Els tramvies són com els cèntims. Havien quedat encastats en aquell territori postal de la memòria que els fotògrafs es negaven a acolorir i ara reapareixen en imatge digitalitzada. Els cèntims rere l'enrenou de l'euro. Els tramvies per combatre la terrible contaminació urbana. El cert és que l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès ha recuperat una d'aquestes velles postals plenes de tramvies antics (Aristòtil & Horaci, majorment) i l'ha digitalitzada en el seu últim llibre, un assaig sobre l'aprenentatge de l'escriptura que deu 3/4 del títol a Tennessee Williams i 1/4 a Roland Barthes. Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998) és un assaig sobre el plaer d'escriure que reivindica justament allò que ofereix: plaer, mesura, unitat, ordre, bellesa, oportunitat, coherència, versemblança, escaiença, naturalitat, claredat i precisió. Són moltes les virtuts d'aquesta exquisida reflexió de Pagès sobre l'art de posar una paraula rere una altra, però una de les més aplicables al camp de l'enigmística és la seva contundent impugnació del mur interposat entre llengua i literatura.
En un país obsedit per les qüestions lingüístiques, amb una llengua de vida incerta i amants progressivament asexuats, l'ensenyament del català ha agafat un caire singular. Tal com exposa Pagès, hi ha un munt de lingüistes altament qualificats que menyspreen absolutament la pràctica literària, en un exercici de penós cantonalisme. Per a aquests senyors, les peces literàries són meres cabrioles d'uns acròbates anomenats escriptors que viuen alliberats del jou de la norma. La literatura es compon, així, de materials que cal examinar amb una barreja de prevenció i desconfiança. L'estudi de la llengua és una ciència i la literatura un art d'arrauxats. Punt i final. Aquesta visió alça un mur infranquejable entre els departaments de llengua i literatura, fins al punt que alguns autors escriuen llibres sobre la redacció sense servir-se dels variadíssims textos que els ofereix la tradició literària, tal vegada perquè ni la coneixen ni la volen conèixer.
La denúncia de Pagès és extrapolable a les pràctiques enigmístiques que alenen aquesta columna. Els jocs de paraules són cabrioles fascinants basades en la mal·leabilitat de la matèria primera de l'escriptura, que és el llenguatge. Innombrables escriptors de totes les tradicions literàries del món se n'han servit, els han explorat i n'han creat de nous amb perícia, enginy i gust. Beckett ho fixà al seu Murphy tot parafrassejant la Bíblia: At the beginning it was the pun (Al principi fou el joc de paraules). Però els jocs de paraules són també mecanismes textuals molt productius que ens permeten explorar el fascinant espai tropològic còmodament instal·lats en un tramvia anomenat text. El tramvia que mena al continent perdut de la bona literatura. Si no anem més enllà de la combinatòria mecanicista d'elements verbals podrem ser molt bons jugadors d'Scrabble, però mai no serem uns autèntics "verbíbors".
dijous, 16 d’abril del 1998
dijous, 9 d’abril del 1998
Senhal
El número 39 de la publicació "Senhal" que editen a Girona Patrick Gifreu, Enric Prat i Pep Vila amb la col·laboració de la Llibreria 22 i de l'Ajuntament de Girona conté un deliciós exemple nostrat de literatura potencial. Més enllà de les genialitats poc divulgades del poeta Jordi Vintró la nostra literatura no és gaire esplèndida en textos potencials. Per això cal saludar amb interès l'Antologia septentrional del mot al 7 que acaba de publicar el novel·lista rossellonès Joan Lluís Lluís. JLL ha decidit enfrontar-se a la constricció que els membres de l'Oulipo van batejar com S+7. De fet, tot i que la definició que JLL reprodueix és de Raymond Queneau ("Es tracta de reemplaçar cada substantiu d'un text pel setè que el segueix en el diccionari"), el seu practicant més conspicu va ser Italo Calvino. Calvino fins i tot va arribar a practicar l'S+7 amb noms propis a partir d'un diccionari de biografies, amb resultats tan subversius com hilarants.
