Els miralls van fer nàixer la filosofia. La consciència de l'altre apareix just quan ens veiem. Quan emmirallem la mirada en aquells ulls que són nostres i, tanmateix, ens fiten des de fora. Carroll va fer que Alícia travessés el mirall per descobrir un nou món. Flaubert, en canvi, va creure que la millor manera de transcendir no era travessar el mirall sinó concentrar-se en el que la seva freda i polida superfície reflectia. Els fabricants d'ambulàncies aviat van descobrir que la pretesa objectivitat d'aquella superfície lluent exigia uns ajustaments tipogràfics per mantenir el text AMBULÀNCIA en el seu reflex. Així va néixer l'escriptura especular —la de les ambulàncies més llegides— que inscriu el text de dreta a esquerra i capgira lateralment cada lletra.
Però els enigmistes nord-americans, entre d'altres distraccions menys innocents, també s'han empescat una escriptura de mots emmirallables que només admeten un nombre reduït de signes de grafia simètrica. En diuen alfabet vertical, segurament empesos per un gran afany descriptivista, i escriuen els textos —sempre en majúscules— a la manera xinesa. De dalt a baix. El primer esment d'aquesta modalitat de text fou un fals anunci publicitari que s'empescà fa un decenni Ross Eckler, l'editor de la revista nord-americana especialitzada en jocs de paraules "Word Ways". Eckler presentava un tub de dentrifici de marca desconeguda. Concretament "IVY MOUTH WAX". Escrit en vertical, de dalt a baix del tub. Un palíndrom onomatopeic clàssic —WOW— completava l'anunci escrit en horitzontal. L'única gràcia de tot plegat era, és, que resisteix perfectament l'aplicació d'un mirall. L'eix de simetria central no deforma cap lletra i l'escriptura vertical en manté el sentit.
Aviat van començar a especular sobre textos resistents a la prova del mirall. Naturalment, la marca de pasta dental que Eckler s'havia empescat tenia el típic component circenc de l'enigmística. A banda del primer exemple conegut de text especular, resultà ser un pangrama perfecte de l'alfabet vertical. Més enllà de l'onze titular A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y, cap altra lletra no és factible per bastir textos emmirallables. La confecció de textos en aquest alfabet bonsai és àrdua. Els seus practicants aviat van descobrir alguns mots comuns força productius: WITHOUT (sense), YOUTH (joventut), TOMATO (tomàquet)... Però també van trobar que el microcosmos especular era ben reduït. Només uns quants noms propis sobrepassaven la prova fantasmagòrica del mirall: TIMOTHY, TOMMY, MIMI, VITO, TITO... El turisme emmirallable els duia a IOWA o a HAWAII, i encara gràcies que podien agafar un TAXI i comprar-se un TOYOTA o una YAMAHA.
De tota manera, l'alfabet vertical va causar furor entre els fabricants de samarretes serigrafiades de màniga curta en forma de T. A veure si el tèxtil local en pren nota. HI VOMITO seria un bon eslògan de sortida. Una mica gore, però potent. Crític. És clar que potser HO VOMITI seria més realista i adient per lluir al pit en les nits de marxa estival. Envieu els vostres textos verticals a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dijous, 2 de maig del 1996
dijous, 25 d’abril del 1996
La parella de Cruyff
Johan Cruyff és conegut per la seva deliciosa capacitat de parlar moltes llengües sense conèixer-les gaire bé. Els experts asseguren que, a l'hora de la veritat, no parla correctament ni l'holandès matern. Les errades de Cruyff en espanyol són moltes i força variades. Els seus imitadors ho saben i aprofiten per reproduir-les augmentades. Una sintaxi impossible, paraules fora de registre, frases fetes en to proverbial que més aviat semblen desfetes i un laconisme que subratlla la contundència de les opinions expressades. Escoltar-lo és tota una experiència. Sobretot quan es dedica a l'especulació etimològica i, després d'haver acusat de mediocre Iván De la Peña, assegura que mediocre ve de "medio", ni bo ni dolent.
Però potser el tret més conegut de l'idiolecte de Cruyff és el constant ús erroni del gènere. Lògic, d'altra banda, en algú que parla neerlandès. Les llengües romàniques mantenen una visió pervertida de les relacions entre els gèneres sexual i gramatical. Que el sol hagi de ser masculí i la lluna femenina no té cap explicació plausible. Igual com el llit i la taula. El cotxe i la casa. És absurd i només admet una transmissió mnemònica de cada cas. I això Cruyff ho sap. De manera que no comprén com és que, si "balón" és masculí, "pelota" hagi de feminitzar-se. I parla tal com li peta. Tal com raja.
