dijous, 30 de desembre del 2004

La deriva dels sentits

Fa unes setmanes reproduïa aquí mateix la descoratjada perplexitat d’un veterà restaurador català que s’havia passat tres dècades a Itàlia restaurant obres d’art antigues. L’home acabava de tornar i s’havia fet imprimir unes targetes professionals per continuar exercint aquí el seu ofici. En llegir-hi restaurador, tothom li preguntava pel nom del restaurant o pel tipus de cuina que feia. El pessimisme el tenia aclaparat. És obvi que en els últims temps els cuiners s’han apropiat del rètol restaurador de mala manera, fins al punt que el nostre restaurador de tota la vida els acusava de caníbals. Ponderant, a Lleida, la qüestió del canibalisme amb l’admirat Josep Murgades vam convenir que potser era una denominació excessiva per a un fenomen tan corrent. La deriva dels sentits pot canviar el significat principal de les paraules, però el llenguatge és només un reflex de l’evolució social. I tanmateix, el clam del restaurador restaurat ha fet efecte entre els lectors de l’AVUI, alguns dels quals ja s’han afanyat a trobar altres exemples de canibalisme verbal o, com ho rebateja Eva Salas, de fagocitosi.

Víctor de Mas, per exemple, escriu per explicar un cas que el té ben capficat —el de la paraula perduda—: “La meva mare no té cap dubte del seu significat i la meva filla tampoc; però estic segur que no parlen del mateix”. De Mas diu que una expressió del tipus T'enviaré una perduda aixeca unes expectatives lúbriques que no es corresponen amb el soroll irritant del mòbil. És clar que hi ha casos més extrems: “La més bèstia de totes és la que diu Fes-me una perduda; jo sempre espero que l'altre digui: Sí, i et posaré un piset i et tractaré com una reina". La troballa caníbal de les noves perdudes de Mas contrasta amb la més òbvia que envia el biòleg Jordi Lalueza-Fox —mòbil—: “Abans els mòbils eren aquells enginyosos artilugis que es penjaven a les habitacions dels infants perquè els agités l'aire, i ara són una altra cosa, tot i que els missatges que emeten també van per l'aire.” Certament, en cosa de pocs anys el mot mòbil ha estat colonitzat pels telèfons que en d’altres indrets han ocupat la llar de l’adjectiu cel·lular. De manera que ara és factible regalar dos mòbils als nebots sense repetir regal: un quan encara són bebès i l’altre a l’entrada de la temible adolescència. Naturalment, la majoria d’exemples que han arribat pertanyen a l’àmbit tecnològic. La deriva dels sentits dels termes contaminats per la informàtica és notable. Josep Maria Vigatà, entre d’altres, destaca que fa uns anys quan algú es penjava te l’imaginaves col·locat pels efluvis de la marihuana, mentre que ara qualsevol cosa que es penja simplement deixa de funcionar.

De tots els correus rebuts, però, el més interessant és un correu postal (una carta, que en dèiem abans) del restaurador Martí Cos Burch, de Barcelona. Cos n’està fins al cap que la gent parli amb els peus de la correcció política, i atribueix la invasió nominal que pateix el seu gremi a aquest mateix tarannà. Segons Cos, dir restauradors a la gent que treballa als fogons és un genèric erroni, atès que els correspondria el de restauranters. Cos ho té clar: “Restaurador sóc jo; reparo o restauro, transformo obres antigues o modernes en peces de bon veure, converteixo allò que està malmés o destrossat en una peça gairebé nova. Jo sóc restaurador. Els dels restaurants són restauranters”. Restaurem-nos plegats, doncs, que al restaurant la gent s’entén.

dijous, 23 de desembre del 2004

Vertebral columna la

El flamant guanyador del premi Sant Jordi de novel·la, Emili Rosales, va declarar que se sentia molt honorat de figurar al palmarés d’un premi que constituïa “la columna vertebral de la novel·la catalana”. La seva és una opinió sensata, però tenyida d’eufòria, com ho solen ser les que s’emeten després de rebre un guardó d’aquesta magnitud. Segurament tindria més sentit si la meritocràcia i la literatura tinguessin una relació més estreta. I no. El model cultural del que provenen els premis literaris a obra inèdita ha canviat molt des que l’any 1960 Enric Massó va guanyar el primer premi Sant Jordi amb Viure no és fàcil. En canvi, els premis literaris romanen inalterables. Una anàlisi rigorosa de les 43 novel·les premiades en les 45 edicions d’aquest certamen permet posar en dubte la legítima opinió de Rosales. Malauradament, un bon nombre de novel·les premiades han caigut en l’oblit i també són freqüents els casos d’autors guardonats que, abans o després, han publicat altres novel·les més remarcables. Per posar només dos exemples: ¿és L’enquesta del canal quatre la novel·la d’en Tísner que posaríem en aquesta teòrica columna vertebral, abans que Paraules d’Opoton el Vell o Les dues funcions del circ? ¿Passaria per davant de La plaça del Diamant o de Mirall trencat la novel·la premiada de Mercè Rodoreda El carrer de les Camèlies? Fa de mal dir, entre altres coses perquè la literatura no es pot quantificar com les curses de cavalls o les audiències televisives. I aquesta constatació, justament, és un argument que més aviat contradiu l’esperit de premis literaris, llistes i cànons.

Sigui com sigui, la història d’aquest premi ha donat grandíssimes novel·les a una literatura com la nostra que, dècades abans, havia estat acusada de no produir-ne. Només per això la columna vertebral a la qual al·ludia Rosales mereix un respecte com el que sent l’ateu que un cap de setmana decideix tastar l’agnosticisme. Quan els organitzadors de la Nit de Santa Llúcia em van demanar un text breu sobre el premi vaig pensar que una bona manera de retre’ls homenatge fóra adoptar una estratègia d’agitació. El text, escrit perquè Santa Llúcia ens conservi l’oïda i llegit per l’excel·lent tàndem Pedrals & Escoffet, conté els títols de totes les novel·les guardonades fins a l’any passat amb el premi Sant Jordi. Totes llevat d’una. Són, per tant, 41 títols de 44 edicions, amb 2 deserts i l’enigmàtica novel·la absent:

“L’enquesta del canal quatre feta al carrer de les Camèlies a 39 a l’ombra reflecteix que, fora del temps de les cireres, a les primaveres i les tardors l’ombra de l’atzavara tapa la meitat de l’ànima de la salvatge de les cames de seda sota la teranyina d’una línia trencada pel sol de tarda. Els colors de l’aigua es reflecteixen a l’Atles furtiu que conserva la senyora al purgatori de la biblioteca, sota la pols, just entre l’evangeli gris i el llibre de les mosques. Au, fes memòria, Bel: són els fantasmes del Trianon els que fan créixer el misteri de Berlín al coll de Serps, mentre un pinyol tot salivat pren posicions sota el retrat de Carme en penombra per presenciar l’espectacle d’un home qualsevol anomenat Christian que busca un lloc entre els morts. La visita a l’últim replà no implica pas la derrota. Viure no és fàcil, certament, però morir quan cal et permet dir: al meu cap una llosa que és un regne per a mi. No miris enrere que encara t’engegaré al Quincorn i només som a Badalona. Justament aquesta nit farem balanç fins a la matinada. I, un cop vistos els premiats, el resultat serà inequívoc: catalans, no només vencerem sinó que convencerem, i en acabat, encara ens daran les gràcies per la propina”.

Jo demanava que qui descobrís la novel·la absent ho propagués i em consta que Francesc Parcerisas ho va endevinar a la primera.

dijous, 16 de desembre del 2004

Ubert I, rei dels mots

L’ortografia és el malson dels mediocres i el refugi dels covards. Deixar anar a temps una bona falta d’ortografia pot ser com alliberar un pet ben sorollós en una recepció oficial, però viure obsedits pel decasíl·lab dissabte de sobte vaig tenir un dubte és la demostració palpable que mai no tindrem res a dir. Tard o d’hora, tothom comet alguna falta d’ortografia. Una be que no ens ve, un accent que s’esmuny o la muda de torn que juga a fer d’hac invisible. En cometen els periodistes culturals, els arquitectes i les psicòlogues de l’escola. En cometen bisbes i militars, estudiants, professors universitaris i bidells. Fins i tot en cometen els autors més excelsos en llur turmentada excelsitud. Provin de passar-se un dia per l’Avui amb un pernil sota el braç a veure si els responsables d’edició els ensenyen de quina manera arriben escrits alguns dels articles. Se’n farien creus. Fa una pila d’anys, Modest Prats va escriure un conte excepcional —“Rigorosament literal”— que narrava de forma insuperable l’aflicció que sentia un pobre corrector editorial quan de sobte es veia incapaç d’imaginar com s’escrivien algunes de les paraules que sentia. Ara l’escriptor i guionista Enric Gomà ha tingut la gosadia de publicar un llibre que recull moltes errades ortogràfiques pescades en rètols públics: Ubert tot l’any (Ara llibres). És un llibre extraordinari per tantes raons que no hi cabran totes.

D’entrada, els exemples reals que recull estan molt ben trobats. Tots són de l’àmbit públic, que és aquell territori de la realitat en el qual Aznar no parla català. Per al propòsit del seu llibre, Gomà allibera la intimitat de la convenció ortogràfica. Fa bé. Els rètols errats —El Recó, Formatges manxegs, Moltes merçès, Instal·lacions Ribas Cal·lefaccions— permeten que un observador atent extregui conclusions prou reveladores. Però per ben trobats que estiguin els exemples, per se no serien gens espectaculars. En canvi, els comentaris que susciten són molt interessants i amens. Per això Ubert tot l’any no és un llibre espectacular. És un llibre extraordinari que oxigena els neguits lingüístics del ciutadà comú sense fer-ne (només) espectacle. Cal llegir-lo de dalt a baix, tot seguit, prenent aire a cada secció si volem aguantar-nos el riure. L’estratègia irònica de Gomà li permet prendre distància i eludir la perillosa temptació policial inherent a la correcció ortogràfica. Una temptació ben present en l’inesperat èxit editorial anglòfon de la lingüista Lynn Truss —Eats, shoots & leaves (Profile Books, 2003)— que precisament proposa aplicar la ja famosa “tolerància zero” als afers ortogràfics en l’àmbit de la puntuació.

Gomà va molt més enllà que l’anglesa. Utilitza les seves armes de guionista per crear situacions surrealistes que transformen la lectura en un trajecte deliciós. Fa de la llengua personatge de ficció. Ens delecta sense preocupar-se gaire de si serem capaços d’instruir-nos, però sempre sap de quin bàndol està. No li cal apel·lar, com feia Truss amb posat d’institutriu, als més baixos instints de la supèrbia que sempre atorga el coneixement. Gomà és més humil i el seu, un llibre més popular. Si rere les paraules de Truss hi albirem classes particulars en luxoses mansions victorianes, rere les de Gomà hi apareix el món dels ateneus catalanistes. De Truss sospitem que no sap riure’s d’ella mateixa. De Gomà no. Ens ho demostra moltes vegades. Des de la tria majestàtica de la primera persona del plural fins a la crònica de la lectura-traducció, en dues sessions en veu alta, del llibre de Lynn Truss que li va fer el seu amic Matthew Tree. Si coneixeu algú amb un mínim de sensibilitat lingüística, regaleu-li aquest llibre. Aquest Nadal, més enllà dels reis Melcior, Gaspar i Baltasar, ha nascut Ubert I, rei dels mots.

dijous, 9 de desembre del 2004

El novell Observatori

És sabut que la llengua és un organisme viu i, per tant, viu sotmesa a totes les contingències que fan de la vida un estat transitori. Els diccionaris, com els llibres d’història, tendeixen a fixar els moments estel·lars d’aquesta existència tan voluble. Quan la utopia enciclopedista pretén abastar tot el saber aposta per l’obra provisionalment definitiva i definitivament provisional, per dir-ho amb paraules de l’Oulipo. L’obra oberta, si ens fem ressò d’Eco. Un diccionari és una obra oberta per antonomàsia. L’ordre alfabètic, de fet, és una alternativa retòrica que permet la inserció constant de nous termes sense que aquesta creixença provoqui cap daltabaix estructural. Com qui munta una catedral de mecano o qui rellegeix Rayuela. Tot i això, el ritme d’incorporació de nous termes als diccionaris ha estat històricament molt lent, la qual cosa els allunyava de la parla, sempre tan àgil a l’hora d’adoptar noves aberracions formals. Això havia estat així des del segle de les llums fins a finals del dels bits. Però l’era digital ha arribat i de sobte els límits de velocitat han augmentat d’una manera notable. Per això, des de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Pompeu Fabra han promogut una espècie de torre de guaita dels mots que circulen pels mitjans de comunicació, i l’han anomenat Observatori de Neologia.

