses o ètniques. És la cansosa croada descafeïnadora dels PCs. La pera. Després, el tal Williams treu la cavalleria del màrketing i revela que un percentatge creixent d'usuaris són nens i que les associacions de pares no veuen amb bons ulls que les criatures puguin posar qualsevol cosa en un tauler amb l'excusa del joc. Williams acaba dient que la funció de la NSA és aconseguir que el màxim nombre de gent acabi jugant a l'Scrabble. La pela.
Els nombrosos opositors a aquesta Lliga del Bon Mot fan servir arguments d'una contundència similar. Lluny d'esgrimir motius ideològics, es preocupen per la incidència negativa que aquestes mesures tindran en les seves puntuacions. Ludòpates com són, es mostren reticents a eliminar possibilitats de fer jugada. La seva posició sembla més enraonada. A veure qui és el maco que li diu a un jugador compulsiu que després de molts esforços ha descobert una combinació guanyadora amb les set lletres del seu faristol que aquell mot, tot i existir, no és vàl·lid per raons morals! Tothom qui hagi fet mai una partida d'Scrabble se'n farà creus.
Sigui com sigui, sembla clar que alguns nord-americans enyoren McCarthy. La polèmica sobre l'obscenitat i els límits de l'art que va provocar l'obra del fotògraf Robert Mapplethorpe tindrà ben aviat una modesta versió en el món de l'Scrabble. Sortosament, per aquí bufen uns altres vents. De moment. El proper 29 de juny se celebra al bar Queimada de Barcelona (Dos de Maig, 270) el play-off final del II Campionat de Lliga d'Scrabble en català, i el diumenge 3 de juliol, en el marc de la Festa Major d'El Masnou, es presenta en societat un club local d'Scrabble que organitza una competició d'un dia per celebrar la seva constitució. Em consta que en tots dos casos, totes les paraules del nou DLC són admeses. Incloses jugades guanyadores com potegeu, caracul, follaré o brevipenne. És clar que bueno, censaré, barco, fel·lareu o pájaro seran zeros. Mai no es pot tenir tot.

dijous, 16 de juny del 1994

Temps de cronogrames

Una de les sorpreses més inesperades amb què topen els nouvinguts al món de l'enigmística són els cronogrames. Després de la fascinació inicial pels palíndroms (frases cap-i-cues com ara "tira'm anís a la sina, marit") o els anagrames (transposicions amb sentit, com ara "Roldán=ladrón"), el neòfit redescobreix els nombres romans en un mecanisme senzill que el transporta als escenaris dels grans pèplums del cinema. El cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en un mot o una frase mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes. Des d'aquesta secció hem reproduït en diverses ocasions els exemples més coneguts de cronograma. Molts lectors ens han enviat mots i frases de valor variable, fins al punt d'especialitzar-se en els diversos àmbits que avui recollim monogràficament.
La toponímia n'és el primer. Val a dir que en l'apartat geogràfic dels cronogrames perfectes, l'exemple clàssic —Vic (106)— va ser superat amb contundència per una desconeguda ciutat del nord d'Alemanya anomenada Midlum (2556) que Josep Maria Fortià (Celrà) rescabalà de l'oblit cartogràfic per situar-la al capdamunt del rànking. Des de llavors regna en l'olimp dels cronogrames, intocable. En canvi, el món dels cronogrames geogràfics "open" ha viscut una competència ferotge.
El pertinaç Alfons Saumell (bcn) ens ha tramès un interessant tour turístic per tota la península ibèrica. Així, comença per agermanar sis poblacions que computen 2000 gràcies a una parella de emes: Montmany i Montmajor (Barcelona), Matamargós (Lleida), Mumayor (Oviedo), Tamame (Zamora) i Fombermeja (Oviedo); en la franja cinc-cents recull Momediano (Burgos, 2501) i Valdemimbre (Zamora, 2556); en la franja sis-cents Comadoms (Barcelona, 2600), Campomojado (Oviedo, 2600) i Villamaderme (Àlaba, 2606). Finalment, Saumell abandona la península ibèrica i aconsegueix assaltar el tram 3000. L'esgarrapa només amb un volcà nicaragüenc anomenat Motomombo (3000) i amb la vila francesa de Maromme (3000). Tanmateix, el rècord "open" l'estableix al Marroc, amb una vila de nom pietós transliterada com Mohammedia (3501).
Un segon àmbit explorat a bastament el constitueixen els cronogrames onomàstics. Bandejats els "open", Rosa Cura (bcn) n'havia trobat dos de perfectes: Iu (6) i Lluc (205). Josep Abellan (bcn) puja el llistó amb un hipocorístic anglo-saxó associat a la novel·la negra: Jim (1002). El campió Saumell (bcn) assalta l'olimp onomàstic amb una tripleta extreta del consultadíssim Diccionari de noms de persona de Josep Maria Albaigès (Edicions 62): Milvi (1057), Muci (1106) i Dulcidi (1157). La banda femenina també rep dues noves capdavanteres: Llum (1105) i l'heroïna hipocorística de Puccini: Mimí (2002).
El tercer àmbit és una variant del segon. Molts lectors ens han tramès noms de personatges populars de valor divers, des de Michael Laudrup (1711) a Romário de Sousa (1006). El rei dels cronogrames perfectes ha resultat ser, de forma indiscutible, el general romà Lluci Mummi (3212). L'univers "open" resulta més competit. Marta Collell (Cornellà) posa en joc l'actriu anglesa Emma Thompson (3000); Saumell (bcn) aposta per un historiador alemany que aconseguí el Nobel de Literatura de 1902: Theodor Mommsen (3500); Abellan (bcn) triomfa amb l'actor Malcolm McDowell (3910, agafant la doble ve baixa per dues ves). Si us van aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 9 de juny del 1994

