dilluns, 21 de maig del 2007

Diabòlic

Ambrose Bierce va ser periodista, crític i autor de relats curts que no deixaven mai indiferent ningú. Una espècie de Borat del segle XIX. A finals dels vuitanta Eumo en va publicar el recull Faules fantàstiques en traducció de Jordi Arbonès. Potser el llibre més conegut de Bierce és The Devil’s Dictionary (el diccionari del diable), on recull el seu càustic pensament. Les entrades havien estat publicades als diaris des de 1881. L’any 1906 va aplegar les que cobrien de la A a la L en un volumet molt popular anomenat The Cynic’s Word Book i el 1911 ja van sortir totes a les obres completes. Dos anys després Bierce, que havia nascut a Ohio en 1842, se’n va anar al Mèxic revolucionari i ja no se’n va saber res més. La seva causticitat l’havia portat a ser temut, odiat i imitat. Fóra bo que algú (¿Salvador Sostres?) s’atrevís a traduir aquest diccionari al català. En espanyol en circulen diverses traduccions, per exemple a Valdemar, Cátedra o Galaxia Gutenberg, totes diferents. Per capir l’abast de la feresa de Bierce el millor és llegir algunes de les seves definicions, començant per “diccionari: malèvol artefacte literari que impedeix l’evolució del llenguatge i el transforma en una cosa dura i rígida; tanmateix, aquest diccionari és una eina d’allò més útil”. Lògicament, una de les estratègies de Bierce és la glorificació del (seu) jo. Llegim què diu del mot “egotista: una persona de gust molt limitat, més interessada en ella mateixa que no pas en mi”. La seva aproximació a la condició humana és devastadora. Només cal llegir definicions com les de “fidelitat” (una virtut peculiar d’aquells que són a punt de ser traïts), “futur” (aquell període de temps en el qual els afers prosperen, els amics són lleials i la felicitat està assegurada), “diplomàcia” (l’art patriòtic de mentir pel propi país) o “immigrant” (persona curta de gambals que es pensa que un país és millor que un altre). Bierce afegeix poemes satírics i cites a les definicions, però també excel·leix en el regat curt, com quan per definir “impunitat” es limita a escriure “riquesa”. En general, s’interessa només per subvertir l’àmbit semàntic, però en alguna ocasió reflexiona formalment sobre els mots que defineix, com quan fa notar que “art” és anagrama de rat (rata) o quan explora l’homonímia interlingüística de “belladonna: en italià, una senyora bonica; en anglès un verí mortal. Un bon exemple de la identitat essencial d’ambdues llengües”. Llegir Bierce provoca el plaer llibertari que sempre emana dels heterodoxos, i el plaer, segons Bierce, és “la forma menys odiosa de desànim”.