Estava escrit

Quan el passat mes de juny vam convenir una sèrie de col·laboracions estivals amb en Gaspar Hernàndez per a “El Matí de Catalunya Ràdio” ni ell ni jo no sabíem que la poderosa editorial Simon & Schuster acabava d’editar un polèmic volum que coincidia del tot amb el nostre plantejament. La secció radiofònica que vam pactar es deia “Estava escrit” i partia d’una idea molt relacionada amb la cultura hebraica: tot el que passa en això que coneixem com realitat ja està previst en un text. El nostre plantejament defugia qualsevol transcendentalisme. Ens vam limitar a il·lustrar els dubtes de Pasqual Maragall amb fragments del Hamlet de Shakespeare, veure en Camí de Sirga la profecia de la demolició de Sarrià, forçar l’Otel·lo perquè encaixés amb les desavinences sentimentals de la Campbell, llegir Els tres mosqueters per entendre el complex organigrama tècnic del Barça, La plaça del Diamant per explicar la ruptura de la Colometa Rahola amb els d’Erc o Robinson Crusoe per descriure el lamentable periple de Julio Anguita. Afers, tots, ben entenedors i raonables.
Però els de Simon & Schuster van anar més enllà. El passat juny un prestigiós periodista jueu (ex “Washington Post” i “Wall Street Journal”) va publicar-hi un treball molt documentat sobre el presumpte codi secret que enclou la versió hebrea de la Bíblia. L’home es diu Michael Drosnin, assegura que mai no ha estat gaire religiós (fins ara) i segons com encara acabarà emulant el seu homònim Crichton. Perquè, en només mig any, el seu The Bible Code ha esdevingut un best-seller mundial, molt traduït, i aviat serà traslladat al cinema. El polèmic llibre de Drosnin documenta matemàticament el mite del criptograma secret enclòs a les Escriptures. Un mite de caire cabalístic que havia fet anar de corcoll, entre molts d’altres, sir Isaac Newton. Newton va aprendre hebreu per trobar-lo i es passà mitja vida buscant aquesta fórmula global. Debades.
La idea és tan simple com esfereïdora: el destí de la humanitat està prefixat i aquest determinisme ferotge no es limita als grans temes sinó que entra en tots els detalls històrics significatius. Tot està escrit. Només cal descobrir el codi secret, desxifrar els criptogrames i transformar-los en textos entenedors. De res serveixen, per tant, els nostres esforços per lluitar contra el destí perquè tot el que ha de passar passarà d’una manera inexorable. El codi ha estat descobert pel matemàtic hebreu Eliyahu Rips després que un rabí de Praga detectés les lletres de la paraula “Torà” (el Pentateuc) entre les 200 primeres lletres de quatre llibres bíblics: Gènesi, Èxode, Nombres i Deuteronomi. En tots quatre casos entre els equivalents hebreus de cadascuna de les lletres hi ha 50 caracters interposats. Rips va elaborar un programa informàtic per explorar les 304.805 lletres que componen la Bíblia en hebreu. La setmana entrant desvelarem algunes de les sorprenents troballes que Rips i Drosnin han fet en aquesta sopa de lletres gegantina.

