Un mes enrera vam fer proposicions als lectors d'aquestes ratlles. Definírem un nou àmbit de joc lingüístic, batejat com l'espai Bananarama perquè abasta tots els mots que presenten estricta alternança de consonants i vocals --banana 3CV, ananàs 3VC-- i obríem explícitament aquesta secció a la participació de tots els lectors. El degoteig de bananes per carta i per fax ha estat constant des de llavors. Els fruits arribats són prou saborosos com per anar-los ingerint de mica en mica, sense pressa.
El mot banana de partida era un 5CV lipogramàtic --catalanada-- que ha estat ràpidament superat pels lectors actius. La franja 6CV ha resultat força pacificadora (Josep Abellan, Barcelona) perquè conté adjectius de caire absolutament optimista, com ara remuneratori, regenerativa, regeneradora o comunicativa (Lluís Tetas, Vilafranca del Penedés), al costat d'altres que semblen extrets de solemnes volums d'història antiga: rememorativa, mitificadora o desapareguda (Alfons Saumell, Barcelona). De tota manera, allà on els banana floreixen sense cap pal·liatiu és als rengles lexicogràfics de la ciència, amb mots que consten als diccionaris generals --dolicocèfala-- i d'altres que no --toxicogènesi-- (Carme Vilà, Torelló).
La franja 7CV ha comptat amb dos protagonistes que han suscitat una aprovació unànime entre els jardiners dels mots. Les dues estrelles versallesques són els adjectius humidificadora (Joan Estelrich, Ramon Sales, Pere Font i Núria Cabot, tots de Barcelona) i monocotiledoni (Josep Maria Fortià, Celrà; Toni Moix, Sabadell; Josep Abellan, Jordi Puntí i Agnès Garcia, bcn). D'altres companys de viatge en la ruta 7CV no presenten connotacions tan florals, però també emanen de l'ampul·lositat greco-llatina del registre científic: heterogenètica (Xavier Llobet, Le Mont-sur-Lausanne), semibituminosa i fenomenològica (L. Tetas), heterocinètica (J. Estelrich), vasodilatadora (Xavier Duran, bcn). És clar que l'escalada al Teide de les bananes no acaba al campament 7. En una pirueta inimaginable, passem de la cota 7 a la cota 15. Un professor de matemàtiques ens ha fet arribar tres expressions algèbriques heterogènies (amb sumands de diferent espècie) seguides d'una argumentació impecable: "la primera no té denominador comú; la segona sí, però no pas el mínim possible; a la tercera, sense deixar de ser heterogènia, hi tenim la forma més simplificada amb un mínim comú denominador. Així doncs, aquesta última és una expressió algèbrica heterogeniminicomudenominadora" (Francesc Serra, Badalona). No cal dir que els diccionaris generals no contemplen aquesta súper-banana, però el matemàtic argumenta el seu 15CV i ara a veure qui és el maco (2CV) que li diu que no.
Pel que fa als higiènics ananàs (3vc), ja vam avisar que eren figues d'un altre paner. La franja 4vc va encara prou assortida, però els graus superiors tenen pocs habitants. Són espècies amenaçades (X. Llobet) per la dubtosa ominositat (J. Abellán) de la seva essència 5VC. Com més pugem, al 6vc hi trobem paraules amenaçadores, i quasi eliminadores (A. Saumell). Tot i la presència d'acomodaticis adobacadires (L. Tetas) que les folren fins deixar-les ben atafetanades (C. Vilà). El tron, ara per ara, és per a una troballa zoològica que val 7vc: la ovo-viviparitat (J. Abellan). La gamma enigmística de l'alternança cv es completa amb els mots disparivocàlics (afegitó, 3vc+v) i els dispariconsonàntics (mecenes 3cv+c). Els nous mots a batre són, després d'aquest primer assalt, un dels molts 5vc+c que ens han arribat --imaginativa (L. Tetas)-- i un 7cv+c de la mateixa mà: comunicabilitat.
A banda, el primer assalt a l'univers bananarama aporta un fantàstic menú 60VC de dos plats i postres (J. Abellán), un recull de 6 narracions breus cv --la més llarga fa 145cv-- (A. Saumell), una localitat nord-catalana 9cv --Vilanova de la Ribera (Joan Juandó, bcn)-- i dos personatges banana que superen la talla 6cv de Nicola di Bari: Jose Mari Bakero (7cv; J. Abellán) i el director de teatre espanyol Cayetano Luca de Tena (9cv ; J.M. Fortià).
dissabte, 23 de gener del 1993
dissabte, 16 de gener del 1993
Hacs i haques!
El mes passat, als murs que envolten la Ronda de Dalt quan passa per la Via Júlia, va aparèixer una pintada enigmàtica que ningú no ha aconseguit desxifrar. Els estranys gargots semblen dos vuits torts prou inquietants. De tota manera, l'estètica que envoltava aquest curiós graffitti, i sobretot la seva posterior proliferació per mig Noubarris desactiva qualsevol hipòtesi allunyada d'aquesta colla de retolistes adolescents que s'han cregut tot el sermó olímpic de la ciutat dels dissenyadors i dels homes de negocis fins al punt d'estampar la seva signatura a totes les superfícies buides que troben. Per tant, l'enigmàtic 88 és probablement el nom de guerra d'un nou "rapper" i tota altra especulació és sobrera.
Però podia no haver estat així. De fet, hi ha un precedent històric de vuitanta-vuits pengim-penjam que posa els pèls de punta. Aquesta xifra, que al quinto de Sabadell rep la clara denominació de "les mamellasses", va ser una de les pintades més enigmàtiques del moviment nazi després de la caiguda del Tercer Reich. Resulta que a finals de la dècada negra dels quaranta van començar a aparèixer vuitanta-vuits als murs mig derruïts de la ciutat alemanya que havia d'hostatjar els processos més espectaculars contra els nazis: Nüremberg. La contrasenya del moviment nazi encloïa la seva salutació habitual (Heil Hitler!) criptada només per a iniciats. El procés és el següent: la lletra hac és la vuitena lletra de l'alfabet alemany i la inicial de Hitler, de manera que el moviment nazi va adoptar el nom de Acht und achtzig i la seva fòrmula s'exterioritzà numèricament: 88= hh.
