Algunes atraccions turístiques conformen un autèntic catàleg de rareses. El turista convencional, fart de visitar catedrals gòtiques, castells medievals i pinacoteques d'art contemporani, desitja emocions cada cop més fortes. Museus de curiositats marineres amb peixos que mengen d'una cullera i beuen d'un porró, com la carpa Juanita de Vilanova i la Geltrú; esglésies fetes amb ferralla per presoners de guerra com la de Kirkwall, a les escoceses illes Orcades o cases construïdes exclusivament amb ampolles buides com la de l'illa Vancouver, al Canadà. L'enigmística, en aquest ram dels reclams turístics, també hi pot jugar el seu paper.
A l'església asturiana de San Salvador hi ha una pedra sepulcral prou curiosa. Presenta una inscripció relativa al príncep Silo, que fou qui la va fer construir. La inscripció és un rectangle de dinou lletres horitzontals per quinze verticals i el centre just és una S. La ratlla horitzontal central fa ECNIRPOLISILOPRINCE i la vertical NIRPOLISILOPRIN. És senzill muntar aquesta creu a partir de l'eix central de la S i després completar el rectangle adequadament en la doble simetria. Aleshores, partint de la S central apareix, igual com a l'església de San Salvador, la inscripció SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45.670 maneres diferents. L'ínclit escultor Josep Maria Subirachs, sempre amatent a les qüestions esotèriques, ha confegit un criptograma numèric 4x4 a la façana de la Passió de la Sagrada Família, just al costat del «Bes de Judes». Subirachs va fer el seu quadrat (1-14-14-4/ 11-7-6-9/ 8-10-10-5/ 13-2-3-15) perquè les xifres, sumades en qualsevol direcció de 88 maneres diferents, sempre donessin 33. Però l'anàlisi d'un simple ordinador ha engrandit la glòria de l'artista. Resulta que hi ha 310 combinacions en el seu quadrat que sumen 33. Els turistes japonesos ja han començat a immortalitzar-ho.
David Crystal, a la seva magnífica Cambridge Encyclopedia of Language (1987) recentment adaptada a l'espanyol per Taurus, diu que un topònim de longitud inusual acostuma a ser un bon reclam turístic. Crystal explica que l'any 1984 una petita estació del ferrocarril de via estreta de Fairbourne, al nord del País de Gal·les, va ser rebatejada amb un nom impossible de 66 lletres. L'anterior rètol ferroviari amb vocació de rècord, que ha estat fotografiat per milers de turistes i que surt reproduït en moltes guies de Gal·les, només en tenia 58. Es tracta de la bella i avorrida vila gal·lesa d'Anglesey. Molt abans de l'esclat del turisme com a fenomen de masses, en ple segle XIX, els habitants d'aquesta minúscula població van tenir la feliç pensada de dotar-se d'un llarguíssim nom oficiós amb què alegrar l'ensopiment de la seva estació de tren. L'artificial denominació de LLANFAIRPWLLGWYNGYLLGOGERYCHWYRNDROBWLLLLANTYSILIOGOGOGOCH va fer fortuna i portà Anglesey a la fama.
Però l'any 1984 els simpàtics vilatans d'Anglesey van veure com uns veïns deslleials els arrabassaven el privilegi de figurar al llibre Guinness. Cada cop són menys els caçadors de rareses que visiten la seva estació. Els trens passen de llarg, perquè la nova reina llonga també ha triat l'estació del poble com a únic emplaçament plausible per al seu nou nom impossible: GORSAFAWDDACHA'IDRAIGODANHEDDOGLEDDOLONPENRHYNAREURDRAETHCEREDIGION. Si també comptem l'apòstrof que separa les lletres catorzena i quinzena, el nou topònim rei arriba als 67 caracters. El patronat de turisme local ha demostrat que la sap molt llarga. Els visitants són cada cop més nombrosos. Potser algun poblet recòndit del Pallars hauria d'imitar els gal·lesos i canviar-se de nom. Preu per preu, sabates grosses.
dijous, 13 d’octubre del 1994
dijous, 6 d’octubre del 1994
De pirats i piròmans
La setmana passada parlàvem de les extravagants relacions entre la irracionalitat del 3,1415926535 i la creació literària. Reproduïem diverses fórmules mnemotècniques per recordar el número π i esmentàvem alguns intrèpids aventurers que vessaren fins a l'última gota de la seva sang per aconseguir de calcular-ne un decimal més. El ver títol de gegant del pi li escau al matemàtic britànic William Shanks. Shanks, que va invertir vint anys de la seva vida en el càlcul dels 707 primers decimals de pi, és el sant patró de tots els pirats. Patró i màrtir, perquè la posteritat li ha estat realment adversa: l'any 1945 es va descobrir que s'havia equivocat en el decimal 528è, de manera que l'últim lustre de la seva atrafegada recerca és un monument a la ficció matemàtica. Els últims 179 dígits que clouen el seu particular π formen una sèrie tan atzarosa com les que depara la ruleta de, posem, Sant Pere de Ribes.
El microcosmos irracional que emana de pi no només ha provocat poemes mnemotècnics i càlculs espasmòdics. També ha cridat l'atenció de molts matemàtics juganers. Una de les conclusions més sorprenents a què aquests piròmans han arribat és la relació entre π i la numerologia esotèrica. Els 144 primers decimals de π sumen 666, el famós número de la Bèstia que el Nou Testament associa a l'Anticrist. De fet, 144 és el quadrat de dotze, de manera que admet la notació alternativa (6 + 6) x (6 + 6). A més, si anem al lloc 666è de la sèrie de decimals de π, els tres primers que trobem són 343, i aquest cap-i-cua és el cub del número màgic 7. Com és lògic, una sèrie interminable com les que ofereixen els nombres irracionals és un terreny abonat a tota mena de pirotècnies.
