Fa uns mesos el senyor Francesc Serra de Badalona va topar amb l'enigmàtic doctor Z. Vox. Des d'aquesta secció havíem reproduït uns pangrames d'Umberto Eco —aquelles frases que contenen totes les lletres de l'alfabet, com menys vegades millor— i n'havíem sol·licitat dels lectors. Quan vam publicar els pangrames catalans més reeixits, que igualaven en longitud els d'Eco, alguns lectors es van queixar per la munió de sigles, símbols i abreviatures que contenien. El nostre corresponent badaloní esvaeix els dubtes semàntics dels seus pangrames amb un deliciós apunt biogràfic del seu protagonista que mereix veure la llum perquè il·lustra el difícil pas que separa la mera pràctica enigmística de la creació literària.
F. Serra afirma que les dues frases llatines interrogatives que, convenientment traduïdes, conformen els dos pangrames, li arribaren per camins atzarosos que prefereix no comentar. Totes dues frases van adreçades al Dr. Z. Vox. Són dos pangrames de grau 26: "—Quant whisky JB pel Mgfc. Dr. Z. Vox?"; "Dr. Z. V.: un whisky JB (X Pl) o femta (C Gq)?". Pel que fa als dos parèntesis de la segona, X Pl són 10 picolitres, una cent mil milionèsima de litre. Serra, que és matemàtic, afirma que amb sis milions i mig de dosis com aquesta tindríem... una sola gota de whisky! C Gq, per la seva banda, equival a 100 gigaquintars, exactament deu bilions de quilos. Per aplegar aquesta quantitat de femta, a raó d'un quilo per segon, caldrien més de trenta-un mil sis-cents vuitanta-vuit... segles!
Aclarits aquests petits detalls numèrics sense importància, el nostre corresponent badaloní ens fa avinents els resultats de les seves pacients indagacions al voltant de l'enigmàtica identitat del doctor amb cognom de diccionari: «el Dr. Zeus Vox Ilerda, natural de la Pobleta de Riubregós (Anoia), era fill d'un immigrant italià, ex-lampista del Palau del Quirinal, i d'aquella masovera que J. V. Foix empaitava "al bassal de sota l'era, entre pineda i garric". Com que, de bolquers, ja duia aquest nom, ningú no s'estranyà que arrenqués a parlar amb un símil de llatinada. De més espigadet, concebé i desenvolupà un algorisme per fer arrels cúbiques amb xifres romanes, i per amor als clàssics, decidí de no emprar mai més cap altre sistema numèric. Essent rector (Excm. i Mgfc. Dr...) i catedràtic de llatí d'una universitat a distància, prop de Walbrzych (Baixa Silèsia), tingué un fort desengany amorós. Males llengües asseguraven que la seva xicota —una polonesa catalanòfila, entusiasta d'en Pere Calders— li havia dit: "que un pit sí, però que l'altre no, perquè el tenia emparaulat". Llavors, ell, esmaperdut i per oblidar, es donà a l'Enigmística amb una vehemència forassenyada.
Fou pitjor el remei que la malaltia. Els seus alumnes, caritatius de mena tal com pertoca, se'n mofaven enviant-li llatinòrums anònims "aenigmisticus": cronogrames, acròstics, bananes, palíndroms, pangrames i altres fineses; però, amb intenció tan perversa, que per a treure'n l'entrellat, s'havien de traduir al català. En molt poc temps, l'abandó i l'enyor de l'estimada, la nostàlgia de la pàtria i —per què no dir-ho?— l'allau d'anònims indesxifrables, li esmussaren l'ànim i se li escolà la vida. A les acaballes, delirant, cridava lletres soltes i mots inconnexos: "Y, ponx, F, K, quec, H, zel!", "Whisky, X, quetxup, grum, whisky, whisky!" Ningú no comprengué que demanés tant de whisky un abstemi de tota la vida. El doctor Z. Vox morí "sol, i de dol" i a punt, a punt, d'"acordar Raó i Follia".» Amb el permís de l'editorial Bibliograf, el doctor Z. Vox podria passar a la petita història de l'enigmística catalana al costat de Pich i Pon, d'Albert Llanas o del poeta Carles Fages i de Climent.
dijous, 15 de setembre del 1994
dijous, 8 de setembre del 1994
Stradivirus
Els usuaris del correu electrònic que fan realitat les noves relacions a distància que besllumava David Leavitt en les seves primeres narracions temen com la pesta els virus informàtics. A major activitat comunicativa, més possibilitats d'infecció. El postulat ens és tristament familiar, però el corol·lari que se'n desprén en cap cas no ens ha de privar dels beneficis de la nova promiscuïtat informàtica.
El primer text que parlava d'un programa capaç de reproduir-se és atribuït a John Von Neumann pel seu article de 1949 anomenat "Theory and organization of complicated automata". Els laboratoris AT & T. Bell van comercialitzar un popular joc d'ordinador anomenat "Core War" que es reproduïa fins a ocupar tota la memòria del sistema. Guanyava qui conqueria més memòria. El maig de 1984 la revista Scientific American va oferir una versió del "Core War" a dos dòlars sota el simpàtic epígraf de "informàtica recreativa". Tres anys més tard es va produir el primer contagi massiu d'ordinadors. Fou el virus de la pau (o MacMag), creat per R. Brandow i D. Davison. Un consultor d'Aldus Corporation se'l va endur inadvertidament a Xicago i va contaminar el disc mestre de l'aplicació Aldus Freehand. El 2 de març de 1988 (primer aniversari de l'aparició del Macintosh II) uns 250.000 ordinadors van veure com a la seva pantalla apareixia un missatge que demanava la pau entre els pobles. Després el virus es va autodestruir.