JLL va més enllà de la constricció canònica. No es limita a substituir els substantius (tret dels noms propis) sinó que estén la transposició a verbs (tret dels auxiliars) i adjectius, i ho bateja molt encertadament amb el rètol "mot al 7". És ben lògic que les flaires de l'Oulipo ens entrin per la Catalunya Nord i també ho és que molts dels textos de partida triats siguin d'autors nord-catalans. JLL transposa poemes de Jordi Pere Cerdà, Joan Pau Giné, Joan Morer, Josep Sebastià Pons i Claudi Massé (de qui, a més, són les il·lustracions). Però el tallagespa celibatari del mot al 7 també passa per damunt d'un fragment de Contraban de Josep Pla i pel poema "Les gorges" de Joan Salvat-Papasseit.
Els diccionaris de referència que usa JLL són tres: pels mots estàndard el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1995), pels rossellonismes el Vocabulari rossellonès de Renat Botet (El Trabucaire, Perpinyà, 1997) i pels mots francesos el Petit Larousse en couleurs (1996). L'efecte narcòtic del mot al 7 sobre el text de Pla és total. Frases com ara "Ja ho victorejo; vós sou el moderantisme de l'atoniment morquent del morabatí..." o "No perboca pas moscallejar-me, per ara i tant" acosten la prosa de Pla a la de Foix, fins al punt que gairebé vénen ganes d'invertir la constricció i aplicar-la a un poema foixià tot substituint-ne cada mot pel setè anterior al diccionari, a veure si l'efecte és el contrari i descobrim un sobtat sistema de desxiframent.
Sobre Salvat-Papasseit, en canvi, la màquina obté uns resultats més contundents. "Les gorges" esdevenen, passades pel mot al 7, "Les gorreteres". El poema transposat queda així: "A Sant Martí del Canigó/ la viabilitat restaura que us esgrama./ Discorra: Catalunya!/ i la remunta/ sempre contorneja:/ Esclerosi a Espanya./ Si preposes corbellot/ els ullets al celibat/ i alenes el braceig —gibó de ventallola,/ a Sant Martí septupliques una viabilitat/ i a caulidi d'orenela:/ També a França".
JLL va més enllà de la constricció canònica. No es limita a substituir els substantius (tret dels noms propis) sinó que estén la transposició a verbs (tret dels auxiliars) i adjectius, i ho bateja molt encertadament amb el rètol "mot al 7". És ben lògic que les flaires de l'Oulipo ens entrin per la Catalunya Nord i també ho és que molts dels textos de partida triats siguin d'autors nord-catalans. JLL transposa poemes de Jordi Pere Cerdà, Joan Pau Giné, Joan Morer, Josep Sebastià Pons i Claudi Massé (de qui, a més, són les il·lustracions). Però el tallagespa celibatari del mot al 7 també passa per damunt d'un fragment de Contraban de Josep Pla i pel poema "Les gorges" de Joan Salvat-Papasseit.
Els diccionaris de referència que usa JLL són tres: pels mots estàndard el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1995), pels rossellonismes el Vocabulari rossellonès de Renat Botet (El Trabucaire, Perpinyà, 1997) i pels mots francesos el Petit Larousse en couleurs (1996). L'efecte narcòtic del mot al 7 sobre el text de Pla és total. Frases com ara "Ja ho victorejo; vós sou el moderantisme de l'atoniment morquent del morabatí..." o "No perboca pas moscallejar-me, per ara i tant" acosten la prosa de Pla a la de Foix, fins al punt que gairebé vénen ganes d'invertir la constricció i aplicar-la a un poema foixià tot substituint-ne cada mot pel setè anterior al diccionari, a veure si l'efecte és el contrari i descobrim un sobtat sistema de desxiframent.
Sobre Salvat-Papasseit, en canvi, la màquina obté uns resultats més contundents. "Les gorges" esdevenen, passades pel mot al 7, "Les gorreteres". El poema transposat queda així: "A Sant Martí del Canigó/ la viabilitat restaura que us esgrama./ Discorra: Catalunya!/ i la remunta/ sempre contorneja:/ Esclerosi a Espanya./ Si preposes corbellot/ els ullets al celibat/ i alenes el braceig —gibó de ventallola,/ a Sant Martí septupliques una viabilitat/ i a caulidi d'orenela:/ També a França".
dijous, 2 d’abril del 1998
Ciclogrames
Aparentment, les ciutats d'Amsterdam i Narbona no tenen gran cosa en comú. Cal posseir una sensibilitat especial i una certa expertesa en les ciències inútils per adonar-se que totes dues comparteixen un notable tret lingüístic. Va ser l'enigmista neerlandès Hugo Brandt Corstius, àlies Battus, qui el va definir amb el nom de ciclograma ara fa més de vint-i-cinc anys. Els mots que entren en aquesta categoria enigmística són paraules que, en menor o major mesura, acaben com comencen, en flagrant contradicció amb les teories literàries que postulen la bondat de les obres obertes. Els ciclogrames són rodons com un conte de Txèkhov i també, en major o menor grau, tendeixen a la perfecció.
