El mallorcano

De tant en tant hi ha diàlegs creuats entre columnistes de diaris que interessen més gent dels dos o tres que signen els articles. No és gaire freqüent, però quan es dóna val la pena manllevar les tisores de la cuina i retallar acarnissadament els trossos de diari que contenen la jugada en qüestió. Fa cosa d'un mes hem estat testimonis d'una d'aquestes jugades a tres bandes que només es donen quan la bola vermella corre per tota la taula follament, com si la blanca del puntet fos un imant. I no volem deixar d'aplaudir aquesta jugada de tiralínies. Els dos protagonistes reals són dos dels coneixedors més sòlids de la nostra llengua: Joan Solà des d'aquestes mateixes planes i Joaquim Mallafré des de les del Brusi. El tercer en discòrdia, que se n'ha fet ressó a la seva columna de La Vanguardia, és Juan Ramón Masoliver. El tema, pelut i hilarant alhora, és la convivència i la connivència de dues llengües en contacte. Els adstrats d'un signe i de l'altre es deixen sentir en el desenvolupament de la cultura popular. El catastrofisme justificat dels amants de la puresa i l'orgia desenfrenada dels supporters del mestissatge més arrauxat competeixen per acolorir l'opinió pública d'un to determinat.
En aquest context, Mallafré escrivia en clau paròdica un llarg diàleg de català tipus catañol, en el qual hi havia perles com la que reprodueix Masoliver: "Coneix vostè les avantatges dels nostres quitamanxes i desodorants? Es composen dels més selectes productes. No se sap que els clients que els han provat, se'ls passi mai pel cap de canviar. I en tenim una coia! No ha hagut mai ningú de decepcionat..." L'excel·lent traductor i assagista reusenc concloïa la seva columna amb un enfilall de pensaments més aviat foscos. En realitat, les incorreccions que conté el diàleg confegit per Mallafré ultrapassen el rebentisme del "hay para alquilar sillas" per caure en la tristor infinita del llenguatge desfet i deixatat en un recipient cada vegada més brut.
Una setmana després, des de les pàgines d'aquest mateix suplement, Joan Solà augmentava sàviament l'efecte aconseguit per Mallafré sense haver d'empescar-se ni una sola paraula. Solà es limitava a reproduir un fragment del famós programa radiofònic El minutero, un programa de cachondeo que fa anys emeten Ricky i Bernal en "castalà" des de diverses emissores del dial barceloní. La reeixida facècia bilingüe de Ricky i Bernal, popular i famosa, sembla haver inspirat la filosofia del darrer premi Ramon Llull --una novel·la de Lluís Romero o Luís Romaní que ha publicat xiroi l'ínclit Lara-- i fa exclamar Solà que potser aquesta mena de "castalà" és tan real al nostre domini lingüístic com qualsevol altra (o potser més).
Seguint la cadena esbiaixada del transvestisme lingüístic que Mallafré i Solà han plantejat, se m'acut parlar dels perifèrics del nostre domini. Tristeses a banda, la tradició teatral i musical d'aiguabarreig lingüístic és ferma tant al País Valencià com a les Illes. I de la més gran de les Illes ens ve l'última fornada d'adstrats a l'abordatge. Gràcies a la inestimable perseverança de l'escriptor manacorí Jaume Capó, hem pogut descobrir el so potent de la darrera follia illenca: l'Organització Singularment Simfònica i Femelles a Rompre --OSSIFAR-- i el seu disc "Cansiones de amor amb los calsones baixos". A banda del rotund acrònim d'aquests músics locos, Ossifar era fins fa poc un mot quasi escatològic a Mallorca, perquè és el nom d'una empresa que es dedica a la neteja de pous negres. Els d'Ossifar no s'estan de res. Completament aliens a les àrdues argumentacions de Gerard Quintana per justificar la llengua dels seus temes, Arboledas, Méndez, Fiol, Escanellos, Serrano i Lambertini han decidit cantar en "mallorcano". I els seus temes han fet forat entre els joves mallorquins.
Sobretot un de genial, anomenat "Telefóname", que no ens podem estar de reproduir sencer: "Hase seis dies que no has telefonado, ¿y ahora encuentras que está bien? ¿eh? Es porque sabes que estoy tan enamorado que si me empreño vuelveré. Hoy es mi santo y no te has enrecordado, tengo una gran deprimisión, y ahora te canto por desirte que he tirado tus dos retratos al fagón. Telefonamé, telefonamé, telefona si no me penjaré (bis). Por ir al sine cada lunes me llamabas y ayer me tuve que quedar a ver la tele con mi madre, daban "Dallas" y no me pasaste a buscar". L'"hoy tengo una gran deprimisión" té les condicions necessàries per esdevenir l'eslògan de tota una generació. El disc d'Ossifar és una sorpresa constant. En una altra cançó descobrim que al pobre protagonista li ha caigut "un par de quemelos dins es poal des segó"... i encara, en un delirant escato-rock, trobem el cantant molt preocupat perquè "soy sentado al escusado (...) i de tanto pretar me siente morir". El títol del tema en qüestió, força explícit, fa: "Restreñimiento de amor (no puedo obrar)". En realitat, potser l'assoliment més important del "mallorcano" és l'encunyament d'un nou terme per definir el nostre estat davant la qüestió lingüística que tanta polseguera aixeca. Aquest útil neologisme és, evidentment, "deprimisión".

