dijous, 29 de març de 2007

Quasibolo

Ja hem parlat alguna vegada de José Antonio Millán, un autor madrileny que viu i treballa a Barcelona. Expert en lingúística i implicat en la revolució dels mitjans digitals des del primer moment, Millán ha fet una deriva curiosa. Li recordo alguns relats notables —Sobre las brasas (Sirmio, 1988) o Nueva Lisboa (Alfaguara, 1995)—, però d’uns anys ençà ha abandonat la ficció novel·lística i es dedica a d’altres quefers, sempre relacionats amb el llenguatge, que es poden seguir al seu web www.jamillan.com, un espai digital de referència en l’àmbit hispà. Els seus dos últims llibres traspuen originalitat. D’una banda, a Flor de farola (Melusina, 2006) edita, estudia i interpreta, com si fossin manuscrits medievals, 17 escrits que troba pels carrers: una antologia de textos al marge. Millán els reprodueix un per un en facísimil i els escruta amb mirada d’entomòleg: n’obre una fitxa amb les dades tècniques —suport, mida, mitjà, reproducció, fixació, lloc, data, publicació primera— i n’extreu conclusions interessantíssimes. Una de les disset flors, per exemple, és un rètol de paper, 9,1x7,2 cm, fotocopiat, enganxat als fanals, localitzat el 2 de març de 1998 en diversos punts de Barcelona (Bonanova, Muntaner amb Laforja, Via Laietana...) que adverteix de les maldats d’un matrimoni de dentistes sudamericans. L’altre llibre recent de Millán és Quasibolo (la vida casi normal del señor de la señal) (Serres, 2007), que he tingut el plaer d’adaptar al català per a la mateixa editorial com Quasibolo (la vida quasi normal del bon home del senyal). Millán torna a partir de les troballes que li brinda el carrer. En aquest cas, pictogrames, signes comercials i pintades on apareix la figura humana. Amb aquest material, documentat escrupolosament al final del llibre, Millán basteix un personatge universal: Quasibolo. La seqüència de pictogrames li permet establir-ne la biografia, presentada en format d’auca amb els preceptius rodolins. D’un senyal de seient prioritari per a embarassades a l’aeroport de Tòquio (“Quasibolo al món arriba/ d’una mare ben activa”), fins a un llit que sembla un taüt en un senyal d’habitacions a Santiago de Compostel·la (“I aquesta vida normal/ té sempre el mateix final”), passant per diverses proves de maduresa: “Si vol menjar-se una rosca/ haurà d’afluixar la mosca” (senyal de pagament de la zona blava de Barcelona), “Al final de cada mes/ no li paguen quasi res” (pintada contra el Fòrum 2004) o “De vegades torna al niu/ sense saber com es diu” (instruccions en cas

dijous, 15 de març de 2007

Una rialla estentòria

La literatura d’Homer ha donat molts referents que s’han incrustat a totes les llengües occidentals. Tothom sap què és una odissea i què el taló d’Aquil·les. Personatges com Ulisses, Penèlope o Polifem encara són coneguts en ple segle XXI. Però potser no és tan divulgada la presència subreptícia d’un personatge de La Ilíada en la nostra llengua, ni que sigui només en el registre culte. L’adjectiu estentori (dit d’un crit fortíssim, que retruny) és un epònim. És a dir, un nom comú que prové d’un nom propi. Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al terme epònim (personatge el nom del qual és aplicat a la representació d’un fet abstracte) l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius dantesc, kafkià, salomònic o maquiavèlic com als noms masoquisme, maoisme, sadisme o lerrouxisme. O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els mots comuns de la llengua, més o menys maquillat per les adaptacions gràfiques i les flexions lingüístiques. Normalment, els epònims provenen de personatges històrics: Charles Boycott (fer el boicot o boicotejar), Charles Lynch (linxar), Jean de Nicot (nicotina), Joseph Ignace Guillotin (guillotinar), Joan Pich i Pon (piquiponades) o en Bertran de la Vall del Bac (fer bertranades)... Els exemples de personatges de ficció són molt cars de veure. A més, en alguns casos el trajecte recorregut és tan curt que gairebé no en podem dir ni epònim. Pot ser que algú t’etzibi que ets un hamlet (si dubtes) o un otel·lo (si demostres ser molt gelós), però aquí el nom encara no ha perdut la propietat. En el cas del Quixot ja apareix l’adjectiu (quixotesc) o el nom derivat (quixotisme), però tot i així la figura del cavaller manxec encara pesa massa. En canvi, el maquillatge de l’adjectiu estentori és notable, fins al punt que el personatge que hi ha al darrere pot passar del tot desapercebut. Perquè resulta que estentori prové del nom de Stentor (el pregoner, el que brama), un personatge de La Ilíada conegut en l’obra homèrica per la qualitat poderosa de la seva rialla. Ha! Un rialla que imaginem estentòria, naturalment, com les que proferim quan ens toca viure alguna situació rocambolesca, perquè aquest altre sonor adjectiu també prové d’un personatge de novel·la. En aquest cas, de Rocambole, protagonista d’increïbles aventures a les obres del novel·lista francès del segle XIX Pierre Alexis Porson du Terrail.