No tots els virus han estat tan filantròpics. En l'entorn MS-DOS, el "Holland Girl" tampoc no provoca grans desgràcies, però el seu codi conté el telèfon i l'adreça postal d'una noia holandesa anomenada Sylvia. Probablement l'autor de l'atzagaiada és un ex-nòvio rebutjat per la bella neerlandesa. La qüestió és que el virus sol·licita de tots els afectats que la truquin per telèfon o li envïin postals per recordar-li que ell encara l'estima. Hi ha amors que no s'obliden.
En l'àmbit de la política, el més famós és el virus "Divendres 13". S'anomena així perquè fou detectat per primer cop a la Universitat Hebrea de Jerusalem, el divendres 13 de maig de 1988, quaranta aniversari de la fundació de l'estat jueu. El virus va entrar per la xarxa universitària i infectà els ordinadors dels ministeris d'Educació i de Defensa israelians. Sembla que darrera de tan devastadora arma hi havia la OAP d'Arafat. Un disquet infectat en el número de maig de 1989 de la revista espanyola "Tu ordenador Amstrad" el va difondre per tota la península ibèrica. La gran difusió del "Divendres 13" ha animat els malalts de torn a manipular-lo. Avui circulen gran nombre de mutants d'aquest virus, dos dels quals presumptament fabricats a Barcelona.
Un virus de la ultradreta afrikaaner va estar a punt d'impossibilitar el recompte de vots en les recents eleccions sud-africanes. A l'altre extrem, grups radicals d'esquerra han posat en circulació un virus conegut com "Fu Manxú". Aquest giny intercepta el buffer del teclat i detecta el nom de diversos polítics conservadors. En teclejar els noms de Reagan, Tatcher, Botha o Waldheim el virus inunda la pantalla d'improperis (Botha is a bastard! Reagan is an arsehole!!... ) Ideal per a periodistes d'internacional amb problemes de consciència.
La lectura dels historials clínics dels virus i cavalls de Troia que duen tots els paquets anti-virus és apassionant. En aquestes breus biografies víriques descobrim que els llocs de naixement dels virus van des de la Costa Blava francesa al Paquistan. Una nova prova de la pollosa aldea global que pronosticà MacLuhan.
El primer text que parlava d'un programa capaç de reproduir-se és atribuït a John Von Neumann pel seu article de 1949 anomenat "Theory and organization of complicated automata". Els laboratoris AT & T. Bell van comercialitzar un popular joc d'ordinador anomenat "Core War" que es reproduïa fins a ocupar tota la memòria del sistema. Guanyava qui conqueria més memòria. El maig de 1984 la revista Scientific American va oferir una versió del "Core War" a dos dòlars sota el simpàtic epígraf de "informàtica recreativa". Tres anys més tard es va produir el primer contagi massiu d'ordinadors. Fou el virus de la pau (o MacMag), creat per R. Brandow i D. Davison. Un consultor d'Aldus Corporation se'l va endur inadvertidament a Xicago i va contaminar el disc mestre de l'aplicació Aldus Freehand. El 2 de març de 1988 (primer aniversari de l'aparició del Macintosh II) uns 250.000 ordinadors van veure com a la seva pantalla apareixia un missatge que demanava la pau entre els pobles. Després el virus es va autodestruir.
No tots els virus han estat tan filantròpics. En l'entorn MS-DOS, el "Holland Girl" tampoc no provoca grans desgràcies, però el seu codi conté el telèfon i l'adreça postal d'una noia holandesa anomenada Sylvia. Probablement l'autor de l'atzagaiada és un ex-nòvio rebutjat per la bella neerlandesa. La qüestió és que el virus sol·licita de tots els afectats que la truquin per telèfon o li envïin postals per recordar-li que ell encara l'estima. Hi ha amors que no s'obliden.
En l'àmbit de la política, el més famós és el virus "Divendres 13". S'anomena així perquè fou detectat per primer cop a la Universitat Hebrea de Jerusalem, el divendres 13 de maig de 1988, quaranta aniversari de la fundació de l'estat jueu. El virus va entrar per la xarxa universitària i infectà els ordinadors dels ministeris d'Educació i de Defensa israelians. Sembla que darrera de tan devastadora arma hi havia la OAP d'Arafat. Un disquet infectat en el número de maig de 1989 de la revista espanyola "Tu ordenador Amstrad" el va difondre per tota la península ibèrica. La gran difusió del "Divendres 13" ha animat els malalts de torn a manipular-lo. Avui circulen gran nombre de mutants d'aquest virus, dos dels quals presumptament fabricats a Barcelona.
Un virus de la ultradreta afrikaaner va estar a punt d'impossibilitar el recompte de vots en les recents eleccions sud-africanes. A l'altre extrem, grups radicals d'esquerra han posat en circulació un virus conegut com "Fu Manxú". Aquest giny intercepta el buffer del teclat i detecta el nom de diversos polítics conservadors. En teclejar els noms de Reagan, Tatcher, Botha o Waldheim el virus inunda la pantalla d'improperis (Botha is a bastard! Reagan is an arsehole!!... ) Ideal per a periodistes d'internacional amb problemes de consciència.
La lectura dels historials clínics dels virus i cavalls de Troia que duen tots els paquets anti-virus és apassionant. En aquestes breus biografies víriques descobrim que els llocs de naixement dels virus van des de la Costa Blava francesa al Paquistan. Una nova prova de la pollosa aldea global que pronosticà MacLuhan.
dijous, 1 de setembre del 1994
Parles klingon?