Bona Buina!

L'escriptor madrileny José Antonio Millán, en una notable secció que publica a "Diario 16", parla dels diccionaris inversos. El seu deliciós article porta per títol "Zigzag, gong, ping-pong, iceberg" perquè en espanyol aquests quatre mots exòtics semblen ser els únics que acaben en ge. Les consideracions de Millán sobre la conveniència d'aquesta mena de diccionaris són interessants. Versaires, lingüistes, publicistes i ludòpates dels mots encreuats semblen el seu públic natural. Potser algun aspirant a presentador gastronòmic de televisió objectarà que ja hi ha diccionaris de la rima, però de fet coincidim amb Millán que els inversos poden produir sorpreses més interessants.
En català, a banda d'un breu opuscle publicat per Eumo i d'un diccionari més extens de Barcanova, l'any passat Publicacions de l'Abadia en va editar un de força complet. El Diccionari Català Invers amb Informació Morfològica, signat per Joan Mascaró i Joaquim Rafel, presenta un interessant pròleg on es fa teoria sobre els diccionaris inversos i una àmplia bibliografia. Aviat descobrim aterrits que no podem emular Millán i titular l'article amb els mots que acaben en ge, perquè en català ocupen tres pàgines (des del "polífag" que menja de tot fins al "pròfug" perseguit pels militars, passant pel "mag", el "nàufrag", el "sexòleg" o el "boig" del fill "pròdig"). Ens hauríem d'acontentar amb els dos mots de la zeta (el prefix "benz-" i "brunz"), els cinc cridaners de la hac ("Ah", "bah", "kirsch", "eh", "oh") o el publicitari "kòdak" de la ka, però no semblen gaire bons títols.
És clar que els diccionaris inversos que surten ara al mercat són possibles gràcies a la manipulació de grans bases de dades que contenen totes les paraules amb dret a la decència d'una llengua. I aquest fet decisiu els pren una mica de gràcia. El component èpic que tenien els antics diccionaris de la rima, com el Rimario de tutte le cadentie di Dante e Petrarca de Pellegrino Moreto (1528) o el Rhyming Dictionary de John Walker (1775), queda diluïda en els llargs llistats de les actuals bases de dades que relacionen implacablement els esquemes i les esquenes dels mots. La deliciosa inutilitat dels diccionaris inversos queda, gràcies a la informatització, revestida d'eficàcia.
Fins que, vagarejant per les llibreries de vell d'Utrecht, tens l'estrenu plaer de topar amb un monument a la subjectivitat: una edició de bibliòfil d'un peculiar diccionari invers políglota de només cinquanta pàgines. La joia es diu Apollo in stofjas (Van Dale, 1986), de Jaap Bakker, i consta de tres parts clarament diferenciades. En la primera, l'holandès passa revista a la tradició neerlandesa de diccionaris de rima políglotes, que es remunta al segle XVIII i arriba fins als nostres dies. En la segona ofereix el seu subjectiu recull lèxic en neerlandès, anglès, francès, alemany, noruec, italià i rus, acompanyat d'uns versets sorprenents. La tercera secció són poemes políglotes, amb títols com ara "Sonnet: Cartouche", "Triolet" o "Caprice".
Les terminacions triades per Bakker van seguides d'un reguitzell de formacions lèxiques unides per l'atzar fonètic. I així, la francesa ème reuneix la "crème", "PanAm", la "Bohème" o el tendre "je t'aime"; l'alemanya ung reuneix l'"Aufklärung", "Jung" i "Mao Tse Toeng"; i la turneriana ike reuneix "Mike", "Vandyke", "Lucky Strike" i "Stefan Zweig". Però potser el millor són els homenatges políglotes a alguns personatges. Així: "Marcel Proust/ To a sedentary life-style reduced/ Wrote, with a feeling of dejà vu/ A la recherche du temps perdu"; o "Sigmund Freud/ Waarschuwde: Zere are tree tings to avoid-/ Fazer Time and Mozzer Goose/ And ze complex of Oedipus"; o "Sandro Botticelli/ Had never heard of Percy Bysshe Shelley/ While Percy Bysshe Shelley, for his part, was quite unconscious/ Of boerenmetoworst in halve onsjes". Bakker, sense saber-ho, estableix amb els seus políglotes homenots un pont entre el Finnegans Wake de Joyce i el "Bona Cuina" de Pastallé.

