Bibliografia

Cada vegada que s'acosta Sant Jordi els minvants suplements de premsa que encara dediquen algun espai al llibre acostumen a disfressar-se de xef servicial i obsequien la parròquia amb quatre consells apressats. Encara hi ha esforçats professionals que gosen defensar un espai que els seus directors els pretenen furtar en nom dels temuts índexs de vendes i d'altres fineses semblants. Professionals que dividiran bonament l'espai dedicat a la incerta promoció de l'oci més lent del segle —la lectura— a còpia de separar les novetats en compartiments retolats amb els suggerents títols de narrativa —negra, rosa, verda, rural, urbana, conte, novel·la—, poesia, assaig, teatre, infantil, juvenil, llibres de regal i d'altres.
Com que ens sentim part integrant dels minsos percentatges estadístics que encara troben arguments per lloar l'hàbit de la lectura sense recórrer als ximpanzés, hem preparat també un petit catàleg de recomanacions bibliogràfiques per a l'especial diada de l'exterminador de dracs. El primer de la sèrie és el llibre que va guanyar el vintè premi Anagrama d'assaig —el penúltim, editat tot just fa uns mesos—: una esmolada reflexió sobre els complexos mecanismes que regeixen la naturalesa d'allò que anomenem enginy. L'assaig, anomenat Elogio y refutación del ingenio (Anagrama, 1992) va signat per un vell professor de filosofia toledà que s'estrena amb aquesta obra bàsica: José Antonio Marina. La segona recomanació passa de la teoria de l'enginy a la seva pràctica més astoradora. Una edició bilingüe a cura de Francisco García Tortosa ens posa a l'abast per primera vegada en espanyol un dels capítols més emblemàtics de l'hermètic Finnegans Wake joycià. De la mà de Ricardo Navarrete Franco i José María Tejedor Cabrera, l'esmentat F. García emprén una de les tasques traductores més desmitificadores. El resultat, una Anna Livia Plurabelle (Cátedra, Letras Universales) treballadíssima que permet asseverar que Joyce no és intraduïble.
En una altra òrbita, però igualment interessants per als enigmòfils, tres llibres de recent aparició. El primer, ja glossat fa uns mesos des d'aquestes mateixes ratlles, pot ser una joia ineludible per a qualsevol taller d'escriptura. Es tracta del Màquines per a escriure, de Victor Sunyol (Eumo, 1992), un inventari complet de tècniques creatives des de la perspectiva literària. Sunyol sembla un cantant de música lleugera que decideix oferir als seus seguidors un bon estol d'expressions útils en cas d'enamorament sobtat. No per òbvies les tècniques proposades pel poeta osonenc resulten menys suggeridores. El segon, un llibre de text imprescindible per saber fer anar els pronoms febles: Faci'ls fàcils de Jaume Macià (Teide, 1993).
Finalment, el tercer és un recull estrictament enigmístic. Editat amb el número 41 de la col·lecció de divulgació "L'esparver llegir", el lleidatà Jordi Alins Rodamilans s'estrena amb un títol inequívoc: Treure'n l'entrellat (La Magrana, 1993). Alins és un reconegut enigmista que convoca diàriament els lectors del "Diari de Lleida" i del "Nou Diari" de Tarragona amb la seva secció de passatemps. Provinent del camp de l'ensenyament, Alins ha decidit aprofitar la seva experiència quotidiana per escriure un concís manual sobre l'art de combinar lletres i mots. El seu oportú Treure'n l'entrellat es compon de sis apartats dedicats, respectivament, als embolics de lletres, anagrames, endevinalles, jeroglífics, problemes de lògica i mots encreuats. Hi ha força exemples dels sis procediments descrits i una clau final amb les solucions dels enigmes que es deixen oberts en el text. L'experiència és engrescadora perquè parteix d'un nivell elemental que no requereix cap mena de coneixement previ. Llàstima que l'esquema general del llibre estigui una mica desequilibrat. És certament indefensable que un fenomen obvi i quasi banal com l'elaboració dels anomenats "embolics de lletres" —sopes de lletres— rebi el mateix tractament que fenomens prou complexos com els anagrames, els problemes de lògica o els mots encreuats. Bon Sant Jordi.

