Victòria I d'Anglaterra (1819-1901) va ser una reina tan longeva que l'anomenada "era victoriana" pràcticament va durar un segle i, de vegades sembla com si la moral que se'n derivava encara seguís vigent. Va ser reina de la Gran Bretanya i d'Irlanda —i de totes les altres colònies britàniques arreu del món— durant 67 anys, i l'any 1876 també va ser proclamada emperadriu de l'Índia. Victòria, que potser per fer honor al seu nom va capitanejar l'època més esplendorosa de l'Imperi Britànic, ha entrat en la posteritat com una figura adusta i poc donada a les frivolitats que avui en dia sotraguegen els seus descendents. Fins i tot hi ha episodis de la història de l'enigmística que reforcen aquesta imatge.
Per exemple el seu paper en el naixement d'una estrella dels jocs de paraules: el reverend William Archibald Spooner (1844-1930), pare fundador de la jocosa germandat dels que diuen una cosa per l'altra sense voler. Spooner és el Pich i Pon anglès. Si l'exalcalde barceloní ens va llegar les piquiponades, Spooner va deixar els spoonerisms a la humanitat. I en la gloriós naixement del seu mite destaca amb llum pròpia la hieràtica figura de la reina Victòria. Ella presidia la inauguració del curs universitari de Cambridge l'any que el reverend va fer la primera pífia sonada. En voler Spooner començar el discurs inaugural amb la fórmula retòrica "I have in my bosom a half-formed wish..." (el meu pit alberga un desig incipient de...) la llengua li va patinar i tots els assistents, ínclita reina inclosa, van poder sentir "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). Es diu que les rialles dels assistents van incomodar tant la reina que l'efecte còmic es va multiplicar fins a extrems llegendaris.
Però també hi ha referents que desmenteixen aquest posat adust que la història ha adjudicat a la reina Victòria. L'enigmista del segle XIX Henry E. Dudeney —pare d'alguns dels millors problemes lògics que encara avui circulen pel món—, li adjudica la creació d'una frivolitat verbal anomenada "double-acrostic". Segons Dudeney la reina Victòria en persona va inventar aquest joc poètic l'any 1856, quan va descobrir per casualitat que amb les últimes lletres de cinc versos de Shakespeare podia formar una paraula. Els doble-acròstics van ser molt populars a la premsa abans de la irrupció dels mots encreuats. Es reproduïa un verset i es deixaven en blanc les primeres i les últimes lletres, les quals formaven dues paraules de sentit oposat que es podien llegir en vertical.
De tota manera, l'episodi victorià més entranyable és el de la tria de nom per a la nova colònia de les illes Fiji. El divulga l'enigmista Peter Newby: "L'any 1874 la reina Victòria va triar Fiji entre els quatre noms que li van proposar els seus generals perquè trobava que els tres puntets consecutius de les is i la jota quedarien la mar de bé als mapes on havien de constar aquelles illes acabades de conquerir". Això és sentit d'Estat.
dijous, 21 de gener del 1999
dijous, 14 de gener del 1999
Mike Maguire
Poques vegades els palíndroms —frases capicua com ara "català a l'atac"— ultrapassen el marc dels repertoris. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol llengua que tingui a l'abast. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions personals fetes sense cap altra voluntat estètica que l'acumulació de troballes. A l'altre extrem d'aquests laboriosos llistats s'alcen algunes obres forassenyades, dignes dels artistes més megalòmans de la història, com ara una mítica novel·la palindròmica de 31.594 paraules en anglès que un tal Lawrence Levine va publicar en 1977. L'únic fet remarcable d'aquesta novel·la il·legible és que la frase central, sobre la qual pivota l'extens palíndrom, sembla tota una profecia per a la dècada dels noranta: "Post rats to Iraq... A riot starts [op...]" ("envien les rates a l'Iraq... Comença una baralla"). La cu d'Iraq és l'eix del vast palíndrom. El ver ull de l'huracà.