Per definició, les sèries decimals dels nombres irracionals no tenen cap pauta. Tanmateix, l'atzar sovint provoca fenomens inexplicables que els matemàtics anomenen subpautes. Un dels més buscats en l'univers π és el quequeig. Per exemple, si anem al decimal 710.000 topem amb set tresos seguits —3333333—. Un altre septet de tresos comença en el decimal 3.204.765. Tots els dígits, tret del 2 i del 4, presenten sèries de set elements entre els primers deu milions de decimals de π. Les del 9 són les més freqüents —n'hi ha quatre—, però els pirats de torn també n'han detectat dues dels dígits 3, 5, 7 i 8, i encara una del 0, 1 i 6. En aquesta mateixa població milionària de decimals es donen vuitanta-set sèries de sis repeticions. La que apareix primer —en el decimal 762è— és 999999. Qui subscriu aquestes ratlles fa anys que prova d'establir relacions mínimament sòlides entre aquests fenomens i la freqüència d'aparició dels números en el joc la ruleta, basades en la ingènua premissa que una ruleta és una circumferència i que π hi ha de tenir alguna cosa a veure. Val a dir que els resultats obtinguts fins avui no són gaire afalagadors.
D'altres piròmans es dediquen a la noble tasca de buscar nombres primers a partir dels dígits ordenats de π. Els anomenen pifor i, ara per ara, només n'han trobat quatre: 3, 31, 314159 i un quart que comprén els primers trenta-vuit dígits. El cinquè pifor és com el Ieti. Probablement existeix, però ningú no l'ha trobat encara. Els mateixos pirats han establert una altra categoria pirotècnica: elspiback són nombres primers amb els dígits de π ordenats a la inversa, de manera que tots han d'acabar amb el 3 inicial. Fins ara només n'han identificat set.
Després de tanta piromania, Picasso i Pitàgores adquireixen una dimensió insospitada. Mai més no sentirem "el gegant del Pi" amb aquella joia innocent que ens sacsejava.
El microcosmos irracional que emana de pi no només ha provocat poemes mnemotècnics i càlculs espasmòdics. També ha cridat l'atenció de molts matemàtics juganers. Una de les conclusions més sorprenents a què aquests piròmans han arribat és la relació entre π i la numerologia esotèrica. Els 144 primers decimals de π sumen 666, el famós número de la Bèstia que el Nou Testament associa a l'Anticrist. De fet, 144 és el quadrat de dotze, de manera que admet la notació alternativa (6 + 6) x (6 + 6). A més, si anem al lloc 666è de la sèrie de decimals de π, els tres primers que trobem són 343, i aquest cap-i-cua és el cub del número màgic 7. Com és lògic, una sèrie interminable com les que ofereixen els nombres irracionals és un terreny abonat a tota mena de pirotècnies.
Per definició, les sèries decimals dels nombres irracionals no tenen cap pauta. Tanmateix, l'atzar sovint provoca fenomens inexplicables que els matemàtics anomenen subpautes. Un dels més buscats en l'univers π és el quequeig. Per exemple, si anem al decimal 710.000 topem amb set tresos seguits —3333333—. Un altre septet de tresos comença en el decimal 3.204.765. Tots els dígits, tret del 2 i del 4, presenten sèries de set elements entre els primers deu milions de decimals de π. Les del 9 són les més freqüents —n'hi ha quatre—, però els pirats de torn també n'han detectat dues dels dígits 3, 5, 7 i 8, i encara una del 0, 1 i 6. En aquesta mateixa població milionària de decimals es donen vuitanta-set sèries de sis repeticions. La que apareix primer —en el decimal 762è— és 999999. Qui subscriu aquestes ratlles fa anys que prova d'establir relacions mínimament sòlides entre aquests fenomens i la freqüència d'aparició dels números en el joc la ruleta, basades en la ingènua premissa que una ruleta és una circumferència i que π hi ha de tenir alguna cosa a veure. Val a dir que els resultats obtinguts fins avui no són gaire afalagadors.
D'altres piròmans es dediquen a la noble tasca de buscar nombres primers a partir dels dígits ordenats de π. Els anomenen pifor i, ara per ara, només n'han trobat quatre: 3, 31, 314159 i un quart que comprén els primers trenta-vuit dígits. El cinquè pifor és com el Ieti. Probablement existeix, però ningú no l'ha trobat encara. Els mateixos pirats han establert una altra categoria pirotècnica: elspiback són nombres primers amb els dígits de π ordenats a la inversa, de manera que tots han d'acabar amb el 3 inicial. Fins ara només n'han identificat set.
Després de tanta piromania, Picasso i Pitàgores adquireixen una dimensió insospitada. Mai més no sentirem "el gegant del Pi" amb aquella joia innocent que ens sacsejava.
dijous, 29 de setembre del 1994
Pins
«Fes l'amor i seràs regraciat de valent arreu del regne terrenal humanista tothora, majorment per lo més luxuriós dels hòmens». No es tracta pas de cap eslògan polític tortosí, ni d'una heterodòxia islàmica amb ressons cristians. És només una mnemotècnia. Si transcriviu el número de lletres de cada paraula arribareu al 3,14159265358979323846; el valor aproximat de pi. Aquest número irracional, que per aquí relacionem amb una troica de branques o amb un grup de cabanyes, sempre ha despertat passions literàries en la comunitat matemàtica. Tot i que els mateixos científics reconeixen que les fórmules mnemotècniques de pi normalment són més difícils de recordar que les xifres reals, hi ha una llarga tradició de confegir frases, poemes o cançons que enclouen el valor numèric de pi en les seves lletres.
