dissabte, 15 de setembre de 1990

Champollion "el empollón"

Conten els biògrafs més sensacionalistes que quan el jove Jean-François Champollion tenia setze anys topà amb un il.lustre frenòleg francès -el doctor Gall-. El gal Gall anava pel país veí fent honor al seu cognom: venia a qui el volgués escoltar la seva teoria de la interpretació de facultats a partir de l'estudi del crani. En veure el cap del jove J-F va exclamar: "Quin gran talent pels idiomes!". Allò que a qualsevol pare de família responsable li hauria semblat una revelació inesperada que exigia enviar al seu fillet a la Berlitz més propera només féu somriure els familiars d'en Champo. El jove J-F ja tenia coneixements, després de només setze primaveres d'anar pel món, de grec, llatí, àrab, siri, caldeu, copte, xinès antic, zenda, pahlavi i parsi. La seva vida social es desenvolupa en els cementiris filològics i els seus estrafolaris hàbits incloïen llargues xerrades davant dels miralls per practicar les llengües mortes amb l'única persona amb qui podia mantenir una conversa. L'espavilat d'en Gall l'havia ben encertada!
La vida de Champollion, al redós econòmic del seu germà gran, sembla especialment dissenyada per desxifrar el misteri dels jeroglífics. Els estudiosos el dirigeixen als coneixements lingüístics que després tant li serviran. Aprofundeix en l'estudi del sànscrit, el persa i l'àrab de tal forma que a Egipte es pot fer passar per àrab. Estudia el xinès "per distreure's" i en un any parla i escriu el copte. Aquesta llengua -filla directa de l'antic egipci- li resultarà clau per menysprear les teories del filòsof neoplatònic Horapol.lo i copsar la naturalesa mixta dels jeroglífics -meitat alfabètics meitat ideogràfics-. També, naturalment, per desxifrar la pedra de Rosetta.
Potser l'anècdota més deliciosa de l'obra d'aquest monstre són els textos demòtics descoberts i desxifrats per un savi quaranta anys després de la seva mort. El setciències de rigor va concloure que aquells textos demòtics que havia descobert dataven d'una època molt antiga i els comentà eruditament. Finalment, resultaren datar d'una època escandalosament més recent. Reproduïen en escriptura demòtica la transcripció francesa d'un llibre alemany sobre fòssils que havia publicat Beringer. Els textos demòtics eren merament un dels nombrosos exercicis que el jove Champollion s'autoimposava per avançar en el coneixement de les escriptures egípcies.
La necessària simplificació divulgativa que requeria el complex procés de desxiframent que conduí Champollion a l'èxit ha fet que dos personatges antics agafin un especial relleu en aquesta fita criptogràfica. La clau de volta del desxiframent rau en la comparació de dos noms propis reials descoberts en diverses inscripcions. En concret, el nom del monarca Ptolomeu apareix a la pedra de Rosetta i a l'obelisc de Bankes -extret del temple de Filae-. A més, la inscripció de l'obelisc també conté el nom de la famosa reina Cleopatra, de manera que l'estudi comparatiu d'ambdós noms propis propicià l'afixament dels primers signes alfabètics. Només calia aplicar el mètode hipotètico-deductiu i els signes anaven agafant entitat.
Naturalment, les inscripcions que aquí reproduïm estan simplificades per fer més clar el joc criptogràfic, però de fet la natura mixta dels jeroglífics complicà moltíssim el desxiframent. Hi ha signes ideogràfics que marquen un plus d'informació no alfabètica, diverses variants d'un mateix mot i mots arcaics que havien perdut tot significat fins i tot quan les inscripcions foren elaborades. De fet, amb una llengua que s'arrossega des de fa més de cinc mil anys no s'hi pot jugar com amb els malgirbats jeroglífics del senyor Ocón de Oro.