dijous, 31 de maig del 2007

El nostre BB

El món multimediàtic que ens envolta ha arribat a tal punt de desgavell que potser convindria començar a recuperar les gatades d’en Pitarra per poder-les comparar amb les que ens arriben diàriament per tele, bar i ràdio. És clar que, ja posats, millor rellegim també l’ínclit suecà Josep Bernat i Baldoví, que ha passat a la història per motius tan inconfessables com ser l’autor dels primers llibrets de falla (1855) i parir el sainet satíricopornogràfic El Virgo de Vicenteta. Ara que els amants de la modernor publicitària es dediquen a premiar campanyes com la que MTV va llançar subreptíciament per YouTube amb la cançó “Amo a Laura”, l’obra de Bernat i Baldoví podria rebre relectures insospitades. Qui es resistiria a anar a veure una paròdia del Tenorio de Zorrilla que es diu L’Agüelo Pollastre? ¿I què me’n diuen de campanyes publicitàries basades en els arguments d’obres de BB com El Rei moro de Granada, Un fandanguet en Paiporta, Pasqualo i Vicenteta, Qui no té la vespra no té la festa, La tertúlia de Colau, El parlar bé no costa un patxo o Qui tinga cucs que pele fulla? En 1997 l’editorial Afers va tenir la humorada de publicar les obres completes de BB en vuit volums. Dues dècades abans, en 1979, el director valencià Vicent Escrivà va fer una versió cinematografica de l’obra més popular de BB: El Virgo. Feia de Vicenteta l’actriu italiana Maria Rosaria Omaggio, a qui recordo de La lozana andaluza del mateix Escrivà i potser fins i tot d’algun interessant reportatge al Playboy L’Omaggio hi treballava al costat de Pepe Sancho, Antonio Ferrandis, Josep Maria Angelat o Queta Claver. Diuen els estudiosos valencians que els escrits de BB són els d’un autor escèptic amb les institucions administratives de l’època i que si els seus sainets van ser tan i tan populars és perquè connectaven amb els problemes econòmics que patia el camp valencià a la primeria del segle XIX. El cert és que BB no es va limitar als sainets agroeròtics, a les paròdies (de Zorrilla o Calderón de la Barca) i al gènere religiós dels miracles. També va escriure en setmanaris com La Donsaina o El Tabalet. Fa anys l’amic Emili Payà em va enviar un poema en el que BB, a qui imaginem poc donat a la reflexió metalingüística, mostrava la seva sensibilitat verbívora. El va publicar a La Donsaina el 8 de desembre de 1844 sota el pseudònim de El Sueco: “Gramàtica Parda. Ortografía de Sento Beseroles. Regles que no marren”. Fa aixina: “Si sopla el vent de llevant/ Si la tremontana asoma/ Y si els núbols tens damunt/ Mira así totes en chunt/ Les regles de ortografía/ Que fan posar hui en lo día:/ Interrogant, coma y punt”.

