Artefactes

L'amagatall més inexpugnable d'una casa és la part posterior d'una calaixera. Qualsevol cosa que caigui de l'interior d'un calaix al fons de la calaixera assoleix la màxima categoria d'objecte desaparegut. Poden passar anys fins que a algú, probablement a algun fuster en acte de servei, se li acudi desmuntar els tres o quatre pisos de la calaixera i acaronar-ne el fons. Això és el que, tret de la intervenció professional del fuster, va passar a casa dels meus pares fa uns dies. Encara ara no sé per quins set sous se'm va acudir desmuntar els tres calaixos de la meva taula de treball de sempre, però el cert és que el fons de la calaixera contenia un petit tresor.
Potser feia vint anys que s'havia escolat per darrera del segon calaix. Ho recordo perfectament. Sempre ho desava al segon calaix, amb la col·lecció de clauers de fira --la majoria dels quals servien per emplenar d'uns, ics i dosos les travesses del diumenge--, una pila de llibres d'acudits dolents que em regalava l'àvia Paula i els jocs de piles que consumia incessantment el vell Sanyo portàtil. El meu petit tresor és un dels primers artefactes de plàstic que vaig tenir: un rectangle vermell que conté quaranta-nou quadrets mòbils de color beix, amb una lletra negra a cada quadre. Quaranta-nou lletres i un espai buit, que permet el lent desplaçament de les fitxes en els sentits horitzontal i vertical. Una mena de trencaclosques lingüístic que es va posar de moda quan jo tenia vuit anys. Es tractava de formar paraules amb sentit, com més llargues millor. Una mica com l'Scrabble, però sense puntuacions ni fitxes de reserva.
La troballa m'ha sorprès per la seva força profètica. Recordo la fascinació que aquest artefacte de plàstic vermell i beix exercia sobre la meva ment infantil. M'hi vaig enganxar durant una bona època. Fins que un dia va desaparèixer. Suposo que devia inculpar les meves germanes grans, o potser l'enyor em va durar només un dia. La qüestió és que ara, vint anys després, quan els balls de lletres són el meu pa de cada dia, reapareix esplendorós, al fons d'una calaixera. Un artefacte interessant, de l'estrafolària família de l'hula-hop, el jojó o l'scooby-do, però més vulnerable davant l'èxit dels video-jocs. No recordo que tingués cap nom. El pare d'un company d'escola me'l va regalar com qui regala un boli. Encara ara duu gravat el seu nom al dors --"Juguetes Molinas, el mejor plástico "--. Es deia Francesc Molinas, el meu amic, i a l'empresa del seu pare encara els calia reivindicar la qualitat del seu plàstic.
Aquesta pretensió publicitària m'ha resultat familiar. He començat a remenar papers perquè m'ha vingut vagament a la memòria algun exemple publicitari clàssic que feia servir un artefacte similar. He regirat manuals i catàlegs, i finalment l'he trobat fotocopiat en la carta d'un lector. Arran d'una tímida sol·licitud d'informació al pròleg del meu Manual d'Enigmística, l'Esteve Maspons de Mollet em va fer arribar un deliciós exemple d'aprofitament publicitari de l'enigmística. L'anunci és un tríptic. El producte, per tal de no deixar lloc al dubte, és al centre, clarament publicitat. L'ala esquerra del tríptic té un títol fascinant: "Instrucciones para el uso de este laberinto japonés". Aleshores, insta el client a col·locar les fitxes en la posició que indica la figura 1, i la figura 1 és un rectangle de quatre fitxes d'ample i cinc d'alt que conté 16 fitxes i 4 espais buits. Hi ha 8 fitxes negres --amb les lletres n, t, l, e, e, o, o, n impreses en blanc-- i 8 fitxes blanques --que contenen les lletres i, m, n, i, d, a, s, l impreses en negre--.
L'ala dreta del tríptic aclareix el que s'espera del client: "y hágalas correr en sentido horizontal o vertical, sin girar ni sacar ninguna, hasta que resulte el trazado de la fig. 2". La figura 2 presenta el rectangle ordenat com un autèntic escaquer, amb quadrets alterns negres i blancs, que forma un quadrat perfecte 4x4 a la part superior del rectangle i deixa una banda inferior de quatre quadres buits. L'ordenació de totes les fitxes ens permet llegir el nom del producte publicitat: "Linimento de Sloan". El senyor Sloan s'ho mira des de l'etiqueta d'una ampolla que no ens costa gens de reconèixer. Fa aquell tuf de naftalina que trobem als armaris i als lavabos dels museus. La inscripció que fa de peu al tríptic és contundent: "Mata Dolores".