En canvi, avui no volem parlar ni de curiositats ni de rècords Guinness, sinó de poesia. Un nord-americà anomenat Mike Maguire acaba d'autoeditar-se (PO Box 362. Herndon VA 20172 USA) un interessant poemari amb títol futbolístic —"11" (1998)— que conté onze poemes deliciosos. I, a banda, palíndroms perfectes. L'alineació dels títols, traduïts aquí sense cap concessió a l'àrdua màgia simètrica, ens permetrà fer-nos el càrrec de la proposta: "Sun I Saw Was In Us" (el sol que vaig veure era dins nostre), "Lives Evil" (viu el mal), "Diary Raid" (incursió diària), "Anna", "Drawn Inward" (arrossegat cap endins), "Sugar Drag Us" (el sucre ens estira), "Seven Eves" (set vigílies), "Too Far Afoot" (massa lluny a peu), "Nine Men In" (nou homes dins), "Flown Wolf" (llop esvanit) i, finalment, "No Melanie, Be In a Lemon" (cap Melanie s'amaga en una llimona).
Naturalment, la constricció de la simetria perfecta és omnipresent en el llibre de Maguire, però a diferència d'altres poemaris similars, l'alè del poeta arriba al lector més enllà de l'habitual procés de meravellament formal. Les "set vigílies" són set poemes notables que despleguen el palíndrom quasi inadvertidament i el més breu ("Anna") és una declaració d'amor folla i contundent: "Dammit, I'm mad" (maleït siga, paro boig).
Aquest 11 s'afegeix als pocs reculls de palíndroms amb pretensions poètiques que han donat les diverses tradicions literàries. De moment, farà companyia en la meva biblioteca als palíndroms neerlandesos de SYMMYZ de Battus (Amsterdam, 1991), als lírics espanyols de Oír a Darío de Darío Lancini (Caracas, 1975), a l'ampli i variat repertori Picardía palindrómica del mexicà Willy de Winter (Mèxico DF, 1987 amb pròleg de Juan José Arreola) i, finalment, als palíndroms còmics i dibuixats de John Agee: Go hang a Salami! I'm a lasagna hog! (New York, 1994).
En canvi, avui no volem parlar ni de curiositats ni de rècords Guinness, sinó de poesia. Un nord-americà anomenat Mike Maguire acaba d'autoeditar-se (PO Box 362. Herndon VA 20172 USA) un interessant poemari amb títol futbolístic —"11" (1998)— que conté onze poemes deliciosos. I, a banda, palíndroms perfectes. L'alineació dels títols, traduïts aquí sense cap concessió a l'àrdua màgia simètrica, ens permetrà fer-nos el càrrec de la proposta: "Sun I Saw Was In Us" (el sol que vaig veure era dins nostre), "Lives Evil" (viu el mal), "Diary Raid" (incursió diària), "Anna", "Drawn Inward" (arrossegat cap endins), "Sugar Drag Us" (el sucre ens estira), "Seven Eves" (set vigílies), "Too Far Afoot" (massa lluny a peu), "Nine Men In" (nou homes dins), "Flown Wolf" (llop esvanit) i, finalment, "No Melanie, Be In a Lemon" (cap Melanie s'amaga en una llimona).
Naturalment, la constricció de la simetria perfecta és omnipresent en el llibre de Maguire, però a diferència d'altres poemaris similars, l'alè del poeta arriba al lector més enllà de l'habitual procés de meravellament formal. Les "set vigílies" són set poemes notables que despleguen el palíndrom quasi inadvertidament i el més breu ("Anna") és una declaració d'amor folla i contundent: "Dammit, I'm mad" (maleït siga, paro boig).
Aquest 11 s'afegeix als pocs reculls de palíndroms amb pretensions poètiques que han donat les diverses tradicions literàries. De moment, farà companyia en la meva biblioteca als palíndroms neerlandesos de SYMMYZ de Battus (Amsterdam, 1991), als lírics espanyols de Oír a Darío de Darío Lancini (Caracas, 1975), a l'ampli i variat repertori Picardía palindrómica del mexicà Willy de Winter (Mèxico DF, 1987 amb pròleg de Juan José Arreola) i, finalment, als palíndroms còmics i dibuixats de John Agee: Go hang a Salami! I'm a lasagna hog! (New York, 1994).
dijous, 31 de desembre del 1998
Bopon Apany Nopou
Ara fa una setmana, en l'article corresponent a la nit de Nadal, vam tirar mà de l'arxiu i en vam extreure una nadala amb enigma geogràfic del poeta Josep Vicenç Foix que ens ha pervingut gràcies a Martí de Riquer. Avui, abans que la creixent dictadura del cava imposi una mena d'evanescència general provocada per les seves enterbolidores bombolletes, volem reincidir en el deliciós univers foixià per extreure'n un altre mecanisme enigmístic.