Una revista matemàtica belga publicà, l'any 1879, aquest poema auto-referent: Que jaime à faire aprendre un nombre utile aux sages! / Immortel Archimède, artiste ingenieur / Qui de ton jugement peut priser la valeur? / Pour moi ton problème eut de pareils avantages. Les seves lletres enclouen els 30 primers decimals de pi. En espanyol, hi ha un mnemopoema de Manuel Golmayo amb 19 decimals que reprodueixen molts llibres de matemàtiques: Soy y seré a todos definible; / mi nombre tengo que daros: / cociente diametral siempre inmedible / soy, de los redondos aros. També un tal I.R. Nieto París aconsegueix implicar els 31 primers decimals del número pi en un mnemopoema: Soy π , lema y razón ingeniosa / de hombre sabio, que serie preciosa / valorando enunció magistral. / Por su ley singular bien medido / el grande orbe, por fin reducido / fue al sistema ordinario usual. L'escriptor i periodista científic Xavier Duran és l'autor de la millor frase que conec en català: "Com a gran i tenaç matemàtic, tu penses, sense cap pausa, enumerar, lentament, números camuflats amb el més constant, ferm enginy". La pifrase funciona com a mnemotècnia per als 20 primers decimals. Si la memoritzeu, mai més no us podreu treure el pi del cap.
La història dels aventurers de pi és astoradora. Martin Gardner ens en fa cinc cèntims a les seves Crónicas Marcianas (Paidós, 1992). Aquests intrèpids descobridors, lluny de la glòria insidiosa dels exploradors geogràfics, donaven les seves vides per aconseguir un decimal més. William Shanks, un obscur matemàtic britànic del dinou, va arribar a desenvolupar 707 decimals de pi. Shanks feia les seves operacions a mà, ajudat només per una regla de càlcul. S'hi va passar vint anys. El seu rècord va romandre inalterat fins a l'any 1945, quan un altre anglès anomenat D.F. Ferguson va descobrir que Shanks s'havia equivocat en el decimal 528è. Shanks va creure que era un 5 i és un 4. A partir d'aquí, tota la resta de dígits són erronis.
Des de llavors la cursa ha estat imparable. L'any 1949 Wrench i Smith arribaven als 1120 decimals, en l'última temptativa pre-electrònica. El primer ordinador de la pimania fou l'ENIAC. Va aconseguir 2037 decimals en 70 hores. L'any 57 Wrench i Daniel Shanks (cap parentiu amb el pobre William) van arribar a les 100.265 xifres en 8 hores i 43 minuts amb un IBM 7090. Actualment, el rècord de π dura menys que els de Serguei Bubka. Els japonesos Tamura i Kanada, de la Universitat de Tòquio, mantenen una dura pugna amb una empresa de Palo Alto (Califòrnia). Tots volen anar més enllà. Les últimes notícies de Gardner, ja caducades, parlaven de 201.326.000 de dígits. Algú s'atreveix a escriure una mnemo-novel·la per poder memoritzar-los? Segur que la Institució de les Lletres Catalanes la subvencionaria.
Una revista matemàtica belga publicà, l'any 1879, aquest poema auto-referent: Que jaime à faire aprendre un nombre utile aux sages! / Immortel Archimède, artiste ingenieur / Qui de ton jugement peut priser la valeur? / Pour moi ton problème eut de pareils avantages. Les seves lletres enclouen els 30 primers decimals de pi. En espanyol, hi ha un mnemopoema de Manuel Golmayo amb 19 decimals que reprodueixen molts llibres de matemàtiques: Soy y seré a todos definible; / mi nombre tengo que daros: / cociente diametral siempre inmedible / soy, de los redondos aros. També un tal I.R. Nieto París aconsegueix implicar els 31 primers decimals del número pi en un mnemopoema: Soy π , lema y razón ingeniosa / de hombre sabio, que serie preciosa / valorando enunció magistral. / Por su ley singular bien medido / el grande orbe, por fin reducido / fue al sistema ordinario usual. L'escriptor i periodista científic Xavier Duran és l'autor de la millor frase que conec en català: "Com a gran i tenaç matemàtic, tu penses, sense cap pausa, enumerar, lentament, números camuflats amb el més constant, ferm enginy". La pifrase funciona com a mnemotècnia per als 20 primers decimals. Si la memoritzeu, mai més no us podreu treure el pi del cap.
La història dels aventurers de pi és astoradora. Martin Gardner ens en fa cinc cèntims a les seves Crónicas Marcianas (Paidós, 1992). Aquests intrèpids descobridors, lluny de la glòria insidiosa dels exploradors geogràfics, donaven les seves vides per aconseguir un decimal més. William Shanks, un obscur matemàtic britànic del dinou, va arribar a desenvolupar 707 decimals de pi. Shanks feia les seves operacions a mà, ajudat només per una regla de càlcul. S'hi va passar vint anys. El seu rècord va romandre inalterat fins a l'any 1945, quan un altre anglès anomenat D.F. Ferguson va descobrir que Shanks s'havia equivocat en el decimal 528è. Shanks va creure que era un 5 i és un 4. A partir d'aquí, tota la resta de dígits són erronis.