Autors mimats

Una de les motivacions de qui s'enfronta a l'escriptura és la recerca de l'altre. Alguns crítics literaris i no pocs descriptors d'escriptors han bastit al voltant d'aquest fenomen el seu discurs analític sobre la literatura que ens ha anat deparant el segle. Sovint l'altre habita en nosaltres mateixos, en un d'aquells recòndits mons nous d'aquest món. Com en l'afortunat eslògan, la gràcia rau a descobrir-lo. Bon punt desemmascarats, l'estol d'altres esdevé un paisatge literari més fascinador que el dels huns (sic). El garbuix d'identitats pot produir dues menes d'actituds davant el fet literari: la colonització del jo o la colonització de la tradició. En el primer cas, més solemne i radical, l'autor usa el microscopi per decidir a quines de les seves zones fosques enviarà els exèrcits colonitzadors. Les noves colònies interiors rebran el nom d'heterònims i a la millor acabaran per assolir una veu pròpia i perdurable. És el cas, no cal insistir-hi, de Pessoa.
Els colonitzadors de la tradició, per contra, prefereixen el telescopi al microscopi i els exercicis als exèrcits. És una opció menys arriscada, però no pas més simple. Són esperits jocunds que malfien de la solemnitat. Fan bé. Tothom hauria de saber que els millors lectors de Joan de la Creu al nostre país viuen, des de fa segles, prop de Tiana, en un monestir cartoixà situat al Mons Hilaris. La transcendència mai no ha estat renyida amb la hilaritat. Un dels exercicis més celebrats d'aquests esperits jocunds és la mímesi. Els encanta mimar autors. Augusto Monterroso, per exemple, es va empescar un vell savi retirat a les muntanyes mexicanes i n'escriví les memòries a Lo demás es silencio. Munions de joves filòlegs mexicans han fet des de llavors excursions inútils per localitzar-lo. L'italià Giuseppe Brolli va anar més enllà: "traduí" a l'italià tres relats inèdits de Hemingway que han arribat a constar a la bibliografia essencial del nord-americà, tot i que els textos brollaven exclusivament de la imaginació del tal Brolli.
Entre nosaltres, un dels casos més populars saltà a les pàgines d'aquest diari l'estiu de 1985. Quim Monzó hi va transcriure un presumpte poema inèdit de Carles Riba que indignà nyicris i ribians: "¿Recordes, Clementina, aquell oreig/ que removia de Venus el parrús/ i enravenà del tot el que difús/ llanguia a l'entrecuix en estiueig?/ Recordo encara la remor i l'estrany pledeig/ dels teus sotsllavis reclamant l'intrús,/ i començava d'espargir confús/ per solcs ubacs son trèmol degoteig./ I ara em demano, esgotat el doll,/ si tu no, ¿quina dea apassionada/ en jo trempar signà el meu capoll?/ No ho trobo al santoral de la Il·liada./ ¿Fores tu qui em féu cridar com foll/ Clementina, collons, quina cardada!?".
Ara és Sergi Pàmies, potser tip de sentir-se dir que mima Monzó, qui ha tret el telescopi. En un suplement d'aquest Sant Jordi, Pàmies mimava quatre patums enterrades de la nostra literatura. Els seus exercicis, a diferència dels de Monterroso, Brolli o Monzó, eren a cara descoberta. Textos breus sobre la parafernàlia de Sant Jordi a la manera de Josep Pla ("Teoria de la rosa"), J.V. Foix ("Crònica de l'aldarull"), Salvador Espriu ("La diada paralítica") i Mercè Rodoreda ("Abril trencat"). Val a dir que eren exercicis brillants, dignes de figurar en un Kempis literari. A partir d'ara, quan algun editor anunciï a bombo i plateret la publicació d'un nou text inèdit de, posem, la Rodoreda, malfiarem. Pàmies hi pot estar al darrere.