dijous, 24 de maig del 2007

Laberint targarí

Pels volts de Sant Jordi a Tàrrega van emplaçar un laberint poètic de Xavier García, l’autor de Biografies de carrers i Pedrolianes. El seu laberint ha estat emplaçat en el sentit recte del terme (designar el lloc que ha d’ocupar) però també en un de derivat, perquè el lloc és una plaça. El paviment de la remodelada plaça dels Àlbers forma un laberint en forma de triangle isòsceles que presenta vuit locucions de dos mots i un insecte estampat al centre del triangle. Tot plegat, vist des de dalt, sembla un arbre de Nadal. Mentre hi caminen els passejants poden elaborar un vers en cada trajecte. L’Ajuntament també n’ha editat una plaquet, que fa la número 13 dels Plecs Natan, just darrere del poema “Cavalls” de Pere Rovira (12). En aquest plec, que duu per títol “Claus de laberint”, hi retrobem el disseny triangular i els nou missatges combinables: 1) d’anada; 2) o inici; 3) i fi; 4) de tornada; 5) o trajecte; 6) de pas; 7) al mig; 8) del centre; 9) un insecte. García ens proposa “algunes combinacions per jugar i saltar” i les anomena “lectures anastròfiques”. 1+5+4, per exemple, faria un viatge fallit al centre del laberint: “d’anada o trajecte de tornada”. 5+6+7+8+(9), en canvi, ens hi conduiria així: “o trajecte de pas al mig del centre: un insecte”. Les combinacions són tantes que García només en proposa una quinzena i ho deixa obert amb tota una declaració d’intencions: ...ad ingenium. L’enginy era tingut al Barroc com una gran virtut i els laberints poètics en van ser el seu exponent màxim. En certa mesura provenen del technopaegnion grec (joc d’art) iniciat a Alexandria per Teòcrit, en el qual el text forma una figura, però també passen pels multiacròstics religiosos com aquell famós “en forma de labirinto” que el Rector de Vallfogona dedicà a santa Teresa de Jesús i entronquen amb la tradició cal·ligramàtica d’Apollinaire que fa més visual la poesia. La proposta de Xavier García comparteix dimensió arquitectònica amb alguns laberints en terres de temples. Paolo Santarcangeli, al seu llibre clàssic sobre laberints, parla dels verbals que es van trobar en 1843 al terra de l’antiga església cristiana de Saint Reparatus d’Orléansville, a l’Algèria llavors francesa. Després de transitar pel laberint s'arribava a la zona de la salvació com qui arriba al centre d'un joc de l’oca. Allà, sota un rosetó amb la inscripció SEMPER PAX s'estenia una prodigiosa sopa de lletres que permetia llegir en tots els sentits possibles el nom de la presumpta garant de la salvació promesa: SANCTA ECCLESIA. A Tàrrega el Minotaure és un insecte, l’església esdevé plaça i la salvació ve AD INGENIUM.

dilluns, 21 de maig del 2007

Diabòlic

Ambrose Bierce va ser periodista, crític i autor de relats curts que no deixaven mai indiferent ningú. Una espècie de Borat del segle XIX. A finals dels vuitanta Eumo en va publicar el recull Faules fantàstiques en traducció de Jordi Arbonès. Potser el llibre més conegut de Bierce és The Devil’s Dictionary (el diccionari del diable), on recull el seu càustic pensament. Les entrades havien estat publicades als diaris des de 1881. L’any 1906 va aplegar les que cobrien de la A a la L en un volumet molt popular anomenat The Cynic’s Word Book i el 1911 ja van sortir totes a les obres completes. Dos anys després Bierce, que havia nascut a Ohio en 1842, se’n va anar al Mèxic revolucionari i ja no se’n va saber res més. La seva causticitat l’havia portat a ser temut, odiat i imitat. Fóra bo que algú (¿Salvador Sostres?) s’atrevís a traduir aquest diccionari al català. En espanyol en circulen diverses traduccions, per exemple a Valdemar, Cátedra o Galaxia Gutenberg, totes diferents. Per capir l’abast de la feresa de Bierce el millor és llegir algunes de les seves definicions, començant per “diccionari: malèvol artefacte literari que impedeix l’evolució del llenguatge i el transforma en una cosa dura i rígida; tanmateix, aquest diccionari és una eina d’allò més útil”. Lògicament, una de les estratègies de Bierce és la glorificació del (seu) jo. Llegim què diu del mot “egotista: una persona de gust molt limitat, més interessada en ella mateixa que no pas en mi”. La seva aproximació a la condició humana és devastadora. Només cal llegir definicions com les de “fidelitat” (una virtut peculiar d’aquells que són a punt de ser traïts), “futur” (aquell període de temps en el qual els afers prosperen, els amics són lleials i la felicitat està assegurada), “diplomàcia” (l’art patriòtic de mentir pel propi país) o “immigrant” (persona curta de gambals que es pensa que un país és millor que un altre). Bierce afegeix poemes satírics i cites a les definicions, però també excel·leix en el regat curt, com quan per definir “impunitat” es limita a escriure “riquesa”. En general, s’interessa només per subvertir l’àmbit semàntic, però en alguna ocasió reflexiona formalment sobre els mots que defineix, com quan fa notar que “art” és anagrama de rat (rata) o quan explora l’homonímia interlingüística de “belladonna: en italià, una senyora bonica; en anglès un verí mortal. Un bon exemple de la identitat essencial d’ambdues llengües”. Llegir Bierce provoca el plaer llibertari que sempre emana dels heterodoxos, i el plaer, segons Bierce, és “la forma menys odiosa de desànim”.

