Sèries a Oxford

La novel·la d’enigma va néixer el segle XIX amb personatges tan cerebrals com l’August Dupin d’Edgar Allan Poe. Naturalment, Sherlock Holmes en va arribar a esdevenir el paradigma, però són moltes les propostes novel·lístiques construïdes sobre plantejaments lògics. Res a veure amb la novel·la de sèrie negra, que posa més l’èmfasi en el context. La novel·la d’enigma és, en certa mesura, un trencaclosques més atemporal, centrat en el desafiament intel·lectual que suposa algun crim inicial. Com el de l’anciana ofegada que troba un jove estudiant de matemàtiques argentí pocs dies després d’arribar a Oxford a Los crímenes de Oxford, una bona novel·la de l’argentí Guillermo Martínez que acaba de publicar Destino. De Martínez coneixíem els assaigs de Borges y la matemática, però ara llegim que aquests crims oxfordians conformen la seva tercera obra narrativa. Les regles d’aquesta veritable novel·la d’enigma queden clares de bon començament. La primera víctima, perquè ja es veu a venir que n’hi haurà més, és una d’aquelles senyores britàniques que durant la guerra mundial van participar innocentment en un concurs de mots encreuats i, en guanyar, van descobrir que el premi era quedar recloses en un poblet amb la missió d’ajudar Alan Turing i el seu equip de matemàtics a desxifrar els codis nazis de la màquina Enigma. Les altres víctimes van apareixent a poc a poc associades a uns símbols que conformen una misteriosa sèrie que desembocarà en un accidentat final.

Les claus per resoldre primer la sèrie de símbols i posteriorment la seva projecció a la realitat estan en mans de l’estudiant, de l’inspector Petersen i de l’eminent lògic Arthur Seldom, supervivent d’un terrible accident de trànsit que Martínez fa coetani d’un gran conte escrit per Dino Buzzati a partir d’una experiència en un hospital anglès. Seldom és destre en els jocs lingüístics de Wittgenstein, el teorema de Gödel i els nombres pitagòrics. El fet que l’escenari triat sigui la facultat de matemàtiques d’Oxford marca el to de la novel·la. Les conjectures dels uns i els altres venen emmarcades en una xarxa de referents matemàtics, en la qual fins i tot els versos d’amor que circulen són inequívocs: “Haz que nuestros amores sean idénticos,/ como ambos lados de una ecuación”. De tota manera, de carrinclonades n’hi ha les justes, perquè tot en aquesta novel·la és eficaç, fins al punt que la foto d’una partida d’Scrabble a punt d’acabar serà significativa gràcies a les tres lletres que figuren als dos faristols dels jugadors (A i RO). “L’home no és més que la sèrie dels seus actes”, afirma Seldom abans que un irresistible enfilall de raonaments lògics ens condueixi a la resolució de l’enigma d’una forma vertiginosa.

Les sèries són apassionants. Ics elements que requereixen una continuació, tot i que segons la paradoxa de Wittgenstein sobre les regles finites sempre es pot trobar una justificació per a qualsevol continuació. Georges Perec ens en va llegar una de preciosa —U, D, T, Q, C, ?— que despista tot i la seva senzillesa (Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, Sis). Si després d’aquesta ens en plantegem una segona com ara G, F, M, A, M, ? no ens costarà gaire adonar-nos que som davant una altra sèrie d’inicials, en aquest cas dels mesos de l’any. Però si canviem de criteri sobtadament i proposem A, E, F, H, I, ? la cosa es complica. Quina lletra completaria aquesta sèrie? La solució, dijous vinent.