Plataneda

La incipient pràctica interactiva d'aquesta secció amb els seus lectors demostra que l'espai bananarama, anomenat així perquè abasta tots els mots que presenten estricta alternança de consonants i vocals (banana 3CV, ananàs 3VC), és un dels camps més productius de la pràctica enigmística. La setmana passada comentàvem l'últim quadre de rècords i prometíem fer constar les darreres aportacions a la plataneda dels CV.
Els mots banana més notables que havíem consignat eren tots 7CV, a pesar d'una expressió algèbrica 15CV que no constava a cap diccionari. Com que l'argumentació on el nostre matemàtic informador recolzava l'expressió heterogeniminicomudenominadora (Francesc Serra, Badalona) era impecable, hem decidit dividir els rècords en les modalitats "indoor" i a l'aire lliure. Les regles queden ben clares. Només són homologables els mots "indoor" (documentats en algun diccionari de qualsevol mena), mentre que les altres aportacions competeixen a l'aire lliure. Així, un exemple històric de mot banana "plenairista" —estrictament parlant un CV+C— seria una extravagant aportació lèxica de William Shakespeare que figura a totes les històries de la literatura anglesa. Es tracta d'un mot de 27 lletres que Shakespeare posa en boca d'un personatge còmic anomenat Costard (a Love's Labour's Lost acte V, escena 1, vers 44). El mot en qüestió és honorificabilitudinitatibus 13CV+C ("amb honorabilitat o honradesa" llatina). El nostre matemàtic, tanmateix, supera Shakespeare.
En una carta digna del cardenal Richelieu, l'autor del 15CV que ens havia deixat bocabadats es supera per dues vegades. D'entrada, fa una espaordidora precisió amb una sang freda que intuïm gens aliena a la pràctica matemàtica. Diu que aquella expressió algèbrica heterogènia simplificada amb un mínim comú denominador que havia anomenat amb un 15CV de fet era diheterogeniminicomudenominadora (16CV), atès que eren dos els sumands de diferent espècie. I encara té esma de reblar, en l'estil inconfusible de Michael Laudrup quan està inspirat, que "seria bastant entretingut —(bastant entretingut!!)— de confegir-ne una altra que fos dodecaheterogeniminicomudenominadora" (18CV). Sense cap mena de dubte el rècord a l'aire lliure és per a ell (Francesc Serra, Badalona). Algú s'anima a batre aquest Bob Beamon dels bananes?
El campionat "indoor" transcorre amb més placidesa. Diverses noves aportacions s'afegien a l'estol de 7CV homologats, sobretot provinents dels registres tècnic i científic del llenguatge. Així, les troballes fonamentals han estat substàncies sospitoses d'emmetzinar qui gosi pronunciar-les, com la polisacaridasa (Mercè Orbañanos, Neus Robusté, Salvador Alsius, tots de Barcelona) o la colinacetilasa (M. Orbañanos, Eloi Domènech, BCN). Un altre 7CV molt trobat ens recorda Martin Gardner i la seva secció "metamàgica" al Scientific American. És l'estudi del llenguatge format pels enunciats sobre els signes emprats per la matemàtica, un notable 7CV "indoor" que ben segur ens ajudaria a comprendre el súper-rècord a l'aire lliure: la metamatemàtica (M. Orbañanos, BCN; Àngel Mauri, Girona).
Però les noves aportacions han apujat el llistó al reialme dels 8CV. Entre els "indoor" hi ha el documentat adjectiu compost físicomatemàtica (Rebeca O'Neal, Castelldefels; Salvador Alsius, BCN) i unes precioses germanes Kessler relacionades amb un enzim quasi nostrat anomenat catalasa: la catalasapositiva (A. Mauri, Girona) i la catalasanegativa (Eva Coll, Ciutat de Mallorca). De moment, aquests microorganismes dotats o mancats de catalasa viuen al sostre de la plataneda, mentre que l'ananàs més elevat (ovo-viviparitat 7VC) rep un nou company de viatge: la unilateralitat (E. Domènech, BCN).
Quant a la cultura del banana la nostra plataneda ha rebut ramats de 6CV tan deliciosos com aquest: "La polifacètica dolicocèfala, paranomàsica i catalanòfila, utilitza el parasiticida, sibiliníssima, aprofitant que és telequinèsica" (Àngel Mauri, Girona) i vers reculls de refranys banana, com ara "A l'amic, a la cara li dic" (9VC d'Alfons Saumell, Barcelona). Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.

