Equilibrisme

Les relacions entre xifres i lletres són molt explotades en el món de la lingüística recreativa. L'anomenada "Guematria" cabalística parteix del valor de cada lletra de l'alefat hebreu per establir relacions entre sinònims aritmètics (com ara Jesucrist i Veritat o coses per l'estil), però el procediment es pot traslladar a qualsevol llengua. N'hi ha prou amb associar el número 1 a la A, el 2 a la B, el 3 a la C i així successivament fins arribar a la igualtat Z=26. A partir d'aquestes relacions tots els mots adquireixen un valor numèric. Què fer-ne ja és una qüestió d'interessos.
Allà on la Càbala busca associacions entre conceptes que permetin conclusions transcendents, la lingüística recreativa busca arguments de joc. I un dels més eficaços és el que a finals dels seixanta es va empescar el ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann. Al seu impagable "Beyond Language" (1967) Borgmann proposava la recerca de "mots equilibrats". De fet, ell en deia ABC words (Alphabetically Balanced Combination words), però ja em permetran que prescindeixi de l'acrònim. Per saber si un mot és "equilibrat" cal que en calculem primer el valor i que després el dividim pel nombre de lletres. Així, òbviament, obtindrem el valor mitjà de cada lletra. Un mot només serà "equilibrat" si aquest valor mitjà equival al centre de l'alfabet. Com que l'alfabet té 26 lletres el seu centre és exactament 13,5.
La proposta, que vista així en abstracte sembla una collonada de consideració, comença a adquirir un cert interès quan analitzem els exemples amb què Borgmann la il·lustra. Així, resulta que LOVE (l'amor) és una paraula perfectament equilibrada, atès que L=12, O=15, V=22 i E=5. Total, 54 entre 4 igual a 13,5. Situació que no es reprodueix entre els fogosos llatins, atès que el nostre AMOR (1+13+15+18) queda a 7 anys llum de l'equilibrador 54. És clar que aquest marge d'error podria tenir alguna cosa a veure amb el valor lletrat del número 7 (G). Si descobrim el punt G de la parella potser l'amor se'ns equilibrarà.
Sigui com sigui, el concepte dels mots equilibrats és que la meitat de les seves lletres pertanyen a la primera meitat de l'alfabet i l'altra meitat a la segona. Els òptims seran els que presentin parelles de lletres exactament oposades que sumen 27. Per exemple, el cognom d'Émile ZOLA. L'autor de "Germinal" llueix l'última lletra (Z=26) i la primera (A=1), que sumen 27, exactament el mateix que la segona parella de ball L (12) i O (15). En una mateixa família pot haver-hi components equilibrats i d'altres desequilibrats en excés o en defecte (el més normal, atès que A, E, I formen part de la primera meitat alfabètica). Per exemple, la família Borbó (10,4) està clarament per sota de l'equilibri. La que més s'hi acosta és la infanta Cristina, amb 11,5. Sofia (10) comparteix números rodons amb el seu recent nét Joan (10), l'hereu Felip està una mica per sota (8,4) i la infanta Helena no passa del 7,5. Envieu mots equilibrats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