Amsterdam i Narbona assoleixen el grau 2. En el cas d'Amsterdam la cua repeteix les dues primeres lletres del cap: AM-AM; a Narbona NA-NA. Naturalment, els ciclogrames més senzills de trobar són els de grau 1. Mots com ara amiga, còmic o mamellam es limiten a repetir la inicial al final (A, C, M). Malgrat aquesta aparent facilitat, no és pas banal provar de completar l'alfabet amb monociclogrames. Descobrir, per exemple, que la primera persona del present d'indicatiu del verb percebre és un monociclograma en P provoca un cert plaer, sobretot entre la nombrosa gent que l'escriuria amb B final. Una cruïlla asimètrica sense viceversa possible és que tots els palíndroms són monociclogrames —cuc, Anna, radar, anilina...—.
Entre els especímens sotmesos al segon grau ciclogramàtic destaca amb singular fulgor el cognom d'un dels millors ciclistes de tots els temps: Miguel Indurain (IN-IN). Una bona iniciativa fóra instituir, en el seu honor, una clàssica biciclogramàtica que unís Amsterdam i Narbona. Al costat de binomis lingüísticament tan insulsos com ara Milano-San Remo, París-Roubaix o Lieja-Bastogne-Lieja, la nova clàssica biciclogramàtica del calendari europeu podria marcar una fita semblant a la ja clàssica marató de Mataró, una cursa que deu el seu nom a la notable coincidència anagramàtica entre la capital del Maresme i la mítica ciutat grega.
A partir del grau tres, la recerca ciclogramàtica es complica. Els triciclogrames són només freqüents entre els temps verbals. Terminacions com ara -rem, -ren, -res, -ven o -ves permeten fabricar-ne a dojo. Exemples de triciclogrames serien remarem, rentaren, rescatares, ventaven o vessaves. La dificultat augmenta en el grau superior. Ja no és tan senzill trobar formes verbals de grau quatre, com ara "arengaren" o l'immaculat "arenaren", un tetraciclograma sense cap lletra de rebuig. Però sempre ens queda la possibilitat de concentrar-nos-hi molt i descobrir, astorats, que les nostres troballes milloren quan les busquem "mentalment". Només qui faci un gran esforç mental aconseguirà trobar ciclogrames de grau superior a 4. Aquest és el repte d'avui.
Envieu ciclogrames a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu-los a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
Amsterdam i Narbona assoleixen el grau 2. En el cas d'Amsterdam la cua repeteix les dues primeres lletres del cap: AM-AM; a Narbona NA-NA. Naturalment, els ciclogrames més senzills de trobar són els de grau 1. Mots com ara amiga, còmic o mamellam es limiten a repetir la inicial al final (A, C, M). Malgrat aquesta aparent facilitat, no és pas banal provar de completar l'alfabet amb monociclogrames. Descobrir, per exemple, que la primera persona del present d'indicatiu del verb percebre és un monociclograma en P provoca un cert plaer, sobretot entre la nombrosa gent que l'escriuria amb B final. Una cruïlla asimètrica sense viceversa possible és que tots els palíndroms són monociclogrames —cuc, Anna, radar, anilina...—.
Entre els especímens sotmesos al segon grau ciclogramàtic destaca amb singular fulgor el cognom d'un dels millors ciclistes de tots els temps: Miguel Indurain (IN-IN). Una bona iniciativa fóra instituir, en el seu honor, una clàssica biciclogramàtica que unís Amsterdam i Narbona. Al costat de binomis lingüísticament tan insulsos com ara Milano-San Remo, París-Roubaix o Lieja-Bastogne-Lieja, la nova clàssica biciclogramàtica del calendari europeu podria marcar una fita semblant a la ja clàssica marató de Mataró, una cursa que deu el seu nom a la notable coincidència anagramàtica entre la capital del Maresme i la mítica ciutat grega.