Ben col·locats

La proposta del març de trobar mots lipogramàtics (catalanada-5a, iniciï-4i) amb cadascuna de les cinc vocals està provocant aldarulls lèxics de consideració diversa. Saludables aldarulls que s'han d'afegir a la corrua incessant de mots i expressions banana que continuen arribant per carta i per fax. L'espai bananarama, anomenat així perquè abasta tots els mots que presenten estricta alternança de consonants i vocals (banana 3CV, ananàs 3VC), és un dels camps més productius de la pràctica enigmística. L'últim estat de la qüestió que vam establir mostrava una expressió algèbrica 15CV (que ja ha estat superada) i diversos mots homologables 7CV --com ara fenomenològica (també millorats en cartes posteriors)-- i un 7VC --ovo-viviparitat--. La localitat banana més llarga era Vilanova de la Ribera (9CV) i el personatge banana més notable el dramaturg Cayetano Luca de Tena (9CV). També hem rebut especímens bananarama de versos, refranys, cançons, títols de llibres i de pel·lícules... Aviat ens hi tornarem a aturar.
Per al llibresc mes d'abril hem preparat un repte més complex de caire anagramàtic. La col·locació, en termes lingüístics, és un curiós fenomen que sol sublevar tots els aprenents de llengües. Quan un estudiant d'anglès pretén parlar d'una persona molt bevedora i el qualifica de usual drinker rep el regany immediat del seu mestre. Un bevedor anglès sempre serà un heavy drinker. De res li valdrà a l'alumne argumentar que l'habitud que indica l'adjectiu usual resulta prou escaient per anomenar un consumidor diari de grans dosis d'alcohol. Les col·locacions són les col·locacions i els fumadors incansables una raça de persones humanes ben diferent que els treballadors empedreïts. La gràcia d'aquestes parelles inalterables que es col·loquen juntes és la seva gran capacitat per generar clixés. I els clixés són els marcs incomparables del llenguatge burocratitzant que emplena textos legals, pàgines del dogc, memòries, qüestionaris, bases de premis literaris, impresos, convocatòries, actes de jurats de premis literaris, informes, cartes al director, articles sencerets de crítica literària, manuals d'instruccions de tota mena i cròniques esportives. Els refranys del futur, com si diguéssim.
És clar que hi pot haver moltes menes de col·locacions. Des d'aquestes ratlles proposem la gènesi de col·locacions anagramàtiques. Inspirats en el famós cinema anèmic que preconitzava Marcel Duchamp, hem encetat una recerca de parelles anagramàtiques que ens permeti establir un nou camp de col·locacions forçoses. La primera troballa, en la línia de Duchamp, ha estat la màgia amiga. D'altres sintagmes substantius que hem alliberat han estat igualment cinematogràfics: el padrí ràpid de Francis Ford Coppola, el clarinet reclinat del vell Woody Allen, el semental mal entès que podria representar Sylvester Stallone o els cinemes enemics d'europeus i nord-americans. Probablement els mots encreuats que signa Miquel Sesé cada dia en aquest diari poden ser titllats d'encreuats centaures perquè diuen una cosa d'esquerra a dreta i una altra de ben diferent de dalt a baix. En tot cas, la recerca de parelles ben col·locades nom-adjectiu ens ha dut a un text digne dels anuncis classificats: preciso escorpí preciós.
Els sintagmes verbals encara ofereixen més joc. D'entrada, dos eslògans fills del nostre temps: adori odiar i agitem imatge. Més enllà tres consideracions literàries que semblen força relacionades amb la darrera tendència dels poetes a dedicar-se a la narrativa: arravatin narrativa, lloaven novel·la i espaio poesia. Davant la insostenible situació, potser cal racionar narració. En tot cas, sembla clar que la modernitat només provoca atordiment i que l'únic teatre que s'omple de públic és el teatre tetera. El repte està servit. Ja cal que matinegis, enigmista, perquè només quedaran ben col·locats aquells que amagaran anagrama. Si us va aquest màgia amiga escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.