Molts hiperactius aprofiten l'estiu per aprendre llengües. Les acadèmies fan l'agost i munions d'estrangers de diverses procedències fan valer la seva condició de natius (d'algun lloc o altre) i redescobreixen l'amor trontolladís per les seves llengües maternes. Esperantistes a banda, els únics professors d'idiomes que menystenen la possibilitat d'anunciar-se com a natius són els que ensenyen klingon. El klingon és una llengua inventada tan recent que ni tan sols Umberto Eco no la inclou al vast inventari d'experiments lingüístics del seu darrer lliurament A la ricerca della lingua perfetta (La búsqueda de la lengua perfecta . Crítica, 1994).
Quan els dolents de la sèrie de culte Star Trek, recuperada amb obstinació mediterrània pel Canal 33, van començar a agafar protagonisme, els guionistes es van adonar que havien de canviar els clàssics grunys per algun so articulat. El lingüista Marc Okrand va rebre l'encàrrec més insòlit de la seva vida. Li van demanar, com qui no vol la cosa, que s'inventés la llengua que havien de parlar aquells enemics lletjos de la Federació anomenats Klingon. El resultat, un idioma que apassiona tant com, posem, el català. Des de 1985 s'han organitzat milers de cursos de klingon en universitats nord-americanes. També s'han venut més de 300.000 exemplars del diccionari klingon-anglès (editat per Simon & Schuster). El llibre d'Okrand conté una succinta gramàtica i un ampli vocabulari, però encara no se li coneixen barbarismes. Davant l'esclat klingon, el mateix autor ha publicat una guia de conversa que es ven acompanyada d'una cassette de 60 minuts per practicar les peculiaritats fonètiques del klingon.
El klingon ha envaït l'argot juvenil, fins al punt que l'antropòleg Terry Williams ha investigat el seu ús entre els drogaaddictes de les cases del crack. Sona brusc i gutural (vagament proper a les llengües orientals). El camp semàntic més ben representat és el guerrer i careix de fòrmules de cortesia. L'única salutació és nuqneH , literalment "què vols?". Té cinc fonemes vocàlics i una vintena de consonàntics. La seva sintaxi imposa l'ordre invers OVS i en la construcció de les frases són força importants els casos i la gran quantitat de sufixos acumulables. N'hi ha un que demostra un coneixement admirable de la discografia de Julio Iglesias: -Hey , indicatiu d'allò que sembla una cosa però en realitat n'és una altra. La formació del plural també és curiosa: tenen una forma per als éssers que poden fer servir un llenguatge, una altra per a les parts del cos i una tercera de més general.
Fullejant el vocabulari klingon-anglès/anglès-klingon es percep que el tal Marc Okrand s'ho va passar molt bé. Algunes vegades tira amb bala. Disparar es diu Bach i governar equival a un monosíl·lab que fa poc molts encara tenien clavat a la paret de l'habitació: Che . L'acció de torturar és joy (goig, joia, en anglès), el fet de ser majoria s'expressa amb el terme anglès que equival a la llei (law ), una assemblea és un rIp i ser el mateix agafa la fòrmula rap en klingon. Els catalans també hi fem les nostres aportacions. Mut vol dir ser egoïsta, sang arrasar, sol barallar-se i sor arbre.
La guia de conversa és ben sucosa. Lluny d'informar-nos sobre què hem de dir a l'hotel, al taxi, al bordell, al restaurant, a la comissaria o a la perruqueria, Okrand proposa coses com ara veQDuj'oH Dujlj'e' (el teu barco és una galleda d'escombraries) o bé bortaS blr jablu'DI'reH QaQqu' nay' (la venjança és un plat que se serveix fred).
Quan els dolents de la sèrie de culte Star Trek, recuperada amb obstinació mediterrània pel Canal 33, van començar a agafar protagonisme, els guionistes es van adonar que havien de canviar els clàssics grunys per algun so articulat. El lingüista Marc Okrand va rebre l'encàrrec més insòlit de la seva vida. Li van demanar, com qui no vol la cosa, que s'inventés la llengua que havien de parlar aquells enemics lletjos de la Federació anomenats Klingon. El resultat, un idioma que apassiona tant com, posem, el català. Des de 1985 s'han organitzat milers de cursos de klingon en universitats nord-americanes. També s'han venut més de 300.000 exemplars del diccionari klingon-anglès (editat per Simon & Schuster). El llibre d'Okrand conté una succinta gramàtica i un ampli vocabulari, però encara no se li coneixen barbarismes. Davant l'esclat klingon, el mateix autor ha publicat una guia de conversa que es ven acompanyada d'una cassette de 60 minuts per practicar les peculiaritats fonètiques del klingon.
El klingon ha envaït l'argot juvenil, fins al punt que l'antropòleg Terry Williams ha investigat el seu ús entre els drogaaddictes de les cases del crack. Sona brusc i gutural (vagament proper a les llengües orientals). El camp semàntic més ben representat és el guerrer i careix de fòrmules de cortesia. L'única salutació és nuqneH , literalment "què vols?". Té cinc fonemes vocàlics i una vintena de consonàntics. La seva sintaxi imposa l'ordre invers OVS i en la construcció de les frases són força importants els casos i la gran quantitat de sufixos acumulables. N'hi ha un que demostra un coneixement admirable de la discografia de Julio Iglesias: -Hey , indicatiu d'allò que sembla una cosa però en realitat n'és una altra. La formació del plural també és curiosa: tenen una forma per als éssers que poden fer servir un llenguatge, una altra per a les parts del cos i una tercera de més general.