Un terròs de Monterroso

D'aquí a pocs dies, ja en novembre, els ciutadans d'aquella mena de capital apàtrida que sovint ens volen vendre que és Madrid, gaudiran d'unes jornades literàries força interessants. El guatemaltec Augusto Monterroso --un dels autors de la literatura portàtil que lloava fa anys Vila-Matas-- serà objecte d'estudi, especulació i tal vegada escarni per part dels seus col·legues espanyols. Conten els que li volen bé que Monterroso --exiliat al mateix Mèxic que Calders i Tísner-- va fer cas d'un consell que el propi Calders devia veure imprès en moltes tanques publicitàries de l'època. Resulta que la companyia de Correus i Telègrafs mexicana va tirar endavant una campanya de publicitació dels telegrames que feia: "No escriba; telegrafíe". L'exiliat Monterroso, com l'exiliat Calders, s'ho va prendre al peu de la lletra. Els seus contes, recentment reeditats per Anagrama (La oveja negra y demás fábulas ; Movimiento perpetuo) consten en totes les antologies de narrativa breu, fins al punt que "Míster Taylor" o "El dinosaurio" ("Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí") han esdevingut clàssics del gènere.
Monterroso forma part d'una generació d'autors centreamericans que resten estupefactes davant la generalització de tendències com el "realisme fantàstic" o la "hiperbòlica exhuberància sudamericana". Monterroso, amb Juan José Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño, formen una confraria de malalts per la llengua que es passen llargues sessions jugant a escriure palíndroms ("Odio la luz azul al oído", "Etna da luz azul a Dante" o "Onís es asesino") i prefereixen les faules a les grans nissages. Un dels textos de Movimiento Perpetuo dóna prou fe de l'estrafolària dedicació enigmística dels autors que editava Joaquín Mortiz; és un recull de palíndroms i agafa el nom del famós "Onís es asesino".
Però Monterroso va molt més enllà. En un deliciós dietari anomenat La letra E (Alianza, 1987), aquest admirador de Baltasar Gracián explica detingudament moltes de les seves trapelleries lingüístiques. Com quan recull exemples de frases homòfones --que ell anomena impròpiament bifrontes-- a partir d'una anècdota protagonitzada per un president de la República Argentina, el general Bartolomé Mitre (1821-1906), que és conegut popularment entre els estudiants com Bartolo Memitre. La mateixa transformació que el vell general sofreix el primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega: "El dulce lamentar de dos pastores", que molts estudiants memoritzen com "El dulce lamen tarde dos pastores". Monterroso assenyala dos exemples purs d'aquesta mena de frases transformades: "Entrever desaires"/"Entre verdes aires" i "El Hacedor mira un ave sin alas timada"/"Él hace dormir a una vecina lastimada". Nosaltres hi afegim els catalans "Encanta ventres"/"En cantaven tres" i "Novè mes"/"No ve més".
La letra E conté moltes altres perles, com per exemple la desconeguda història del fra Thomás de Coto, que l'any 1656 va publicar a Guatemala un dels primers diccionaris de la història (el Vocabolario d'Antonio Francesco Grazzini apareix el 1612, uns mesos abans que el Tesoro de Covarrubias). Un dels detalls més màgics de la història de fra Thomás de Coto és que va descobrir que en la llengua dels indígenes cakchiquels "llibre" es deia "vuh" (pronunciat "buh" amb jota final aspirada), curiosa coincidència amb el món dels nous colonitzadors anglosaxons, que anomenen al llibre "book" (pronunciat "buc"). Una cosa similar a una màgica relació que mai no he pogut confirmar entre catalans i polonesos ("polacos" els uns per als veïns, "kat-lans" --segons una enraonia que em va arribar a l'oïda-- els altres en boca dels seus veïns russos).
De tota manera, quan aquest estiu dos bons amics van anar a Polònia, vaig encarregar-los endebades la confirmació o el desmentiment d'aquesta hipòtesi tan reveladora. És clar que, potser també en això, hauria d'haver fet cas d'Augusto Monterroso, que afirma a La letra E: "Julio Cortázar me ofreció hace años buscarme en una biblioteca de París el Evangelio según San Mateo puesto en alejandrinos palindrómicos franceses por alguien en el siglo xviii, ofrecimiento que no le acepté por temor a hacerlo perder el tiempo".