Des de llavors la cursa ha estat imparable. L'any 1949 Wrench i Smith arribaven als 1120 decimals, en l'última temptativa pre-electrònica. El primer ordinador de la pimania fou l'ENIAC. Va aconseguir 2037 decimals en 70 hores. L'any 57 Wrench i Daniel Shanks (cap parentiu amb el pobre William) van arribar a les 100.265 xifres en 8 hores i 43 minuts amb un IBM 7090. Actualment, el rècord de π dura menys que els de Serguei Bubka. Els japonesos Tamura i Kanada, de la Universitat de Tòquio, mantenen una dura pugna amb una empresa de Palo Alto (Califòrnia). Tots volen anar més enllà. Les últimes notícies de Gardner, ja caducades, parlaven de 201.326.000 de dígits. Algú s'atreveix a escriure una mnemo-novel·la per poder memoritzar-los? Segur que la Institució de les Lletres Catalanes la subvencionaria.
dijous, 22 de setembre del 1994
La gran quintada
Abans de l'estiu parlàvem dels mots pentavocàlics: tots aquells que contenen les cinc vocals sense cap repetició. Recordàvem l'extens elogi que Dante Alighieri va fer al seu inacabat Convivio (1306-08) del raríssim verb llatí "auieo" (potser emparentat amb "augeo" o potser sorgit de l'espai tropològic dantesc), que significava "llegar paraules". Assenyalàvem que les cinc vocals es poden ordenar en 120 disposicions (AOUIE-absolutisme, AOIUE-atòmiques, OIUEA-botiguera...) i aventuràvem que no totes tenen equivalents en català. El llegat de pentavocàlics que hem rebut dels lectors ha estat ampli. Tot i que encara no cobreixen les 120 disposicions, la gran quintada d'aquest estiu conté un recluta ben especial, digne de figurar als annals de l'enigmística.
La primera disposició de la sèrie (AEIOU) sempre ha estat un dels grans reptes enigmístics. El mot anglès "facetious" (graciós) figura a tots els manuals, però fins ara en català mai no havia estat descobert cap aeiou correcte. L'enigmista Ramon Giné (Vilallonga del Camp) s'ha empescat un compost químic imaginari especialment dissenyat per a l'obtenció d'aquest pentavocàlic: l'"arseni-clorur". D'altres corresponents de la secció han fet mans i mànigues per resoldre el repte en el camp "open". Un anònim lector de Planoles, àlias Ferrillo, ens fa arribar una desena de neologismes deliciosos que acompleixen la condició del pentavocàlic adàmic. Mots com "aeriobús" m arm Peça d'artilleria que viatja pels aires altrament dita obús; "angelicobscur" adj Individu que, perseguint algun objectiu, es mostra extremament atent i bo amb el proïsme. Pilota; "arteriopús" m pat Necrosi general deguda a la invasió de pus a les artèries. El Pepet de Ca la Minga ha mort d'un atac d'arteriopús ; o "aspermious" m pat En els mamífers, absència de formació de semen portador d'espermatozoides. També Alfons Saumell (Barcelona) ha provat de resoldre el gran repte per mitjans alternatius. Els seus pentavocàlics són sintagmes nominals (rapé innocu, trapezi nou, argentí forçut), onomàstics (Valentí Tous, Marcel·lí Proust) o monosil·làbic (ja té vi bo, tu; vas pel pis com mut).
Però totes les especulacions s'han vist ultrapassades per un mot "indoor" perfectament admissible que ens ha tramés el descobridor, fa dos anys, del mot banana "open" més llarg. Ell és el matemàtic Francesc Serra (Badalona) i la seva troballa és, agafem-nos fort, "transpeciòlul". El peciòlul és un terme botànic que designa el pecíol d'un folíol (sic) en les fulles compostes. Malgrat la seva aparença de blasfèmia impronunciable, aquest "transpeciòlul" dels trons adopta el prefix llatí trans- per diferenciar la seva posició del "cispeciòlul". És una gran notícia. Més enrevessada que el "facetious" britànic, però homologable. La recerca de pentavocàlics en català té una certa tradició. L'Albert Jané ens ha fet arribar alguns exemplars endarrerits del "Cavall Fort" (concretament els núms. 496, 579 i 656) que proposen endevinar pentavocàlics il·lustrats. Pel que fa a les 120 disposicions possibles, la perícia dels lectors n'ha resolt ja 101, algunes amb un sol exemple. Molts coincideixen a assenyalar que la senzillesa i amplitud de la recerca transforma la taula de les 120 caselles en un exercici enigmístic força plaent. Properament analitzarem les 24 combinacions que comencen amb A, de les quals només resten per completar les corresponents a AEIUO, AEOUI i AEUIO. Envieu els vostres A-pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
La primera disposició de la sèrie (AEIOU) sempre ha estat un dels grans reptes enigmístics. El mot anglès "facetious" (graciós) figura a tots els manuals, però fins ara en català mai no havia estat descobert cap aeiou correcte. L'enigmista Ramon Giné (Vilallonga del Camp) s'ha empescat un compost químic imaginari especialment dissenyat per a l'obtenció d'aquest pentavocàlic: l'"arseni-clorur". D'altres corresponents de la secció han fet mans i mànigues per resoldre el repte en el camp "open". Un anònim lector de Planoles, àlias Ferrillo, ens fa arribar una desena de neologismes deliciosos que acompleixen la condició del pentavocàlic adàmic. Mots com "aeriobús" m arm Peça d'artilleria que viatja pels aires altrament dita obús; "angelicobscur" adj Individu que, perseguint algun objectiu, es mostra extremament atent i bo amb el proïsme. Pilota; "arteriopús" m pat Necrosi general deguda a la invasió de pus a les artèries. El Pepet de Ca la Minga ha mort d'un atac d'arteriopús ; o "aspermious" m pat En els mamífers, absència de formació de semen portador d'espermatozoides. També Alfons Saumell (Barcelona) ha provat de resoldre el gran repte per mitjans alternatius. Els seus pentavocàlics són sintagmes nominals (rapé innocu, trapezi nou, argentí forçut), onomàstics (Valentí Tous, Marcel·lí Proust) o monosil·làbic (ja té vi bo, tu; vas pel pis com mut).