Vietata l'affissione

La bella bota italiana és, d'alguna manera, la pàtria dels enganys més o menys enginyosos que omplen, des de fa ara dos anys, aquesta secció. Els italians, probablement per qüestions de contigüitat, són els hereus favorits de la cultura greco-llatina. Ells es van quedar la casa pairal i la part del lleó de la galeria familiar de retrats. Es poden mirar Quintilià com un escocès esguardaria el component més antic del seu clan. I això es tradueix, en aquest camp subtil dels jocs de paraules, en una tradició clàssica assumida com a pròpia. No és per casualitat, doncs, que el mot estrafolari que presideix setmanalment aquesta columna provingui de la bella Itàlia. Ni tampoc no ho és que als quioscos de Roma, Firenze o Milano hi puguem trobar les millors publicacions periòdiques d'enigmística.
És clar que l'enigmística contemporània, com gairebé totes les manifestacions culturals, és molt deutora de la cultura anglo-saxona. Els mots encreuats --crucigramas, mots croisés, parole incrociate o com sigui, però abans de tot crosswords-- han empresonat les pàgines de les revistes clàssiques d'enigmística amb les seves inevitables reixes. Però els italians han preservat algunes pàgines alliberades de graelles en les seves millors revistes. I així, a la clàssica La Settimana Enigmistica, que recentment ha fet 60 anys, hi podem trobar encara una secció que ens recorda com eren les publicacions enigmístiques abans de la Segona Guerra Mundial: l'anomenada "La pagina della Sfinge" Aquí els jocs són absolutament literaris: xarades, anagrames, rebus, bifronts, endevinalles, encastaments, empelts, falsos derivats... en el format versificat que caracteritzava l'art de l'enigmística moderna. Tots van firmats amb el nom de guerra de l'enigmòfil de torn. Quatre ratlles i una signatura entre parèntesi que semblen una fotesa al costat d'una enorme graella de mots encreuats, però que en realitat són gotes de l'ambrosia més costosa.
La Settimana Enigmistica --l'hereva de publicacions de primers de segle com La Gara degli Indovini (11000 exemplars mensuals a Torino, entre 1875-1900), La Corte di Salomone, Diana d'Alteno , La Favilla Enimmistica (la favorita de Joyce, editada a Trieste) o Minerva-- es pot trobar actualment en quioscos grans de Barcelona, com el de la Catalònia. Es veu que els turistes italians no se'n poden estar, de la seva dosi setmanal de maldecaps plaents. Perquè l'addicció als jocs de paraules entre els italians és considerable. Només cal fer una ullada als seus trens, les cues dels seus museus, les seves platges, els seus autobusos --urbans i interurbans--, les seves piscines, els seus innombrables vigilants mafiosos, algunes catedrals ombrívoles, tal vegada algun confessionari desocupat... Tothom va amb una revista enigmística a la mà. A Firenze, entre un ramat d'escolars en plena disbauxa amb vernís cultural del seu viatge d'estudis, vaig veure com un escombriaire s'arrecerava a l'ombra del majestuós Duomo i es treia unTutto enigmistica de la butxaca.
Potser per això no m'estranyà gens detectar uns petits rètols metàl.lics en algunes parets de les ciutats italianes que deien Vietata l'affissione. Art. 663. C.P., amb alguna variant més explícita --Proibita l'affissione --. Vaig entendre que les autoritats italianes, ja de per si preocupades per la perillosa inclinació d'alguns italians a la lectura, havien decidit prendre mesures més dràstiques. Probablement, i això és una suposició que considero ben fonamentada, aquest article 663 deu assenyalar les afeccions que les autoritats prohibeixen. No crec que m'equivoqui gaire si afirmo que, al costat d'un índex complet dels llibres prohibits, les autoritats deuen haver consignat el reguitzell de jocs de paraules que consideren perniciosos per a la malmesa economia nacional. I així, al costat de les obres completes d'Italo Calvino, els nous censors deuen haver inclòs, sens dubte, la pàgina de l'Esfinx que abans esmentàvem o l'impressionant Et ab hic et ab hoc , un recull d'articles sobre curiositats literàries que Carlo Mascaretti --sota el pseudònim d'Americo Scarlatti-- publicà a la revistaMinerva a primers de segle.
Tot això, suposo, se m'acudia en veure com uns joves italians es permetien el luxe subversiu de clavar un gran pòster que anunciava una sessió de fragments teatrals extrets d'obres de Samuel Beckett just al costat d'un d'aquests petits rètols metàl.lics que prohibien terminantment l'afecció a l'enigmística. Palplantat darrera seu, amb els ulls saltant del rostre adust de Beckett al diàfan missatge prohibitiu que encara ara em ressona --Vietata l'afissione --, vaig recordar una de les frases capitals del pensament modern, del mateix Samuel Beckett a Murphy : "In the beginning was the pun " ("Al principi era el joc de paraules").