Velocitat

Una de les fórmules físiques més fàcils de retenir és la de la velocitat. Només cal rememorar la criatura galàctica que Steven Spielberg ens va introduir al cervell i ja la tenim: ET. O, més pròpiament, e/t. L’espai recorregut partit pel temps invertit. Aquesta fórmula també ens serveix per descriure les cronovies, una proposta enigmística que està tenint molta requesta. Vam convenir a anomenar cronovies totes les vies públiques batejades amb una data. Les trameses dels lectors de l’AVUI ja conformen un notable calendari d’espais que cobreix els dotze mesos de l’any, tot i que encara estem molt lluny dels 365 carrers que completarien la col·lecció. Ara per ara, un tour per totes les cronovies localitzades només cobriria 36 dies.
Hi ha quatre mesos amb només una cronovia (febrer, agost, octubre i desembre) i el mes més ben representat en té set. És el mes de maig, amb cronovies dels dies 1 (Sitges, entre d’altres), 2 (Manresa, Terrassa, Barcelona, etcètera), 5 (Milà), 8 (París), 17 (Manresa), 24 (Milà) i 27 (Ripoll). Curiosament la majoria de les dates que configuren les cronovies estan relacionades amb proeses bèl·liques dels exèrcits enemics. O sigui que no només els catalans patim del masoquisme inherent a la celebració de l’onze de setembre. Els desastres i, en general, els fets luctuosos tenen un lloc més destacat en el guionatge oficial de la memòria que no pas les victòries. París és plena de dates relatives a l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial. Tunis a les trifulgues de la independència. I per tots els Països Catalans planen dates diverses relacionades amb la guerra del francès, les topades carlines o les turbulències republicanes.
Una primera ruta turística semestral per a enigmòfils amb un dia de vacances al mes podria ser la següent: ara, a finals de desembre, una corresponsal gironina anònima ens proposa un plaent viatge a Palma de Mallorca per visitar el carrer 31 de desembre, cronovia equivalent al 9 d’octubre valencià que rememora el dia que el rei Jaume I va conquerir la ciutat. L’egarenc Enric Fontvila ens recomana que per gener anem a Tunis, on trobarem la Rue du dix-huit Janvier 1952, una travessia de l’enorme avinguda Habib Burguiba. La data té relació amb la petició d’independència que el Neo-Destur tramet als francesos aquell any. Pel febrer ens reservem l’anada a Milà, perquè al costat del recinte firal —la Fiera Campionaria— hi ha la Piazza sei Febbraio.
L’economista castellonenc Josep Artola ens convida a visitar el Carrer 9 de març de Castelló de la Plana, una data luctuosa de 1810 relativa a la resistència local a les tropes napoleòniques. Per abril, Carles Fages ens aconsella un carrer del barri de Ca n’Aurell de Terrassa que commemora la proclamació de la II República el 14/4/1931. Finalment, el físic i poeta David Jou ens recomana anar a Sitges el maig. Concretament a l’animadíssim carrer 1 de maig (de 1838), una cronovia d’alta velocitat que commemora un episodi bèl·lic de les guerres carlines.

Paraules en joc

El senyor Rojo insisteix que els crèdits seran aviat més barats perquè tornaran a baixar els tipus d’interès i la reforma educativa s’entesta a contradir-lo. El nou sistema de crèdits variables ha revolucionat el món de l’ensenyament. Malgrat una certa sensació de desgavell, cada cop apareixen crèdits d’un interès més notable. És el cas, per exemple, del que l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès imparteix aquest trimestre a l’IES Ridaura de Castell d’Aro. Un nodrit nombre de púbers de tretze anys acaben de descobrir que la llengua catalana pot ser tan dúctil i saborosa com una pegadolça. El crèdit es diu “Paraules en joc” i es basa en els mecanismes que poblen aquesta columna avui fa —per dir-ho en els termes precisos que Vila-Matas utilitza a Para acabar con los números redondos (Pretextos, 1997)— vuit anys, tres mesos i catorze dies o el que és el mateix: tres-cents noranta-quatre articles.
La dinàmica proposada per Pagès inclou un temari amb els jocs més productius de l’enigmística amanit amb premis de càstig tan cruels com pronunciar un embarbussament del tipus “plou poc però pel poc que plou plou prou”. Els soferts alumnes han fet logogrifs, pangrames, jeroglífics, cadàvers exquisits, anagrames, acròstics i tota la gamma. Alguns jocs han resultat més positius que d’altres. Així, destaquen lipogrames monovocàlics amb la A com el catastrofista “La cascada va arrasar la vall amb la tanca al davant” (Alberto Díaz) o l’innovador “La Marta va anar a la platja a caçar bacallà” (Mireia Contreras). Si a l’Empordà cacen bolets, ¿per què no ampliar l’activitat als bancs de bacallà de Terranova? També les frases panvocàliques amb les vocals en rigorós ordre alfabètic tenen el seu què. Així José María Alcaraz descobreix un meravellós lema que podríem penjar a la porta del Macba: “L’art és innocu” i Othman Mahib fa una troballa desmitificadora del sol matinal: “A l’est hi plou”. Pel que fa a les frases, aquests aprenents de bruixot en proposen una de monosil·làbica que remet a la famosa tirallonga de Pere Quart: “El nen cau al fang i surt que riu” (Alberto Díaz), en la qual destaca, al darrer mot, el desplaçament insòlit del fang fluvial a una hilaritat més pròpia de l’edat de l’autor.
Alguns altres exercicis enigmístics, com ara l’empelt, transformen els seus practicants en creadors de llenguatge. Així, Marta Martínez aconsegueix magnífics mots maleta tot fonent parelles xocants: la robaixa (“roba per a baixos que està bé de preu”), el garbíblic (“vent que bufa en llocs sagrats”) o mamiferir (“maltractar un mamífer”). D’ella és també l’honor d’haver localitzat al DGLC el mot “indoor” més llarg del català: Tetrabromofenoftaleïna (23 lletres). La collita dels primers alumnes d’aquest crèdit variable i juganer es completa amb collages fets de titulars de diari: Claudia Schiffer domina Pujol i moren mil persones (Adrià Bernabé) i Van Gaal salva Barcelona de la infanta Cristina (José María Alcaraz). Entre l’ensenyament i la delectança, aquesta mena de crèdits pugen i pujaran.