Per a aquests atents vigilants, un neologisme és una paraula usada amb una certa freqüència que (encara) no figura als diccionaris. Els lingüistes que treballen a l’Observatori dediquen el seu valuós temps a espiar un munt de mitjans de comunicació, entre ells l’AVUI, de manera que és possible que algun dia un d’aquests professionals espïi aquest article verbívor (salutacions cordials), trobi que el mot verbívor no figura a cap diccionari (au, enxampa’l, que no oposarà resistència) i decideixi que ja forma part del corpus (res a veure amb què l’enigmística es publiqui els dijous). Però això serà en un futur. El present ja ens ofereix una llista d’un miler de neologismes pescats d’aquesta manera oel grup de recerca OBNEO del IULA. Aquesta collita raonada, precedida d’una introducció de Maria Teresa Cabré i un ampli estudi sobre el fenomen, forma el volum Llengua catalana i neologia (Editorial Meteora, 2004) que acaba de sortir, coordinat per Judit Freixa i Elisabet Solé. Òbviament, la llista és variadíssima. Hi ha manlleus que són calcs directes d’altres llengües com ara a tope (espanyol), zulo (euskera), femme fatale (francès) o fast food (anglès) però també hi ha adaptacions més o menys reeixides a la nostra grafia, com el joc del pàdel, els xats o els xaperos. Altres famílies de neologismes són els epònims (hi surten els borrellistes i el vangaalisme, però no pujolejar ni maragallada), els sintagmes més o menys eufemístics (cordó sanitari, sense sostre, passadís humanitari o paradís fiscal) i les innovacions tècniques (mots tan inquietants com turbodièsel, deconstrucció, queratopròtesi o polinucleació). Hi ha pocs exemples de neologismes que cridin l’atenció del lector constant per la seva força poètica. Potser l’ús de la marca bollycao per referir-se a gent jove (pa tou), el de clericalla per designar els antics usuaris de la sotana o, sobretot, el de cleptòcrata que defineix a la perfecció els polítics corruptes.

El més important de Llengua catalana i neologia és la seva vocació de pont. La saviesa filològica no pot perviure aïllada de l’ús tumultuós que el llenguatge té al carrer, i en aquest trajecte els mitjans són uns bons mitjancers.

dijous, 2 de desembre del 2004

Enigmes musicals

Avui es presenta a Sant Pere de Ribes un llibre que aproparà la família dels melòmans al món dels verbívors. La presentació es fa en un local extraordinari anomenat La Premsa, que agermana amb naturalitat art, música i gastronomia. Si us hi deixeu caure, demaneu una barretina sorpresa i a veure amb quina exquisidesa us farceixen el pebrotet vermell. Aquest vespre, però, el protagonista serà un llibre. Es diu Música encreuada; els enigmes musicals, de David Puertas (Edicions Clivis) i conté un munt d’exemples del que també podríem anomenar enigmística musical, des dels jocs formals de Johann Sebastian Bach fins a les sorprenents sardanes revesses, en les quals el tiratge de la dansa és un enigma que el compositor oculta deliberadament per parar un repte als balladors. David Puertas —músic, musicòleg, musicòfil, musicògam, musicòfag, crucigramista i verbívor— explica que “fins i tot hi ha audicions de sardanes revesses en què no solament puntua endevinar-ne el tiratge, sinó fins i tot ballar-les bé i repartir-les bé”. I ho documenta amb profusió d’exemples, des de tres sardanes revesses del vilanoví Eduard Toldrà (1895-1962) fins a les cinc-centes que va escriure el barceloní Josep Casas (1909-1983), la fertilitat enigmística del qual va fer que fos conegut amb el títol honorífic de “Mestre Revessaire”. L’allau d’informació sorprenent amb què ens obsequia Puertas és fantàstica. Llegint el seu capítol sobre les sardanes revesses sembla estrany que la Unió de Rabassaires no hagi tingut mai una germana melòmana anomenada Unió de Revessaires.

Pel que fa a Bach, l’enigma potser és més conegut. Als països d’influència anglogermànica les notes musicals es representen per les lletres A (la), B (si bemoll), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol) i H (si natural). Aquesta notació alfabètica implica unes relacions entre notes i lletres que no ha passat inadvertida a molts grans compositors. Johann Sebastian Bach va ser un d’ells. De fet, li va agradar tant jugar amb el seu cognom (BACH: si bemoll-la-do-si natural) que moltes de les seves fugues contenen aquesta sèrie de notes com una mena de signatura sonora. Especialment en algunes de les que apareixen al popular recull L’art de la fuga. Molts músics posteriors han volgut retre homenatge a Bach i li han dedicat obres que comencen amb aquestes quatre notes. David Puertas en recull un munt. Per exemple, Sis fugues sobre el nom de Bach op. 60 de Robert Schumann (1810-1856), el Preludi i fuga sobre el nom de Bach de Franz Liszt (1811-1886), les Sis variacions sobre el tema B-A-C-H de Nikolai Rimski-Korsakov (1844-1908), i molts d’altres. Entre els compositors catalans que s’apunten a l’homenatge bachià (baquià? baquista? bàquic?) Puertas en destaca un de finals del segle XX, aprofitant que enguany el seu autor celebra el 50è aniversari: la Fantasia sobre el nom de BACH per a clarinet, violí, viola i contrabaix del compositor sabadellenc Josep Lluís Guzmàn estrenada l’any 1990 al país natal de Bach.

El llibre de Puertas és una novetat molt saludable, perquè estudia i contextualitza els jocs musicals amb rigor i amenitat. És un llibre vigorós i ben escrit, que revela una dimensió molt poc coneguda de la música culta. Els melòmans militants hi trobaran revelacions sorprenents, com l’enigma de la sardana perduda d’Stravinski, i els aficionats a l’enigmística un nou terreny per explorar, de la mà d’un autor que no desafina gens ni mica.

dijous, 25 de novembre del 2004

Rodamots.com

Recordem per un moment l’ós Baloo en plena ballaruga recomanant-nos de prendre un plàtan al dia i ens adonem que “plàtan” és, abans i tot que un símbol fàl·lic, una paraula. Obrim l’extensa obra de Vicent Andrés Estellés pel Primer llibre de les odes i ens aturem en un vers: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!” Recordem el mot “estraperlo” i constatem com, en efecte, hi viuen una parella de difunts ben vius —en Daniel Strauss i el seu soci Perlowitz— que es dedicaven a negocis més aviat tèrbols. Rodem per qualsevol diccionari a la recerca de la paraula desconeguda que sempre ens hi esperarà. Li retem homenatge i repetim, intrèpids, la incursió cada dia de cada dia. Ja som al cap d’un carrer anomenat www.rodamots.com el primer veí del qual es diu Jordi Palou. Perquè des de fa 1269 dies de cada dia, en estricte compliment de la setmana anglesa, a cal Rodamots serveixen una paraula a tots els passavolants que ho demanen. El precedent anglosaxó de la idea és la popular web AWAD —A Word A Day— d’Anu Garg. També aquí el servei és de franc. T’hi apuntes i reps de bon matí un missatge breu que conté un mot o expressió en català. De dilluns a divendres. En pots llegir la definició, a voltes l’origen, un exemple d’ús contextualitzat i tot sovint alguns links per ampliar dades sobre l’autor del text o el tipus de paraula.

“Voleu ampliar, perfeccionar o refrescar el vostre català?”, ens proposen a cal Rodamots. Aneu-hi a treure el nas. Hi trobareu el mot del dia, els darrers enviats, un triple arxiu (alfabètic, per autors, per temes) i una pàgina d’enllaços que remet a diccionaris i mitjans de comunicació catalans a la xarxa. Les agrupacions temàtiques estan ben trobades. Per exemple, a etimologies curioses podreu saber que el famós xandall, d’origen francès, prové d’una reducció de (mar)chand d’ail, literalment “marxant d’all o de llegums”. O que el verb morigerar (moderar, evitar excessos) prové de l’expressió llatina morem gerere alicui (suportar l’humor d’algú). Alguns dels temes són: crits d’animals, embriaguesa, epònims, frases fetes, fresses i sorolls, induments, ismes, metereologia, monosíl·labs, mots i expressions balears, mots provinents de l’àrab, oficis, onomatopeies, paraules i expressions valencianes. Les dues últimes setmanes, adjectius martipolescos i frases fetes. Aquesta, el tema és una incògnita. Per fi, a cal Rodamots aposten per aprofitar la seva riquesa semàntica des d’una òptica ludolingüística. Jugueu-hi.

Dels cinc mots que roden aquesta setmana n’hi ha un que no encaixa semànticament amb els altres quatre, i els ja milers de rodamotaires (rodamòtards?) l’han de descobrir. Si, per exemple, els mots fossin Aranja-Meló-Llimona-Préssec-Plàtan (tema: fruits que poden ser de color groc) la resposta seria plàtan, perquè és l’únic del grup que no té pinyol ni llavor de cap mena. Fins avui, els mots de la setmana han estat camal, baula, espinada i recuina. No estic autoritzat a avançar complet el de demà divendres, però diré que comença com un cap-ità i acaba com una f-ada. El termini per enviar la resposta a rodamots@rodamots.com es va obrir aquest dilluns i es tanca a les 12 de la nit del diumenge 28. El premi que rebrà el primer missatge encertat serà un llibre ben verbívor: l’excel·lent Diccionari de sinònims de frases fetes que ha publicat M. Teresa Espinal a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sort.

dijous, 18 de novembre del 2004

Canibalisme verbal

M’escriu, entristit, Josep Torrents i Alegre des de Sant Pere de Riudebitlles, al Penedès, per fer-me avinent una preocupació lingüística que l’aclapara. Ja em faig el càrrec que tots plegats vivim temps de grans dubtes, sobretot en qüestions lingüístiques, però dubto que gaire gent més s’hagi adonat del que en Torrents tan encertadament denuncia. En la seva nota parla de canibalisme i de restauració, la qual cosa així d’entrada fa posar els pèls de punta. Però de seguida veus que no es refereix pas a la ingesta d’òrgans humans, més o menys condimentats, sinó que parla d’agressions semàntiques comeses a cor què vols entre sentits i ressentits. Concretament, en Torrents té un amic que porta molts anys restaurant monuments antics a Itàlia. És a dir, que pertany al gremi dels que recuperen mobles, quadres, pintures o edificis intentant mantenir-ne l’aspecte original, ço és, “restaurant-los”. Vet aquí que ara aquest experimentat professional, retornat de poc a la dolça Catalunya, s’ha fet fer unes targetes de “restaurador” que li porten més maldecaps que no pas clients. “Ara, quan dius restaurador —s’exclama—, tothom pensa que has obert un restaurant”. Treure la targeta i sentir “i quin tipus de cuina fas?” és tot u. La queixa de l’irat restaurador de monuments és tan amarga que, en l’amable carta que m’adreça, el seu amic penedessenc conclou: “No sé si el canibalisme de les paraules és un fet gaire corrent, però crec que s’hauria de trobar una paraula nova perquè la gent del món de la cuina i els restaurants pogués presumir de les seves coses sense haver d’emprenyar a qui recupera les glòries del passat”.

Molt em temo que és una batalla perduda. La restauració d’estómacs és un gremi en puixança. La seva popularitat depassa de llarg la que mai podrà tenir cap restaurador d’antiguitats. De manera que, en comptes dels cuiners que volen tenir un nom més digne, potser seran aquests artesans rigorosos els que hauran de recular i canviar de nom davant l’empenta dels nouvinguts. El llenguatge és un sistema viu que progressa, adequadament o no, cap allà on l’empenyem. La immutabilitat és contrària a la seva essència i l’únic que en justifica el futur és el moviment. Les mateixes paraules llegides en èpoques diverses prenen sentits distints. Ho va escriure Borges al conte “Pierre Menard, autor del Quijote” i ho veiem cada dia en el llenguatge dels polítics. Des del punt de vista ludolingüístic també resulta interessant buscar casos de canibalisme verbal. Fins a l’adveniment de l’era digital, la paraula “servidor” remetia a alguna mena de personal subaltern, membre del famós “servei”. De manera que si et demanaven pel “servidor” t’havies d’inventar un majordom. Avui, sembla com si el servei s’universalitza perquè tots els que ens connectem a Internet tenim (i paguem) un “servidor”, tot i que en comptes de dir-se Pasqual potser es dirà Wanadoo. L’argot informàtic ha fagocitat, caníbal de mena, moltes paraules d’ús comú, fins al punt de segrestar-ne el sentit. Avui ja ningú no “obre finestres” amb impunitat ni s’escandalitza davant d’un “ratolí”, un “correu” ja no és una carta postal i un “buscador” ja no remet als tresors ocults sinó a la xarxa nostra de cada dia.