dijous, 17 de maig del 2007

Cussà totplegat

El berguedà Jordi Cussà va debutar amb una bona primera novel·la: Cavalls salvatges (Columna, 2000). Hi demostrava un innegable talent per retratar el món de la droga sense la retòrica cinematogràfica habitual. Set anys i cinc novel·les després acaba de publicar Clara i les ombres (Empúries, 2007), una novel·la rodona que ressegueix la gira d’un grup de gòspel de Lousiana per Catalunya des dels ulls del pianista català que cobreix la baixa del titular. El plantejament és senzill: un pianista que té problemes amb l’alcohol (Fabià), una promotora de concerts amb qui havia estat embolicat i de qui encara està enamorat (Clara), una cinquantena de cantants negres (dirigits pel mestre Moon) i una gira pel Principat. Amb aquests elements Cussà aconsegueix bastir una notable novel·la moral, plena d’episodis memorables i personatges vius que pul·lulen pel nostre país de concert en concert. Hi sobresurt el ritme narratiu, perfectament acoblat a la banda sonora que el lector farà bé de procurar-se a partir del variat repertori del grup de gòspel. El registre de llengua que basteix Cussà per retratar el dia a dia de la gira des de la veu del narrador és excel·lent. Un col·loquialisme genuí que llisca molt bé. Un dels recursos més eficaços que fa anar és la fusió verbal d’algunes locucions habituals, en la tradició dels mots valisa (o maleta o portmanteau) que va teoritzar Lewis Carroll. Potser imbuït pels medley que sovint toca, el narrador de Cussà pren “cafemllet”, “gots migplens”, “pamtomàquet” i “padefetge”, s’acomiada amb un “finsdemà”, mormola “sígràcies” i opta pel “perxò”. L’ús del recurs, que acaba sent un estilema, no és gens indiscriminat. Cussà ajunta locucions que solem pronunciar de cop, com “totplegat”, “copdecap”, “contracostum” o “filldeputa”, però també estén l’estratègia a d’altres frases. Totplegat (sic), fa més àgil el relat del pianista, però també permet que el lector sintonitzi amb el pensament del narrador. Reforça la idea de desconcert que aclapara el concertista —“explicant-me noséquè d’una trucada”, “que vingués noséqui a fer noséquè”, “no en tinc nidea de què té”, “d’emoció, d’alegria, de quèséjo”— i en remarca el to moral: “va llargar-me la dreta comdéumana”, “sobretotsobretot, que no es morís ara d’un atac de malallet”, “el tinent malabava i el detingut quasiculpable”, “malabava pura, però així va el món”. Molts d’aquests nous compostos tenen anàlegs sacionats pel diccionari —malànima, maldecap, malentès—, de manera que l’aposta és per la vitalitat d’una llengua capaç de generar compostos genuïns (“Comilfaut”). Altrament, ens en sortirem, com un sergent nord-català a la novel·la, “cuaentrecames”.