A banda de les relacions amb l'infinit mantingudes pel símbol que representa el número vuit en la grafia d'origen àrab que fem servir, el pas del doble vuit a la doble hac resulta plàsticament coherent. En català, una consonant amb la rendibilitat de la hac és un luxe només comparable al punt volat de la ela geminada o a la tímida u de la cu. La seva imatge és prou esportiva. Ens recorda el rugbi per raons òbvies i el futbol de la mà de dos cèlebres entrenadors sud-americans que compartiren inicials (Helenio i Heriberto Herrera). Als jugadors d'Scrabble ens porta altra mena de records. La seva promiscuïtat per fer dígraf amb gairebé totes les vocals, per davant o pel darrera (el diccionari admet "ah, ha, eh, he, hi, oh, ho") permet una de les millors jugades d'Scrabble: la que situa la fitxa corresponent en casella triple amb combinacions com les esmentades en els dos sentits de lectura i multiplica per nou el seu valor, ja de per si estimable. Benaurada hac!
En canvi, la seva angoixant presència a l'interior d'alguns mots (allò que els castellans anomenen "hache intercalada") provoca força dubtes ortogràfics i la seva desaparició de la grafia és reclamada periòdicament per grups d'afectats. Aquests col·lectius, que sovint recelen de la cu i sobretot de la ge amb so jota emparant-se en les teories de l'ínclit marit de Zenòbia Camprubí, fan sentir la seva indignació pel manteniment d'un dròpol a l'alfabet. Però, tot i que la nostra hac hagi pràcticament emmudit, la seva presència singularitza molts mots que altrament caurien en una vulgaritat espantosa. Sobretot quan es tracta de la hac interior. I si no, proveu d'esborrar del mapa totes les mudes d'aquestes dues frases mnemotècniques proposades per Lluís de Yzaguirre als scrabblistes catalans amb ganes de rendibilitzar la valuosa fitxa de vuit punts que presideix la hac: "El mahatma ghanès, un milhomes mahdista cohibit, exhorta la maharani a prohibir l'anhel inhumà d'anihilar tothom". O bé: "El prohom zahirita subhasta el menhir que duu al vehicle entre els desheretats thais adherits a la bohèmia". On hauria anat a parar, un "boemi"? I en quin "veïcle"?
Per cert, que ja han arribat les primeres cartes amb mots bananarama i ananàs ben llargs, i cal aclarir que el paper de la hac sempre és el de qualsevol consonant, de manera que "zahirita" és un 4cv igual com ho és "caçadora". Ja sabeu que el mot de partida en aquesta cursa Guinnes era un simple 5cv monovocàlic (catalanada). Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona".
Però podia no haver estat així. De fet, hi ha un precedent històric de vuitanta-vuits pengim-penjam que posa els pèls de punta. Aquesta xifra, que al quinto de Sabadell rep la clara denominació de "les mamellasses", va ser una de les pintades més enigmàtiques del moviment nazi després de la caiguda del Tercer Reich. Resulta que a finals de la dècada negra dels quaranta van començar a aparèixer vuitanta-vuits als murs mig derruïts de la ciutat alemanya que havia d'hostatjar els processos més espectaculars contra els nazis: Nüremberg. La contrasenya del moviment nazi encloïa la seva salutació habitual (Heil Hitler!) criptada només per a iniciats. El procés és el següent: la lletra hac és la vuitena lletra de l'alfabet alemany i la inicial de Hitler, de manera que el moviment nazi va adoptar el nom de Acht und achtzig i la seva fòrmula s'exterioritzà numèricament: 88= hh.
A banda de les relacions amb l'infinit mantingudes pel símbol que representa el número vuit en la grafia d'origen àrab que fem servir, el pas del doble vuit a la doble hac resulta plàsticament coherent. En català, una consonant amb la rendibilitat de la hac és un luxe només comparable al punt volat de la ela geminada o a la tímida u de la cu. La seva imatge és prou esportiva. Ens recorda el rugbi per raons òbvies i el futbol de la mà de dos cèlebres entrenadors sud-americans que compartiren inicials (Helenio i Heriberto Herrera). Als jugadors d'Scrabble ens porta altra mena de records. La seva promiscuïtat per fer dígraf amb gairebé totes les vocals, per davant o pel darrera (el diccionari admet "ah, ha, eh, he, hi, oh, ho") permet una de les millors jugades d'Scrabble: la que situa la fitxa corresponent en casella triple amb combinacions com les esmentades en els dos sentits de lectura i multiplica per nou el seu valor, ja de per si estimable. Benaurada hac!
En canvi, la seva angoixant presència a l'interior d'alguns mots (allò que els castellans anomenen "hache intercalada") provoca força dubtes ortogràfics i la seva desaparició de la grafia és reclamada periòdicament per grups d'afectats. Aquests col·lectius, que sovint recelen de la cu i sobretot de la ge amb so jota emparant-se en les teories de l'ínclit marit de Zenòbia Camprubí, fan sentir la seva indignació pel manteniment d'un dròpol a l'alfabet. Però, tot i que la nostra hac hagi pràcticament emmudit, la seva presència singularitza molts mots que altrament caurien en una vulgaritat espantosa. Sobretot quan es tracta de la hac interior. I si no, proveu d'esborrar del mapa totes les mudes d'aquestes dues frases mnemotècniques proposades per Lluís de Yzaguirre als scrabblistes catalans amb ganes de rendibilitzar la valuosa fitxa de vuit punts que presideix la hac: "El mahatma ghanès, un milhomes mahdista cohibit, exhorta la maharani a prohibir l'anhel inhumà d'anihilar tothom". O bé: "El prohom zahirita subhasta el menhir que duu al vehicle entre els desheretats thais adherits a la bohèmia". On hauria anat a parar, un "boemi"? I en quin "veïcle"?
Per cert, que ja han arribat les primeres cartes amb mots bananarama i ananàs ben llargs, i cal aclarir que el paper de la hac sempre és el de qualsevol consonant, de manera que "zahirita" és un 4cv igual com ho és "caçadora". Ja sabeu que el mot de partida en aquesta cursa Guinnes era un simple 5cv monovocàlic (catalanada). Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona".
dissabte, 9 de gener del 1993
Faci'ls fàcils!