dijous, 2 de juny del 1994

Parrussos

Ben aviat, farà anys la divina Lolita que Vladimir Nabòkov engendrà per a gran escàndol de la societat literària. Quaranta, ja. El genial novel·lista rus és un d'aquells autors que sostenen una relació apassionada amb la matèria primera de les seves obres. Malgrat l'exili lingüístic a què va decidir sotmetre la seva prosa —del rus a l'anglès—, Nabòkov sempre va lluitar per instal·lar els seus textos en la zona fronterera del sentit. La novel·la és plena de picades d'ullet lingüístiques que han fet anar de corcoll a la munió de traductors que han vessat Lolita a les seves llengües.
Potser el fragment més críptic és el que conté les malèvoles pistes que el raptor de Lolita va deixant pel reguitzell de motels que tatxonen la seva fugida. Humbert Humbert els resseguirà com un perdiguer, i anirà trobant els pseudònims sagnants amb què el seu rival s'hi registrava. Tot un joc de referències sagnants per a un pobre professor de literatura: les novel·les detectivesques (Arse Lupin), Coleridge (A. Persona, Porlock, Anglaterra), Molière (D. Orgon, Elmira, N.Y.), Freud (Dr. Kitzler, Edyx, Miss). Els criptogrames del raptor abasten també les referències privades més doloroses. Així, en un motel signa "Ted Hunter, Cane, N.H." i el padrastre obsedit hi descobreix un anagrama de "Enchanted Hunted", el motel on va tenir relacions amb Lolita per primera vegada. També "Harold Haze, Tombstone, Arizona" rebla el destí del pare carnal de Lolita, mort i enterrat a la seva tomba des de fa una pila d'anys.
En la seva frenètica recerca, Humbert Humbert també descobreix una llarga carta que el raptor de Lolita havia enviat a la menor just abans de la desaparició. El padrastre enamorat la rellegeix dues vegades sense adonar-se d'un detall que cap lector atent no passa per alt: "Com era d'esperar, el pobre Poeta es va trabucar a l'escena III, en arribar a aquell galimaties en francès. Te'n recordes? Ne manque pas de dire à ton amant, Chimène, comme le lac est beau, car il faut qu'il t'y mène. Déu n'hi do! Qu'il t'y... Quin embarbussament! Bé, sigues bona, Lolita. Petons del teu Poeta i records al governador..." La malèvola mà de Claire Quilty s'oculta rera aquest text. El dramaturg és el culpable —Quilty és, a més, parònim de guilty— de la desaparició de la menor.
Finalment, quan Humbert Humbert es disposa a matar el pervers dramaturg que li va arrabassar la dolça fillastra deixa anar un estrany hendecasíl·lab en francès que ha causat l'estupefacció de molts lectors. Humbert diu "Réveillez-vous, Laqueue, il est temps de mourir!". El críptic rebateig de Claire Quilty com "Laqueue" és la clau de l'enigma. El professor Carl L. Proffer, en el seu estudi Keys to Lolita , ha desxifrat l'embull tirant mà de l'argot francès. Resulta que "la queue" —la cua— es refereix al membre viril i el contundent "mourir" a l'ejaculació. De manera que el vers esdevé una al·legoria obscena que condensa, en el ritme clàssic d'un hendecasíl·lab, la premonició del crim que Humbert és a punt de cometre i el mòbil per a un acte tan atroç (que Quilty ha posseït Lolita).
Les relacions que Nabòkov mantenia amb el llenguatge es palesen en una divertida obra de tall autobiogràfic anomenada Speak, Memory (1966) Hi descobrim, sense el més mínim espai per a la sorpresa, que el novel·lista rus que caçava papallones fou el primer creador de mots encreuats en idioma rus, l'any 1923, en un diari que editava la comunitat russòfona de Berlín.