Som el 4%

L’editora londinenca Harper-Collins acaba de llançar una síntesi notable del segle aquest que se’ns acaba. Com que la seva especialitat són els diccionaris —especialment el consultadíssim Collins Dictionary— els caps pensants del màrketing editorial han optat per resumir el segle en un diccionari de cent paraules associades cadascuna a un any. La “collinada” parteix de 1896 —any representat pel mot radioactivitat— i acaba enguany amb el terme que fa cent: “blairita” (seguidor acèrrim de Tony Blair). És una idea original que barreja l’obsessió sintètica del periodisme contemporani amb un cert regust enciclopedista tamisat per la ironia. En la mesura que el segle XX ha representat l’esclat de la informació resulta prou recomfortant que algú es vegi amb cor de resumir-lo en cent paraules.
El lemari d’aquest tot-a-cent britànic és ric i variat. Hi ha termes de tot tipus: polítics, tecnològics, culturals, mèdics, econòmics, militars... Des de l’aspirina (1897) al Tupperware (1945), passant pel bikini (1946), el làser (1960), la mini-faldilla (1965), el jazz (1909), el jeep (1940), el niló (1938), la Gestapo (1933), la Fifa (1904), l’Iva (1973), la Glasnost (1985), el xip (1958), el rock’n’roll (1953), la sida (1983), els clons (1992) o el moviment Punk (1976). Un autèntic poti-poti de píndoles lèxiques que contenen el nostre passat més immediat. Val a dir que, lluny de caure en la trivialitat insuportable dels resums televisius que ens plouen cada desembre, l’espectacular barreja de referents que convoca el llistat secular produeix un vertigen prou saludable. La brutal desproporció entre l’abastable i l’abastat d’aquesta volta al segle en cent paraules la transforma en una proposta molt interessant.
Són moltes les lectures que es desprenen de la tria. Tantes com camps semàntics invoca cadascun dels cent mots. Però des d’aquesta columna volem destacar que els senyors de Harper-Collins dediquen quatre dels cent mots al món del foc i el joc que alenen l’enigmística. I un 4% de tot un segle no sembla pas poca cosa! Les nostres quatre píndoles lèxiques són Dadà (1916), Spoonerisme (1923), Scrabble (1948) i el cub de Rubik (1979). Un quartet que cobreix perfectament els quatre punts cardinals de l’enigmística. D’entrada, el moviment dadaista representà una autèntica revolució en les relacions entre art i sentit basada en la irrupció de l’inconscient en el món de la creació. Dadà és boicot a la solemnitat, traïció a la tradició, violació sistemàtica dels codis establerts i joc transcendent. Per les finestres obertes del dadaisme encara avui circula aire.
El reverend William Archibald Spooner —ver Pich i Pon britànic— és un dels “homemots” d’aquest segle. La seva prodigiosa capacitat per cometre làpsus lingüístics l’erigeix en un gran artífex de la imprescindible ambigüitat. Finalment, tant l’Scrabble (el rei dels jocs de paraules encreuades) com el cub de Rubik (el trencaclosques en 3D) apel·len a l’”Homo Ludens” que tots portem dins.