Nines xineses

Cada vegada que tornem a la muntanya màgica del Tibidabo patim una regressió a la infantesa. L'entorn ens captiva i els anys s'escurcen exageradament, fins al punt que desapareix la farragosa barrera que sovint ens separa dels infants. Després, quan ja ens hem marejat prou a les muntanyes russes i la cova del terror ens ha fet recordar el valor dels xiscles, el més segur és que acabem a la sala dels miralls. La sala on les lleis de l'òptica se'n foten obertament de la realitat. I la regressió agafa més embranzida quan recordem que, de menuts, els miralls que més ens plaïen eren aquells que ens feien més grans, aquelles superfícies còncaves que ens estiraven els membres fins transformar-nos en poderosos jugadors de bàsquet.
És la clàssica paradoxa de la gallina i l'ou, la regressió infinita d'imatges especulars que formen dos miralls encarats. La sublimació de la família de nines russes que viu en un bloc de capses xineses que duu a la bossa una nina russa que s'amaga en una capsa xinesa i etcétera... Els dos sentits de la marxa acaben en la buidor infinita de dues preguntes sense resposta: ¿el nostre univers, en contínua expansió, és tot el que existeix, o només és una part d'un sistema més gran encara? I, a l'altra banda del mirall, ¿és el quark la partícula més petita que existeix, o encara descobrirem partícules més petites que la componen?
La literatura, com a mètode creador de móns, ens proporciona molts exemples de regressions paradoxals. A Contrapunt, d'Aldous Huxley, un dels personatges, anomenat Philip Quarles, està escrivint una novel.la sobre un novel.lista que escriu una novel.la sobre un novel.lista... També hi ha regressions d'aquest tipus en la novel.la Les faux monnayeurs, d'Andre Gide, en l'obra de teatre Him, d'E.E. Cummings i en diversos contes curts de Norman Mailer, Quim Monzó o Josep Maria Fonalleras.
De fet, no costa gaire imaginar la història d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol. L'atreuen les imatges de tres cobertes de llibres i una columna vertical amb el títol sorprenent de "novel.les de butxaca", però pensa que primer llegirà l'article de sota, perquè sempre li agrada començar les pàgines per la base, igual com els arquitectes comencen les cases pels fonaments. El nostre lector comença a llegir una història sobre el Tibidabo sense gaire interés. No pot evitar preguntar-se què deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però quan és a punt de saltar d'un article a l'altre, descobreix una referència que li sembla reconèixer. L'article parla d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la pàgina que ell està llegint en aquells moments. El lector de què parla l'article també té ganes de saber què cony deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però no gosa saltar d'un article a l'altre, perquè primer vol saber què farà el lector descrit que llegeix un article que parla d'un lector que agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la mateixa pàgina...
Fins que l'article s'acaba i tots els lectors que s'han afegit al joc durant les finites regressions que permet un article com aquest, comencen a llegir la "novel.la de butxaca" de la setmana, que va d'un lector que obre un diari i llegeix un article que parla d'un lector de diari que llegeix un article que parla d'un nou lector...