Parèmies

Una estranya conjuminació d'elements ha dut als aparadors un volum inesperat en aquesta campanya de Sant Jordi. Car, interessant i ben editat. El primer volum d'una nova obra que caldrà incloure en l'especial repertori de lectures esporàdiques compost per les obres de Joan Coromines, el duet Alcover-Moll o d'altres novel·listes del gènere lexicogràfic. El volum en qüestió és el primer de la Paremiologia catalana comparada, de Sebastià Farnés (Columna, 1993). L'edició és a cura del finat Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluís Savall, amb la col·laboració de Josep Maria Pujol. L'avi de Maria Aurèlia Capmany es va passar la vida recollint el material que ara fa possible aquesta edició. Farnés ja havia donat a la impremta un primer volum d'aquesta obra a primers de segle, sota el títol Assaig de pcm (Ilustració catalana, 1913) en el qual defensava "parèmia" per denominar refertes, dites, ditxos, refranys, adagis, proverbis, màximes, sentències, aforismes... Tot havia quedat estroncat fins fa uns anys, quan l'empenta de la il·lustre néta va impulsar l'edició d'una obra renaixentista que sembla especialment feta per a impedir que l'adjectiu "magne" esdevingui arcaic.
Les parèmies són petits cristalls que totes les llengües dipositen a la base del seu àmbit d'actuació. De les infinites combinacions de mots possibles, l'anomenada saviesa popular en tria de manera misteriosa unes quantes per expressar les inquietuds humanes. Són petites píndoles concentrades que conformen tota una tradició oral contradictòria, sovint menystinguda o sobredimensionada, que es transmet tant pel boca-orella com per l'escriptura. En el fons, les parèmies són petits trumfos que el plagi arrossega des de l'antiguitat. El seu ús acaba provocant la revalorització del procés connotatiu i esdevé una prova constant del do de l'oportunitat. El primer volum del Farnés (com se suposa que serà conegut el diccionari entre els seus usuaris habituals) només conté la A (el primer del Coromines, per exemple, cobreix A-BL), de manera que la cosa va per llarg. Val a dir que les parèmies van ordenades alfabèticament per un mot inerior clau i que aquest volum conté diverses introduccions i una bibliografia de fonts vastíssima. És clar que, com Farnés s'encarrega de recordar-nos, "qui cria, té alegria" (A751).
¿Té cap sentit, l'any 1993, publicar una vasta obra inèdita que beu de l'esperit taxonòmic de La Renaixença? ¿No són els clixés i els acrònims les parèmies d'avui? Probablement aquestes inquietants preguntes són menys pertinents que una altra: ¿té cap sentit que una obra cabdal pel coneixement de la nostra llengua hagi arribat inèdita a l'any 1993? La resposta sembla clara. Doncs "endavant les atxes!" (A2359), que sense parèmies no hi pot haver paraparèmies ni ningú no pot incendiar una tradició inexistent. A més, una de les virtuts de les parèmies és que abasten les dues cares de la mateixa moneda: "qui no arrisca, no en pisca" (A2089), però "els atrevits se cremen els dits" (A2355). Els bons consells són majoria i la seva actualitat és admirable: "si fas amics, fes-los rics" (A1093), "val més esser amo de poc que fadrí de molt" (A1173), "si vols ser apreciat, has de fer-te desitjat" (A1853), "aigua corrent, merda bevent" (A320).
Aquest volum també desvela incògnites. Dues expressions críptiques amb nom de dona adquireixen significat ple --"Ànsia, Manela" (A1565), "Àngela Maria" (A1498)--, en descobrir que la Manela era, segons Joan Amades, una ballarina anomenada Manela Nena a qui el públic barceloní solia animar amb aquesta expressió. Pel que fa a l'Àngela Maria, molts esperits sensibles s'esglaiaran en descobrir que prové d'una exclamació de Sanxo al capítol vii de la segona part del Quixot. I si algú replica sorprès "Qui?", la parèmia A2286 del Farnés el respondrà des de la saviesa tel·lúrica: "--L'ase del Pi, que és el teu padrí". Ja ho diu Carles Hac Mor al seu Un pedrís de mil estones: "les paraparèmies entren en contradicció sistemàtica amb si mateixes, i això fa brollar els hiposeptimís, els quals, com l'escriptura paraparèmica, no són, són".