dijous, 26 de maig del 1994

L'enginy de Tisnerov

Durant els anys 60 el gran mestre Tisnerov va ser el principal responsable de la implantació de l'escaquer del segle XX a les nostres terres. Abans, només el "Virolet" l'any 26 i ell mateix a "La Publicitat" durant els 30 havien gosat repartir quadrets negres per les pàgines d'una publicació catalana. Però Tisnerov —als anys 60 des del "Tele/estel" i després a "Serra d'Or", "El País" i "La Vanguardia"— va anar elevant el llistó dels mots encreuats. Ara, els seus editors han decidit elevar a la categoria de llibre alguns dels escrits que han acompanyat tants i tants escaquers seus —Els mots encreuats de Tísner (Pòrtic, 1994)—. A pesar del que pot suggerir l'ambigu títol, no ens trobem davant un nou recull de mots encreuats tisnerians, com era Trenquem-nos una mica la closca (Altafulla, 1985).
Aquesta iniciativa d'ara, insòlita i agosarada, recull 1481 definicions lluïdes del gran mestre amb les respostes alfabèticament ordenades en un apèndix final. Rere cada definició hi ha un parèntesi que especifica el nombre de lletres i la inicial de la resposta, igual com el número d'ordre del mot solució en l'apèndix final. Com que el fascinant mecanisme de lectura en doble sentit que caracteritza els mots encreuats queda aquí desactivat, la dificultat és major, sobretot en els mots llargs. El format acaba remetent als reculls d'endevinalles de l'editorial Millà i es troba a faltar una doble numeració que permeti localitzar amb facilitat com s'ho va manegar el gran mestre a l'hora de definir una paraula qualsevol amb què topem a l'atzar en el nostre deambular per la llista alfabètica de solucions.
Aquest doble sentit de lectura ens permetria gaudir de la innegable magnitud literària de l'enginy de Tisnerov, atès que podríem resseguir el mateix camí que féu l'autor, de la resposta a l'enigma, com en aquelles novel·les que prescindeixen de l'enjòlit des de la primera pàgina per tal de centrar la nostra atenció en d'altres qualitats de l'estil. De fet, el ventall de mecanismes enigmístics que fa servir el gran mestre Tisnerov a l'hora de definir és enorme. Trobem una intensa explotació de la polisèmia. Gràcies a la presència de mots homònims la decodificació de molts dels enigmes proposats esdevé tan sorprenent com el desenllaç d'un d'aquells contes bonsais d'Augusto Monterroso o Pere Calders. Al·lusions forestals a "viu a la serra i la serra la matarà" (de 4 lletres, comença amb essa); professionals a "abans de fer la feina pren tota mena de mesures" (9s); o militars a "s'acabarà quan arribi el general (6a) transformen la lectura en un rigorós exercici d'imaginació.
Cap dels mecanismes habituals de l'enigmística no li és aliè. Juga amb els anagrames per salvar unes sigles quasi foixianes —"curts trucs de turcs" (5c)—, es permet tota mena de decapitacions —"part esquerra d'un retaule" (4r)—, proposa falsos amics —"la seva senyora és molt perseguida" (5h) o "la seva senyora s'infla quan fa esport" (5p)—, i també conrea l'homofonia de manera més o menys encoberta: amb erotisme dolç —"farem que dos recipients practiquin el boca a boca" (8a)— o mala bava casualment antimonàrquica —"senyoreja la bulgaritat" (5s)—. Val a dir que algunes de les definicions aguanten malament el pas del temps —"les primeres duien barret de copa" (7n)—, però d'altres han esdevingut obres clàssiques del seu gènere: "la seva manera de caminar feia bavejar Hitler" (3o), "fa plorar els nens" (8d), "perdien el prepuci illenc" (6x) o "farien un esgarrifós glu-glu" (12n). L'enginy del gran mestre Tisnerov és inesgotable.