Si coneixeu més casos de canibalisme verbal, envieu-los i els comentaré amb diligència, vull dir diligentment. Tot i que ja fa anys que la majoria de lectors d’aquesta columna envia les aportacions o comentaris amb correu electrònic, també s’admeten cartes postals a l’adreça de l’AVUI. Si arriben arrugades, ja les restauraré.

dijous, 11 de novembre del 2004

F no és esperar

Segons la tradició siríaca la mare de Jesucrist va morir a Efes, una de les grans ciutats antigues que avui és la població turca de Selçuk. Durant l’època romana Efes, abans ciutat santa d’Àrtemis, va acollir l’apòstol Pau al capdavant d’una important comunitat cristiana de l’Àsia Menor. D’aquí provenen les famoses epístoles que Pau adreçà als efesis. Segles més tard Efes fins i tot acolliria el tercer concili ecumènic de l’església, convocat per l’emperador Teodosi II, i veuria com els seus assistents establien, suposo que per majoria absoluta, que la immaculada Maria és la veritable mare de Déu. Que la representant màxima de la puresa en el món cristià morís en un indret homònim de la sisena lletra de l’alfabet seria una anècdota sense cap importància si no fos que la lletra F sembla involucrada en qüestions literàries ben poc pures. L’article que ara estàs llegint neix d’aquest sinofós.
Ara que Néstor Luján torna a fer vessar tinta m’ha caigut a les mans un dels treballs on el periodista analitzava aspectes laterals de la poesia castellana. En concret, sobre la misogínia de la lletra efa a la poesia popular espanyola dels segles XVI i XVII. Pel que sembla, els adjectius més feridors envers la condició femenina que feien anar els poetes de l’època sempre començaven amb F de femella, femení o fembra. Luján assegurava que l’exemple més antic que tenia documentat d’aquesta mena d’efes misògines el signava el cronista de les Índies Gonzalo Fernández de Oviedo. A la seva Historia General y Natural de las Indias (Toledo, 1526) Fernández escriu sobre algú que està enamorat “...de una vieja e muy fea hembra e de mala gracia, en la cual concurrían todas aquellas cuatro efes, que a las tales se suele atribuir, e, a él, la quinta efe por falto de sesos”. Aquestes quatre efes malèvoles devien ser molt habituals en el llenguatge col·loquial de l’època perquè Gonzalo Fernández les dóna per sobreenteses. Segons alguns exemples posteriors es devien referir a la lletjor de la mossa (“fea”) i a tres altres epítets que en català mantenen la inicial maleïda: freda, flaca i fluixa. També l’esmolat Lope de Vega incorpora aquesta tradició neFasta a La celosa de sí misma, tot augmentant la quantitat d’injúries fins a vuit (o nou, depenent de la Francisca): “Ésta es mano y no la otra/ flemática, floja, fría,/ frágil, follona, fullera,/ fiera, fregona y Francisca”.
Una lectura recent m’ha fet localitzar en anglès una altra faceta d’aquesta fal·lera “efèsia” que l’allunya de la misogínia. Es tracta del relat que el gran Martin Amis fa a Experience de la seva sorollosa baralla amb Julian Barnes. Amis reprodueix a la seva curiosa narració autobiogràfica la carta que ell va enviar a Barnes, però no pas la que havia rebut i que justament va provocar el trencament definitiu entre els dos escriptors. Amis explica que no la reprodueix perquè: “tècnicament és un tros de paper de la meva propietat, però el text és de Julian i l’empara el copyright. Per tant, no en reproduiré cap fragment. Només diré que l’última frase és una coneguda expressió col·loquial. Una expressió que consta de set lletres, tres de les quals són efes”. En l’hipotètic cas que en ple 2004 hi hagi cap lector català que no estigui familiaritzat amb l’expressió col·loquial anglesa més divulgada de tots els temps, afegiré que la posició de les tres efes en la tirallonga de set lletres i dues paraules és 1, 6, 7, i que les altres quatre lletres són una u, una ce, una ca, espai, i una o, per aquest ordre. O sigui, en dues paraules i una efa de menys (amb el que això implica de pèrdua de força): fes-te fotre.

diumenge, 7 de novembre del 2004

Brevetat

El passat 7 d’octubre “The Economist” es va despenjar amb un article ben curiós. Es deia “Out with the long” (fora els llargs!) i començava amb una citació de Sir Winston Churchill: “Short words are best, and old words when short are the best of all” (els mots curts són bons, i els mots vells i curts són els més bons de tots). La meva traducció traeix l’equivalent català de “best” (millor) perquè és bisíl·lab i Churchill només es permet monosíl·labs en la seva lloança de la brevetat. L’article a “The Economist”, exactament de 3633 caracters, és també monosil·làbic: “And, not for the first time, he was right: short words are best…” etcètera. Un article lingüístic pot semblar fora de lloc en una publicació econòmica, llevat que tracti justament d’economia lingüística, com aquí. La ironia inherent al periodisme anglès fa que l’única expressió que no compleix la condició monosil·làbica sigui francesa: el prestigiós homme de lettres.

Però resulta que, en el decurs de la història, molts homes de lletres catalans han estat veritables campions del monosil·labisme. De fet, els mots breus són, en el món de l’enginy verbal, com l’hoquei patins en el món de l’esport: una pràctica eminentment catalana. La nostra llengua, tan rica en mots curts, així ho ha permès. La tradició monosil·labista, tan en vers com en prosa, és molt àmplia. Potser l’exemple més conegut és la famosa “Tirallonga dels monosíl·labs” de Pere Quart que tants estudiants han après. Un dels últims exemples de monosil·labisme en català que m’ha caigut a les mans és l’estudi que el professor Francesc Xavier Vall i Solaz (del Departament de Filologia Catalana de la UAB) va publicar al núm. 52 de la revista Randa (Curial). Vall ens solaça recuperant un curiós poema monosil·làbic del jurista mallorquí Guillem Roca i Reus (1793-1852), fill del també escriptor i jurista Guillem Roca i Seguí. Pel que sembla, els Roca van escriure diversos poemes amb mots breus; fins i tot a la Novel·la amorosa de sir Arturo i Eloïsa (del fill) els amants intercanviaven versets del tipus: “Si dius que no’m creus no’t crech,/ només crech lo que crech ve,/ no crech lo que no pod sè,/ no som un qui tot mo bech.” Però l’objectiu del treball de Vall a Randa és l’edició d’un poema inèdit (“Tu te’n vas”, comença) de to marcadament eròtic.

Després d’un inici més aviat melangiós, el poeta mallorquí fa: “Y ya hey preng gust. No més que un dit li toch,/ al punt li veix ets uis tots plens de foch./ Li trech un pit tan blanch, tan llis, tan fort,/ que crech que tot un rey no té tal sort”. L’alliberament pectoral fa pujar la temperatura de la situació, i el poeta no s’està pas de fer-nos-ho saber: “Le prench, le mir, le bes, le’m menx, le gos/ y em pens que tot heu tench en so seu cos./ Ja som rich: tot el món ja tench per meu”. Lamentablement, tanta joia no deu ser sostenible perquè al capdavall és la brevetat la que s’imposa, i el poeta acaba sol i tan melangiós com havia començat: “Ah, ya veix que de tal gust prest em fet net!/ Veix molt bé que tan de ple fuig tot enb u/ y, al punt que quet tot sol, sols pens en tu”. La brevetat en els amants sol ser dolorosa. Intensa però fugaç. Llevat d’un cas molt conegut per culpa de Bill Clinton: “les breves que s’allarguen”. No és cap bravata. Una breva és un cigar aplatat que permet un consum prou perllongat. Amb les caliquenyes, els toscans i els havans com els d’abans forma el selecte club del fum, fum, fum. Churchill ens ho diria: “un cigar, si breva, dues vegades bo”.

dijous, 28 d’octubre del 2004

El tal Galindo

Els epònims són paraules que provenen d’un nom propi. Si condueixes molt de pressa la consellera Tura et pot multar per fittipaldi (tot i que, anys enrere, potser t’haurien titllat de nuvolari) perquè abans hi ha hagut pilots d’automòbil tan veloços com el brasiler Emerson Fittipaldi (fa tres dècades) o l’italià Tazio Nuvolari (en fa vuit). De vegades els epònims tenen una vida curta, com algunes paraules de l’argot, però també n’hi ha que triomfen tant que ja queden integrats en el lèxic habitual d’una llengua, fins al punt d’admetre tota mena de derivacions. És el cas d’adjectius tan corrents com kafkià, dantesc, maquiavèlic o fins i tot rocambolesc, terme provinent d’un personatge de fulletó francès del segle XIX anomenat Rocambole i conegut pels seus enrevessats avatars. Els diccionaris d’epònims permeten descobrir personatges tan espectaculars com el trapezista Jules Léotard (1842-70), que actuava amb mitges de llana; el controlador general de Finances Étienne de Silhouette (1709-67), funcionari impopular que durà tan poc en el seu càrrec que tothom va començar a parlar d’ell per al·ludir a una cosa incompleta, com un retrat només esbossat; o el diplomàtic Jean Nicot (1530-1600), el primer que va enviar tabac en pols a la reina Caterina de Mèdicis.

Alguns epònims arriben a conjugar-se, com per exemple els verbs boicotejar i linxar, que provenen respectivament de l’agent anglès a Irlanda Charles Boycott (1873–86) i del granger virginià Charles Lynch (1736-96), autor d’una llei homònima famosa per la seva particular visió sobre la “justícia ràpida”. Quan això passa el terme es consolida, entre altres coses perquè es camufla. Però el camuflatge no en garanteix la posteritat. El verb pujolejar o el nom maragallada no tenen, a hores d’ara, garantida la seva presència en el català que es parli, ai!, d’aquí cent anys. El temps ho dirà. La qüestió és que no sovintegen els epònims consolidats que provinguin de personatges autòctons, com per exemple els llegendaris lapsus linguae anomenats piquiponades en al·lusió al polític Joan Pich i Pon. O les bertranades. Fer bertranades és (o era) sinònim de fer malifetes. Està clar que el terme prové del nom propi Bertran i sembla que d’un Bertran de la Vall del Bac que feia moltes bajanades. La coincidència amb la còmica Lloll Bertran podria impulsar aquest epònim, avui en perill d’extinció.

Trobar epònims d’origen català és tan difícil com trobar bolets catalans aquesta tardor. N’estava buscant a l’excel·lent Diccionari etimològic de Jordi Bruguera quan se m’ha acudit mirar l’entrada galimaties, no fos cas que algun Maties Galí… Però no. De les tres hipòtesis que Bruguera aporta sobre l’origen etimològic d’aquest terme que apareix per primer cop a l’obra de Montaigne, n’hi ha dues que són deformacions delirants: a) del personatge evangèlic Joseph ab Arimathia, entès com Barimatia i després alterat; b) alteració vulgar del terme llatí grammatica. Superat el galimaties, l’atzarós ordre alfabètic m’ha deparat un epònim català inesperat. Les dues paraules següents —galindaina (adorn de poc valor) i galindó (deformitat del peu que en espanyol és epònim: juanete)— provenen, segons Bruguera, del nom de persona Galindo, “típic dels antics aragonesos i muntanyencs del Pirineu”, a) per considerar que sobretot ells usaven aquestes menuderies, i b) entre els quals devia ser freqüent aquesta deformació. Ara ja només cal trobar una llegenda que ens singularitzi el tal Galindo.

dijous, 21 d’octubre del 2004

L’operació Roca

L’operació Roca que ens ocupa avui no va fracassar, ans al contrari. És la protagonitzada durant anys i panys per l’Elisenda Roca, un exemple extraordinari de com la televisió no només és un mitjà verbicida. L’Elisenda prové de l’entorn teatral i literari. Forma part, per exemple, del jurat d’un dels premis literaris catalans més secrets i prestigiosos —el Lletra d’Or— auspiciat en el seu dia per Salvador Espriu i que premia des de fa més de tres dècades el millor llibre català de l’any. El salt a la televisió va venir per l’adaptació d’un clàssic programa-concurs francès basat en l’ideal escolar que Rusiñol exposava a L’auca del senyor Esteve. Tothom la recorda al capdavant del “Cifras y letras” de La 2 —que també va tenir una breu etapa catalana com a “Xifres i lletres”—, bregant amb mots enrevessats que hipnotitzaven teleespectadors de tota condició. Des de la temporada passada l’Elisenda reincideix des de l’emissora barcelonina BTV amb un concurs igualment hipnòtic però de nova creació anomenat “Joc de paraules”. El lingüista que exerceix d’expert en el programa és l’escriptor i crucigramista Pau Vidal, un partenaire tan juganer com telegènic que complementa amb les seves encertades postil·les la prosòdia roquera (¿roquiana, ròquica, roquista?). El producte té una relació qualitat (lingüística)—preu (televisiu) tan bona que és l’exemple perfecte per desmentir qualsevol discurs apocalíptic sobre la depravació cultural del mitjà. “Joc de paraules” entreté, informa, forma, deforma, diverteix, subverteix, adverteix, reparteix, repeteix i ara s’imprimeix i es distribueix, fet llibre: Joc de paraules d’Elisenda Roca i Pau Vidal (Empúries, 2004).