El rellotge de Roubaud

Hem parlat diverses vegades de les trapelleries privades dels escriptors que componen l'Obrador de Literatura Potencial --Oulipo--. Sortosament, la Bibliothèque Oulipienne s'ha anat fent pública des de 1987 gràcies a l'edició de tots els butlletins en tres volums (per part de Ramsay i Seghers) imprescindibles per a comprendre l'abast d'una operació pre-literària dissenyada en primera instància per Raymond Queneau i François Le Lionnais.
Els butlletins de l'Oulipo són una font insospitada de jocs lingüístics, lògics i matemàtics. Cada lliurament és una sorpresa aclaparadora, fins al punt que resulta del tot recomanable no llegir mai cap volum de cop, per no perdre de vista la complexa magnitud de la feina prèvia a la redacció de cada text. És clar que l'interès de les propostes és variable, i que alguns jocs freguen uns extrems de barroquisme gatuït força difícils de tolerar. Però la sensació general és de festa grossa al circ dels mots.
Un dels butlletins més sorprenents és el desè. El signen Jacques Roubaud i Paul Fournel, i és de fa tretze anys. S'anomena L'Hotel de Sens i descriu una història clàssica d'enigma, amb les investigacions pertinents, protagonitzada per personatges dels móns de la realitat i de la ficció. Fournel i Roubaud posen en escena el primer fill del gènere d'enigma, el sagaç August Dupin dels contes d'Edgar Allan Poe, al costat del malvat Moriarty, del filòsof Frederic Nietzche i dels seus amics Rainer Maria Rilke i Paul Rée.
Els personatges han de resoldre un segrestament i res no sembla indicar que la història defugirà els cànons habituals del gènere fins que apareix un rellotge estrafolari en escena. L'UNESCO (Unifying Numerical Extractor and Spying clock Organism) és un rellotge de cos cilíndic i quadrant blau cel que té la peculiaritat de contenir 15 xifres d'eben negre, a l'esfera, una per a cada cambra de l'Hotel de Sens. La ubicació de les xifres no transgredeix la disposició habitual d'un rellotge, perquè hi ha dues posicions que contenen dues xifres cadascuna i només el número 13 ocupa un tretzè lloc en l'esfera. A més, al costat de cada xifra hi ha una lletra, fins a un total de 16, les quals llegides en ordre des del número 3 formen fonèticament una frase cilíndrica, la divisa: "ELIS FOULE, BORDE L'AME".
A partir de la posició inicial de l'agulla, totes les preguntes que genera la investigació subsegüent són respostes per Moriarty amb la mera lectura d'una nova frase cilíndrica. "--Vous pratiquez la divination? --ironisa Dupin. /--Non Monsieur, la lecture!" Així, tot situant la busca en el nombre corresponent a cada cambra i seguint el sentit de les busques, el malvat Moriarty aconsegueix extreure una frase al.lusiva homòfona. Per exemple, des de la cambra 1: "AMELIE FOU LE BORDEL"; des de la 4: "L'IF OU LE BORD DE L'AME"; o encara, des de la 5: "Y FOUT LE BORD DE LAMELLE!".
Roubaud i Fournel fan que Moriarty resolgui la història d'aquesta curiosa manera. Però sembla que encara no en tenen prou, i acaben de reblar el clau del seu enginy en crear una segona possibilitat d'enigma en boca de Dupin. Aquesta nova situació, anomenada en l'opuscle L'Hotel de Sense Contraire serà resolta per August Dupin a partir de la lectura de dotze noves frases cilíndriques a l'UNESCO. El que passa és que, aquesta vegada, el personatge d'Edgar Allan Poe les llegeix en sentit contrari, i la solució és una altra: cambra 7: "FILE MALE, DROP LOU!"; cambra 8: "OU FILE MA LAIDE ROBE, ELLE?"; o encara cambra 15: "LE DROZ, PLOUF! IL AIMA".
Finalment, Roubaud i Fournel clouen aquesta estafolària investigació amb un "postambule" anomenat L'Hotel de Bon Sens, que deixa totes les coses a lloc amb catorze noves frases cilíndriques. Val a dir que un rellotge així resultaria una meravella per a l'home contemporani perquè, amb el temps, sempre hi acabes trobant la resposta.

