L’estiu ja és una marca registrada. Hi ha la cançó de l’estiu, festivals a l’aire lliure, llibres de tovallola, programes repetits a la tele, amors d’estiu i una certa consciència de parèntesi. També els mitjans escrits s’apunten a la moda elaborant suplements estivals que els permeten vèncer l’anorèxia informativa a còpia de fotos estiuenques, relats lleugers, notícies insòlites i molts passatemps. És en aquest context festiu que poden sorgir les serps d’estiu, batejades així per Tim Dinsdale arran del mític afer mediàtic del monstre del llac Ness. I és en aquest niu de serps que aquest estiu hem viscut, tot i que d’una manera efímera, un miniescàndol borbònic que bé podríem titllar d’enigmística estival.
L’afer va néixer, créixer i morir en una calorosa setmana de juliol. El dissenyador Enric Satué va elaborar una mena de jeroglífic per engalanar els carrers de Barcelona durant les noces reials. El seu disseny, com tothom sap, contenia una pilota d’handbol envoltada de quatre roses en disposició olímpica i no va agradar gens ni mica. Però vaja, no són les consideracions estètiques les que motiven aquest article, sinó l’especulació sobre la raó última d’una idea tan peregrina. El cert és que després es va saber que les quatre roses i la piloteta substituïen una primera idea encara més sorprenent basada en un mot maleta extravagant confegit amb els noms dels nuvis: “Cristiñaki”. Molts amants de l’enigmística devien pensar que potser Enric Satué s’havia fet subscriptor de “La Settimana Enigmistica”.
Perquè les explicacions del dissenyador sobre la piloteta d’handbol s’entenien, però ningú no acabava de veure clar què hi pintaven les quatre roses en aquella festa. Per què quatre? Per què roses? Els enigmistes més mal pensats van recuperar la quevedesca rosa roja que el recargolat poeta usà per referir-se a la la reina amb aquella fórmula elegant de “entre el clavel y la rosa roja/ su majestad es-coja”. Els més cràpules de seguida es van adonar d’una notable coincidència. L’etiqueta d’una coneguda beguda alcohòlica acull, justament, quatre roses. Per acabar-ho d’adobar, el famós “Four Roses” és un bourbon i no cal tenir una ment gaire desperta per copsar la similitud fonètica entre aquesta denominació d’origen i la de la monarquia espanyola.
Quin estrany virus ha provocat aquesta corrua de jocs de paraules en un afer tan delicat? La culpa és d’un savi. No pas de Satué ni dels regidors, tan delitosos de penjar-se medalles que no s’aturen ni a pensar en el que fan. La culpa és d’Alfons X, el Savi. Perquè quan l’altra infanta es va casar a Sevilla, els edils andalusos van triar per engalanar els carrers televisats un jeroglífic que Alfons X havia regalat a la seva ciutat per premiar-ne la fidelitat. Un estrany NO-DO amb un cabdell de llana al mig que era més cursi que el Cristiñaki. Un jeroglífic que es desxifrava No-madeja-Do. És a dir, “no m’ha deixat” en castís. Tan kitch com el jeroglífic del “Four Roses and a Ball”, però historiat.
dijous, 11 de setembre del 1997
dijous, 10 de juliol del 1997
Any Pla
L’aportació de l’enigmística a aquesta celebració multitudinària de l’any Pla és molt especial. Des de juny a Internet (http://www.partal.com/vademecum/cat/taller) es desenvolupa un taller obert de creació anagramàtica a partir dels noms propis relacionats amb el prolífic escriptor. A partir d’un curiós anagrama que vam proposar des d’aquesta columna (Palafrugell: “Pla el frugal”), el periodista i enigmista Pau Vidal proposa: “es tracta de confegir anagrames relatius a la figura de l'escriptor no del mes sinó de l'any, Josep Pla. Les possibilitats són infinites: tant s'hi valen amb el seu nom d'autor, Josep Pla (Jo, Pep l'as) o complet (Josep Pla i Casadevall), com amb els escenaris de la seva vida (Palafrugell, Pla el frugal) o els títols de les seves obres (Homenots: m'ho notes?), que, atesa la seva grafomania, obren un camp enorme: El quadern gris, El que hem menjat, Tres senyors, El carrer estret, Notes del capvesprol... ‘A l'any Pla’ cadascú se ‘l'apanya’ com vol.” El sistema és molt àgil. Els navegants poden afegir en un àlbum obert les seves troballes i aquestes queden immediatament exposades a la vista de qualsevol altre transeünt.