En diumenge mai no parlem de llibres de text (aquest pleonasme emprenyador amb què algun il·luminat va condemnar la pedagogia al mateix ridícul que entomen, estoics, el "teatre de text" o la "cuina de mercat") perquè no volem ferir les susceptibilitats dels pobres estudiants que els han d'aguantar. Mai no en parlem, però ara ens ho han posat fàcil. Resulta que el lingüista sabadellenc Jaume Macià i Guilà acaba de publicar un llibre sobre la feblesa més deliciosa de la nostra llengua, els pronoms dits febles. I ha tingut l'enginy de batejar-lo amb un genial eslògan homofònic: Faci'ls fàcils (Teide, 1992). Sóc conscient que si afirmava la seva perfecta ideoneïtat per al consum dominical cometria una immoralitat, però en tot cas és un llibre gens feixuc, quasi vacacional, que ens apropa a l'equip que duu a la coberta: una alineació completa d'onze i dos reserves (el-els-em-en-ens-es-et-hi-ho-la-les-li-us) que permeten força combinacions.
La informació que conté aquest facilíssim manual està organitzada de manera impecable i la presentació de la primera edició del volum inclou un disquet que conté la major part d'exercicis del llibre en suport magnètic per a l'entorn PC. Faci'ls fàcils és una obra feta amb un rigor i un esperit molt poc freqüents en els textos dirigits a l'escola, des de la filosofia global al més recòndit dels exemples, passant per detalls habitualment negligits com els títols dels capítols (cadascun dels vuit és encapçalat per una dita que conté els pronoms que s'estudien, com per exemple el quart: "d'allà on no n'hi ha, no en raja"). Una obra ben feta amb uns acabats que ja voldrien els nous inquilins dels pisos de la Vila Olímpica.
Aquests gnoms suplantadors que coneixem com pronoms febles constitueixen un dels grans atractius del català. La seva proverbial promiscuïtat els fa especialment aptes per a tota mena de faiblesses d'amour. No els costa gaire formar parelles ben dolces (me'l), de mirada bovina (m'ho), tarannà musical (m'hi) o clarament homosexual (me'n). Tampoc els fa res quequejar (els els), barrejar-se fins esdevenir anagrames (coure'ls-les) o paronomàsies (fregir-los-les). Són embolicats de mena (li ho) i arriben a introduir-se als boscos (me li) i als jardins (li la). El millor de tot és la seva moral relaxada. No contents amb les combinacions binàries, tot sovint formen perilloses agrupacions de tres (no se t'hi ha convidat?; se'ns la mira), i fins arriben amb una certa normalitat als grups de quatre (se me n'hi posa, que cal no entendre homofònicament perquè allò que s'hi posa pot provenir, per exemple, de "se'm posa pols al vestit"). Joan Solà ha arribat a constatar orgiàstiques associacions de cinc (posa-te-me-li-n'hi tres) i sis (se te me li n'hi posarà tres), justificades en el context: "aquell amic nostre (te, me) és capaç de posar-se a casa (hi) tres parents (n') del senyor Pere (li)". Qualsevol exemple superior serà tingut en compte, i fins podria ser exposat al museu Darder de Banyoles, al costat dels animals bicèfals.
Un dels mecanismes enigmístics que Jaume Macià apunta, ja al títol, és l'homofonia feble. Des d'exemples clàssics, com la "senyora s'enyora", fins a descobriments diversos a partir del maridatge entre verbs reflexius i els seus temps futur (perdre'm & perdrem) o certs imperatius coincidents amb substantius (rega'ls & regals; projecti'l & projectil; anima'l & animal). El millor de tots, deixant de banda el títol, és el duet esbufegador "búfal & bufa'l" perquè manté la posició de l'accent. D'altres fineses que Macià inclou al seu llibre com qui no vol la cosa són les frases ambigües febles, com ara "l'espia en vol" (en la qual en pot ser també preposició i vol nom). Fa uns anys, en comentar la clàssica frase ambigua atribuïda a Gabriel Ferrater "una jove veu l'amenaça", adjuntàvem dos exemples més: la bella "una vella llança l'alarma" (atribuïda a Joan Mascaró) i l'agressiva "qualsevol caçador viu la caça" (signada pel mateix Jaume Macià). Doncs ara ja l'ha caçat, potser perquè la viu intensament.
Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.
La informació que conté aquest facilíssim manual està organitzada de manera impecable i la presentació de la primera edició del volum inclou un disquet que conté la major part d'exercicis del llibre en suport magnètic per a l'entorn PC. Faci'ls fàcils és una obra feta amb un rigor i un esperit molt poc freqüents en els textos dirigits a l'escola, des de la filosofia global al més recòndit dels exemples, passant per detalls habitualment negligits com els títols dels capítols (cadascun dels vuit és encapçalat per una dita que conté els pronoms que s'estudien, com per exemple el quart: "d'allà on no n'hi ha, no en raja"). Una obra ben feta amb uns acabats que ja voldrien els nous inquilins dels pisos de la Vila Olímpica.
Aquests gnoms suplantadors que coneixem com pronoms febles constitueixen un dels grans atractius del català. La seva proverbial promiscuïtat els fa especialment aptes per a tota mena de faiblesses d'amour. No els costa gaire formar parelles ben dolces (me'l), de mirada bovina (m'ho), tarannà musical (m'hi) o clarament homosexual (me'n). Tampoc els fa res quequejar (els els), barrejar-se fins esdevenir anagrames (coure'ls-les) o paronomàsies (fregir-los-les). Són embolicats de mena (li ho) i arriben a introduir-se als boscos (me li) i als jardins (li la). El millor de tot és la seva moral relaxada. No contents amb les combinacions binàries, tot sovint formen perilloses agrupacions de tres (no se t'hi ha convidat?; se'ns la mira), i fins arriben amb una certa normalitat als grups de quatre (se me n'hi posa, que cal no entendre homofònicament perquè allò que s'hi posa pot provenir, per exemple, de "se'm posa pols al vestit"). Joan Solà ha arribat a constatar orgiàstiques associacions de cinc (posa-te-me-li-n'hi tres) i sis (se te me li n'hi posarà tres), justificades en el context: "aquell amic nostre (te, me) és capaç de posar-se a casa (hi) tres parents (n') del senyor Pere (li)". Qualsevol exemple superior serà tingut en compte, i fins podria ser exposat al museu Darder de Banyoles, al costat dels animals bicèfals.