Cronoviles

Avui és catorze d'octubre. Un dia tan bo com qualsevol altre per viatjar a València, Portugal o Mèxic. I concretament a Catarroja, Vila Nova de Gaia o Monterrey. La tria no és un mer caprici. Aquestes tres localitats tenen un carrer dedicat, per motius segurament diversos, al dia 14 d'octubre. Ho sé perquè fa un parell d'anys vaig sol·licitar la col·laboració dels lectors per intentar completar un calendari d'espais amb vies públiques d'arreu del món i en poc temps la llista va arribar als 250 dies de l'any amb via que els commemori. Cronovies, en vaig dir. Per cert que una de les cent dates que encara no tenen qui els estimi és aquest proper 17 d'octubre electoral. Però el 14 sí. El 14 no en té una sinó tres, de cronovies. Segons l'internauta Jordi Roqué i Figuls, una avinguda "14 de octubre" senyoreja a Monterrey (Nuevo León, Mèxic) entre les avingudes Aztlán i Rodríguez Gómez. La lectora Núria Bosch i Viñas (Sitges) completa la informació amb els carrers "14 d'octubre" de Catarroja —"és un carrer curtet, de vivendes", escriu— i el de Vila Nova de Gaia (Costa Verde, Portugal).
Més enllà de l'afany col·leccionista, les cronovies són interessants perquè permeten apreciar la complexitat de la naturalesa humana, capaç d'elevar una mateixa data a la categoria de símbols diferents. Oposats, a voltes. Però no és una informació fàcil d'aconseguir ni, sobretot, de contrastar. Els nomenclàtors de carrers canvien sovint per qüestions polítiques. I les primeres plaques que cauen són les de caire simbòlic: les dedicades a prohoms i a dates commemoratives. O sigui que potser un bon complement al "carrendari" (calendari de carrers) seria un "vilandari" (calendari de viles) que relacioni les viles dedicades a un sant amb la seva data de celebració onomàstica. De les cronovies a les cronoviles, vaja. Per exemple, per omplir la casella d'avui 14 d'octubre hauríem de localitzar la (inexistent) cronovila de "Sant Gaudenci" (bisbe i màrtir).
La cosa no és tan difícil com sembla perquè els Santorals tenen sants per donar i per vendre. Només la cronovila californiana de San Francisco ja omple les caselles de quinze dies de l'any: 2, 23, 24 i 31 de gener, 5 de febrer, 2 d'abril, 11 i 14 de maig, 4 de juny, 14 de juliol, 10 de setembre, 3, 4 i 17 d'octubre i 3 de desembre. Tot gràcies a la varietat franciscana que consta al "Santoral Català" (Hormiga de Oro, 1984): Capillas, Gil de Frederich, de Sales, Xavier Mª Bianchi, Blanc, Fahelente, Menense, de sant Miquel, Coll, de Paula, de Jeroni, de Fabudano, Caracciolo, Solano, de Morales, de Borja, d'Assís, de Camporroso i Xavier. Fins i tot la casella del 17O queda coberta per Frisco, encara que els sants importants del dia siguin sant Ignasi d'Antioquia i santa Ariadna. I excepcionalment enguany sant Jordi i sant Pasqual.
El "vilandari" té més possibilitats d'arribar als 365 dies de l'any que no pas el "carrendari". Envieu les vostres cronoviles a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

Bartleby a l'atur

Demà farà tres mesos de la publicació d'un d'aquells articles que acaben amb una proposta. En ple estiu (snif) se'm va acudir una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus dels vuitanta. Ara es tractaria del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada. El botó de mostra partia d'un presumpte Cisco Milà que vivia a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona). La postal encriptada diria 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i el repte era veure si li arribava (i quan), amb la promesa de reproduir-la aquí mateix si me la fèieu a mans. Havien de ser postals perquè mai no porten remitent i, per tant, l'única manera de recuperar-les és que finalment arribin a la seva destinació. Altrament acaben a l'oficina de cartes mortes on treballava aquell deliciós fill literari de Melville que era Bartleby l'escrivent.
Doncs bé, no sé pas si molts lectors de l'AVUI han seguit l'agosarada proposta enigmística. Potser em precipito, enviant el pobre Bartleby a l'atur. Però el cert és que han arribat dues aportacions a la incipient tradició del "mail tard". Una d'historiogràfica, com si diguéssim, i una altra de pràctica: una postal enviada des de Berlin el passat 3 d'agost que ha arribat a la redacció amb les úniques indicacions que consten al dors (reproduït a la il·lustració). L'anvers de la postal en qüestió mostra dos monuments berlinesos i un rètol de salutació en esperanto: "Berlino salutas Vin". Al dors, com es pot apreciar, només hi ha els crèdits de la postal, el segell i el preceptiu matasegell, una reproducció de la capçalera del diari AVUI, un criptograma, una indicació que ara mateix compleixo ("Si t'arriba, ja pots dedicar una columna als de Correus!") i el codi postal del diari (la clau de l'èxit). Pel que fa al criptograma, intueixo que en sóc el destinatari en veure una "mà" al costat d'un "riu" i una "erra" al "S(ud)" o més o menys damunt "S(ant) S(ebastià)". Per bé que el discret E-08009 sota el criptograma és una dada molt objectiva, no puc deixar d'imaginar-me la cara del primer funcionari berlinès en treure la postal de la saca. Tres hurres per Correus!
Pel que fa a l'aportació historiogràfica, és Francesc Castanyer qui envia tres casos que ratifiquen que Sherlock Holmes treballa a Correus. 1) Als anys 50 li va arribar una carta que deia "Francisco Castanyer. Ingeniero. Pobla de Segur". El més curiós és que li va arribar a Viella! 2) Un parent seu escrivia a sa mare i al sobre, sense remitent, posava: "San Lorenzo de Morunys. Titus: dóna aquesta carta a la mare". I arribaven. 3) A l'oficina de correus de Figueres havia arribat una carta que només deia "A mi hijo que hace la mili en Figueras". Els funcionaris estaven preplexos fins que se'ls va presentar un soldat dient: "¿Hay carta de mi padre?". Naturalment van donar-li la carta convençuts que n'era el destinatari.
S'identificarà l'anònim/a remitent del "mail tard" berlinès?