La proposta recorda un històric certàmen que es va convocar a Itàlia, la pàtria de l’enigmística, quan l’any 1901 va morir el gran Giuseppe Verdi. Una societat enigmística convocà un concurs mundial d’anagrames amb el nom del compositor. El jurat va premiar el que havia tramés un anglès anomenat Lodi. A partir de les lletres de “Maestro Giuseppe Verdi” Lodi va trobar “Di vigor perpetua messe”. Els anagramistes catalans que de moment han deixat les seves troballes a Internet no desmereixen.L’informàtic Narcís Parés transforma Josep Pla en un crit de navegant: “Salpo, Jep!”. L’enginyer Marc Vigo descobreix en les lletres planianes una voluptuosa feblesa de l’autor. Del nom i cognom n’extreu “Jo palpes” i això li suggereix perseverar fins topar amb una descripció que segurament corroboraria les tesis de Cristina Badosa. Josep Pla Casadevall: “Palpa Joves Callades”.
Una altra aportació notable amb el nom complet de l’autor és la d’un Jordi anònim (jordigr@hotmail.com). Afegint una i entre Pla i Casadevall, Jordi aconsegueix un anagrama psicoanalític digne de Salvador Dalí. Josep Pla i Casadevall: “Passejo l’Èdip a cavall”. En Jordi s’anima i troba un altre anagrama de signe ben divers afegint-hi el tractament de cortesia “En” davant de nom i cognoms copulats: “El vell ja sap on és cada pi” resulta un anagrama de senectud notable. Finalment l’escriptor manacorí Jaume Capó posa la nota crítica, titllant Pla d’”homeniqueu”. De primer juga amb els Homenots. Si algú li preguntava “m’ho notes?” respondria “m’ho sento” i acaba fent un anagrama provocatiu amb les lletres de l’obra El geni del país —deixant de banda les altres proses—. Capó afirma que mai no sabrem si seu fou “El penis del gai”; diuen que no, afegeix, però vés a saber! Visiteu el Pla anagramàtic d’Internet.
La proposta recorda un històric certàmen que es va convocar a Itàlia, la pàtria de l’enigmística, quan l’any 1901 va morir el gran Giuseppe Verdi. Una societat enigmística convocà un concurs mundial d’anagrames amb el nom del compositor. El jurat va premiar el que havia tramés un anglès anomenat Lodi. A partir de les lletres de “Maestro Giuseppe Verdi” Lodi va trobar “Di vigor perpetua messe”. Els anagramistes catalans que de moment han deixat les seves troballes a Internet no desmereixen.L’informàtic Narcís Parés transforma Josep Pla en un crit de navegant: “Salpo, Jep!”. L’enginyer Marc Vigo descobreix en les lletres planianes una voluptuosa feblesa de l’autor. Del nom i cognom n’extreu “Jo palpes” i això li suggereix perseverar fins topar amb una descripció que segurament corroboraria les tesis de Cristina Badosa. Josep Pla Casadevall: “Palpa Joves Callades”.
Una altra aportació notable amb el nom complet de l’autor és la d’un Jordi anònim (jordigr@hotmail.com). Afegint una i entre Pla i Casadevall, Jordi aconsegueix un anagrama psicoanalític digne de Salvador Dalí. Josep Pla i Casadevall: “Passejo l’Èdip a cavall”. En Jordi s’anima i troba un altre anagrama de signe ben divers afegint-hi el tractament de cortesia “En” davant de nom i cognoms copulats: “El vell ja sap on és cada pi” resulta un anagrama de senectud notable. Finalment l’escriptor manacorí Jaume Capó posa la nota crítica, titllant Pla d’”homeniqueu”. De primer juga amb els Homenots. Si algú li preguntava “m’ho notes?” respondria “m’ho sento” i acaba fent un anagrama provocatiu amb les lletres de l’obra El geni del país —deixant de banda les altres proses—. Capó afirma que mai no sabrem si seu fou “El penis del gai”; diuen que no, afegeix, però vés a saber! Visiteu el Pla anagramàtic d’Internet.