A partir del grau tres, la recerca ciclogramàtica es complica. Els triciclogrames són només freqüents entre els temps verbals. Terminacions com ara -rem, -ren, -res, -ven o -ves permeten fabricar-ne a dojo. Exemples de triciclogrames serien remarem, rentaren, rescatares, ventaven o vessaves. La dificultat augmenta en el grau superior. Ja no és tan senzill trobar formes verbals de grau quatre, com ara "arengaren" o l'immaculat "arenaren", un tetraciclograma sense cap lletra de rebuig. Però sempre ens queda la possibilitat de concentrar-nos-hi molt i descobrir, astorats, que les nostres troballes milloren quan les busquem "mentalment". Només qui faci un gran esforç mental aconseguirà trobar ciclogrames de grau superior a 4. Aquest és el repte d'avui.
Envieu ciclogrames a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu-los a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 26 de març del 1998
Liceu o no l'hisseu?
A primers de febrer vam proposar la tramesa de criptònims, una nova variant de l'homofonia aplicada als topònims que partia de la il·luminació mística que el lingüista Lluís de Yzaguirre va tenir mentre badava davant les obres del Liceu a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estaven fent aquell dia els operaris que treballaven en el nou edifici del Liceu: hissar-lo. La tramesa de criptònims cobreix bona part de la nostra geografia, però cap part del planeta no resta lliure de sospita. De fet, gairebé tots els corresponsals coincideixen a fer-se ressò d'un clàssic aragonès que apel·la a la pobra Montiel amb un cert ressentiment: "Sara, gossa!" o bé més sibil·linament "serà gossa!"
Joan Pinyol (Capellades) esclavitza la capital de la Segarra: "serf era a Cervera" i erotitza els baixos del famós mont de Venus en transformar Vallbona d'Anoia en l'òbvia "vall bona de noia". Per la seva banda, des del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València Àlex Amorós Hernàndez enfila tres criptònims que uneixen els Països Catalans: "De qui fa les coses amb el cor a la mà podem dir que Mana-Cor (Illes Balears), de qui tot ho fa a la cerca dels diners direm que Or-Pesa (País Valencià) i de qui tot ho fa deliberadament que ho fa Am-Posta (Catalunya)". Daniel Ramos (Sabadell) explora un to més col·loquial en els seus criptònims. Així, primer visita el Pallars Jussà a la recerca de bars i reitera "hi són, a Isona", després s'acosta a la gola del llop del Baix Ebre per desafiar la bèstia —"Vine, llop!" (Vinallop)—, nega la vida tavernària al Priorat —"Al bar? Ca!" (Albarca)— i acaba admetent que només en visita al Gironès: "Vés que no!" (Bescanó).
Alguns dels criptònims requereixen un cert context per treure partit de l'homofonia. Per exemple, aquesta ordre surrealista amb què Alfons Saumell (Barcelona) engega un fati escandinau a explorar l'Anoia: "Vés a la Pobla de Claramunt i, un cop allà, lapó bla, declara'm un insolvent total". No totes les seves troballes són tan rebuscades. Fa palesa la devoció que hi ha a la Garrotxa per lloar el guanyador (besa l'u a Besalú), defineix la coneguda tieta Lourdes d'Albert Om al "Malalts de tele" de TV3 (tara d'ell, Osona) i fins i tot revindica la seva presència a partir d'un criptònim del Maresme: cal, ella.
La troballa més inquietant ens arriba de Barcelona. Laura Vila descompon Castelló de la Plana en dues frases suggerents: "Cast ell? Oda a la plana". Vila afegeix un altre homòfon clàssic de la criptonímia, en descompondre Terrassa en "ta raça". Joaquim Molas situava una anècdota brutal en la representació d'una tragèdia grega feta per un grup de teatre aficionat del Vallès. En una escena plena de tensió, un actor va pronunciar un canònic "jo sóc de ta raça" i, espasa en alt, el seu company d'escena li replicà: "i jo de Sabadell!"
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
Joan Pinyol (Capellades) esclavitza la capital de la Segarra: "serf era a Cervera" i erotitza els baixos del famós mont de Venus en transformar Vallbona d'Anoia en l'òbvia "vall bona de noia". Per la seva banda, des del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València Àlex Amorós Hernàndez enfila tres criptònims que uneixen els Països Catalans: "De qui fa les coses amb el cor a la mà podem dir que Mana-Cor (Illes Balears), de qui tot ho fa a la cerca dels diners direm que Or-Pesa (País Valencià) i de qui tot ho fa deliberadament que ho fa Am-Posta (Catalunya)". Daniel Ramos (Sabadell) explora un to més col·loquial en els seus criptònims. Així, primer visita el Pallars Jussà a la recerca de bars i reitera "hi són, a Isona", després s'acosta a la gola del llop del Baix Ebre per desafiar la bèstia —"Vine, llop!" (Vinallop)—, nega la vida tavernària al Priorat —"Al bar? Ca!" (Albarca)— i acaba admetent que només en visita al Gironès: "Vés que no!" (Bescanó).