Un dels mecanismes enigmístics que Jaume Macià apunta, ja al títol, és l'homofonia feble. Des d'exemples clàssics, com la "senyora s'enyora", fins a descobriments diversos a partir del maridatge entre verbs reflexius i els seus temps futur (perdre'm & perdrem) o certs imperatius coincidents amb substantius (rega'ls & regals; projecti'l & projectil; anima'l & animal). El millor de tots, deixant de banda el títol, és el duet esbufegador "búfal & bufa'l" perquè manté la posició de l'accent. D'altres fineses que Macià inclou al seu llibre com qui no vol la cosa són les frases ambigües febles, com ara "l'espia en vol" (en la qual en pot ser també preposició i vol nom). Fa uns anys, en comentar la clàssica frase ambigua atribuïda a Gabriel Ferrater "una jove veu l'amenaça", adjuntàvem dos exemples més: la bella "una vella llança l'alarma" (atribuïda a Joan Mascaró) i l'agressiva "qualsevol caçador viu la caça" (signada pel mateix Jaume Macià). Doncs ara ja l'ha caçat, potser perquè la viu intensament.
Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.
dissabte, 2 de gener del 1993
Queimada
El "Queimada" és un bar històric que cap esperit lúdic no pot desconèixer. El seu local, ara atrotinat i ple de màgia amiga, havia estat fa anys un pub fosc on els treballadors de la Damm i mig veïnat s'esbravaven fent jocs de mans. Igual com d'altres negocis típics de la transició (les discos, les manis, els bingos, el xampany, les revistes de santes, les col·leccions d'assaig polític...), va acabar anant a mal borràs i li penjaren la llufa de la reconversió. La llista de reconvertits il·lustres que fracassaren és extensa, però sortosament no abasta el "Queimada". Tota la culpa és d'un cambrer del vell local, jugador polivalent, que es reconvertí en el nou amo amb el ferm propòsit de canviar la naturalesa dels jocs de mans de la clientela a canvi d'hipotecar-se fins a les orelles.
La qüestió és que aquell pub passà de ser un racó eròtic de cuyo nombre no quiero acordarme a convertir-se en l'escenari inoblidable de jocs de tota mena, no necessàriament menys eròtics. El "Queimada" conté més d'un centenar de jocs de taula de tot tipus i la seva clientela mata les hores jugant. Des del joc més simple i popular (escacs, parxís, dòmino...) fins al més sofisticat (jocs de rol...), passant pels clàssics contemporanis (Cluedo, Stratego, Monopoly, Avalon, Trivial...) o pels més exòtics (backgammon, go, mah-gong...) Els taulers estan ben plastificats per aguantar les inclemències del temps; les fitxes, targetons, daus i d'altres components a la menuda són amorosament ordenades als calaixos de la barra; hi ha un arxiu amb les instruccions d'ús de tots els jocs a disposició dels clients. Resultat: la gent pren copes durant hores, atrafegada al voltant d'un tauler de joc. Això sí, l'únic tràfic permès és el de pins.
L'amo d'aquest peculiar casino sense apostes reconeix que la seva tria va alentir el ritme d'ocupació de les taules del local, però té clar que ven bones estones abans que begudes. Té un públic fidel que ha anat esdevenint expert en alguns jocs a còpia de practicar-los i després hi ha els passavolants que el descobreixen per casualitat o que n'han sentit a parlar en una festa on tothom s'avorria. Els més conspicus organitzen campionats i el suro de la barra és ple de classificacions. Últimament es porta el futbol americà, malgrat el ko tècnic dels Dragons, però una de les especialitats mítiques de la casa són les llargues partides de rol. Ara que els ajuts institucionals han esperonat l'edició de la versió catalana de El senyor dels anells (el joc de rol de la Terra Mitjana) (ice-Joc Internacional, 1992) és un bon moment per entrar en aquest apassionant món que compagina els escenaris de la literatura fantàstica amb la força del joc.
Des del mes d'octubre, cada nit de dimecres, als volts de les 10 de la nit, una població flotant de dotze a vint persones ens trobem en aquest marc incomparable (Queimada Bar. Dos de Maig, 270) per jugar a l'Scrabble fins a les menudes. Hem parlat altres vegades d'aquest joc lingüístic de taula, inventat per Alfred Butts l'any 1931 i comercialitzat amb un èxit esclatant des del 1948. La tenacitat d'Oriol Comas i la saviesa de Lluís de Yzaguirre van aconseguir que Borràs n'edités una versió catalana l'any 1990, que ara comercialitza la multinacional Jumbo. Les normes que regeixen aquest embrionari primer club català d'Scrabble han estat establertes tenint en compte les de les federacions francòfona i anglòfona (perquè en Scrabble es competeix per dominis lingüístics) i s'ha creat el sistema cusca (classificació universal d'Scrabble en català amitjanada) que atorga un coeficient a cada jugador, per poques partides que hagi disputat.
Tothom hi és admès. Hi vénen infermeres, escriptors, crítics, jubilats, periodistes, enigmistes, poetes, funcionaris, correctors, professors, alumnes, cuineres, empresaris, assalariats... Després de tres mesos de joc, els primers classificats en el cusca són del gremi. Els dos primers us fan l'ullet cada diumenge des de les pàgines de passatemps d'aquest mateix suplement: Miquel Sesé i Anna Maria Genís. El tercer i el quart són els dos pares de la criatura: Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas. Algú pensa desbancar-los? El proper dimecres, a les deu de la nit, podeu veure quin pa s'hi dóna.
La qüestió és que aquell pub passà de ser un racó eròtic de cuyo nombre no quiero acordarme a convertir-se en l'escenari inoblidable de jocs de tota mena, no necessàriament menys eròtics. El "Queimada" conté més d'un centenar de jocs de taula de tot tipus i la seva clientela mata les hores jugant. Des del joc més simple i popular (escacs, parxís, dòmino...) fins al més sofisticat (jocs de rol...), passant pels clàssics contemporanis (Cluedo, Stratego, Monopoly, Avalon, Trivial...) o pels més exòtics (backgammon, go, mah-gong...) Els taulers estan ben plastificats per aguantar les inclemències del temps; les fitxes, targetons, daus i d'altres components a la menuda són amorosament ordenades als calaixos de la barra; hi ha un arxiu amb les instruccions d'ús de tots els jocs a disposició dels clients. Resultat: la gent pren copes durant hores, atrafegada al voltant d'un tauler de joc. Això sí, l'únic tràfic permès és el de pins.
