dijous, 24 de novembre de 1994

Un tal Griera a Ajuria Enea

Els esforços titànics més entranyables són aquells que es fan en una direcció rotundament equivocada. Mai no ens cansarem de reivindicar les imaginatives versions que Horapol·lo inventa de l'escriptura jeroglífica egípcia molts segles abans de l'èxit del repel·lent Champollion o la tesi que Joan Coromines defensa sobre l'origen etimològic de la marca comercial "xiruca" (vegeu el volum IX del seu Diccionari... )
L'ínclit A. Griera és un d'aquests gegants de l'error cras. L'any 1960 l'Instituto Internacional de Cultura Románica de la Excma. Diputación provincial de Barcelona integrado al Patronato Menéndez y Pelayo del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (uf!) li publica a l'Abadia de Sant Cugat del Vallès un extens vocabulari basc de dos volums que duu per subtítol un agosarat parèntesi: (Ensayo de una interpretación de la lengua vasca). La tesi de la magna obra de Griera és digna de figurar en els temes de debat a la taula d'Ajuria Enea: la llengua èuscar prové del llatí. Com l'espanyol i el català. En cap cas es tracta d'una llengua revelada i enigmàtica. És una mera cosina una mica dislèxica, tal vegada il·legítima.
El tal Griera és un autèntic crac. En un pròleg de només 20 pàgines digne de figurar a la revista mensual Caprabo, ventila amb contundència les possibles oposicions a la seva tesi. Esmenta una corrua d'eminents filòlegs —entre els quals Caro Baroja o el seu mestre Menéndez Pidal—que han dedicat a l'estudi del basc investigacions extraordinàries i afirma que tots han deixat sense resoldre el problema del basc. En Griera, però, no pensa ensopegar en la mateixa pedra que tots els seus predecessors. Aposta per les noves tendències: "para buscar una interpretación de la lengua vasca, he prescindido de todos los estudios e investigacions hechas sobre esta lengua; también he hecho caso omiso de todos los tratados gramaticales. (...) Para mi empresa me he servido únicamente del Diccionario vasco-español-francés, de Don Resurrección Mª de Azkue (1906)". L'eximi Griera escomet el problema basc amb les mans a les butxaques i la barbeta ben alta —"como el joven David, equipado solamente con mi bagaje de romanista"—. Ja en el pròleg els seus esforços agafen un to èpic impagable.
Podem sentir els seus grinyols de joia quan descobreix que colom es diu TXOLOMA. SARO (nit) li sona a "sera" i SAGUARRATO (rat-penat) a "rata caeca". En una arrencada deliciosament delirant afirma que un dels noms que rep la Marededéu en basc —MIMACARO— és una abreviació de "mi madre cara", la mateixa expressió que, sempre segons el gran Griera, dóna nom a la famosa "Virgen Macarena" de Sevilla. Una altra bona dosi de surrealisme apareix quan rebusca l'origen llatí del crit de guerra del seguidors de la Real Societat, els numerals bascos: 1-BAT de "palu", 2-BI de "bis", 3-IRU de "trinu", 4-LAUR de "labaru", com que 5-BOST no li lliga apel·la a l'origen celta, 6-SEI de "sex", 7-ZASPI de "septem", 8-ZOTSI d'"octo", 9-BEDERATZI el fa venir de l'estranya equació "bat+illu+octo", 10-AMAR d'"amba", 20-OGEI de "viginti" i 100-EHUN de "centum".
La setmana entrant ens endinsarem en les procel·loses 1111 pàgines de què consta el vocabulari basc més estimulant de la història.