Deportiu Espanyol

La catalanització lingüística de l’himne oficial del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona ha provocat un cert mullader en aquest inici de temporada. Abans, la nova direcció del club havia llançat el globus sonda del canvi de nom i n’havia sortit escaldada. Hauran de seguir alimentant la polisèmia del seu “espanyolisme” per entomar oximorons tan sánchez-llibrescos com “espanyolisme catalanista” o “catalanisme espanyolista”. Desestimat l’Olímpic de Barcelona fins a una nova lluna, l’actualitat lingüística espanyolista s’ha centrat en el redactat del nou himne.
Des d’un punt de vista poètic, val a dir que la cosa no és gaire florida. Segurament el millor que se’n pot dir és que parteix d’una estructura molt clara. L’autor en cap moment pretén abastar l’inabastable, sinó que es limita a desenvolupar el nom: “Pels teus mèrits / Tens el títol de REIAL i el dignifiques. / Ets un CLUB,/ un gran club i no altra cosa, sols un club. / DEPORTIU /És deport, només deport el que practiques. / I ESPANYOL / ESPANYOL / És el nom que es fa crit i et dóna ajut”. Després la cosa ja entra en una mena de prosa poètica un pèl barroera que peca una mica de descriptivisme. Però el que motiva aquesta columna no és el famós “sols un club” ni la fantàstica rima assonant club-ajut, sinó la cofoia presència de l’adjectiu “Deportiu”.
Quan, ja fa uns anys, l’Espanyol va subsituir la “eñe” (del mític crit “apañó!”) pel dígraf de Catalunya, alguns repatanis van pressionar per no perdre també la D de l’acrònim RCD. Els dirigents d’aleshores devien mirar el Fabra i hi van llegir: “deport m. Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”. Allò els devia conhortar. Com que la secció de bàsquet ja declinava i el mestre Fabra admetia la seva D van decidir de mantenir-la. Estaven signant, sense saber-ho, la sentència de mort de l’estadi de Sarrià.
“Deport” és genuí en llengua catalana des del segle XIV. Ja Ramon Llull, gens sospitós d’espanyolisme, l’usava. En canvi “esport”, el seu sinònim més generalitzat, és un anglicisme manllevat prèviament del francès medieval, després que algun saberut ultracorregís el terme del francès antic “deport” amb una essa intercalada que el transformà en “desport”. Esports i deports, doncs, provenen etimològicament del llatí “portare”, però un petit detall semàntic transforma aquesta D en una profecia fatal.
“Deport” deriva del verb llatí “deportare” (transportar). En català, el llenguatge figurat va espiritualitzar aquest transport. De “transportar-se en esperit” a “distreure’s” hi havia un pas, i de la distracció a l’esbarjo d’ara un altre. Però durant el procés un matís terrible es va adherir al sentit de “deportare”: “traslladar forçosament algú com a càstig”. Aquest és el preu d’haver mantingut el “Deportiu” —a diferència del Centre d’Esports Sabadell, per exemple—: transformar-se en l’actual Reial Club Deportat a Montjuïc. De tota manera, sembla que ho han encaixat prou esportivament.

Calendari d’espais

Ara fa un mes, arran d’aquell quatre d’octubre nupcial que va transformar Barcelona en un plató televisiu, proposàvem una nova col·lecció enigmística basada en la confluència de les dues variables de la velocitat: l’espai i el temps. Es tracta de localitzar arreu vies públiques batejades amb una data —cronovies, en direm— per poder bastir un calendari d’espais. Les primeres trameses dels lectors de l’AVUI gairebé ens han permés assolir l’objectiu inicial que ens vam fixar: trobar una cronovia per a cadascun dels dotze mesos de l’any. Una primera onada de cronovies procedents de localitats com ara Manresa, Ripoll, Sitges o Terrassa entre les catalanes, i Tunis, Milà, París o Tolosa de Llenguadoc entre les foranes, ens ha permés de completar deu dels dotze mesos de l’any. En aquests moments els dos únics mesos vacants en la nostra incipient col·lecció de cronovies són agost i desembre.
En canvi, maig és el mes més ben representat en aquesta aliança enigmística entre el temps i l’espai, atès que tenim coberts sis dels seus trenta-un dies. Terrassa (barri de Sant Pere Nord, 08226) comparteix amb Barcelona (Nou Barris, 08033) una plaça del Primer de Maig que esdevé carrer a Manresa. Les tres mateixes ciutats també hostatgen sengles carrers del 2 de Maig, data del motí madrileny que en 1808 va iniciar la guerra contra les tropes napoleòniques. L’afer dels dos primers dies de maig pren un caire rocambolesc a Sitges, ja que el famós “carrer del pecat” sitgetà ha lluït tots dos noms abans d’arribar a la seva denominació actual. Potser el pas del 2 al 1 de Maig va obeir a estranyes raons d’imatge progressista, tot i l’evident ironia de posar aquest gran aparador del lleure sota l’advocació de la Festa del Treball. El que desconeixem és la raó que ha fet desaparèixer del nomenclàtor de Sitges aquesta històrica cronovia.
El mes de maria completa la seva mitja dotzena de cronovies amb els dies 5 (Via Cinque Maggio, a Milà), 8 (Rue du 8 Mai 1945, al mític barri de Clichy, XVIIe arrondissement, París), 24 (Piazza Ventiquattro maggio, a Milà) i 27 (carrer del 27 de maig, a Ripoll). També el 17 tenia cronovia a Manresa durant l’època franquista (calle 17 de mayo de 1948, avui dedicada al farmacèutic manresà Doctor Esteve), però no la computem per no embolicar la troca amb el munt de mutacions vials que provocà l’arribada de la democràcia. Sobta la tràgica commemoració de la cronovia ripollenca: el 27 de maig de 1839 la vila de Ripoll va ser saquejada, incendiada i pràcticament destruïda. El carrer ret homenatge al mig miler de morts d’aquella sotragada.
Agraïm les cronovies esmentades a Francesc Comas, Florenci Crivillé, Enric Fontvila, Josep Maria Martí i Helena Troiano. Si us ve de gust completar aquest calendari d’espais, envieu-nos cronovies per correu a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