Encreuats a la carta

Sempre hem sostingut que la revolució industrial esclata el 21 de desembre de 1913 en el camp de l'enigmística. És la data de publicació de la primera graella de mots encreuats al suplement dominical "Fun" del diari New York World a càrrec d'Arthur Wynne. Una graella de mots encreuats és, sobretot, un sensacional format que permet el consum de tot l'estol de procediments enigmístics formalitzats per l'home des de l'origen del llenguatge. Gràcies al mestre Tísner per aquests verals sabem que a les definicions d'un encreuat hi tenen cabuda des dels enigmes que emanen de les figures retòriques clàssiques (palíndroms, anagrames, lipogrames...) fins als jocs més populars (endevinalles, xarades, criptogrames, decapitacions...) A més, la transcendent peculiaritat del seu doble sentit de lectura obvia el llast més notable dels enigmes: el frustrant cul de sac a què menen sovint.
Els nord-americans, que si trobessin el mètode de clonar la seva mare la vendrien sense miraments cada quinze minuts, van veure néixer el producte enigmístic més consumit ara fa vuitanta anys. Des de llavors que assagen estratègies per explotar-lo. I se'n surten. Si deixem de banda tant els precedents històrics com el sector dels jocs de taula (que mereix un altre article), descobrim tres formats d'explotació absolutament desconeguts al nostre país: agendes enigmístiques, mots encreuats a la carta i un telèfon de l'esperança per a enigmòfils frustrats.
Potser el primer és el menys sorprenent. Acostumats a rebre cada any el xàfec tardoral d'agendes, blocs i calendaris temàtics (de la Lliga de futbol, de la dona, eròtics, del bon català, gais, del bon ecologista, del pagès...) no ens ha de sorprendre que enguany un dels regals nadalencs del The New York Times hagi estat una agenda enigmística. El sobri quadern que la conté és negre i va relligat en espiral. Cada setmana proposa un dels famosos mots encreuats que hi publica Eugene T. Maleska. ¿Una incitació al lleure o bé un nou repte en l'atabalada vida de l'executiu de torn?
El segon exemple ja és més agosarat. En una petita localitat de Connecticut hi ha una empresa anomenada The Crosswords Club (123 Elm Street, PO Box 635. Old Saybrook, CT 06475). Aquests nois de la vella Nova Anglaterra venen mots encreuats a la carta. Cada mes envien cinc mots encreuats "diabòlics" als seus subscriptors (en format butxaca per només 30$ l'any o king size per a miops per 45$). També, en casos de necessitat extrema, poden trametre la dosi per fax. Tot són facilitats per a qui vulgui fer servir el producte d'obsequi. Diligents com pocs, aquests interflora dels mots encreuats fan arribar en 48 hores "una elegant targeta de felicitació enigmística" a l'homenatjat/ada per informar-lo/la que l'inclouen en el mailing del mes següent per gentilesa de qui ha afluixat la mosca.
El tercer exemple ja són paraules majors. Fa mesos que els lectors habituals del The New York Times topen amb un anunci a mitja pàgina que els pregunta si s'han quedat perplexos. Hi ha una graella de mots encreuats per apaivagar l'estupefacció inicial i un número de telèfon per resoldre tots els nostres mals: el 1-900-884-clue. Prefix de Nova York, prefix de pagament (als USA els gratuïts són els 800 i els famosos 903 d'aquí equivalen als 900), 884 i quatre xifres més en format mnemotècnic (les lletres de clue --pista-- corresponen, com es pot apreciar a qualsevol dial no homologat per Telefònica, a les xifres 2583). Es ven immediatesa. Certesa en el cas d'un encreuat endarrerit. Les definicions d'Eugene T. Maleska són prou críptiques com per provocar la perplexitat que preveu l'anunci. A més, el 1-900-884-clue consta al costat de totes les graelles publicades. Per 75c el primer minut i 50c els següents, ofereix les solucions a tots els encreuats publicats al NYT durant l'últim mes. Un cop en línia, si per exemple volem saber l'horitzontal 7 de l'encreuat del 19 de març pitjarem 319 per situar-nos en el dia i després seguirem les instruccions de la veu metàl·lica que ens ha de dur de pet a la felicitat insubstituïble de les coses ben acabades.