dijous, 3 de juliol del 1997
Llatinòrums
Que tots som descendents del Llatí és cosa ben sabuda. Encara que les successives reformes educatives semblin oblidar-ho. Hi ha llatinismes incrustats en la nostra parla quotidiana en estat pur, com ara “currículum vitae”, “vademècum” o “ex aequo”. Publicacions amb vocació avantguardista que pouen del passat alguna expressió llatina per fer-ne emblena, ni que sigui tan polèmica com el “Cave Canis” d’Altaió, Guerrero, Pibernat, Sala i Serrahima, juxtaposada al rètol canònic “Cave canem” que també designava una altra publicació literària d’aparença més textual. D’altres llatinismes envaeixen el reialme dels llatinòrums pel seu caire macarrònic, com ara l’impagable sursumcorda —un suposat personatge anònim de molta importància que prové de la frase llatina sursum corda “amunt els cors”—. Fins i tot n’apareixen de nous amb una impunitat notable en camps teòricament tan allunyats dels estudis clàssics com la informàtica: quants adolescents actuals no frisen per un “Pèntium”?
L’amabilitat de l’escriptor Ramon Solsona, el verb del qual els lectors de l’AVUI ens consta que enyoren, ens ha permés conèixer dos hexàmetres prodigiosos atribuïts a Tomàs Lansio, un matemàtic de Tubinga de la primera meitat del segle XVII. El poema és una tirallonga monosil·làbica que incita a una lectura entretallada, com la que podria fer qui acaba de perdre l’alè: “LEX, REX, GREX, RES, SPES, IUS, THUS, SAL, SOL, BONA, LUX, LAUS / MARS, MORS, SORS, FRAUS, FEX, STYX, NOX, CRUX, PUS, MALA, VIS, LIS” (la llei, el rei, el ramat, els béns, l’esperança, el dret, l’encens, la sal, el sol, la llum i la lloança són coses bones. La guerra, la mort, el destí, el frau, la porqueria, l’infern, la nit, el suplici, el pus, la violència i el litigi són coses dolentes). Aquest inventari detallat del bé i del mal transcendeix els límits estrictes de la poesia per constituir-se en un referent matemàtic.
Alguns tractadistes dels estudis combinatoris citen aquests hexàmetres com un exemple fascinant de permutacions. Com un ver antecedent dels Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau, el poema de Lansio admet una multiplicitat de lectures impressionant. Així, conservant en tots dos versos les paraules “bona” i “mala” en l’avantpenúltim lloc per formar el cinquè peu, els altres onze monosíl·labs poden combinar-se a discreció sense que els versos deixin de ser mai hexàmetres. Segons Fumagalli els canvis possibles per a cada vers són de gairebé quaranta milions. Concretament 39.916.800.
De tota manera, aquests folls de la combinatòria obliden un fet molt més transcendent que les permutacions dels exemples de bondat i maldat que ens ofereix el poeta. Si en comptes de canviar de lloc els elements titllats de bons i dolents permutessin les posicions de “bona” i “mala” les combinacions es dispararien en pro de la boirosa frontera moral que sempre ha separat el bé del mal.
L’amabilitat de l’escriptor Ramon Solsona, el verb del qual els lectors de l’AVUI ens consta que enyoren, ens ha permés conèixer dos hexàmetres prodigiosos atribuïts a Tomàs Lansio, un matemàtic de Tubinga de la primera meitat del segle XVII. El poema és una tirallonga monosil·làbica que incita a una lectura entretallada, com la que podria fer qui acaba de perdre l’alè: “LEX, REX, GREX, RES, SPES, IUS, THUS, SAL, SOL, BONA, LUX, LAUS / MARS, MORS, SORS, FRAUS, FEX, STYX, NOX, CRUX, PUS, MALA, VIS, LIS” (la llei, el rei, el ramat, els béns, l’esperança, el dret, l’encens, la sal, el sol, la llum i la lloança són coses bones. La guerra, la mort, el destí, el frau, la porqueria, l’infern, la nit, el suplici, el pus, la violència i el litigi són coses dolentes). Aquest inventari detallat del bé i del mal transcendeix els límits estrictes de la poesia per constituir-se en un referent matemàtic.