Cartes al director

Sempre que em cau a les mans un diari nou, tinc el mal vici de remenar-li la bústia. Vull dir que sóc un antic membre del club de lectors de les seccions anomenades "cartes al director", l'autèntic termòmetre que assenyala per on navega el diari en qüestió. Jo llegeixo les cartes dels lectors perquè em fan gràcia les seves ínfules d'escrivent, la seva peculiar ironia d'amateurs del columnisme, les seves dèries malaltisses i la seva seriositat inusitada davant les qüestions més trivials. Em fan gràcia les polèmiques interminables, reals o inventades, que sostenen els uns i em cau el fetge a terra davant els esputs més purs d'intransigència que deixen anar els altres.
Però allò que més m'enganxa d'aquestes pàgines gratuïtes són les disquisicions de caire lingüístic. El meu arxiu és ple de paperots retallats de qualsevol manera que contenen mostres palpables de la importància que ha adquirit la llengua en la nostra societat. Des d'eixerits jubilats disfressats de detectius gramaticals que es dediquen a divulgar les faltes d'ortografia més públiques (com el monumental "autogobern" --sic-- promogut des d'una enorme pancarta per Raimon Obiols un onze de setembre) fins a enceses picabaralles sobre el registre suposadament xava dels doblatges de TV3, passant per les clàssiques cartes militants dels objectors de conciència en temps de lleva que reviuen aquell conegut viceversa: "és més fàcil militaritzar un civil que civilitzar un militar".
Recordo el patètic cas d'un barceloní que, set dies després de la tràgica mort de la seva esposa, escrivia una carta a l'AVUI per queixar-se de l'esquela que havia sortit publicada, perquè els correctors d'aquest diari havien transformat l'autèntic nom de la seva dona --Julita-- en el més conegut de Júlia. L'indignat lector argumentava amb vehemència que les Júlies --com les Julietes-- celebren la seva onomàstica l'1 de juliol, mentre que les Julites --com la difunta-- ho fan el 30 de gener. La carta del vidu no deixava entreveure cap mena de tristor per la pèrdua d'un ésser estimat, però en canvi s'embrancava en macabres argumentacions sobre el mal efecte que hauria produït aquella esquela errònia en el cas que la seva esposa Julita hagués tingut una germana viva anomenada Júlia...
Des que em faig càrrec dels mots encreuats en premsa, he rebut un bon nombre de cartes al director dedicades, però potser la millor és la que un usuari escandalitzat va veure publicada a La Vanguardia (28-10-90) per culpa d'un innocent calembour meu en uns mots encreuats. La resposta era "primat" i jo el vaig definir com "el dirigent espiritual que confirma les teories evolucionistes d'en Darwin". L'ofès lector s'exclamava que no era lícit relacionar impunement bisbes i orangutans des de la innocència d'uns mots encreuats, i no vaig gosar fer-li cap rèplica per no embolicar la troca. La veritat és que, tot assaborint altres polèmiques epistolars sobre aus fantàstiques, els origens de Sant Galderic o la mena de mitjons que prefereix la gent, me n'he penedit. Una rèplica adient combinada amb algun nou joc de paraules sobre la "escatologia" o el "teisme", per posar dos exemples clars de mots lligats alhora als móns sagrat i profà, haurien empès el meu crític usuari a una nova carregada. Prometo no badar la propera vegada.
És clar que, com tot en aquesta vida, això de les cartes al director pot esdevenir malaltís. Fa uns mesos, en una estrafolària tertúlia radiofònica que reunia quatre afectats pel virus de l'enigmística i un grafòman, vaig conèixer personalment el rècord Guinness d'escriptura de "cartes al director". El rècordman epistolar es diu Abraham Méndez Ramos, ha vist publicades més de 500 cartes al director en 50 diaris de tot l'estat, i ha assolit la categoria de personatge de ficció de la mà de Quim Monzó i Sergi Pàmies al seu serial de Catalunya Ràdio ("Sang Bruta"). És un grafòman impenitent que es passa tardes senceres a l'hemeroteca de la Facultat de Ciències de la Informació resseguint els diaris on ha enviat carta. L'actualitat editorial britànica li reserva una notícia increïble. El proppassat 18 de setembre va aparèixer a la premsa anglesa un discret anunci que feia: "Dear Sir, la primera revista per als escriptors de cartes al director que els permet veure el seu nom imprès amb tota seguretat. 54 Frant Road, Royal Tunbridge Wells, Kent TN2 5LJ". Els entusiastes editors havien rebut vuit dies després 300 cartes, 22 d'una mateixa mà. Tenen sort que Abraham Méndez no sap anglès.