Alguns dels criptònims requereixen un cert context per treure partit de l'homofonia. Per exemple, aquesta ordre surrealista amb què Alfons Saumell (Barcelona) engega un fati escandinau a explorar l'Anoia: "Vés a la Pobla de Claramunt i, un cop allà, lapó bla, declara'm un insolvent total". No totes les seves troballes són tan rebuscades. Fa palesa la devoció que hi ha a la Garrotxa per lloar el guanyador (besa l'u a Besalú), defineix la coneguda tieta Lourdes d'Albert Om al "Malalts de tele" de TV3 (tara d'ell, Osona) i fins i tot revindica la seva presència a partir d'un criptònim del Maresme: cal, ella.
La troballa més inquietant ens arriba de Barcelona. Laura Vila descompon Castelló de la Plana en dues frases suggerents: "Cast ell? Oda a la plana". Vila afegeix un altre homòfon clàssic de la criptonímia, en descompondre Terrassa en "ta raça". Joaquim Molas situava una anècdota brutal en la representació d'una tragèdia grega feta per un grup de teatre aficionat del Vallès. En una escena plena de tensió, un actor va pronunciar un canònic "jo sóc de ta raça" i, espasa en alt, el seu company d'escena li replicà: "i jo de Sabadell!"
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 19 de març del 1998
L'holandès errant
La setmana passada aprofitàvem les festives especulacions sobre les notes que omplen la llibreta de Van Gaal per parlar del pare de l'enigmística contemporània als Països Baixos, el lingüista Hugo Brandt Corstius. La revifalla ludolingüística al país de la taronja mecànica arrenca a mitjan anys setanta. Corstius, llavors professor de lingüística a l'Institut de Lingüística General de la Universitat d'Amsterdam, va publicar un article d'enigmística al "NRC Handelsblad" el 27 d'agost de 1976. Hi encunyava el vocable "opperlandès" i el definia en termes sorprenents: hi entrava només tot allò que es podia desenvolupar amb una màquina d'escriure. En quedaven exclosos, doncs, jocs clàssics com els embarbussaments (per orals), el jeroglífic o rebus, els mots encreuats i d'altres jocs de graella, o l'scrabble, per exemple. També n'excloïa explícitament àmbits com la cal·ligrafia, la grafologia i la poesia concreta.
La seva proposta de l'opperlandès va tenir una recepció entusiasta. D'altres publicacions van demanar-li col·laboracions i la revista "Onze Taal" dedicà íntegrament el seu número d'estiu de 1978 a l'opperlandès. L'embranzida enigmística va prendre més cos quan aquell mateix any Kousbroek va publicar la seva traducció dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i es van reeditar un seguit de textos lipogramàtics. Inez van Eijk va publicar una gran col·lecció de jocs de paraules anomenada Dooddoeners (Amsterdam, 1979), Gertrude van Buren va iniciar una columna periòdica d'enigmística a "NRC Handelsblad" i la llista de palíndroms en neerlandès, que fins llavors no passava del centenar, es va veure constantment enriquida pels nous aficionats a cargolar paraules.
Val a dir que Corstius ja havia publicat una obra "seriosa" en l'àmbit de la lingüística universitària —Algebraische Taalkunde (1974)— i que més endavant en publicaria encara una altra: Rekenen op Taal (1983), però l'esclat de l'opperlandès el menaria a recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981), signat amb el pseudònim de Battus. Els nou capítols de què consta l'obra magna de Battus duen títols "programàtics", alguns d'ells inventats: lipograma, palingrama, doblegrama, hipergrama, n-grama, ongrama, miragrama, xenograma i epigrama. El problema fonamental és, com sempre, terminològic. Battus admet l'existència d'una tradició universal dels jocs de paraules, però es nega a inscriure-s'hi sense condicions i reivindica un ús particular dels mecanismes universals que permeti generar una tradició pròpia per a la seva llengua.