L'Àlbum Foix que Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella van publicar a Quaderns Crema l'any 1990 recull, a la secció "Mestres i amics", una onírica trobada del poeta amb el pintor, escenògraf i director teatral Artur Carbonell, extreta del llibre Krtu. Un Foix amb trenta anys acabats de fer situa l'encontre a la platja "en ple març calcinós" i recorda meravellat la frase de reconeixement amb què s'adreça a l'amic: "Mai, com en aquell moment, no m'havia adreçat a ningú emprant, de cop i volta, el dolç argot escolar: ¿Opoi quepet dipus Apartupur Caparboponepell? Va acostar totes dues ales al pit i amb una gran reverència va respondre: Sipi! ". Aital diàleg hauria fet les converses dels polipoetes d'avui, seguidors incondicionals de la poesia fonètica foixiana.
La conversa platgívola i platxeriosa entre Caparboponepell i Fopoix —sostingut en la "llengua de la pe"— evoca els innombrables argots infantils amb què els escolars de totes les èpoques han preservat la seva intimitat a oïdes dels mestres. Són llenguatges secrets que requereixen una certa destresa mental. Llengües deformades que compliquen el codi a la manera dels enigmes perquè els missatges emesos siguin ben difícils de descodificar. D'argots amb aquest regust escolar n'hi ha muntanyes i no té cap sentit sistematitzar-los però, a redós de Foix, n'he triat tres a l'atzar per desitjar una bona entrada d'any als lectors d'aquesta secció d'enigmística. Naturalment, en la "llengua de la pe" foixiana el canònic "pròsper any nou" faria, si fa no fa: "propospeper apany nopou".
Les tres altres opcions argòtiques triades fan així:
1) "Parlaram d'acasta manara", substituint totes les vocals per una de sola, com en els lipogrames o en algunes cançons infantils. Així, per felicitar l'any podrem sorprendre la concurrència amb un "falaç any na", "ben eny mel ne-cents nerente-ne", "bini intridi d'iny", "pròspor mol no-conts noronto-no" o "bun uny nu".
2) "Remparla de taques ramane", traslladant l'última síl·laba de cada paraula al capdavant. Així, "Bon Nadal i que tingueu una bona entrada d'any" esdevindrà "Bon dalna i que gueutin nau nabo daentra d'any".
3) "Meralrap atseuqad arenam", invertint l'ordre de les lletres de cada paraula. Així, una carrinclonada egrègia com "Us desitgem de tot cor que la imatge de l'establia us faci ben avinent que Nadal és cada dia" quedaria disfressada de conjur diabòlic: "Su megtised ed tot roc euq al egtami ed ailbatse'l su icaf neb tneniva euq ladan se adac aid".
Doncs això, bon any nou.
L'Àlbum Foix que Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella van publicar a Quaderns Crema l'any 1990 recull, a la secció "Mestres i amics", una onírica trobada del poeta amb el pintor, escenògraf i director teatral Artur Carbonell, extreta del llibre Krtu. Un Foix amb trenta anys acabats de fer situa l'encontre a la platja "en ple març calcinós" i recorda meravellat la frase de reconeixement amb què s'adreça a l'amic: "Mai, com en aquell moment, no m'havia adreçat a ningú emprant, de cop i volta, el dolç argot escolar: ¿Opoi quepet dipus Apartupur Caparboponepell? Va acostar totes dues ales al pit i amb una gran reverència va respondre: Sipi! ". Aital diàleg hauria fet les converses dels polipoetes d'avui, seguidors incondicionals de la poesia fonètica foixiana.