És un llibre mediàtic, esclar, tot i que d’un mediatisme tan minoritzat que hauria de merèixer l’atenció dels amants de les causes nobles, per més apocalíptics que se sentin. A més, és un llibre-joc, perquè conté les millors proves que han hagut de passar els concursants: imaginatives fórmules que posen a prova la nostra perícia verbal (i totes les solucions en un apèndix). El disseny del volum està pensat mil·limètricament per fer-ne un ús polivalent. És un llibre per llegir, per rellegir-lo a salts i per posar-se a jugar, en solitari o en companyia, amb gent de totes les edats que tinguin un cert gust pel joc lingüístic. Les dues primeres —el diccionari i el doble sentit— treballen amb molta gràcia la semàntica. Què vol dir “Canut”?: 1. Instrument per aprendre les lletres; 2. Blanc de cabells; 3. Esquimal originari d’Islàndia; 4. Unitat mínima de consum d’haixix. I “Letícia”? 1. (argot period.) Contracció de “la notícia”; 2. Alegria, delit, joia; 3. Flor ornamental blanca i llisa; 4. Bactèria de vida paraistària. I “Carambola”? 1. Jugada de billar a tres boles; 2. Ball que els natius d’Hondures dansen nus; 3. Exclamació de sorpresa; 4. Fruit comestible del caramboler. D’altres proves consisteixen a trobar anagrames (Barcelona: balconera, acoblaren), completar refranys (Sofra i nora… a) mal de dins, pitjor de fora o b) l’una crida i l’altra plora), trobar els equivalents genuïns de barbarismes empaquetats (carinyo-colmo-desvio-cutre) o, entre d’altres, descobrir sants impostors. Per exemple, en cadascun d’aquests tres tercets santificats només un figura al santoral: Sant Madrits, Sant Betis o Sant Barses; Sant Pagès, Sant Agrícola o Sant Industrial; Sant Caprese, Sant Caprasi o Sant Caprabo. Compreu-vos un Joc de paraules i ja mai més ningú no us deixarà amb la paraula a la boca.


Solucions: Canut (2); Letícia (2); Carambola (1 i 4); refrany (b); barbarismes (afecte-súmmum-trencall-tronat); sant Barses, bisbe (30 gener), Sant Agrícola, màrtir (4 novembre); Sant Caprasi, màrtir (ahir, 20 d’octubre).

dijous, 14 d’octubre del 2004

Langdon Town?

L’efecte pirotècnic que El codi da Vinci ha tingut sobre les vendes (i, no ho oblidem, també sobre la lectura) ha impulsat els editors d’aquí a recuperar una novel·la anterior de Dan Brown que va significar el naixement d’aquesta mena d’Indiana Jones del simbolisme que és el doctor Robert Langdon. Si Àngels i dimonis —que és l’Escherià títol de la novel·la— té cap virtut és que revalua El codi da Vinci. Ens trobem davant de la provatura d’una fòrmula narrativa basada en l’eficàcia que la segona novel·la de la sèrie arrodonirà. Aquesta primera és desmesurada, inversemblant, cantelluda, amb escenes d’acció que provoquen una suspensió brutal de la credibilitat just quan la novel·la més la necessita. Els detractors de Brown ja tenen més arguments per denostar-lo. Els amants de la lectura ràpida en gaudiran igualment, tot i que potser amb una certa sensació de repetició. Poques vegades dues novel·les de sis-centes pàgines s’han assemblat tant. La recepta és la mateixa: tria temàtica esotèrica (aquí la societat dels Illuminati), cadàver inicial, noia intel·ligent i bella que perd un pare savi (aquí científic), el doctor Robert Langdon (aquí a voltes disfressat de James Bond), l’església catòlica involucrada (aquí el Vaticà per dins), una dosi d’història de l’art (aquí Bernini), un dolent executor (aquí no és albí, però també és una ombra) i dolents vicaris (aquí tot un ca…, no, no seré tan cabrit de revelar-ho, això, que el lector de best-sellers em mereix un respecte que sovint se li nega), etc. Naturalment, no hi falta el mecanisme de joc verbal que sempre m’acaba empenyent a llegir aquesta mena de propostes més aviat poc, diguem-ne, nutritives.

El codi da Vinci s’acollia amb encert a la fórmula narrativa que Poe va engegar a “L’escarabat d’or”, el primer conte amb criptograma. Hi vèiem diversos sitemes criptogràfics i vibràvem amb el seu desxiframent. A Àngels i dimonis el camí de les descobertes de Langdon sobre el plànol de Roma és molt més pedestre. Els enigmes són enciclopèdics. A canvi, Brown refia tota la seducció a la fascinant tipografia dels ambigrames que, a la novel·la, componen un segell secret conegut com el “diamant il·luminat”. Un ambigrama és una paraula dissenyada de tal manera que es llegeix igual des de dos punts de lectura diferents. N’hi ha de simetria central (IXI, gir de 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una taula), vertical (AMA, igual davant d’un mirall) o de simetria horitzontal (COCO, la meitat superior simètrica de la inferior, de manera que capgirada davant d’un mirall encara llegim COCO). Però els ambigrames agafen volada quan es fan, tot forçant la cal·ligrafia, amb lletres no simètriques. Al final de la seva novel·la, Brown agraeix John Langdo pels dissenys ambigramàtics de les paraules ILLUMINATI, EARTH, AIR, FIRE, WATER i el diamant que conté els quatre elements escrits, ehem, en anglès amb l’excusa de John Milton i una extravagant teoria sobre la lingua pura. En realitat, els primers ambigrames van aparèixer fa només quatre dècades a la secció que Martin Gardner escrivia a “Science” (aquí “Investigación y Ciencia”) sota el nom de “simetries gràfiques”. Les dibuixava un tal Scott Kim. Posteriorment el gran Douglas Hofstaedter va adjudicar-los el nom d’ambigrama.

Si fullegen Àngels i dimonis potser els ambigrames del Langdon dissenyador els semblaran qui sap què. Doncs no. Hi ha gent capaç de transformar qualsevol paraula en un ambigrama, per més llarga que sigui. En 1989 teníem un col·laborador a la revista d’enigmística …més que es deia Miquel Viana i signava ambigramàticament. Però potser l’ambigramista més prolífic que he conegut és el canari Carlos Carpio. Busquin-lo a Google o tafanegin, si els vaga, per pàgines webs com ara www.snarkianos.com/ccarpioh/cch.htm o www.diadelasimetria.com/cch/cch.htm. Comprovaran que no li devia costar gaire regalar-me l’ambigrama que il·lustra aquest article. Una peça per la qual potser John Langdon m’hauria cobrat l’oro i el moro.

dijous, 7 d’octubre del 2004

Colonnitzats

Fins i tot els amants més incondicionals de l’enigmística ens hem vist desbordats aquests últims mesos per l’allau de novel·les traduïdes que fan ús dels mecanismes criptogràfics. El fenòmen Brown arrasa. Ja no sé què hauria passat si els il·luminats del Fòrum haguessin fet venir, al costat de l’inefable Carlinhos, l’altre Brown del moment, Dan Brown. A més del repertori de criptogrames que fan de El Codi da Vinci una lectura tan llampant i fugaç com el piromusical de la Mercè, l’altra novel·la ja traduïda de Brown —Àngels i dimonis— es val per a la trama que la sosté d’un fascinador palíndrom tipogràfic anomenat ambigrama. Els ambigrames permeten la lectura de la mateixa paraula des de dos punts de lectura oposats en 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una mateixa taula. En algun article proper en veurem exemples espectaculars. L’exitosa pirotècnia de Brown ha fet que els editors, que cada vegada s’assemblen més als directius de televisió i per això contraprogramen, hagin donat llum verda a un munt de novel·les semblants. Les llistes d’èxits en van plenes. En general, semblen escrites per clients aqueferats de les llibreries de New Age. Incapaços d’enfrontar-se als misteris insondables de la vida normal, s’arreceren en algun mite esotèric del passat, tant li fot Dante com el sant sudari, i a embolicar la troca!

Entre aquests títols postbrownians, dels quals tanta gent malparla sense haver-los llegit ni tenir cap intenció de fer-ho, el que més m’ha agradat és The Rule of Four d’Ian Caldwell i Dustin Thomason (traducció en espanyol El enigma del cuatro a Roca Editorial). Com en El Codi da Vinci, assistim a l’espectacular desxiframent d’un criptograma cultural del passat. Aquí, en la forma d’un dels llibres més fascinadors del Renaixement: l’Hypnerotomachia Poliphili. Els autors tenen l’encert de situar l’acció en el marc universitari i això ens permet viure al costat dels joves personatges alguna cosa més que les aventures a les que ens té acostumats l’inefable Robert Langdon. Veiem així el seu període de formació, i experimentem amb ells com l’adquisició de coneixement a través de la lectura pot arribar a ser molt absorbent, fins al punt de modificar-nos la vida. Hi subjau una qüestió de fons quixotesca, borgiana, de lluita entre l’univers llibresc i el vital. Això la fa una lectura recomanable. Amena i menys fugaç que d’altres per l’estil.

A banda, esclar, hi ha el referent cultural que la genera. L’Hypnerotomachia Poliphili és una obra anònima bellament publicada a Venècia per Aldo Manuzio l’any 1499. El text conté moltíssims secrets: jeroglífics, plànols, oxímorons, construccions enigmàtiques… De fet, ha passat a la història per un dels seus jocs més obvis. Si ajuntem les caplletres dels seus capítols obtenim en acròstic una frase llatina: POLIAM FRATER FRANCISCUS COLUMNA PERAMAVIT, que vol dir “el germà Francesco Colonna va estimar intensament Polia”. Com que Polia és el nom de la dona a la qual durant tota l’obra busca Polifil, els erudits van acabar deduint que Colonna era el veritable nom de l’autor d’aquesta obra. Ara, la novel·la de Caldwell i Thomason mostra cinc nivells més de missatges xifrats que en teoria conté el text de Colonna i resol brillantment les motivacions finals que dugueren el monjo a encriptar-lo, tot contraposant la seva figura a la de Savonarola. Jaume Vallcorba publicà el text de l’Hypnerotomachia a El Acantilado traduït al castellà i també hi ha una preciosa edició facsímil a Adelphi que inclou traducció italiana i unes extenses notes. Per tafanejar l’edició aldina original de franc només cal treure el nas a: http://mitpress.mit.edu/e-books/HP/hyp000.htm

dijous, 30 de setembre del 2004

L’Europanto

La setmana passada donava notícia de la primera novel·la de Diego Marani —Nuova grammatica finlandese, tot i que en espanyol els editors insisteixen a dir-ne Memoria Callada— i recordava que l’autor italià és el pare de l’europanto. Marani viu i treballa en un món plurilingüe: fa de traductor i corrector a Brussel·les, contractat per la Unió Europea. De tant com s’estima les llengües un bon dia va decidir d’inventar-se’n una. Per analogia amb l’esperanto del doctor Zamenhoff, en va dir l’europanto. A diferència d’esperantos, volapüks, remisols i d’altres llengües artificials inventades pels utopistes d’ara fa un segle llarg, l’europanto no té regles gramaticals rígides i no aspira a solventar el multilingüisme. És un instrument de comunicació que no pretén substituir les llengües existents, sinó que aspira a fer-les conèixer millor. En la pràctica, és un joc lingüístic que consisteix en la creació de frases a partir de conceptes comuns en parles diverses i paraules provinents de, com a mínim, tres llengües europees. Per exemple, per definir l’americà Ronaldinho (o l’africà Eto’o o l’europeu Giuly), un europantista podria usar la frase “eine fussballero ronaldinhose acrobatias performante”. Segurament la comprensió quedaria assegurada a totes les escoles europees, d’Irlanda a Polònia i de Portugal a Finlàndia.

El problema, tal com adverteix Marani en una mena de manifest per explicar les bases de la nova llengua, és que “l’europanto és un joc perillós, perquè si el vostre domini de les llengües veritables, aquelles que heu après als pupitres de l’escola, no és un domini protegit per sòlids bastions de coneixement, l’europanto pot esvair totes les vostres habilitats lingüístiques i deixar-vos el cap ple d’una rica i multilingüe col·lecció d’errors”. Aquest és un perill constant en la majoria dels jocs, però val la pena arriscar-s’hi, perquè qui no s’arrisca no pisca. Marani es defineix com “un acròbata de les llengües” i ha arribat a escriure un recull de narracions en europanto: Las adventures des inspector Cabillot, publicat a França. En italià la seva obra ja consta de tres novel·les, i en les tres el llenguatge hi juga un paper central. Raons professionals el van impulsar a l’estudi de la complexa llengua finesa, de la qual ha esdevingut un fervent apassionat, i això s’ha reflectit en les seves novel·les. La primera —Nuova grammatica finlandese— és la que Ángel Sánchez-Gijón ha traduït ara a l’espanyol com Memoria callada (Gadir). La segona L’ultimo dei Vostiachi (Bompiani, 2002) ja està anunciada al catàleg de la mateixa editorial madrilenya. La tercera i més recent es diu L’interprete (Bompiani, 2004). Aquí Marani, sota un argument de thriller protagonitzat per un intèrprete professional, aborda el llaminer tema de la recerca de la llengua perfecta. L’univers Marani és clarament verbívor, però la seva encara curta obra ja comença a desprendre un inequívoc flaire de dejà vu.