De resultes d'aquesta respectable decisió, la terminologia holandesa actual és enormement creativa però en alguns punts xoca amb l'anglesa o la italiana. Així, una xarada és un homograma en opperlandès, o el deliciós oximoron mineral "Bas-alt" (que en holandès es descompon en els opostos baix & alt), no té nom entre els opperlandesos. Sigui com sigui, Battus és un dels grans home-mots de l'enigmística.
La seva proposta de l'opperlandès va tenir una recepció entusiasta. D'altres publicacions van demanar-li col·laboracions i la revista "Onze Taal" dedicà íntegrament el seu número d'estiu de 1978 a l'opperlandès. L'embranzida enigmística va prendre més cos quan aquell mateix any Kousbroek va publicar la seva traducció dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i es van reeditar un seguit de textos lipogramàtics. Inez van Eijk va publicar una gran col·lecció de jocs de paraules anomenada Dooddoeners (Amsterdam, 1979), Gertrude van Buren va iniciar una columna periòdica d'enigmística a "NRC Handelsblad" i la llista de palíndroms en neerlandès, que fins llavors no passava del centenar, es va veure constantment enriquida pels nous aficionats a cargolar paraules.
Val a dir que Corstius ja havia publicat una obra "seriosa" en l'àmbit de la lingüística universitària —Algebraische Taalkunde (1974)— i que més endavant en publicaria encara una altra: Rekenen op Taal (1983), però l'esclat de l'opperlandès el menaria a recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981), signat amb el pseudònim de Battus. Els nou capítols de què consta l'obra magna de Battus duen títols "programàtics", alguns d'ells inventats: lipograma, palingrama, doblegrama, hipergrama, n-grama, ongrama, miragrama, xenograma i epigrama. El problema fonamental és, com sempre, terminològic. Battus admet l'existència d'una tradició universal dels jocs de paraules, però es nega a inscriure-s'hi sense condicions i reivindica un ús particular dels mecanismes universals que permeti generar una tradició pròpia per a la seva llengua.
De resultes d'aquesta respectable decisió, la terminologia holandesa actual és enormement creativa però en alguns punts xoca amb l'anglesa o la italiana. Així, una xarada és un homograma en opperlandès, o el deliciós oximoron mineral "Bas-alt" (que en holandès es descompon en els opostos baix & alt), no té nom entre els opperlandesos. Sigui com sigui, Battus és un dels grans home-mots de l'enigmística.
dijous, 12 de març del 1998
La llibreta de Van Gaal
Els realitzadors dels partits de futbol afinen el zoom cada cop que tenen a tir la llibreta de Louis Van Gaal a la banqueta de can Barça, fins al punt que l'enigma dels seus continguts ja ha esdevingut un mite. Què deu apuntar-hi l'esquerp entrenador? Quina mena d'anotacions hi trobaríem en les planes corresponents a la desfeta de Salamanca? M'han arribat veus que un editor barceloní està negociant els drets per publicar-ne extractes en edició facsímil. Mentrestant, el terreny queda lliure per a qualsevol especulació. I especular és una activitat genuïnament enigmística.
Una hipòtesi de treball podria ser que les notes de Van Gaal no estan escrites en neerlandès sinó en opperlandès. Repassant els arxius he topat amb diverses notícies del pare de l'enigmística als Països Baixos, Hugo Brandt Corstius. Corstius és un ver home-mot. Lingüista, periodista i escriptor, aquest versàtil autor ha fet de tot. Crítica literària, assaig, relats de ciència ficció, manifestos pacifistes, jocs de tauler, columnes d'enigmística... Fins i tot ha encunyat el terme "opperlandès" per designar als Països Baixos l'univers enigmístic que alena aquesta columna i que el món universitari ja comença a identificar amb rètols més tocats i posats com ara lingüística recreativa o ludolingüística.
D'Hugo Brandt Corstius, que sol signar les seves obres enigmístiques amb el pseudònim "Battus", només coneixia un recull de palíndroms i altres facècies anomenat SYMMYZ (Amsterdam, 1991), però ara m'ha arribat notícia del seu llibre fundacional —Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981)— en un ampli extracte traduït a l'anglès que publica a New Jersey la revista especialitzada "Word Ways". Als "Països Alts" que s'empesca Battus la llengua viva és l'opperlandès. Viva en el sentit d'espavilada, és clar. En un pròleg deliciós, Battus aclareix la seva proposta.