La conversa platgívola i platxeriosa entre Caparboponepell i Fopoix —sostingut en la "llengua de la pe"— evoca els innombrables argots infantils amb què els escolars de totes les èpoques han preservat la seva intimitat a oïdes dels mestres. Són llenguatges secrets que requereixen una certa destresa mental. Llengües deformades que compliquen el codi a la manera dels enigmes perquè els missatges emesos siguin ben difícils de descodificar. D'argots amb aquest regust escolar n'hi ha muntanyes i no té cap sentit sistematitzar-los però, a redós de Foix, n'he triat tres a l'atzar per desitjar una bona entrada d'any als lectors d'aquesta secció d'enigmística. Naturalment, en la "llengua de la pe" foixiana el canònic "pròsper any nou" faria, si fa no fa: "propospeper apany nopou".
Les tres altres opcions argòtiques triades fan així:
1) "Parlaram d'acasta manara", substituint totes les vocals per una de sola, com en els lipogrames o en algunes cançons infantils. Així, per felicitar l'any podrem sorprendre la concurrència amb un "falaç any na", "ben eny mel ne-cents nerente-ne", "bini intridi d'iny", "pròspor mol no-conts noronto-no" o "bun uny nu".
2) "Remparla de taques ramane", traslladant l'última síl·laba de cada paraula al capdavant. Així, "Bon Nadal i que tingueu una bona entrada d'any" esdevindrà "Bon dalna i que gueutin nau nabo daentra d'any".
3) "Meralrap atseuqad arenam", invertint l'ordre de les lletres de cada paraula. Així, una carrinclonada egrègia com "Us desitgem de tot cor que la imatge de l'establia us faci ben avinent que Nadal és cada dia" quedaria disfressada de conjur diabòlic: "Su megtised ed tot roc euq al egtami ed ailbatse'l su icaf neb tneniva euq ladan se adac aid".
Doncs això, bon any nou.
dijous, 24 de desembre del 1998
Nadales
Ara les dates nadalenques semblen monopolitzades pel comerç de béns materials i molta gent se'n queixa. No sempre ha estat així. Però seria absurd que si durant tot l'any els comerciants proven d'instituir diades per fomentar el consum dels seus productes ara no aprofitessin el sa costum d'obsequiar-nos els uns als altres amb tota mena d'objectes inútils. ¿O és que hi ha una nova moral que ens obliga a aplaudir la puixança de la Fira de Barcelona i a omplir-nos la boca amb la dimensió cívica de la Diada de Sant Jordi però ens fa renegar dels carrers il·luminats i les nadales insuportables que ens envolten durant tot el desembre i mig gener?
En l'àmbit literari la sorollada aquesta del Nadal ha consolidat dos gèneres: els contes de Nadal i les Nadales poètiques. Dels primers se'n solen ocupar els diaris, tot reproduint-ne de clàssics o encarregant-ne de nous a escriptors professionals. Les segones, en canvi, són més populars. Qui no té un amic poeta? Qui no ha rebut, aquests dies, unes ratlles inèdites de temàtica nadalenca? O un dibuix original o una foto artística o un enigma protagonitzat pels Reis Mags.
Alguns poetes reconeguts, de vida endreçada i Nadal familiar, han instituït la tramesa anual d'un poema. En moltes d'aquestes peces hi plana un cert virtuosisme molt proper a l'enigmística. La pràctica més freqüent és la de l'acròstic, però hi ha casos francament sofisticats. Entre els que figuren al meu arxiu de rareses sobresurt el misteri quasi místic del famós poema de JV Foix que comença "Ho sap tothom, i és profecia". Es veu que el Nadal de 1953 el mateix Foix va fer una revelació sorprenent al seu amic Martí de Riquer. Posteriorment Riquer ho ha divulgat en un article magnífic.
Parlaven de l'expressivitat dels topònims en poesia, des de Cerverí de Girona a Verdaguer, quan Foix va sorprendre el seu interlocutor amb una revelació insospitada: la sisena estrofa del seu poema ocultava un petit tresor. L'estrofa fa així:
Per descobrir el misteri cal tenir un mapa de Catalunya al davant. Primer tracem una ratlla al meridià des de Colera —al nord— fins i a Palau-saverdera —al sud— i després una altra al paral·lel des de Pau —a occident— fins a la Selva de Mar —a orient—. El que apareix al mapa és una creu perfecta amb el travesser vertical més llarg que l'horitzontal. A més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha la Vall de la Santa Creu. Segons Foix, els oferents que cuiten a encaminar-se a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de la Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l'Empordà, que són els quatre caps de la creu, i el poeta signa la composició des de molt prop, al Port de la Selva.