Alguns tractadistes dels estudis combinatoris citen aquests hexàmetres com un exemple fascinant de permutacions. Com un ver antecedent dels Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau, el poema de Lansio admet una multiplicitat de lectures impressionant. Així, conservant en tots dos versos les paraules “bona” i “mala” en l’avantpenúltim lloc per formar el cinquè peu, els altres onze monosíl·labs poden combinar-se a discreció sense que els versos deixin de ser mai hexàmetres. Segons Fumagalli els canvis possibles per a cada vers són de gairebé quaranta milions. Concretament 39.916.800.
De tota manera, aquests folls de la combinatòria obliden un fet molt més transcendent que les permutacions dels exemples de bondat i maldat que ens ofereix el poeta. Si en comptes de canviar de lloc els elements titllats de bons i dolents permutessin les posicions de “bona” i “mala” les combinacions es dispararien en pro de la boirosa frontera moral que sempre ha separat el bé del mal.
dijous, 26 de juny del 1997
Calaixeres
Quan l’alegria del solstici encén les ànimes dels carrers i de les places, una paraula enorme com una baluerna omple les nostres boques embriagades: calaixera. Una foguera de sant Joan com cal no pot prescindir d’aquesta peça del mobiliari de l’àvia. A més, després de tants anys de veure-la al rebedor o en un racó de l’alcova, crema que fa goig. Hem triat les calaixeres per proposar-los una reformulació estival d’un joc de l’enigmística clàssica. La decapitació designa un procés de supressió que els retòrics anomenen afèresi. El mecanisme és simple: s’estira la inicial d’un mot com qui clava una estrebada al pom d’un calaix i s’observa si les lletres restants omplen el calaix obert de sentit o si, per contra, el deixen més buit que el d’una habitació d’hotel. Les calaixeres plenes són troballes joioses. Sobretot si algun dels calaixos té doble fons. Un dels millors exemples que coneixem ens porta de pet a Montserrat. Segur que tothom ha tingut una àvia devota de la “Moreneta”.
Doncs si anem estirant els poms dels seus sis calaixos —les calaixeres verbals sempre tenen tants calaixos com lletres menys dues, perquè cal restar-ne la primera i l’última—, en trobarem cinc de plens i només un de buit (5/6). La calaixera 5/6 de la Moreneta oculta sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. És molt difícil trobar una calaixera que presenti un 6/6. Gairebé tant com fer una graella 6x6 de mots encreuats sense posar-hi cap quadret negre. En canvi, les petites són molt simples: “mamà” fa 2/2 (ama, ma); “filla” 3/3 (illa, lla, la); cadira 4/4 (adirà, dirà, ira, Ra)... A partir d’aquí la cosa es complica, fins al punt que ja és un gran què trobar percentatges superiors al 60%. Així, per exemple, la calaixera que l’alcalde Maragall s’endurà de l’Ajuntament de Barcelona ja comença a ser interessant, tot i que encara ningú no sap si se l’endurà mig plena o mig buida. Maragall 3/6: “aragall” (bolet), “gall” i “all”.
Hi ha un exemple clàssic de calaixera 6/6 d’una gran bellesa. El problema, segons els hel·lenistes, és que presenta una coherència força discutible en adoptar diverses formes dialectals de la llengua grega. Es tracta d’una calaixera napoleònica. Totes les afèresis resultants del nom “Napoleon” són veus gregues amb sentit (6/6) i, per si això encara no era prou, els especuladors de mots han llançat la hipòtesi d’una recomposició total dels sis calaixos esparsos i la calaixera napoleònica: “Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon”. Els seus entusiastes defensors diuen que vol dir “Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat”, però ens temem que són com aquells mals periodistes que es vanten de no permetre que la realitat els aixafi un bon reportatge.