L'amo d'aquest peculiar casino sense apostes reconeix que la seva tria va alentir el ritme d'ocupació de les taules del local, però té clar que ven bones estones abans que begudes. Té un públic fidel que ha anat esdevenint expert en alguns jocs a còpia de practicar-los i després hi ha els passavolants que el descobreixen per casualitat o que n'han sentit a parlar en una festa on tothom s'avorria. Els més conspicus organitzen campionats i el suro de la barra és ple de classificacions. Últimament es porta el futbol americà, malgrat el ko tècnic dels Dragons, però una de les especialitats mítiques de la casa són les llargues partides de rol. Ara que els ajuts institucionals han esperonat l'edició de la versió catalana de El senyor dels anells (el joc de rol de la Terra Mitjana) (ice-Joc Internacional, 1992) és un bon moment per entrar en aquest apassionant món que compagina els escenaris de la literatura fantàstica amb la força del joc.
Des del mes d'octubre, cada nit de dimecres, als volts de les 10 de la nit, una població flotant de dotze a vint persones ens trobem en aquest marc incomparable (Queimada Bar. Dos de Maig, 270) per jugar a l'Scrabble fins a les menudes. Hem parlat altres vegades d'aquest joc lingüístic de taula, inventat per Alfred Butts l'any 1931 i comercialitzat amb un èxit esclatant des del 1948. La tenacitat d'Oriol Comas i la saviesa de Lluís de Yzaguirre van aconseguir que Borràs n'edités una versió catalana l'any 1990, que ara comercialitza la multinacional Jumbo. Les normes que regeixen aquest embrionari primer club català d'Scrabble han estat establertes tenint en compte les de les federacions francòfona i anglòfona (perquè en Scrabble es competeix per dominis lingüístics) i s'ha creat el sistema cusca (classificació universal d'Scrabble en català amitjanada) que atorga un coeficient a cada jugador, per poques partides que hagi disputat.
Tothom hi és admès. Hi vénen infermeres, escriptors, crítics, jubilats, periodistes, enigmistes, poetes, funcionaris, correctors, professors, alumnes, cuineres, empresaris, assalariats... Després de tres mesos de joc, els primers classificats en el cusca són del gremi. Els dos primers us fan l'ullet cada diumenge des de les pàgines de passatemps d'aquest mateix suplement: Miquel Sesé i Anna Maria Genís. El tercer i el quart són els dos pares de la criatura: Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas. Algú pensa desbancar-los? El proper dimecres, a les deu de la nit, podeu veure quin pa s'hi dóna.
dissabte, 19 de desembre del 1992
Ping Pong
A Noruega, durant una gran sequera, un rètol a l'entrada dels serveis públics deia "No tireu de la cadena per bimmelim, només per bummelum". És el lingüista Roman Jakobson qui ho explica, tot afegint que les instruccions foren immediatament compreses per tots els usuaris nòrdics. L'oposició vocàlica permet la distinció quasi antonímica en famílies semàntiques prou significatives. El mateix Jakobson esmenta dos exemples força populars en anglès: tip & top (extrem punxegut versus punta arrodonida, que recorda vagament aquella insofrible parella còmica espanyola que sempre amenaçava a parlar-nos del govern) i la troica paronomàsica strap-strip-strop (corretja, tira i esmolador). El poeta T.S. Eliot, al seu Old Possum's Book of Practical Cats, s'emociona perquè el nom del depredador s'assembla tant al de la seva víctima (cat & rat). T. Eliot, el bifront del qual presideix les cambres íntimes del món anglosaxó, és més a prop de l'enigmística que no pas de la ciència lingüística quan destaca la paronomàsia dels dos enemics. Freud, per la seva banda, és l'autor d'un deliciós eslògan paronomàsic: "M'he trobat amb ell tête-à-bête". Finalment, un extravagant mecanisme iteratiu opera en la llengua russa per conferir connotacions iròniques a una paraula: així, si zakón és la "llei", zakón-makón és una "llei estúpida i inútil".
Els usos de la paronomàsia són impensables. Un historiador de l'art, anomenat Ernst Gombrich, ha construït un llenguatge compost només de dues paraules. Gombrich, potser fart de la desorientació que travessa el món de l'art, ha triat els esportius termes "ping" i "pong", i després s'ha divertit a inventariar les coses ping i les coses pong. Lliurat de valent a la maniquea il·lusió de dividir el món en dos terrenys, ha desterrat l'elefant al camp dels pong, mentre que deixava el gelat entre els ping. Watteau és ping, mentre que Rembrandt és pong. Les noies boniques són ping; les foques són pong... I així ad infinitum (les locucions llatines deuen ser pong).
L'enigmista italià Stefano Bartezzaghi, que signa una columna lúdica cada dissabte al rotatiu torinès La Stampa anomenada "La posta in gioco", transcendeix el ping i el pong de Gombrich amb una proposta molt italiana: "podem fer servir les tres categories que esmenten els nens quan juguen a parells o senars". Resulta que en italià, després de cridar "parells o senars", en comptes de pronunciar els tres primers números naturals com aquí, tiren pel dret i pronuncien "a pari o dispari, bim bum bam". Bartezzaghi proposa el llenguatge del "bim-bum-bam" perquè hi troba una inquietant relació amb els estudis fonètics. Resulta que els bambini pronuncien bim quan el puny oscil·la a la dreta (i la "i" és una vocal anterior"), diuen bum amb el puny a l'esquerra (i la "u" és una vocal posterior"), mentre que deixen el bam per quan el puny és al centre (evidentment, la "a" és una vocal central). Nosaltres, aclaparats per l'afany aritmètic del folclor català, només gosem proposar el llenguatge del "pim pam pum". Ferrer podria ser pim, Guardiola seria pam i Stoixkhov pum. O bé Sílvia Munt pim, Amparo Moreno pam i Montserrat Caballé pum. O bé encara Josep Maria Flotats pim, Marcos Ordóñez pam i Joan de Sagarra pum. La qüestió és reunir trios. El més difícil és trobar el tercer en discòrdia.