En l'àmbit literari la sorollada aquesta del Nadal ha consolidat dos gèneres: els contes de Nadal i les Nadales poètiques. Dels primers se'n solen ocupar els diaris, tot reproduint-ne de clàssics o encarregant-ne de nous a escriptors professionals. Les segones, en canvi, són més populars. Qui no té un amic poeta? Qui no ha rebut, aquests dies, unes ratlles inèdites de temàtica nadalenca? O un dibuix original o una foto artística o un enigma protagonitzat pels Reis Mags.
Alguns poetes reconeguts, de vida endreçada i Nadal familiar, han instituït la tramesa anual d'un poema. En moltes d'aquestes peces hi plana un cert virtuosisme molt proper a l'enigmística. La pràctica més freqüent és la de l'acròstic, però hi ha casos francament sofisticats. Entre els que figuren al meu arxiu de rareses sobresurt el misteri quasi místic del famós poema de JV Foix que comença "Ho sap tothom, i és profecia". Es veu que el Nadal de 1953 el mateix Foix va fer una revelació sorprenent al seu amic Martí de Riquer. Posteriorment Riquer ho ha divulgat en un article magnífic.
Parlaven de l'expressivitat dels topònims en poesia, des de Cerverí de Girona a Verdaguer, quan Foix va sorprendre el seu interlocutor amb una revelació insospitada: la sisena estrofa del seu poema ocultava un petit tresor. L'estrofa fa així:
"Els de la Vall i els de Colera
salten contents, a llur manera,
i els de la Selva s'han mudat;
amb flors de fenc calquen a l'era;
a cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat".
Per descobrir el misteri cal tenir un mapa de Catalunya al davant. Primer tracem una ratlla al meridià des de Colera —al nord— fins i a Palau-saverdera —al sud— i després una altra al paral·lel des de Pau —a occident— fins a la Selva de Mar —a orient—. El que apareix al mapa és una creu perfecta amb el travesser vertical més llarg que l'horitzontal. A més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha la Vall de la Santa Creu. Segons Foix, els oferents que cuiten a encaminar-se a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de la Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l'Empordà, que són els quatre caps de la creu, i el poeta signa la composició des de molt prop, al Port de la Selva.
dijous, 17 de desembre del 1998
Alsius
Quan un capellà dels d'abans feia un sermó abrandat podien passar dues coses. Que la parròquia es posés a tremolar o que l'orador perdés els papers. Si agitava molt les mans en plena arenga era ben possible que provoqués un petit desajust en el llibre de la litúrgia. Sovint la cinta que marcava la pàgina exacta que contenia la represa de l'eucaristia es movia de lloc. El sacerdot, que no trobava l'oració pertinent per reprendre la litúrgia, es quedava amb l'"oremus" (preguem) a la boca mentre fullejava amb afany el seu llibre per trobar el punt perdut. Els més experts sabien omplir aquest buit amb elegància, però algun de més passerell es posava nerviós i tots els parroquians se n'adonaven. Es deia llavors que havia perdut l'oremus.
Salvador Alsius acaba de publicar una petita enciclopèdia de la cultura catòlica anomenada, justament, Hem perdut l'Oremus (La Campana, 1998). Alsius hi recull tota mena de referents culturals del cristianisme organitzats en 1000 entrades justes. Hi ha de tot i molt ben explicat. Des de la definició precisa de les diverses Pasqües fins al recordatori oportú del sentit primigeni de llatinòrums eclesiàstics com ara "Dominus vobiscum", "Ecce Homo" "Sursum corda" o "Ite, misa est", passant pels diversos ordes religiosos o fins i tot per una certa toponímia: el barri de Ghetto, el Gòlgota, Getsemaní, les muralles de Jericó... Tal com Alsius recorda al pròleg tots aquests referents culturals impregnen el nostre entorn, amb independència de les creences, i el cert és que molta gent jove d'avui no té ni la més remota idea del seu origen. Així, Alsius explica l'anècdota d'una colla d'estudiants convençuts que l'expressió "plorar com una Magdalena" prové del fet que les magdalenes sucades regalimen. Òbviament, el llibre resol aquestes mancances amb un índex de més de quatre-centes expressions com ara "vendre's per un plat de llenties" que remeten a l'entrada on trobarem l'autèntica explicació.