Solucions per ordre d'aparició i magnituds: 4s-soca, 9s-sastressa, 6a-assaig, 5c-Csrtu, 4r-reta, 5h-heroi, 5p-pilot, 8a-abocarem, 5s-Sòfia, 7n-neveres, 3o-oca, 8d-dentició, 6x-xuetes, 12n-naufragarien.

dijous, 19 de maig del 1994

Nit de pòquer

La rendibilitat literària del joc del pòquer és elevada. L'escenari en el qual es desenvolupa una timba d'aquest joc de regles simples esdevé un espai ideal per al plantejament de tota mena de conflictes morals. Només cal recordar les millors obres de Tennesse Williams. Quatre homes concentren la seva energia en un rectangle verd refulgent que lluu sota un barret de llum enterbolida pel fum dels seus cigars. Les cartes són sovint un mer pretext per justificar la força de cada jugador. Tant si són bones com si no ho són representen a la perfecció el seu paper de motivacions ocultes que impel·leixen l'interfecte a actuar d'una manera determinada. Com a la vida, les apostes que dipositen els jugadors damunt la taula, tot traient-les de la penombra on les ocultaven per exposar-les a la lluentor crepuscular del cobretaula, no sempre responen a la potència objectiva de les cinc cartes que folren les seves mans. Sigui com sigui, cada mà acaba sempre amb un gest universal: el braç del guanyador adopta la forma d'una falç i arreplega els diners que s'acumulen sota l'oscil·lació del focus. Els diners volen a la zona de penombra, el verd torna a governar i tot el procés recomença. Una vegada i una altra.
Algunes combinacions del pòquer tenen el seu equivalent entre els mecanismes enigmístics. Així, el reeixit repòquer ha estat sovint equiparat als mots lipogramàtics amb presència de cinc exemplars d'una vocal, com ara arrabassada (5a) o distingidíssim (5i). Tampoc no resulta forassenyat relacionar les escales convencionals amb els mots panvocàlics que contenen un sol exemplar de cadascuna de les vocals —com ouaire, absolutisme o esquiador—, les escales de color amb els alfagrames directes de cinc lletres —amors, glops o afino— i les escales reials amb aquella mena d'alfagrames anomenats abecés que contenen les cinc primeres lletres de l'alfabet —com ara bifurcades (abcdefirsu), lubrificades (abcdefiilrsu) o modificable (abcdefiilmo)—. No cal dir que el trio, l'adúltera posició del pòquer que sempre supera a la parella, té el seu equivalent directe en aquells neologismes quecs que vam batejar "mots trigèmins" sota la dolça advocació de "Las Trillizas". Així, els trigèmins més aconseguits —com ara enxampapapallones, robababaus, tapapapades, semimímiques o nananautes—, esdevenen exemples impecables de trio.
La proposta enigmística d'aquest mes de maig passa per estrènyer aquestes relacions diplomàtiques amb el pòquer. Si equiparem els trigèmins amb els trios, la doble parella també pot tenir el seu equivalent enigmístic. La primera persona de singular del present d'indicatiu del verb lloar en serà el paradigma. "Lloo", per tant, és una doble parella perfecta (4LO) —com també ho és "lluu" (4LU) i probablement cap altre mot correcte en català—. A partir d'aquí, establirem variacions diverses. En la franja baixa del nivell d'exigència descobrirem parelles distanciades en mots més o menys llargs: "terrissaires" (11RS), "assemblees" (10SE), "arrabassar" (10RS) o "arrissar" (8RS). Si elevem el llistó, l'élite de les dobles parelles formarà un club exclusiu constituït només per aquells mots, com més curts millor, que presentin dues parelles de lletres consecutives. Així, les primeres quatre inscripcions en aquest club exclusiu podrien ser: "succeeixen" (10CE), "espesseeix" (10SE), "azorrees" (8RE) i "deesses" (7ES). Envieu les vostres dobles parelles a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 12 de maig del 1994