Acceptem tota mena de calaixeres. Escriviu-nos a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009. En parlarem.
Doncs si anem estirant els poms dels seus sis calaixos —les calaixeres verbals sempre tenen tants calaixos com lletres menys dues, perquè cal restar-ne la primera i l’última—, en trobarem cinc de plens i només un de buit (5/6). La calaixera 5/6 de la Moreneta oculta sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. És molt difícil trobar una calaixera que presenti un 6/6. Gairebé tant com fer una graella 6x6 de mots encreuats sense posar-hi cap quadret negre. En canvi, les petites són molt simples: “mamà” fa 2/2 (ama, ma); “filla” 3/3 (illa, lla, la); cadira 4/4 (adirà, dirà, ira, Ra)... A partir d’aquí la cosa es complica, fins al punt que ja és un gran què trobar percentatges superiors al 60%. Així, per exemple, la calaixera que l’alcalde Maragall s’endurà de l’Ajuntament de Barcelona ja comença a ser interessant, tot i que encara ningú no sap si se l’endurà mig plena o mig buida. Maragall 3/6: “aragall” (bolet), “gall” i “all”.
Hi ha un exemple clàssic de calaixera 6/6 d’una gran bellesa. El problema, segons els hel·lenistes, és que presenta una coherència força discutible en adoptar diverses formes dialectals de la llengua grega. Es tracta d’una calaixera napoleònica. Totes les afèresis resultants del nom “Napoleon” són veus gregues amb sentit (6/6) i, per si això encara no era prou, els especuladors de mots han llançat la hipòtesi d’una recomposició total dels sis calaixos esparsos i la calaixera napoleònica: “Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon”. Els seus entusiastes defensors diuen que vol dir “Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat”, però ens temem que són com aquells mals periodistes que es vanten de no permetre que la realitat els aixafi un bon reportatge.
Acceptem tota mena de calaixeres. Escriviu-nos a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009. En parlarem.
dijous, 19 de juny del 1997
Linda Evangelista
L’entusiasme dels qui dediquen la seva vida a les tasques evangèliques no té límits. Ho hem sabut des de menuts i ho acabem de confirmar ara d’una manera inesperada gràcies a un llibre. Es tracta d’un totxo de més de 600 pàgines anomenat El Evangelio en crucigramas (Edibesa. Madrid, 1997) que signen la monja argentina sor Lucía Caram i el reverend mediàtic José Antonio Martínez Puche (“Últimas preguntas” a La2). Per si el títol no era prou explícit els autors l’han acompanyat d’un subtítol aclaridor que resa (mai més ben dit): “texto de los Evangelios concordados, para cada día del año, con crucigramas, sopas de letras, tests y pasatiempos”. L’obra, organitzada en 365 seccions, ha despertat una curiositat inusitada en cercles no eclesiàstics i també ha suscitat algunes acusacions de “trivialitzar el missatge evangèlic” entre els sectors més repatanis del catolicisme.
Sor Caram (sic), èmula espiritual de l’estupenda Linda Evangelista amb què encapçalem innocentment aquestes ratlles, ora et labora al convent de les Dominiques de Santa Clara de Manresa i s’ha deixat fotografiar pels mitjans, tota xiroia, davant d’un Pèntium. De fet, es veu que ja havia publicat un altre llibre intitulat Vive tu fe en el qual proposava un estudi del catecisme a base de passatemps. Però ara s’ha superat. L’èxit de vendes de la seva original proposta ha estat tan notable que aquesta nova sor Citroën dels encreuats ja ha anunciat que n’està preparant una versió catalana. Enhorabona. El que no sabem és si el canvi de llengua comportarà cap canvi de parella. No costa gens d’imaginar que uns quants jocs de paraules made in mossèn Ballarín projectarien aquest futur recull de mots encreuats evangèlics als primers llocs de les llistes de vendes (de “no ficció”?). Sigui com sigui, sor Caram ha fet diana.