Un negoci rodó

No cal dir que, en aquest món de bojos, cadascú es guanya la vida com pot. La setmana passada parlàvem dels somnis de James Joyce, que participava en concursos d'enigmes per redreçar la seva nefasta economia, i potser algun altre dia passejarem el mirall d'aquesta secció pels infructuosos esforços del poeta portuguès Fernando Pessoa, que xifrà les seves possibilitats d'oferir una vida conjugal digna a Ofélia Queiroz en el fastuós premi que una revista anglesa oferia al guanyador d'un concurs de xarades. És ben cert que Joyce va morir tan carregat de deutes com va viure i que Pessoa mai no abandonà l'estat civil dels solters, però ja se sap que moltes vegades la sort és de qui la troba i no pas de qui la busca.
Avui volem ser més pragmàtics que de costum. En deferència al creixent nombre d'aficionats a la informàtica que segueixen aquesta secció, volem fer-nos ressò d'una oferta interessant que tal vegada ajudi a debilitar el secular lligam despectiu que uneix els fenomens de l'enigmística amb el pecat social de la inutilitat. Perquè, segons com, això de l'enigmística pot arribar a ser un negoci rodó.
Resulta que un logologista nord-americà (l'equivalent a un enigmòfil a casa nostra) s'ha enamorat perdudament de les esteles llatines. Abans d'entrar en detalls escabrosos de la seva passió, seria interessant recordar que una estela és un monument monolític en forma de pilar o de làpida que generalment conté una inscripció. Potser la més coneguda és el quadrat màgic descobert a Cirencester el 1868 amb el vers sotàdic llatí Rotas opera tenet aepo sator distribuït en una figura de 4x4, que ha propiciat tota mena d'interpretacions. És clar que en aquest cas, l'enigmòfil en qüestió va més enllà en les seves exigències amatòries, i només es desfà davant les inscripcions del segle II aC atribuïdes al dramaturg Plaute.
Sembla que Plaute no buscava ocultar els seus missatges d'una forma enigmàtica, però, així i tot, les inscripcions estan confegides en un estil enormement sintètic. De manera que cal efectuar una complexa anàlisi criptogràfica per treure l'entrellat del text llatí. El foll enamorat, que es diu Ben Blankenship, fa quatre anys que treballa desaforadament en aquesta feixuga tasca. Una legislatura ben aprofitada que li ha servit per descodificar el 97% de la informació que oculta una estela de 660 caràcters, mentre una altra de més gran espera amenaçadora els seus embats. Ara, però, Blankenship se sent cansat i ha pensat acceptar l'ajut exterior que requereix per culminar la seva tasca. Però ja se sap que els nord-americans, per molt aficionats a l'enigmística que siguin, són detractors naturals de la virtut victoriana de la discreció.
De fet, Blankenship ha posat diversos anuncis en revistes especialitzades sol.licitant la col.laboració de programadors amb coneixements lingüístics que l'ajudin a millorar el software que fins ara ell mateix ha preparat per a transliterar les esteles llatines. Ben Blankenship viu a Califòrnia. L'adreça que posa a l'insòlit anunci és: 2675 Meadow Glen Drive, San Ramon CA 94583 i el seu telèfon -amb prefixos inclosos-el 07.1.415.820.7595. Blankenship, que afirma tenir preparat un dossier amb la descripció de tot el material necessari per desxifrar les esteles llatines, acompanya la seva extravagant petició amb un argument incontestable: ofereix un premi de $3000 al millor desxifrador. El compte enrere comença. Si algun aspirant a Champollion se'n surt, que avisi.