Duchamp procaç

Anagrama acaba de publicar la magnífica biografia que ha escrit Calvin Tomkins sobre Marcel Duchamp, l'escaquista que va assassinar l'art. Duchamp —autor del "Gran Vidre" i instigador dels "ready made"— resulta ser una personalitat tan enigmàtica i poderosa com la seva obra. Dimissionari de la pintura, és desitjat i reclamat per tothom: les dones i els surrealistes, els americans i els fills de Dadà, els marxants inquiets, les multimilionàries desemparades... Fins i tot els oulipistes el fan membre del seu Obrador. Però Duchamp és un personatge quasi evanescent, capaç de desaparèixer dels mapes acolorits i refugiar-se en un escaquer, tal vegada al cafè Meliton de Cadaquès... Un artista absent que omple de sentit l'absència. Un punt i apart. O final. "No hi ha solució perquè no hi ha problema", va dir. No hi ha problema. Duchamp i els problemes són contraposats.
Les avantguardes històriques fan un ús constant dels jocs de paraules des d'una òptica experimental i amb una voluntat subversiva. Duchamp també és capdavanter en aquest camp. Moltes de les seves obres duen títols equívocs, bàsicament basats en l'homofonia, de manera que un "aéroplane" esdevé un "eros-plaine" (només amor) i un "faucon" (falcó) és representat per un "faux con" (un fals cony). Els contrapets, anagrames i calembours de Duchamp són sempre enginyosos i deliciosament obscens. "És evident que Rabelais i Jarry són els meus déus", contesta en una entrevista. El cert és que la verbositat carnavalesca de Rabelais i la capacitat de xoc del pare del pare Ubú són ben presents en tots els textos de Duchamp. Sobretot en els signats a partir de 1920 pel seu alter ego femení Rrose Sélavy, de qui a la pàgina 258 Tomkins reprodueix la instantània amb què Man Ray va immortalitzar-la. La doble erra inicial que Duchamp va acabar atorgant a Rrose ens fa llegir-hi "rose" (rosa), "eros" (amor) i "arrose" (rega, mulla). Combinant nom i cognom ("c'est la vie") es forma una frase que més aviat sembla una declaració de principis: "L'amor —la rosa, el reg— és la vida". El duet Duchamp-Sélavy signen una acció del casino de Montecarlo amb una inscripció circular plena d'homofonies que es perdrien en qualsevol traducció: "RROSE SELAVY ET MOI ESQUIVONS LES ECCHYMOSES DES ESQUIMAUX AUX MOTS EXQUIS".
Just un any abans del naixement de la verbívora procaç Rrose Sélavy la seva lluentor ja devia il·luminar els ulls penetrants de Duchamp mentre se solaçava pintant un bigoti memorable i una oblidada perilla al rostre ambigu de "La Gioconda". En plena efervescència del Dadà (1919), mentre Freud es dedica a psicoanalitzar a Leonardo, Duchamp capil·laritza l'emblemàtica Mona Lisa i subtitula el seu ready-made amb un presumpte acrònim —L.H.O.O.Q.— que Lawrence Steefel s'afanya a associar amb la forma verbal "look" ("mira!", en anglès). Però només cal lletrejar-lo de pressa en francès per descobrir-hi una altra declaració eròtica: "Elle a chaud le cul" (ella té el cul calent).