Però totes les especulacions s'han vist ultrapassades per un mot "indoor" perfectament admissible que ens ha tramés el descobridor, fa dos anys, del mot banana "open" més llarg. Ell és el matemàtic Francesc Serra (Badalona) i la seva troballa és, agafem-nos fort, "transpeciòlul". El peciòlul és un terme botànic que designa el pecíol d'un folíol (sic) en les fulles compostes. Malgrat la seva aparença de blasfèmia impronunciable, aquest "transpeciòlul" dels trons adopta el prefix llatí trans- per diferenciar la seva posició del "cispeciòlul". És una gran notícia. Més enrevessada que el "facetious" britànic, però homologable. La recerca de pentavocàlics en català té una certa tradició. L'Albert Jané ens ha fet arribar alguns exemplars endarrerits del "Cavall Fort" (concretament els núms. 496, 579 i 656) que proposen endevinar pentavocàlics il·lustrats. Pel que fa a les 120 disposicions possibles, la perícia dels lectors n'ha resolt ja 101, algunes amb un sol exemple. Molts coincideixen a assenyalar que la senzillesa i amplitud de la recerca transforma la taula de les 120 caselles en un exercici enigmístic força plaent. Properament analitzarem les 24 combinacions que comencen amb A, de les quals només resten per completar les corresponents a AEIUO, AEOUI i AEUIO. Envieu els vostres A-pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dijous, 15 de setembre del 1994
El doctor Z. Vox
Fa uns mesos el senyor Francesc Serra de Badalona va topar amb l'enigmàtic doctor Z. Vox. Des d'aquesta secció havíem reproduït uns pangrames d'Umberto Eco —aquelles frases que contenen totes les lletres de l'alfabet, com menys vegades millor— i n'havíem sol·licitat dels lectors. Quan vam publicar els pangrames catalans més reeixits, que igualaven en longitud els d'Eco, alguns lectors es van queixar per la munió de sigles, símbols i abreviatures que contenien. El nostre corresponent badaloní esvaeix els dubtes semàntics dels seus pangrames amb un deliciós apunt biogràfic del seu protagonista que mereix veure la llum perquè il·lustra el difícil pas que separa la mera pràctica enigmística de la creació literària.
F. Serra afirma que les dues frases llatines interrogatives que, convenientment traduïdes, conformen els dos pangrames, li arribaren per camins atzarosos que prefereix no comentar. Totes dues frases van adreçades al Dr. Z. Vox. Són dos pangrames de grau 26: "—Quant whisky JB pel Mgfc. Dr. Z. Vox?"; "Dr. Z. V.: un whisky JB (X Pl) o femta (C Gq)?". Pel que fa als dos parèntesis de la segona, X Pl són 10 picolitres, una cent mil milionèsima de litre. Serra, que és matemàtic, afirma que amb sis milions i mig de dosis com aquesta tindríem... una sola gota de whisky! C Gq, per la seva banda, equival a 100 gigaquintars, exactament deu bilions de quilos. Per aplegar aquesta quantitat de femta, a raó d'un quilo per segon, caldrien més de trenta-un mil sis-cents vuitanta-vuit... segles!
Aclarits aquests petits detalls numèrics sense importància, el nostre corresponent badaloní ens fa avinents els resultats de les seves pacients indagacions al voltant de l'enigmàtica identitat del doctor amb cognom de diccionari: «el Dr. Zeus Vox Ilerda, natural de la Pobleta de Riubregós (Anoia), era fill d'un immigrant italià, ex-lampista del Palau del Quirinal, i d'aquella masovera que J. V. Foix empaitava "al bassal de sota l'era, entre pineda i garric". Com que, de bolquers, ja duia aquest nom, ningú no s'estranyà que arrenqués a parlar amb un símil de llatinada. De més espigadet, concebé i desenvolupà un algorisme per fer arrels cúbiques amb xifres romanes, i per amor als clàssics, decidí de no emprar mai més cap altre sistema numèric. Essent rector (Excm. i Mgfc. Dr...) i catedràtic de llatí d'una universitat a distància, prop de Walbrzych (Baixa Silèsia), tingué un fort desengany amorós. Males llengües asseguraven que la seva xicota —una polonesa catalanòfila, entusiasta d'en Pere Calders— li havia dit: "que un pit sí, però que l'altre no, perquè el tenia emparaulat". Llavors, ell, esmaperdut i per oblidar, es donà a l'Enigmística amb una vehemència forassenyada.
Fou pitjor el remei que la malaltia. Els seus alumnes, caritatius de mena tal com pertoca, se'n mofaven enviant-li llatinòrums anònims "aenigmisticus": cronogrames, acròstics, bananes, palíndroms, pangrames i altres fineses; però, amb intenció tan perversa, que per a treure'n l'entrellat, s'havien de traduir al català. En molt poc temps, l'abandó i l'enyor de l'estimada, la nostàlgia de la pàtria i —per què no dir-ho?— l'allau d'anònims indesxifrables, li esmussaren l'ànim i se li escolà la vida. A les acaballes, delirant, cridava lletres soltes i mots inconnexos: "Y, ponx, F, K, quec, H, zel!", "Whisky, X, quetxup, grum, whisky, whisky!" Ningú no comprengué que demanés tant de whisky un abstemi de tota la vida. El doctor Z. Vox morí "sol, i de dol" i a punt, a punt, d'"acordar Raó i Follia".» Amb el permís de l'editorial Bibliograf, el doctor Z. Vox podria passar a la petita història de l'enigmística catalana al costat de Pich i Pon, d'Albert Llanas o del poeta Carles Fages i de Climent.
