Majúscul Galmés

Gabriel Galmés ja fa anys que publica. Aquest manacorí va irrompre als vuitanta amb un llibre de contes —Parfait amour—, va fer allò que els crítics anomenen dues passes endavant amb dues novel·les notables —El rei de la casa i La vida perdurable — i reincideix ara amb una tercera novel·la excel·lent (el consolidarà? el consagrarà? el transformarà en l’enèsima esperança blanca de la narrativa catalana?) intitulada El rei de la selva. Galmés escriu com vol. No és poca cosa. A més, en la seva segona novel·la monàrquica ha aconseguit dibuixar dos personatges inoblidables —l’obès intel·lectual local Amadeu Valls i la xiroia pintora local Catalina Bibiloni—, d’aquells que transcendeixen trames i situacions. El rei de la selva és una novel·la excepcional que s’eleva molt més enllà del que pot semblar a primera vista perquè retorna l’absurd al seu veïnatge etimològic de la sordesa.
Una de les troballes estilístiques de Galmés en aquesta novel·la és l’ús retòric de les majúscules. L’entranyable Catalina Bibiloni, figureta indiscutible del pessebre cultural local, mostra una especial habilitat a l’hora de pronunciar algunes paraules amb majúscula inicial. Així, la Cultura, l’Home, el Poder o una Gran Veritat esdevenen, en els seus llavis, mots emfàtics i importants. Importants. Sobredimensionats. Buits. Les majúscules amb què Galmés palesa l’estupidesa integral de la seva pintora naïf s’escampen pels diàlegs de la novel·la com una plaga devastadora. Eficaç. El lector acaba reconeixent els tons sense matís de tot un ventall de sobreentesos que tenen el no res com a únic referent. Les majúscules solemnes emanen de boques minúscules, condemnades a la repetició de tòpics i clixés, en un dibuix ferotge del panorama dit cultural.
Ja fa un lustre, arran del redisseny de la col·lecció "Biblioteca Teatral" de l'Institut del Teatre, vam dedicar una enigmística als dissenyadors cosmopolites que anaven de copes a Londres i tornaven carregats d’idees genials. En aquell cas, els títols de les peces teatrals, que abans apareixien a la coberta tots amb majúscules, tal com era preceptiu, van passar a imitar la moda tipogràfica anglesa de les majúscules a l’inici de cada paraula i embolica que fa fort. Així, per exemple, una nova versió ad hoc de L'Hostal de la Glòria podia tant referir-se a un hostal propietat de la Swanson o a un establiment comercial amb aquest nom. A Assassinat a la Catedral no podríem destriar pas si han matat algú al pàrking que hi ha sota les altes voltes gòtiques de l'ou com balla o bé en aquell bar que féu famós Mario Vargas Llosa. És clar que quan llegiríem Berenàvem a les Fosques l'embolic encara seria més notable: això de les Fosques... seria un poble, com les Planes? Un topònim pirinenc? Un restaurant de l'Empordà?
L’únic dubte raonable que planteja l’eficaç recurs estilístic de Gabriel Galmés és d’índole cosmopolita. Què passarà quan tradueixin El rei de la selva a l’alemany? Potser la Bibiloni pronunciarà la Cultura, l’Home o el Poder amb minúscules, llavors?