L'exemple iconoclasta de Johan Cruyff ens permet introduir les falses parelles al catàleg enigmístic. De la mateixa manera que en el seu dia vam veure falsos amics (la ramera catalana és molt diferent de l'espanyola), falsos derivats (si marit fa exmarit, ¿com és que citar no fa excitar?) o falses etimologies (Espinàs feia provenir les ambulàncies de la marca italiana Lancia, perquè al principi s'enduien els malalts "amb un Lància"). Les falses parelles, com les autèntiques, poden ser legítimes o "de facto". De les primeres n'hi ha un munt. De les segones ja costa una mica més trobar-ne, perquè es basen en l'homofonia.
De parelles legítimes malavingudes en trobem moltes. A la clínica, Cruyff podria confondre el temple amb la templa. Als entrenaments, el conducte amb la conducta, el curs amb la cursa o el sol amb la sola. Tampoc no seria el mateix que decidís cantar acompanyat d'un tenor que d'una tenora. En el temps lliure, les confusions encara podrien resultar més compromeses. No és gaire equiparable jugar al golf que jugar amb una golfa. Ni tampoc navegar sense abandonar el rumb que sense abandonar la rumba. Per últim, tampoc no resulta ben bé el mateix pagar un taxi que pagar una taxa.
Però vaja. L'idiolecte de Cruyff també admet que les parelles "de facto" comencin a tenir problemes de convivència. Així, parlar dels vicis és parlar d'una cosa ben diferent que de les bicis. Igual com un collaret no té res a veure amb una cullereta o, encara pitjor, el bulb del jardiner és una cosa ben distinta de la vulva de la jardinera. Si voleu aportar falses parelles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Però potser el tret més conegut de l'idiolecte de Cruyff és el constant ús erroni del gènere. Lògic, d'altra banda, en algú que parla neerlandès. Les llengües romàniques mantenen una visió pervertida de les relacions entre els gèneres sexual i gramatical. Que el sol hagi de ser masculí i la lluna femenina no té cap explicació plausible. Igual com el llit i la taula. El cotxe i la casa. És absurd i només admet una transmissió mnemònica de cada cas. I això Cruyff ho sap. De manera que no comprén com és que, si "balón" és masculí, "pelota" hagi de feminitzar-se. I parla tal com li peta. Tal com raja.
L'exemple iconoclasta de Johan Cruyff ens permet introduir les falses parelles al catàleg enigmístic. De la mateixa manera que en el seu dia vam veure falsos amics (la ramera catalana és molt diferent de l'espanyola), falsos derivats (si marit fa exmarit, ¿com és que citar no fa excitar?) o falses etimologies (Espinàs feia provenir les ambulàncies de la marca italiana Lancia, perquè al principi s'enduien els malalts "amb un Lància"). Les falses parelles, com les autèntiques, poden ser legítimes o "de facto". De les primeres n'hi ha un munt. De les segones ja costa una mica més trobar-ne, perquè es basen en l'homofonia.
De parelles legítimes malavingudes en trobem moltes. A la clínica, Cruyff podria confondre el temple amb la templa. Als entrenaments, el conducte amb la conducta, el curs amb la cursa o el sol amb la sola. Tampoc no seria el mateix que decidís cantar acompanyat d'un tenor que d'una tenora. En el temps lliure, les confusions encara podrien resultar més compromeses. No és gaire equiparable jugar al golf que jugar amb una golfa. Ni tampoc navegar sense abandonar el rumb que sense abandonar la rumba. Per últim, tampoc no resulta ben bé el mateix pagar un taxi que pagar una taxa.
Però vaja. L'idiolecte de Cruyff també admet que les parelles "de facto" comencin a tenir problemes de convivència. Així, parlar dels vicis és parlar d'una cosa ben diferent que de les bicis. Igual com un collaret no té res a veure amb una cullereta o, encara pitjor, el bulb del jardiner és una cosa ben distinta de la vulva de la jardinera. Si voleu aportar falses parelles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dijous, 18 d’abril del 1996
El club dels dígrafs vius
L'amabilitat d'un escriptor amic que és lector conspicu de la premsa internacional m'ha permès de conèixer una convocatòria excepcional. El proper mes de juny la bella vila francesa d'Eu (8000 habitants) hostatjarà el primer Gran Festival dels Mots Encreuats. Els organitzadors estendran per la plaça major del poble una graella gegant amb el perfil ignot del mapa d'Europa que tots els visitants podran ajudar a resoldre. A banda, s'hi faran un campionat escolar de mots encreuats i una contesa inèdita per a fabricants de reixes. Tot plegat, una suculenta graellada apta per a tocats del quadret negre que no tindria cap més transcendència si no fos pel seu peculiar origen. El pecat original que ha empès l'alcalde d'Eu a organitzar el sarau és ben simple: Eu és un clàssic de les graelles franceses. De fet, aquest alcalde espavilat s'ha afanyat a agermanar-se amb els seus col·legues d'Ay i d'Is. Totes tres viles sovint competeixen en els mots encreuats francesos per ser la resposta correcta a definicions del tipus "en algun petit lloc de França (2 lletres)" i de les tres Eu és la més gran.