No ens cal deixar el tennis de taula per recordar un joc inventat per un dels col·laboradors d'aquest suplement. Es tracta del "Superpong". L'escriptor empordanès Vicenç Pagès el descriu al seu Cercles d'infinites combinacions (Empúries, 1990). El conte que el conté s'anomena "La correctora". La protagonista barreja el verb llatí superpono (sobreposar) i l'altre nom del tennis de taula (ping-pong) per batejar-lo. És un joc de parella. Els jugadors pacten una matriu de cinc lletres (com ara matri) i s'imposen completar-la tantes vegades com puguin per formar el major nombre possible de mots, tenint en compte que cada contendent juga en una llengua diferent (1 matrimoni, 2 matriarch, 3 matricial, 4 matrix, 5 matriu...) Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.
Els usos de la paronomàsia són impensables. Un historiador de l'art, anomenat Ernst Gombrich, ha construït un llenguatge compost només de dues paraules. Gombrich, potser fart de la desorientació que travessa el món de l'art, ha triat els esportius termes "ping" i "pong", i després s'ha divertit a inventariar les coses ping i les coses pong. Lliurat de valent a la maniquea il·lusió de dividir el món en dos terrenys, ha desterrat l'elefant al camp dels pong, mentre que deixava el gelat entre els ping. Watteau és ping, mentre que Rembrandt és pong. Les noies boniques són ping; les foques són pong... I així ad infinitum (les locucions llatines deuen ser pong).
L'enigmista italià Stefano Bartezzaghi, que signa una columna lúdica cada dissabte al rotatiu torinès La Stampa anomenada "La posta in gioco", transcendeix el ping i el pong de Gombrich amb una proposta molt italiana: "podem fer servir les tres categories que esmenten els nens quan juguen a parells o senars". Resulta que en italià, després de cridar "parells o senars", en comptes de pronunciar els tres primers números naturals com aquí, tiren pel dret i pronuncien "a pari o dispari, bim bum bam". Bartezzaghi proposa el llenguatge del "bim-bum-bam" perquè hi troba una inquietant relació amb els estudis fonètics. Resulta que els bambini pronuncien bim quan el puny oscil·la a la dreta (i la "i" és una vocal anterior"), diuen bum amb el puny a l'esquerra (i la "u" és una vocal posterior"), mentre que deixen el bam per quan el puny és al centre (evidentment, la "a" és una vocal central). Nosaltres, aclaparats per l'afany aritmètic del folclor català, només gosem proposar el llenguatge del "pim pam pum". Ferrer podria ser pim, Guardiola seria pam i Stoixkhov pum. O bé Sílvia Munt pim, Amparo Moreno pam i Montserrat Caballé pum. O bé encara Josep Maria Flotats pim, Marcos Ordóñez pam i Joan de Sagarra pum. La qüestió és reunir trios. El més difícil és trobar el tercer en discòrdia.
No ens cal deixar el tennis de taula per recordar un joc inventat per un dels col·laboradors d'aquest suplement. Es tracta del "Superpong". L'escriptor empordanès Vicenç Pagès el descriu al seu Cercles d'infinites combinacions (Empúries, 1990). El conte que el conté s'anomena "La correctora". La protagonista barreja el verb llatí superpono (sobreposar) i l'altre nom del tennis de taula (ping-pong) per batejar-lo. És un joc de parella. Els jugadors pacten una matriu de cinc lletres (com ara matri) i s'imposen completar-la tantes vegades com puguin per formar el major nombre possible de mots, tenint en compte que cada contendent juga en una llengua diferent (1 matrimoni, 2 matriarch, 3 matricial, 4 matrix, 5 matriu...) Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.
dissabte, 12 de desembre del 1992
Bananarama
El títol d'aquest article el van passejar per aquests móns de Déu unes mosses d'aspecte redundant que feien música amb metrònom, per no perdre el compàs. Cal reconèixer que és un bon nom per a un grup musical femení mig selvàtic. En tot cas, aquí s'acaben tots els reconeixements. Perquè el bananarama que ens interessa és un joc de paraules força interessant que practiquen des de fa quatre anys els italians a partir d'una proposta lúdica publicada a La Stampa. Tots els que, per un motiu o per un altre, es mouen amb una certa familiaritat per les graelles dels mots encreuats de la premsa, s'hauran adonat que l'esquema més habitual de les paraules que aquestes graelles empresonen és el que presenta el mot "banana". És a dir, l'alternança pacífica i regular d'una consonant i una vocal (cvcvcv). Hi ha mots cv de totes les mides ("casa", per exemple, seria un dels 2cv més populars, malgrat la Citroën), però naturalment la longitud afegeix una especial dificultat a la banana de torn. La recerca del mot banana més llarg en una llengua és tan apassionant com la vida d'en Bubka, i quan el rècord resulta objectivament insuperable entre el reialme limitat dels mots, només cal saltar a l'infinit parc dels sintagmes i la festa mai no acaba.
Fins ara, en aquest article el bananarama més llarg és el 5cv del títol, (seguit de lluny per dos 3cv --música, femení--), però hi ha força camp per córrer. Entre els lectors de La Stampa, per exemple, el rècord actual el detè Giuseppe Varaldo (Imperia) amb l'adjectiu substantivat coronarodilatatore (9cv), documentat en nombrosos fullets farmacològics malgrat la seva notable absència al diccionari "Zingarelli", que actua de notari en la major part de les conteses enigmístiques del país veí. El primer repte que llencem des d'aquestes ratlles és aquest: trobar el "bananarama" més llarg en català. El preu inicial d'aquesta subhasta és de 5cv, els corresponents a una expressió ben pròpia dels catalans: la "catalanada".