L'escriptor bus

Els propers dies 3, 4 i 5 d'octubre, l'eix Reus-París-Londres quedarà definitivament centrat en la localitat dels condemnats per menystenir Tarragona. Un encontre sobre Literatura i combinatòria reunirà al Centre de Lectura reusenc creadors d'índole ben diversa, que combinaran elements propis i aliens per reflexionar sobre el tema de debat. Creadors tan interessants com l'oulipista francès Jacques Roubaud, l'italià Pier Vittorio Tondelli, el nord-americà Robert Coover, l'espanyol Julián Ríos i catalans com Manuel Huerga, Biel Mesquida o Perejaume... Les jornades es clouran amb una bateria de ponències dedicades a diversos "autors submergits", com ara Patrick Gifreu, Enric Casassas o Jordi Ribas, que seran glossats per Victor Sunyol, Mingus B. Formentor i Julià Guillamon.
Aquesta singular enumeració ve a tomb perquè és potser la primera vegada que es practica, des d'una institució pública --el KRTU--, la pesca submarina d'espècies no extingides. La reflotació dels "escriptors submergits" acostuma a ser una tasca pròpia d'il·lustres desenfeinats, que desempolseguen arxius a la recerca del tresor obviat pels seus coetanis. Els seus hams enxampen fòssils atractius que es deixen capturar amb facilitat. La docilitat dels reflotats de Reus, en canvi, és una mera hipòtesi. El tomb que puguin prendre les obres de Miquel Bauçà, Jordi Ribas, Patrick Gifreu o Enric Casassas després de la seva reflotació és una incògnita, i això fa molt més atractiu l'exercici submarí de Reus.
L'any 1973, mentre Johan Cruyff feia de les seves a can Barça, el món anglo-saxó va viure una discreta reflotació que no ultrapassà els cercles especialitzats. Fou l'estudiós nord-americà Howard Bergerson, en un llibre que després ha estat un clàssic de l'enigmística anomenat Palindromes and Anagrams, qui desvetllà l'èpica figura de l'irlandès Edwin Fitzpatrick. Edwin era fill de Mary Doneghan i Simon Fitzpatrick, una parella de lexicògrafs instal·lada a Londres que va tenir la fortuna de publicar un dels primers diccionaris de butxaca de la llengua anglesa l'any 1833. L'èxit fou tan esclatant que la parella va poder viure de renda la resta de la seva vida. Una operació similar al bingo de J.B. Xoriguera i els de l'Editorial Claret amb Els verbs catalans conjugats, però sense una comunitat de religiosos a mantenir. Els Fitzpatrick, amb la butxaca plena i les obsessions damunt la taula de treball, es plantejaren una obra a llarg termini que els havia d'immortalitzar: l'elaboració d'un diccionari en diversos volums que hauria de contenir totes les paraules, passades i presents, de la llengua anglesa, amb cites extretes de les autoritats literàries. Una mena d'Oxford English Dictionary com el que després els aixafaria James Murray.
La qüestió és que aquests col·legues d'en Coromines es van dedicar en cos i ànima al nou diccionari, a banda de petites distraccions com ara engendrar l'Edwin, i l'innocent nadó es va trobar als cinc anys que podia representar amb propietat els típics acudits d'un anglès, un francès i un espanyol perquè dominava totes tres llengües. Cinc anys més tard s'incorporava xiroi a l'elaboració de la monumental obra lexicogràfica, treballant jornades de deu a dotze hores diàries i llegint centenars de llibres a la recerca dels usos que les autoritats feien dels diversos mots. L'infant menà una vida de personatge de Dickens amb la mina transformada en biblioteca fins que, l'any 1847, sa mare va convèncer Simon Fitzpatrick que al nano li convenia cursar estudis convencionals. L'arribada d'Edwin a Oxford va resultar traumàtica. La seva asociabilitat i els costums adquirits l'abocaren a la solitud dels llibres, però un descobriment casual va esquerdar la seva existència. Una nit, llegint el Paradise Lost de Milton, el jove Edwin va topar amb la serp bicèfala en la qual es converteixen Satanàs i els altres àngels caiguts i aquesta dualitat viperina el va dur a escriure en un paper l'innocu joc infantil de God-dog (Deu-gos).
Edwin va deixar d'escriure als seus pares i començà una estrafolària trajectòria de creador. Començà elaborant palíndroms, xarades, homofonies i anagrames (descobrí, per exemple, que l'Ars Magna lul·liana era una lloança anagramàtica d'anagrams). El seu tarannà d'il·luminat i les seves extravagàncies el van dur de seguida al desastre. El seu pare el desheretà, de manera que es va dedicar a donar classes de francès per poder seguir amb les seves obres submergides. Només esmentarem, de passada, que Fitzpatrick va traduir Càtul en versos sotàdics (literalment capicues), va fer una versió palindròmica del The Rubiayat persa d'Omar Khayyam, una història detectivesca capicua anomenada Dr. Allard i fins i tot una obra de teatre palindròmica entre dos vagabunds que recorda l'estructura del Tot esperant Godot beckettià. Malgrat tot, segueix submergit. És un bus.