F. Serra afirma que les dues frases llatines interrogatives que, convenientment traduïdes, conformen els dos pangrames, li arribaren per camins atzarosos que prefereix no comentar. Totes dues frases van adreçades al Dr. Z. Vox. Són dos pangrames de grau 26: "—Quant whisky JB pel Mgfc. Dr. Z. Vox?"; "Dr. Z. V.: un whisky JB (X Pl) o femta (C Gq)?". Pel que fa als dos parèntesis de la segona, X Pl són 10 picolitres, una cent mil milionèsima de litre. Serra, que és matemàtic, afirma que amb sis milions i mig de dosis com aquesta tindríem... una sola gota de whisky! C Gq, per la seva banda, equival a 100 gigaquintars, exactament deu bilions de quilos. Per aplegar aquesta quantitat de femta, a raó d'un quilo per segon, caldrien més de trenta-un mil sis-cents vuitanta-vuit... segles!
Aclarits aquests petits detalls numèrics sense importància, el nostre corresponent badaloní ens fa avinents els resultats de les seves pacients indagacions al voltant de l'enigmàtica identitat del doctor amb cognom de diccionari: «el Dr. Zeus Vox Ilerda, natural de la Pobleta de Riubregós (Anoia), era fill d'un immigrant italià, ex-lampista del Palau del Quirinal, i d'aquella masovera que J. V. Foix empaitava "al bassal de sota l'era, entre pineda i garric". Com que, de bolquers, ja duia aquest nom, ningú no s'estranyà que arrenqués a parlar amb un símil de llatinada. De més espigadet, concebé i desenvolupà un algorisme per fer arrels cúbiques amb xifres romanes, i per amor als clàssics, decidí de no emprar mai més cap altre sistema numèric. Essent rector (Excm. i Mgfc. Dr...) i catedràtic de llatí d'una universitat a distància, prop de Walbrzych (Baixa Silèsia), tingué un fort desengany amorós. Males llengües asseguraven que la seva xicota —una polonesa catalanòfila, entusiasta d'en Pere Calders— li havia dit: "que un pit sí, però que l'altre no, perquè el tenia emparaulat". Llavors, ell, esmaperdut i per oblidar, es donà a l'Enigmística amb una vehemència forassenyada.
Fou pitjor el remei que la malaltia. Els seus alumnes, caritatius de mena tal com pertoca, se'n mofaven enviant-li llatinòrums anònims "aenigmisticus": cronogrames, acròstics, bananes, palíndroms, pangrames i altres fineses; però, amb intenció tan perversa, que per a treure'n l'entrellat, s'havien de traduir al català. En molt poc temps, l'abandó i l'enyor de l'estimada, la nostàlgia de la pàtria i —per què no dir-ho?— l'allau d'anònims indesxifrables, li esmussaren l'ànim i se li escolà la vida. A les acaballes, delirant, cridava lletres soltes i mots inconnexos: "Y, ponx, F, K, quec, H, zel!", "Whisky, X, quetxup, grum, whisky, whisky!" Ningú no comprengué que demanés tant de whisky un abstemi de tota la vida. El doctor Z. Vox morí "sol, i de dol" i a punt, a punt, d'"acordar Raó i Follia".» Amb el permís de l'editorial Bibliograf, el doctor Z. Vox podria passar a la petita història de l'enigmística catalana al costat de Pich i Pon, d'Albert Llanas o del poeta Carles Fages i de Climent.
dijous, 8 de setembre del 1994
Stradivirus
Els usuaris del correu electrònic que fan realitat les noves relacions a distància que besllumava David Leavitt en les seves primeres narracions temen com la pesta els virus informàtics. A major activitat comunicativa, més possibilitats d'infecció. El postulat ens és tristament familiar, però el corol·lari que se'n desprén en cap cas no ens ha de privar dels beneficis de la nova promiscuïtat informàtica.
El primer text que parlava d'un programa capaç de reproduir-se és atribuït a John Von Neumann pel seu article de 1949 anomenat "Theory and organization of complicated automata". Els laboratoris AT & T. Bell van comercialitzar un popular joc d'ordinador anomenat "Core War" que es reproduïa fins a ocupar tota la memòria del sistema. Guanyava qui conqueria més memòria. El maig de 1984 la revista Scientific American va oferir una versió del "Core War" a dos dòlars sota el simpàtic epígraf de "informàtica recreativa". Tres anys més tard es va produir el primer contagi massiu d'ordinadors. Fou el virus de la pau (o MacMag), creat per R. Brandow i D. Davison. Un consultor d'Aldus Corporation se'l va endur inadvertidament a Xicago i va contaminar el disc mestre de l'aplicació Aldus Freehand. El 2 de març de 1988 (primer aniversari de l'aparició del Macintosh II) uns 250.000 ordinadors van veure com a la seva pantalla apareixia un missatge que demanava la pau entre els pobles. Després el virus es va autodestruir.
No tots els virus han estat tan filantròpics. En l'entorn MS-DOS, el "Holland Girl" tampoc no provoca grans desgràcies, però el seu codi conté el telèfon i l'adreça postal d'una noia holandesa anomenada Sylvia. Probablement l'autor de l'atzagaiada és un ex-nòvio rebutjat per la bella neerlandesa. La qüestió és que el virus sol·licita de tots els afectats que la truquin per telèfon o li envïin postals per recordar-li que ell encara l'estima. Hi ha amors que no s'obliden.