La iniciativa potser no reportarà molts ingressos directes, però l'augment de popularitat que Eu i els seus adlàters estan aconseguint ja paga la pena. La sensació és que a la plaça major d'Eu es courà l'inici d'un moviment d'abast mundial només comparable a les antigues Universiades comunistes o a l'olimpisme bonsai de les nacions de talla andorrana (San Marino, Mònaco, Luxemburg, Liechtenstein, Vaticà...) A diferència d'aquests paradisos fiscals, les viles olímpiques dels dígrafs basaran el seu encant en la simetria proverbial dels marcadors que hauran de recollir els resultats de les conteses. El nom en dues caselles i dues caselles més per a la puntuació. Eu 22-Ay 14. Brevetat. Concisió. Elegància digital. Ben segur que aviat s'hi afegiran d'altres viles europees. De primer veïnes, com la belga As, la nord-italiana Ro o l'alemanya Au. Després escandinaves (la noruega Mo, la danesa He o les sueques By, Od, Or i Os), japoneses (Ei, Ta i To), exsoviètiques (Çu), tailandeses (Oi), egípcies (Ed), gallegues (Ru) o ghaneses (Wa). Tota la gamma.
Els dos únics representants nostrats d'aquest nou olimpisme conceptista serien cerdans. Així, l'Alta Cerdanya aportaria el preciós poble d'Er (408 habitants l'any 82), inevitablement dividit en dos nuclis: Er de Baix (a la dreta del riu d'Er) i Er de Dalt (al peu de la roca de Carbanet, on hi ha el santuari de la Mare de Déu d'Er, verge i bruna). La Baixa Cerdanya no es quedaria pas enrere. Del seu territori sorgiria amb insòlita modèstia un clàssic desaprofitat dels mots encreuats. En definir Pi (103 habitants el 81), pocs enigmistes prescindeixen de l'arbre o del tres catorze setze per fixar-se en aquest poblet cerdà. Les viles occitanes de Fa i Ol completarien el panorama meridional del club dels dígrafs vius. I si no es fa no hi fa re, oi?
La iniciativa potser no reportarà molts ingressos directes, però l'augment de popularitat que Eu i els seus adlàters estan aconseguint ja paga la pena. La sensació és que a la plaça major d'Eu es courà l'inici d'un moviment d'abast mundial només comparable a les antigues Universiades comunistes o a l'olimpisme bonsai de les nacions de talla andorrana (San Marino, Mònaco, Luxemburg, Liechtenstein, Vaticà...) A diferència d'aquests paradisos fiscals, les viles olímpiques dels dígrafs basaran el seu encant en la simetria proverbial dels marcadors que hauran de recollir els resultats de les conteses. El nom en dues caselles i dues caselles més per a la puntuació. Eu 22-Ay 14. Brevetat. Concisió. Elegància digital. Ben segur que aviat s'hi afegiran d'altres viles europees. De primer veïnes, com la belga As, la nord-italiana Ro o l'alemanya Au. Després escandinaves (la noruega Mo, la danesa He o les sueques By, Od, Or i Os), japoneses (Ei, Ta i To), exsoviètiques (Çu), tailandeses (Oi), egípcies (Ed), gallegues (Ru) o ghaneses (Wa). Tota la gamma.