Salvador Alsius va ser una de les primeres cares que vam veure per TV3. La seva popularitat va anar lligada durant molt de temps al comentari amè del sant del dia que feia al Telenotícies Migdia, en un to rigorós i divulgatiu molt proper al d'aquest llibre. Però anys després les coses es van tòrcer i Alsius va haver de passar el seu calvari particular anant d'Herodes a Pilat per no combregar amb rodes de molí mentre a la ràdio un jove garneu anomenat Mikimoto el demonitzava injustament (com es podia haver rigut de qualsevol altre) i entre tots gairebé li cantaven les absoltes. Però Alsius no va defallir. Demostrant tenir més paciència que Job es va concentrar en una tesi doctoral sobre deontologia mediàtica i mai no va perdre l'Oremus. Ara és el degà del Col·legi de Periodistes, professor universitari i es permet escriure llibres com aquest. Per paradoxes de la vida, qui més se'n reia d'ell ara podrà consultar a la pàgina 82 d'Hem perdut l'Oremus què vol dir exactament l'expressió "fer la travessia del desert".
Salvador Alsius acaba de publicar una petita enciclopèdia de la cultura catòlica anomenada, justament, Hem perdut l'Oremus (La Campana, 1998). Alsius hi recull tota mena de referents culturals del cristianisme organitzats en 1000 entrades justes. Hi ha de tot i molt ben explicat. Des de la definició precisa de les diverses Pasqües fins al recordatori oportú del sentit primigeni de llatinòrums eclesiàstics com ara "Dominus vobiscum", "Ecce Homo" "Sursum corda" o "Ite, misa est", passant pels diversos ordes religiosos o fins i tot per una certa toponímia: el barri de Ghetto, el Gòlgota, Getsemaní, les muralles de Jericó... Tal com Alsius recorda al pròleg tots aquests referents culturals impregnen el nostre entorn, amb independència de les creences, i el cert és que molta gent jove d'avui no té ni la més remota idea del seu origen. Així, Alsius explica l'anècdota d'una colla d'estudiants convençuts que l'expressió "plorar com una Magdalena" prové del fet que les magdalenes sucades regalimen. Òbviament, el llibre resol aquestes mancances amb un índex de més de quatre-centes expressions com ara "vendre's per un plat de llenties" que remeten a l'entrada on trobarem l'autèntica explicació.
Salvador Alsius va ser una de les primeres cares que vam veure per TV3. La seva popularitat va anar lligada durant molt de temps al comentari amè del sant del dia que feia al Telenotícies Migdia, en un to rigorós i divulgatiu molt proper al d'aquest llibre. Però anys després les coses es van tòrcer i Alsius va haver de passar el seu calvari particular anant d'Herodes a Pilat per no combregar amb rodes de molí mentre a la ràdio un jove garneu anomenat Mikimoto el demonitzava injustament (com es podia haver rigut de qualsevol altre) i entre tots gairebé li cantaven les absoltes. Però Alsius no va defallir. Demostrant tenir més paciència que Job es va concentrar en una tesi doctoral sobre deontologia mediàtica i mai no va perdre l'Oremus. Ara és el degà del Col·legi de Periodistes, professor universitari i es permet escriure llibres com aquest. Per paradoxes de la vida, qui més se'n reia d'ell ara podrà consultar a la pàgina 82 d'Hem perdut l'Oremus què vol dir exactament l'expressió "fer la travessia del desert".
dijous, 10 de desembre del 1998
Laberint d'obres
El Laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins de l'antiga hisenda que la família Desvalls va conservar a Horta fins als anys setanta. Avui el Parc del Laberint és un indret públic i ha entrat en el circuit turístic internacional. No són pocs els forasters que desafien les obres que transformen Barcelona en un ver laberint i s'hi acosten per gaudir de la seva estranya barreja entre natura i arquitectura. La principal atracció del Laberint d'Horta són els passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —"Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo"— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: "De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí".