De calaix

L’última nit de sant Joan vam tirar llenya enigmística al foc. Proposàvem la recerca de calaixeres verbals, una reformulació mobiliària del joc de supressió que l’enigmística clàssica anomena decapitació i la retòrica afèresi. El mecanisme és simple: s’estira la inicial d’un mot com qui clava una estrebada al pom d’un calaix i s’observa si les lletres restants omplen el calaix obert de sentit o si, per contra, el deixen més buit que el d’una habitació d’hotel. Com més llarg és el mot més difícil resulta, perquè aquestes còmodes verbals tenen tants calaixos com lletres menys la primera i l’última. Així, un mot de cinc lletres com “aroma” tindrà només tres calaixos possibles. En aquest cas tots plens. Aroma (3/3): “roma” (de punta truncada o bé la capital de l’amor), “oma” (arbre semblant a l’om però de fulles més grans) i finalment “mà” (una capa de pintura o un puny afluixat, entre d’altres).
L’exemple més notable que reproduíem per sant Joan era virginal. La “Moreneta”, dèiem, era una calaixera 5/6 perquè els seus calaixos oculten sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. També advertíem que és molt difícil trobar calaixeres amb més de quatre calaixos que presentin un cent per cent d’ocupació però, com ja resulta habitual, els lectors de l’AVUI ens han deslliurat d’aquesta recança.
Alfons Saumell (Barcelona) troba un munt de calaixeres 4/4. Potser les més destacades són les bromes (romes, omès, mes, és) i una perera (erera, rera, era i el déu Ra). També Judit Font (L’Hospitalet) posa llenya al foc amb unes magnífiques rebaixes que no arriben per poc al cent per cent. Rebaixes forma una calaixera 5/6 amb les “baixes” laborals, les antigues eines per fabricar barques “aixes”, la tercera persona del present d’eixir (“ixes”), els valencians “xes” i el verb “és”. No és completa però està molt bé.
Entre les incompletes, Neus Guillén (Lleida) aporta la més espectacular: “matemàtiques” (6/10). Comença amb un terme lingüístic (les flexions “atemàtiques”), segueix amb unes “temàtiques” variades, salta fins a les gregues “àtiques”, s’empatolla les gallines “tiques” que al famós embarbussament són també “xiques, miques, camacurtes i ballariques”, recupera els “iques” precolombins, els “quès” de segons què i l’”és”.
Saumell és qui ens ha enviat les millors calaixeres. Ens assegura que “fregarà” (5/5) i hi descobreix el verb “regarà”, la bella vila romana d’”Egara”, ens fa la “gara-gara”, ho fa “ara” i acaba invocant el déu sol (“Ra”). Però encara puja més el llistó amb unes “capelles” (6/6) magnífiques que acullen el pare “Apel·les” vestit amb robes usades de l’edat mitjana (“pelles”), tot sol davant d’”elles” en una vila de la Baixa Cerdanya anomenada “Lles” perquè “les” té subjugades de tan mordaç com “és”. Tot un “décalage” per al nostre calaix.