Els dos únics representants nostrats d'aquest nou olimpisme conceptista serien cerdans. Així, l'Alta Cerdanya aportaria el preciós poble d'Er (408 habitants l'any 82), inevitablement dividit en dos nuclis: Er de Baix (a la dreta del riu d'Er) i Er de Dalt (al peu de la roca de Carbanet, on hi ha el santuari de la Mare de Déu d'Er, verge i bruna). La Baixa Cerdanya no es quedaria pas enrere. Del seu territori sorgiria amb insòlita modèstia un clàssic desaprofitat dels mots encreuats. En definir Pi (103 habitants el 81), pocs enigmistes prescindeixen de l'arbre o del tres catorze setze per fixar-se en aquest poblet cerdà. Les viles occitanes de Fa i Ol completarien el panorama meridional del club dels dígrafs vius. I si no es fa no hi fa re, oi?
dijous, 11 d’abril del 1996
Telegrames bifronts
El gallec Julián Ríos és, probablement amb el cubà Guillermo Cabrera Infante, l'autor hispà viu que més feina donaria als estudiosos il·lustrats dels transtorns de llenguatge. Des dels temps de Larva (Edicions del Mall, 1984) Ríos ha mantingut una constant pugna entre la causalitat i la casualitat dels trops trobats. Un tour de força verbal que l'ha menat a la pràctica activa de totes les impostures del Parlasutra. Altres cops hem valorat el joc global de la literatura de Ríos. Avui ens limitem a un mer invent extret del seu últim llibre de proses alfabèticament acròstiques Amores que atan (Siruela, 1995). Tan lluny d'Internet com de Telefònica, Julián Ríos inscriu el seu exercici metalingüístic en la tradició cortazariana dels telegrames amb missatges del tipus "Estoy en una estación desierta. STOP. Se me ha acabado el tabaco". El gallec, també atent a les regles dels jocs, tipifica els telegrames que s'acaba d'empescar i els bateja: "telegramas reversibles o viceversículos que permiten enviar el doble de texto pagando la mitad". El factor econòmic és, potser, el detall més deliciós del seu invent. La utilitat de la literatura.
Els viceversicles de Ríos són bifronts que oculten un missatge diferent de l'obvi en el sentit invers de lectura. Així, dels tres exemples telegràfics que aporta al capítol zeta —"APARTA SACO CARACAS"; "SERÁ LODO LO SACAS"; "ALLÍ TOCA PARTO LIMA"—, potser el millor és el segon. Un telegrama digne de la màfia que, capgirat, fa "saca sólo dólares". La telegrafía de Ríos entronca amb el relat del mite fundacional de la ciència palindròmica. El poeta grec Sòtades descobrí que la lectura en sentit invers (a la manera semítica) d'alguns mots grecs permetia inscriure missatges de dreta a esquerra distints dels que revelava la lectura convencional. Els seus versos, batejats posteriorment amb l'epònim de sotàdics, eren bifronts que lloaven llegits del dret i satiritzaven del revés. Sembla que Sòtades excel·lí tant en aquesta densa escriptura que o bé no es va poder estar de revelar-ne el secret o bé va topar amb algun poeta rival, espavilat i envejós que devia fer d'assessor reial. La qüestió és que l'any 280 aC Ptolemeu Filadelf va ordenar la seva execució. Sòtades acabà els seus dies al fons del mar Egeu, tancat dins d'un cofre de plom. Sever revés
El bifront més conegut emparella la capital d'Itàlia amb l'amor. Les frases que mantenen el doble sentit de lectura són menys freqüents que els palíndroms —"tira'm anís a la sina, marit" o "un romanès a Sena, mor nu"—. De fet, tècnicament són mitjos palíndroms, però és plausible de fabricar-ne. Així, a partir de la concurrència d'un mot bifront, com ara "apareixia/així era pa", es pot allargar per davant o per darrera fins a fabricar telegrames reversibles. Us n'ofereixo tres de collita pròpia: "Apareixia afer amoral/L'aroma refà; així era pa"; "Allí rep, ai! Sega pal/La pagesia perilla"; "Anima't! No conté rap/Paret no contamina".
Els viceversicles de Ríos són bifronts que oculten un missatge diferent de l'obvi en el sentit invers de lectura. Així, dels tres exemples telegràfics que aporta al capítol zeta —"APARTA SACO CARACAS"; "SERÁ LODO LO SACAS"; "ALLÍ TOCA PARTO LIMA"—, potser el millor és el segon. Un telegrama digne de la màfia que, capgirat, fa "saca sólo dólares". La telegrafía de Ríos entronca amb el relat del mite fundacional de la ciència palindròmica. El poeta grec Sòtades descobrí que la lectura en sentit invers (a la manera semítica) d'alguns mots grecs permetia inscriure missatges de dreta a esquerra distints dels que revelava la lectura convencional. Els seus versos, batejats posteriorment amb l'epònim de sotàdics, eren bifronts que lloaven llegits del dret i satiritzaven del revés. Sembla que Sòtades excel·lí tant en aquesta densa escriptura que o bé no es va poder estar de revelar-ne el secret o bé va topar amb algun poeta rival, espavilat i envejós que devia fer d'assessor reial. La qüestió és que l'any 280 aC Ptolemeu Filadelf va ordenar la seva execució. Sòtades acabà els seus dies al fons del mar Egeu, tancat dins d'un cofre de plom. Sever revés
El bifront més conegut emparella la capital d'Itàlia amb l'amor. Les frases que mantenen el doble sentit de lectura són menys freqüents que els palíndroms —"tira'm anís a la sina, marit" o "un romanès a Sena, mor nu"—. De fet, tècnicament són mitjos palíndroms, però és plausible de fabricar-ne. Així, a partir de la concurrència d'un mot bifront, com ara "apareixia/així era pa", es pot allargar per davant o per darrera fins a fabricar telegrames reversibles. Us n'ofereixo tres de collita pròpia: "Apareixia afer amoral/L'aroma refà; així era pa"; "Allí rep, ai! Sega pal/La pagesia perilla"; "Anima't! No conté rap/Paret no contamina".