Un dejà vu ben present a totes les reaccions que desperta l’europanto (a www.europanto.contagions.com). Per exemple: “It is a tres buena idea that of uno language europeu made of pezzi de divers idiomas who everybody può mixer como il wants”; o “Geniale is idea der Europanto. First vuelta that I lire textos in esta langue, I compris alles and auch ora je écris in questa beautiful lingua”.

dijous, 23 de setembre del 2004

Gramatofòbia

Una epidèmia de creativitat sacseja els despatxos d’alguns editors espanyols. Dos llibres recents en els quals el llenguatge juga un paper central n’han estat les dues primeres víctimes. Així, la preciosa faula metalingüística del francès Erik Orsenna La grammaire est une chanson douce —pertinentment traduïda per Jordi Espinet al català com La gramàtica és una dolça cançó (Proa)— es diu en la llengua veïna La isla de las palabras (Salamandra). A més, han traduït la primera novel·la de l’italià Diego Marani Nuova Grammatica Finlandese com Memoria Callada (Gadir). ¿És que aquests editors creuen que la mera al·lusió gramatical dissuadirà els lectors de comprar el llibre? ¿Qué potser es pensen que els llibreters són tan tanoques com per posar aquestes novel·les a la secció dels diccionaris? ¿Com haurien traduït avui la Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari? ¿Haurien suggerit Octavio Paz que revisés el títol del seu esplèndid El mono gramático? Queda clar que la gramàtica espanta fins i tot alguns editors.

Les novel·les d’Orsenna i Marani parteixen d’una situació similar de mutisme patològic. A la petitprincipesca faula d’Orsenna dos germans, fills de pares separats, perden la parla en un naufragi i la recuperen després, mot a mot, en una curiosa illa per on les paraules circulen quasi lliurement. En la primera novel·la de Marani és un soldat aparentment finlandès qui cau ferit al nord d’Itàlia en plena segona guerra mundial i, de resultes de la commoció, també perd la parla. Si en la faula d’Orsenna els nens transiten pel llarg camí verbalitzador de la mà del senyor Henri, el seu amfitrió a l’illa, a la novel·la de Marani primer un metge d’origen finlandès i després una infermera enamorada s’ocuparan del soldat emmudit. Ja retornat al país nòrdic, assistirem a la seva lenta recuperació de la parla, però aquí d’una manera molt menys màgica que a l’illa de les paraules en llibertat. El soldat estudiarà amb esforç i aplicació l’enrevessada gramàtica finlandesa, a la recerca d’uns records d’infantesa que mai no li retornaran. El finès és una llengua d’origen remot que, per exemple, té quinze casos o declinacions: “A la frase finlandesa les paraules es reagrupen al voltant del verb com satèl·lits al voltant d’un planeta i el subjecte és allò que s’acosta més al verb. A les llengües europees la frase és una línia recta. En finlandès és un cercle dins del qual pot succeir qualsevol cosa”. A la novel·la aviat intuïm què pot succeir, però ara s’imposa fer mutis. Mentre els russos envaeixen Vyborg, la segona ciutat finlandesa, nosaltres descobrim que en finès “dir orient no significa res; a la nostra llengua és necessari especificar. Itä és l’est genèric i Kaakko el punt exacte on neix el sol. Si en finès tenim dues paraules diferents és per no haver de donar el mateix nom a l’alba i al lloc des d’on ens arriben les invasions eslaves”.

Diego Marani ha publicat tres celebrades novel·les amb el llenguatge al centre de mira —Gadir ja anuncia la traducció de la segona: L’ultimo dei Vostiachi—, però també és conegut per haver inventat una llengua sense regles gramaticals rígides anomenada europanto. Marani viu i treballa a Brussel·les, on fa de traductor i corrector contractat pel Consell de Ministres de la Unió Europea. Dijous que ve, ja alliberats del Fòrum de les Multicultures, assajarem l’europantisme.

dijous, 16 de setembre del 2004

Criptograma resolt

Entre la muntanya de correus electrònics que m’esperaven en tornar de vacances n’hi havia un que resolia l’enigma que vaig plantejar per sant Jordi des d’aquestes mateixes pàgines. En reprodueixo el plantejament: “La pregunta d’aquest enigma de sant Jordi és, ni més ni menys, »¿què és el que et mostra la veritat de la vida?» Poca broma. Per arribar-hi caldrà descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien polida. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: »W és a MS com X és a PP». Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, l’enigma d’aquest sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs; 3) espuri. La pregunta, implacable: »Què és el que et mostra la veritat de la vida?»”.

El correu rebut comença amb prudència (benvolgut, si no m’erro em sembla que he trobat la resposta a l’enigma que vas plantejar l’últim Sant Jordi), però en la primera línia ja fa diana: “La nostra resposta: ÉS EL MIRALL”. És una resposta quasi correcta, que només ha requerit un matís posterior per encaixar totalment, com veurem, amb la resposta que jo havia previst en empescar-me l’enigma. Signen el correu Josep Maria Martí i Helena Troiano, els quals em fan partícip del camí deductiu que els ha portat a la resposta mitjançant un seguit de teoremes enllaçats. “Teorema 1: El company X d’en Wagensberg és l’escriptor Javier Cercas. Demostració: a) Si W és a MS com X és a PP: Wagensberg ha estat traduït al català per Màrius Serra (es refereixen al llibre d’aforismes Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?, publicat en 2003 per Tusquets) i Javier Cercas per Ponç Puigdevall (es refereixen a Soldats de Salamina, publicat en la mateixa col·lecció); b) si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment: busqués, a Mallorca, es diria cercàs. Teorema 2: La resposta està enganxada a la novel·la Soldats de Salamina. Demostració: a) està enganxat a un animalàs, ja que el mot animalàs és bifront de Salamina. Teorema 3: La resposta l’oculta un personatge de la novel·la. Demostració: a) la resposta l’oculta un fill espuri del company de Wagensberg, un fill espuri de Cercas, és a dir, un dels personatges que ell creà. Teorema 4: El personatge és el Miralles. Demostració: caldrà descobrir un fugitiu com l’exiliat Miralles, i tot indica que és un personatge creat per en Cercas i no un personatge real. Teorema 5: La resposta ÉS EL MIRALL. Demostració: a) cal descompondre un fugitiu, el Miralles, perquè cada lector descobreixi la resposta final; b) ÉS EL MIRALL és un anagrama ben polit de EL MIRALLES; c) en un mirall cadascú pot descobrir la seva veritat”. El correu acabava amb una frase italiana “si non è vero è ben trobato”.

Era ver i ben trobat, però hi sobrava aquest petit rínxol final d’anagramitzar el cognom del fugitiu Miralles. El doble què superflu en el plantejament de l’enigma (Què és el que et mostra la veritat de la vida?, quan n’hi hauria hagut prou amb un Què et mostra…?) permetia respondre directament amb el nom del personatge: El Miralles, és a dir, polidament descompost, “el mirall és”. El següent criptograma, el proper sant Jordi.

dijous, 9 de setembre del 2004

Crucigrames o mots encreuats?

¿És correcte, dir-ne també crucigrames en català i anomenar crucigramistes els qui n’elaborem? Doncs hauria de ser-ho, i per això en aquests últims anys ho he promogut en dos àmbits ben públics. D’una banda, en el marc de l’exposició sobre la història dels mots encreuats que vam comissariar amb el Miquel Sesé i l’Oriol Comas al Museu del Joguet de Figueres l’estiu del 2001; i més recentment en el recull de cent crucigrames que hem publicat aquest estiu amb el Pau Vidal. D’entrada, les dues seccions crucigramistes que en Pau i jo signem cada dia —Mots enreixats a El País i Mots encreuats a La Vanguardia— van ser batejades per en Tísner, l’adaptador d’aquest joc al català i col·laborador en un moment o altre de les dues capçaleres. Pot sermblar que dir-ne crucigrames és una solució de consens; potser sí, però la idea era usar el terme més eficaç al títol per donar-li el valor de genèric. En l’àmbit enigmístic la terminologia sempre és un maldecap. La secció diària que signa en Miquel Sesé aquí a l’AVUI duu per títol Encreuats, mentre el crucigrama en català que l’Anna Maria Genís signa a El Periódico és Encreuat, així en singular. L’Anna fa l’encreuat, doncs, però ¿és encreuatista? Jo més aviat la titllaria de crucigramista. A El Punt Diari conviuen els Mots encreuats d’en Giralt i els Enrevessats de Jordi Soler a Presència.

Els crosswords són un invent anglosaxó. En realitat del primer, publicat per Arthur Wynne a Nova York el 21/12/1913, en van dir word-cross, però de seguida van invertir-ne l'ordre. El joc va tenir un èxit esclatant als Estats Units durant els feliços anys vint. A mitja dècada van saltar l'Atlàntic, i en qüestió de mesos totes les grans llengües europees els van adaptar. L'èxit va ser instantani. En català, el que podria ser l'exemplar més antic va sortir al suplement "Virolet" del Patufet, el 25 de juliol de 1925 (any IV, núm. 186). És una graella molt petita, 7x7, dibuixada com qui fa un ninot, amb les línies una mica tortes i tot, i definicions infantils. Pocs anys després, a La Publicitat en Tísner en va dir mots creuats per mímesi amb els mots croisés francesos. En una entrevista que li vaig fer en 1988 per al primer número de la revista ...més en Tísner ens va explicar com va anar el bateig. Ell, que n'havia resolt en francès, va batejar la secció mots creuats, fins que "dos savis que corrien per allà" —Carles Riba i JV Foix— li van dir que en català no creuem sinó que encreuem, i per això ho va modificar a mots encreuats. En Tísner també em va dir que no els va batejar amb el nom de crucigrames, tot i que ho considerava un terme genuí en català, per allunyar-se de la denominació castellana. Recordo que, per justificar que hauria estat correcte va esmentar els termes crucifixió (per al prefix cruci-) i anagrama (per al sufix -grama). Ara quan ens ho hem tornat a mirar, hem topat amb l'adjectiu cruciforme (en forma de creu) que encara reforça més l'opció d'encreuar lletres del crucigrama. A més, el derivat crucigramista és directe, mentre que de mots encreuats costa arribar a algun terme eficaç. En italià també es dóna la doble denominació: parole crociate/incrociate i cruciverba; en anglès, crosswords preval, però els professionals també són anomenats cruciverbalists. Això, i l'ús, és el que ens ha impel·lit a apostar per crucigrames en el títol mateix d’un llibre i el que ens impel·leix també a sol·licitar el dictamen del Termcat.

dijous, 15 de juliol del 2004

Estiu criptogràfic

L’últim article d’enigmística abans de les vacances d’estiu va de criptografia. D’una banda, perquè acaba de sortir un manual en català que en divulga els secrets bàsics i per l’altra per recordar als lectors habituals d’aquesta columna que el criptograma de Sant Jordi encara no ha estat resolt. Pel que fa a la novetat editorial, es tracta de L’art de la comunicació secreta (el llenguatge de la criptografia) de David Juher (Llibres de l’Índex, 2004). Un llibre breu, de només 119 pàgines, que simultaneja la descripció dels sistemes més habituals per xifrar missatges amb algunes anècdotes saboroses. Per exemple, reprodueix el cartell d’una actuació que mai no se celebraria del cantant Nicolas Taupin al Casino de París. Pocs dies després de l’aparició dels cartells, concretament la matinada del 4 de juny de 1944, aquell cantant de la generació de Charles Trenet va desaparèixer per sempre. Taupin formava part de la resistència francesa, però el cartell mereix una anàlisi més minuciosa. L’hipotètic quintet de músics que havia d’acompanyar Taupin al Casino es deia Overlord, nom en clau amb què els aliats havien batejat l’operació del desembarcament de Normandia prevista inicialment per al dia 5 de juny i ajornada vint-i-quatre hores per culpa de la metereologia. A banda, els èxits musicals que prometien Taupin & the Overlord Quintet també eren els noms codificats que els aliats usaven per referir-se a les cinc platges normandes on els nord-americans desembarcarien: Utah, Omaha, Sword, Juno i Gold. L’anècdota que recull Juher complementa el cas del crucigramista retingut a Anglaterra durant una setmana per introduir aquests mateixos mots clau a les seves graelles.

Els criptogrames no sempre troben qui els resolgui. És el cas del que vaig plantejar aquí mateix per Sant Jordi, ara fa gairebé tres mesos, i que repeteixo ara per si algú vol dedicar-li algun temps aquest estiu. Partia de la convenció que tot enigma es fabrica partint de la seva resposta, i em proposava mostrar tot el procés d’elaboració del criptograma amb la màxima transparència. Per això, escrivia llavors, partiré de la resposta (secreta) i en mostraré els processos inversos que menen del final del camí al seu punt de partida. La resposta final, naturalment, caldrà que la descobreixi cada lector, però el procés d’ocultar-la pot ser compartit. El gran Jorge Wagensberg ha escrit un llibre excepcional d’aforismes que, en la versió catalana, es diu Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? (Tusquets, 2003). La pregunta que calia (i cal) resoldre és “¿què és el que et mostra la veritat de la vida?” Les pistes són diverses. D’entrada, cal descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien “polida”. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: “W és a MS com X és a PP”. Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs per la cua, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, el criptograma irresolt de Sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs per la cua; 3) espuri. La pregunta, implacable: “Què és el que et mostra la veritat de la vida?”.