Fullejant el vocabulari klingon-anglès/anglès-klingon es percep que el tal Marc Okrand s'ho va passar molt bé. Algunes vegades tira amb bala. Disparar es diu Bach i governar equival a un monosíl·lab que fa poc molts encara tenien clavat a la paret de l'habitació: Che . L'acció de torturar és joy (goig, joia, en anglès), el fet de ser majoria s'expressa amb el terme anglès que equival a la llei (law ), una assemblea és un rIp i ser el mateix agafa la fòrmula rap en klingon. Els catalans també hi fem les nostres aportacions. Mut vol dir ser egoïsta, sang arrasar, sol barallar-se i sor arbre.
La guia de conversa és ben sucosa. Lluny d'informar-nos sobre què hem de dir a l'hotel, al taxi, al bordell, al restaurant, a la comissaria o a la perruqueria, Okrand proposa coses com ara veQDuj'oH Dujlj'e' (el teu barco és una galleda d'escombraries) o bé bortaS blr jablu'DI'reH QaQqu' nay' (la venjança és un plat que se serveix fred).
dijous, 28 de juliol del 1994
Teoria de les ics
Tips d'ics. Així és com ens tenen des de fa massa mesos amb tanta parafernàlia retòrica de generació X amunt i generació X avall. Sempre passa el mateix. Algun espavilat s'inventa un rètol prou ambigu com per suportar el seu ús indiscriminat i tothom es dedica a mastegar-lo amb fruïció. Ara ens ha tocat als que voltem la trentena. Devíem ser una incògnita pornogràfica tan insondable que els etiquetadors culturals han decidit adjudicar-nos la ics i els cofois repetidors locals han esbombat la llufa generacional a tort i a dret.
L'afer de les ics demostra que no només els professionals de la columna llegeixen premsa estrangera. També els creatius publicitaris, sempre enfeinats en la profitosa pesca als rius de tintes revoltades, han apostat per "la lletra que cancel·la" (en afortunat vers de Xavier Lloveras). De manera que els cervells espanyols de la dolça rival de la cocacola han inundat els nostres espais comunicatius amb eslògans eufònics basats en les propietats balsàmiques de la consonant-cruïlla. "Al·lucinarax!", ens anuncien. "Fliparax!", reblen. És el nou idiolecte. Fins i tot els nous rics del futbol espanyol s'han apuntat al carro. Recomfortats per la feliç coincidència sonora amb el seu èpic passat celta que tant els apropa a Astèrix i Obèlix, han decidit transformar el seu Súperdepor en Deportívix i consumeixen àvidament una línia de còmics a la gala que protagonitzen herois com Frànix, Bebètix i Mauro Sílvix...
Una ràpida excursió pels cementiris de la nostra llengua ens reafirma en la riquesa impressionant dels nostres morts. Els nostres cossos fenicis sempre han posseït tòrax i còccix, en ocasions s'han investit amb la dignitat de dux i sovint han arribat al clímax en observar la rotació d'una hèlix amb ulls de linx. A més, la nostra regió anal (o pudenda) sempre ha traginat dignament la seva condició lingüística de pòdex. D'altra banda, els esforçats botànics, zoòlegs i geòlegs catalans fa anys que han descobert ics elements en l'entorn natural. Així, hi ha un gènere d'arbres tropicals conegut com "estírax"; una espiga d'eix carnós, envoltada d'una espata, és una "espàdix"; una curiosa varietat mineral de la calcedònia fou batejada amb l'irònic nom de "sardònix"; un cuc de seda, tal vegada explosiu, és conegut entre els entomòlegs com "bòmbix"; i un gènere de gasteròpodes amb la closca arrodonida i l'obertura proveïda d'un sifó és anomenat "múrex".
Si algú sent en el seu interior un especial interès per investigar el reialme que comparteixen la ics i la gran oblidada xeix, el millor que pot fer és practicar la papiroflèxia amb tots els articles que continguin el rètol "generació X" (començant per aquest) i instal·lar-se, amb una bona copa de conyac francès a la mà, a llegir el fantàstic enrevessament poètic de Patrick Gifreu, el qual sosté que "renovellar l'antic no és gens meravellar-se de l'antiics". Gifreu (Fang tou 1976, Tor Vabel 1979, ICS 1983, Autoplàstia del cargol tocat pel bolet 1988) ha fet, des dels seus textos, el llarg camí en espiral d'un cargol que busca afanosament un bolet al·lucinògen. Al seu impagable Teoria de les ics (Columna, 1991) el dandi rossellonès escriu: "En l'emblema de la ics (...), s'hi fon indissolublement (...) la barbàrie dels últims indis lúdics, filòsofs de la diglòssia, donadors de pau entre la guerra civil, doctes ignorants, que no saben ni firmar de bona i deguda forma". Sentirem parlar algun dia de la generació xeix?
L'afer de les ics demostra que no només els professionals de la columna llegeixen premsa estrangera. També els creatius publicitaris, sempre enfeinats en la profitosa pesca als rius de tintes revoltades, han apostat per "la lletra que cancel·la" (en afortunat vers de Xavier Lloveras). De manera que els cervells espanyols de la dolça rival de la cocacola han inundat els nostres espais comunicatius amb eslògans eufònics basats en les propietats balsàmiques de la consonant-cruïlla. "Al·lucinarax!", ens anuncien. "Fliparax!", reblen. És el nou idiolecte. Fins i tot els nous rics del futbol espanyol s'han apuntat al carro. Recomfortats per la feliç coincidència sonora amb el seu èpic passat celta que tant els apropa a Astèrix i Obèlix, han decidit transformar el seu Súperdepor en Deportívix i consumeixen àvidament una línia de còmics a la gala que protagonitzen herois com Frànix, Bebètix i Mauro Sílvix...