En l'àmbit de la política, el més famós és el virus "Divendres 13". S'anomena així perquè fou detectat per primer cop a la Universitat Hebrea de Jerusalem, el divendres 13 de maig de 1988, quaranta aniversari de la fundació de l'estat jueu. El virus va entrar per la xarxa universitària i infectà els ordinadors dels ministeris d'Educació i de Defensa israelians. Sembla que darrera de tan devastadora arma hi havia la OAP d'Arafat. Un disquet infectat en el número de maig de 1989 de la revista espanyola "Tu ordenador Amstrad" el va difondre per tota la península ibèrica. La gran difusió del "Divendres 13" ha animat els malalts de torn a manipular-lo. Avui circulen gran nombre de mutants d'aquest virus, dos dels quals presumptament fabricats a Barcelona.
Un virus de la ultradreta afrikaaner va estar a punt d'impossibilitar el recompte de vots en les recents eleccions sud-africanes. A l'altre extrem, grups radicals d'esquerra han posat en circulació un virus conegut com "Fu Manxú". Aquest giny intercepta el buffer del teclat i detecta el nom de diversos polítics conservadors. En teclejar els noms de Reagan, Tatcher, Botha o Waldheim el virus inunda la pantalla d'improperis (Botha is a bastard! Reagan is an arsehole!!... ) Ideal per a periodistes d'internacional amb problemes de consciència.
La lectura dels historials clínics dels virus i cavalls de Troia que duen tots els paquets anti-virus és apassionant. En aquestes breus biografies víriques descobrim que els llocs de naixement dels virus van des de la Costa Blava francesa al Paquistan. Una nova prova de la pollosa aldea global que pronosticà MacLuhan.
El primer text que parlava d'un programa capaç de reproduir-se és atribuït a John Von Neumann pel seu article de 1949 anomenat "Theory and organization of complicated automata". Els laboratoris AT & T. Bell van comercialitzar un popular joc d'ordinador anomenat "Core War" que es reproduïa fins a ocupar tota la memòria del sistema. Guanyava qui conqueria més memòria. El maig de 1984 la revista Scientific American va oferir una versió del "Core War" a dos dòlars sota el simpàtic epígraf de "informàtica recreativa". Tres anys més tard es va produir el primer contagi massiu d'ordinadors. Fou el virus de la pau (o MacMag), creat per R. Brandow i D. Davison. Un consultor d'Aldus Corporation se'l va endur inadvertidament a Xicago i va contaminar el disc mestre de l'aplicació Aldus Freehand. El 2 de març de 1988 (primer aniversari de l'aparició del Macintosh II) uns 250.000 ordinadors van veure com a la seva pantalla apareixia un missatge que demanava la pau entre els pobles. Després el virus es va autodestruir.
No tots els virus han estat tan filantròpics. En l'entorn MS-DOS, el "Holland Girl" tampoc no provoca grans desgràcies, però el seu codi conté el telèfon i l'adreça postal d'una noia holandesa anomenada Sylvia. Probablement l'autor de l'atzagaiada és un ex-nòvio rebutjat per la bella neerlandesa. La qüestió és que el virus sol·licita de tots els afectats que la truquin per telèfon o li envïin postals per recordar-li que ell encara l'estima. Hi ha amors que no s'obliden.
En l'àmbit de la política, el més famós és el virus "Divendres 13". S'anomena així perquè fou detectat per primer cop a la Universitat Hebrea de Jerusalem, el divendres 13 de maig de 1988, quaranta aniversari de la fundació de l'estat jueu. El virus va entrar per la xarxa universitària i infectà els ordinadors dels ministeris d'Educació i de Defensa israelians. Sembla que darrera de tan devastadora arma hi havia la OAP d'Arafat. Un disquet infectat en el número de maig de 1989 de la revista espanyola "Tu ordenador Amstrad" el va difondre per tota la península ibèrica. La gran difusió del "Divendres 13" ha animat els malalts de torn a manipular-lo. Avui circulen gran nombre de mutants d'aquest virus, dos dels quals presumptament fabricats a Barcelona.
Un virus de la ultradreta afrikaaner va estar a punt d'impossibilitar el recompte de vots en les recents eleccions sud-africanes. A l'altre extrem, grups radicals d'esquerra han posat en circulació un virus conegut com "Fu Manxú". Aquest giny intercepta el buffer del teclat i detecta el nom de diversos polítics conservadors. En teclejar els noms de Reagan, Tatcher, Botha o Waldheim el virus inunda la pantalla d'improperis (Botha is a bastard! Reagan is an arsehole!!... ) Ideal per a periodistes d'internacional amb problemes de consciència.
La lectura dels historials clínics dels virus i cavalls de Troia que duen tots els paquets anti-virus és apassionant. En aquestes breus biografies víriques descobrim que els llocs de naixement dels virus van des de la Costa Blava francesa al Paquistan. Una nova prova de la pollosa aldea global que pronosticà MacLuhan.
dijous, 1 de setembre del 1994
Parles klingon?
Molts hiperactius aprofiten l'estiu per aprendre llengües. Les acadèmies fan l'agost i munions d'estrangers de diverses procedències fan valer la seva condició de natius (d'algun lloc o altre) i redescobreixen l'amor trontolladís per les seves llengües maternes. Esperantistes a banda, els únics professors d'idiomes que menystenen la possibilitat d'anunciar-se com a natius són els que ensenyen klingon. El klingon és una llengua inventada tan recent que ni tan sols Umberto Eco no la inclou al vast inventari d'experiments lingüístics del seu darrer lliurament A la ricerca della lingua perfetta (La búsqueda de la lengua perfecta . Crítica, 1994).