Farem com l’any 2001. Fins que ningú no desxifri aquest enigma, no en divulgaré la resposta, la qual cosa no vol dir que no pugui anar donant alguna pista escadussera, com per cert ja he fet en aquest article. Bon estiu!

dijous, 8 de juliol del 2004

Sí que ho volava

Fa unes setmanes em vaig fer ressò de la novel·la verbicida de Michel Thaler Le train de nulle part (Adcan, 2004), una obra de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal, ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. Després d’analitzar la rocambolesca operació verbicida del francès acabava l’article amb una afirmació i una proposta referides a l’àmbit de la literatura catalana: “Mai ningú fins ara no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.” La proposta tenia un to elegíac provocat pel lamentable pronomicidi que es dóna entre els parlants més joves, però l’afirmació ha resultat falsa justament en el nostre àmbit literari, de manera que m’afanyo a corregir-la. L’any 1978, en plena època del textualisme, un jove Antoni Munné-Jordà publicava el seu primer llibre, que duia un títol prou revelador: Damunt un blanc així com el del paper. Entre els diversos textos que el componen n’hi ha un anomenat “Del zero al pare Carbasser”, en què el text zero presenta vuit pàgines sense cap punt i a part ni cap verb. Afirma Munné-Jordà que el seu interès primordial en aquest text era abolir la noció de temps i deixar-la en mans del lector. Sigui com sigui, és un exemple notable d’escriptura desverbalitzada.

Un cop restituïda aquesta mínima tradició verbicida de la nostra literatura, em vull fer ressò d’unes curioses consideracions que recull Stendhal. Al capítol XLII de la segona part de El roig i el negre —recentment traduïda per Ferran Toutain a la magnífica col·lecció de clàssics de Destino— podem llegir: “El comte Altamira em va explicar que, la vigília de la seva mort, Danton deia amb la seva veu gruixuda: «És ben curiós, el verb guillotinar no es pot conjugar en tots els temps. Es pot dir: em guillotinaran, et guillotinaran, però no es pot dir: m’han guillotinat»”. L’especulació de Danton ens remet a les formes verbals impossibles. No només passa amb els verbs impersonals o amb els que impliquen la mort del subjecte; Cocteau també exposa dubtes ben raonables sobre la conjugació del verb aimer (estimar): “El verb estimar és un dels més difícils de conjugar: el seu passat no és pas simple, el seu present només és indicatiu i el seu futur és sempre condicional”.

Amb aquests dos exemples per bandera, és relativament senzill estimular la producció de verbs impossibles entre les hosts verbívores. Ho faig a la web i n’obtinc respostes notables. Xeiè explora la dificultat del verb avalar per adoptar la forma reflexiva: “Al meu banc no em deixen avalar-me”. Miquel Bohigas incideix en la incertesa del futur: “no puc dir que el diumenge faré 51 anys, o potser sí que ho puc dir, però no ho puc assegurar”. D’altres verbs impossibles voregen els límits físics: “la frase estic dormint només pot ser certa si parlo en somnis i a més en sóc conscient”, escriu la Montse. “Ahir em vaig morir” remet al llenguatge figurat o a un pla superior d’existència. “L’ase miola”, “el gat brama” o similars apliquen la ventrilòquia al món animal. D’entre tots els verbs impossibles, però, n’hi ha alguns de ben fisiològics. Un metge xativí anomenat Emili en proposa un d’inapel·lable: “ella ejaculava”. És clar que algú podria replicar amb un “ell ovulava” que només fóra possible si l’interfecte fos dinamiter.

dijous, 1 de juliol del 2004

Campanades a mots

El pla que mena Edicions del Mèdol a reeditar en facsímil la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades continua endavant sense defallença. Entre els últims títols publicats hi ha el sorprenent Les campanes, amb una introducció impecable del músic vilanoví Xavier Orriols. El llibret conté, segons consta al colofó, “algunes graciositats populars de les campanes catalanes” i va sortir publicat en 1935. Amades parla de moltes campanes, i en algun cas recupera històries francament campanudes. Per exemple, la del “nano de Sant Francesc de València”. Afirma Amades que en ocasió d’una visita reial de Ferran VII “l’any 1823-24” —en una nova mostra de la precisió matemàtica del folklorista— els frares van treure el batall d’una de les campanes del convent, “la van vestir com un volantí i contínuament li feien donar voltes com si fes exercicis gimnàstics”. Tot plegat per fer ben visible un enorme cartell als peus del ninot amb uns dubtosos versos de benvinguda en la bella llengua llemosina: “Els frares de Sant Francesc/ obsequien el soberano/ pegant-li voltes al nano/ de l’endret i del revés”. La veritat, no sé si Ferran VII se sentiria gaire obsequiat. Els anglesos, que sempre han estat més monàrquics, van treballar-se millor els favors del seu rei i van gravar en una campana la inscripció cronogramàtica “IaMes, by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy” (Jaume per la gràcia de Déu és un rei que ara mai no està trist); si els sobta la doble negació del “never unhappy” pensin que els calien més V per sumar els dígits com a números romans (MDCVVVVIII) i formar així la data de commemoració (1623). També a l’església de Clifton-on-Teme es pot llegir un altre cronograma: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què va ser dissenyada (MDCLVVVIII: 1683).

Amades s’atura poc en qüestions tan tècniques, però tot i així descriu un munt de tocs, tant de profans com de religiosos, que demostren que les campanes són les veritables predecessores de la televisió: toc de prima (per llevar-se), l’àngelus, tocs de temps (de tro, de núvol o de tempesta), de sometent o a bàndol, toc de foc, toc de cordó (barca en perill), el seny del lladre (amb una campana especial per reclamar l’ajut del poble en cas de robatori), toc de festa, toc de combregar, toc de queda, toc de bateig, toc d’ànimes, toc d’albat, toc de glòria (dissabte sant), toc de peix (per recordar el dejuni) o el monàrquic toc que crida a l’oració dedicada al rei a les dues del migdia. Sobre l’origen d’aquest toc tan poc republicà Amades ofereix tres teories, d’entre les quals destaca la que diu que fou una tradició imposada per Felip V com a vexant recordatori de l’hora en què va entrar a la ciutat. També recull uns versos mimològics protagonitzats per vigatans (partidaris de l’Arxiduc) i botiflers (del Borbó): “Tots en som, de botiflers,/ la campana també ho és;/ no el volíem i ja el tenim,/ el botxí de Felip V./ Tots en som, de vigatans,/ tant som ara com abans;/ no el volíem i ja el tenim,/ el traïdor de Felip V”. El llibret acaba amb un recull de mimologies onomatopeiques que transliteren el so de les campanes i un recull de refranys campaners. Les onomatopeies són molt variades, però totes responen a la paronomàsia del famós timbre d’Avon, ding-dong: bim-bom, pim-pom, balim-balom, balam-balom, balaning-balanong, balading-balandong, ning-nong, galing-galong, galaning-galanong. Només a la Vall d’Aran trenquen el guió i-o, ja que, sempre segons Amades, les campanes araneses tenen un so diferenciat i fan nin-nan. Potser eren més petites.

dijous, 24 de juny del 2004

L’ambaixador clandestí

Es diu Josep Domènech Ponsatí i és clandestí. Escriu de deu, si és que en l’escriptura hi pot haver notes, però de moment ho fa més en paraules d’altri perquè no acaba de trobar el camí que mena de l’Empordà a l’Empordà. Coneix com ningú el que es cou ara al Brasil, perquè el sovinteja en carn, tatuatges i esperit. De vegades quan llegeix tradueix. Ja va publicar a l’Emboscall de Vic un llibre de la poeta Martha Medeiros. Ara hi torna amb una petita meravella de Fernando Bonassi que es diu 100 coses (L’Emboscall, 2004). Un llibre de cent peces extretes del miler que Bonassi va escriure en 1998 quan el Kunstlerprogramm del DAAD (Deutscher Akademischer Austauschdienst) li va concedir una beca de 2500 dòlars i un any d’estada a Berlín amb el compromís de fer un llibre. Bonassi va escriure mil històries curtes sota un títol que ja ho diu tot —Llibre de la vida— però que mai no s’ha imprès sencer. Algunes de les mil històries han estat publicades en una columna anomenada Da rua (del carrer) a la Folha de Sao Paulo i d’altres aplegades en llibres com aquest que ara en Ponsatí ha vessat (tot intentant “no vessar-la”, diu) al català.

Hi ha textos de tota mena, fins i tot un telegrama, però cap d’ells no et deixa indiferent. Un exemple que duu per títol “Petit homenatge a en Ricardo” ens en pot donar una idea: “En Ricardo tenia un Passat TS negre amb vidres fumats, roda negra i para-xocs pintats de negre fosc. En Ricardo s’ho va fer amb la Lucia, la Mara, la Tite i, increïble, la Virgínia, la impenetrable. En Ricardo feia dos gols per partit. En Ricardo vivia sol en un pis del carrer de Mooca. Els pares d’en Ricardo estaven separats i ballaven junts. En Ricardo va introduir les sabates de punta fina al barri. En Ricardo va esnifar cocaïna i va quedar col·locat tres dies, dient el nom del porc als professors. En Ricardo ja havia estat expulsat de moltes escoles. Tots volíem ser en Ricardo, però quan ell es va matar, nosaltres vam canviar d’idea”. Com que creu en els camins d’anada i tornada, Domènech Ponsatí també promou traduccions d’autors catalans al brasiler, fetes sense cap mena d’ajut oficial, en connivència amb l’escriptor Ronald Polito. Són plaquettes de circulació restringida impreses per “Ediçôes do Outro Mundo” al Japó, suposo que per alguna estranya connexió amb la nombrosa comunitat nipona al Brasil. Ara fa tres mesos n’ha sortit una amb textos, entre d’altres, de Carner, Calders, Pla, Rodoreda, Foix, Fuster, Mesquida o Monzó. Sense cap mena d’ajut oficial, reitero.

Un altre exemple del millor Bonassi defineix el que en diríem la idiosincràsia del país de Lula. És la peça número 45, que justament duu per títol Els brasilers: “Dos de cada tres brasilers ja han fumat marihuana. Tres de cada cinc brasilers creuen en Déu. Cinc de cada vuit brasilers han mossegat l’hòstia durant la comunió. Vuit de cada tretze brasilers prefereixen el sexe oral. Tretze de cada disset brasilers amb carnet han pensat a estavellar-se contra un fanal només per veure què passa. Disset de cada vint brasilers no saben que l’Home de la Terra de Marlboro és un actor. Vint de cada vint-i-dos brasilers no té un lloc per viure. Vint-i-dos de cada vint-i-set brasilers estan segurs que la seva mala sort és específica”. La mala sort sempre és específica, però cal esperar que els textos i les traduccions de Domènech Ponsatí deixin de tenir-ne i comencin a circular.

dijous, 17 de juny del 2004

Scrabble i enologia

Demà divendres, a les nou del vespre, a la Botiga de Vins Empelt de Terrassa (sant Francesc, 14) s’organitza una partida duplicada d’Scrabble temàtica, amb un títol que ja ho diu tot: “l’apassionant món del vi”. La convocatòria, feta pels jugadors habituals del club de Matadepera en connivència amb en Joan Torras d’Empelt, proposa deu tirades consecutives en les quals tots els jugadors que hi participen tindran les mateixes lletres al faristol i la mateixa situació de tauler. Es tracta, doncs, de treure el màxim rendiment a una situació comuna, tal com es fa a les partides dites duplicades o a la secció diària que en Miquel Sesé publica aquí a l’AVUI. La modalitat duplicada de l’Scrabble és la més tècnica. Elimina els factors tàctics i d’atzar per confiar-ho tot en la capacitat combinatòria i de vocabulari de cada jugador. És l’equivalent a una cursa contra-rellotge en una gran volta ciclista, en la qual no compta res que no sigui la potència i la capacitat de concentració. I encara més, perquè a les contra-rellotges els factors climàtics poden variar del primer corredor a l’últim i la possibilitat de doblar el ciclista que ha sortit tres minuts abans esperona els millors. Aquí no. Demà tothom tindrà les mateixes set lletres i la mateixa situació de tauler en el mateix temps possible. Demà no hi haurà factors colaterals.

En canvi, els proppassats 22 i 23 de maig es va celebrar un altre campionat d’Scrabble en català al Port de la Selva, basat en una modalitat radicalment diferent. L’Open Tramuntana fou organitzat per la Unió Faristolaire i amb la generosa acollida de l’ajuntament selvatà, 38 escrablistes hi vam disputar set partides cadascun segons el sistema de competició suís. En aquest cas, cada partida és un duel entre dos jugadors. Després de cada ronda els que porten el mateix nombre de victòries s’enfronten entre ells, de manera que els empats al capdamunt es van descartant. Al final, els dos únics jugadors que només havien sofert una derrota es van enfrontar en una gran final reproduïda en un tauler gegant perquè el públic la pogués seguir. La campiona va ser la sociòloga de la UAB Helena Troiano, sitgetana resident a Terrassa, i el finalista l’enginyer informàtic de la UPC Ernest Teniente, mataroní. Va ser una final lluïda, amb moltes alternatives en el joc i jugades de molt mèrit, que els espectadors vam poder seguir gràcies a la reproducció de la partida en un tauler gegant, incloses les set lletres que cada jugador tenia al faristol. És aquest un bon format per difondre els misteris de l’Scrabble, perquè la partida va creixent a la vista dels espectadors i tothom es veu amb cor de proposar alguna paraula que podria donar més punts. En la modalitat duplicada, en canvi, tot el públic esdevé jugador de facto. Busca la millor tirada durant tres minuts i l’anota en un full cada vegada. Ben segur que els dos finalistes del Port de la Selva també seran demà a l’Empelt de Terrassa, per competir en aquesta modalitat tan diferent.