Del llibre podem destacar tres trets principals. D’entrada, el dissenyador de la coberta demostra que va d’espavilat: hi reprodueix una creuada mig tapada en la qual apareixen els mots “concupiscencia” i “pecado” en vertical tallats per dues virtuts tan genuïnes com “perdón” i “gracia”. També “purgatorio” està escrit en vertical mentre dos sagraments com “eucaristía” i “confesión” s’estenen plàcidament en horitzontal. Hi ha cap missatge ocult que se’ns escapa? El segon tret és més descoratjador. L’estructura de l’obra, a banda de resseguir el calendari, s’acosta molt a la dels avorridíssims llibres de text sense fotos de fa anys. Les pàgines van plenes d’interminables ratlles de puntets aixoplugades sota un títol de regust escolar: “Ejercicios”. En tot cas, potser es tracta de reivindicar els entranyables exercicis espirituals.
Però, per damunt de qualsevol altra consideració, el tercer tret definitori de El Evangelio en crucigramas de sor Caram ultrapassa els límits de la imaginació més prodigiosa: en les seves 614 pàgines no hi hem trobat cap crucigrama. Cap ni un.
Sor Caram (sic), èmula espiritual de l’estupenda Linda Evangelista amb què encapçalem innocentment aquestes ratlles, ora et labora al convent de les Dominiques de Santa Clara de Manresa i s’ha deixat fotografiar pels mitjans, tota xiroia, davant d’un Pèntium. De fet, es veu que ja havia publicat un altre llibre intitulat Vive tu fe en el qual proposava un estudi del catecisme a base de passatemps. Però ara s’ha superat. L’èxit de vendes de la seva original proposta ha estat tan notable que aquesta nova sor Citroën dels encreuats ja ha anunciat que n’està preparant una versió catalana. Enhorabona. El que no sabem és si el canvi de llengua comportarà cap canvi de parella. No costa gens d’imaginar que uns quants jocs de paraules made in mossèn Ballarín projectarien aquest futur recull de mots encreuats evangèlics als primers llocs de les llistes de vendes (de “no ficció”?). Sigui com sigui, sor Caram ha fet diana.
Del llibre podem destacar tres trets principals. D’entrada, el dissenyador de la coberta demostra que va d’espavilat: hi reprodueix una creuada mig tapada en la qual apareixen els mots “concupiscencia” i “pecado” en vertical tallats per dues virtuts tan genuïnes com “perdón” i “gracia”. També “purgatorio” està escrit en vertical mentre dos sagraments com “eucaristía” i “confesión” s’estenen plàcidament en horitzontal. Hi ha cap missatge ocult que se’ns escapa? El segon tret és més descoratjador. L’estructura de l’obra, a banda de resseguir el calendari, s’acosta molt a la dels avorridíssims llibres de text sense fotos de fa anys. Les pàgines van plenes d’interminables ratlles de puntets aixoplugades sota un títol de regust escolar: “Ejercicios”. En tot cas, potser es tracta de reivindicar els entranyables exercicis espirituals.
Però, per damunt de qualsevol altra consideració, el tercer tret definitori de El Evangelio en crucigramas de sor Caram ultrapassa els límits de la imaginació més prodigiosa: en les seves 614 pàgines no hi hem trobat cap crucigrama. Cap ni un.
dijous, 12 de juny del 1997
Clerihew
Els presentem un poeta menor: l’anglès Edmund Clerihew Bentley. El seu record perviu al marge de les grans celebracions literàries, tot i haver mort ara fa quaranta anys. Si fa no fa. Clerihew és el pare del gènere biogràfic més sintètic de la història de la literatura: l’anomenat, justament, clerihew. Biografies encapsulades en quatre versets confegits amb dues constriccions notables: el nom del biografiat ha de sortir al primer vers i la rima ha de ser aabb, talment un rodolí en estèreo. A banda, el clerihew participa de l’estètica xocant del limerick, de manera que bona part de la gràcia és allargassar l’últim vers de forma un pèl grollera, ni que només sigui per buscar una rima impossible. Per entendre’ns, en un clerihew dedicat a J.V. Foix, aquest podria rimar tranquil·lament amb una hipotètica Twentieth Century Foix. Els clerihew es van posar de moda entre les classes dirigents britàniques dels seixanta i encara avui mantenen la seva requesta. És un gènere ideal per circular manuscrit al dors de les targetes de visita, a la columna dels afers pendents de les agendes o als tovallons de paper dels restaurants de menú.