dijous, 4 d’abril del 1996
Numerologia ficció
L'epígraf que encapçala aquesta secció és fosc. Prou fosc per estimular tota mena de làpsus, malentesos i situacions comprometedores. En aquests set anys llargs de secció enigmística setmanal m'he trobat diverses vegades entre l'espasa i la paret per culpa d'aquesta foscúria. Fa quatre o cinc anys vaig passar pel tràngol de ser convidat a parlar d'enigmística al pub Abraxas de Barcelona. Aviat em vaig adonar que el poc públic que assistí a la convocatòria esperava de mi revelacions de caire més esotèric de les que jo estava disposat a oferir. Avesats a tota mena de conferenciants del més enllà, híbrids de tot pelatge entre la seriositat del doctor Jiménez del Oso i la parafernàlia del senyor JJ. Benítez, els components de la meva minsa audiència havien vingut atrets per la mística de l'enigmística, completament aliens als móns lingüístic i literari.
Un altre embolic recurrent han estat els encàrrecs esbiaixats. En nom d'"aquestes coses rares que a tu tant t'agraden" m'han encarregat de tot. De tot. Des de fer articles sobre grafologia o fabricar anagrames amb finalitats amoroses fins a desxifrar missatges en clau (i alguns un pèl compromesos), passant per tota mena de propostes literàries, publicitàries, pedagògiques, multidisciplinars, lúdiques i mediàtiques. Les fronteres de l'enigmística són boiroses i, per fortuna, no hi ha encara gaires duanes. Per això, tot sovint resulta difícil establir cotes. Especialment en el cas d'una disciplina veïna com la numerologia, enfocable des d'una òptica matemàtica o des d'una perspectiva històrico-simbòlica. Fa dos desembres una emissora de ràdio em volia fitxar per comentar els números que anaven sortint pel sorteig de loteria de Nadal. M'hi vaig negar en rodó. En canvi, vaig acceptar d'escriure un article d'aniversari per al setmanari "El Temps" sobre el número 600. La cosa va acabar que els senyors (sic) González Lizondo, Zaplana i companyia tenien a veure amb el diabòlic número de la Bèstia 666, però no vaig quedar gaire convençut de les meves destreses en la numerologia-ficció.
Ara ja estic tranquil. Llegint una columna de Martin Gardner m'he assabentat que un tal Irving Joshua Matrix contradiu la justícia nordamericana amb arguments numerològics. El tal Matrix assegura saber que O.J. Simpson és l'assassí de Nicole Brown Simpson i Ronald Goldman. Els arguments de I.J. contra O. J. són fantàstics: resulta que el número de la samarreta de futbol d'O.J. (32) és igual a la suma dels dígits de la data del crim: 6/12/1994. A més, si A=0, B=1... la suma de les inicials de Nicole Brown Simpson és 32 i si les correspondències són A=1, B=2... escrites en base 9 (A=J=S=1, B=K=T=2...) aleshores les inicials de tots tres protagonistes del crim (OJS, NBS, RG) també sumen 32. A partir d'aquí, un altre sonat anomenat Scott Morris va introduir a Internet una foto d'O.J. Simpson en un recital de dansa de la seva filla, presa hores abans dels crims. O.J. somriu. A la seva boca es poden comptar exactament 32 dents, la qual cosa evidencia que la numerologia és una ciència exacta.