"En topar amb una paraula —hi escriu—, un neerlandès queda immediatament distret pel sentit del mot. A un opperlandès, en canvi, el significat de la paraula no el preocupa gens ni mica". Segons Battus el bon opperlandès es dedica merament a bastir sistemes de joc a partir del llenguatge. Els sona? Oi que Van Gaal podria ser un bon opperlandès? Battus també assegura que l'opperlandès fa servir la llengua neerlandesa perquè és la que coneix, però en realitat no li interessa. Les activitats opperlandeses es debaten entre l'esport i l'art. De tots dos camps n'extreu la inutilitat com a arma bàsica. Un saltador de longitud dedica molts esforços a preparar-se per avançar vuit metres d'un bot quan tothom veu que seria més senzill fer-los caminant. Per això l'opperlandès reivindica el dret, per exemple, a escriure un text fent servir només les lletres del tram alfabètic N- Z.
Segur que els nou capítols del llibre de Battus són molt més interessants que la famosa llibreta. En tot cas, suggerim Van Gaal que prengui nota de l'article únic de la Constitució opperlandesa: "Tot allò que és possible és permès i allò que no és possible il·legal". Il·legaal.
Una hipòtesi de treball podria ser que les notes de Van Gaal no estan escrites en neerlandès sinó en opperlandès. Repassant els arxius he topat amb diverses notícies del pare de l'enigmística als Països Baixos, Hugo Brandt Corstius. Corstius és un ver home-mot. Lingüista, periodista i escriptor, aquest versàtil autor ha fet de tot. Crítica literària, assaig, relats de ciència ficció, manifestos pacifistes, jocs de tauler, columnes d'enigmística... Fins i tot ha encunyat el terme "opperlandès" per designar als Països Baixos l'univers enigmístic que alena aquesta columna i que el món universitari ja comença a identificar amb rètols més tocats i posats com ara lingüística recreativa o ludolingüística.
D'Hugo Brandt Corstius, que sol signar les seves obres enigmístiques amb el pseudònim "Battus", només coneixia un recull de palíndroms i altres facècies anomenat SYMMYZ (Amsterdam, 1991), però ara m'ha arribat notícia del seu llibre fundacional —Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981)— en un ampli extracte traduït a l'anglès que publica a New Jersey la revista especialitzada "Word Ways". Als "Països Alts" que s'empesca Battus la llengua viva és l'opperlandès. Viva en el sentit d'espavilada, és clar. En un pròleg deliciós, Battus aclareix la seva proposta.
"En topar amb una paraula —hi escriu—, un neerlandès queda immediatament distret pel sentit del mot. A un opperlandès, en canvi, el significat de la paraula no el preocupa gens ni mica". Segons Battus el bon opperlandès es dedica merament a bastir sistemes de joc a partir del llenguatge. Els sona? Oi que Van Gaal podria ser un bon opperlandès? Battus també assegura que l'opperlandès fa servir la llengua neerlandesa perquè és la que coneix, però en realitat no li interessa. Les activitats opperlandeses es debaten entre l'esport i l'art. De tots dos camps n'extreu la inutilitat com a arma bàsica. Un saltador de longitud dedica molts esforços a preparar-se per avançar vuit metres d'un bot quan tothom veu que seria més senzill fer-los caminant. Per això l'opperlandès reivindica el dret, per exemple, a escriure un text fent servir només les lletres del tram alfabètic N- Z.
Segur que els nou capítols del llibre de Battus són molt més interessants que la famosa llibreta. En tot cas, suggerim Van Gaal que prengui nota de l'article únic de la Constitució opperlandesa: "Tot allò que és possible és permès i allò que no és possible il·legal". Il·legaal.
dijous, 5 de març del 1998
Primavera al carrer
De mica en mica els amables lectors de l'AVUI van enviant documentació sobre cronovies —aquells carrers amb una data a la placa que vam definir mesos enrere— i el nostre calendari s'omple d'espais. Indrets que els enigmistes més conspicus poden visitar el dia del seu aniversari, en una innòcua subversió del fenomen turístic. Ara que arriba la primavera és moment de repassar uns quants d'aquests possibles objectius turístics extravagants. Així, podríem inaugurar la primavera al sud de la ciutat de Tunis, tot passejant per l'avenue du Vingt Mars 1956, una de les cronovies tunisianes que commemora la independència dels francesos. Dos dies més tard podríem agafar un avió cap a Milà i retrobar-nos amb l'enigmista Enric Fontvila, que és qui ens envia la informació, al corso Ventidue Marzo. Tant Tunis com Milà repeteixen cronovia a l'abril. La ciutat africana amb el llarguíssim boulevard du Neuf Avril 1938 i la italiana amb la bella piazza Venticinque Aprile.
