dijous, 15 de desembre de 1994

Que cou?

Això dels llibres de text és una tautologia, i la gent que estudia la duu sota el braç. Per més exemplars que es venguin del Pasta Gansa —el divertit recull de guionets patrocinat per Mikimoto (Quaderns Crema, 1994)—, l'invent mai no arribarà a la categoria de llibre més rebregat de l'any entre els vilipendiats estudiants de COU. Aquestes criatures dolcíssimes reserven els rebrecs i les rebregades per als materials impresos de caracter compulsiu. Com per exemple els anomenats llibres de text. I no és que el Pasta Gansa no contingui textos (i àdhuc testos), sinó que figura que hi ha llibres els textos dels quals han de ser memoritzats i/o treballats en el decurs d'un curs, per exemple d'orientació universitària.
No és habitual trobar ressenyes d'aquesta mena de totxos en mitjans no especialitzats. Però el manual de Llengua de l'editorial Teide que des d'aquest setembre traginen més de 15.000 estudiants catalans de COU s'ho val. Acostumats, de ben petits, a trobar noms tan ínclits com Lázaro Carreter o Laín Entralgo a les cobertes dels nostres manuals de la seva llengua, ens congratula que cap dels quatre autors del text —el lingüista Jaume Macià, l'escriptor Josep Francesc Delgado, el crític Pere Marcet i la traductora Anna Maria Muñoz— no pertanyin a cap acadèmia. El llibre demostra que es tracta d'un quartet ben compacte i els recursos esmerçats palesen que tenen molta corda.
Em sap greu si els cou als 15.000 usuaris forçosos del llibre, però la veritat és que el Llengua catalana de COU de Teide es fa llegir. De fet, els confrares de l'enigmística estem d'enhorabona, perquè mai els estudiants de català havien estat tan ben exposats a les magnificències del joc lingüístic a una edat tan tendra. Des dels singulars exercicis d'homofonia (suposa/s'ho posa/s'oposa, insults/insuls, evocar/abocar...), a l'enriquidora pràctica amfibològica (Ja heu vist la mona —pasqual, estètica, etílica o zoològica— del porter? ), passant per tota mena de jocs de mots. Per treballar la polisèmia i les seves variants, els autors inventen interessants calamburs i en recuperen d'històrics. Així, "Van travessar una selva verge prenyada de dificultats" els demostra la poca fiabilitat de la monosèmia, i la reproducció d'un verset publicat al Brusi en ocasió d'una nit etílica de la reina Maria Cristina (mare d'Alfons XIII), parafrasseja l'enginyós Quevedo d'entre el clavell i la rosa "su majestad es-coja": "La reina al sopar del Ritz/ no duia mantell ni corona/ però portava una mantellina, /i que n'estava de mona!"
És probable que algun dels usuaris d'aquest magnífic totxo, tan rigorós i encertat des de tots els punts de vista, arribi a escriure textos inspiradament hilarants com els dels assalariats de Mikimoto. A més, l'elaboració de textos ad hoc. fa que aquest "llibre de text" no sigui tautològic. Mentre Lázaro Carreter tirava mà de l'eterna transvestida Fernán Caballero, el quartet de corda Teide presenta textos propis o n'encarrega a gent propera —com ara la poeta Hermínia Mas— per tal d'adequar teoria i praxi. D'entre tots, n'hi ha un d'Anna Maria Muñoz que sobresurt per mèrits propis. És un poema que comença: "Una estrella brilla sobre la mar serena./ Un poeta bilingüe medita: «Crearé una oda, una balada»./ La soprano, enorme, canta insaciable, irresistible./ El poeta no aguanta... La ira rebrota: falta la calma". El poema, intitulat "La «musa» del poeta" i de 19 versos, reprén una tradició barroca de lectura bilingüe. Llegiu-lo en la nostra llengua i en la del país veí: ¿creieu que el publicaria un aferrissat defensor del bilingüisme com l'ABC?