Un altre embolic recurrent han estat els encàrrecs esbiaixats. En nom d'"aquestes coses rares que a tu tant t'agraden" m'han encarregat de tot. De tot. Des de fer articles sobre grafologia o fabricar anagrames amb finalitats amoroses fins a desxifrar missatges en clau (i alguns un pèl compromesos), passant per tota mena de propostes literàries, publicitàries, pedagògiques, multidisciplinars, lúdiques i mediàtiques. Les fronteres de l'enigmística són boiroses i, per fortuna, no hi ha encara gaires duanes. Per això, tot sovint resulta difícil establir cotes. Especialment en el cas d'una disciplina veïna com la numerologia, enfocable des d'una òptica matemàtica o des d'una perspectiva històrico-simbòlica. Fa dos desembres una emissora de ràdio em volia fitxar per comentar els números que anaven sortint pel sorteig de loteria de Nadal. M'hi vaig negar en rodó. En canvi, vaig acceptar d'escriure un article d'aniversari per al setmanari "El Temps" sobre el número 600. La cosa va acabar que els senyors (sic) González Lizondo, Zaplana i companyia tenien a veure amb el diabòlic número de la Bèstia 666, però no vaig quedar gaire convençut de les meves destreses en la numerologia-ficció.
Ara ja estic tranquil. Llegint una columna de Martin Gardner m'he assabentat que un tal Irving Joshua Matrix contradiu la justícia nordamericana amb arguments numerològics. El tal Matrix assegura saber que O.J. Simpson és l'assassí de Nicole Brown Simpson i Ronald Goldman. Els arguments de I.J. contra O. J. són fantàstics: resulta que el número de la samarreta de futbol d'O.J. (32) és igual a la suma dels dígits de la data del crim: 6/12/1994. A més, si A=0, B=1... la suma de les inicials de Nicole Brown Simpson és 32 i si les correspondències són A=1, B=2... escrites en base 9 (A=J=S=1, B=K=T=2...) aleshores les inicials de tots tres protagonistes del crim (OJS, NBS, RG) també sumen 32. A partir d'aquí, un altre sonat anomenat Scott Morris va introduir a Internet una foto d'O.J. Simpson en un recital de dansa de la seva filla, presa hores abans dels crims. O.J. somriu. A la seva boca es poden comptar exactament 32 dents, la qual cosa evidencia que la numerologia és una ciència exacta.
dijous, 28 de març del 1996
Louis Malle i el Cointreau
ENIGMÍSTICA per Màrius Serra
Sovint hem parlat des d'aquestes ratlles de l'enigmista Ramon Giné i Farré, coeditor des de Vilallonga del Camp del butlletí "Semagames", l'estrambòtic òrgan d'expressió del CPI (Club Palindròmic Internacional). En Ramon Giné, compilador pacient i tenaç de capicues en totes les llengües, ha arribat a reunir una de les majors col·leccions de palíndroms i bifronts del món. Però, lluny de l'avidesa exclusivista de certs col·leccionistes, Giné ha anat publicant els seus tresors en suplements periòdics al butlletí "Semagames" seguint un ambiciós pla d'edició que recorda, formalment, l'activitat dels folkloristes de primers de segle, sempre amatents a la cacera de parèmies, tradicions, dites, festes, balls, etimologies i altres facècies de la dita cultura popular. En Ramon Giné s'ha concentrat durant molt de temps en la recerca de palíndroms, sovint en llengües que ni tan sols no entenia. Però ha anat fent. De troballa en troballa. De sobresalt en sobresalt. És un personatge singular que conrea i divulga amb eficàcia una àmplia franja de l'enigmística que inclou prestidigitació, anamorfosi, topologia, il·lusions òptiques, palindromia, noms xocants, homofonies en la tradició del "català, mare de totes les llengües", etc...
Ara s'acaba d'autoeditar un opuscle amb totes les col·laboracions de caire enigmístic que ha publicat en aquests últims anys a la revista "El Baluard" que es publica a Sarral, la seva vila natal. Un bon dia, ja fa anys, en Ramon Giné va quedar fascinat davant la perfecta simetria dels palíndroms. En va elaborar alguns, es va posar en contacte amb l'impulsor inicial del CPI —l'escriptor enginyer Josep Maria Albaigès—, i es va llançar a la frenètica cacera de capicues. Avui en té milers. Però des de fa un any ha trobat un nou filó. La passió enigmística dels mots pentavocàlics, panvocàlics o aeious. Ouaire és un mot pentavocàlic. Un dels més breus en llengua catalana. Conté les cinc vocals sense cap repetició. Els ucraïnesos (UAIEO) i les mallorquines (AOUIE) també ho són. I una menorquina (EOUIA), o una bielorussa (IEOUA). L'any passat ja vam confegir textos pentavocàlics i gairebé vam aconseguir exemples en les 120 diferents combinacions en les quals es poden disposar les cinc vocals.