Una ràpida excursió pels cementiris de la nostra llengua ens reafirma en la riquesa impressionant dels nostres morts. Els nostres cossos fenicis sempre han posseït tòrax i còccix, en ocasions s'han investit amb la dignitat de dux i sovint han arribat al clímax en observar la rotació d'una hèlix amb ulls de linx. A més, la nostra regió anal (o pudenda) sempre ha traginat dignament la seva condició lingüística de pòdex. D'altra banda, els esforçats botànics, zoòlegs i geòlegs catalans fa anys que han descobert ics elements en l'entorn natural. Així, hi ha un gènere d'arbres tropicals conegut com "estírax"; una espiga d'eix carnós, envoltada d'una espata, és una "espàdix"; una curiosa varietat mineral de la calcedònia fou batejada amb l'irònic nom de "sardònix"; un cuc de seda, tal vegada explosiu, és conegut entre els entomòlegs com "bòmbix"; i un gènere de gasteròpodes amb la closca arrodonida i l'obertura proveïda d'un sifó és anomenat "múrex".
Si algú sent en el seu interior un especial interès per investigar el reialme que comparteixen la ics i la gran oblidada xeix, el millor que pot fer és practicar la papiroflèxia amb tots els articles que continguin el rètol "generació X" (començant per aquest) i instal·lar-se, amb una bona copa de conyac francès a la mà, a llegir el fantàstic enrevessament poètic de Patrick Gifreu, el qual sosté que "renovellar l'antic no és gens meravellar-se de l'antiics". Gifreu (Fang tou 1976, Tor Vabel 1979, ICS 1983, Autoplàstia del cargol tocat pel bolet 1988) ha fet, des dels seus textos, el llarg camí en espiral d'un cargol que busca afanosament un bolet al·lucinògen. Al seu impagable Teoria de les ics (Columna, 1991) el dandi rossellonès escriu: "En l'emblema de la ics (...), s'hi fon indissolublement (...) la barbàrie dels últims indis lúdics, filòsofs de la diglòssia, donadors de pau entre la guerra civil, doctes ignorants, que no saben ni firmar de bona i deguda forma". Sentirem parlar algun dia de la generació xeix?
dijous, 21 de juliol del 1994
A l'autopista
Ara que, ja oblidada la dolçor de Nicaragua, es reedita Cortázar a bombo i plateret amb la sana intenció que una nova generació de lectors transiti per entre la bulliciosa munió de cronopios, és bo recordar que el vell Julio va escriure un dels llibres de viatges més fascinants de la història. Lluny de la intrepidesa de Bruce Chatwin i dels succedanis d'aventura que molts fumadors de Camel es munten dalt dels seus quatre-per-quatre, Cortázar va realitzar una increïble travessia de seixanta dies per l'autopista que uneix París amb Marsella dalt d'una furgoneta Volkswagen. Del seu paradoxal intent de transformar en panorama l'efímer paisatge de l'autopista en sorgí el dietari Los autonautas de la cosmopista (Muchnick, 1983), lectura recomanable durant les angoixants cues d'estiu.
Les autopistes, que segons Paul Virilio són els nous cinemes (amb taquilla de peatge inclosa), inciten a la inquietud quan la velocitat de qui les transita no s'ajusta a les previsions inicials. Una de les maneres més interessants de superar el malestar de les baixes velocitats és jugar amb els estímuls que ens ofereix l'entorn. Com que la majoria de ciutadans no són tan radicals com Cortázar, molt pocs campistes trien les àrees de servei per passar-hi les vacances, però en canvi un nombre creixent de viatgers entretenen les seves ganes d'arribar a lloc amb estratègies d'índole enigmística.
Ja vam parlar, fa temps, de les autopistes pangramàtiques dels nord-americans. Es tractava de descobrir (i anotar) totes les lletres de l'alfabet ordenades en els mots dels rètols de l'autopista. La gràcia era trobar un pangrama (un alfabet complet) en el menor nombre de quilòmetres possible. D'altres estratègies parteixen de les lletres que contenen les matrícules dels veïns d'autopista, de les seves xifres, de l'ortografia orogràfica o dels codis nacionals dels automòbils estrangers. Els jugadors compulsius d'Scrabble prefereixen fer anagrames amb la primera paraula que els passa pel davant.
Les marques dels cotxes s'han revelat com una gran font de sorpreses anagramàtiques. N'hi ha de senzilles: seat "seta", opel "pelo", niva "vani", matra "matar, trama, ramat, marta" o rover "verro", però les que realment exciten la hipòfisi de l'scrabblista són aquelles marques que contenen exactament set lletres. Així, la preciosa conclusió que s'extreu de jaguar ("jugarà") resta una mica coixa per la manca d'una lletra. El setè de cavalleria dels anagrames d'autopista arriba amb els francesos. Tres de les marques més importants del país veí fan venir set d'anagrames. Així, peugeot fa una forma verbal de significat vandàlic i fonètica bordellesca: "potegeu" (claveu puntades de peu). Per la seva banda, renault ofereix una solució a la suïssa: "neutral". Finalment la gent encantadora pot extreure dels citroen sengles formes verbals de tórcer ("torcien") i de recontar ("reconti").