La setena galeria

La setmana passada retíem sentit homenatge a uns quants trànsfugues deliciosos que havien canviat les enciclopèdies pels diccionaris lexicogràfics, emparats en la reducció de la majúscula que encapçalava el seu cognom. Un recull acabat de portar de Londres per un amic (A Dictionary of Eponyms, de Cyril Leslie Beeching) ens obria la porta del darrera de l'edifici lèxic de l'àmbit cultural d'occident. La nòmina d'infiltrats, però, és sobiranament llarga i subtil. Vivim envoltats d'epònims que moltes vegades desconeixem. Quin dibuixant relaciona les siluetes amb el ministre de Finances francès Etienne de Silhouette (1709-67)? Quin guia turístic reconeix el seu deute amb l'enginyer nord-americà George Mortimore Pullman (1831-97)? Quants músics de jazz han retut homenatge públic al fabricant d'instruments belga Adolphe Sax (1814-94)?
Com en la clàssica sentència bíblica que ens condemna a tornar al polsim de què procedim, alguns cognoms privilegiats aconsegueixen tornar a l'indret del qual van sortir, segles enrera: el reialme dels noms comuns. I ho fan amb la ineluctabilitat que en ocasions sembla envoltar la llengua, com si el seu cognom portés anys i panys esperant pacientment una aplicació més adequada. I així, un metge francès proposa l'ús d'un artefacte letal per a totes les execucions i encunya sense voler-ho un nou terme amb el seu cognom, que sembla fet a mida per a la tortura: Joseph Ignace Guillotin (1738-1814). L'ambaixador francès a Portugal, que ostenta el dubtós privilegi d'haver introduït la planta del tabac al país veí, ofereix el seu pervers cognom (Jean Nicot, 1530?-1600) a la conflictiva posteritat dels fumadors passius i els càncers de faringe. Guillotin --gràcies al sector d'arts gràfiques-- i Nicot --en els estancs-- demostren que, sortosament, el mal sempre preval. Ben al contrari que el perspicaç pintor francès Louis Jacques Mandé Daguerre (1787-1851) i l'arriscat comte alemany Ferdinand von Zeppelin (1838-1917), que posaren el seu enginy al servei del be i han vist, decebuts, com daguerreotips i zeppelins eren bandejats del nostre estol de referents actualitzats.
Però el mal sempre necessita instruments que permetin perpetuar els seus efectes devastadors. Els epònims també tenen la seva setena galeria, en continua expansió. Una galeria que sembla un club de fans de Guillotin, encapçalat per un repòquer del tot explosiu: el nord-americà Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus de l'Exèrcit Roig Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el famós bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) i l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80). Un grup armat d'autèntics hooligans disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar (Charles Cunningham Boycott, 1832-97) tot allò que no els agrada. L'extensió dels seus poders letals a la màxima categoria general els permet ser presents a totes les guerres del món, de vegades fins i tot als dos bàndols alhora. Matar i morir de la mà d'un cognom només que ha perdut una majúscula. En definitiva, dormir, somiar, tal vegada linxar.
I mentrestant, el comte Alessandro Volta (1745-1827), el francès André Marie Ampère (1775-1836) i l'escocès James Watt (1736-1819) fan amistat a totes les llars, oficines, fàbriques i presons del món modern on arriba l'electricitat. Però cada matí, quan els reclusos es lleven i algú pregunta quin temps fa fora de la setena galeria, l'escandinau Anders Celsius (1701-44) es fa el suec, els seguidors de l'alemany d'origen polonès Gabriel Daniel Fahrenheit (1686-1736) victoregen les seves temperatures, sempre superiors, i tots plegats riuen com a babaus en presència de sir William Thomson, el minoritari baró de Kelvin (1824-1907) que es va entestar a quantificar el teòric zero absolut. Com el Video 2000 de la Philips, vaja.