Marcel Duchamp

La publicació de Duchamp. El amor y la muerte, incluso de l'historiador d'art Juan Antonio Ramírez (Siruela, 1993), ha estat molt celebrada en el camp dels estudis sobre artistes plàstics. Ramírez va passar a mitjan abril per Barcelona, en el marc de les jornades d'inauguració de la Mediateca de la Fundació "la Caixa", i hi impartí la conferència "Astros y planetas de la galaxia duchampiana". El seu estudi conté innombrables precisions sobre la voluptuositat conceptual del genial creador del cinema anèmic.
És notòria la perícia verbal de Marcel Duchamp per endinsar-se en el món del transvestisme lingüístic i iconogràfic. De fet, Duchamp va arribar a adoptar un alter ego femení l'any 1920: la bella Rrose Sélavy. La tria del pseudònim no és pas atzarosa. La doble erra inicial ens permet llegir el nom de tres maneres: "rose" (rosa), "eros" (amor) i "arrose" (rega, mulla). Tot plegat amb evidents implicacions sexuals. El cognom acaba per formar una frase amb sentit complet, com si fos una solemne declaració de principis per part de Duchamp: "l'amor —la rosa, el reg— és la vida".
L'estudi de Ramírez revela que molts títols d'obres duchampianes són rendibles en una espècie de llengua bífida anglo-francesa que Duchamp feia servir sovint, juganer. Aquest idiolecte particular de l'artista —"franglais", en diuen— ha estat estudiat per George H. Bauer a "Duchamp's Ubiquitous Puns". Així, en la "Tonsura" amb forma d'estrella que Georges de Zayas va aplicar sobre el crani de Duchamp l'any 1921, l'artista fa coincidir "Etoile" (estrella en francès) amb "A toile" (un llenç en franglès) per tal de transmetre que la pintura s'ubica al cervell.
Un altre exemple de la bifiditat de Marcel Duchamp és l'obra de 1921 anomenada "Why not Sneeze Rrose Sélavy" (per què no esternudar, Rrose Sélavy). Aquests cubs de marbre amb un os de sèpia i termòmetre en l'interior d'una gàbia van constituir un obsequi de l'artista a les germanes Dreier que les afectuoses fèmines mai no van valorar. Una lectura fonètica de l'extravagant títol dóna "Why isn't easy eros c'est la vie?". Ramírez ho tradueix lliurement com "per què no és fàcil l'amor?". Sembla que les Dreier, solteres recalcitrants, també s'ho preguntaven.
Encara més xocant resulta l'efecte homofònic del "Morceaux choisis d'après Courbet" (1968). Duchamp va copiar amb una certa fidelitat la "Dona amb les mitges blanques" de Courbet, però hi afegí un ocell encarat a l'entrecuix de la dona. L'explicació de l'artista pel que fa a l'ocell és estupenda: "És curiós, i a més és un falcó, la qual cosa implica un fàcil joc de paraules en francès (faucon = faux con), de manera que així es pot veure un cony fals i un altre de veritat".
Però potser l'enigma verbal de Duchamp que més ha circulat és la seva gioconda amb mostatxo pre-dalinià. Aquest ready-made fou concebut en plena efervescència del Dadà (1919) i va esdevenir un autèntic mite recurrent entre els surrealistes. L'artista afegí bigoti i perilla a una reproducció barata de la Gioconda, la signà i va escriure un pressumpte acrònim a la banda inferior: L.H.O.O.Q. En anglès, Lawrence Steefel fou el primer a assenyalar que el títol es podia llegir "look" (mira), de manera que la imatge esdevenia tautològica. Però aquesta vegada no calia canviar de llengua perquè les cinc lletres, llegides de pressa en francès, formen homofònicament una frase prou xocant: "ella té el cul calent".