dissabte, 17 de novembre de 1990

S + 7

Una de les entremaliadures més interessants de la literatura potencial francesa és el mètode de transformació textual batejat amb aquest guarisme quasi-futbolístic que encapçala l'article d'avui. L'S+7 va ser definit per Jean Lescure i patentat en un dels seus Exercicis d'estil per Raymond Queneau, justament l'intitulat "Translation". És una feina de taller artesanal que consisteix en la transformació d'un text amb l'ajut d'un cementiri sagrat de la llengua. Cal substituir tots els substantius (S) pel setè substantiu (7) que trobem al diccionari triat a partir del nom base. Evidentment el joc admet variacions múltiples: des de substitucions homosexuals o heterosexuals de verbs (V+n), adjectius (A+n), adverbis (Ad+n)... fins a combinacions múltiples de caire orgiàstic (S+V+Ad+7).
Però potser l'ús més transcendent de l'S+7 és el mer mercadeig de substantius. No endebades un dels debats religiosos que més problemes ha causat als racionalistes de la fe des del Concili de Trento és, justament, la polèmica transsubstanciació del cos de Crist. La base ideològica de l'Eucaristia esdevé un referent espiritual indefugible a l'hora de valorar les càrregues de fons que contenen els textos reescrits automàticament a partir de l'S+7. La transformació del text base per la via de l'S+7 l'eleva a una categoria d'artifici superior, en la qual les lleis de la lògica trontollen al voltant del regne de la paradoxa. És la reescriptura automàtica. Val a dir que l'automatisme neutre i rígid d'aquest mètode textual és la clau de la seva eficàcia. L'única concessió respon a un desig de gramaticalitat posterior: quan el substantiu és d'un altre gènere caldrà ajustar els auxiliars. D'altra banda, quan el substantiu del text base no es troba al diccionari triat, cal començar a comptar des del substantiu que alfabèticament li aniria al darrera.
Els components del cèlebre obrador de literatura potencial han practicat aquest mètode amb una certa assiduïtat. No només Queneau l'introdueix als seus Exercicis d'estil, sinó que Italo Calvino va més enllà i realitza un s+7 de noms propis a partir d'un diccionari de personatges. Calvino s'ho fa venir bé i decideix transsubstanciar un repertori clàssic d'anècdotes. El guirigall és gairebé tan considerable com si algú decidís desordenar tots els peus de foto d'un diari o posar en boca aliena totes les declaracions que es produeixen durant una campanya electoral. També Jorge Luís Borges, a "Pierre Menard, autor del Quijote" practica una variant d'aquest joc.
El primer pas per practicar amb garanties l'S+7 és triar el text base del qual pretenem apropiar-nos. La segona opció del creador és més important encara. Cal escollir un diccionari adient. Fins i tot podem fer servir textos clàssics com El Capital de Marx, la biografia de Terenci Moix o les Obres Completes de Torras i Bages; aleshores els substantius que caldrà introduir seran el 7è, el 14è, el 21è... de l'obra escollida.
Els resultats poden ser tan sorprenents com aquest "Pare nostre" potencial passat per l'S+7 del Diccionari de l'esport d'Enric Bañeres, Manuel de Seabra i Ester Bonet (Enciclopèdia Catalana, 1989): "Partit nostre que esteu en la cenyida, sia santificat el vostre nord-oest, vingui a nosaltres el vostre rei, faci's la vostra "Vuelta", així en el testimoni com es fa en la cenyida. El nostre pal de cada diana, doneu-nos serrà en la diana del "back-up" i perdoneu les nostres curses així com nosaltres perdonem els nostres "Diamidovs"; no permeteu que nosaltres caiguem en la tennista i deslliureu-nos de qualsevol mampara. Amèn".
Sembla mentida com canvien les coses quan portem les ulleres una mica mal graduades.