Leotards fúcsia amb salmonel·la

L'estrafolari títol d'avui és només possible gràcies a l'anònima col·laboració de tres estranys personatges històrics. El primer és un conegut trapezista francès del segle XIX que va morir de verola als vint-i-vuit anys; el segon, un prestigiós botànic alemany del segle XVI que va publicar un tractat de plantes medicinals que ha esdevingut un clàssic; i el tercer, un veterinari nord-americà que va identificar la bactèria més contrària a la institució del matrimoni. Els seus noms, sumament reveladors, són Jules Léotard (1842-70), Leonhard Fuchs (1501-66) i Daniel Elmer Salmon (1850-1914). Els seus cognoms són epònims que han entrat de trascantó a la zona negreta dels diccionaris.
Però Léotard, Fuchs i Salmon no hi viuen sols, als diccionaris. Només cal fer una ullada ràpida a les entrades lexicogràfiques que els componen per descobrir-hi noms propis disfressats de noms comuns, sols o en companyia, transvestits d'adjectius... fins i tot formant plèiades de derivats. Cyril Leslie Beeching, al seu deliciós A Dictionary of Eponyms (Oxford University Press, 1988) ens introdueix al màgic món d'aquests anònims culpables de tants i tants termes que després circulen amb total impunitat per totes les llengües. Tothom ha aplicat alguna vegada, encara que sigui per esnobisme, els qualificatius pseudocultes de "dantesc", "espriuà", "borbònic", "pujolista", "carlí", "lerrouxista", "kafkià", "daltònic", "maragallià" o "estalinista".
Fa uns mesos Carme Riera i Marta Pesarrodona, en sengles articles de compromís que no ocultaven la seva preocupació per entrar al reialme dels cognoms epònims, reflexionaven sobre l'ús indegut dels adjectius que emanen de noms propis. És clar que potser la gràcia dels amors "platònics", les morals "victorianes", les decisions "salomòniques", els comportaments "epicuris" i les maquinacions "maquiavèliques" estriba, precisament, en la poca relació que acostumen a tenir amb els personatges històrics a qui han manllevat el nom. Exemples paradigmàtics d'aquesta evasió semàntica són els reduccionismes cada cop més aparatosos que s'apliquen als sàdics (Marquès de Sade, 1740-1814) i als masoquistes (Leopold von Sacher-Masoch, 1836-95), per no entrar en l'escabrositat ideològica del marxisme (Karl Marx, 1818-83), el trotskisme (Lev Trotskij, 1879-1940) o el maoisme (Mao Zedong, 1893-1976). Potser el millor exemple de revisionisme eponímic es dóna al món de la música reggae: qui no ha sentit parlar dels rastafari o rastamen?
Doncs resulta que el famós príncep de prínceps negre Haile Selassie (anomenat en realitat Ras Tafari, 1891-1975) va esdevenir alhora Emperador d'Etiòpia (1930) i mite mundial per a la comunitat de Spike Lee. Com que "Ras" vol dir "príncep reial" i Tafari de seguida va donar proves fefaents de la seva dimensió èpica, els seguidors del moviment negre jamaicà de Marcus Garvey "Back to Africa" l'adoptaren com a heroi. Eren els feliços anys de negritud conflictiva, abans del sida i del París-Dakar, i els rastafaris es van estendre com una gota d'oli. Avui en dia la lluita racial és una pura fal·làcia i els autèntics rasta --pobres i vegetarians-- són més escadussers a Jamaica que els hippies a Eivissa.
Però la història dels epònims no és cap crònica de fracassos. Sota l'influx poderós dels canons de llum hal·lògena la gran família dels epònims podria congregar per a una fotografia històrica: Rudolf Diesel amb el seu motor, Gabriello Fallopio amb la seva trompa, Robert Koch i el seu bacil, André Maginot i la seva línia, Vyacheslav Mikhailovich Molotov amb el seu cóctel, Samuel Finley Breese Morse i el seu codi, Alfred Bernhard Nobel i el seu premi, James Parkinson amb el seu síndrome, Charles Francis Richter i la seva escala o Erno Rubik amb el seu cub. Tots plegats, abillats amb uns preciosos leotards fúcsia i amb els rostres inflats pels símptomes d'una incipient salmonel·la

Ara rius?