Xifres i lletres

Trobaríem més d'un centenar de motius indiscutibles per trencar la pantalla de TV a pedrades. Però cada cop hi ha menys gent que ho proposi. L'apocalipsi s'ha anat ajornant. La televisió interactiva ja és una realitat i el famós zapping ha deixat de ser un mal vici del tele-espectador per esdevenir el seu millor mètode de navegació. Per això no té cap sentit el típic acudit que mostra un quadrilàter amb la TV enfrontada a qualsevol altra mena d'activitat cultural (cinema, teatre, lectura, escriptura, dansa, música, gastronomia, enigmística, sericicultura, piscicultura, ostreïcultura, vinicultura, apicultura, puericultura, agricultura, arboricultura, floricultura, praticultura, viticultura, aqüicultura, avicultura, olivicultura, silvicultura, incultura o escultura)... La TV és un mer repetidor que augmenta la potència de tot allò que transmet. I el món que tractem des d'aquesta columna sovint passa per l'antena.
En realitat, l'enigmística ha estat sempre present a les graelles de programació de TV. Són nombrosos els exemples d'aplicació televisiva dels mecanismes enigmístics. L'any 1967 la BBC2 estrenava un programa concurs anomenat Crossword on Two, confegit a partir dels mots encreuats que publicaven diàriament el "Daily Telegraph" i "The Times". Dos equips de tres persones disposaven de mitja hora per tal de resoldre els mots encreuats que els plantejava el presentador. La fòrmula devia implicar un ritme poc vertiginós. En descàrrec dels programadors britànics val a dir que en aquella època la televisió oficial soviètica retransmetia partides senceres d'escacs que podien durar sis hores (com els partits de tennis que s'empassen els tele-espectadors d'ara però sense publicitat).
Un any després el canal francès homònim (Antenne 2) presentava un insult a la imaginació en forma de concurs. Manllevava el títol d'una obra de Raymond Queneau i la filosofia del senyor Esteve de Rusiñol. Es deia Chiffres et lettres. Exigia dels concursants prou agilitat mental per combinar xifres amb les quatre operacions que tant obsedien el senyor Esteve i prou enginy per combinar lletres amb la semàntica com a única frontera. El programa, avui un clàssic de la radiodifusió francesa, va ser importat per TVE fa tres anys. Ara és un programa diari de sobretaula que gaudeix d'una salut excel·lent conduït per Elisenda Roca. Els dos concursants passen per dues menes de calvaris. Primer, els donen nou lletres a l'atzar i n'han d'extreure la paraula més llarga amb entrada al drae. Després ve l'hora del senyor Esteve: han de combinar com puguin cinc xifres per tal d'acostar-se a un número de tres dígits. Els premis forts són en metàl·lic i els de consolació semblen un càstig: els dos volums del drae o una calculadora.
Hi ha concursos basats en jocs de xifres i lletres a moltes cadenes europees (el Channel 4 britànic, la rai italiana, la zdf alemanya...) Tant programes sencers com seccions concretes de magazins o concursos d'abast més general. A banda de l'adaptació del Chiffres et lettres francès, diversos concursos s'hi han apuntat per aquí. La factoria Puyal feia mots seriats a "Tres pics i repicó" i Salvador Alsius plantejava logogrifs a aquell espai de "La caixa sàvia" que judicava un Tísner envoltat de catalàuniques. Quim Monzó recull aquesta tradició en un dels contes més interessants del seu últim llibre El perquè de tot plegat (Quaderns Crema, 1993).
La peça s'anomena "La inestabilitat" i és una autèntica perla malaia. El senyor Trujillo, que n'és el protagonista, participa en un programa d'endevinar paraules. Monzó descriu minuciosament el mecanisme del concurs. És el del penjat. Cada quadrat oculta una lletra i va associat a una fotografia que representa el premi. Com més senzilla la lletra, més baix el premi. Com menys habitual, un premi més gros. El protagonista monzonià completa la paraula "inestabilitat" i es fa d'or: surten feixos de vint-i-cinc mil pessetes a les as, feixos de cinquanta-mil a les is, feixos de cent mil a les tes, a la essa un televisor amb teletext i a la ena un apartament a la costa.