La sol·licitud de cronovies ha generat dues menes de trameses molt diferenciades. D'una banda, hi ha un seguit de carrers de ciutats estrangeres dedicats a una data que ens arriben de lectors que hi han topat casualment en algun dels seus viatges turístics. Algunes contenen informacions molt imprecises, filles dels fràgils sediments que els viatges solen dipositar en la memòria dels viatgers, però d'altres venen molt ben il·lustrades amb dades extretes de les inevitables guies de viatge que els turistes més documentats guarden a la biblioteca. Després hi ha les cronovies nostrades, aplegades normalment per veïns de la mateixa ciutat que les té al nomenclàtor. En aquest segon cas, les trameses sovint contenen apreciacions subjectives que les transformen en delicioses narracions breus.
Entre la munió de cronovies primaverals que els lectors han tingut la gentilesa d'enviar, n'hi ha dues que són especialment interessants. L'una a Puigcerdà i l'altra a la vila mallorquina de Mancor de la Vall. Pel que fa a la ceretana, en rebem notícia per una carta del poeta Eduard Escoffet. La documenta així: "Passeig 10 d'abril. No hi ha gaire per contar: està al centre, força ampla, útil per aparcar i hi ha una carnisseria on es troben unes llonganisses molt recomanables si la memòria no'm (sic) fa errar".
La cronovia mallorquina, tramesa per l'artista especialitzada en l'elaboració de paper Nani Ferrer, conté una doble sorpresa. D'una banda, na Nani adjunta un paper oficial de l'ajuntament signat pel batle de Mancor de la Vall, el senyor Bernadi Coll, en el qual es pot llegir: "c/Avinguda 2 d'Abril de 1925. En commemoració de la independència de Selva". A més la gentil corresponsal narra en tres paràgrafs com un seu avi coronel va agafar en 1925 el cavall i la muller i se'n van anar tots tres a Madrid a demanar la independència del municipi veí de Selva (ara en diríem segregació) amb l'èxit esclatant que justifica l'existència de la cronovia local: l'avinguda 2 d'abril d'aquesta magnífica vila mallorquina de nou-cents habitants.
La sol·licitud de cronovies ha generat dues menes de trameses molt diferenciades. D'una banda, hi ha un seguit de carrers de ciutats estrangeres dedicats a una data que ens arriben de lectors que hi han topat casualment en algun dels seus viatges turístics. Algunes contenen informacions molt imprecises, filles dels fràgils sediments que els viatges solen dipositar en la memòria dels viatgers, però d'altres venen molt ben il·lustrades amb dades extretes de les inevitables guies de viatge que els turistes més documentats guarden a la biblioteca. Després hi ha les cronovies nostrades, aplegades normalment per veïns de la mateixa ciutat que les té al nomenclàtor. En aquest segon cas, les trameses sovint contenen apreciacions subjectives que les transformen en delicioses narracions breus.
Entre la munió de cronovies primaverals que els lectors han tingut la gentilesa d'enviar, n'hi ha dues que són especialment interessants. L'una a Puigcerdà i l'altra a la vila mallorquina de Mancor de la Vall. Pel que fa a la ceretana, en rebem notícia per una carta del poeta Eduard Escoffet. La documenta així: "Passeig 10 d'abril. No hi ha gaire per contar: està al centre, força ampla, útil per aparcar i hi ha una carnisseria on es troben unes llonganisses molt recomanables si la memòria no'm (sic) fa errar".
La cronovia mallorquina, tramesa per l'artista especialitzada en l'elaboració de paper Nani Ferrer, conté una doble sorpresa. D'una banda, na Nani adjunta un paper oficial de l'ajuntament signat pel batle de Mancor de la Vall, el senyor Bernadi Coll, en el qual es pot llegir: "c/Avinguda 2 d'Abril de 1925. En commemoració de la independència de Selva". A més la gentil corresponsal narra en tres paràgrafs com un seu avi coronel va agafar en 1925 el cavall i la muller i se'n van anar tots tres a Madrid a demanar la independència del municipi veí de Selva (ara en diríem segregació) amb l'èxit esclatant que justifica l'existència de la cronovia local: l'avinguda 2 d'abril d'aquesta magnífica vila mallorquina de nou-cents habitants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