Alguns dels més insensibles al pas del temps, en entomar des de les platges abanderades d'aquest any capicua l'oreig atemporal de les commemoracions culturals, hem experimentat un enyor masculí de caire fluvial --riverrun de Ríos--. Mentre a Dublin vessaven la cervesa del mestre glaucòmic amb un exemplar precintat de l'Ulisses a la mà esquerra, alguns nostàlgics llegíem les pàgines venèries d'aquella Larva que engendrà, sembla que ja faci molt de temps, Julián Ríos. Un text cabdal de l'espanyol contemporani que va augmentar de manera alarmant l'estrabisme entre la classe intel·lectual. Pàgines a dreta i esquerra com platges --plages, pages-- que provocaren veneració irrepetida en una plèiade de mags del llenguatge encapçalats per Juan Goytisolo, Severo Sarduy o Sánchez Robayna. "Palabras sacan palabras, y un esclavo a otro clavo ".
L'obra en progrés de Ríos va il·lustrar que les aigües del Finnegans Wake no anaven a petar a mars desconeguts. Però el temps, amb la insensibilitat que el caracteritza, s'ha anat encarregant d'envellir els corrents intermitents de líquid que travessaven l'aridesa d'una llengua avesada al feixisme. Uns quants anys després, el capicua, retrobem Julián Ríos desprès d'un bon nombre de meandres. La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) és un text nu, a tres veus amb les dues efes de l'off, que embolcalla les reproduccions d'obres plàstiques d'Eduardo Arroyo, Jordi Colomer i R.B. Kitaj.
És un text amb vocació d'orfelinat, que no arriba al seu zènit fins que no cau la nit, a la pàgina 143, en el títol que justifica el titular sensacionalista que enclou la coberta. La secció dotzena del llibre representa l'entrada plena de Ríos en la dimensió pantagruèlica de la seva prosa --Femme folle à la messe et femme molle à la fesse-- i traça una línia genealèxica que ens permet copsar el mecanisme joycià de l'"abnihilació de l'ètim". Ríos ens recorda que Roland Barthes va definir el neologisme com un acte eròtic i l'escuma dels mots fa reviure l'oculta troica de les dues efes de l'off --Milalias, Babelle i Herr Narrator--, que havien romàs una mica desdibuixats abans de les sorpreses plàstiques dels no-desplegables centrals.
Però finalment, assistim a les sessions impúdiques que ens ofereixen les paraules. "Le diable étant un père sévère criant: Persévère! ". Com en un estúpid comiat de solteres, l'escena s'omple de paraules disposades a tot per una mica de moviment, que dansen amb les forasteres més belles --Astuto lingüista, sí "cunning linguist"-- i proven frenètiques de donar la raó a Novalis o a Brossa, que les tenen per cossos. I Ríos salta de Novalis a Francis Ponge, quan afirma que el llenguatge és una copulació generalitzada que apel·la a l'escriptura. Les relacions perilloses dels signes troben en aquest text aclaridor de Ríos un cert cos teòric. El joc de paraules és considerat el llit adúlter de la literatura, perquè en ell es produeixen encontres furtius de fonemes. La retòrica anagramitza sense embuts en pura eròtica i les figures del discurs esdevenen "figuras e imposturas eróticas " que permeten els acoblaments desficiosos que preconitzava Octavio Paz al poema Las palabras : "Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas..."
Rebolcades, doncs, que esperonen --sense poder-ho Evitar-- la gènesi imparable dels portmanteau que es va empescar Lewis Carroll i que tant va perfer Joyce (mots maleta o centaure o, senzillament, cóctels motenoff ). Rebolcades que alliberen la sexualitat del llenguatge (masclista, catòlic i de dretes, Serrano dixit ) en transformar-lo en un papagai que balboteja els vaticinis més increïbles sense vacil·lar. Rebolcades, en fi, que ens permeten engruixir el vell crit de Samuel Beckett a Murphy fins fer-lo esdevenir eslògan: At the beginning, it was the pun. De primer sembla només una broma. Però el segon joc és l'innomenable. Ara rius?