La gran incògnita és la tematització de la partida. Com que les jugades estaran preparades, l’organització ha anunciat que les paraules que donaran més punts tindran relació amb l’enologia. Ja m’imagino més d’un jugador, aquesta nit, preparant la partida de demà amb lectures tan recomanables com el Diccionari del vi i del beure de Joan Maria Romaní (La Magrana, 1998) o el Diccionari del vi, amb licors i altres begudes, de Xavier Rull (Enciclopèdia Catalana, 1999). Escrablistes del món, alceu les lletres. Salut!

dijous, 10 de juny del 2004

Un cadàver almogàver

Àngel Terron (Palma, 1953) és un poeta científic i viceversa. Alguns dels títols dels seus poemaris són inequívocs: Iniciació a la Química, Mercuri o Geometria Descriptiva. Ara acaba de treure a la col·lecció Balenguera de l’editorial Moll un nou poemari: Sons nets. No costa gaire imaginar-ne la forma estròfica: “a mi la forma del sonet em recorda les estructures cristal·logràfiques pròpies del sistema cúbic, la simetria del dau i l’octaedre”. L’autor justifica aital programa en un pròleg clar, evident i clarivident en el qual ressegueix la tradició sonetista illenca, alhora que ret homenatge a mestres (Bonet, Moyà) i amics (Mesquida, Vidal). Una tradició que, en el segle XX, passa per Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o el seu estimat Llorenç Moyà, autor de dos llibres —Via crucis i Presidi major— en els quals el poeta de Binissalem bandeja les rimes masculines (amor-temor-horror-terror) i es centra en les menys habituals rimes femenines (rècula-fècula-molècula-nubècula). Terron s’inserta en aquesta tradició i l’explora amb encert per “conquerir petits espais de llibertat”. Més clar no ho pot dir: “fer rimar bultra (bosc caducifoli) amb ultra aconsegueix en el cervell del lector un efecte molt distint del que s’obté fent rimar per exemple botó amb perdó”.

Terron s’imposa no repetir les rimes, tot apel·lant al concepte de constricció (o trava, el mot català que cada cop més designa la contrainte potencial), extret dels autors de l’Oulipo. En aquests Sons nets terronians cap de les rimes de les quartetes no es repeteix, i només ho fan algunes de les rimes dels tercets. Al pròleg l’autor ens revela que en català el mot cadàver només rima amb un improbable almogàver, i confessa que l’ús del cadàver com a final del vers “indica l’ansietat de l’autor a l’hora d’escriure aquest poema”. Però Terron no s’enganya. Admet sense ambages que “les altres rimes que van amb cadàver no tenen més importància que subratllar aquest final de vers; el fet que siguin quasi impossibles de trobar no té cap importància, la dificultat no afegeix res a l’expressió”. Plenament d’acord. És aquest un punt clau que molts autors haurien d’aplicar-se. La dificultat és un pas previ. Té valor a la rebotiga, però no aporta res d’essencial a l’expressió del text quan aquest arriba al lector. Finalment, els dos tercets d’aquest sonet on no hi surt pas cap almogàver queden així: “I jo, malgrat que sigui ara un cadàver/ d’il·lusions i somnis envejables,/ quan la lluna del ple és sobre Monnàber,/ cerc mots sencers de formes raonables;/ com els toscs estris fets per l’homo faber/ per caçar dins bocatges perdurables”.

Més enllà de totes les endreces, Àngel Terron ret pleitesia al seu admirat Llorenç Moyà amb una intensitat que només atorga el mestratge. Ho fa amb un sonet rodó que duu per títol “A Llorenç Moyà, amb rimes manllevades” que ja té un primer vers inequívoc: “Ets mestre de la llengua sense nimbe,”. Però l’homenatge va més enllà. Terron confessa que parteix del llibre Via crucis de Moyà, tot manllevant-li les rimes en –edra (Fedra, cedre, pedra, poliedre), -imba (nimbe, estimba, limbe, corimbe) i –ulcre (sepulcre, pulcra). “Emperò l’espàtula és meva”. Els dos tercets d’aquest polit so-net ajuden a capir la magnitud de l’admiració: “D’ençà que el teu prim cos baixà al sepulcre,/ ningú els mots vers del poble humil escapça/ per emprar-ne els més purs com a caràtula. / Seguesc el pas de la sendera pulcra,/ i totes les paraules tinc en capsa/ per remoure els neguits amb freda espàtula”.

dijous, 3 de juny del 2004

Verbicidi novel·lat

Encara no la tinc ni l’he llegida, però ja ha obtingut tant de ressò a França que em sembla indefugible parlar de la novel·la verbicida del francès Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Segons les informacions aparegudes, és una novel·la de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal. Ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. L’autor només ha admès participis en la seva funció d’adjectius. Estaríem, doncs, davant de la primera novel·la desverbalitzada, o verbicida, de la història. Al pròleg, Michel Thaler, que és doctor en literatura, qualifica el verb “d’invasor, dictador, usurpador de la nostra literatura des de sempre!” I certament, tots sabem que un dels primers relats de la nostra civilització comença justament amb la frase “Al principi fou el verb”. És clar que després el verb es va fer carn i les coses milloraren, però no sembla gaire difícil rebatre les acusacions del tal Thaler contra el verb. ¿Què vol dir invasor, dictador, usurpador? Per envair, dictar o usurpar cal que abans hi hagi territori, poble o tron, i el verb, tant si fou com si no fou, té una funció genètica en tots els relats. Fins i tot cinegètica. Sense verbs no es caça el temps, que és la clau de tot relat, perquè les accions justament contextualitzen el subjecte o l’objecte que estableix el nom i descriu l’adjectiu. Difícilment pot el verb envair, dictar o usurpar res que ell mateix no hagi creat abans. És clar que la boutade de Thaler es pot entendre com un clam contra la narrativitat, però costa veure-hi cap altra cosa que un exercici d’estil inscrit en la tradició lipogramàtica.

De fet, les notícies que arriben d’aquesta novel·la desverbada remeten als clàssics exercicis d’estil. Com que sense verbs no hi ha moviment, l’escenari de la novel·la és un espai mòbil. A bord de diversos vagons d’un tren, del qual no sabem ni d’on ve ni cap on va, el narrador (¿narrador?, ¿retratista?, ¿descriptor?) fa molts retrats i descripcions, en general cruels, sobre altres passatgers: "la grognasse ruisselante de vulgarité et son baudet du même acabit, la génitrice au moutard eczémateux, le gros plein de soupe violacé, le contrefait exemplaire, le demi-chauve austère comme un hanneton végétarien, le bellâtre verbeux et la sorcière allumée". Thaler ha declarat que “aquest OLNI —objecte literari no identificat— és un llibre que interessa també per l’interès de la història, malgrat l’enorme dificultat de la condició de partida”. Les primeres ressenyes n’han destacat la gran agressivitat que emana del text, molt visible tipogràficament gràcies a la sobreabundància de signes d’exclamació —fins a 17 per pàgina!!!— que subratllen la dificultat de la constricció. També parlen de lectura literalment desagradable.

La tradició lipogramàtica habitualment explora l’escriptura sense una lletra determinada —com a la novel·la La disparition de Georges Perec, escrita sense e, o el conte monovocàlic Amar hasta fracasar de Rubén Darío, escrit sense ni e ni i ni o ni u—, però també hi ha algun cas en el qual la prohibició passa de la lletra al mot. Per exemple, Joseph Conrad volia escriure una novel·la d’amor sense que hi aparegués ni una vegada la paraula “love”, i hi ha d’altres exemples de “liponímia”. Mai ningú fins ara, però, no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.

dijous, 27 de maig del 2004

El veritable da Vinci

Un llit, en italià, és un “letto”, mot que també designa el participi del verb llegir. Per dir que hem llegit al llit, doncs, caiem en la letífica repetició de “letto”, tal com ens incita a fer Leonardo da Vinci per resoldre un dels seus jeroglífics conservats als manuscrits Windsor: I’ ò letto un libro. Això segons la transcripció que Augusto Marinoni en publicava ara fa justament cinquanta anys al seu I rebus di Leonardo da Vinci raccolti e interpretati (Leo S. Olschiki Editore, Firenze MCMLIV). Marinoni fou un gran estudiós dels textos de Leonardo, i el primer que va interpretar de manera plausible els 154 jeroglífics dibuixats per Da Vinci en dos grans fulls, a banda de mitja dotzena més d’exemples esparsos. Quan escrivia Verbàlia vaig consultar una reedició de l’obra de Marinoni feta per l’editorial milanesa Silvano en 1983, i en vaig extreure el que reprodueixo, destacat, a la introducció: un ham i un pentagrama amb una seqüència musical —re mi fa sol la re— interrompuda entre la penúltima i l’última nota pels traços gruixuts d’una Z i una A. La transcripció italiana d’aquesta notació —l’amo (l’ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re— ens condueix a una declaració eròtica: L’amore mi fa sollazare (l’amor em causa solaç). Com és natural Leonardo utilitza totes les argúcies pròpies del gènere, des de la divisió i reagrupament de paraules a l’elisió o el canvi d’accent. També combina dibuixos amb lletres, símbols i, com en aquest amorívol exemple, notes musicals.

El mecanisme és el mateix que encara avui en dia fan servir els enigmistes, però sense cap pregunta. Aquí simplement cal llegir-los de dues maneres la doble lectura. En algun cas, fins i tot sembla com si el savi renaixentista busqués la identitat. Per exemple, dibuixa uns lleons rere unes flames i dues taules; resposta: “lionardeschi” (leonardesc), és a dir “lion arde deschi” amb l’elisió de la síl·laba repetida. Alguns exemples són d’una gran simplicitat —un corb davant d’un no; resposta: “cor bono” (cor bo)—, però n’hi ha que requereixen molts elements. Un d’aquests més complexos és el número 86 (sempre segons Marinoni), compost per una desena d’elements, entre mots escrits (aquí entre cometes) i referents dibuixats (entre parèntesi): “che po”, (un os: osso), (les notes fa i re: fa re), (una sella: sella) (unes mans entrellaçades: fe), (un instrument de mesura anomenat mina), (una mitra: mitra) “el” i (un cor); solució: “Che posso fare se la femina mi trae ‘l core?”. Tornem-hi, doncs, amb les febleses de l’amor. Més mans: (dues mans: due mani) i (garlandes: festoni); solució: “Manifeste”. Marinoni aïlla cada jeroglífic en una sola il·lustració, en descriu les figures que s’hi entreveuen (F), reprodueix el text que Leonardo escriu sota cada imatge (T) i l’interpreta (I) atenent els canvis de l’italià i fins i tot els errors ortogràfics de l’artista. Perquè Da Vinci no tenia una relació amb la llengua com la de Dalí, però Marinoni ens demostra que també cometia faltes.

De la primera edició d’aquest llibre, en 1954, només se’n van posar 1000 a la venda. Numerats. Ara, però, una bona ànima anònima (un corb no, sinó un cor bono) ha deixat l’exemplar número 488 d’aquesta joia bibliogràfica en un sobre al meu nom a les oficiones dels meus editors, el Grup 62. Si més no, la gentil receptora de l’obsequi no recorda la identitat del no menys gentil donant. O sigui que per donar-li les gràcies potser m’haurà d’ajudar a resoldre aquest jeroglífic tan leonardesc. De moment, I’ ò letto un libro.

dijous, 20 de maig del 2004

Orientem-nos

El contacte entre llengües les modifica. Les enriqueix, tot i que de vegades la més poderosa s’empassa la veïna petita, com si volgués jugar al joc de Jonàs però sense balena, talment la serp i el ratolí. El català viu aquesta tensa situació amb l’espanyol des de fa segles. Cada onada tecnològica ens endinsa una mica més a la panxa del bou, on potser encara no hi neva, però ben segur que ja hi plou. Per no tenir fils volem telèfons “inalàmbrics”. Bufem, encara, però ja fem anar el “soplet”. Escombrem, sí, però comprem “escobilles”. Tanquem l’aixeta, però abans canviem la “griferia”. Anem a cal fuster, però ens decantem per la “carpinteria metàl·lica”. Exercim de vianants tot passejant per les “zones peatonals”. Els exemples de castellanismes en els derivats de mots genuïns són interminables. És un mal símptoma per al català, perquè denota la incapacitat de la llengua per generar neologismes sense manllevar-los de cal veí. És un indicador objectiu d’una futura substitució. La crònica d’una mort anunciada. ¿Què podem fer-hi, doncs? ¿Crear un cos de policia lingüística que vetlli pel bon mot? ¿Fiar-ho tot a la insostenible puresa de l’ésser? ¿Tancar els ulls i encastellar-nos en els llibres del passat?