Els laberints conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. Més enllà dels referents mitològics —concentrats en parelles com l'Esfinx-Èdip o Teseu-Ariadna—, hi ha alguns laberints de caire religiós que presenten una relació molt directa amb els enigmes lingüístics. No tots són vegetals, sinó que també n'hi ha de mosaic o petris. Com per exemple el laberint de pedra descobert en 1843 a l'Església de Saint Reparatus d'Orléansville (Alger).
En aquesta antiga església cristiana hi ha valuosos mosaics decorats amb poemes barrocs que permeten la lectura d'una inscripció de totes les maneres possibles (del dret, del revés, en els dos sentits verticals i també en diagonal). Una d'aquestes inscripcions és "MARINUS SACERDOS". Però el més interessant de l'església és el laberint de pedra que permet transitar per la nau fins arribar a un punt central dedicat a la salvació. Un rosetó amb la inscripció "SEMPER PAX" presideix el centre del laberint, però un nou poema barroc agermana les envitricollades passes que han portat el visitant fins allà amb els camins que podrà transitar la seva mirada. Reproduïm aquesta prodigiosa sopa de lletres amb una sola indicació: des de la S central es pot llegir en tots els sentits el nom de la presumpta garant de la salvació —"SANCTA ECCLESIA"—.
Els laberints conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. Més enllà dels referents mitològics —concentrats en parelles com l'Esfinx-Èdip o Teseu-Ariadna—, hi ha alguns laberints de caire religiós que presenten una relació molt directa amb els enigmes lingüístics. No tots són vegetals, sinó que també n'hi ha de mosaic o petris. Com per exemple el laberint de pedra descobert en 1843 a l'Església de Saint Reparatus d'Orléansville (Alger).
En aquesta antiga església cristiana hi ha valuosos mosaics decorats amb poemes barrocs que permeten la lectura d'una inscripció de totes les maneres possibles (del dret, del revés, en els dos sentits verticals i també en diagonal). Una d'aquestes inscripcions és "MARINUS SACERDOS". Però el més interessant de l'església és el laberint de pedra que permet transitar per la nau fins arribar a un punt central dedicat a la salvació. Un rosetó amb la inscripció "SEMPER PAX" presideix el centre del laberint, però un nou poema barroc agermana les envitricollades passes que han portat el visitant fins allà amb els camins que podrà transitar la seva mirada. Reproduïm aquesta prodigiosa sopa de lletres amb una sola indicació: des de la S central es pot llegir en tots els sentits el nom de la presumpta garant de la salvació —"SANCTA ECCLESIA"—.
AISELCECLESIA
ISELCEAECLESI
SELCEATAECLES
ELCEATCTAECLE
LCEATCNCTAECL
CEATCNANCTAEC
EATCNASANCTAE
CEATCNANCTAEC
LCEATCNCTAECL
ELCEATCTAECLE
SELCEATAECLES
ISELCEAECLESI
AISELCECLESIA
dijous, 3 de desembre del 1998
Dittografies
Quan un parlant repeteix involuntàriament una síl·laba o tota una paraula els fonetistes diagnostiquen que acaba de cometre una dittologia. No es tracta de demanar un "cafè cafè" sinó més aviat de quequejar una mica. Una variant sintàctica de la dittologia és aquella que permet la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context formal en el que es desenvolupa. Un exemple és el cas de la parella de ball bon-bo, que permeten augurar un bon Nadal i un Nadal bo alhora. La cosa dittològica prové d'un prefix d'origen grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Els paleògrafs també han definit les dittografies, tot descrivint-les com "errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots".