I, ja immersos en el món de les marques, al viatger avorrit de l'autopista desaccelerada tampoc no li passaran per alt les tanques publicitàries que tatxonen els turons del voltant. Algunes de les marques que s'hi anuncien indueixen a la perplexitat. Així, una coneguda federació d'autoscoles llueix amb un cert humor negre el rètol finem, que en ver català no vol dir altra cosa que "morim"; una marca líder de balances públiques s'anomena, amb una dosi considerable de pessimisme, avery; i finalment, una marca de "roba" sembla batejada amb l'oculta intenció d'induir al seu robatori: mango.
Les autopistes, que segons Paul Virilio són els nous cinemes (amb taquilla de peatge inclosa), inciten a la inquietud quan la velocitat de qui les transita no s'ajusta a les previsions inicials. Una de les maneres més interessants de superar el malestar de les baixes velocitats és jugar amb els estímuls que ens ofereix l'entorn. Com que la majoria de ciutadans no són tan radicals com Cortázar, molt pocs campistes trien les àrees de servei per passar-hi les vacances, però en canvi un nombre creixent de viatgers entretenen les seves ganes d'arribar a lloc amb estratègies d'índole enigmística.
Ja vam parlar, fa temps, de les autopistes pangramàtiques dels nord-americans. Es tractava de descobrir (i anotar) totes les lletres de l'alfabet ordenades en els mots dels rètols de l'autopista. La gràcia era trobar un pangrama (un alfabet complet) en el menor nombre de quilòmetres possible. D'altres estratègies parteixen de les lletres que contenen les matrícules dels veïns d'autopista, de les seves xifres, de l'ortografia orogràfica o dels codis nacionals dels automòbils estrangers. Els jugadors compulsius d'Scrabble prefereixen fer anagrames amb la primera paraula que els passa pel davant.
Les marques dels cotxes s'han revelat com una gran font de sorpreses anagramàtiques. N'hi ha de senzilles: seat "seta", opel "pelo", niva "vani", matra "matar, trama, ramat, marta" o rover "verro", però les que realment exciten la hipòfisi de l'scrabblista són aquelles marques que contenen exactament set lletres. Així, la preciosa conclusió que s'extreu de jaguar ("jugarà") resta una mica coixa per la manca d'una lletra. El setè de cavalleria dels anagrames d'autopista arriba amb els francesos. Tres de les marques més importants del país veí fan venir set d'anagrames. Així, peugeot fa una forma verbal de significat vandàlic i fonètica bordellesca: "potegeu" (claveu puntades de peu). Per la seva banda, renault ofereix una solució a la suïssa: "neutral". Finalment la gent encantadora pot extreure dels citroen sengles formes verbals de tórcer ("torcien") i de recontar ("reconti").
I, ja immersos en el món de les marques, al viatger avorrit de l'autopista desaccelerada tampoc no li passaran per alt les tanques publicitàries que tatxonen els turons del voltant. Algunes de les marques que s'hi anuncien indueixen a la perplexitat. Així, una coneguda federació d'autoscoles llueix amb un cert humor negre el rètol finem, que en ver català no vol dir altra cosa que "morim"; una marca líder de balances públiques s'anomena, amb una dosi considerable de pessimisme, avery; i finalment, una marca de "roba" sembla batejada amb l'oculta intenció d'induir al seu robatori: mango.
dijous, 14 de juliol del 1994
Quintets
L'última entrega del monumental inventari de palíndroms de Ramon Giné (coeditor de "Semagames", l'única publicació del món dedicada als palíndroms) s'aparta del seu recorregut habitual per l'univers cap-i-cua i reprodueix 1468 mots pentavocàlics en català, espanyol, francès, anglès, italià, llatí i portuguès. Són mots pentavocàlics (o panvocàlics) tots aquells que contenen les cinc lletres vocàliques sense cap repetició. En català, dos dels millors són ouaire i eufòria, però lamentablement no ha estat mai descobert cap mot correcte que emuli el famós exemple anglès "facetious" (graciós) en la disposició ordenada del quintet. Giné només recull 196 pentavocàlics en català, però es permet la humorada d'anunciar que ha trobat un mot "parapentavocàlic" en castellà: "ultraligero".
Hi ha referències literàries força interessants de pentavocàlics. Dante Alighieri se'n va enamorar. En un heterogeni recull de textos erudits que va deixar inacabat —Convivio (1306-08)— l'amador de Beatriu fa un elogi del raríssim verb llatí "auieo", potser emparentat amb "augeo" o potser sorgit de l'espai tropològic dantesc, que significava "llegar paraules". Dante l'il·lustra amb una corda que relliga les cinc vocals en aquest ordre i en fa una anàlisi sorprenent de mitja pàgina (Convivio 4, 6, 3-4). Per la seva banda, Alberto Savinio parla dels pentavocàlics com un dels trets de la llengua italiana. "Llengua clàssica i del cant, l'italià té la musicalitat de l'aeiouisme. La pronúncia estreta dels anglesos prové de la boira, que els obliga a tenir la boca tancada. (...) En l'etrusc més antic dominaven les vocals, i s'evitava el contacte entre dues consonants. (...) Es veu que, tret d'allò d'empassar-se una mosca, a Etrúria no devia ser gaire perillós anar amb la boca oberta." (recollit a Alberto Savinio Dico te, Clio, Sansoni, 1939; reeditat per Adelphi, 1992).