Una de les possibles sortides passa per traficar amb tota mena de paraules perquè al final siguin els veïns els que ens vinguin a demanar l’oli i la sal. No es tracta, ja, de salvar els mots, sinó de rellançar-los, no sigui cas que a última hora els hàgim de llençar. Naturalment, aquesta és feina de poetes, però també de comunicadors. Llàstima que de vegades els uns no llegeixin els altres i els altres menystinguin els uns, perquè ens calen tots. Traficar amb mots no només vol dir adaptar neologismes a la manera del Termcat o crear compostos que rivalitzin amb els poètics bufanúvols, somiatruites i lletraferits. Traficar també pot voler dir acceptar altres contaminacions que no vinguin de l’espanyol. Fa poc, en un restaurant xinès del carrer de Mozart, a Barcelona, vaig llegir-hi un rètol escrit a mà que deia “Plopaganda no”, així amb ela d’acudit xinès. Cada cop més, el català està en contacte quotidià amb més llengües diferents. ¿Per què no ho aprofitem per posar de moda la multicontaminació? Ja que no podem ser impol·luts, fem que les nostres pol·lucions siguin variades, i que al Fòrum aquest de les cultures no només hi hagi catanyol. Però fem-ho bé. Orientem-nos una mica. D’entre totes les llengües no europees que s’han instal·lat als nostres carrers en aquestes últimes dècades —àrab, urdu, swahili—, la més parlada és el xinès. ¿Com és que n’hem manllevat tan pocs mots, encara? Ens envolten milers de xinesos treballant per viure entre nosaltres i gairebé no n’hem adoptat ni una paraula. ¿Què sabríeu dir en xinès, així de memòria? El chop suey, el te, el wok, el kung fu, el mah-jong i els mandarins —mot que en realitat prové del llatí “mandare”—. I encara bo dels restaurants i les arts marcials, que han popularitzat quatre tòpics.

L’anglès, que ha estat i és llengua d’imposició (imperial), rep l’impacte de moltíssimes llengües arreu, fins al punt que els més apocalíptics en pronostiquen la divisió en tantes variants com “pidgins” (argots orientals de l’anglès simplificat) hi ha. Nosaltres ja tenim el catanyol —igual com ells tenen l’Spanglish—, però potser hauríem d’intentar neutralitzar-ne l’avenç amb altres “pidgins” catalanoàrabs o urdus o xinesos. De fet, el mot “pidgin” en teoria va néixer de la pronúncia que els comerciants xinesos feien de l’anglès “business”, i els catalans ens hi orientem prou bé, a l’hora de fer “bisnes”.

dijous, 13 de maig del 2004

La paradoxa de Wittgenstein

Fa dues setmanes, tot comentant la interessant novel·la Los crímenes de Oxford (Destino) de l’argentí Guillermo Martínez, vam topar amb una interessant paradoxa exposada per Wittgenstein i coneguda com la paradoxa de les regles finites. Segons l’autor del Tractatus, donada una sèrie d’elements sempre es pot trobar una justificació plausible per continuar-la de qualsevol manera. Vol dir que si la sèrie 1-3-5-7 sembla que hagi de continuar amb un 9, també trobaríem una regla que justifiqués el 12. Les implicacions vitals d’aquesta paradoxa són increïbles, però avui potser no cal que fem història ficció, tampoc. Limitem-nos a la lògica. Les sèries lògiques més conegudes acostumen a ser numèriques, però qualsevol element és susceptible de ser seriat. Així, un joc excel·lent de cartes anomenat Eleusys tracta justament de les sèries de naips que es van formant damunt la taula segons una regla preestablerta que només un dels jugadors coneix perquè l’ha anotat en un paper que es manté en secret. Per acabar l’article sobre la notable novel·la de Martínez vaig exposar tres sèries. La primera, una de clàssica que Georges Perec va popularitzar en francès, feia en català U, D, T, Q, C, ¿?. Té sentit de dir que aquesta sèrie era en català perquè la seva possible dificultat per endevinar quina leltra venia rau en la gran senzillesa lingüística: Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, i per tant S de Sis. Després vaig plantejar-ne una altra de clònica: G, F, M, A, M, ¿? I vaig donar per sobreentès que no costaria gaire observar que era una altra sèrie d’inicials, en aquest cas dels mesos de l’any. Però llavors, per acabar l’article, vaig avisar que canviava el criteri i vaig proposar una tercera sèrie: A, E, F, H, I, ¿?

Quan vaig escriure l’article de dijous passat, al final del qual en divulgava la resposta (K), encara no havia llegit el correu electrònic que m’havia enviat Antoni Deutú des de Juneda. Després de descriure’m una solució “fàcil” —que era la que jo havia pensat— me’n donava una altra de més “difícil”. La fàcil era la que vaig divulgar dijous passat: A, E, F, H, I, es completa amb la K pel criteri geomètric d’escriure, en ordre alfabètic, les majúscules que es tracen només amb línies rectes, sense cap corba. Naturalment, sota aquest criteri després de K la sèrie creixeria amb L, M, N, T, V, W, X, Y i Z. Però Deutú s’acull implícitament a la paradoxa de Wittgenstein i troba una segona solució més difícil. “Una altra de les possibles solucions a la sèrie —escriu— podria ser que correspon a les lletres el nom de les quals, en ordre alfabètic, admet l’apòstrof”. Glups. Dreta llei (ortogràfica), el nom de les lletres no admet mai l’apòstrof perquè hom les ha d’escriure així la a, la e, la erra, la ema. Però Deutú, potser conscient d’aquesta limitació normativa, m’envia una sèrie d’acrònims reals que li permetin fer servir la seva regla: “l’ATS, la BBC, el COI, el DOGC, l’EGB, l’FBI, el GP, l’HBLE, l’IPC, la JEN, la KGB, l’LSD”. De manera que d’aquest criteri, tan vàlid com l’altre si ens atenim a la informació que jo vaig proporcionar, es desprèn que el següent element de la sèrie no seria la K sinó la L: A, E, F, H, I, L. És clar que llavors la sèrie es completaria amb M, N, O, R, S, U, X i Y, una segona part que no s’assembla en res a la que es desprèn de l’altre criteri: L, M, N, T, V, W, X, Y i Z. Wittgenstein és gran!

dijous, 6 de maig del 2004

Poesia oracular

L’últim llibre de Rosa Regàs —“Diari d’una àvia d’estiu” (Planeta)— conté una interessant barreja de tendresa i duresa. L’autora hi reflecteix l’estiueig a Llofriu amb els seus néts durant una dotzena de juliols que acaben formant-ne un de sol, en un to semblant al que manegava Gerald Durrell en les seves delicioses cròniques de la vida a les illes gregues. Entre gossos i ases, arbres i tovalloles caigudes, les activitats pròpies del lleure i les preguntes insolents dels nens, s’hi escola el silenci cec de la mort. La mort de tants amics que han quedat enrere i la pròpia extinció, que l’autora veu més a prop quan contrasta els seus records de mare amb els d’àvia. Al jardí del mas Gavatx de Llofriu, Rosa Regàs hi té plantats uns quants arbres regalats per amics. És el cas d’una palmera amb què Juan Benet va obsequiar-la fa trenta anys. Abans d’arrelar a Llofriu i fer-se enorme, la palmereta va viure un lustre al balcó del seu pis madrileny. Regàs també recull un altre obsequi del creador de Región: “la fotocòpia d’una premonitòria poesia de Fray Luis de León dedicada a Carrero, que em va enviar Juan Benet quan Carrero Blanco, assassinat, va volar pels aires”. Regàs diu que Benet la intitula “Al mismo” i després reprodueix la primera estrofa de l’oda XV de Fray Luis, dedicada “A don Pedro Portocarrero”. Si tenim en compte la mort de l’almirall, és una estrofa tan premonitòria que esgarrifa. Fa així:

No siempre es poderosa,
Carrero, la maldad, ni siempre atina
la envidia ponzoñosa,
y la fuerza sin ley que más se empina
al fin la frente inclina,
que quien se opone al cielo,
cuanto más alto sube viene al suelo.

En l’esgrogueïda fotocòpia que conserva Rosa Regàs destaca l’única intervenció de Benet: un cercle vermell al voltant de la primera paraula del segon vers, Carrero. L’atzar lliga els segles XVI i XX d’una manera extraordinària, tot transformant l’últim vers d’aquesta estrofa en oracle brutal. No és l’únic cas. Sovint, el lector troba missatges ocults en els poemes més impensables. Quan, ara fa divuit anys, vaig escriure el meu primer llibre, el nom del qual ja he oblidat, em vaig inventar una anomenada “retromicrocrítica” que buscava justament poemes oraculars com aquest de Fray Luis. Així, a la dotzena estrofa del Cementiri de Sinera d’Espriu em va semblar detectar-hi una prefiguració dels “Boixos Nois”, ja que el poeta esmentava “els boixos”, però en aquella època em sobtava el vers que comença “llevat dels camps”. Ara entenc que es referia a l’actual junta del Barça, que feliçment els n’ha foragitat. També al poema “La croada” del poemari Vacances pagades de Pere Quart hi vaig detectar amb més d’una dècada d’anticipació l’anunci d’un partit polític català que hauria d’esdevenir hegemònic:

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
—escamots convergents,
centúries, legió—
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

És, per tant, una qüestió d’estar atents a les pulsions dels poetes per provar de demostrar la vella màxima cabalística : “tot està escrit”.

PS: pel que fa a l’enigma de la sèrie lletrada A, E, F, H, I, ? que dijous passat vaig deixar penjada, es completa amb la K. El criteri era geomètric. En ordre alfabètic, les majúscules escrites només amb línies rectes, sense cap corba. Després de K la sèrie creixeria amb L, M, N, T, V, W, X, Y i Z.

dijous, 29 d’abril del 2004

Sèries a Oxford

La novel·la d’enigma va néixer el segle XIX amb personatges tan cerebrals com l’August Dupin d’Edgar Allan Poe. Naturalment, Sherlock Holmes en va arribar a esdevenir el paradigma, però són moltes les propostes novel·lístiques construïdes sobre plantejaments lògics. Res a veure amb la novel·la de sèrie negra, que posa més l’èmfasi en el context. La novel·la d’enigma és, en certa mesura, un trencaclosques més atemporal, centrat en el desafiament intel·lectual que suposa algun crim inicial. Com el de l’anciana ofegada que troba un jove estudiant de matemàtiques argentí pocs dies després d’arribar a Oxford a Los crímenes de Oxford, una bona novel·la de l’argentí Guillermo Martínez que acaba de publicar Destino. De Martínez coneixíem els assaigs de Borges y la matemática, però ara llegim que aquests crims oxfordians conformen la seva tercera obra narrativa. Les regles d’aquesta veritable novel·la d’enigma queden clares de bon començament. La primera víctima, perquè ja es veu a venir que n’hi haurà més, és una d’aquelles senyores britàniques que durant la guerra mundial van participar innocentment en un concurs de mots encreuats i, en guanyar, van descobrir que el premi era quedar recloses en un poblet amb la missió d’ajudar Alan Turing i el seu equip de matemàtics a desxifrar els codis nazis de la màquina Enigma. Les altres víctimes van apareixent a poc a poc associades a uns símbols que conformen una misteriosa sèrie que desembocarà en un accidentat final.

Les claus per resoldre primer la sèrie de símbols i posteriorment la seva projecció a la realitat estan en mans de l’estudiant, de l’inspector Petersen i de l’eminent lògic Arthur Seldom, supervivent d’un terrible accident de trànsit que Martínez fa coetani d’un gran conte escrit per Dino Buzzati a partir d’una experiència en un hospital anglès. Seldom és destre en els jocs lingüístics de Wittgenstein, el teorema de Gödel i els nombres pitagòrics. El fet que l’escenari triat sigui la facultat de matemàtiques d’Oxford marca el to de la novel·la. Les conjectures dels uns i els altres venen emmarcades en una xarxa de referents matemàtics, en la qual fins i tot els versos d’amor que circulen són inequívocs: “Haz que nuestros amores sean idénticos,/ como ambos lados de una ecuación”. De tota manera, de carrinclonades n’hi ha les justes, perquè tot en aquesta novel·la és eficaç, fins al punt que la foto d’una partida d’Scrabble a punt d’acabar serà significativa gràcies a les tres lletres que figuren als dos faristols dels jugadors (A i RO). “L’home no és més que la sèrie dels seus actes”, afirma Seldom abans que un irresistible enfilall de raonaments lògics ens condueixi a la resolució de l’enigma d’una forma vertiginosa.

Les sèries són apassionants. Ics elements que requereixen una continuació, tot i que segons la paradoxa de Wittgenstein sobre les regles finites sempre es pot trobar una justificació per a qualsevol continuació. Georges Perec ens en va llegar una de preciosa —U, D, T, Q, C, ?— que despista tot i la seva senzillesa (Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, Sis). Si després d’aquesta ens en plantegem una segona com ara G, F, M, A, M, ? no ens costarà gaire adonar-nos que som davant una altra sèrie d’inicials, en aquest cas dels mesos de l’any. Però si canviem de criteri sobtadament i proposem A, E, F, H, I, ? la cosa es complica. Quina lletra completaria aquesta sèrie? La solució, dijous vinent.