Abracadabra

Una de les moltes incògnites que l'ínclit Pompeu Fabra es devia endur a l'altre barri és la sorprenent inserció del títol d'aquest article al seu Diccionari General de la Llengua Catalana. Una inserció insòlita amb un tractament tipogràfic que fa pensar en els anuncis classificats en negreta a les Pàgines Grogues. La troballa d'aquest mot cabalístic al Fabra va impulsar, fa tres anys, l'aparició d'una inquietant secta neocabalista entre els correctors professionals de català. Després de la desaparició sobtada de la professora Carla Romans no se n'ha sabut res més. El terme, que el mag i pornògraf Aleister Crowley transcrivia com abrahadabra, havia estat l'equivalent medieval dels alka-seltzer. Els antics crèduls el disposaven en forma de triangle equilàter i li atribuïen la virtut de guarir tota mena de malalties. Te'l penjaves al coll i ja et podies oblidar d'anar a cal metge, per molts càstigs que infligissis al teu fetge. Tots els hipocondríacs n'acabaven aconseguint un. El temps i l'onada de descreença que ens sacseja sembla haver reduït la cosa abracadabrant a un simple recurs retòric per a prestidigitadors amb poca imaginació.
Febrer ha estat el mes dels mots banana i els mots ananàs. La setmana passada consignàvem les aportacions més interessants d'una primera tongada abracadabrant de cartes. Volem obrir el mes de març amb una nova proposta. Alguns lectors ja van detectar que tres dels mots a batre en l'espai bananarama (catalanada, ananàs i mecenes) tenien una altra peculiaritat, a banda de la seva estructura cv. No cal ser doctor en filologia semítica per detectar que són mots estalviadors i polígams alhora: només fan servir una vocal. Això sí, tantes vegades com calgui. Aquest comodíssim fenomen enigmístic s'anomena lipograma. N'hem parlat altres vegades. Com la majoria de jocs, és un reflex clar de les obsessions de l'home. Hi ha vegades que una lletra, qualsevol, desapareix sistemàticament d'un text i n'hi ha d'altres que una altra lletra, o potser aquella mateixa sobretot si és vocal, hi apareix d'una forma constant i abassegadora. Igual com les obsessions de les persones humanes. De fet, és un fenomen molt sexual.
Entre la munió de bananes que els lectors han anat enviant, hi ha també mots abracadabrants amb les cinc vocals. La més rendible en aquest nou camp és l'escala de pintor oberta --A--. Sovint definida als mots encreuats amb fòrmules apocòpiques com "nit d'ànimes lluny de la Costa Blava" o "atribut que no paga impostos", la primera vocal permet força quintets. Abans de demanar-ne ja hem rebut uns quants 5a: acabalada, acampanada, acanalada (Carme Vilà, Torelló); arravatada (Lluís Tetas, Vilafranca del Penedès). Són adjectius contundents que destil·len femineïtat i llargària alhora. Quasi semblen revestits d'una dignitat incontestable. Mots de pes que algun prestidigitador dislèxic podria pronunciar en comptes del preceptiu abracadabra (5a). Algú gosa superar-los?
Pel que fa a la segona vocal --E--, a voltes definida als mots encreuats amb fòrmules del tipus "funcionari emèrit sense cap motiu", "emirat gens estudiat" o bé "equí no identificat", la recerca es complica. Ja hem rebut un 4e tecnològic: l'instrument òptic amb què els enginyers determinen la distància a què es troba qualsevol objecte llunyà, anomenat telèmetre (C. Vilà). Sabem que certes flexions verbals i la pràctica gramatical de la pluralitat ho fan tot més planer. És qüestió d'entremetre-s'hi a fons. En canvi, costa molt més fer-s'ho amb la vocal preferida pels publicitaris que beuen La Casera --I--, sovint definida als encreuats amb la fórmula literal "a l'inici també és al final". La veritat és que un 4i --quiquiriquic-- desperta cada dia els ciutadans rurals, la majoria dels semi-rurals i els que tenim per veí algun amable ecologista radical. Els amables lectors que reiniciin la lectura d'aquestes ratlles en trobaran més al primer paràgraf.
Les dues vocals de l'ou, definides sovint als encreuats amb apòcopes del tipus "ovella vigorosa", "obesa sense sentiments" o "úter gens fluvial" ofereixen més dificultat. Presentem dues fites fàcils de superar: rococó (3o) i urubú (3u). Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.