dissabte, 13 d’octubre de 1990

La vaca espanyola

Fa uns anys, quan la sintonia ideològica entre els governs francès i espanyol va promoure els primers acords en matèria terrorista, un analista francès ironitzà a "Libération" sobre les virtuts filològiques de Felipe González. El periodista es limitava a aplaudir el bon gust del president espanyol a l'hora de parlar en francès. Deia que el manaire andalús "parlava el francès com una vaca espanyola". La boutade fou silenciada per les pròpies circumstàncies, però qualsevol curiós que ho desitgi podrà comprovar que el sarcàstic periodista no era del ram dels "creadors de llenguatge". Parler français comme une vache espagnole és una frase feta que es pot trobar a l'entrada bovina de qualsevol bon diccionari francès (Larousse, Petit Robert, Hachette...), normalment amb el descriptiu afegitó: très mal.
L'anècdota em fascinà prou com per prendre'n nota. Però poc em podia pensar aleshores que les especulacions sobre l'incert origen de la salvatge locució fossin políticament tan sucoses. Una de les fonts d'informació més preuades dels autèntics apassionats per l'enigmística són els productes del gènere literari de caire filològic que componen els reculls de "curiositats" o "rareses" de qualsevol llengua. De llibres així en van plens els calaixons d'obres "filològiques" de qualsevol biblioteca. Acostumen a ser purs divertimentos de professionals de la llengua que s'han cremat les celles transitant pels diccionaris i que han tingut la paciència d'anar anotant els exemples curiosos amb què han topat. Normalment, les curiositats més remarcables tenen relació amb la "història de la llengua". La nebulosa que ha acompanyat secularment la tasca dels etimologistes dóna peu a les especulacions més interessants. Des d'aquestes mateixes ratlles hem exposat en altres ocasions catàlegs diversos d'etimologies gairebé surrealistes. Les històries personals de mots com ara "carajillo", "orxata" o "okay" mereixen tant d'interès com la biografia de Josep Carreras, l'extracció social de Manuel Orantes o els embolics de Terenci Moix.
El coronel De Thomasson, en un llibret de 1938 anomenat Les curiosités de la langue française que es podia trobar a vint duros a la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia, recull la història de la locució francesa de la vaca espanyola. Una història que esdevé essencial per entendre la posició del país veí en el conflicte del terrorisme basc. El coronel, en el capítol dedicat a l'estudi de la semàntica, parla de parler le français comme une vache espagnole (en el benentès que s'aplica a algú que parla el francès pitjor que en Joan Antoni Samaranch). L'autor, impressionat per la força expressiva de la seva llengua, poua en la història del francès per tal d'escatir-ne l'origen. Així, el vell coronel descobreix una primera explicació al Diccionnaire critique de Legoarant (1858). La forma inicial de la locució podria ser parler le français comme un Basque espagnol ou comme une Basque espagnole. Les majúscules no són meves.
Legoarant, d'origen basco-francès, aventura una altra hipòtesi menys compromesa amb la seva cultura originària. Afirma que els bascos no hi tenen res a veure i fins li sembla ofensiu relacionar impunement bascos i espanyols per la via ramadera. De manera que proposa un altre màster per a la locució popular: parler le français comme una basse espagnole, on el substantiu basse significa en francès antic "servent, criada". Rebla Legoarant que basse és possiblement una forma derivada del provençal bagasse. I això, per a un catalano-parlant, no pot tenir cap misteri.
De tot plegat se'n poden extreure dues conclusions enigmístiques: les meuques espanyoles que pul.lulen pel País Gal no han passat per la Berlitz i Felipe González no és Basc.