Però ara proposem als lectors una nova recerca. Esperonats pels nous interessos del butlletí del CPI "Semagames", sol·licitem la tramesa de personatges de nom pentavocàlic (totes cinc vocals i cap repetició). Aquest grup parlamentari pentavocàlic podria estar subvencionat pel Cointreau (OIEAU). Els seus tres primers membres serien el director de cinema francès Louis Malle (OUIAE), els músics radicals bascos Negu Gorriak (EUOIA) i la simpàtica mare de Miguel Bosé, Lucía Bosé (UIAOE). Encara queden cent disset escons lliures. Envieu els vostres personatges pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Sovint hem parlat des d'aquestes ratlles de l'enigmista Ramon Giné i Farré, coeditor des de Vilallonga del Camp del butlletí "Semagames", l'estrambòtic òrgan d'expressió del CPI (Club Palindròmic Internacional). En Ramon Giné, compilador pacient i tenaç de capicues en totes les llengües, ha arribat a reunir una de les majors col·leccions de palíndroms i bifronts del món. Però, lluny de l'avidesa exclusivista de certs col·leccionistes, Giné ha anat publicant els seus tresors en suplements periòdics al butlletí "Semagames" seguint un ambiciós pla d'edició que recorda, formalment, l'activitat dels folkloristes de primers de segle, sempre amatents a la cacera de parèmies, tradicions, dites, festes, balls, etimologies i altres facècies de la dita cultura popular. En Ramon Giné s'ha concentrat durant molt de temps en la recerca de palíndroms, sovint en llengües que ni tan sols no entenia. Però ha anat fent. De troballa en troballa. De sobresalt en sobresalt. És un personatge singular que conrea i divulga amb eficàcia una àmplia franja de l'enigmística que inclou prestidigitació, anamorfosi, topologia, il·lusions òptiques, palindromia, noms xocants, homofonies en la tradició del "català, mare de totes les llengües", etc...
Ara s'acaba d'autoeditar un opuscle amb totes les col·laboracions de caire enigmístic que ha publicat en aquests últims anys a la revista "El Baluard" que es publica a Sarral, la seva vila natal. Un bon dia, ja fa anys, en Ramon Giné va quedar fascinat davant la perfecta simetria dels palíndroms. En va elaborar alguns, es va posar en contacte amb l'impulsor inicial del CPI —l'escriptor enginyer Josep Maria Albaigès—, i es va llançar a la frenètica cacera de capicues. Avui en té milers. Però des de fa un any ha trobat un nou filó. La passió enigmística dels mots pentavocàlics, panvocàlics o aeious. Ouaire és un mot pentavocàlic. Un dels més breus en llengua catalana. Conté les cinc vocals sense cap repetició. Els ucraïnesos (UAIEO) i les mallorquines (AOUIE) també ho són. I una menorquina (EOUIA), o una bielorussa (IEOUA). L'any passat ja vam confegir textos pentavocàlics i gairebé vam aconseguir exemples en les 120 diferents combinacions en les quals es poden disposar les cinc vocals.
Però ara proposem als lectors una nova recerca. Esperonats pels nous interessos del butlletí del CPI "Semagames", sol·licitem la tramesa de personatges de nom pentavocàlic (totes cinc vocals i cap repetició). Aquest grup parlamentari pentavocàlic podria estar subvencionat pel Cointreau (OIEAU). Els seus tres primers membres serien el director de cinema francès Louis Malle (OUIAE), els músics radicals bascos Negu Gorriak (EUOIA) i la simpàtica mare de Miguel Bosé, Lucía Bosé (UIAOE). Encara queden cent disset escons lliures. Envieu els vostres personatges pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dijous, 21 de març del 1996
Amors que maten
Una determinada escola de joycians branda un pòquer de noms cada vegada que algú gosa parlar del camí clos que deixà James Joyce. De la impossibilitat de transcendir el cul de sac verborreic que els més crítics asseguren que representa Finnegans Wake. Aquests joycians optimistes esmenten tres cadàvers i un home viu que encara riu: Carlo Emilio Gadda (1893-1973) a Itàlia, Joao Guimaraes Rosa (1908-1967) a Brasil, Arno Schmidt (1914-1979) a Alemanya i Julián Ríos (1941-) a Espanya. És clar que un dels caps visibles dels joycians que branden aquest pòquer és el mateix Ríos. L'autor del ciclopi cicle de Larva (Edicions del Mall, 1984), Poundemonium. (Edicions del Mall, 1986) i La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) no deixa de publicar textos singulars. Emparat en la trona conquerida a la societat literària i en els crèdits tous que li atorguen autors com Juan Goytisolo o Octavio Paz, aquest gallec de verb fàcil i poliglotisme enfarfagós ha destil·lat en pocs mesos dos nous licors marca de la casa.