El joc del "bananarama" obre nous horitzons a la secció Guinness de l'enigmística. Es tracta de trobar la paraula parivocàlica (6cv invàlida, per tractar-se d'un neologisme) més llarga de la nostra llengua. Però les alternances permeten tres altres variants. Si per als enigmistes italians la banana és un dolç mot parivocàlic, la planta de la pinya tropical --l'ananàs-- resulta ser una paraula pariconsonàntica que inverteix l'esquema equí cv i el transforma en un quasi sanitari vc. Així, "ananàs" és un 3vc. Mentre que la recerca del banarama més llarg resulta força productiva, la de l'ananàs és frustrant. Qualsevol millora s'aconsegueix ben lentament. Només cal provar-ho. La gamma de possibilitats enigmístiques de l'alternança cv es completa amb dues noves categories menys espectaculars, que cal definir en nom de l'exhaustivitat: d'una banda els mots disparivocàlics (afegitó, anèmica 3vc+v) i per últim els corresponents dispariconsonàntics (revifar, mecenes 3cv+c). Quatre rècords que reclamen ser batuts: catalanada, ananàs, afegitó i mecenes.
Bon punt establerts els criteris combinatoris de l'univers bananarama, les variants semàntiques apareixen com el gran antídot a l'avorriment. Els italians, que en això de l'enigmística ens duen un segle d'avantatge, practiquen el joc en camps semàntics ben delimitats. Així, per exemple, els personatges (restringits a l'esquema nc de nom i cognom), apareixen en escena. El rècord italià en aquesta modalitat se l'endú Nicola Di Bari (6cv), tot i que el guardó europeu general resta encapçalat per Carolina de Mònaco (8cv). Altres seccions de l'univers bananarama són els geogràfics, on destaquen amb llum pròpia els exòtics Tananarive, Copacabana o Negonego. Entre d'altres fineses, els nostres companys de dèria al país de la bota han descobert que tenen una autopista-banana: la que uneix Milano-Varese.
Amb el nou 1993 hem decidit obrir aquesta secció a la participació de tots els lectors que ho desitgin, de manera que l'escriptor esdevingui lector dels lectors que li escriguin. Un de cada quatre articles contindrà propostes com aquestes que emanen de l'univers bananarama, i les aportacions més interessants seran comentades. Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.
Fins ara, en aquest article el bananarama més llarg és el 5cv del títol, (seguit de lluny per dos 3cv --música, femení--), però hi ha força camp per córrer. Entre els lectors de La Stampa, per exemple, el rècord actual el detè Giuseppe Varaldo (Imperia) amb l'adjectiu substantivat coronarodilatatore (9cv), documentat en nombrosos fullets farmacològics malgrat la seva notable absència al diccionari "Zingarelli", que actua de notari en la major part de les conteses enigmístiques del país veí. El primer repte que llencem des d'aquestes ratlles és aquest: trobar el "bananarama" més llarg en català. El preu inicial d'aquesta subhasta és de 5cv, els corresponents a una expressió ben pròpia dels catalans: la "catalanada".
El joc del "bananarama" obre nous horitzons a la secció Guinness de l'enigmística. Es tracta de trobar la paraula parivocàlica (6cv invàlida, per tractar-se d'un neologisme) més llarga de la nostra llengua. Però les alternances permeten tres altres variants. Si per als enigmistes italians la banana és un dolç mot parivocàlic, la planta de la pinya tropical --l'ananàs-- resulta ser una paraula pariconsonàntica que inverteix l'esquema equí cv i el transforma en un quasi sanitari vc. Així, "ananàs" és un 3vc. Mentre que la recerca del banarama més llarg resulta força productiva, la de l'ananàs és frustrant. Qualsevol millora s'aconsegueix ben lentament. Només cal provar-ho. La gamma de possibilitats enigmístiques de l'alternança cv es completa amb dues noves categories menys espectaculars, que cal definir en nom de l'exhaustivitat: d'una banda els mots disparivocàlics (afegitó, anèmica 3vc+v) i per últim els corresponents dispariconsonàntics (revifar, mecenes 3cv+c). Quatre rècords que reclamen ser batuts: catalanada, ananàs, afegitó i mecenes.
Bon punt establerts els criteris combinatoris de l'univers bananarama, les variants semàntiques apareixen com el gran antídot a l'avorriment. Els italians, que en això de l'enigmística ens duen un segle d'avantatge, practiquen el joc en camps semàntics ben delimitats. Així, per exemple, els personatges (restringits a l'esquema nc de nom i cognom), apareixen en escena. El rècord italià en aquesta modalitat se l'endú Nicola Di Bari (6cv), tot i que el guardó europeu general resta encapçalat per Carolina de Mònaco (8cv). Altres seccions de l'univers bananarama són els geogràfics, on destaquen amb llum pròpia els exòtics Tananarive, Copacabana o Negonego. Entre d'altres fineses, els nostres companys de dèria al país de la bota han descobert que tenen una autopista-banana: la que uneix Milano-Varese.
Amb el nou 1993 hem decidit obrir aquesta secció a la participació de tots els lectors que ho desitgin, de manera que l'escriptor esdevingui lector dels lectors que li escriguin. Un de cada quatre articles contindrà propostes com aquestes que emanen de l'univers bananarama, i les aportacions més interessants seran comentades. Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.
dissabte, 5 de desembre del 1992
Mmm! Una d'indis
No he tingut el plaer salvatge, encara, de veure una de les pel·lis d'aventures de la temporada d'hivern, l'enèsima adaptació de la pintoresca novel·la de James Fenimore Cooper "L'últim mohicà". Sembla que el tal Daniel Day-Lewis ha trencat molts cors insensibles a l'encant de la societat urbana i que les noves tribus d'adolescents redescobreixen amb la pel·li de Michael Mann l'estètica punk per la via iconoclasta (és a dir, sense saber absolutament res de Sid Vicious i companyia). Però els mohicans tenen més cops amagats dels que, ben segur, deuen clavar a la pantalla gran.
Una de les constants en la història de la lingüística és la transcendent obstinació dels estudiosos per dotar els mots d'un valor de veritat que els justifiqui. Aquesta feixuga tasca ha obert una línia teòrica força interessant, que pretén descriure el llenguatge verbal com un fenomen del tot natural, emparant-se en arguments fonètics i pictogràfics. Els defensors d'aquest origen natural del llenguatge han estat anomenats mimologistes i la seva primera pedra és al Cratil platònic. El seu predecessor socràtic hi defensa justament la tesi anomenada naturalista (cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural), tot enfrontant-se a Hermògenes, el paladí de la tesi convencionalista (els noms de les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes).