Publicacions tan avorrides com “The Economist” de tant en tant es despengen amb algun clerihew. Per exemple, el 22 de desembre de 1990 van publicar una nota històrica en la qual es divulgava un clerihew que escarnia moderadament sir Walter Layton, un antic director de la publicació que “passava hores i hores escrivint i reescrivint els seus articles”: “Sir Walter Layton/ Has a passion for alterat’on/ Would to God someone could alter/ sir Walter” (en traducció prosaica: Sir Walter Layton té un desfici per canviar-ho tot. No podria algú, per ventura, canviar sir Walter?). En un excel·lent recull de plagasitats que du per títol O (Seix Barral, 1975) el geni cubà Guillermo Cabrera Infante parla del fenomen clerihew i en tradueix uns quants amb la gràcia habitual de la seva ploma. Així, Erasme de Rotterdam rep: “Después de comer, a Erasmo/ lo atacó un fuerte espasmo./ Presa del dolor y en busca de cura/ escribió la primera parte del ‘Elogio a la locura’”. Cabrera es queixa de les poques armes de l’espanyol davant la semirrima, en comparació amb les que exhibeix l’anglès, i s’aferra a aquesta tesi per justificar l’absència d’un equivalent al “limerick” en espanyol. Val a dir que els limerick són sempre més sagnants que els clerihew.
Els recomanem vivament un recull de limericks en català que publicà el poeta Miquel Desclot ara fa un decenni (Auques i espantalls La Campana, 1987) i els deixem amb el millor limerick que coneixem de GCI. Endevinen a qui anava dedicat?:
Publicacions tan avorrides com “The Economist” de tant en tant es despengen amb algun clerihew. Per exemple, el 22 de desembre de 1990 van publicar una nota històrica en la qual es divulgava un clerihew que escarnia moderadament sir Walter Layton, un antic director de la publicació que “passava hores i hores escrivint i reescrivint els seus articles”: “Sir Walter Layton/ Has a passion for alterat’on/ Would to God someone could alter/ sir Walter” (en traducció prosaica: Sir Walter Layton té un desfici per canviar-ho tot. No podria algú, per ventura, canviar sir Walter?). En un excel·lent recull de plagasitats que du per títol O (Seix Barral, 1975) el geni cubà Guillermo Cabrera Infante parla del fenomen clerihew i en tradueix uns quants amb la gràcia habitual de la seva ploma. Així, Erasme de Rotterdam rep: “Después de comer, a Erasmo/ lo atacó un fuerte espasmo./ Presa del dolor y en busca de cura/ escribió la primera parte del ‘Elogio a la locura’”. Cabrera es queixa de les poques armes de l’espanyol davant la semirrima, en comparació amb les que exhibeix l’anglès, i s’aferra a aquesta tesi per justificar l’absència d’un equivalent al “limerick” en espanyol. Val a dir que els limerick són sempre més sagnants que els clerihew.
Els recomanem vivament un recull de limericks en català que publicà el poeta Miquel Desclot ara fa un decenni (Auques i espantalls La Campana, 1987) i els deixem amb el millor limerick que coneixem de GCI. Endevinen a qui anava dedicat?:
dijous, 5 de juny del 1997
Els altres Geo
Un parell d’articles sol·licitant anagrames que agermanin localitats diverses han bastat perquè els lectors de l’AVUI eixamplin les possibilitats del joc. Partíem, per exemple, de la notable coincidència de lletres que es dóna entre Orléans i Salerno o entre Senegal i Leganés per proposar d’agermanar indrets que comparteixin lletres. L’Ernest Díez (L’Estartit) es permet un agermanament digne de generar una ONG transversal. Relaciona un poblet proper a Torroella de Montgrí anomenat Gualta amb Tagula, la capital de l’illa del mateix nom a l’arxipèlag de Nova Guinea. En canvi Jesús Lladó (Barcelona) opta per buscar relacions més domèstiques. Agermana les localitats catalanes d’Olià (Cerdanya) i Alió (Alt Camp) d’una banda i d’Orós (Pallars Sobirà) i Osor (La Selva) per l’altra. Lladó també recull la nostra proposta de relacionar poblacions que només difereixen d’una lletra, com ara Talamanca-Salamanca. Els geoparònims que troba són poc espectaculars: En (Conflent) i Er (Alta Cerdanya); Sora (Osona) i Sort (Pallars Sobirà); Salàs (Pallars Jussà) i Sagàs (Berguedà); finalment, completa la seva tria amb un notable menáge a trois paronomàsic: Alàs (Alt Urgell), Alès (Occitània) i Alós (Pallars Sobirà i Noguera). Res que pugui provocar cap malentès com els que succeeixen entre València i Palència (de fet, és el palencià el que no és català, i no pas el valencià com insisteixen erròniament alguns ciutadans de València).