D'una banda, una miscel·lània de textos més aviat teòrics (malgrat la coneguda aversió de Ríos a las "tonteorías") anomenada Álbum de Babel (Muchnik, 1995) en la qual el gallec reincideix en les seves afiliacions incondicionals i un pèl abstrusses. Carroll, Joyce, Rabelais, Roussel, Sterne... El panteó habitual dels amants d'una literatura definible amb uns versos brutals d'Octavio Paz al poema “Las palabras” : “Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas...” Interessant però previsible. D'altra banda, un peculiar abecedari complet de textos amb vocació més ficcional de títol doble: Amores que atan (o Belles Lettres) (Siruela, 1995). És aquest un ver llibre enigma que parteix de la constricció alfabètica per anar ordint un seguit de vint-i-sis narracions que oculten vint-i-sis personatges femenins de la història de la literatura, des de l'Albertine proustiana a la Zazie de Raymond Queneau. De la a a la zeta, en un acròstic alfabètic que ens passeja per moltes ciutats sense que ens les acabem de creure. Com fullejant les planes blaves de les guies urbanes Pàmies.
Les vint-i-sis senyores "que atan" Ríos podrien ser pacients de l'esbojarrat sanatori mental per a addictes als mots encreuats d'un music-hall dels anys vint. Els amants dels jocs de paraules trobaran que el llibre és una orgia. Ple de neologismes portmanteau ("corruptutor", "seductutor", "abecediario"), de palíndroms punyents ("amor broma"), d'homofonies ("¿te vi o no te vi? Ésa es la cuestión"; "soy el que es hoy") i de paronomàsies ("días de invierno y de infierno"). Però especialment de tautologies. Un "lecho" de seguida és de "helechos"; l'animal de companyia és "mi gato cegato"; la beguda provoca dobles estralls: "los estragos de los tragos" i una dona del signe sagitari inevitablement s'agita.
Gens apta per a al·lèrgics als jocs de paraules, Amores que atan és pur funambulisme. Que bocabada però no corprén. Llegint el ja clàssic assaig de José Antonio Marina Elogio y refutación del ingenio (Anagrama, 1992) podrem intuir per què.
D'una banda, una miscel·lània de textos més aviat teòrics (malgrat la coneguda aversió de Ríos a las "tonteorías") anomenada Álbum de Babel (Muchnik, 1995) en la qual el gallec reincideix en les seves afiliacions incondicionals i un pèl abstrusses. Carroll, Joyce, Rabelais, Roussel, Sterne... El panteó habitual dels amants d'una literatura definible amb uns versos brutals d'Octavio Paz al poema “Las palabras” : “Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas...” Interessant però previsible. D'altra banda, un peculiar abecedari complet de textos amb vocació més ficcional de títol doble: Amores que atan (o Belles Lettres) (Siruela, 1995). És aquest un ver llibre enigma que parteix de la constricció alfabètica per anar ordint un seguit de vint-i-sis narracions que oculten vint-i-sis personatges femenins de la història de la literatura, des de l'Albertine proustiana a la Zazie de Raymond Queneau. De la a a la zeta, en un acròstic alfabètic que ens passeja per moltes ciutats sense que ens les acabem de creure. Com fullejant les planes blaves de les guies urbanes Pàmies.
Les vint-i-sis senyores "que atan" Ríos podrien ser pacients de l'esbojarrat sanatori mental per a addictes als mots encreuats d'un music-hall dels anys vint. Els amants dels jocs de paraules trobaran que el llibre és una orgia. Ple de neologismes portmanteau ("corruptutor", "seductutor", "abecediario"), de palíndroms punyents ("amor broma"), d'homofonies ("¿te vi o no te vi? Ésa es la cuestión"; "soy el que es hoy") i de paronomàsies ("días de invierno y de infierno"). Però especialment de tautologies. Un "lecho" de seguida és de "helechos"; l'animal de companyia és "mi gato cegato"; la beguda provoca dobles estralls: "los estragos de los tragos" i una dona del signe sagitari inevitablement s'agita.
Gens apta per a al·lèrgics als jocs de paraules, Amores que atan és pur funambulisme. Que bocabada però no corprén. Llegint el ja clàssic assaig de José Antonio Marina Elogio y refutación del ingenio (Anagrama, 1992) podrem intuir per què.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