Un dels mimologistes més notables és l'autor del Traité de la formation mécanique des langues (1765), conegut com el president de Brosses. Brosses estableix l'etimologia com el discurs veritable i redueix la sempre traïdora veritat a "la representació i la conformitat dels mots i les coses". En la seva impecable teoria, la tria dels mots ve dictada per dues causes: la constitució dels òrgans vocals i la natura de les coses. Brosses estableix cinc etapes de constitució del llenguatge natural. En el primer ordre només hi ha les interjeccions. En el segon, els mots que ell anomena necessaris, els quals presenten una forma imposada per la configuració de l'òrgan vocal a un cert estadi del seu desenvolupament. En aquesta categoria hi entren tots els sons bilabials relacionats amb les relacions materno-filials (mamà, papà, mamella...) Els altres tres ordres corresponen als noms dels òrgans de la veu (compostos per consonants articulades en el mateix òrgan, com ara la gutural de "gorja" o la dental de "dent"), a les onomatopeies (dóna 28 noms i 17 verbs onomatopeics d'exemple en francès) i un cinquè ordre d'origen misteriós constituït pels mots primitius (consagrats per la natura a l'expressió de certes modalitats dels éssers").
La peculiar argumentació de Brosses té molts punts foscos des de la perspectiva actual de la ciència lingüística. Però un dels contratemps més interessants que va patir l'autor és culpa d'aquests punkies avant la léttre que Fenimore Cooper novel·là a la seva famosa "L'últim mohicà". Resulta que, per a gran desesperació de Brosses, els indis hurons i els mohicans eren incapaços de pronunciar cap so bilabial. Ni papà ni mamà ni mamella ni mecàsum l'olla. Les teories universalistes dels mots necessaris de les relacions materno-filials que provenien de la posició dels llavis a l'hora de mamar se n'anaven en orris per culpa d'una colla de salvatges. I doncs? Que no mamaven, els mohicans?
Brosses no es deixa arrossegar a la depressió total. Amb una dignitat prou francesa, afirma: "un infant huró criat en solitud formaria les bilabials d'una manera natural; és l'exemple de l'ús contrari de la seva nació el que li fa perdre l'ús natural". Quanta perversitat indígena! La Hontan, per la seva banda, assegura no haver pogut ensenyar un huró a pronunciar una bilabial després de quatre dies de classes intensives. El pare Lejeune, a la seva Relation de 1634 (reeditada per G. Laflèche a Montreal el 1973), titlla el fenomen de malaltia ("car és una lletra que sembla gairebé un so natural...") Per últim, és Max Müller qui estén aquesta impotència bilabial als mohicans. Una veritat universal que acomplien fins i tot els bascos! Decididament aquests indis eren uns dignes predecessors del moviment punk.
Una de les constants en la història de la lingüística és la transcendent obstinació dels estudiosos per dotar els mots d'un valor de veritat que els justifiqui. Aquesta feixuga tasca ha obert una línia teòrica força interessant, que pretén descriure el llenguatge verbal com un fenomen del tot natural, emparant-se en arguments fonètics i pictogràfics. Els defensors d'aquest origen natural del llenguatge han estat anomenats mimologistes i la seva primera pedra és al Cratil platònic. El seu predecessor socràtic hi defensa justament la tesi anomenada naturalista (cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural), tot enfrontant-se a Hermògenes, el paladí de la tesi convencionalista (els noms de les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes).
Un dels mimologistes més notables és l'autor del Traité de la formation mécanique des langues (1765), conegut com el president de Brosses. Brosses estableix l'etimologia com el discurs veritable i redueix la sempre traïdora veritat a "la representació i la conformitat dels mots i les coses". En la seva impecable teoria, la tria dels mots ve dictada per dues causes: la constitució dels òrgans vocals i la natura de les coses. Brosses estableix cinc etapes de constitució del llenguatge natural. En el primer ordre només hi ha les interjeccions. En el segon, els mots que ell anomena necessaris, els quals presenten una forma imposada per la configuració de l'òrgan vocal a un cert estadi del seu desenvolupament. En aquesta categoria hi entren tots els sons bilabials relacionats amb les relacions materno-filials (mamà, papà, mamella...) Els altres tres ordres corresponen als noms dels òrgans de la veu (compostos per consonants articulades en el mateix òrgan, com ara la gutural de "gorja" o la dental de "dent"), a les onomatopeies (dóna 28 noms i 17 verbs onomatopeics d'exemple en francès) i un cinquè ordre d'origen misteriós constituït pels mots primitius (consagrats per la natura a l'expressió de certes modalitats dels éssers").
La peculiar argumentació de Brosses té molts punts foscos des de la perspectiva actual de la ciència lingüística. Però un dels contratemps més interessants que va patir l'autor és culpa d'aquests punkies avant la léttre que Fenimore Cooper novel·là a la seva famosa "L'últim mohicà". Resulta que, per a gran desesperació de Brosses, els indis hurons i els mohicans eren incapaços de pronunciar cap so bilabial. Ni papà ni mamà ni mamella ni mecàsum l'olla. Les teories universalistes dels mots necessaris de les relacions materno-filials que provenien de la posició dels llavis a l'hora de mamar se n'anaven en orris per culpa d'una colla de salvatges. I doncs? Que no mamaven, els mohicans?
Brosses no es deixa arrossegar a la depressió total. Amb una dignitat prou francesa, afirma: "un infant huró criat en solitud formaria les bilabials d'una manera natural; és l'exemple de l'ús contrari de la seva nació el que li fa perdre l'ús natural". Quanta perversitat indígena! La Hontan, per la seva banda, assegura no haver pogut ensenyar un huró a pronunciar una bilabial després de quatre dies de classes intensives. El pare Lejeune, a la seva Relation de 1634 (reeditada per G. Laflèche a Montreal el 1973), titlla el fenomen de malaltia ("car és una lletra que sembla gairebé un so natural...") Per últim, és Max Müller qui estén aquesta impotència bilabial als mohicans. Una veritat universal que acomplien fins i tot els bascos! Decididament aquests indis eren uns dignes predecessors del moviment punk.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