Quan els dolents de la sèrie de culte Star Trek, recuperada amb obstinació mediterrània pel Canal 33, van començar a agafar protagonisme, els guionistes es van adonar que havien de canviar els clàssics grunys per algun so articulat. El lingüista Marc Okrand va rebre l'encàrrec més insòlit de la seva vida. Li van demanar, com qui no vol la cosa, que s'inventés la llengua que havien de parlar aquells enemics lletjos de la Federació anomenats Klingon. El resultat, un idioma que apassiona tant com, posem, el català. Des de 1985 s'han organitzat milers de cursos de klingon en universitats nord-americanes. També s'han venut més de 300.000 exemplars del diccionari klingon-anglès (editat per Simon & Schuster). El llibre d'Okrand conté una succinta gramàtica i un ampli vocabulari, però encara no se li coneixen barbarismes. Davant l'esclat klingon, el mateix autor ha publicat una guia de conversa que es ven acompanyada d'una cassette de 60 minuts per practicar les peculiaritats fonètiques del klingon.
El klingon ha envaït l'argot juvenil, fins al punt que l'antropòleg Terry Williams ha investigat el seu ús entre els drogaaddictes de les cases del crack. Sona brusc i gutural (vagament proper a les llengües orientals). El camp semàntic més ben representat és el guerrer i careix de fòrmules de cortesia. L'única salutació és nuqneH , literalment "què vols?". Té cinc fonemes vocàlics i una vintena de consonàntics. La seva sintaxi imposa l'ordre invers OVS i en la construcció de les frases són força importants els casos i la gran quantitat de sufixos acumulables. N'hi ha un que demostra un coneixement admirable de la discografia de Julio Iglesias: -Hey , indicatiu d'allò que sembla una cosa però en realitat n'és una altra. La formació del plural també és curiosa: tenen una forma per als éssers que poden fer servir un llenguatge, una altra per a les parts del cos i una tercera de més general.
Fullejant el vocabulari klingon-anglès/anglès-klingon es percep que el tal Marc Okrand s'ho va passar molt bé. Algunes vegades tira amb bala. Disparar es diu Bach i governar equival a un monosíl·lab que fa poc molts encara tenien clavat a la paret de l'habitació: Che . L'acció de torturar és joy (goig, joia, en anglès), el fet de ser majoria s'expressa amb el terme anglès que equival a la llei (law ), una assemblea és un rIp i ser el mateix agafa la fòrmula rap en klingon. Els catalans també hi fem les nostres aportacions. Mut vol dir ser egoïsta, sang arrasar, sol barallar-se i sor arbre.
La guia de conversa és ben sucosa. Lluny d'informar-nos sobre què hem de dir a l'hotel, al taxi, al bordell, al restaurant, a la comissaria o a la perruqueria, Okrand proposa coses com ara veQDuj'oH Dujlj'e' (el teu barco és una galleda d'escombraries) o bé bortaS blr jablu'DI'reH QaQqu' nay' (la venjança és un plat que se serveix fred).
Quan els dolents de la sèrie de culte Star Trek, recuperada amb obstinació mediterrània pel Canal 33, van començar a agafar protagonisme, els guionistes es van adonar que havien de canviar els clàssics grunys per algun so articulat. El lingüista Marc Okrand va rebre l'encàrrec més insòlit de la seva vida. Li van demanar, com qui no vol la cosa, que s'inventés la llengua que havien de parlar aquells enemics lletjos de la Federació anomenats Klingon. El resultat, un idioma que apassiona tant com, posem, el català. Des de 1985 s'han organitzat milers de cursos de klingon en universitats nord-americanes. També s'han venut més de 300.000 exemplars del diccionari klingon-anglès (editat per Simon & Schuster). El llibre d'Okrand conté una succinta gramàtica i un ampli vocabulari, però encara no se li coneixen barbarismes. Davant l'esclat klingon, el mateix autor ha publicat una guia de conversa que es ven acompanyada d'una cassette de 60 minuts per practicar les peculiaritats fonètiques del klingon.
El klingon ha envaït l'argot juvenil, fins al punt que l'antropòleg Terry Williams ha investigat el seu ús entre els drogaaddictes de les cases del crack. Sona brusc i gutural (vagament proper a les llengües orientals). El camp semàntic més ben representat és el guerrer i careix de fòrmules de cortesia. L'única salutació és nuqneH , literalment "què vols?". Té cinc fonemes vocàlics i una vintena de consonàntics. La seva sintaxi imposa l'ordre invers OVS i en la construcció de les frases són força importants els casos i la gran quantitat de sufixos acumulables. N'hi ha un que demostra un coneixement admirable de la discografia de Julio Iglesias: -Hey , indicatiu d'allò que sembla una cosa però en realitat n'és una altra. La formació del plural també és curiosa: tenen una forma per als éssers que poden fer servir un llenguatge, una altra per a les parts del cos i una tercera de més general.
Fullejant el vocabulari klingon-anglès/anglès-klingon es percep que el tal Marc Okrand s'ho va passar molt bé. Algunes vegades tira amb bala. Disparar es diu Bach i governar equival a un monosíl·lab que fa poc molts encara tenien clavat a la paret de l'habitació: Che . L'acció de torturar és joy (goig, joia, en anglès), el fet de ser majoria s'expressa amb el terme anglès que equival a la llei (law ), una assemblea és un rIp i ser el mateix agafa la fòrmula rap en klingon. Els catalans també hi fem les nostres aportacions. Mut vol dir ser egoïsta, sang arrasar, sol barallar-se i sor arbre.
La guia de conversa és ben sucosa. Lluny d'informar-nos sobre què hem de dir a l'hotel, al taxi, al bordell, al restaurant, a la comissaria o a la perruqueria, Okrand proposa coses com ara veQDuj'oH Dujlj'e' (el teu barco és una galleda d'escombraries) o bé bortaS blr jablu'DI'reH QaQqu' nay' (la venjança és un plat que se serveix fred).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