dijous, 8 de març de 2007

Antifaços verbals

L’últim premi Pla ha estat per a una gran novel·la que narra els últims dies d’un dels protagonistes de la Il·lustració: El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez (Destino, 2007). Voltaire torna a París als 84 anys després de tota una vida a l’exili, a estrenar la seva última obra Irene. L’enjòlit de la novel·la rau en si assolirà l’èxit i el reconeixement de la societat parisenca o no. Força interessants són les trobades del protagonista amb grans figures, especialment amb Diderot i Franklin, narrades amb gran finor. Les novel·les de Domínguez destaquen pel seu equilibri entre la invenció i la documentació, nombrosa però que mai no representa un llast per a la història. Un exemple d’això és el fragment on Voltaire exposa l’origen del seu pseudònim. L’assistent Wagnière li demana si prové d’una petita propietat que posseïa la seva mare. Voltaire ho nega i s’embranca a narrar la prematura mort de la mare i les difícils relacions que ha mantingut sempre amb el seu germà per culpa de la religió. “Els germans Arouet... —diu— Obsessionats per l’ànima i irreconciliables en els nostres punts de vista: Armand amb el seu Déu temible i jo amb el meu Déu amable. Mai no he cregut en un Déu cruel i inflexible, sinó en un de clement i comprensiu...” Quan l’assistent es pensa que ha fugit d’estudi i insisteix sobre l’origen del pseudònim Voltaire ho remata: “És per diferenciar-me del meu germà! Un anagrama d’Arouet L. J., és a dir, Arouet Le Jeune, escrivint V en lloc de U i I en lloc de J. Comprendreu que el meu germà es trobava incòmode cada vegada que descobria el seu cognom en les obres més irreverents i escandaloses”. L’antifaç anagramàtic de Voltaire no és un cas aïllat, tot i que l’afegitó de lletres alienes al nom (LJ) sigui molt poc usual a l’hora de confegir-ne. L’anagrama ha estat una estratègia de camuflatge molt usual. Al segle XVI François Rabelais va signar “mestre Alcofribas Nasier” els seus agosarats llibres sobre Pantagruel i Gargantua per raons de seguretat. Rabelais, que havia estat franciscà i es va fer benedictí per poder estudiar grec, temia la reacció de l’Església i per això s’emboscà rere un anagrama perfecte de FRANÇOIS RABELAIS: ALCOFRIBAS NASIER. També per raons de seguretat el seu coetani Calví va signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones. La primera LVCIANUS; la segona ALCVINUS, tots dos anagrames perfectes de CALVINUS. És clar que no tots els noms de ploma anagramàtics ho són per por. L’autora de les famoses Memòries d’Adrià no es deia Yourcenar, sinó Marguerite Crayencour, però pel que sembla li semblà més eufònic l’anagrama i avall va que fa baixada amb un nom artístic més sonor...

dijous, 1 de març de 2007

Holmes al hall més proper

Aquest primer cap de setmana de març encara hi sou a temps, però afanyeu-vos perquè seran les últimes representacions a Barcelona del musical Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos, al Jove Teatre Regina, en versió de Miquel Agell i Ivan Campillo, amb sis bons actors dirigits per Teresa Devant. La funció és una recomanable adaptació que fa la companyia Lazzigags de la novel·la de sir Arthur Conan Doyle, amb afegits aliens al cas però presents al món de Sherlock Holmes. Quan comença l’obra Holmes planteja un enigma al seu estimat doctor Watson: “quin és el derivat làctic que va millor per a exercitar la ment?”. Tot un ham per als més joves. Després, l’acció d’aquest cas de robatori frustrat es desenvolupa en tot d’escenes il·lustrades per una música molt atractiva. No hi falten els gags relatius al prohibidíssim tabac que emana de la pipa d’Agell-Holmes, resolt aquí amb un contundent “som al segle XIX i fumar no està prohibit” que actua com a antídot als anacronismes. Durant tot el procés de resolució del cas, Watson no es podrà oblidar del repte intel·lectual amb què el seu admirat Holmes l’ha posat a prova. Vingui o no vingui a tomb, el doctor maldarà per resoldre l’enigma que el seu company li ha plantejat tan esportivament. “És el iogurt?/ No”. “És el formatge?/ Sí, però quina mena de formatge?”. El més interessant de la proposta teatral de Lazzigags és que la companyia no parteix de la falsa premissa que tots els nens són tanoques. Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos és teatre per a majors de set anys, sí, però el sector adult del públic també s’hi implica. “Em sembla que ja sé quin és el formatge. És el parmesà? / Per què? / Per allò del “mens sana in corpore sano” / Quin acudit més dolent, Watson. Rumieu una mica més”. En general, el llegendari Sherlock Holmes sol resoldre els seus casos apel·lant al coneixement. Observa (amb lupa), rumia (amb pipa), compara el que veu amb el que sap i voilà!, arriba a una conclusió lògica. L’estratègia no exclou mai la intuïció, però el més prodigiós és la seva capacitat d’entrellaçar raonaments per generar hipòtesis demostrables. Watson, en canvi, sempre ens ha estat mostrat com algú lent de reflexos. En el cas d’aquest musical, durant tota l’obra plana sobre el seu cap l’enigma del derivat làctic. Després d’endevinar que ha de ser un formatge s’encalla, progressivament, en els formatges parmesà, maó i gruyère. En l’últim instant de l’obra, gairebé en el clímax musical, Sherlock el treu de l’error. Ara no us ho revelaré pas. Aneu-hi i en gaudireu. Només puc dir-vos que és força elemental, benvolguts lectors.