Guggenheim

Una de les aplicacions dels jocs de paraules és la competitiva. A banda dels clàssics jocs de taula basats en el llenguatge, com l'Scrabble o el Boggle, hi ha centenars de varietats que permeten competir amb l'únic ajut d'un bolígraf i un paper. Un d'aquests és l'anomenat Guggenheim, que combina l'acrònim amb les preguntes de cultura general. Primer es tria una paraula de, posem, sis lletres: enigma. També podria ser més llarga, però sis és una bona mida. Llavors n'escrivim les lletres, separades, al capdamunt d'un full de paper. E N I G M A. Més separades, de fet, perquè permetin escriure una paraula sota de cada lletra. A l'esquerra de tot del full reservem un espai per a una columna que contindrà categories diferents. Categories com ara països del món, ocells, peixos, marques de tabac, futbolistes, vegetals, actrius... triades pels mateixos jugadors.
El primer competidor proposa una categoria al segon i aquest ha d'escriure al full sis exemples que parteixin de les inicials del mot clau. Així, els sis països del món que lliguen sota "enigma" podrien ser Eslovàquia, Nicaràgua, Irlanda, Grècia, Madagascar i Àustria. Cada resposta encertada és un punt, cada error provat en resta dos i deixar un espai en blanc en resta un. Passat el temps predeterminat, el primer jugador també escriu sis exemples —no coincidents— de la categoria que ell ha proposat i després el segon en tria una de nova. Ocells... doncs l'estruç, el nyandú, l'ibis, la gralla, la merla i l'àguila. I així es va fent. La cosa no és tan fàcil com sembla. Proveu de buscar aus alternatives al nyandú, per exemple. O dotze peixos.
El ludolingüista anglès Peter Newby ofereix dues explicacions diferents per justificar l'il·lustre nom d'aquest joc. La primera és òbvia: perquè la família Guggenheim se l'hauria inventat. Però la segona és molt millor. Newby l'extreu d'un llibre de Frank Scully de títol pornogràfic "Fun in Bed" (1934). Scully sosté que el joc inicialment era conegut amb el nom de "Categories" però que un làpsus lingüístic —una piquiponada— va provocar la irrupció dels Guggenheim. Segons aquest autor de cognom X —d'Expedient X— el malentès es va produir en una sessió de Categories entre els escriptors anglesos Jerome Kern, Howard Dietz i P.G. Wodehouse —el pare de l'hilarant majordom Jeeves—. Es veu que algú havia triat la categoria "impressors" i Kern va escriure Gutenberg. Aparentment l'afamant Wodehouse mai no havia sentit a parlar de Gutenberg i no s'acabava de creure que fos el primer impressor. Com que eren en un tren i no hi havia cap enciclopèdia a mà per apaivagar l'escepticisme de Wodehouse, Kern i Dietz van acabar sol·licitant la confirmació de la dada a d'altres passatgers, amb l'enrenou subsegüent.
Mesos després, quan Dietz va suggerir de fer una altra partideta de "Categories", Wodehouse li hauria respost: "D'acord, d'acord, però no vull cap dels teus Guggenheims". Se suposa que la millor paraula clau per jugar-hi ara és Bilbao.

Casassas olipotista

La constricció S+7 és un homosintaxisme que consisteix a substituir tots els substantius (S) d'un text pel setè nom (7) que els segueix alfabèticament en un diccionari qualsevol. Si S no es troba al diccionari triat no passa res. Només cal començar a comptar des del substantiu que li aniria al darrera i llestos. El primer S+7 prové de l'oulipista francès Jean Lescure i Raymond Queneau va patentar el procediment en un dels seus "Exercicis d'estil" —el que du per títol "Translation"—. Segons l'italià Giampaolo Dossena, Umberto Eco ja en va parlar a la seva columna de l'"Espresso" l'any 1965 i posteriorment Italo Calvino va conrear-lo. En català fins ara coneixia una "Antologia septentrional del mot al 7" editada a Girona en el número 39 de la publicació monogràfica "Senhal" (hivern de 1997), on el novel·lista rossellonès Joan Lluís Lluís transposava alguns reeixits exemples en vers i en prosa.
Però ara m'han arribat a mans dos nous exemples en català de mots al 7 que ja tenen una dècada. Els va escriure el poeta Enric Casassas i daten de 1989. En el número 3 (i últim) de la primera etapa de la revista de la Fundació Caixa de Catalunya que diriga Daniel Giralt-Miracle i coordinava Julià Guillamon, Casassas va donar a conèixer dos sonets d'Agustí Esclasans i J.V. Foix reescrits segons aquesta tècnica. El número 3 d'aquell "Nexus" duia per títol "Contaminacions i Apropiacions" i els textos d'Esclasans, Foix i Casassas anaven acompanyats de la peça "Shelle" de Jordi Colomer. Deu anys més tard Casassas —ara signant Casasses— els publica en un recull de sonets acabat d'editar per Container (cop i rai casasses f i gueres, 1999) en un opuscle intitulat "sub dos". En un apèndix, Casassas reprodueix els dos sonets originals dels quals va partir i descriu de manera irònica el procediment emprat tot encunyant el terme "olipotista": "És curiós que, aplicant una de les ridícules tècniques olipotianes* (d'olipot —obrador de literatura potencial—) a un sonet de Foix i a un sonet d'Esclasans, el sonet de Foix es transformi en un sonet d'un Foix una mica estrany i en canvi el d'Esclasans es converteixi en un sonet totalment aliè, quasi obscè i no tan be ni tan xai com l'original".
Casassas s'empesca una fórmula matemàtica per explicar el seu procediment i afegeix com a novetat el factor restrictiu r (l'isosil·labisme i el rimar quan toca). D'aquesta manera els "Cent sonets intel·lectuals" d'Agustí Esclasans esdevenen "Certs sopars interpretatius", d'Aiguader Esclavons, i el "Sol i de dol" foixià o focià correspon al "Sord i de doll" de Z. C. Folk:

"Si pogués acostar Rapè i Franquia,
I en clos matís, no lluny de la mel rara,
La meva mi, que de gol és ignara,
Em fes presó l'Etil. I amb farneria

—Que el corb enclou i el meu neó filia—
De muls, de socs i tolls, adesiara
Fes permissiu l'azot, i l'ona cara
Que m'estremeix pels muts, fos ser i ria

Del meu escar per tancadors i noses;
—Oh doris pentacords!, dolors en coca!—
Torressin verd l'Absurd, i en calbes roses.

Les imberbes del sot que l'un revoca,
Volants; i el Terç no fos; i la faiança
En Impagats Absorts, fos lona i llança."

Epònims equívocs

Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al mot "epònim" l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius "dantesc", "kafkià", "salomònic" o "maquiavèlic" com als noms "masoquisme". "maoisme", "sadisme" o "lerrouxisme". O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els noms comuns de la llengua, més o menys maquillat per les flexions lingüístiques. Pescar epònims en el riu dels mots és una modalitat d'estudi etimològic. Però si l'origen d'una paraula qualsevol, més enllà de l'antiguitat grecollatina, sol topar amb entelèquies lingüístiques com ara l'indoeuropeu, en el cas dels epònims la primera branca del seu arbre genealògic sempre conté una cara amb nom i cognoms.
La descoberta, per exemple, del granger de Virgínia Charles Lynch (1736-1796) camuflat rere el verb "linxar" pot provocar un cert plaer. Sobretot si furguem en la seva biografia i descobrim que la mala fama li ve de promoure una llei anomenada "Lynch's Law" que permetia els judicis sumaris, ara ja dits linxaments. Tot i que camps en teoria tan constructius com la ciència, la literatura i la política han estat i són font inesgotable de nous epònims, n'hi ha molts de relacionats amb la violència. Al costat de Charles Lynch podríem posar l'intendent britànic a Irlanda Charles Cunningham Boycott (1832-97), a qui els seus súbdits van fer el buit en protesta per la seva duresa molt abans que tots plegats aprenguéssim a fer boicots o a boicotejar. Ben segur que Lynch i Boycott es farien força amb el metge francès Joseph Ignace Guillotin (1738-1814), inventor de l'instrument letal que insinua el seu cognom. I amb Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) o l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80).
De tota manera el cel dels epònims universals té un purgatori ampli on conviuen molts noms propis que potser algun dia es faran comuns. ¿Qui serà el successor de Nuvolari i Fittipaldi en les frases fetes aplicades als conductors veloços? ¿Schumacher? ¿Marc Gené? ¿De la Rosa? ¿Arribarem a dir mai que el nebot eixelebrat que va com una moto "crivilleja"? Fa de mal pronosticar, perquè sovint els criteris de formació d'un epònim depenen de l'atzar. I, a més, poden ser font d'equívocs: un bon lector tindria molt clar què vol dir "passa'm el Milton". Un pares recents no sospitarien ni de lluny que el tal Milton fos el poeta John Milton (autor de "Paradís Perdut") i anirien a buscar les pastilles esterilitzadores de biberons del famós "mètode Milton". Un equívoc similar es produiria entre un informàtic i un aficionat a les motos si es posaven a parlar de les "Norton". Coneixeu cap altre equívoc eponímic? Envieu-lo a l'AVUI. En parlarem.