Cussà totplegat

El berguedà Jordi Cussà va debutar amb una bona primera novel·la: Cavalls salvatges (Columna, 2000). Hi demostrava un innegable talent per retratar el món de la droga sense la retòrica cinematogràfica habitual. Set anys i cinc novel·les després acaba de publicar Clara i les ombres (Empúries, 2007), una novel·la rodona que ressegueix la gira d’un grup de gòspel de Lousiana per Catalunya des dels ulls del pianista català que cobreix la baixa del titular. El plantejament és senzill: un pianista que té problemes amb l’alcohol (Fabià), una promotora de concerts amb qui havia estat embolicat i de qui encara està enamorat (Clara), una cinquantena de cantants negres (dirigits pel mestre Moon) i una gira pel Principat. Amb aquests elements Cussà aconsegueix bastir una notable novel·la moral, plena d’episodis memorables i personatges vius que pul·lulen pel nostre país de concert en concert. Hi sobresurt el ritme narratiu, perfectament acoblat a la banda sonora que el lector farà bé de procurar-se a partir del variat repertori del grup de gòspel. El registre de llengua que basteix Cussà per retratar el dia a dia de la gira des de la veu del narrador és excel·lent. Un col·loquialisme genuí que llisca molt bé. Un dels recursos més eficaços que fa anar és la fusió verbal d’algunes locucions habituals, en la tradició dels mots valisa (o maleta o portmanteau) que va teoritzar Lewis Carroll. Potser imbuït pels medley que sovint toca, el narrador de Cussà pren “cafemllet”, “gots migplens”, “pamtomàquet” i “padefetge”, s’acomiada amb un “finsdemà”, mormola “sígràcies” i opta pel “perxò”. L’ús del recurs, que acaba sent un estilema, no és gens indiscriminat. Cussà ajunta locucions que solem pronunciar de cop, com “totplegat”, “copdecap”, “contracostum” o “filldeputa”, però també estén l’estratègia a d’altres frases. Totplegat (sic), fa més àgil el relat del pianista, però també permet que el lector sintonitzi amb el pensament del narrador. Reforça la idea de desconcert que aclapara el concertista —“explicant-me noséquè d’una trucada”, “que vingués noséqui a fer noséquè”, “no en tinc nidea de què té”, “d’emoció, d’alegria, de quèséjo”— i en remarca el to moral: “va llargar-me la dreta comdéumana”, “sobretotsobretot, que no es morís ara d’un atac de malallet”, “el tinent malabava i el detingut quasiculpable”, “malabava pura, però així va el món”. Molts d’aquests nous compostos tenen anàlegs sacionats pel diccionari —malànima, maldecap, malentès—, de manera que l’aposta és per la vitalitat d’una llengua capaç de generar compostos genuïns (“Comilfaut”). Altrament, ens en sortirem, com un sergent nord-català a la novel·la, “cuaentrecames”.