dijous, 10 de maig del 2007

Stoppard non stop

Tom Stoppard és un dels dramaturgs anglesos amb més projecció. Va aconseguir el seu primer gran èxit internacional amb Rosencratz i Guildenstern són morts (1967), una comèdia protagonitzada per dos personatges secundaris de Hamlet que ell mateix portaria al cinema l’any 1990. Les seves incursions en el món del guionatge cinematogràfic inclouen títols tan coneguts com L’imperi del sol (1987) amb Spielberg, l’adaptació de La casa Rússia (1990) de Le Carré o Shakespeare in love (1998). El seu teatre no s’ha prodigat gaire pels nostres escenaris, però ara estem d’enhorabona, perquè podem veure Arcàdia (1993) a la Sala Petita del TNC, dirigida per Ramon Simó. Arcàdia és considerada una de les seves millors obres. Som a Sidley Park, una casa de camp anglesa. L’acció va i ve de 1809 a l’actualitat i viceversa sense sortir mai de la sala d’estar, en un canvi d’època instantani que dóna al temps el valor de quarta dimensió. Passem dels fets que envolten la reconstrucció del jardí de la casa a la reconstrucció dels fets que proven de fer-ne uns estudiosos un segle més tard, amb la figura de Lord Byron de fons. És una peça rodona, en la qual les idees i les emocions conviuen d’una manera virtuosa. Stoppard aconsegueix que totes les discussions teòriques que interessen els seus personatges tinguin un correlat emocional de gran força escènica, tot plegat en un llenguatge molt ric i carregat de dobles sentits. Traduir-lo al català ha estat una d’aquelles dolces tortures que et fan comprendre a fons la famosa novel·la de Leopold Sacher-Masoch que va suscitar el terme masoquisme. Stoppard és un virtuós del joc verbal que s’acull a la tradició shakespeariana. Ja el 1979 havia escrit dues obres complementàries en aquesta línia: Dogg’s Hamlet i Cahoot’s Macbeth. A la primera trobem que els actors parlen un llenguatge anomenat Dogg. El Dogg conté paraules de l’anglès corrent però amb significats totalment diferents dels que els assignen els parlants anglesos. L’escena presenta tres estudiants no angloparlants que assagen una representació de Hamlet en anglès, és a dir, en una llengua totalment estrangera per a ells. Normalment en la mateixa funció també es representa Cahoot’s Macbeth: una versió reduïda de Macbeth feta davant els ulls escrutadors d’un policia secreta, el qual sospita que els actors són subversius que lluiten contra l’Estat. Per acabar-ho d’embolicar, Dogg’s Hamlet també conté una escena de quinze minuts de durada anomenada 15 minute Hamlet. És, en efecte, l’obra sencera de Shakespeare abreujada en quinze minuts i tot sovint es representa en funcions independents. No us perdeu aquesta Arcàdia.

dijous, 3 de maig del 2007

El cònsol Altaió

La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... (Eumo, 2007) és l’última proposta del traficant d’idees Vicenç Altaió, aquest cop de la mà del seu yang Claret Serrahima. Són textos onírics, que tornen i retornen com un bisens a la tradició de les destradicions en la qual s’inscriu Altaió, ençà de l’ultrason i més enllà de l’inframón. Hi ha una inquietant barreja de prosa notarial i poema surrealista, de fets i de sets, de mots feréstecs i silencis cartoixans. Em recorda La boutique obscure de Georges Perec, en el qual l’oulipista transcrivia 124 somnis amb l’única condició d’excloure’n els noms propis, per pudícia. Altaió no només no elimina deliberadament les al·lusions específiques dels seus textos onírics sinó que, de la mà del treball gràfic (i tipogràfic) de Serrahima, les subratlla, les accentua, les fa visibles, les extreu del text i les recombina en un context diferent. Però ni transcriu ni descriu. S’endinsa en l’àmbit oníric i escriu des d’allà mateix. A més, La consola de Cadaqués practica la combinatòria de les emocions, explora la inintel·ligibilitat amb un difuminat tipogràfic que neguitejarà els amenaçats de presbícia i assaja espais per a la lectura compartida amb els dos lectors en posició d’escacs. Un estudi onomàntic dels coautors d’aquest llibre oníric suscita aproximacions interessants. Amb les lletres de Vicenç Altaió trobem l’anagrama “Eviti la Cançó” i les de Claret Serrahima donen “Ahir resta reclam”. Plegats, la combinació de les seves 27 lletres en defineix a la perfecció la poètica. “Ètica: ahir va alçar el somni cert”. A la pàgina 63 del llibre, que és la meva per raons que ara no vénen al cas, hi llegeixo un paràgraf que faig meu per rematar aquesta columna putativa que compartia espai, en temps ja remots, amb l’escriptura sense llançadora que Altaió tramava a l’Avui de cada setmana: “Sóc feliç com mai de trobar-me amb els llibres. No hi ha ni un sol metre quadrat de paret buit on penjar-hi un quadre o un dibuix, tot és ple de llibres arrenglerats, l’un rere l’altre, sense ordre alfabètic, cronològic o temàtic que posi ordre pràctic. S’hi respira el vici total. Res no sembla dedicat a l’exhibició o a la contemplació, tot és pura concupiscència. Els tractats de perspectiva es barregen amb els de poesia, i els de literatura són de literatura artística, i els de filosofia són de filosofia del llenguatge, i els d’història són d’històries viscudes. D’entre els nostres, hi distingeixo, per aquí, per allà, Don Ramón del Valle-Inclan i Ramón Gómez de la Serna, D’Ors i Cirlot, Foix i Brossa, tots en primeres edicions. No és per atzar que Llull apareix al costat de llibres d’última generació en informàtica”. Ben tornat.