dissabte, 8 de setembre de 1990

Terra de Faraons

El popular joc de l'enigmística plàstica que anomenem jeroglífic ha manllevat el seu nom de l'escriptura solemne de l'antic Egipte. De fet, els preciosos jeroglífics clàssics que els antics egipcis empraven en els seus textos reials van constituir durant molts segles el repte criptogràfic més important de la comunitat mundial de lingüistes. Per sort, la troballa casual de l'emblemàtica pedra de Rosetta va permetre el seu desxiframent absolut, després d'un estudi tan laboriós com apassionant del qual parlarem en un altre article.
Aparentment l'últim text escrit en jeroglífics data del 24 d'agost de l'any 394, a la preciosa illa de Filae (mig submergida avui per la fastuositat de la presa d'Assuan). Tanmateix, la història de la llengua egípcia és un embull fascinador que ultrapassa els embolics alfabètics contemporanis d'idiomes com el turc -que ha viscut a cavall dels alfabets àrab i llatí- o el serbi -que viu encara a cavall del cirílic i el llatí-. Els atractius jeroglífics representaven el registre més solemne de l'antic egipci, però el seu codi oral tenia tres representacions gràfiques. La tercera, una forma cursiva anomenada demòtic que es feia servir per escriure textos quotidians, va morir l'any 452, tot i que alguns papirs posteriors escrits amb tinta poden no haver-nos arribat. La mort d'aquesta representació de l'egipci no significà la fi de l'idioma. La parla faraònica va sobreviure escrita amb lletres gregues i set signes manllevats del demòtic: l'escriptura dels primers cristians egipcis, anomenada còptica. De fet, còptic és una variant d'Aiguptios -egipci-. Els coptes es van passar a l'àrab i la seva parla desaparegué al segle setze, però a les esglèsies encara avui es llegeixen les Sagrades Escriptures en còptic.
El fet més inexplicable d'aquesta turbulenta història és la indiferència aclaparadora que les escriptures egípcies van generar entre els grecs i els romans. Tot i que els greco-llatins van conviure amb l'antic egipci, ningú no va demostrar gran interès pels seus codis d'escriptura. Només Climent d'Alexandria va remarcar per escrit durant el segle III la distinció entre l'escriptura jeroglífica -per als textos oficials i religiosos- i la demòtica -per a la comunicació quotidiana-. L'únic interès era de caire estètic. Els deliciosos jeroglífics eren admirats com a pures representacions artístiques de caire ideogràfic. Els textos demòtics eren menystinguts pels escriptors clàssics i cap d'ells no ens ha llegat cap intent de desxifrar-los.
En canvi, els filòsofs neo-platònics van adoptar els jeroglífics com a exemple d'escriptura divinament inspirada. En cap cas no els consideraren una combinació de síl.labes, sinó que es va assumir que el seu codi funcionava a còpia de significats metafòrics que la memòria retenia per una pura qüestió de pràctica. Argumentaven, per exemple, que el falcó devia simbolitzar el concepte de rapidesa perquè es tracta de l'au més veloç. Aquesta visió simbòlica de la bella escriptura egípcia va provocar l'aparició d'un seguit d'escrits hermètics com ara el Hieroglyphica d'Horapol.lo. El fet que durant el Renaixement els estudiosos redescobrissin aquests tractats neo-platònics va tenir conseqüències molt negatives per al coneixement real de la bella escriptura. Durant els segles XVI i XVII els estudiosos renaixentistes van sostenir la tesi de la natura purament simbòlica dels jeroglífics. Es va afirmar que els seus dibuixos contenien tota la saviesa antiga de la civilització faraònica. El reverend alemany Atanasi Kircher va arribar a publicar un tractat en el qual derivava frases senceres de signes que després han resultat ser una simple paraula alfabèticament escrita en escriptura jeroglífica.
Però el mes de juliol de 1799, els soldats francesos de Napoleó van descobrir una pedra negra amb tres inscripcions absolutament diferents que resultaren ser tres versions d'un mateix text en tres escriptures distintes. La pedra de Rosetta havia de ser la clau de volta per desenvitricollar el misteri. Començava el compte enrere.