D'altra banda, el lema de Frederic III d'Habsburg era pentavocàlic, tal com encara avui es pot veure a la portalada de la catedral tardogòtica de Graz (AEIOU-1456). L'escriptor italià Giampaolo Dossena divulga dues interpretacions de l'acròstic pentavocàlic que divergeixen de la canònica. El lema acceptat per tothom parla del domini universal d'Àustria, tant en la seva versió llatina "Austriae est imperare orbi universo" com en l'alemanya "Alles Erdreich Ist Oesterreich Unterthan". Dossena també recull "Austria erit in orbe ultima" (que és com dir que Àustria hauria estat l'última cosa que es va acabar del món) i "Austria erit imperio orbata undique" (Àustria serà espoliada del seu imperi a tot arreu).
Per la seva banda l'autor llombard Bonvesin de la Riva escriu sobre el nom llatí de Milà: "a Mediolanum hi ha les cinc vocals. Se'n dedueix que, com que al nom de la nostra ciutat no li manca cap vocal, a la ciutat tampoc no li manca cap bé necessari per als cinc sentits de l'home. I com que als noms de totes les altres ciutats els manca alguna vocal, també els manca algun bé que nosaltres tenim". Sortosament, els futbolistes del Milan no devien conèixer la cita i es van acontentar amb mostrar-nos només quatre de les cinc vocals de Mediolanum.
Les cinc vocals es poden ordenar en 120 disposicions diferents (AOUIE-absolutisme, AOIUE-atómiques, OIUEA-botiguera...), i no totes tenen equivalents en català. Si us voleu entretenir a desmentir-ho, envieu els vostres pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem després de l'estiu.
Hi ha referències literàries força interessants de pentavocàlics. Dante Alighieri se'n va enamorar. En un heterogeni recull de textos erudits que va deixar inacabat —Convivio (1306-08)— l'amador de Beatriu fa un elogi del raríssim verb llatí "auieo", potser emparentat amb "augeo" o potser sorgit de l'espai tropològic dantesc, que significava "llegar paraules". Dante l'il·lustra amb una corda que relliga les cinc vocals en aquest ordre i en fa una anàlisi sorprenent de mitja pàgina (Convivio 4, 6, 3-4). Per la seva banda, Alberto Savinio parla dels pentavocàlics com un dels trets de la llengua italiana. "Llengua clàssica i del cant, l'italià té la musicalitat de l'aeiouisme. La pronúncia estreta dels anglesos prové de la boira, que els obliga a tenir la boca tancada. (...) En l'etrusc més antic dominaven les vocals, i s'evitava el contacte entre dues consonants. (...) Es veu que, tret d'allò d'empassar-se una mosca, a Etrúria no devia ser gaire perillós anar amb la boca oberta." (recollit a Alberto Savinio Dico te, Clio, Sansoni, 1939; reeditat per Adelphi, 1992).
D'altra banda, el lema de Frederic III d'Habsburg era pentavocàlic, tal com encara avui es pot veure a la portalada de la catedral tardogòtica de Graz (AEIOU-1456). L'escriptor italià Giampaolo Dossena divulga dues interpretacions de l'acròstic pentavocàlic que divergeixen de la canònica. El lema acceptat per tothom parla del domini universal d'Àustria, tant en la seva versió llatina "Austriae est imperare orbi universo" com en l'alemanya "Alles Erdreich Ist Oesterreich Unterthan". Dossena també recull "Austria erit in orbe ultima" (que és com dir que Àustria hauria estat l'última cosa que es va acabar del món) i "Austria erit imperio orbata undique" (Àustria serà espoliada del seu imperi a tot arreu).
Per la seva banda l'autor llombard Bonvesin de la Riva escriu sobre el nom llatí de Milà: "a Mediolanum hi ha les cinc vocals. Se'n dedueix que, com que al nom de la nostra ciutat no li manca cap vocal, a la ciutat tampoc no li manca cap bé necessari per als cinc sentits de l'home. I com que als noms de totes les altres ciutats els manca alguna vocal, també els manca algun bé que nosaltres tenim". Sortosament, els futbolistes del Milan no devien conèixer la cita i es van acontentar amb mostrar-nos només quatre de les cinc vocals de Mediolanum.
Les cinc vocals es poden ordenar en 120 disposicions diferents (AOUIE-absolutisme, AOIUE-atómiques, OIUEA-botiguera...), i no totes tenen equivalents en català. Si us voleu entretenir a desmentir-ho, envieu els vostres pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem després de l'estiu.
dijous, 7 de juliol del 1994
Viure en parella
La proposta enigmística del mes de maig es basava en el suggestiu univers del pòquer, un joc de regles simples que representa a la perfecció la vida en societat. Alguns amaguen la bondat del seu joc per treure'n més profit i la majoria fa veure que té un bon joc amb la sana intenció d'impressionar els rivals. Proposàvem paral·lelismes lingüístics per a gairebé totes les combinacions possibles de cinc cartes i ens concentràvem en una que reflecteix un d'aquells temes d'avui i de sempre que permeten que els psicòlegs espavilats com en Joan Corbella es vagin guanyant les garrofes sense sobresalts. Buscàvem mots que continguessin doble-parelles, i ja d'entrada n'establíem l'ideal insuperable (una mena de lícita associació entre els tàndems Romina Power & Al Bano i Ana Belén & Victor Manuel). Les primeres persones de singular del present d'indicatiu dels verbs lloar i lluir en serien el paradigma: "lloo" i "lluu" són doble-parelles perfectes (4LO-4LU).