Però la gran aportació de l’enigmista Jesús Lladó són els geopalíndroms. Si fins ara Lladó havia trobat parelles de localitats catalanes lingüísticament relacionades, la febre palindròmica l’empeny a buscar qualsevol mena de parelles geogràfiques sorprenents que puguin ser llegides del dret i del revés. La recerca del capicua provoca associacions molt més exòtiques que la de l’anagrama o el parònim. Així: Segre-Verges; Núria-Irun; Segur-Bruges; Berga-Magreb; Berga-Zagreb; Plan-Alp. Sobta la versatilitat enigmística de Berga. Si Gavà tenia unes relacions evidents amb la convocatòria de vagues (A Gavà la gent nega la vaga; a Gavà la Rut atura la vaga; etc...), Berga demostra una certa tendència a les inversions internacionals (Zagreb, Magreb).
La notable aportació de Lladó enriqueix el llegat de localitats palindròmiques que tenen inventariades des de fa anys els editors del butlletí del CPI “Semagames”, que es fa des de la tarragonina Vilallonga del Camp. Entre les darreres incorporacions al Salta-Atlas particular del CPI hi ha: Adda (riu de la Llombardia, Itàlia); Ede (ciutat a Nigèria i també als Països Baixos); Ili (riu de la Xina i l’ex Unió Soviètica); Karak (Districte de Jordània); Laval (ciutats francesa i canadenca); Mirim (llacuna que s’estén entre Uruguai i Brasil); Nan (província de Tailàndia); Noyon (ciutat francesa); Oyo (ciutat de Nigèria) i Sos del rey (població aragonesa).
Però la gran aportació de l’enigmista Jesús Lladó són els geopalíndroms. Si fins ara Lladó havia trobat parelles de localitats catalanes lingüísticament relacionades, la febre palindròmica l’empeny a buscar qualsevol mena de parelles geogràfiques sorprenents que puguin ser llegides del dret i del revés. La recerca del capicua provoca associacions molt més exòtiques que la de l’anagrama o el parònim. Així: Segre-Verges; Núria-Irun; Segur-Bruges; Berga-Magreb; Berga-Zagreb; Plan-Alp. Sobta la versatilitat enigmística de Berga. Si Gavà tenia unes relacions evidents amb la convocatòria de vagues (A Gavà la gent nega la vaga; a Gavà la Rut atura la vaga; etc...), Berga demostra una certa tendència a les inversions internacionals (Zagreb, Magreb).
La notable aportació de Lladó enriqueix el llegat de localitats palindròmiques que tenen inventariades des de fa anys els editors del butlletí del CPI “Semagames”, que es fa des de la tarragonina Vilallonga del Camp. Entre les darreres incorporacions al Salta-Atlas particular del CPI hi ha: Adda (riu de la Llombardia, Itàlia); Ede (ciutat a Nigèria i també als Països Baixos); Ili (riu de la Xina i l’ex Unió Soviètica); Karak (Districte de Jordània); Laval (ciutats francesa i canadenca); Mirim (llacuna que s’estén entre Uruguai i Brasil); Nan (província de Tailàndia); Noyon (ciutat francesa); Oyo (ciutat de Nigèria) i Sos del rey (població aragonesa).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