L'addicció de Joyce

Qualsevol lector mínimament atent a la prosa de James Joyce percep ràpidament la malaltissa dèria de l'irlandès de jugar amb el llenguatge. Aquest perillós virus és present en Joyce des de l'adolescència i es radicalitza amb el pas dels anys, fins arribar a l'extrem letal de Finnegans Wake. Gràcies a les dèries no menys malaltisses d'un nord-americà minuciós anomenat Richard Ellmann (el biògraf exhaustiu de l'irlandès) podem saber alguns detalls més d'aquesta addicció de Joyce als jocs de paraules. Quan a la Universitat llegíem Stephen Hero (el precedent estroncat del A Portrait of the Artist as a Young Man ) ens sobtava la convulsiva afició del seu protagonista a les xarades representades. Ellman ens n'explica alguna, com ara la representació fonètica de kaleidoscope mitjançant la combinació homòfona de dos verbs d'acció: col.lidir i escapar (collide-escape), o la seva bella posada en escena del concepte "posta de sol" aclofat d'esquenes al públic en un silló de respatller corb, tot mostrant només el remolí en postura clàssica d'Albert Pla.
Quan va ingressar al University College i va haver de consignar la professió del seu pare, no se li va acudir altra cosa que "participant de concursos", perquè el vell John Joyce era un perdedor confés i només somiava en els premis. De fet, un dels seus projectes més destacables de 1905 (quan Joyce tenia només vint-i-tres anys) fou la participació en un gran concurs d'enigmes que oferia un atractiu irresistible: 250 lliures esterlines de l'època. Ellmann diu que es tractava d'un concurs de mots encreuats, però l'afirmació del minuciós biògraf sembla aquesta vegada inexacta perquè encara faltaven vuit anys per a la publicació a Nova York del primer problema de mots encreuats de què es té constància (el 21-12-1913 al suplement "Fun" del diari "New York World"). La revista que convocava el concurs es deia "Ideas" (Londres, 1905) i Joyce es va esforçar molt per resoldre els quaranta vuit enigmes proposats des de Trieste estant. El problema, segons es desprén d'una carta posterior al seu germà Stanislaus, fou la ineficàcia del servei de correus, perquè la carta de Joyce amb les respostes va arribar a Londres un dia després que es tanqués el termini d'admissió, i tota la feinada enigmística del tenaç Joyce no va servir absolutament per res.
Tres anys abans, en canvi, la sornegueria i l'enginy d'un íntim amic seu anomenat Gogarty, havien provocat un autèntic aldarull entre els decents irlandesos que divertí moltíssim Joyce. Quan l'any 1902 el batalló de Yeomanry tornà al país després de participar en la campanya sud-africana, un diari local va publicar un poema anònim que lloava els herois en la diada del seu retorn. El poema, atribuït anys després al jove Gogarty, duia un acròstic amb la primera lletra de cada vers que feia: "les putes estaran ocupades".
Una altra de les aficions enigmístiques de Joyce eren les falses etimologies. Al Club des Etrangers de Zurich, les seves xerrades sobre etimologies extravagants amb els seus amics Ruggiero i Phokas van esdevenir mítiques. Conta Aldous Huxley que Joyce sempre insistia en la importància d'una etimologia sobre la forma grega d'Ulisses (Odisseus) que ell datava "al segle XIII". El fantàstic origen etimològic feia provenir "Odisseus" de la combinació "Outis" -ningú- i "Zeus" -déu-. Joyce aprofita la màgia dels mots per reforçar la seva imatge de l'Ulisses modern que oblidava l'èpica heroica del seu predecessor per esdevenir un vulgar Leopold Bloom.
Finalment, el genial irlandès és el pare d'una famosa llista de "beatituds britàniques" que beuen del mateix abeurador. Les vuit beatituds britàniques de l'Ulysses comencen totes amb B de Barcelona: beer -cervesa-, beef -bou-, business -negocis-, bibles -bíblies-, bulldogs -gossos-, battleships -vaixells de guerra-, buggery -bugies- i bishops -bisbes-. Segurament les beatituds catalanes serien molt diferents. Per començar, haurien de canviar les bíblies pels capellans, els negocis pels calés i els vaixells de guerra per les caravel.les. I després, ja veuríem què fèiem amb els bous i els bisbes.