En el món de l'enigmística la cosa dittogràfica ha desenvolupat una branca basada en les repeticions ignotes. Des d'aquesta mateixa columna hem parlat diverses vegades de les dittografies toponímiques titllant-les de vers pleonasmes produïts per les diverses invasions que ha hagut d'entomar una contrada en el decurs de la seva història. Entre aquestes destaca el rètol que, durant el franquisme, coronava el port d'Ordal —"Alto del Ordal"— on es podia llegir tres vegades el mateix concepte: "alto" en espanyol "or" en occità i "dalt" en català. Rere aquest triple alt podem situar diversos rius europeus, com ara el català riu Fluvià o el britànic river Dee. Tant "fluvium" en llatí com "dee" en les llengües celtes volen dir, precisament, riu.
Avui volem proposar un gènere més sofisticat de dittografies poliglotes, basades en l'onomàstica. Tot i que és probable trobar gent que tragini noms dittogràfics els exemples que exposarem són inventats i, per tant, qualsevol semblança amb personatges reals no només serà una mera coincidència sinó que també serà benvinguda. Perquè una dittografia onomàstica sigui admissible cal que el nom i cognom del personatge proposat siguin paraules equivalents en dues llengües. Per exemple, el cas de tres noietes que es diguessin Melània Negre (dittografia grec-català), Bruna Moreno (català-espanyol) o, d'una manera més fosca encara, Melanie Cherney (negre en grec i en rus, respectivament).
La imaginació poliglota ens permet inventar personatges tan adients per a les ja properes festes nadalenques com els germans francesos Natalie i Noël Yule, que formen dittografia franco-anglesa gràcies a un sinònim arcaic de "christmas" en anglès. "Yule", tot s'ha de dir, és també un cognom real entre britànics, de manera que aquests homònims francesos dels germans Nadal tenen la versemblança precisa. Naturalment, una suposada Natalie Nadal anostraria aital dittografia. Per acabar, personificarem una deliciosa turista de Trieste amb múltiples aplicacions dittogràfiques que es digui Bella Jaffe Schoen, símbol de la bellesa en italià, català o espanyol (bella), hebreu (jaffe) i alemany (Schoen). Envieu personatges dittogràfics a la secció Enigmística. En parlarem.
En el món de l'enigmística la cosa dittogràfica ha desenvolupat una branca basada en les repeticions ignotes. Des d'aquesta mateixa columna hem parlat diverses vegades de les dittografies toponímiques titllant-les de vers pleonasmes produïts per les diverses invasions que ha hagut d'entomar una contrada en el decurs de la seva història. Entre aquestes destaca el rètol que, durant el franquisme, coronava el port d'Ordal —"Alto del Ordal"— on es podia llegir tres vegades el mateix concepte: "alto" en espanyol "or" en occità i "dalt" en català. Rere aquest triple alt podem situar diversos rius europeus, com ara el català riu Fluvià o el britànic river Dee. Tant "fluvium" en llatí com "dee" en les llengües celtes volen dir, precisament, riu.
Avui volem proposar un gènere més sofisticat de dittografies poliglotes, basades en l'onomàstica. Tot i que és probable trobar gent que tragini noms dittogràfics els exemples que exposarem són inventats i, per tant, qualsevol semblança amb personatges reals no només serà una mera coincidència sinó que també serà benvinguda. Perquè una dittografia onomàstica sigui admissible cal que el nom i cognom del personatge proposat siguin paraules equivalents en dues llengües. Per exemple, el cas de tres noietes que es diguessin Melània Negre (dittografia grec-català), Bruna Moreno (català-espanyol) o, d'una manera més fosca encara, Melanie Cherney (negre en grec i en rus, respectivament).
La imaginació poliglota ens permet inventar personatges tan adients per a les ja properes festes nadalenques com els germans francesos Natalie i Noël Yule, que formen dittografia franco-anglesa gràcies a un sinònim arcaic de "christmas" en anglès. "Yule", tot s'ha de dir, és també un cognom real entre britànics, de manera que aquests homònims francesos dels germans Nadal tenen la versemblança precisa. Naturalment, una suposada Natalie Nadal anostraria aital dittografia. Per acabar, personificarem una deliciosa turista de Trieste amb múltiples aplicacions dittogràfiques que es digui Bella Jaffe Schoen, símbol de la bellesa en italià, català o espanyol (bella), hebreu (jaffe) i alemany (Schoen). Envieu personatges dittogràfics a la secció Enigmística. En parlarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