Establíem dues variants i una magnitud que en determinava el valor. Les parelles que tenien una relació més feble les anomenàvem distanciades (terrissaires 11RS) i les que, carn i ungla, vivien les unes per les altres en casetes adossades rebien el nom de contigües (succeeixen 10CE). La magnitud que en determina el valor és el nombre de lletres del mot que les hostatja. A menor nombre de lletres, millor doble-parella, fins a assolir la franja ideal 4 (lloo 4LO, lluu 4LU). Val a dir que els únics exemples rebuts de franja 4 són acrònims o noms propis. Alfons Saumell (BCN) ens fa arribar FFCC (Ferrocarrils Catalans) o CCOO (Comissions Obreres), i hi afegeix el cognom del filòsof noruec Anathon Aall (4AL).
Un sol exemple vàl·lid senyoreja de moment la franja 5: la forma subjunctiva del verb arriar "arriï" (5RI). El tresor l'ha descobert Rosa Cura (BCN). Més concorregut resulta el següent replà. Entre les contigües destaca una gentil "deessa" (6ES) —Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts), R. Cura i Mar Castells (València)— i diverses formes RE de l'ornamental verb arrear: "arreem, arreen, arrees, arreés, arreeu" (A. Saumell). Entre les distanciades hi ha unanimitat en 6LS: una persona fatigada també està "llassa", una altra denominació de la llíssera fa "llissa", la seva cria és un "llissó" i una cullera grossa de fusta és una "llossa" —D. Palañà, R. Cura, A. Saumell, Diana Díez (Alcoi) i Joan Cot (Vic)—. El replà 7 ja és tumultuós, però alguns dels exemples són prou xocants. Un maquiavèlic mitjà per a arribar a un fi és un "llivell" (7LL) i si aquest mitjà és violent el seu usuari pot esdevenir un nazi "assassí" (7SS) "garrell" (7RL) que "arrissi" (7RS) el seu "piíssim" (7IS) "vassall" (7SL).
Alguns exemples són interessants per altres raons. L'odontòleg infantil Ramon Peix (BCN) ens fa arribar una família RE d'especímens contigus amb els que esperem no haver d'enfrontar-nos mai: "diarrees, dismenorrees, amenorrees, menorrees, esteatorrees, rinorrees, otorrees i gonorrees". Saumell presenta una interpretació genial del tarannà del seu filòsof noruec Anathon Aall: devia ser un "buidaampolles" (13AL). Palañà, en canvi, transita la via eponímica amb un sobri "Llull" (5LL) i Cura destapa uns exòtics "oozooide" (8OO) i "adducció" (8DC). Finalment, no content amb els jocs a quatre, Saumell proposa els sextets "arramassall" (11RSL), "arrossegall" (12RSL) i "emmorrallar" (11MRL). Envieu parelles a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Establíem dues variants i una magnitud que en determinava el valor. Les parelles que tenien una relació més feble les anomenàvem distanciades (terrissaires 11RS) i les que, carn i ungla, vivien les unes per les altres en casetes adossades rebien el nom de contigües (succeeixen 10CE). La magnitud que en determina el valor és el nombre de lletres del mot que les hostatja. A menor nombre de lletres, millor doble-parella, fins a assolir la franja ideal 4 (lloo 4LO, lluu 4LU). Val a dir que els únics exemples rebuts de franja 4 són acrònims o noms propis. Alfons Saumell (BCN) ens fa arribar FFCC (Ferrocarrils Catalans) o CCOO (Comissions Obreres), i hi afegeix el cognom del filòsof noruec Anathon Aall (4AL).
Un sol exemple vàl·lid senyoreja de moment la franja 5: la forma subjunctiva del verb arriar "arriï" (5RI). El tresor l'ha descobert Rosa Cura (BCN). Més concorregut resulta el següent replà. Entre les contigües destaca una gentil "deessa" (6ES) —Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts), R. Cura i Mar Castells (València)— i diverses formes RE de l'ornamental verb arrear: "arreem, arreen, arrees, arreés, arreeu" (A. Saumell). Entre les distanciades hi ha unanimitat en 6LS: una persona fatigada també està "llassa", una altra denominació de la llíssera fa "llissa", la seva cria és un "llissó" i una cullera grossa de fusta és una "llossa" —D. Palañà, R. Cura, A. Saumell, Diana Díez (Alcoi) i Joan Cot (Vic)—. El replà 7 ja és tumultuós, però alguns dels exemples són prou xocants. Un maquiavèlic mitjà per a arribar a un fi és un "llivell" (7LL) i si aquest mitjà és violent el seu usuari pot esdevenir un nazi "assassí" (7SS) "garrell" (7RL) que "arrissi" (7RS) el seu "piíssim" (7IS) "vassall" (7SL).
Alguns exemples són interessants per altres raons. L'odontòleg infantil Ramon Peix (BCN) ens fa arribar una família RE d'especímens contigus amb els que esperem no haver d'enfrontar-nos mai: "diarrees, dismenorrees, amenorrees, menorrees, esteatorrees, rinorrees, otorrees i gonorrees". Saumell presenta una interpretació genial del tarannà del seu filòsof noruec Anathon Aall: devia ser un "buidaampolles" (13AL). Palañà, en canvi, transita la via eponímica amb un sobri "Llull" (5LL) i Cura destapa uns exòtics "oozooide" (8OO) i "adducció" (8DC). Finalment, no content amb els jocs a quatre, Saumell proposa els sextets "arramassall" (11RSL), "arrossegall" (12RSL) i "emmorrallar" (11MRL). Envieu parelles a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
